Origen i evolució

El sistema nerviós és un dels sistemes biològics més complexos. La seva funció principal és detectar estímuls interns i externs, processar-los i generar respostes coordinades. Aquesta capacitat d’integrar informació i actuar sobre l’entorn és una propietat fonamental dels éssers vius i explica per què, al llarg de l’evolució animal, els sistemes nerviosos han passat de xarxes simples de comunicació cel·lular a òrgans altament especialitzats com l’encèfal humà (Strausfeld i Hirth, 2015; Encyclopaedia Britannica, 2026).

L’origen de la vida a la Terra se situa aproximadament fa 3.800 milions d’anys, després de la formació del planeta i de l’aparició de condicions compatibles amb la química prebiòtica: presència d’aigua líquida, fonts d’energia i molècules simples capaces de participar en reaccions orgàniques. Els primers organismes eren unicel·lulars i no tenien sistema nerviós, però ja mostraven formes bàsiques de sensibilitat i resposta, com ara la capacitat de desplaçar-se cap a substàncies favorables o d’allunyar-se de condicions nocives. En animals pluricel·lulars, aquesta relació estímul-resposta es va especialitzar progressivament fins a donar lloc a neurones, sinapsis i circuits nerviosos (National Academies Press, 2013; Strausfeld i Hirth, 2015).

Les formes animals més simples amb estructures nervioses, com els cnidaris, presenten xarxes neuronals difuses que coordinen moviments bàsics, l’alimentació i la fugida (Watanabe, Fujisawa i Holstein, 2009). En els bilaterals, l’evolució va afavorir la centralització de les neurones i la cefalització: l’acumulació de centres de processament a la regió anterior del cos. Això explica l’aparició de ganglis, cordons nerviosos i, finalment, cervells més complexos en animals amb moviment direccional i conductes més elaborades (Arendt et al., 2016; Encyclopaedia Britannica, 2026).

En els vertebrats, l’encèfal i la medul·la espinal formen un sistema nerviós central capaç d’integrar informació sensorial, coordinar el moviment i regular funcions automàtiques. En els mamífers, l’expansió del còrtex cerebral, i especialment del neocòrtex, s’associa amb formes avançades de percepció, aprenentatge, memòria, llenguatge i conducta flexible.

Fites històriques del coneixement sobre el sistema nerviós

Què ens fa diferents? Ens diferencien la intel·ligència complexa, el llenguatge desenvolupat, la consciència d’un mateix, el pensament abstracte i la cultura. Des d’un punt de vista biològic, totes aquestes capacitats depenen del sistema nerviós i, especialment, de l’organització funcional de les xarxes neuronals. Tot i això, entre dues persones compartim aproximadament el 99,9 % del material genètic; per tant, una part important de la nostra singularitat s’explica per la manera com el cervell es desenvolupa, s’organitza i es modifica al llarg de la vida (Rozo, Martínez-Gallego i Rodríguez-Moreno, 2024).

Així, quan ens preguntem què fa que una persona sigui diferent d’una altra, també hem de tenir en compte el sistema nerviós. La identitat personal no es pot reduir només a la biologia, però, en termes neurobiològics, emergeix de l’activitat coordinada de xarxes de neurones distribuïdes pel cervell i pel conjunt del sistema nerviós. Aquesta explicació simplifica una qüestió filosòfica complexa, però ajuda a entendre per què el cervell és clau en la conducta, la personalitat i la memòria.

Les nostres diferències entre els primats, entre nosaltres i un altre animal, o entre nosaltres i una altra persona, són les xarxes neuronals, el nostre sistema nerviós. Bé, dit això, anem a veure aquesta mica d'història del sistema nerviós central. No central, del sistema nerviós en general.

• Comencem per Egipte, perquè per als egipcis el cervell i, per tant, el sistema nerviós no era important. De fet, amb el procés de momificació, ells conservaven el cor perquè per ells era la seu de la intel·ligència i de les emocions i, en canvi, llençaven, rebutjaven el cervell. Per als egipcis, el cervell tenia poca importància simbòlica: durant la momificació, el cor es preservava perquè es considerava la seu de la intel·ligència i de les emocions, mentre que el cervell sovint es descartava. En el món grec, en canvi, el debat es va desplaçar progressivament cap al paper del cervell en les funcions mentals, tot i que moltes d’aquestes idees encara eren especulatives i no podien demostrar-se amb els coneixements mèdics de l’època.
• Galè fa un pas important en l’estudi anatòmic i funcional del sistema nerviós. A partir de disseccions d’animals, relaciona el cervell i els nervis amb el moviment i amb la connexió entre el centre nerviós i la musculatura. Tot i les limitacions de la seva època, aquestes observacions contribueixen a situar el cervell i els nervis al centre de l’explicació biològica del moviment.

