Naixement i evolució del piano

Es pot considerar el piano de cola (el piano de concert) com la màxima evolució de tot un seguit d’instruments de tecla.

En primer lloc cal dir però què, quan parlem del piano, ens referim a un instrument de tecla, però alhora també de corda. Fins i tot podríem dir que és un instrument de percussió.

Hi ha dues línies evolutives d’instruments de tecla:

• Instruments de tecla que polsen les cordes. La manera de produir el so és per pulsació o pinçament de les cordes.
• Instruments de tecla que percudeixen les cordes. La corda es posa en vibració en ser colpejada per un petit martell o unes palanques unides a les tecles.

Instruments de tecla de corda polsada

La primera branca d'aquesta família, la dels instruments de tecla que polsen les cordes, tenen alguns instruments antics com aquest virginal que estem veient. Instrument molt típic d'Anglaterra. En especial, amb molt bona acollida dins les classes altes de l'aristocràcia de la noblesa. Com a instrument més aviat de petit format, per a cambres petites.

També hi tenim, en aquesta categoria d'instruments de tecla de corda polsada, la espineta. Instrument de petites dimensions, com una mena de clavicèmbal de mida reduïda. Va ser el primer instrument que va tenir Giuseppe Verdi. Per tant es pot considerar com a molt antic. Va tenir però una vida prou llarga doncs al segle xix encara formava part de l'imaginari, del paisatge dels músics d'aquell temps. Encara es conserva a la casa museu de Verdi la espineta original que li va regalar el seu pare.

Un altre tipus d'instrument de tecla de corda polsada és el clavicèmbal o clavecí. Es tracta d’un instrument prou complet. Amb dos teclats ^[1]. És un instrument de dimensions ja més grans. Per utilitzar en sales de concert. Ens recorda, en certa manera, el que seria posteriorment el piano de cua i és l’últim representant dels instruments de la categoria d'instruments de tecla de corda polsada. Va ser l’instrument estel·lar de la música barroca, juntament amb el violí. Posteriorment va ser desplaçat pel piano (sobre tot a partir del classicisme).

Instruments de corda percudida

El clavicordi es podria considerar com l’avantpassat directe del piano (en certa manera també ho és el clavicèmbal). És un instrument petit. Amb poques tecles. Pensat per l'estudi. És un instrument que bàsicament s’utilitzava per part dels compositors per provar en el teclat les seves composicions o per estudi pels nous interpretes. Com el piano, és ja un instrument de tecla percudida. La corda no es pessiga, és percudeix. El que li aporta una nova sonoritat.

L'últim membre d'aquesta categoria dels instruments de corda percudida seria el piano-forte o forte-piano. Va ser inventat pel florentí Bartolomeo Cristofori (1655-1731) als voltants del 1710 ^[2]. El seu nom ve de que és un instrument capaç de fer pianos i forts. És a dir: tocar fluix i tocar fort. Per tant, és un instrument capaç de fer pianos i forts, és a dir, fluix i fort. Molt semblant al clavicèmbal però amb la característica afegida de poder regular les dinàmiques. És a dir, és capaç de fer dinàmiques de fluix i fort. El que únicament podia fer el clavicèmbal afegint-hi un segon teclat o canviant el registre per poder graduar així el volum de de les notes. En canvi, amb el piano, la mateixa manera d'interpretar la tècnica a l'hora de tocar l'instrument ja permet que, sense cap element extern afegit, podem fer aquesta gradació passar del piano al forte o del forte al piano.

El piano modern

Ens situem ara a Florència, Itàlia, als volts de l’any 1700, quan neix el piano...

Dels pianos que va fer Bartolomeo Cristofori se’n conserven tres. Són tots instruments de la dècada del 1720, com el de la imatge (què és just del 1720 i es conserva al MET —Metropolitan Museum— de Nova York) ^[3]. Al MET també s’hi conserva un enregistrament fet amb aquest instrument: el final d’una dansa de Lodovico Giustini, escrita específicament per aquest instrument. Escoltem doncs la Sonata numero 6 de Lodovico Giustini.

