Introducció

Les vacunes, amb més de dos-cents anys d’història, han estat un dels primers grans èxits de la salut pública. Al llarg de la història s’han registrat grans epidèmies amb un elevat nombre de víctimes mortals ^[1].

Segons Stanley Plotkin, un dels investigadors que més ha treballat amb vacunes:

“With the exception of safe water, no other intervention, not even antibiotics, has had such a major effect on mortality reduction and population growth”. ^[2]

Gràcies a les campanyes de vacunació, en els països en que es fan de manera generalitzada:

• S’ha produït una gran disminució de la mortalitat infantil;
• s’ha allargat l’esperança de vida de la població i amb millor salut;
• s’ha aconseguit erradicar la verola;
• som en vies d’erradicar la poliomielitis i el xarampió;
• es controlen malalties com la ràbia, el tètan, la diftèria, la varicel.la, les galteres, la rubèola, la meningitis meningocòccica, les hepatitis A i B, el còlera, la febre tifoide, la febre groga, l’encefalitis, la pneumònia pneumocòccica, el dengue, l’ébola, l’herpes zòster, la grip, el COVID-19 o el virus respiratori sincitial, entre d’altres.

Els microorganismes

Els microorganismes varen colonitzar la Terra fa ja més de 3000 milions d’anys i són encara la causa avui en dia de entre el 25-30% de les morts humanes, especialment en els països molt poc desenvolupats (per exemple, al Sahel).

En 30 g de sòl es poden trobar fins a 10⁶ espècies de bactèries, segons els criteris actuals de definició d’espècie mitjançant seqüenciació gènica. S’observen al microscopi 1.5 × 10¹⁰ bactèries per cada gram de sòl i menys de l’1% són cultivables al laboratori ^[3].

Únicament unes poques espècies de bactèries provoquen malalties en els humans. La resta ens són innòcues, indiferents, beneficioses o indispensables.

El nombre de virus és incalculable. Contínuament se’n descriuen noves espècies. Únicament una fracció infinitesimal dels virus coneguts ens provoquen malalties. Però quan ho fan poden ser un greu problema de salut pública, com la SIDA, la grip A o el COVID-19. Innumerables espècies de virus ens ajuden en canvi a defensar-nos, principalment dels bacteris.

Una mica d’història

La verola

A finals del s xviii, la verola, en anglès smallpox, era una de les malalties amb més letalitat i prevalença al món. Fonamentalment afectava la pell, però també podia afectar els ulls i els pulmons. Les persones que tenien la sort de sobreviure a aquesta malaltia, molts cops quedaven amb tot un seguit de marques molt característiques a la pell.

La verola era una malaltia antiga, va aparèixer al nord-est d’Àfrica als voltants del 10000 aC. És present en mòmies egípcies de 1570-1085 aC i a la mòmia de Ramsès V, 1157.

 

El 14 de maig de 1796 Edward Jenner inocula material procedent de les mans d’una munyidora afectada de cowpox, la verola bovina, a James Phipps, un nen de 8 anys, amb material infecciós estret de la ma de Sarah Nelmes, un dels seus casos. Uns dies més tard infecta al nen amb la verola i observa que aquest és immunitzat contra la malaltia.

Neix així, d’aquesta manera tant poc ètica als ulls d’avui en dia i amb molta serendípia, la primera vacuna de la història.

La història de la malaltia i la posterior evolució de la verola, fins a ser declarada per l’OMS a principis de 1980 com una malaltia erradicada, és prou coneguda per tothom. ^[4]

Fins a 1900 poques es varen aconseguir poques vacunes més. Algunes d’elles ja no s’utilitzen avui en dia. Altres segueixen sent gairebé idèntiques (verola, ràbia, febre tifoide, còlera i una vacuna de la pesta).

Durant el segle xx és quan es desenvolupen moltes de les vacunes actualment en ús ^[5]. Es desenvolupen vacunes contra la diftèria, la tosferina, la febre groga, la grip, la poliomielitis, l’Haemofilus influenzae —que provoca meningitis i laringitis— la varicel·la, el virus del papil·loma humà, o els virus de la hepatitis, entre d’altres.

La poliomielitis

Entre els anys 1955 i 1963 es desenvolupen les dues vacunes contra la poliomielitis, la polio o paràlisis infantil, una malaltia que va ser relativament freqüent a Espanya. Aproximadament cap a l’any 1948 es desenvolupa una epidèmia de polio que el règim de Franco intenta ocultar, fins haver-la de reconèixer l’any 1958.

S’estima que, entre 1949 i 1964 varen moris almenys 2.000 persones i 32.000 patiren danys en el sistema nerviós central amb paràlisis en braços i cames i danys en la columna vertebral ^[6].

És una malaltia altament contagiosa causada pel poliovirus. Es transmet per via fecal-oral, és a dir, a través de la ingesta d'aliments o aigua contaminats amb el virus. Afecta principalment els nens menors de entre sis mesos i deu anys i pot conduir a la paràlisi parcial o total en qüestió de hores, ja que el virus ataca el sistema nerviós, particularment les neurones motores de la medul·la espinal, que són responsables del control del moviment muscular.

Els símptomes inicials poden ser semblants als d'una infecció respiratòria comuna, incloent febre, mal de cap, dolor de gola i malestar general. No obstant això, en els casos més greus, el virus pot envair el sistema nerviós central, provocant paràlisi muscular irreversible, dificultat per respirar i fins i tot la mort. Els pacients amb greus dificultats respiratòries podien sobreviure únicament dins un pulmó d’acer.

