Introducció

Abans de parlar del cor, recordem ràpidament què és el metabolisme, la respiració cel·lular i l’aparell circulatori.

El metabolisme és el conjunt de reaccions químiques que es produeixen dins de les cèl·lules per convertir els nutrients en energia utilitzable i per mantenir les funcions vitals dels organismes. El metabolisme es divideix en dues etapes principals: anabolisme i catabolisme. L'anabolisme és el procés de construcció de molècules complexes a partir de molècules més simples, mentre que el catabolisme és el procés de descomposició de molècules complexes per obtenir energia.

La respiració cel·lular és el procés vital que es produeix dins de les cèl·lules per obtenir energia a partir de les molècules de nutrients. Consisteix en tres etapes principals: glicòlisi, el cicle de Krebs i la fosforilació oxidativa. La glicòlisi és el procés en el qual la glucosa es descompon en molècules més petites per produir una petita quantitat d'energia i compostos intermediaris. El cicle de Krebs, també conegut com a cicle de l'àcid cítric, és una sèrie de reaccions químiques que generen compostos rics en energia com el NADH i l'FADH2. Finalment, la fosforilació oxidativa és el procés en el qual els compostos rics en energia generats a les etapes anteriors són utilitzats per produir una gran quantitat d'energia en forma d'adenosina trifosfat (ATP).

L'aparell circulatori és el sistema de transport intern del cos que permet el moviment dels nutrients, l'oxigen i altres substàncies necessàries per al funcionament de les cèl·lules. Està compost pel cor, els vasos sanguinis i la sang. El cor és un òrgan muscular que actua com una bomba per impulsar la sang a través dels vasos sanguinis. La sang transporta oxigen i nutrients des de les zones on són absorbits (com els pulmons i l'intestí) fins a les cèl·lules de tot el cos, i recull els productes de rebuig per transportar-los als òrgans encarregats de la seva eliminació. Els vasos sanguinis són les vies per les quals circula la sang i es divideixen en arteries, venes i capil·lars.

El cor és l'òrgan central de l'aparell circulatori i està format per múscul cardíac. Té quatre cambres: dues aurícules i dues ventricles. Les aurícules reben la sang que torna al cor i les ventricles bombegen la sang cap als òrgans i teixits del cos. El cor té un sistema elèctric propi que regula el ritme dels batecs cardíacs, assegurant una contracció coordinada de les seves cambres per mantenir un flux sanguini adequat. Les vàlvules cardíaques situades entre les cambres prevenen el reflux de la sang i asseguren un flux unidireccional.

En resum, el metabolisme és el conjunt de reaccions químiques que es produeixen dins de les cèl·lules per obtenir energia i mantenir les funcions vitals. La respiració cel·lular és el procés mitjançant el qual les cèl·lules obtenen energia a partir de les molècules de nutrients. L'aparell circulatori és el sistema de transport intern que permet el moviment de nutrients, oxigen i altres substàncies a través del cos, i el cor és l'òrgan central d'aquest sistema, bombejant la sang a través dels vasos sanguinis per garantir el subministrament adequat de nutrients i oxigen a les cèl·lules.

El cor humà

El tub cardíac primitiu: el cor a la sisena setmana de gestació

El cor és un òrgan complex i vital que comença a formar-se molt aviat en el desenvolupament embrionari. És un dels primers òrgans que es forma i funciona en l'embrió i és essencial per al seu creixement i supervivència. Diem que és el batec de la vida perquè quan el cor deixa de bategar s'acaba la vida.

El cor es desenvolupa a partir del tub cardíac que es doblega i es divideix.

El tub cardíac primitiu és una estructura que es forma durant el desenvolupament embrionari dels vertebrats i que dona lloc al cor adult. Es forma a partir de les cèl·lules mesodèrmiques que migren cap a la línia mitjana del disc embrionari i s'agrupen en dues bandes longitudinals. Aquestes bandes es fusionen per formar un tub únic que comença a bategar al voltant de la tercera setmana de gestació i es pot detectar amb una ecografia al voltant de la sisena setmana.

El tub cardíac primitiu té cinc regions principals: el tronc arteriós, el ventricle primitiu, l'aurícula primitiva, el sinus venós i el sac vitel·lí. A mesura que el tub cardíac primitiu creix i es doblega, les seves regions es diferencien i es remodelen per formar les quatre cambres i els grans vasos del cor adult.