• Un altre avenç destacat arriba al segle XVI amb Andreas Vesalius, anatomista flamenc que renova l’anatomia humana mitjançant l’observació directa i la dissecció. La seva obra permet descriure amb més precisió les estructures del cos humà, inclòs el sistema nerviós, i ajuda a substituir explicacions basades en l’autoritat per una anatomia fonamentada en l’evidència observacional.
• Al segle XVIII, Luigi Galvani aporta una prova decisiva sobre la naturalesa elèctrica de l’activitat nerviosa. En experiments amb potes de granota, observa que petits estímuls elèctrics poden provocar contraccions musculars, fet que obre el camí a entendre que la transmissió nerviosa i el moviment muscular estan relacionats amb fenòmens elèctrics. Galvani va demostrar que la transmissió elèctrica de l'impuls nerviós és el que fa moure la musculatura. I el següent pas que he triat és gràcies a aquest home. Aquest home no va ser ni metge ni biòleg.
• Phineas Gage era un treballador del ferrocarril americà i el que va passar és que va tenir un accident. Aquest senyor treballava en la construcció del ferrocarril i el que feien era, feien amb explosius, voladures de roques per poder facilitar la construcció de les vies. Amb les voladures de les roques el que feien era fer un forat. En aquell forat col·locaven pólvora i el forat el feien amb una barrina com aquesta que es veu aquí a la imatge que ell sosté amb la mà. Aquest senyor va tenir un accident amb tanta mala sort que la barra de ferro, que és molt llarga, gairebé més d'un metre de longitud, li va impactar el cervell.
• Si ens fixem en la fotografia, veurem que té l'ull esquerre tancat, de fet, el té perdut, l'ull esquerre, i aquí en aquesta imatge no es veu bé, però tot el pòmul també el té afectat perquè la barra de ferro se li va introduir per sota de l'ull esquerre i li va sortir per la part frontal del cervell. Per què dic que això és important pel coneixement del sistema nerviós? Perquè primer, això va ser una espècie de miracle mèdic, perquè aquest home no va morir de l'accident. De fet, després de l'accident va viure encara més de 12 anys.
• En cap moment va perdre el coneixement. I expliquen les anècdotes que li va dir el metge que el va atendre, el van portar en una carreta tirada per cavalls des del lloc de l'accident fins a veure on estava el metge durant més d'una hora, i quan va arribar li va dir em sembla que li donaré feina, doctor no sé què, que no recordo com es deia. Per tant, en cap moment va perdre el coneixement.
• La barra de ferro li travessa el crani i lesiona principalment regions frontals. Gage sobreviu i, segons els informes mèdics i les reconstruccions històriques, després de l’accident presenta canvis rellevants en la conducta, la regulació emocional i la personalitat. Tot i que alguns relats posteriors poden haver exagerat el cas, continua sent una referència clàssica per entendre la relació entre lòbul frontal, conducta social i presa de decisions (Loring i Hermann, 2017; Harvard Gazette, 2015).
• El cas contribueix a consolidar la idea que determinades lesions cerebrals poden alterar aspectes específics de la personalitat i del comportament. Per això, sovint es considera una fita en el desenvolupament de la neuropsicologia, tot i que avui es recomana interpretar-lo amb prudència i distingir les dades documentades de les reconstruccions populars posteriors (Loring i Hermann, 2017).

• Altra fita fonamental és l’obra de Santiago Ramón y Cajal, premi Nobel de Medicina l’any 1906. A partir de tècniques histològiques i d’una capacitat excepcional d’observació i dibuix científic, Cajal defensa que el sistema nerviós està format per cèl·lules individuals —les neurones— i no per una xarxa contínua. Aquesta idea, coneguda com a doctrina neuronal, es considera una de les bases de la neurociència moderna (Rozo, Martínez-Gallego i Rodríguez-Moreno, 2024).
• La doctrina neuronal suposa un abans i un després: estableix que la neurona és la unitat estructural i funcional del sistema nerviós, permet comprendre millor la direcció de la transmissió nerviosa i obre el camí a l’estudi de la sinapsi. Cajal també anticipa idees relacionades amb la plasticitat cerebral, és a dir, la capacitat del sistema nerviós de modificar-se amb l’experiència, l’aprenentatge i les lesions (Rozo, Martínez-Gallego i Rodríguez-Moreno, 2024).
• Cajal corrobora la transmissió elèctrica de l'impuls nerviós. Elabora mapes d'aquestes connexions neuronals i per primera vegada publica un concepte que és clau per entendre el funcionament del cervell que és el tema de plasticitat cerebral. El cervell és com una plastilina que es va adaptant a tot. S'adapta a les possibles lesions que pugui tenir, a l'aprenentatge, a l'entorn i es va modificant segons aquestes condicions canviants de l'entorn. Per tant Santiago Ramon y Cajal un punt importantíssim en el coneixement del sistema nerviós.
• Al segle XX, Wilder Penfield i Edwin Boldrey tenen un paper clau en la localització funcional del còrtex cerebral. Durant cirurgies en pacients desperts sota anestèsia local, l’estimulació elèctrica de diferents zones corticals permet relacionar àrees concretes amb respostes motores o sensitives. A partir d’aquestes observacions elaboren els coneguts homuncles cortical motor i sensitiu, representacions esquemàtiques de la distribució corporal al cervell (Catani, 2017).
• S’utilitzava anestèsia local per obrir el crani. Posteriorment el pacient estava absolutament conscient i aquest neurocirurgià es va adonar que amb el que li deia al pacient les sensacions que tenia el pacient quan ell tocava una zona del cervell o una altra podia saber quina funció feia aquesta zona.
• La recerca de Penfield reforça la idea que moltes funcions cerebrals es poden localitzar en regions específiques, encara que avui sabem que el cervell funciona també mitjançant xarxes àmplies i interconnectades. Els homuncles continuen sent una eina didàctica molt útil, però s’han d’entendre com un model simplificat i no com una representació exacta de tota la complexitat cortical (Catani, 2017).

