Introducció

Potser no som gaire aficionats al tema de les lleis, la jurisprudència, o advocats en general. Però només que siguem una mica aficionats al cinema segur que algun cop haurem vist o tindrem coneixement d’alguna pel·lícula que podríem etiquetar com a pel·lícula d'advocats. Tipus de filmografia que agrupa tot un subgènere del cinema. Pel·lícules de judicis, pel·lícules on surten lletrats, pel·lícules on la justícia d'alguna manera o altra troba les escletxes per imposar-se davant d'una llei més o menys injusta, o una realitat que no ho és tant.

És evident que aquestes pel·lícules sobre jutges o sobre advocats tenen una personalitat pròpia. En conjunt, d'una manera o altra, són responsables de part dels coneixements que podem tenir sobre el món judicial, sobre lleis i sobre advocats. Com si, en certa manera, haguérem cursat alguna matèria a la Facultat de Dret.

Tanmateix, hem de ser conscients de que hi ha dues grans diferències entre allò que ens mostren les pel·lícules i allò que se'ns mostra, evidentment, a la realitat.

La primera gran diferència és que, no ens enganyem, la realitat sempre és molt més avorrida que no pas al cinema. Allò que veiem a les pel·lícules, de les respostes enginyoses, d'aquelles escletxes legals per als quals es poden introduir alguns subterfugis jurídics, no sempre funciona a la vida real, que sempre és molt més prosaica, molt més avorrida i, evidentment, molt més burocràtica.

La segona gran diferència és que, encara que ens ho mostri sovint el cinema, a la vida real molt rarament hi ha Davids que acabin guanyant a Goliats. A la vida real sempre són les grans corporacions, les grans empreses, aquelles que tenen els mitjans per pagar-se uns bons advocats, els que acostumen a triomfar. Rarament és la justícia la que acaba prevalent davant d'una llei que acostuma a ser bastant injusta pel més dèbil.

Centrem-nos ara en mostrar algunes de les singularitats que té el cinema respecte a la temàtica judicial. Ens remuntem pràcticament als orígens del cinema. És l'any 1899 quan trobem la primera pel·lícula que podríem trobar més o menys relacionada amb el dret. És tracta de L'Affaire Dreyfus (El cas Dreyfus) dirigida per Georges Méliès. En ella s'explica el famós cas en que un militar és degradat de la seva condició per un tema estricte d'antisemitisme.

Al segle passat trobarem pel·lícules amb judicis i advocats. Un cas molt paradigmàtic és Intolerance (Intolerància) dirigida per D. W. Griffith l’any 1916. O La Passion de Jeanne d'Arc, dirigida per C. T. Dreyer l’any 1928.

No serà fins als anys 30 del segle xx quan trobarem algunes pel·lícules en què el tema dels advocats i els judicis és tractat de manera més o menys amable. Casos molt paradigmàtics són: Judge Priest (El jutge Priest) dirigida per John Ford l’any 1934; You can’t take it with you (No us l’endureu pas) dirigida per Frank Capra l’any 1938. Pel·lícules on sovint els advocats són tractats de manera amable, amb un punt de condescendència i fins i tot de paternalisme.

És després de la Segona Guerra Mundial quan es troba ja una major conscienciació cívica ciutadana que es reflexa en el cinema. Casos paradigmàtics són: Anatomy of a Murder (Anatomia d’un assassinat) dirigida per Otto Preminger l’any 1959; To kill a Mockingbird (Matar a un ruiseñor) dirigida per Robert Mulligan l’any 1962.

Actualment trobarem pel·lícules com The trial of the Chicago 7 (El judici dels set de Chicago) dirigida per Aaron Sorkin, l’any 2020 i basada en fets reals.

Tretze casos paradigmàtics

Proposarem ara tretze situacions paradigmàtiques de les pel·lícules d’advocats que s’enfronten davant la justícia. Ho farem a través de tretze pel·lícules mítiques sobre el tema en qüestió.

Cas número 1: Quan l'idealisme deixa pas el pragmatisme

És evident que la idea primigènia d’un estudiant de dret és l’idealisme de defensar als innocents de les possibles injustícies. Tanmateix, el primer que s'aprèn quan s'abandona la facultat de dret és que la justícia va per una banda i els interessos econòmics per l'altra i que l'idealisme, malauradament, ha de deixar pas al pragmatisme.