El cor comença a bategar al voltant de la quarta setmana de gestació, però és a la sisena quan es pot detectar amb una ecografia. La freqüència cardíaca s’inicia amb uns 85 batecs per minut i s’accelera progressivament. El ritme cardíac fetal varia segons l'edat gestacional i altres factors, però sol estar entre 110 i 160 batecs per minut. Permet als metges avaluar la salut del fetus i detectar possibles anomalies o complicacions. També és una font d'emoció i vincle per als pares, que poden escoltar el so del cor del seu fill o filla per primera vegada.

En aquest moment la LCC de l’embrió (la mesura des del crani fins el final de la columna vertebral) és de 2-4 mm i creix a raó d’1 a 2 mm a la setmana.

El desenvolupament embrionari del cor humà és un procés complex i dinàmic que comença a la tercera setmana de gestació i finalitza a la vuitena. El cor s'origina a partir de dues poblacions cel·lulars: la làmina esplàcnica o visceral del mesoderma lateral ^[1] i amb una important contribució de cèl·lules de les crestes neurals i una considerable inducció de l’endoderma en les seves etapes inicials. De manera que es forma el tub cardíac primitiu que es divideix en cinc regions: el tronc arteriós, el ventricle primitiu, l'aurícula primitiva, el sinus venós i el sinus terminal. El tub cardíac es doblega i rota per adquirir una forma més semblant al cor adult. Al mateix temps, es produeixen diversos processos morfogenètics que donen lloc a les estructures cardíaques definitives: la formació dels septes interventricular i interauricular, la divisió del tronc arteriós en l'aorta i l'artèria pulmonar, la formació de les vàlvules cardíaques i la remodelació dels grans vasos. El desenvolupament embrionari del cor humà és regulat per nombrosos factors genètics i ambientals que poden causar malformacions congènites si es veuen alterats.

Vegem el desenvolupament embrionari del cor humà en el següent esquema:

El foramen oval és un petit forat situat entre les dues aurícules, l'aurícula dreta i l'aurícula esquerra. La seva funció principal és permetre que la sang passi directament de l'aurícula dreta a l'aurícula esquerra durant el desenvolupament fetal, ja que els pulmons del fetus no estan totalment funcionals. Aquest forat sol tancar-se després del naixement, però en algunes persones ^[2] pot persistir una petit obertura, coneguda com a foramen oval permeable (FOP). Aquesta condició generalment no causa problemes, però en ocasions pot estar associada amb certes complicacions cardíaques o accidents cerebrovasculars.

El cor adult

El cor adult és un òrgan muscular de entre 250 i 300 grams de pes, buit per dins i amb parets molt gruixudes. Està format per fibres musculars molt potents que a la seva vegada estan formades per cèl·lules cardíaques, cèl·lules musculars especialitzades en bategar, en fer circular constantment la sang de l’organisme.

El cor disposa d’un conjunt de vasos sanguinis que l’irriguen, és l’anomenada circulació coronària. Els principals vasos coronaris són l'artèria coronària dreta i l'artèria coronària esquerra, que es ramifiquen a partir de l'aorta. Quan un d'aquests vasos es bloqueja per un coàgul de sang o una placa d'ateroma, es produeix una isquèmia miocàrdica, és a dir, una falta d'oxigen al múscul cardíac. Aquesta situació pot provocar un infart de miocardi, que és la mort de part del teixit cardíac per necrosi, si la obstrucció és total, o una angina de pit, si la obstrucció és parcial. Els símptomes més comuns d'un infart són el dolor toràcic intens, la dificultat per respirar, la sudoració excessiva i la sensació d'angoixa. El tractament d'un infart depèn de la gravetat i l'extensió de la lesió, però sol incloure medicaments anticoagulants, antiagregants plaquetaris i analgèsics, així com procediments invasius com l'angioplàstia o el bypass coronari.

Vegem, en el següent esquema, la formació d'una obstrucció coronària:

La primera intervenció cardíaca exitosa a cor obert es va efectuar el 6 de maig de 1953 pel cirurgià John Heysham Gibbon, inventor de la màquina cor-pulmó artificial. Concretament, el tancament d’una comunicació interauricular, en un pacient de 18 anys, amb un bypass total.​ El pacient va sobreviure 30 anys a l’operació.

L’any 1967, René Favaloro va fer el primer bypass coronari, utilitzant la vena safena, a Cleveland (EEUU).