Electrofisiologia, neuro-imatge i microscopia electrònica

• L'electrofisiologia el que fa és entendre el llenguatge elèctric de les neurones. Quan fem un electrocardiograma el que estem veient és com l'impuls elèctric que arriba al cor es transmet en un batec cardíac. Es transforma en un batec cardíac, en un ritme cardíac.
• És a dir, com és l'impuls elèctric que fa funcionar el cor. Quan fem un electroencefalograma estem analitzant els impulsos elèctrics que surten del cervell i transmeten ordres a les diferents parts del cos. Quan fem un electromiograma estem valorant els impulsos elèctrics que arriben a una musculatura i li fan fer una funció.
• Per tant, l'electrofisiologia ens ajuda a entendre com es comuniquen elèctricament les neurones.
• Les tècniques de neuro-imatge el que fan és el mateix que feia el neurocirurgià Penfield però a comptes d'un procediment invasiu ho fan sense obrir. És a dir, el que intenten les tècniques de neuro-imatge és veure quina zona del cervell s'estimula segons la funció que estem fent.
• I com es fa això? Per exemple, una persona que està connectada a tècniques de neuro-imatge se li fa fer un càlcul matemàtic i es veu quina zona del cervell s'està activant. O se li fa llegir una poesia o se li fa veure una imatge que li provoca un record. És a dir, les tècniques de neuro-imatge el que fan és ajudar a localitzar les diferents funcions en les diferents àrees cerebrals.
• I, per últim, la microscopia electrònica. Pensem que un microscopi electrònic avui pot arribar a augmentar fins a un milió de vegades el que està observant. Això ens permet arribar fins a estructures subcel·lulars, veure com és la neurona, veure com són les sinapsis, veure com es transmet, quins canvis hi ha en la transmissió de l'impuls nerviós.
• La microscòpia electrònica i les tècniques computacionals actuals permeten avançar cap als connectomes, és a dir, mapes detallats de les connexions neuronals. Un exemple recent és el connectoma complet del cervell adult de la mosca del vinagre, que inclou prop de 140.000 neurones i més de 50 milions de sinapsis, publicat com a part d’un conjunt d’articles a Nature el 2024 (Nature, 2024; National Institutes of Health, 2024).

La neurona

La neurona és la unitat estructural i funcional bàsica del sistema nerviós. La seva funció principal és rebre, processar i transmetre informació mitjançant senyals electroquímiques, cosa que permet coordinar la sensibilitat, el moviment, les funcions internes, l’aprenentatge i el pensament (Britannica, 2026; NCBI Bookshelf, 2026). Una neurona típica presenta tres parts principals: el soma o cos cel·lular, que conté el nucli i integra la informació; les dendrites, ramificacions que reben senyals d’altres cèl·lules; i l’axó, una prolongació especialitzada que condueix l’impuls nerviós cap a altres neurones, músculs o glàndules (Britannica, 2026; Kenhub, 2023).

La transmissió de la informació depèn de l’excitabilitat elèctrica de la membrana neuronal. En repòs, l’interior de la neurona és més negatiu que l’exterior a causa de la distribució desigual d’ions, especialment sodi i potassi. Quan l’estímul arriba a un llindar determinat, s’obren canals iònics i es genera un potencial d’acció: una variació ràpida del potencial de membrana que es propaga per l’axó. En axons mielinitzats, la beina de mielina actua com a aïllant i accelera la conducció perquè l’impuls “salta” entre els nodes de Ranvier, procés conegut com a conducció saltatòria (Britannica, 2026; NCBI Bookshelf, 2026).

Les neurones es comuniquen a través de sinapsis. A la sinapsi química, l’arribada del potencial d’acció al terminal axònic provoca l’alliberament de neurotransmissors, que travessen l’espai sinàptic i s’uneixen a receptors de la cèl·lula postsinàptica. Aquest mecanisme pot excitar o inhibir la neurona següent i és la base de les xarxes neuronals. També existeixen sinapsis elèctriques, més ràpides, en què el corrent passa directament entre cèl·lules. Segons la funció, les neurones poden ser sensitives o aferents, motores o eferents, i interneurones, que connecten circuits dins del sistema nerviós central (Britannica, 2026; Kenhub, 2023).

Tot i ser les protagonistes de la transmissió nerviosa, les neurones no actuen soles: les cèl·lules glials les protegeixen, les nodreixen, regulen l’entorn químic i formen mielina. A més, les connexions neuronals són modificables. Aquesta plasticitat sinàptica permet que l’experiència, l’aprenentatge, la memòria i fins i tot algunes lesions canviïn l’organització dels circuits nerviosos. Per això, la neurona no és només una cèl·lula conductora d’impulsos, sinó una peça dinàmica d’una xarxa capaç d’adaptar-se i donar lloc a funcions complexes com la percepció, la conducta i la consciència.

Estructura del sistema nerviós humà

En els humans, el sistema nerviós es pot descriure des de dues perspectives complementàries. Des del punt de vista anatòmic, es divideix en sistema nerviós central i sistema nerviós perifèric. El sistema nerviós central inclou l’encèfal i la medul·la espinal, protegits respectivament pel crani i la columna vertebral. El sistema nerviós perifèric està format pels nervis i pels receptors sensorials que connecten el cos amb el sistema nerviós central. Des del punt de vista funcional, es distingeix entre el sistema nerviós somàtic, que participa en respostes voluntàries, i el sistema nerviós autònom, que regula funcions involuntàries com la freqüència cardíaca, la respiració, la digestió i el diàmetre dels vasos sanguinis (Encyclopaedia Britannica, 2026).