L’invent de Cristofori a Florència no va tenir continuïtat. Ens hem de traslladar primerament a Alemanya, després a Àustria i finalment a Londres. Allà l’instrument va anar evolucionant durant les dècades següents, especialment durant la segona meitat del segle xviii. On és realment quan l’instrument es transforma, va creixent i evolucionant. Es va fent el teclat cada cop més gran, amb més tecles. Una mica en funció de la necessitat dels compositors i dels intèrprets, sobretot dels compositors. És un moment en el que els grans constructors d'aquell temps estan en contacte amb autors com Haydn, Mozart, Brahms o, especialment, Beethoven. Aquest últim és una figura molt important dins l'evolució de l'instrument perquè la seva manera de tocar el piano i les seves obres demanen cada vegada una extensió més gran del teclat i una major potència de l'instrument. Els contrastos de la música de Beethoven necessiten un instrument que els pugui suportar.

Vegem ara com continua la història del piano en la segona meitat del segle xviii...

També a la segona meitat del segle xviii comencen a aparèixer instruments més d'estudi, instruments més petits, a més dels grans pianos de concert. Com el que es mostra a la fotografia de l’esquerra. S'anomena piano de taula o piano rectangular. Es podia col·locar sobre les seves potes o, únicament el teclat, sobre una superfície plana. Un instrument, més d’estudi, que ens recorda al clavicordi. Model d'instrument que va popularitzar el piano arreu d'Europa donat el seu preu assequible. En especial al centre d'Europa, a l'entorn de la ciutat de Viena, però també a Londres.

La segona etapa de la història del piano s’ha de traslladar fins la ciutat de París. Al llarg del segle xix una de les capitals musicals del moment. Desplaçant, en certa manera, la importància que havia tingut fins aleshores la ciutat de Viena. Ja durant les primeres dècades del segle xix París es convertirà en el centre no només musical, sinó cultural de tota Europa. Allà és on passen realment moltes coses i és allà on l'instrument es transforma amb la presència d’intèrprets i compositors importants. Els més destacats probablement siguin Franz Liszt i Frédéric Chopin. A l'entorn d'aquests compositors hi han dos grans fabricants de pianos, com són Ignaz Pleyel i Sébastien Érard. Que encara transformaran una mica més l’instrument, principalment la seva carcassa. Hi afegeixen una part metàl·lica per tal de suportar millor les tensions de les cordes i el major volum de l’instrument.

Vegem ara els primers anys del segle xix a París...

La febre del piano. Franz Liszt.

La febre pel piano que es va viure a París i en general a tota Europa —la lisztomania— va arribar també a Catalunya. Tal com ens expliquen els investigadors de la Universitat e Barcelona Estel Marín i Oriol Brugaroles a la notícia publicada al diari Ara el 15 de maig del 2022. Segons la investigació de Marín i Brugarolas, la primera referència comercial documentada la proporciona el baró de Maldà el 1788: la compra d’un piano al constructor Josep Alsina. "No tenim més referències documentals, però calculem que cap al 1775 ja devia haver-hi pianos a Catalunya", diu Brugarolas. A Mataró es té constància de la feina de Jaume Parés a finals del XVIII. I a principis del XIX ja hi ha fabricants a Girona i Tarragona. La liberalització dels gremis primer i la demolició de les muralles de Barcelona després van obrir una finestra d’oportunitat per als fabricants, i entre 1830 i 1834 ja hi havia a la capital catalana 21 constructors de pianos; és a dir, en una ciutat de 140.000 habitants hi havia 15 constructors per cada 100.000 habitants. París, amb una població de gairebé un milió, comptava amb 132 constructors, una ràtio de 13,89. A finals del segle XIX ja hi ha tota una indústria consolidada amb empreses com Bernareggi i Maseras, que es mantindrà en auge fins a finals de la dècada de 1920 i que quedarà estroncada per la Guerra Civil, com tantes altres coses, sobretot en l’àmbit cultural.