El bypass càrdio-pulmonar és la tècnica utilitzada quan s’han d’operar lesions dins el propi cor. Aleshores, el cor s’ha d’aturar i buidar de sang per a efectuar l’operació i, mentre es continua bombejant i filtrant sang oxigenada a l’organisme de manera artificial. Es tracta de la màquina de circulació extracorpòria o de derivació cardiopulmonar. De manera que el cor resta immòbil durant l’operació a cor obert.

Una tècnica molt utilitzada i poc invasiva, amb molt bons resultats, és l’angioplàstia amb stent. S’introdueix un catèter, generalment per la vena femoral, fins al cor i s’expandeix el vas obstruït amb una pròtesi semblant a una malla metàl·lica flexible.

En casos extrems, quan el dany cardíac és irreparable i incompatible amb la vida, és necessari un transplantament cardíac ^[3].

El primer en aconseguir-ho va ser el cirurgià Christiaan Barnard, a Sud-àfrica l’any 1967. El pacient va ser Louis Washkansky. L’operació va durar nou hores i hi varen intervenir vint cirurgians. El pacient va sobreviure divuit dies. Aquesta operació va fer canviar la legislació introduint el concepte de mort cerebral per tal de facilitar els transplantaments d’òrgans.

Actualment és també possible el transplantament d’un cor procedent d’un pacient certificat amb mort per criteris cardiocirculatoris i respiratoris. És a dir, d’un cor en parada cardíaca.

El cicle cardíac

El cicle cardíac és el procés que es dona al cor durant cada batec, permetent el flux de sang a través del cos. El cicle consta de dues fases principals: la sístole i la diàstole.

Durant la sístole, les cavitats del cor es contreuen per expulsar la sang. El ventricle esquerre es contreu i bombeja la sang cap a l'artèria aorta, mentre que el ventricle dret es contreu i envia la sang a l'artèria pulmonar. Al mateix temps, les vàlvules atrio-ventriculars (la mitral i la tricúspide) es tanquen per evitar el reflux de sang cap a les aurícules.

Durant la diàstole, les cavitats del cor es relaxen i s’omplen de sang. Les vàlvules semi-lunars (l'aòrtica i la pulmonar) es tanquen per evitar el retrocés de la sang des de les artèries. Durant aquesta fase, les aurícules es contreuen per enviar la sang cap als ventricles, completant així el cicle.

Tot el cicle és coordinat pel sistema de conducció elèctrica del cor, que genera senyals elèctriques que regulen les contraccions musculars en el moment adequat. Aquest procés es repeteix contínuament per mantenir el flux sanguini i subministrar oxigen i nutrients als teixits del cos.

En particular, el ritme cardíac és controlat pel node sinusal. El node sinusal cardíac és una estructura que forma part del sistema de conducció elèctrica del cor i que té la funció de generar els impulsos elèctrics que provoquen la contracció cardíaca.

Es troba situat a la part superior de l'aurícula dreta, prop de la vena cava superior, i té una forma allargada i un gruix variable. El node sinusal és el marcapassos natural del cor, ja que té la capacitat de generar impulsos elèctrics a una freqüència regular i constant. Els impulsos del node sinusal es propaguen per les aurícules i arriben al node auriculoventricular, des d'on es transmeten als ventricles.

Quan el node sinusal funciona correctament, el ritme cardíac és normal i estable. Però quan el node sinusal falla o es deteriora per alguna causa, pot aparèixer una arrítmia sinusal o un blocatge auriculoventricular, que alteren el ritme cardíac i poden causar símptomes com marejos, fatiga o palpitacions. En aquests casos, pot ser necessari implantar un marcapassos artificial que substitueixi la funció del node sinusal i restableixi un ritme cardíac adequat.

Quan l’impuls elèctric no funciona es generen impulsos de forma irregular i es produeixen les arrítmies cardíaques. Les arrítmies generen turbulències en Ia sang són un factor de risc de trombosis. Sovint es solucionen amb fàrmacs. En alguns casos els fàrmacs no són suficients i cal utilitzar un marcapassos per regular el ritme cardíac. 1958. El primer marcapassos va ser dissenyat per l’enginyer Rune Elmqvist de l’Institut Karolinska (Suècia) i va ser implantat per primer cop a un pacient l’any 1958 pel Dr. Ake Senning.

El primer pacient va ser Arne Joseph Larsson (1915-2001). En els 42 anys posteriors a l’operació se li van implantar 44 marcapassos diferents.

Els marcapassos actuals tenen bateries molt més eficients i s’adapten automàticament al batec cardíac generant sempre un ritme correcte ^[4].