El sistema nerviós autònom

El sistema nerviós autònom funciona principalment fora del control conscient i regula processos interns imprescindibles per mantenir l’homeòstasi, com la freqüència cardíaca, la pressió arterial, la respiració, la digestió, la sudoració, la temperatura corporal, el diàmetre de les pupil·les i l’activitat de diverses glàndules. Forma part del sistema nerviós perifèric, però rep ordres i informació de centres del sistema nerviós central, especialment de l’hipotàlem, el tronc encefàlic i la medul·la espinal. A diferència del sistema nerviós somàtic, que controla principalment el moviment voluntari dels músculs esquelètics, el sistema autònom actua sobre el múscul llis, el múscul cardíac i les glàndules (Britannica, 2026; NCBI Bookshelf, 2026).

Tradicionalment es divideix en dos grans subsistemes: el simpàtic i el parasimpàtic, que sovint tenen efectes oposats però complementaris. El sistema simpàtic prepara el cos per a situacions d’activació, esforç o estrès: augmenta la freqüència cardíaca i la pressió arterial, dilata els bronquis i les pupil·les, afavoreix l’alliberament de glucosa i redueix temporalment l’activitat digestiva. Aquesta resposta es coneix popularment com a “lluita o fugida”. El sistema parasimpàtic, en canvi, predomina en situacions de repòs i recuperació: disminueix la freqüència cardíaca, afavoreix la digestió, estimula secrecions i ajuda a conservar energia. Per això s’associa a la resposta de “repòs i digestió” (Britannica, 2026; Kenhub, 2023).

Aquesta regulació no funciona com un interruptor simple, sinó com un equilibri dinàmic. Molts òrgans reben innervació simpàtica i parasimpàtica alhora, de manera que l’activitat final depèn del predomini d’un sistema o de l’altre segons les necessitats del moment. Per exemple, davant un ensurt el simpàtic accelera el cor i mobilitza energia; després, quan el perill ha passat, el parasimpàtic facilita el retorn a un estat de calma. A més, cal considerar el sistema nerviós entèric, una xarxa de neurones situada a la paret del tub digestiu que pot coordinar moviments i secrecions intestinals amb una certa autonomia, encara que està modulada pels sistemes simpàtic i parasimpàtic (NCBI Bookshelf, 2026; Britannica, 2026).

El sistema nerviós voluntari

El sistema nerviós somàtic o voluntari és la part del sistema nerviós perifèric que connecta el sistema nerviós central amb els receptors sensorials i amb la musculatura esquelètica. Permet respondre de manera conscient als estímuls de l’entorn i executar moviments voluntaris com caminar, escriure, parlar, agafar un objecte o mantenir la postura. Funcionalment inclou vies aferents o sensitives, que porten informació cap a l’encèfal i la medul·la espinal, i vies eferents o motores, que transmeten ordres des del sistema nerviós central cap als músculs esquelètics (NCBI Bookshelf, 2026; Queensland Brain Institute, 2026).

En una situació quotidiana, com retirar la mà d’una font de calor, els receptors de la pell detecten l’estímul i generen impulsos nerviosos que viatgen per neurones sensitives fins a la medul·la espinal. Des d’allà, la informació pot ascendir fins a l’encèfal, on es fa conscient la sensació de dolor o calor, però alhora pot activar-se una resposta reflexa ràpida abans que la percepció conscient sigui completa. Aquest circuit rep el nom d’arc reflex i sol incloure un receptor, una neurona sensitiva, una o més interneurones del sistema nerviós central, una neurona motora i un múscul efector (Britannica, 2026; NCBI Bookshelf, 2026).

Anatòmicament, el sistema somàtic utilitza nervis cranials i nervis espinals. Els nervis cranials intervenen sobretot en funcions sensitives i motores del cap i del coll, com els moviments oculars, l’expressió facial, la sensibilitat de la cara, la parla, la masticació i part de la deglució. Els nervis espinals, en canvi, connecten la medul·la espinal amb el tronc i les extremitats, i transporten tant informació sensitiva procedent de la pell, les articulacions i els músculs com ordres motores destinades als músculs esquelètics (NCBI Bookshelf, 2026; Queensland Brain Institute, 2026).

A diferència del sistema nerviós autònom, que regula múscul llis, múscul cardíac i glàndules sense control conscient directe, el sistema somàtic actua principalment sobre la musculatura esquelètica. Tot i això, no totes les respostes somàtiques són voluntàries: els reflexos somàtics són automàtics i serveixen per protegir l’organisme o mantenir l’equilibri postural. Per exemple, el reflex rotulià ajuda a valorar el funcionament de circuits medul·lars i nervis perifèrics. Així, el sistema nerviós voluntari és essencial tant per a les accions conscients com per a respostes motores ràpides que contribueixen a la supervivència i a la coordinació corporal (Britannica, 2026; NCBI Bookshelf, 2026).

L’encèfal

L’encèfal és el principal centre d’integració del sistema nerviós central i es troba protegit pel crani i per les meninges. Rep informació procedent dels òrgans dels sentits i de l’interior del cos, la interpreta i genera respostes motores, vegetatives, emocionals i cognitives. De manera general, inclou el cervell, el cerebel i el tronc encefàlic; també s’hi integren estructures profundes com el tàlem i l’hipotàlem, que participen en el relleu de la informació sensorial i en la regulació de l’homeòstasi (Britannica, 2026; OpenStax, 2026).