El fenomen de masses responsable en part d’aquesta febre pel piano va ser Franz Liszt. L’inventor del recital de piano en solitari, davant d’una gran audiència. Va fer molts concerts per tota Europa, en especial a França, i va venir també a Barcelona. Hi va romandre entre el 4 i el 21 d’abril del 1845, allotjat a l’Hotel Orient de la Rambla. Va fer un total de sis recitals, un dels quals fou destinat a finalitats benèfiques, repartits entre el Teatre Nou i la seu de la Societat Filharmònica.

A més Liszt va ser un compositor que va donar a conèixer molta música del seu temps. Va transcriure moltes obres del seu moment i les va donar a conèixer al gran públic. No només música de piano, sinó també transcripcions al piano de grans moments operístics. Fins i tot va fer arranjaments al piano de les nou simfonies de Beethoven. A més, una part dels seus concerts estava dedicada a la improvisació a partir d'una melodia. Quan Liszt va venir a Barcelona, una de les melodies a improvisar que li va demanar el públic va ser “el gegant del pi”. S’ha de dir que el mateix Beethoven va ser també un gran improvisador, tal com també ho eren molts altres músics del seu temps.

El fenomen de Liszt es repeteix avui en dia amb Lang Lang ^[4]. Gran pianista xinés que ha fet que molts altres xinesos hagin volgut també aprendre piano, el que representa molts milions d’estudiants.

Un exemple actual d’improvisació musical i de complicitat amb el públic també és la pianista veneçolana Gabriela Montero. Vegem doncs un fragment d’un concert de Gabriela Montero on s’adreça al públic d’Anglaterra i improvisa Gone with the wind...

Gabriela Montero també va actuar l’any 2022 al Palau de la Música. On va interpretar música de J.S. Bach (l'arranjament de F. Busoni), F. Chopin, R. Schumann i finalment improvisacions sobre temes demanats pel públic.

Frédéric Chopin

S’ha de parlar també de Frédéric Chopin, l'altra gran figura dels inicis del segle xix. En especial a partir de 1830 a París.

Chopin i Liszt s'admiraven mútuament però eren molt diferents. Liszt era extravertit, necessitava del contacte amb el públic, de grans masses de d'espectadors i de seguidors. Molta de la seva música era improvisada al piano i li costava molt traslladar-la a la partitura com a peça de concert. Chopin era tot el contrari. Era una persona molt tímida i al llarg de la seva carrera tan sols va fer al voltant d'una trentena de concerts i en petit comitè. Concerts amb cambres no molt grans i pocs espectadors, en petits espais. A més, el moment del concert no era per ell un moment feliç.

Frédéric Chopin va viatjar amb la seva amant en aquell moment, l’escriptora George Sand, a la ciutat de Mallorca. Allà si varen estar a l'hivern de 1838-1839, passant abans per Barcelona. Es varen instal·lar a la cartoixa de Valldemossa, a les cel·les 2 i 4. Al principi l’estada va ser meravellosa. Al final no ho va ser tant. Vegem-ho a través del vídeo següent: El piano de Chopin.

Curiositats

Deixem de moment aquesta etapa evolutiva i entrem a comentar algunes curiositats de l’entorn de l'instrument.

El dia internacional del piano

Un piano modern acostuma a tenir 88 tecles. Aquesta xifra ha motivat certs aspectes, com ara el Dia Internacional del piano, que es celebra des de l’any 2015. La diada és el dia 28 o 29 de març. Perquè aquest dia? I com és que a vegades és el 29 i a vegades és el 28? La raó és molt senzilla, perquè és el dia vuitanta-vuitè de l'any. I això depèn de si l’any és de traspàs o no.

Les notes centrals del piano

Observem ara la part central d’un piano. Ens fixem en que les tecles negres serien les alteracions en les notes alterades, mentre que les tecles blanques són les notes diatòniques, és a dir, les notes sense sostinguts ni bemolls. Allà on s’assenyala el do central és just al mig del piano i allà s’assenyala 440 Hz és situa la nota La que fan servir els pianistes quan volen afinar a la nota de referència. Per exemple, quan una orquestra actua amb un piano ^[5]. Això és així per un tema d’afinacions.