Altre problema cardíac important en relació a les arrítmies és quan el cor comença una fibril·lació. En comptes de bategar, el cor tremola i es genera un batec ineficient. Incapaç d'expulsar la sang, la fibril·lació ventricular és mortal. Actualment es pot tractar, si s’és a temps, amb un desfibril·lador. Una descàrrega elèctrica controlada que intenta aturar aquest estímul que està fent tremolar el cor, posar-lo a zero i que torni una altra vegada a generar el ritme cardíac normal. Actualment aquests aparells són presents a nombrosos espais públics i salven moltes vides.

Vegem ara amb detall el cicle cardíac. Consta de cinc fases ben diferenciades:

1. Fase de contracció auricular (sístole auricular). És la fase del cicle cardíac en què les aurícules es contreuen de manera ràpida i eficient per un potencial d’acció al nòdul sinusal, forçant la sang a passar als ventricles fins a buidar-se. Té una durada aproximada de 0,1 segons i es produeix després de la diàstole auricular, quan les aurícules s'omplen de sang procedent de les venes. Es correspon amb l'obertura de les vàlvules auriculoventriculars (mitral i tricúspide) i el tancament de les vàlvules semilunars (aòrtica i pulmonar), que impedeixen el retrocés de la sang cap a les artèries. La sístole auricular contribueix a augmentar el volum de sang que entra als ventricles i, per tant, a optimitzar el rendiment cardíac.
2. Fase de contracció ventricular (sístole ventricular isovolumètrica). Els ventricles es contreuen de manera vigorosa al arribar l’ona de despolarització. El ventricle esquerre envia la sang a l'aorta, mentre que el ventricle dret la bombeja a l'artèria pulmonar. Les vàlvules auriculoventriculars es tanquen i eviten el reflux de la sang cap a les aurícules. Les vàlvules semilunars continuen tancades, de manera que el volum de sang no varia. Té una durada aproximada de 0,05 segons i es correspon amb el segment ST de l'electrocardiograma. Durant aquesta fase, la pressió intraventricular augmenta ràpidament fins a superar la pressió arterial i obrir les vàlvules sigmoidees. Això permet l'expulsió de sang cap a les artèries pulmonars i l'aorta.
3. Fase d'expulsió (sístole ventricular ejectiva). La contracció ventricular augmenta la pressió intraventricular fins que supera la pressió de les artèries aòrtica i pulmonar, obrint les vàlvules sigmoidees i permetent el flux de sang. Els ventricles redueixen el seu volum i envien sang a les artèries. La fase finalitza quan la pressió intraventricular baixa per sota de la pressió arterial i les vàlvules sigmoidees es tanquen, impedint el reflux de sang cap als ventricles. S’anomena volum residual ^[5] al volum de sang que queda resta al cor en acabar l'ejecció. S’anomena volum sistòlic o de batec al volum de sang expulsat (aprox. 70mL).
4. Fase de relaxació (diàstole ventricular isovolumètrica). En aquesta fase els ventricles es relaxen després de la seva contracció. La pressió dins dels ventricles disminueix molt, fins a ser inferior a la dels grans vasos sanguinis que s'hi connecten, el que provoca que les vàlvules aòrtica i pulmonar es tanquin evitant el retrocés de la sang cap als ventricles. Al mateix temps, les vàlvules mitral i tricúspide encara estan tancades perquè la pressió dels ventricles és més alta que la de les aurícules. Per tant, el volum de sang dins dels ventricles no varia durant aquesta fase, d'aquí el terme isovolumètrica. La fase dura uns 0,05 segons i representa el període de relaxació del cor.
5. Diàstole ventricular (ompliment passiu). Les aurícules es relaxen i es dilaten, permetent que la sang flueixi des de les venes cava i pulmonar cap a les aurícules. Són obertes les vàlvules auriculoventriculars (mitral i tricúspide) i tancades les vàlvules semilunars (aòrtica i pulmonar). És la fase del cicle cardíac en què els ventricles del cor es relaxen després d'una contracció o sístole. Durant aquesta fase, els ventricles s'omplen de sang que prové de les aurícules ^[6] a través de les vàlvules auriculoventriculars. La fase dura aproximadament 0,4 segons i representa la meitat de la durada del cicle cardíac. És una fase important que permet al cor mantenir un flux sanguini adequat i una pressió arterial estable.

