Introducció

Es parlarà aquí de les epidèmies, de quines són les circumstàncies que les propicien i de com acaben. Més de la meitat de les malalties epidèmiques són causades per microorganismes que han saltat d’algun animal als humans. El que s’anomena una zoonosi.

En determinats indrets, a l’Àfrica en particular, les malalties transmissibles són encara avui en dia la causa del 25 al 30% de les morts, especialment en infants. En els països desenvolupats la situació és molt diferent.

S’ha de dir també que les malalties epidèmiques han canviat sovint el curs de la història i podrien decidir el futur de l’espècie humana si no canviem de paradigma, pensar que podem fer tot el que ens interessa sense esperar-ne conseqüències greus, i assumir que hi ha un sòl món. Un únic planeta. La nostra salut és molt determinada per la salut del planeta i dels seus ecosistemes. Per exemple, quan obrim una carretera pel mig de la selva amazònica estem exposant la humanitat al perill d’un nou patogen pel qual no hi té defenses. El mateix passa quan diferents poblacions o espècies es barregen massa ràpid sense cap adaptació immunològica lenta i progressiva.

Epidèmies, pandèmies i endèmies

Vegem primer què s’entén per epidèmia. Bàsicament, es parla d’epidèmia quan en una població i en un lloc concret es constata un augment sobtat, i per damunt d l’esperable, del nombre de casos d’una determinada malaltia. Si això succeeix en gran part del món es parla aleshores de que hi ha una pandèmia. És a dir si l’epidèmia s’estén per gran part del món. La última pandèmia, que tots recordem, ha estat la del COVID-19.

Si una determinada malaltia és freqüent únicament en una regió molt concreta del món es diu que és una malaltia endèmica i es parla d’endèmia.

Diferents factors condicionen l’extensió de les malalties. Factors ambientals (la temperatura, la humitat, ...). Factors genètics (mutacions). Factors de coevolució entre la població i el patogen. Factors ecològics (canvis dràstics en els ecosistemes, desforestació, canvi climàtic, ... ). Factors de mobilitat (per exemple, els mosquits i altres animals que ens poden transmetre malalties s’han desplaçat molt ràpidament per tot el món en els medis de transport humans; o els humans van de turisme allà on hi són). Factors econòmics (pobresa, desnutrició, manca de recursos sanitaris, guerres, ...)

De vegades molts dels factors anteriors convergeixen i es dona aleshores la tempesta perfecta, com en el cas de la COVID-19.

La COVID-19

La malaltia s’origina e la Xina al passar dels rats penats als humans. Ràpidament s’estén per tot el planeta com una pandèmia per la gran mobilitat d’avui en dia (comerç, turisme, ...) i la manca de previsió dels governs i les institucions sanitàries, inclosa l’OMS que va prendre inicialment decisions errònies i contradictòries. El virus és a més un virus nou contra el que no hi teníem defenses i afectava especialment a les parts més pobres i vulnerables de la humanitat. Gent d’edat avançada, debilitada sovint per patologies prèvies i en particular a països pobres, amb una població malnodrida, una sanitat deficient, i una forma de govern no democràtica.

 

Les grans epidèmies de la història

En el següent gràfic es mostren diferents pandèmies al llarg de la història. La mida de les boles és proporcional al nombre de víctimes mortals ocasionades. Podem observar que l’epidèmia de la pesta negra entre 1347 i 1351 va ocasionar uns 200 milions de víctimes mortals, una gran part de la població mundial d’aquella època.