Octaves d’un piano

El patró de la disposició de les tecles, blanques i negres, es repeteix a tot el teclat. De manera que la distància entre una tecla blanca i set tecles més a la seva dreta ens marca una octava. Per tant el teclat complert d’un piano modern abasta set octaves i mitja.

L’Imperial, el piano més gran del món

El Bösendorfer ^[6] 290 Imperial és el model més gran fabricat per la firma; durant 90 anys va ser l’únic piano de cola del món amb 97 tecles. El primer prototip es va construir el 1909 a petició de Ferruccio Busoni, que era treballant en una transcripció d’òrgan e Bach i necessitava un piano amb les notes dels baixos més profunds. De manera que es va construir, a Àustria, el piano amb vuit octaves complertes (97 tecles) i un so extraordinari. Necessari per tal de reproduir fidelment algunes peces de determinats compositors: Bartok, Debussy o Ravel, entre d’altres. Les tecles greus afegides amplien la gama tonal i creen ressonància harmònica, creant una experiència gairebé orquestral. Les seves mesures són: 2.90 m de llargada, 1.68 m d’alçada i 552 kg de pes.

Les parts del piano

• La taula harmònica. L’element ressonador. Amplifica les vibracions procedents de les cordes. Fabricada amb làmines acoblades de fusta d’avet i reforçada amb costelles. Sembla plana però la seva forma és lleugerament convexa. Així té més resistència i recull millor les vibracions de les cordes. De ella en depèn, en bona part, La bona qualitat sonora d’un piano. Es situa sota les cordes.
• El pont. Peça de fusta sobre la que es recolzen les cordes. Transmet les vibracions a la taula harmònica. Té una zona pels aguts i altra zona pels greus, donat que les cordes són creuades.
• Les cordes. Generen el so. Es disposen paral·lelament a la taula harmònica a la que es connecten pel pont. Són dividides en dues seccions creuades entre sí. Això reparteix millor la tensió i n’aprofita la longitud. Les més agudes es tripliquen per a cada nota. A la zona dels greus es dupliquen i la darrera zona, dels més greus, només n’hi ha una per nota. Totes les cordes dels sons greus són recobertes d’un espiral de coure que hi aporta més densitat. S’anomenen bordons. En total hi ha més de 200 cordes, que suporten una tensió total d’entre 15 i 20 Tm.

• El claviller. La part de fusta on s’insereixen les clavilles que serveixen per l’afinació del piano.
• El bastidor. Armadura o marc de ferro que suporta la tensió longitudinal de les cordes i la tensió d’aquestes sobre el pont. Fabricat d’una sola peça de ferro colat (feta a partir d’un motlle). Molt resistent i molt poc dilatable, el que aporta una gran estabilitat a l’afinació.
• A la forma de la cua del piano se la nomena l'arpa del piano, perquè recorda la forma d’un arpa.
• La caixa. És la part exterior que conforma el moble. Disposa d’un un barratge que li atorga la resistència global i sobre el qual es recolza el conjunt de taula harmònica, marc de ferro i claviller.