El cicle cardíac complet es repeteix unes vint vegades per minut, incrementant-se o alentint-se segons les necessitats de l'organisme, sota la regulació de diversos factors, com ara el sistema nerviós autònom, les hormones, els receptors sensorials i els mecanismes intrínsecs del propi teixit cardíac.

Tots aquests factors modulen la freqüència cardíaca (el nombre de batecs per minut) ^[7] i el volum d'ejecció (la quantitat de sang que expulsa el cor en cada batec), que determinen el dèbit cardíac (la quantitat de sang que circula per minut).

En resum:

• La sang que prové dels teixits, és a dir, sang venosa pobre en oxigen, arriba al cor per l’aurícula dreta a través de les venes cava, inferior i superior.
• Simultàniament, per l’aurícula esquerra, a través de les venes pulmonars, entra sang oxigenada provinent dels pulmons.
• La sang venosa de l’aurícula dreta, pobre en oxigen, és enviada al ventricle dret i posteriorment impulsada als pulmons a través de l’artèria pulmonar.
• Simultàniament, la sang arterial de l’aurícula esquerre, rica en oxigen, és enviada al ventricle esquerre i posteriorment enviada a la resta de l’organisme a través de l’artèria aorta.

El sistema circulatori

Tenim, per tant, dos circuits circulatoris, el circuit de la part dreta del cor, que és la circulació pulmonar, i el circuit de la part esquerra del cor, que és la circulació sistèmica. Els dos circuits funcionen de forma síncrona, perfectament coordinats.

Aquests circuits diferenciats reben el nom de circulació major i circulació menor ^[8]:

El sistema circulatori humà és un sistema complex que té com a funció principal el transport de la sang, juntament amb els nutrients, l'oxigen i altres substàncies necessàries, per tot el cos. A més, el sistema circulatori juga un paper crucial en l'eliminació de productes de rebuig com el diòxid de carboni.

L’intercanvi de gasos respiratoris té lloc als alvèols pulmonars:

El cos d’una persona jove, entre 20-30 anys d’edat, i uns 70 kg de pes, disposa d’uns trenta bilions de cèl·lules i cadascuna d’elles necessita respirar i alimentar-se per continuar el seu cicle vital.

Components clau del sistema circulatori

El sistema circulatori està format per diversos components clau:

• El cor: És l'òrgan central del sistema circulatori. Bombeja la sang a través dels vasos sanguinis per tot el cos. Té quatre cavitats: dues aurícules que reben la sang per les venes i dos ventricles que la bombegen per les artèries.
• Els vasos sanguinis: Són els conductes que transporten la sang. Hi ha tres tipus principals de vasos sanguinis:
  • Les artèries: Porten la sang oxigenada des del cor cap als teixits i els òrgans.
  • Les venes: Transporten la sang desoxigenada des dels teixits cap al cor.
  • Els capil·lars: Són vasos molt petits que connecten les artèries i les venes als teixits. És aquí on es produeix l'intercanvi de substàncies com l'oxigen i els nutrients amb les cèl·lules dels teixits.

• La sang: És el fluid vital que circula pel sistema circulatori. La sang està formada per diferents components, com els glòbuls vermells (eritròcits) que transporten l'oxigen, els glòbuls blancs (leucòcits) que ajuden a defensar el cos contra infeccions, i les plaquetes que intervenen en la coagulació de la sang per evitar hemorràgies.

El sistema circulatori és essencial per a la vida i permet la distribució adequada de nutrients, oxigen i hormones a tots els teixits del cos. A més, ajuda a regular la temperatura corporal i a transportar hormones i altres substàncies necessàries per al bon funcionament dels òrgans i els sistemes del cos.

Les venes

Les venes, en general, són els vasos sanguinis que transporten la sang desoxigenada, rica en diòxid de carboni i altres productes de rebuig, des dels teixits del cos cap al cor.

El transport sanguini del diòxid de carboni és un procés vital per a l'eliminació d'aquest gas residual del metabolisme cel·lular. El diòxid de carboni es produeix en els teixits quan les cèl·lules utilitzen l'oxigen per a la respiració aeròbia. La sang recull el diòxid de carboni i el porta fins als pulmons, on es difon cap a l'aire alveolar i s'exhala a l'exterior.

La sang transporta el diòxid de carboni de tres maneres diferents: dissolt en el plasma, combinat amb l'hemoglobina i convertit en bicarbonat. La major part del diòxid de carboni (aproximadament el 70%) es transporta com a bicarbonat (HCO3)-, que es forma quan el diòxid de carboni reacciona amb l'aigua en els eritròcits, catalitzada per l'enzim anhidrasa carbònica. El bicarbonat passa al plasma a través d'un intercanviador de clorur i contribueix al manteniment de l'equilibri àcid-base de la sang.