Abans de l'arribada de les vacunes contra la poliomielitis, a mitjans del segle XX, la malaltia era una de les principals causes de discapacitat física a tot el món, afectant milions de persones cada any. L'aparició de vacunes eficaces, com la vacuna inactivada de la polio (VIP) i la vacuna oral de la polio (VOP), va permetre reduir dràsticament la incidència de la malaltia. Les campanyes de vacunació massiva, promogudes per organitzacions internacionals com la Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Fundació Bill i Melinda Gates, han contribuït a propiciar l’erradicació de la poliomielitis en la major part del món.

Tanmateix, la polio és encara endèmica en algunes regions, com ara certes zones d'Àfrica i l'Àsia, la vacunació no arriba a tots els nens degut a barreres logístiques, socials o polítiques. A més, existeixen grups de persones que desconfien de les vacunes per raons culturals o religioses, cosa que dificulta els esforços per eliminar la malaltia.

En alguns països, especialment en aquells on la cobertura de vacunació és baixa, hi ha encara brots epidèmics. És important, per tant, mantenir els esforços de vacunació i de vigilància per prevenir la reintroducció del virus en àrees ja declarades lliures de polio.

La història de la vacuna de la polio també és força coneguda. El 1952 l’investigador Jonas Salk, de la Universitat de Pittsburgh, obté resultats positius amb una primera vacuna contra la polio. L’any 1954, es fa una proba de la vacuna Salk en dues escoles de Pittsburgh. Posteriorment s’inicia el nomenat Francis Field Trial de Thomas Francis, el bacteriòleg i mentor universitari de Jonas Salk. L’assaig mèdic més gran de la història. Un assaig que avui en dia seria impossible de fer segons les normatives bioètiques actuals. Al final de l’assaig uns 440000 infants varen rebre una o més dosis de la vacuna, prop de 210000 varen rebre un placebo innocu i 1200000 no varen rebre res i serviren de grup de control. El 12 de abril de 1955 es va anunciar que la vacuna Salk era efectiva en un 60-70 % contra el poliovirus tipus 1, més de 90 % efectiva contra els poliovirus tipus 2 i 3 i efectiva en un 94 % contra el desenvolupament de polio bulbar.

L’ex president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt (1882-1945), havia patit la polio l’any 1921 —amb 39 anys d’edat— i quedat amb una paràlisi de mig cos. L’any 1955 recolza una campanya de vacunació massiva promoguda per la fundació March of Dimes i l’any 1957 el nombre de casos de polio baixa a 5600 ^[7]. La vacuna Salk original es va utilitzar fins als inicis de 1960.

El 1960 Albert Sabin desenvolupa una vacuna oral monovalent contra, OPV (Oral Poliovirus Vaccine). La vacuna és autoritzada l’any 1961 i substitueix la vacuna Salk l’any 1963, com a vacuna oral trivalent, contra tots els poliovirus. Aquesta vacuna és la que es va administrar com a vacuna d’elecció a tot el món.

Una vacuna Salk modificada l’any 1987 és actualment la vacuna d’elecció als Estats Units. A la resta del món es segueixen utilitzant les dues vacunes.

A Espanya, segons dades del Centro Nacional de Epidemiología, Instituto de Salud Carlos III:

A la resta del món encara no s’ha pogut erradicar del tot la poliomielitis. Segons l’OMS (2020):

A l’Afganistan i al Pakistan encara tenen casos de polio de virus salvatge. La fotografia de la dreta, ja en color, ens mostra nens afectats recentment a Nigèria.

Actualment, com s’ha comentat ja anteriorment, hi ha en marxa campanyes mundials de vacunació massiva contra la polio, amb la participació activa de moltes institucions i personalitats. Vacunant en llocs molt inhòspits en els que sovint els vacunadors de l’OMS s’hi juguen la vida pel bé comú.

Situació actual: 2000-2024.

De 1980 a 1999 es varen desenvolupar tres vacunes. De l’any 2000 al 2019 se’n varen desenvolupar dotze.

Actualment tenim noves vacunes contra el meningococ B (la principal causa de meningitis), dues contra la malària, la valora del mico (Mpox), el rotavirus, el dengue, l’ébola, l’herpes zòster, la COVID-19 o el virus respiratori sincitial.

És de destacar l’esforç mundial contra la COVID-19, la última gran epidèmia. La següent imatge ens mostra els objectius aconseguits contra la malaltia desprès de la gran campanya de vacunació, única en la història, amb l’administració de més de 13500 milions de dosis. El 67 % de la població mundial porta com a mínim dues dosis de la vacuna —amb grans diferències entre països i fins i tot entre continents—.

Bàsicament: evitar la necessitat d’ingrés hospitalari, evitar haver d’ingressar a l’UCI i no morir per la malaltia. En definitiva: eliminar o disminuir al màxim l’aparició de casos greus.

No s’evita però la possibilitat de contagiar-se ni de contagiar als altres. Malauradament segueixen havent grups de població vulnerable que s’han de protegir especialment.

Durant la campanya de vacunació a Espanya de l’any 2023-2024, s’ha recomanat la vacuna contra la soca predominant del virus (l’Ómicron XBB.1). Concretament les vacunes mRNA monovalents de Pfizer i Moderna.

També es disposa d’una vacuna catalana, la Hipra, una vacuna amb una tecnologia diferent que conté dos components (els adjuvants alfa i beta). Aquesta s’utilitza en persones amb efectes adversos a les vacunes mRNA.

I, finalment, tenim aquí el calendari de vacunacions de l’any 2023, que no serà gaire diferent del de l’any 2024, publicat per l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT).

Jordi Coll Vera - 2024