• La pesta Antonina. Epidèmia, possiblement de verola o de xarampió, que va assolar l'Imperi Romà en temps de l'emperador Antoni Pius (segle II). Aproximadament entre els anys 165 i 180. És una de les primeres grans epidèmies documentades. Va ocasionar al voltant de 5 milions de morts, estenent-se d’orient a occident, tant en zones urbanes com rurals.
• L'epidèmia japonesa de verola (segle VIII). Coneguda com verola de Wu. Es pensa que va ser iniciada per missioners xinesos, entre els anys 735 i 737. Va ocasionar al voltant d’1 milió de morts. A més de provocar una gran pèrdua de confiança en el govern imperial i en les institucions religioses.
• La pesta de Justinià. Devastadora epidèmia de pesta bubònica (Yersinia pestis) durant el regnat de l'emperador bizantí Justinià I (segle VI). S’inicia l'any 541 i continua durant diversos anys. L’epidèmia es propaga ràpidament a través de les rutes comercials i marítimes, arribant ràpidament a regions tan distants com ara l'Àfrica del Nord, Itàlia i el Pròxim Orient. S’estima una mortalitat de entre 30 i 50 milions de persones. El propi emperador va ser afectat per la malaltia. Durant els segles següents hi va haver diversos rebrots de la malaltia.
• La pesta negra (the black death). Una de les pandèmies més devastadores de la història de la humanitat. Va assolar amb la pesta bubònica Europa, l'Àsia i el nord d'Àfrica durant el segle XIV (1347-1351) causant uns 200 milions de morts. A Europa entre un terç i la meitat de la seva població. L'impacte de l’epidèmia va ser terrible. Va causar un caos social, econòmic i religiós, provocant canvis significatius en la societat medieval. Les conseqüències a llarg termini inclouen la disminució de la població, la interrupció del comerç i la producció agrícola, i el debilitament del feudalisme com a sistema econòmic i social dominant.
• L’epidèmia de verola de 1520 (el mal de Cocoliztli). Una de les pandèmies més devastadores que ha assolat Mesoamèrica durant l'època de la conquesta espanyola. Va delmar gran part de la població de l'Imperi Mexica. Es calculen uns 56 milions de morts, entre la verola, la grip i, probablement, la sífilis. Encara que els principals símptomes descrits són febre, vòmits, diarrea i taques vermelles a la pell, principalment signes clínics de la verola. Va afavorir la conquesta espanyola de tot el territori.
• La pesta de Londres (la Gran Pesta de Londres). Epidèmia de pesta bubònica que va ocasionar uns 100000 morts entre la primavera i la tardor de l’any 1665.
• La pesta a Itàlia (1629-1631). Epidèmia de pesta bubònica que va causar al voltant d’1 milió de morts a Itàlia, formant part d’un seguit de brots que va afectar Europa. Va arribar a Itàlia a través del comerç i les rutes de viatge, propagant-se ràpidament per les ciutats i regions del país. Les ciutats italianes varen patir enormement durant aquest brot de pesta. Els serveis funeraris van ser completament superats, amb un nombre tan gran de morts que es va haver de cremar els cossos en grans forns per tal de gestionar-los adequadament. A més, la malaltia va provocar una gran por i pànic entre la població, i molts van fugir de les zones afectades per intentar protegir-se de la malaltia. L'epidèmia va deixar una empremta en la cultura i la mentalitat de la població, amb molts italians veient la malaltia com un càstig diví o una prova de la voluntat de Déu.
• Entre 1817 i 1923 es produeixen al món diversos brots de còlera (Vibrio cholerae) estesos a través de l'aigua o aliments contaminats. Tots els brots s’inicien a l’Índia.
• Primera pandèmia de còlera (1817-1824): Es propaga a altres regions d'Àsia, Europa, Amèrica del Nord i l'Àfrica. Va causar milions de morts.
• Segona pandèmia de còlera (1826-1837). S’inicia a Bengala i s’estén a altres parts d'Àsia, Europa i Amèrica del Nord. Causa milions de morts.
• Tercera pandèmia de còlera (1846-1860). S’estén a Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, Àfrica i altres regions. És particularment devastadora a Londres i París, on hi moren desenes de milers de persones.
• Quarta pandèmia de còlera (1863-1875). Arriba a l'Europa mediterrània i l'Amèrica del Nord. Una de les pandèmies més mortals de còlera a Europa, afectant principalment els països mediterranis com Itàlia i Grècia.
• Cinquena pandèmia de còlera (1881-1896). S’estén a altres parts d'Àsia, Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Àfrica. Causa milions de morts, especialment a l'Índia.
• Sisena pandèmia de còlera (1899-1923). Es propaga a altres parts d'Àsia, Europa, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Encara que menys mortal que les pandèmies anteriors, va continuar afectant diverses regions durant més de dues dècades.
• La pesta bubònica a Xina i Índia (1885-1894). Varen causar uns 12 milions de morts. A la Xina, s’inicia a Hong Kong i s’estén ràpidament per la regió. La ciutat de Canton (actualment Guangzhou) va ser greument afectada pel brot. A l’Índia s’estén de manera virulenta per la ciutat de Bombay (actualment Mumbai). La densitat de població, les condicions de vida precàries i la manca d'accés a l'aigua potable i a serveis sanitaris adequats van contribuir a la propagació de la malaltia. Les autoritats van implementar mesures similars a les de Xina, com ara quarantenes i campanyes de neteja i desinfecció.
• A finals del segle XIX, hi va haver diversos brots importants de febre groga en diverses regions del món, especialment a les zones tropicals i subtropicals d'Àfrica i Amèrica. Especialment a Amèrica del Sud, el Carib i parts dels Estats Units. Per exemple, a la tardor de 1878, una epidèmia de febre groga va assolar la ciutat de Memphis, Tennessee, als Estats Units, provocant milers de morts. Així mateix, va haver-hi brots a Barbados, Cuba, l'Equador, el Brasil i altres regions d'Amèrica del Sud i el Carib. Els brots van ser especialment devastadors. La febre groga és una malaltia molt contagiosa que es transmet per mosquits. Les zones afectades van patir greument, amb una gran quantitat de morts i un impacte econòmic significatiu, ja que molts negocis van tancar i la producció va disminuir a causa de la malaltia.