Una altra part del diòxid de carboni (aproximadament el 23%) es transporta combinat amb l'hemoglobina, formant carbaminohemoglobina. Aquesta combinació és reversible i depèn de la pressió parcial de diòxid de carboni i de la saturació d'oxigen de l'hemoglobina. Quan la pressió parcial de diòxid de carboni és alta, com en els teixits, la carbaminohemoglobina es forma amb facilitat. Quan la pressió parcial de diòxid de carboni és baixa, com en els pulmons, la carbaminohemoglobina es dissocia i allibera el diòxid de carboni.

La resta del diòxid de carboni (aproximadament el 7%) es transporta dissolt en el plasma, on contribueix a la pressió parcial de diòxid de carboni de la sang. El diòxid de carboni és més soluble que l'oxigen, però la seva solubilitat depèn també del pH i de la temperatura del plasma.

L'estructura d'una vena consta de diverses capes. La capa més externa és l'adventícia, formada per teixit connectiu que proporciona suport estructural. A continuació, hi ha la capa mitjana, anomenada túnica mitjana, que està constituïda per teixit muscular i elàstic que ajuda a mantenir la forma de la vena i a regular el flux sanguini. Finalment, la capa interna és l'endoteli, una capa de cèl·lules planes i llises que revesteix la superfície interna de la vena.

Les principals venes del cos humà són:

• Les venes cava superior i inferior: Les dues venes més grans del cos humà. La vena cava superior recull la sang desoxigenada de la part superior del cos i la porta cap al cor, mentre que la vena cava inferior recull la sang desoxigenada de la part inferior del cos i la transporta cap al cor.
• Les venes pulmonars: Aquestes venes porten la sang oxigenada des dels pulmons cap al cor.
• Les venes jugulars: Són venes importants del coll que transporten la sang desoxigenada de la cara, el coll i el cervell cap al cor.
• Les venes femorals i safenes: Són les principals venes de les cames i transporten la sang desoxigenada de les extremitats inferiors cap al cor.

A més d'aquestes, hi ha moltes altres venes importants distribuïdes arreu del cos, formant una xarxa complexa de vasos sanguinis que garanteix el corecte funcionament del sistema circulatori.

Les artèries

Les artèries, en general, són vasos sanguinis que tenen la funció de transportar la sang oxigenada, rica en nutrients, des del cor cap als diferents teixits i òrgans del cos. L’oxigen és transportat amb la sang pels eritròcits, que recordem que constitueixen el 84 % de les cèl·lules de tot l’organisme. Els eritròcits contenen la proteïna hemoglobina que té la capacitat de fixar-se a l'oxigen i al diòxid de carboni. L’hemoglobina oxigenada és el que li dona a la sang el seu color vermell brillant.

L'estructura d'una artèria consta de diverses capes. La capa més externa és l'adventícia, formada per teixit connectiu que proporciona suport estructural. A continuació, hi ha la capa mitjana, anomenada túnica mitjana, que està constituïda per teixit muscular i elàstic gruixut. Aquesta capa muscular permet a les artèries mantenir-se tonificades i regular el flux sanguini. La capa interna és l'endoteli, una capa de cèl·lules planes i llises que revesteix la superfície interna de l'artèria.

Les principals artèries del cos humà són:

• L’aorta: És l'artèria més gran i principal del cos. Surt directament del ventricle esquerre del cor i distribueix la sang oxigenada a totes les altres artèries del cos.
• Les artèries coronàries: Són les artèries que subministren sang oxigenada al cor mateix, assegurant el seu adequat funcionament.
• Les artèries caròtides: Són les artèries que porten sang oxigenada al cervell i al cap.
• Les artèries pulmonars: Són les artèries que transporten la sang desoxigenada des del cor cap als pulmons, on es realitza l'intercanvi de gasos i s'obté oxigen.
• Les artèries renals: Són les artèries que subministren sang als ronyons, essencials per a la seva funció de filtració i excreció de productes de rebuig.

A més d'aquestes, hi ha moltes altres artèries importants distribuïdes arreu del cos, ramificant-se i formant una xarxa complexa de vasos sanguinis que permeten el transport eficient de la sang i l'oxigenació dels teixits i òrgans.