El cervell és la part més voluminosa de l’encèfal i està dividit en dos hemisferis units pel cos callós. La seva superfície externa, el còrtex cerebral, presenta plecs i solcs que augmenten la superfície disponible per al processament neuronal. Els lòbuls frontals s’associen amb la planificació, el control del moviment voluntari, el llenguatge i la presa de decisions; els parietals processen informació sensitiva i espacial; els temporals intervenen en l’audició, la comprensió del llenguatge i la memòria; i els occipitals participen principalment en la visió. Tot i aquesta especialització, les funcions complexes depenen de xarxes àmplies que connecten diverses àrees cerebrals (Britannica, 2026; OpenStax, 2026).

El cerebel, situat a la part posterior i inferior de l’encèfal, no inicia directament els moviments, però en refina la coordinació, la precisió, l’equilibri, el to muscular i l’aprenentatge motor. Per això, una lesió cerebel·losa pot provocar moviments descoordinats, tremolor d’intenció o dificultats per mantenir la postura. El tronc encefàlic, format pel mesencèfal, el pont i el bulb raquidi, és una via de pas entre l’encèfal i la medul·la espinal i conté centres essencials per a funcions automàtiques com la respiració, la freqüència cardíaca, la pressió arterial, la deglució, el son i l’estat de vigilància (NCBI Bookshelf, 2026; Britannica, 2026).

Així, l’encèfal no funciona com un conjunt de peces independents, sinó com una xarxa integrada. El cervell permet funcions superiors com la consciència, el raonament, la memòria i el llenguatge; el cerebel ajusta la qualitat del moviment i contribueix a l’automatització de seqüències motores; i el tronc encefàlic manté funcions vitals bàsiques. Aquesta organització explica per què lesions en zones diferents poden produir alteracions molt diverses: des de dificultats de parla o de memòria fins a problemes d’equilibri, alteracions de la consciència o afectació de funcions vitals.

La medul·la espinal

La medul·la espinal és una estructura allargada del sistema nerviós central que s’estén des del tronc encefàlic fins aproximadament a la regió lumbar alta, dins del canal vertebral. És una via principal de comunicació entre l’encèfal i la resta del cos: condueix informació sensorial cap al sistema nerviós central i transporta ordres motores cap als músculs i altres òrgans. També participa en reflexos ràpids que permeten protegir l’organisme abans que la resposta conscient s’hagi completat. Aquesta doble funció explica per què les lesions medul·lars poden afectar tant la sensibilitat com el moviment (Britannica, 2026; Cleveland Clinic, 2024).

En un tall transversal, la medul·la presenta substància grisa al centre, amb forma semblant a una papallona, i substància blanca a la perifèria. La substància grisa conté cossos neuronals, interneurones i neurones motores; s’organitza en banyes dorsals, relacionades sobretot amb l’entrada d’informació sensitiva, i banyes ventrals, relacionades amb la sortida motora cap als músculs esquelètics. En alguns segments també hi ha banyes laterals, vinculades al sistema nerviós autònom. La substància blanca està formada principalment per axons mielinitzats que constitueixen fascicles o tractes ascendents i descendents (Britannica, 2026; Kenhub, 2026).

Les vies ascendents porten informació sensitiva cap a l’encèfal, com el tacte fi, la pressió, la vibració, la posició de les articulacions, el dolor i la temperatura. Les vies descendents transmeten ordres motores procedents de l’encèfal i permeten controlar el moviment voluntari, el to muscular i la postura. Aquestes vies no són simples “cables”, sinó circuits organitzats que processen i modulen la informació. Per això, una lesió en un punt concret de la medul·la pot produir dèficits diferents segons quins tractes quedin afectats: pèrdua de sensibilitat, debilitat, espasticitat, alteracions dels reflexos o problemes autonòmics (Kenhub, 2026; Britannica, 2026).

Un aspecte essencial de la medul·la espinal és la seva capacitat d’integrar reflexos sense necessitat d’una ordre immediata del cervell. En un reflex, un receptor detecta un estímul, una neurona sensitiva porta la informació fins a la medul·la, una interneurona pot integrar el senyal i una neurona motora activa el múscul efector. Això permet respostes molt ràpides, com retirar una mà d’una superfície calenta o mantenir l’equilibri postural. Tot i que el cervell pot modular aquests reflexos, la resposta inicial es genera a nivell medul·lar, fet que mostra que la medul·la no és només una via de pas, sinó també un centre d’integració funcional (Kenhub, 2023; McGovern Medical School, 2026).

Nervis de la medul·la espinal

Del sistema nerviós perifèric formen part els nervis cranials i els nervis espinals. Els nervis cranials són dotze parells que surten principalment de l’encèfal i del tronc encefàlic, i participen en funcions com l’olfacte, la visió, els moviments oculars, la sensibilitat facial, l’expressió de la cara, l’audició, l’equilibri, la deglució i el control de diverses vísceres. Els nervis espinals, en canvi, neixen de la medul·la espinal, surten entre les vèrtebres pels forats intervertebrals i connecten el sistema nerviós central amb el tronc i les extremitats. En l’ésser humà hi ha 31 parells de nervis espinals: 8 cervicals, 12 toràcics, 5 lumbars, 5 sacres i 1 coccigi (NCBI Bookshelf, 2026; Kenhub, 2023).