• La grip russa (1889). Coneguda com la grip asiàtica. Va afectar àmpliament Europa, Àsia i Amèrica del Nord. Va ser una pandèmia seriosa però poc letal.
• La grip espanyola (1918). Una de les pandèmies més devastadores de la història moderna. Va causar entre 50 i 100 milions de morts a tot el món. Va ser anomenada grip espanyola perquè, en contrast amb altres països que estaven censurant les notícies per mantenir l'esperit de guerra durant la Primera Guerra Mundial, Espanya no tenia censura de premsa i es va informar amplament sobre la malaltia. Les persones joves, que normalment tenen un sistema immunitari fort, van ser particularment vulnerables a aquesta malaltia, la qual cosa va ser inusual en comparació amb altres brots de grip. Els símptomes de la grip espanyola eren molt greus i inclouen febre alta, tos, dificultat per respirar, dolor muscular, mal de cap intens i cianosi, una condició en què la pell es torna de color blau per manca d'oxigen. La grip espanyola va provocar una enorme pressió sobre els sistemes de salut i funeraris, amb hospitals i cementiris desbordats per la gran quantitat de malalts i defuncions.
• La grip asiàtica (1957). De la Xina s’estén a la resta del món. S’atribueix al subtipus H2N2 del virus de la grip, que va sorgir com a resultat de la recombinació genètica entre virus humans i virus d'aus (grip aviar). Aquesta nova variant del virus de la grip va ser particularment contagiosa i es va propagar fàcilment entre les persones.
• La grip de Hong Kong (1968-1970). Produïda per la variant H3N2 del virus. Variant molt contagiosa que va afectar especialment a les persones joves i sanes.
• La SIDA (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida), del 1981 fins l’actualitat ha ocasionat més de 35 milions de morts al món. La SIDA es va identificar inicialment en els Estats Units, especialment entre homes homosexuals que presentaven rars casos de pneumònia i càncer rares com el sarcoma de Kaposi. Posteriorment es va descobrir que el VIH, el virus que causa la SIDA, es transmetia principalment a través de les relacions sexuals sense protecció, l'ús compartit d'agulles contaminades entre usuaris de drogues intravenoses, i de mare a fill durant l'embaràs, el part o la lactància.
• La grip porcina (2009). Coneguda com a grip A (H1N1) pdm09, una preocupant nova variant del virus amb gens de la grip del porc, de les aus i humana. S’inicia a principis del 2009, a Mèxic, i s’estén ràpidament a tot el món. En alguns casos produïa greus complicacions, com pneumònia i fallida d'òrgans.
• El SARS (Síndrome Respiratori Agut Sever). Causat per un nou coronavirus, anomenat SARS-CoV, que es va identificar per primera vegada el 2002 a la regió de Guangdong, a la Xina. El virus es va propagar ràpidament i es va convertir en una pandèmia que va afectar diversos països de tot el món. El brot inicial de SARS es va associar a mercats d'animals vius a la província de Guangdong, on el virus es va creure que es va originar a partir de civetes. Després, es va transmetre als humans i es va propagar a altres regions del món, sobretot a través de viatgers que portaven la malaltia.
• L’Ébola (2014-2016). S’inicia a l'oest d'Àfrica, en concret a Guinea, el desembre de 2013, i s’estén ràpidament a països veïns com Libèria i Sierra Leone. Posteriorment, també es van registrar casos a altres regions del món, tot i que en menor mesura. El virus de l'Ebola és altament contagiosos i pot ser letal, causant febre hemorràgica, dolor muscular, fatiga, mal de cap, vòmits, diarrea i, en molts casos, hemorràgies internes i externes greus. La taxa de mortalitat pot arribar fins al 90%, encara que durant l'epidèmia del 2014 es va situar al voltant del 40-50%.
• El MERS (Síndrome Respiratori de l’Orient Mitjà). Malaltia respiratòria aguda causada per un coronavirus anomenat MERS-CoV. S’identifica per primer cop el 2012 a l'Aràbia Saudita. Tot i que s'han registrat casos en diversos països, la majoria d'ells estan concentrats a la regió dels països de l’Orient Mitjà, especialment a l'Aràbia Saudita. Es transmet dels dromedaris als humans en entorns de contacte estret. Els símptomes del MERS inclouen febre, tos, dificultat per respirar i, en alguns casos, complicacions greus com pneumònia i insuficiència renal. La taxa de mortalitat associada al MERS-CoV és relativament alta, estimada al voltant del 35%. Des del 2015, s'han registrat casos esporàdics de MERS en diferents països, però els brots importants han estat menys freqüents.
• El COVID-19. Malaltia causada pel coronavirus SARS-CoV-2, identificat per primer cop a la ciutat de Wuhan, a la província de Hubei, a la Xina, a finals de 2019. Malaltia respiratòria que pot variar des de casos lleus fins a casos greus, i en alguns casos pot ser fatal. Els símptomes més comuns del COVID-19 inclouen febre, tos seca i fatiga. Altres símptomes poden incloure dificultat per respirar, dolor muscular, mal de cap, pèrdua del gust o l'olfacte, dolor de gola, congestió nasal, nàusees o diarrea. En alguns casos, especialment en persones de grups d'edat avançada o amb condicions mèdiques preexistents, la malaltia pot causar complicacions greus com la pneumònia i la insuficiència respiratòria, que poden requerir hospitalització i, en casos extrems, intubació i ventilació. Es transmet principalment a través de petites gotes que es dispersen quan una persona infectada tus, esternuda, parla o respira.