Els capil·lars

Un capil·lar és el vas sanguini més petit i fi del sistema circulatori. Té un diàmetre molt estret, similar al d'una cèl·lula sanguínia, el que permet un intercanvi eficient de substàncies entre la sang i les cèl·lules dels teixits.

L'estructura dels capil·lars és molt simple. Estan formats per una sola capa de cèl·lules endotelials, que són planes i llises. Aquestes cèl·lules permeten un intercanvi fàcil de gasos, nutrients, hormones i altres substàncies entre la sang i els teixits.

La xarxa de capil·lars, venes i artèries del sistema circulatori humà és extremadament extensa. Si s'unissin tots els vasos sanguinis humans, es calcula que tindrien una longitud total d'aproximadament 96.000 quilòmetres. Aquesta xifra impressionant demostra la gran superfície i la densitat de vasos sanguinis que permeten una distribució eficient de la sang i les seves substàncies a tot el cos humà.

La xarxa de capil·lars és particularment abundant. La seva longitud s'estima que pot superar els 80.000 quilòmetres. Aquesta extensió proporciona una gran superfície de contacte entre la sang i els teixits, permetent un intercanvi eficaç d'oxigen, nutrients i altres molècules essencials per al funcionament adequat de les cèl·lules del cos.

La tensió arterial

La sang surt del cor per les artèries de l’arc aòrtic amb la força suficient per tal de que pugui retornar per les venes en contra de la força gravitatòria fins les venes cava ^[9]. Aquesta força exerceix pressió sobre les parets de les artèries quan la sang hi circula, és el que s’anomena tensió arterial.

Aquesta pressió ha de ser la suficient sense arribar a fer malbé els vasos. Es mesura en mil·límetres de mercuri (mmHg). Els valors normals es situen en valors inferiors a 130 mmHg en la pressió sistòlica i 90 mmHg en la pressió diastòlica.

La tensió sistòlica o màxima és la pressió que es produeix quan el cor es contrau i bombeja la sang. La tensió diastòlica o mínima és la pressió que es produeix quan el cor es relaxa i es torna a omplir de sang.

Els valors normals de tensió arterial poden variar segons l'edat, el sexe, l'estat de salut i altres factors. La tensió arterial alta o hipertensió és una situació en què la pressió arterial es manté per sobre dels valors normals de forma sostinguda. Aquesta condició pot augmentar el risc de patir malalties cardiovasculars, renals o cerebrals. La tensió arterial baixa o hipotensió és una situació en què la pressió arterial es manté per sota dels valors normals de forma persistent. Aquesta condició pot provocar símptomes com marejos, debilitat o pèrdua de consciència. La tensió arterial es pot controlar amb hàbits de vida saludables i, si cal, amb medicaments prescrits pel metge.

L’estudi Framingham

L'estudi Framingham és un famós estudi epidemiològic de llarga durada que va començar el 1948 a Framingham, Massachusetts, Estats Units ^[10]. L'objectiu principal d'aquest estudi és investigar els factors de risc cardiovascular i altres factors relacionats amb la salut en una població a llarg termini.

Va començar amb una mostra de 5.209 homes i dones residents a Framingham ^[11], als quals se'ls va fer un seguiment regular amb una sèrie d'exàmens mèdics, qüestionaris i anàlisis de sang al llarg del temps. Els participants van ser avaluats periòdicament per determinar els factors de risc cardiovascular, com ara la pressió arterial, els nivells de colesterol, el tabaquisme, la diabetis, l'obesitat, entre altres.

Els resultats d'aquest estudi han sigut fonamentals per comprendre la epidemiologia de les malalties cardiovasculars i altres factors de risc. Ha estat essencial per al desenvolupament de polítiques de salut pública i l'orientació de les intervencions preventives per reduir l'aparició de malalties cardiovasculars. Ha tingut un impacte significatiu en la recerca i la pràctica clínica en l'àmbit de les malalties cardiovasculars. Les seves conclusions i recomanacions han influït en la prevenció, el diagnòstic i el tractament d'aquestes malalties, contribuint a la millora de la salut cardiovascular en la població general. A més, l'estudi ha servit de model per a altres estudis epidemiològics similars en altres poblacions.