Cada nervi espinal es forma per la unió de dues arrels: l’arrel dorsal o posterior i l’arrel ventral o anterior. L’arrel dorsal porta informació sensitiva cap a la medul·la, com el tacte, la temperatura, el dolor o la posició de les articulacions, i conté el gangli de l’arrel dorsal, on es troben els cossos de moltes neurones sensitives. L’arrel ventral, en canvi, transporta informació motora des de la medul·la cap als músculs esquelètics. Quan totes dues arrels s’uneixen, formen un nervi mixt, capaç de conduir senyals sensitius, motors i també fibres autonòmiques (NCBI Bookshelf, 2026; Kenhub, 2023).

Després de sortir de la columna, els nervis espinals es ramifiquen i distribueixen la inervació per zones concretes del cos. Les àrees de pell que depenen principalment d’una arrel nerviosa s’anomenen dermatomes, mentre que els grups musculars controlats sobretot per una arrel concreta s’anomenen miotomes. Aquesta organització és molt útil en clínica, perquè una pèrdua de sensibilitat, formigueig o debilitat en una zona determinada pot orientar sobre quin nivell medul·lar o quina arrel nerviosa està afectada (Cleveland Clinic, 2022; NCBI Bookshelf, 2026).

La columna vertebral protegeix la medul·la espinal i, alhora, permet mobilitat gràcies a les articulacions i als discos intervertebrals. Aquests discos actuen com a coixinets entre les vèrtebres, però poden degenerar-se o desplaçar-se. Quan un disc sobresurt i comprimeix una arrel nerviosa, pot aparèixer una hèrnia discal o una radiculopatia, amb dolor irradiat, alteracions de la sensibilitat, formigueig, debilitat muscular o canvis en els reflexos segons el nervi afectat. Per exemple, una compressió lumbar pot causar dolor que baixa cap a la cama, mentre que una compressió cervical pot afectar el coll, l’espatlla, el braç o la mà (Kenhub, 2023; Cleveland Clinic, 2022).

La memòria

Per acabar, convé dedicar uns minuts a la memòria, perquè és una funció essencial per entendre com el sistema nerviós construeix la identitat, l’aprenentatge i la continuïtat de l’experiència personal. La memòria no és un magatzem únic ni passiu, sinó un conjunt de processos que permeten captar informació, codificar-la, conservar-la i recuperar-la quan és necessària (Camina i Güell, 2017; Mujawar et al., 2021).

La capacitat de recordar fets molt antics i, alhora, oblidar informació recent mostra que la memòria funciona amb sistemes diferents. Podem recordar amb gran detall una experiència significativa de fa dècades i, en canvi, no recordar on acabem de deixar les claus. Aquesta diferència s’explica perquè la memòria depèn del temps de conservació, del tipus d’informació i del grau d’atenció i emoció associats a l’experiència (OpenStax, 2026; Camina i Güell, 2017).

En termes generals, es distingeixen tres grans sistemes de memòria: la memòria sensorial, la memòria a curt termini o memòria de treball i la memòria a llarg termini. Aquesta classificació és útil perquè mostra que la informació no passa automàticament a un record estable, sinó que ha de ser seleccionada, processada i consolidada (Baddeley i Hitch, 1974; Camina i Güell, 2017).

La memòria sensorial és el primer nivell de processament. Recull, durant un temps molt breu, la informació que arriba pels sentits: sons, olors, gustos, imatges i sensacions tàctils. Aquesta informació és molt abundant i no tota pot ser processada conscientment; per això, el sistema nerviós en selecciona només una part, sobretot aquella que rep atenció o que té rellevància per a l’organisme (OpenStax, 2026; Camina i Güell, 2017).

Aquesta entrada constant d’informació obliga el cervell a filtrar. El tàlem participa en l’organització i el relleu de bona part de la informació sensorial cap al còrtex, tot i que el filtratge de l’atenció i la memòria implica xarxes més àmplies i no una única estructura. Per tant, la memòria sensorial és molt breu i només una part del que percebem passa a fases de processament més estables.

Quan la informació rep atenció, pot entrar a la memòria a curt termini. Aquesta memòria té una capacitat limitada i una durada reduïda, però és fonamental perquè permet mantenir i manipular informació durant una tasca. Per això també s’anomena memòria de treball: és el sistema que fem servir per retenir un número de telèfon el temps just per marcar-lo, seguir una instrucció o resoldre un problema senzill (Baddeley i Hitch, 1974; Baddeley, 2012).

La memòria de treball no consisteix només a guardar informació durant uns segons: també permet operar amb aquesta informació. Quan repetim mentalment un número, quan fem un càlcul ràpid o quan comparem dues idees, fem servir aquest sistema. Si la informació no es repeteix, no s’associa a coneixements previs o no es consolida, desapareix al cap de poc temps (Baddeley, 2012).

En canvi, la memòria a llarg termini permet conservar informació durant períodes molt més extensos, des d’hores fins a tota la vida. La seva capacitat és molt gran, però no és un arxiu perfecte: els records s’organitzen en xarxes neuronals distribuïdes i es poden modificar amb el temps, amb la recuperació i amb les noves experiències (Mujawar et al., 2021; Loftus, 1996).

Per entendre la memòria de treball, és útil pensar en una taula de treball mental. Quan mantenim oberta una informació mentre fem una tasca —per exemple, recordar un número, seguir una instrucció o comparar dues idees— el cervell conserva aquesta informació de manera temporal i operativa. Si no la repetim, no la relacionem amb coneixements previs o no la consolidem, aquesta informació s’esvaeix (Baddeley, 2012).