• El teclat. Un piano estàndard actual en té 88 (36 negres i 52 blanques). Són palanques de primer gènere pivotant lliurement sobre un punt central. En un extrem hi actuen els dits i a l’altra s’hi troba la resistència del mecanisme. Resistència, que ha de ser uniforme en tot el teclat (sobre els 50 grams aprox.).
• Martellets i apagadors. Són les peces encarregades de percudir les cordes. Formats per un cap de llana premsada muntat sobre un mànec de fusta que pivota lliurement impulsat per l’escapament a través de la nou del martell. Els apagadors són les peces de feltre que tenen la missió de mantenir les cordes en silenci mentre no hi hagi una acció sobre elles. Alliberen la corda quan s’acciona la tecla o el pedal de ressonància.
• Pedals. Els més importants, compartits per pianos de cua i verticals, són el pedal de ressonància i el pedal celeste o una corda.
• El pedal de ressonància actua sobre el conjunt dels apagadors, separant-los de les cordes i permeten que aquestes vibrin lliurement.
• El pedal celeste serveix per facilitar la dinàmica suau i modificar una mica el timbre. Aquest pedal actua de manera diferent en els pianos de cua i els verticals. En aquests últims ho fa acostant els martellets a les cordes, de manera que disminueix el temps d’acceleració i, en conseqüència la velocitat de l’impacte. En els pianos de cua, el pedal desplaça tots els martellets cap a la dreta, fent que toquin dues cordes, en el cas de les notes que en tenen tres, i ho facin amb una part de diferent duresa del cap del martellet en el conjunt de tot el piano. Això li confereix una sonoritat més suau.
• També pot haver-hi un tercer pedal que habitualment difereix en els pianos de cua i en els verticals. En els pianos de cua és el pedal tonal, que serveix per sostenir només les notes que agafem amb els dits, deixant les altres tapades.
• El mecanisme. És construït amb peces de fusta que es mouen pivotant sobre eixos de llautó i que van encoixinats amb materials orgànics, com pells i feltres, per tal d’aconseguir un moviment de les seves parts silenciós i precís. La seva missió és transformar l’energia dels dits del pianista en un impuls del martellet que colpeja les cordes.
• Els elements més importants del mecanisme són l’escapament i l’atrape.
• L’escapament és la peça que connecta l’impuls des de la tecla al martellet i s’escapa per deixar-lo lliure immediatament després de l’atac.
• L’atrape és la peça que reté el martellet immediatament després que aquest ha tocat de la corda, impedint així que reboti i la torni a tocar.
• Tot el sistema està calibrat per facilitar la repetició d’un nou atac per part del pianista.

1. martellet; 2. nou del martell; 3. escapament; 4. palanca de repetició o doble escapament; 5. tecla; 6. balancí; 7. pilotí; 8. atrape; 9. cullera de l’apagador; 10. apagador; 11. barra del pedal dret; 12. retenció del pedal tonal

El piano vertical o de paret

Observem, a l’esquerra, la nomenclatura catalana de les parts d’un piano vertical o de paret ^[7]. I a la dreta una fotografia del mecanisme de percussió de les tecles sobre les cordes del piano. Fixem-nos en que les tecles es disposen en tres grups d’esquerra (els sons més greus) a dreta (els sons més aguts). Els greus són de una sola corda i els altres dos grups son de dues o tres cordes juntes.

Ho veurem ara en un petit vídeo del mecanisme de percussió de les tecles sobre les cordes del piano.

Els pianos de paret aparèixer al 1795. Es varen dissenyar inicialment a Londres i es varen anar escampant de mica en mica per arreu.

Avui en dia, els pianos verticals, han estat substituïts en bona manera pels pianos electrònics. Aquets últims cada cop són més evolucionats i fidels al so original i el tacte i força de les tecles d’un piano mecànic. Tenen a més alguns avantatges. Ocupen menys espai i són fàcilment transportables. Són molt més senzills de mantenir. El seu cost és molt més reduït. No precisen d’afinació. S’hi poden connectar uns auriculars i no molestar als veïns a qualsevol hora del dia o de la nit. Disposen d’una llibreria de variacions de so i d’altres instruments (òrgan, piano elèctric, piano de concert, clavicordi, clavicèmbal, cors, veu, guitarra,...). Tot en funció del preu ii de la qualitat de la marca, es clar.

Hi ha també exemples extrems, com el piano d’estora que permet tocar sobre qualsevol superfície. Encara que, en aquest cas, el tacte i la sensació de les tecles no és ja el mateix. Una solució de viatge.

Així com pianos desmuntables, de butxaca. Són teclats, com el del piano vertical, que es poden desmuntar i assemblar de nou per peces. Sent així molt fàcilment transportables. Es tracta concretament del pocket piano, creat per en Josep Bergadà. Vegem ara, en el següent video, com es va gestar el pocket piano.