L'estudi Framingham ha tingut un impacte durador en la recerca i la pràctica clínica en l'àmbit de les malalties cardiovasculars. Algunes de les principals contribucions i descobriments de l'estudi inclouen:

• Identificació de factors de risc: Mitjançant el seguiment a llarg termini dels participants, l'estudi Framingham va ajudar a identificar i validar diversos factors de risc cardiovascular, com ara la hipertensió arterial, els nivells elevats de colesterol, el tabaquisme, l'obesitat i la diabetis. Aquest coneixement ha estat essencial per a la prevenció i el maneig de les malalties cardiovasculars. Per exemple, l'any 1957 es va veure per primera vegada que la hipertensió arterial i el colesterol augmentaven el risc de malaltia coronària. L'any 1962 es va veure la importància del tabac en la malaltia coronària. L'any 1967, l'associació entre obesitat com a factor de risc i activitat física com a factor protector de la malaltia coronària. L'any 1970, l'associació entre hipertensió arterial i risc d'ictus. L'any 1974, la associació entre diabetis i malaltia cardiovascular.
• Definició de les guies de prevenció: L'estudi Framingham ha contribuït a establir les guies de prevenció de malalties cardiovasculars utilitzades arreu del món. Les dades recopilades han permès desenvolupar models de predicció de risc cardiovascular i establir punts de tall per identificar els individus amb major risc. Sabem, per exemple, que hem d'afectar activitat física, que hem de lluitar contra l'obesitat, que hem de baixar el colesterol, que no hem de fumar i si les campanyes de salut pública van adreçades aquí, la mortalitat per malaltia cardiovascular baixa. I de fet així ha estat.
• Comprendre l'evolució natural de les malalties cardiovasculars: L'estudi ha proporcionat una visió detallada de l'evolució de les malalties cardiovasculars al llarg del temps.

L'estudi Framingham ha continuat en el temps, amb diverses generacions de participants i l'expansió de la investigació a altres àrees rellevants de la salut ^[12]. A més de l'estudi original, s'han establert altres projectes derivats, com l'Estudi Framingham Offspring i l'Estudi Framingham Tercera Generació, que inclouen els descendents dels participants originals.

Aquests estudis longitudinals han proporcionat una gran quantitat de dades sobre la progressió de les malalties cardiovasculars, la seva relació amb altres factors de risc i l'efecte de les intervencions preventives i terapèutiques. També s'han realitzat investigacions sobre altres àrees de la salut, com ara la demència, l'osteoporosi, la salut mental i altres factors relacionats amb l'envelliment i la qualitat de vida.

Els resultats de l'estudi Framingham s'han utilitzat per desenvolupar i validar models de predicció de risc cardiovascular, com l'equació de Framingham, que ajuda en l'avaluació del risc individual de desenvolupar malalties cardíaques. Aquestes eines són utilitzades per professionals de la salut en la presa de decisions clíniques i en la implementació de mesures preventives personalitzades.

En resum, l'estudi Framingham ha deixat un llegat important en l'àmbit de la salut pública i la investigació clínica. Ha contribuït al coneixement dels factors de risc cardiovascular i a la implementació de mesures preventives per reduir la incidència de malalties cardíaques. També ha subratllat la importància de l'estudi a llarg termini i el seguiment de poblacions per comprendre millor les malalties cròniques i promoure la salut en general.

Els resultats més destacats de l’estudi, en ordre cronològic, han estat els següents ^[13]:

• 1948 – Inici del Framingham Heart Study.
• 1957 – S’associa la hipertensió i el colesterol a un major risc de malaltia coronària.
• 1961 – S’introdueix el terme factor de risc.
• 1962 – S’associa el tabaquisme amb la malaltia coronària.
• 1964 – Primer informe sobre l’ictus.
• 1967 – S’associa obesitat i activitat física amb malaltia cardíaca.
• 1970 – S’associa hipertensió amb ictus.
• 1971 – Inici del Framingham Offspring Study.
• 1974 – S’associa la diabetis amb la malaltia cardiovascular.
• 1977 – S’associen els triglicèrids i les lipoproteïnes amb la malaltia cardiovascular.
• 1978 – S’associa amb la fibril·lació auricular amb l’ictus.
• 1988 – S’associa la relació inversa entre el colesterol d’alta densitat i mortalitat.
• 1988 – S’associa directament la pressió sistòlica aïllada amb la malaltia coronària.
• 1994 – Es descriuen els factors de risc de la fibril·lació auricular.
• 1996 – Es descriu la progressió de la hipertensió a la insuficiència cardíaca.
• 1998 – S’elaboren nous models de predicció del risc coronari.
• 2002 – Inici del Framingham Third Generation Study.
• ···

Jordi Coll Vera - 2023