El procés de la memòria es descriu habitualment en tres fases principals: codificació, emmagatzematge i recuperació. En primer lloc, el sistema nerviós capta informació a través dels sentits i l’organitza perquè pugui ser processada. Després, si aquesta informació és rellevant o es repeteix prou, es consolida en xarxes neuronals. Finalment, quan necessitem recordar-la, el cervell reconstrueix el record a partir de les traces que conserva (Mujawar et al., 2021; Camina i Güell, 2017).

Els diferents tipus de memòria impliquen xarxes cerebrals diverses. La memòria procedimental o implícita, com aprendre a anar amb bicicleta, depèn de circuits motors i del cerebel. La memòria explícita o declarativa, que inclou fets i experiències conscients, implica especialment l’hipocamp i regions del còrtex cerebral. Les emocions, en canvi, modulen la consolidació dels records a través de circuits en què l’amígdala té un paper important (Camina i Güell, 2017; Mujawar et al., 2021).

La consolidació dels records depèn de diversos factors. La repetició ajuda a estabilitzar informació que inicialment és fràgil, com passa quan aprenem les taules de multiplicar o una seqüència de dades. Les emocions també intervenen: un esdeveniment amb una càrrega emocional intensa sol recordar-se millor perquè els circuits emocionals reforcen la consolidació de la informació rellevant (Camina i Güell, 2017; Mujawar et al., 2021).

La recuperació no consisteix a obrir una còpia exacta del passat. L’hipocamp actua com una estructura clau per relacionar els diversos components d’un record —imatges, llocs, olors, emocions o paraules— que es distribueixen per diferents regions cerebrals. Quan recordem, el cervell reconstrueix l’experiència a partir d’aquestes connexions i, per això, el record pot canviar cada vegada que el recuperem (Mujawar et al., 2021; Loftus, 1996).

Això explica per què la memòria ens pot enganyar. No funciona com una fotografia fixa, sinó com una reconstrucció activa. Cada evocació pot incorporar matisos nous, ometre detalls o alterar parcialment la informació original. Per això, dir que recordem una cosa “perfectament” és problemàtic: sovint recordem una versió reconstruïda del passat. En aquest sentit, la memòria no només conserva informació, sinó que també participa en la construcció de la identitat personal: som, en bona part, allò que recordem (Loftus, 1996; Camina i Güell, 2017).

Conclusió

El sistema nerviós és el resultat d’un llarg procés evolutiu que va començar amb formes simples de sensibilitat cel·lular i va culminar, en els vertebrats i especialment en els humans, en una xarxa altament especialitzada de processament i coordinació. La seva importància rau en el fet que integra estímuls, regula funcions vitals i permet conductes voluntàries, aprenentatge i adaptació. Com un director d’orquestra, no executa totes les funcions del cos, però en coordina el funcionament perquè l’organisme actuï com una unitat.