La pesta (the black death)

 

A mitjans del segle xiv, havent passat més de sis-cents anys des de l’última epidèmia de pesta bubònica —l’epidèmia de Justinià al segle vi—, l’epidèmia de pesta arriba de nou a Europa i restarà endèmica fins al segle xviii. La pandèmia s’inicia a l’Àsia, probablement a la regió del llac Balchas a l'Àsia Central, al sud-est del Kazakhstan en la conca endorreica compartida per Kazakhstan i la Xina, amb una petita porció al Kirguizistan.

 

Epidèmia de 1648

L’any 1510, Ferran el Catòlic concedeix autonomia a la ciutat de Barcelona per fer lleis i tingués capacitat executiva en matèria sanitària (un traspàs ple de competències, com diríem avui en dia).

L’any 1648 es propaga la pesta, des d’Argel cap a Andalusia i Catalunya, transmesa pels soldats que venen de lluitar de València en la Guerra dels Segadors. Arriba primer a Girona. La pesta s’afegeix a una situació climàtica adversa, una gran sequera, que afecta greument l’economia catalana. A Barcelona, el Consell de Cent i la Junta del Morbo ^[1] organitzen gabinets de crisi.

Quan la Junta del Morbo, dirigida pel Cap del Morbo, autoritzava el desnonament d’una casa, hi actuaven conjuntament els bastoners (control d’accessos), els perfumadors (presumpta desinfecció amb fums i perfums), els gaters (recollida d’animals dels carrers), els caps de guaita (transport dels cadàvers), i els Vuiteners del Morbo (confessió i extrema unció).

La situació millora a mitjans de l’any 1651 quan la població de Barcelona s’ha reduït en més d’un cinquanta per cent en dos anys. Es passa d’uns 50000 habitants a uns 20000 a finals de l’any 1652. La guerra, la pesta i la fugida massiva deixen Barcelona totalment assolada.

Sud de França (1720-1723)

Al sud de França, entre 1720 i 1723, es produeix una nova epidèmia de pesta bubònica en la que mor més del 50% de la població de Marsella tancada a la ciutat en una estricta quarantena.

El quadre de l’esquerra és de Michel Serre (1658-1733), El Chevalier Roze en La Tourette, Marsella, durant l’epidèmia de pesta de 1720. A la dreta el decret de finalització de la pesta a Marsella i el retrat del rei Lluís XV.

El rei de França, Lluís XV, decideix, en un moment donat, donar per finalitzada l’epidèmia. Si bé és cert que el nombre de casos havia anat disminuint, l’epidèmia no havia finalitzat en absolut. Tanmateix, no es podia continuar amb la ciutat tancada per la quarantena. Era necessària l’entrada d’aliments i mercaderies de manera que es va decretar la fi de l’epidèmia sense ser cert.