Altres experiències i innovacions pianístiques

Cal parlar de les experiències efectuades pel músic John Cage (1912-1992). Aquest hi col·locava diferents element entre les cordes que n’alteraven curiosament el so.

Es tracta així d’un piano preparat, amb sons molt diferents al piano original.

Altra experiència original és la d’en Pascal Comelade, músic francès que ha fet concerts tocant amb instruments de joguina (a la imatge següent amb Jaume Sisa, any 2000). Hi podem trobar un dels seus històrics pianos de joguina (de 1963) al Museu de la música de Barcelona. Vegem ara un vídeo del moment de l’assaig del concert que va oferir el mateix Pascal Comelade al Museu de la Música de Barcelona.

Altra músic curiós va ser en Carles Santos (1940-2017). Artista polifacètic, nascut a Vinaròs. Les seves performance tenien sempre en el piano un element molt molt important. Fins i tot, la Fundació Joan Miró va dedicar una exposició a la seva obra. Va aconseguir transformar així el piano en una obra d’art. N’és un exemple aquest cartell espectacular que viem a la dreta, il·lustració de la revista musical 40. Que li va dedicar tot un número monogràfic a Carles Santos i la música de jazz.

La vida d’un piano

Tenim violins de fa 300 i 400 anys que encara s’utilitzen en concerts. En canvi, la vida d’un piano de concert és molt curta. Els més antics es conserven en museus però ja no s’utilitzen en concerts. La vida d’un piano d’una gran sala de concerts és doncs molt curta. Ens ho explica en Francisco Ramírez, responsable de l'afinació i l'estat òptim dels pianos, tant a l'Auditori com del Palau de la Música catalana.

El Museu de la Música disposa d’un piano de concert d’una de les grans marques actuals, el manxaire 96, un piano Steinway. Aquest piano és l’original que va inaugurar l’Auditori. El va triar la gran pianista Alícia de Larrocha (1923-2009) a la mateixa fàbrica d’Hamburg. I també és el mateix piano en que Alícia de Larrocha es va acomiadar de la seva vida artística, en el mateix Auditori. Aquest piano és també a disposició dels estudiants de l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya). Que el toquen molts cops al migdia en el mateix Museu de la Música.

Ara la pianista Alba Ventura ens explicarà com n’és de difícil és a vegades per un pianista adaptar-se a l'instrument que els pertoca en una sala de concerts.

El Museu de la Música de Barcelona va dur endavant la iniciativa Pianos per a tothom que intenta donar una segona vida a aquests pianos que van quedant arraconats en cases i que ja ningú els toca. El Museu els repara i els dona una segona vida. Actuant de pont entre els donants i les entitats interessades en rebre el piano.

Altra iniciativa molt interessant és la del concurs d’interpretació Maria Canals de Barcelona que col·loca pianos repartits pel carrer perquè tothom que ho vulgui, i en sàpiga, el toqui. Vegem, però qui va ser la gran pianista Maria Canals (1914-2010).

El piano com a eina de protesta

El piano també pot ser uns instrument de protesta i de reivindicació. Com aquesta imatge de Kiev (Ucraïna) l’any 2013. O aquestes altres d’Irina Maniukina tocant el piano durant la guerra amb Rússia, envoltada de runa dels bombardejos de les tropes russes a Ucraïna.

Com també ho és aquest vídeo en el que un músic, l’any 2016, se’n va anar a l'àrtic i allà va tocar amb un piano sobre una plataforma de gel, per tal de protestar per l’emergència climàtica actual.

Piano a vuit mans

I, per acabar, vegem ara una part d’un concert de piano a vuit mans.

I recordem una frase del gran escriptor ì periodista Josep Maria Espinàs: “El piano va ser per a mi un gran amic. No vaig dominar la tècnica pianística, però em va ensenyar que el món té moltes tecles i que s’ha de saber elegir. No és això la vida?”

Jordi Coll Vera - 2022