Bibliografia

• Arendt, D., Tosches, M.A. i Marlow, H. (2016) ‘From nerve net to nerve ring, nerve cord and brain — evolution of the nervous system’, Nature Reviews Neuroscience, 17, pp. 61–72.
• Baddeley, A. D. (2012) ‘Working memory: theories, models, and controversies’, Annual Review of Psychology, 63, pp. 1–29. doi: 10.1146/annurev-psych-120710-100422.
• Baddeley, A. D. i Hitch, G. (1974) ‘Working memory’, a Bower, G. H. (ed.) The psychology of learning and motivation, vol. 8. New York: Academic Press, pp. 47–89.
• Camina, E. i Güell, F. (2017) ‘The neuroanatomical, neurophysiological and psychological basis of memory: current models and their origins’, Frontiers in Pharmacology, 8, article 438. doi: 10.3389/fphar.2017.00438.
• Catani, M. (2017) ‘A little man of some importance’, Brain, 140(11), pp. 3055–3061. Disponible a: https://academic.oup.com/brain/article/140/11/3055/4566636 (Consultat: 4 d’agost de 2026).
• Encyclopaedia Britannica (2026) ‘Nervous system: evolution and development of the nervous system’. Disponible a: https://www.britannica.com/science/nervous-system/Evolution-and-development-of-the-nervous-system (consulta: 4 agost 2026).
• Encyclopaedia Britannica (2026) “Neuron” i “Action potential”. Disponible a: https://www.britannica.com/science/neuron i https://www.britannica.com/science/action-potential;
• Encyclopaedia Britannica (2026) ‘Autonomic nervous system’. Disponible a: https://www.britannica.com/science/autonomic-nervous-system (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Harvard Gazette (2015) ‘Lessons of the brain: The Phineas Gage story’, Harvard Gazette, 29 octubre. Disponible a: https://news.harvard.edu/gazette/story/2015/10/lessons-of-the-brain-the-phineas-gage-story/ (Consultat: 4 d’agost de 2026).
• Loftus, E. F. (1996) ‘Memory distortion and false memory creation’, Bulletin of the American Academy of Psychiatry and the Law, 24(3), pp. 281–295.
• Loring, D. W. i Hermann, B. (2017) ‘Remembering H.M.: Review of “Patient H.M.: A Story of Memory, Madness, and Family Secrets”’, Archives of Clinical Neuropsychology, 32(4), pp. 501–505. Disponible a: https://academic.oup.com/acn/article/32/4/501/3760218 (Consultat: 4 d’agost de 2026).
• Mujawar, S., Patil, J., Chaudhari, B. i Saldanha, D. (2021) ‘Memory: neurobiological mechanisms and assessment’, Industrial Psychiatry Journal, 30(Suppl. 1), pp. S311–S314. doi: 10.4103/0972-6748.328839.
• National Academies Press (2013) ‘Evolutionary origins of neurons and nervous systems’, en Striedter, G.F., Avise, J.C. i Ayala, F.J. (eds.) In the Light of Evolution: Volume VI: Brain and Behavior. Washington, DC: National Academies Press.
• National Institutes of Health (2024) ‘Complete wiring map of an adult fruit fly brain’, NIH Research Matters, 22 octubre. Disponible a: https://www.nih.gov/news-events/nih-research-matters/complete-wiring-map-adult-fruit-fly-brain (Consultat: 4 d’agost de 2026).
• Nature (2024) ‘The FlyWire connectome’, Nature, 2 octubre. Disponible a: https://www.nature.com/collections/hgcfafejia (Consultat: 4 d’agost de 2026).
• NCBI Bookshelf (2026) “Neuroanatomy, Neuron Action Potential”. Disponible a: https://ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK546639/; Kenhub (2023) “Histología de la neurona”. Disponible a: https://www.kenhub.com/es/library/anatomia-es/neurona.
• NCBI Bookshelf (2026) ‘Anatomy, Autonomic Nervous System’. Disponible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/ (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• NCBI Bookshelf (2026) ‘Neuroanatomy, Somatic Nervous System’. Disponible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/sites/books/NBK556027/ (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Encyclopaedia Britannica (2026) ‘Reflex actions in human nervous system’ i ‘Reflex arc’. Disponible a: https://www.britannica.com/science/human-nervous-system/Reflex-actions i https://www.britannica.com/science/reflex-arc (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Queensland Brain Institute, University of Queensland (2026) ‘Somatic nervous system’. Disponible a: https://qbi.uq.edu.au/brain/brain-anatomy/peripheral-nervous-system/somatic-nervous-system (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Kenhub (2023) ‘Sistema nerviós autònom’. Disponible a: https://www.kenhub.com/es/library/anatomia-es/sistema-nervioso-autonomo (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Encyclopaedia Britannica (2026) ‘Brain’ i ‘Brainstem’. Disponible a: https://www.britannica.com/science/brain i https://www.britannica.com/science/brainstem (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• NCBI Bookshelf (2026) ‘Neuroanatomy, Cerebellum’ i ‘Modulation of Movement by the Cerebellum’. Disponible a: https://ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK538167/ i https://www.ncbi.nlm.nih.gov/books/NBK11024/ (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• OpenStax / Pressbooks (2026) ‘Brain – Interactive Anatomy and Physiology’. Disponible a: https://louis.pressbooks.pub/interactive-anatomy-physiology/chapter/1580/ (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Encyclopaedia Britannica (2026) ‘Spinal cord’ i ‘The spinal cord’. Disponible a: https://www.britannica.com/science/spinal-cord i https://www.britannica.com/science/human-nervous-system/The-spinal-cord (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Cleveland Clinic (2024) ‘Spinal Cord: Anatomy, Function & Structure’. Disponible a: https://my.clevelandclinic.org/health/body/21946-spinal-cord (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Kenhub (2026) ‘Ascending tracts of the spinal cord’ i Kenhub (2023) ‘Spinal reflex’. Disponible a: https://www.kenhub.com/en/library/anatomy/ascending-tracts-of-the-spinal-cord i https://www.kenhub.com/en/library/anatomy/spinal-reflex (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• McGovern Medical School, The University of Texas Health Science Center at Houston (2026) ‘Spinal Reflexes and Descending Motor Pathways’. Disponible a: https://nba.uth.tmc.edu/neuroscience/m/s3/chapter02.html (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• NCBI Bookshelf (2026) ‘Neuroanatomy, Spinal Nerves’. Disponible a: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/sites/books/NBK542218/ (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Kenhub (2023) ‘Spinal nerves: Anatomy, roots and function’. Disponible a: https://www.kenhub.com/en/library/anatomy/spinal-nerves (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Cleveland Clinic (2022) ‘Dermatomes: What They Are & Locations’. Disponible a: https://my.clevelandclinic.org/health/body/24379-dermatomes (Consultat: 5 d’agost de 2026).
• Rozo, J. A., Martínez-Gallego, I. i Rodríguez-Moreno, A. (2024) ‘Cajal, the neuronal theory and the idea of brain plasticity’, Frontiers in Neuroanatomy, 18, article 1331666. Disponible a: https://pmc.ncbi.nlm.nih.gov/articles/PMC10910026/ (Consultat: 4 d’agost de 2026).
• Strausfeld, N.J. i Hirth, F. (2015) ‘Introduction to “Origin and evolution of the nervous system”’, Philosophical Transactions of the Royal Society B, 370(1684), 20150033.
• Tortora, Gerard J., Bryan Derrickson, Bryan (2009) ‘Principles of Anatomy and Physiology’. John Wiley & Sons, Inc.
• Watanabe, H., Fujisawa, T. i Holstein, T.W. (2009) ‘Cnidarians and the evolutionary origin of the nervous system’, Development, Growth and Differentiation, 51(3), pp. 167–183.

Jordi Coll Vera - 2026