El decret convidava tots els ciutadans francesos, especialment els del sud de França, a alegrar-se i fer fogueres davant les seves cases per celebrar la fi de l’epidèmia, que en realitat es va anar extingint realment per sí mateixa passats uns mesos.

Brots de pesta bubònica a Catalunya durant el segle XX

 

Les autoritats intenten amagar el brot per no causar alarma social i danys a la economia i a la imatge internacionals d’Espanya. Hi ha 67 casos documentats, amb 27 defuncions.

Fins l’any 1931 són doncs ben documentats els casos següents:

Setembre a octubre, 1919

9 casos documentats. Els focus és en un magatzem de dipòsits de gra procedent de l’Argentina a l’Avinguda Icària.

Juliol, 1920

Un cas a bord d’un barco. És també afectat el metge que va examinar al malalt.

Setembre a novembre, 1922

28 casos documentats a la fàbrica de farina La Gallarda, a la carretera de Ribes, i a l’estació del Nord.

Octubre i novembre, 1923

Són documentats dos casos: c/ Aguilar de Barcelona (octubre), c/ Sant Erasme de L’Hospitalet de Llobregat (novembre).

Març, 1925

Un cas en un magatzem del carrer Llauder al rebre un carregament de plàtans de Canàries.

Octubre, 1930

4 casos documentats i difunts. El brot es produeix a la Carretera de la Bordeta, 56.

Agost a novembre, 1931

Hi ha un brot inicial entre drapaires i escombriaires de L’Hospitalet de Llobregat que passa a drapaires de Barcelona. Són documentats 26 casos, amb 6 defuncions.

Situació actual al món

Al món es segueixen produint encara brots de pesta bubònica. El país amb més casos documentats és Madagascar. De tant en tant apareixen casos aïllats en altres indrets. No es pot descartar però alguna nova epidèmia de pesta en qualsevol país del món.

L’any 1947 Albert Camus publica la seva famosa novel·la “La Pesta” i rep el Premi Nobel de Literatura l’any 1957. A la novel·la es pot llegir, quan Rieux, el metge, declara per finalitzada l’epidèmia i tot sembla tornar a una feliç normalitat:

“(···) Rieux sabia que aquesta multitud feliç ignorava el que podia llegir-se als llibres, que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot romandre dormit durant dècades... Y que pot arribar un dia en que la pesta, per a desgràcia i exemplaritat dels homes, desperti les seves rates i les mani a morir en una ciutat feliç”.

L’epidèmia de HIV/SIDA

Una de les epidèmies més destacades de finals del segle XX és la infecció pel virus de la immunodeficiència humana, l’HIV, responsable de la SIDA (en anglès AIDS). L’epidèmia creix exponencialment als Estats Units durant la dècada de 1980 i es transforma en pandèmia, causant la mort d’uns 40 milions de persones a tot el món. La situació és especialment a l’Àfrica on encara actualment causa cada any nombroses víctimes mortals i greus problemes socials i econòmics.

L’HIV va aparèixer per primer cop, segurament als inicis del segle XX, a l’Àfrica. Molt probablement entre el Camerun i el Gabon.

La imatge de l’esquerra pertany a una publicació de Paul M Sharp i Beatrice H. Hahn ^[7]. La de la dreta pertany a una publicació de Nuno Faria ^[8].

Cap als inicis del segle XX (1900s) el virus SIV (Simian Immunodeficiency Virus) el virus que produïa la malaltia en simis pateix mutacions i es va fent transmissible als humans.

La transmissió es produeix probablement més d’un cop al llarg de dècades. A través de salts o spillovers ^[9]. Per exemple quan algun habitant de la zona troba un ximpanzé mort, se’l mengen i es contagien amb la malaltia durant el procés d’esquarterament o el cuinat al entrar en contacte amb la sang contaminada de l’animal.

Al llarg de successius spillovers el virus es va adaptant als humans fins a fer el salt definitiu a la nova espècie d’hoste. A continuació resta per la zona inicial fins que algun viatger infectat el transmet per alguna via de comunicació. En el cas de la SIDA, el virus passa a Kinshasa, amb milions d’habitants, a principis dels anys 1920s, on creix el nombre de contagis principalment per transmissió sexual, i posteriorment a la resta del món pel ferrocarril de Kinshasa al port de Pointe Noire, l’any 1954.

És ben documentada l’arribada del virus a Haití entre els anys 1963 i 1971, com es mostra al gràfic anterior ^[10].

A principis dels anys 1970 és molt probable que ja hi hagués casos de SIDA als Estats Units. Casos que no es varen detectar en el seu moment i que s’han detectat en estudis serològics posteriors.

És una dècada més tard quan el virus es propaga per Nova York i posteriorment per la costa oest dels Estats Units (principalment a San Francisco i Los Ángeles) des d’on s’estén exponencialment pels Estats Units i la resta del món durant la dècada de 1980.

 

La SIDA domina ja les portades de les principals revistes i medis informatius. Es publiquen fotografies terribles que donen la volta al món.

L’any 1982 es comencen a identificar alguns dels factors de risc d’adquirir la malaltia i és l’any 1984 quan s’identifica el virus HIV, el que els suposa el premi Nobel de Medicina a Françoise Barré-Sinoussi i a Luc Montaigner.

Un cop identificada la causa de la malaltia es comencen a investigar proves diagnòstiques i tractaments.

L’any 1995, la SIDA és la causa principal de mort als Estats Units i molts altres països del món. Molts personatges famosos, del cinema, la música, l’art o l’esport la pateixen i moren, com Rock Hudson, Fredy Mercuri, Rudolf Nuréyev, Anthony Perkins, Jaime Gil de Biedma, Michael Foucault, Andy Warhol, ... i molts altres. Les portades de la revista Time són un recull històric de la progressió de la malaltia.

Els països desenvolupats, principalment d’Europa i els Estats Units, es van preocupar molt per la SIDA i es varen començar a trobar solucions. Especialment l’Àfrica, on s’havia iniciat l’epidèmia, va ser oblidada i encara avui en dia la SIDA segueix sent allà un greu problema de salut pública amb nombroses víctimes mortals i desestructuració social i econòmica.

Inicialment la SIDA era una sentència de mort. Una mort horrible. La única eina efectiva era la prevenció. El primer tractament efectiu varen ser els antiretrovirals. El primer, als anys 1990, va ser la zidovudina (RETROVIR, o AZT). Actualment, a partir del 2012, els antiretrovirals són el tractament d’elecció junt amb la prevenció d’infeccions oportunistes. Redueix el nombre de partícules del VIH a la sang i impedeix la rèplica del virus a l'organisme a l’hora que permet ajudar el sistema immunitari a recuperar-se de la infecció pel virus. El tractament, una combinació de medicaments, pot tenir efectes secundaris i s'ha de seguir durant tota la vida com a malalt crònic, encara que la persona no se senti malalta. Tanmateix, les persones tractades poden transmetre el virus per contacte directe amb la sang.

Un llibre molt interesant sobre la recerca d’una vacuna per la SIDA és el de Jon Cohen, “Shots in the dark. The wayward search for the AIDS vaccine”. La vacuna, però, encara no ha arribat. Encara que avui en dia un malalt de SIDA pot dur una vida de qualitat, sense deixar de prendre la seva medicació, cada cop més efectiva i menys agressiva.

La diferència està en que ara la SIDA ja no és una crisi de salut pública però segueix sent un important problema de salut pública. Tanmateix, l’any 2022 hi va haver al món 630000 morts relacionades amb la SIDA, la major part a l’Àfrica sud-sahariana.

Quan s'acaba una pandèmia?

“El final (com l'inici) d'una pandèmia ve determinat no només per criteris epidemiològics, si no també per criteris socials, polítics, econòmics i ètics.

Les pandèmies s'acaben quan la societat adopta una visió pragmàtica: quan normalitzem la morbiditat i mortalitat associades mitjançant la rutinització i l'endemització de la malaltia (podem tolerar un nombre determinat de casos).

La declaració del final d'una pandèmia marca un punt crític en el que els governs determinen que els costos socials, econòmics i polítics de salvar una vida son superiors als beneficis de fer-ho.

També cal arribar a la conclusió que la crisis de salut pública associada a la pandèmia no es una amenaça per l'economia d'una societat en concret”.

Abi-Rached JM and Brandt AM. NEJM 2023, 389 (15): 1349-1351

De 1980 fins avui en dia hem patit les epidèmies que es mostren en el següent esquema:

S’han considerat pandèmies la COVID-19 i la grip H1N1 del 2009.

El futur és sempre incert. La màxima en salut pública és: “Espera el millor i prepara’t pel pitjor”.

“L’emoció més antiga i forta és la por, i la por més antiga i forta és la por al desconegut”. (HP Lovecraft).

Jordi Coll Vera - 2024