Això és el que ens trobem a The Firm (La Tapadera), pel·lícula dirigida l'any 1993 per Sidney Pollack. Basada en la novel·la homònima de John Grisham (1991) i protagonitzada per Tom Cruise, Jeanne Tripplehorn, Gene Hackman, Ed Harris, Holly Hunter, Gary Busey i David Strathairn. La pel·lícula es basa en la novel·la homònima de 1991 de John Grisham. Holly Hunter va ser nominada a l'Oscar a la millor actriu secundària el 1994.

La història segueix les peripècies d'un jove advocat, Mitch McDeere (Tom Cruise), que és contractat per un bufet de Memphis que sembla tenir molts secrets. Quan descobreix que estan representant el crim organitzat i quin preu han pagat altres que ho han descobert, arrisca la seva vida per escapar-se. Amb l'ajuda de la seva dona Abby, el seu germà Ray i una secretària anomenada Tammy, Mitch haurà d'enfrontar-se als seus antics socis, als agents del FBI i als germans Morolto, els caps de la màfia.

És una pel·lícula plena de tensió, intriga i acció que mostra els dilemes morals i legals dels advocats en un món corrupte. La pel·lícula va ser un èxit de públic i crítica i va recaptar més de 270 milions de dòlars a tot el món.

A la pel·lícula hi ha una conversa molt interessant entre el seu mentor al bufet d'advocats (Jim Hackman) i Mitch, el jove advocat que acaba d’ingressar al buffet (Tom Cruise). En ella se'ns mostra que el primer que deixen de banda els advocats quan entren a les grans corporacions és l'idealisme. Aquest, quan topa amb la realitat, és el primer que s'aparca. Vegem-ho.

Cas número 2: Quan tot s’acaba quantificant en diners

La segona situació que ens podem trobar quan entrem dins el terreny dels advocats i el cinema és una veritat tan crua com real: tot s'acaba sempre quantificant amb diners.

Una de les situacions que es troben als ciutadans, diguem-ne, que no estan familiaritzats amb el dret, és que qualsevol dany, sigui moral, sigui físic, sigui psicològic, s'acaba quantificant amb diners. Pot resultar molt cru. Com es quantifica una vida humana? Com es quantifica la pèrdua d'un ésser estimat per un accident o una negligència? Tanmateix, tots aquests casos s'acaben quantificant amb diners. És cru, però és la realitat.

L'any 2000, Steven Soderbergh dirigeix Erin Brockovich, pel·lícula basada en uns fets reals de l’any 1993 i protagonitzada per Julia Roberts (premiada amb un Oscar) i Albert Finney. Julia Roberts interpreta el paper d’una jove sense cap mena de preparació jurídica que s’enfronta a una totpoderosa empresa que es dedica a enverinar, de manera més o menys conscient, l'aigua d'uns terrenys als Estats Units.

Pel·lícula biogràfica que va tenir un gran èxit de crítica i públic. Narra la història real d'Erin Brockovich, una dona que va lluitar contra una gran empresa de gas i electricitat que contaminava l'aigua subterrània d'un poble de Califòrnia. Erin Brockovich va treballar com a investigadora per a un advocat i va aconseguir recopilar les proves necessàries per a demostrar el cas davant dels tribunals. La pel·lícula mostra com Erin Brockovich va superar les dificultats de ser una mare soltera, sense estudis ni recursos, i va fer front als prejudicis i les pressions de la companyia acusada. La pel·lícula també té moments de comèdia i de drama, i reflecteix el caràcter fort i decidit d'Erin Brockovich, que no es va rendir mai davant de la injustícia.

A la pel·lícula, hi ha una escena en la que es troben per primera vegada els dos despatxos d'advocats i on hi ha precisament el tema de pactar quina és la indemnització que han de rebre les víctimes. En ella és molt interessant l’escena on l’advocat de la part demandada és a punt de beure aigua contaminada per la seva empresa representada. Vegem-ho.

Cas número 3: Quan arriba el moment d’enfrontar el primer judici

Quan veiem pel·lícules d'advocats, el primer que ens sobta és la familiaritat amb què es tracten les lleis. Ens fixem en el formalisme que hi ha a l'hora de parlar davant d'un jurat, parlar davant del jutge, parlar davant dels testimonis.

Els advocats experimentats ho tenen tot com molt ben acurat. Però sempre hi ha un primer dia, i això és el que ens trobem a The Rainmaker (Legitima defensa), pel·lícula dirigida per Francis Ford Coppola l'any 1997. Basada també en una novel·la de John Grisham (és, en paraules de l’autor, la seva adaptació preferida al cinema).

En ella s’explica la història d'un jove advocat idealista (Matt Damon) que s'enfronta a un cas claríssim de negligència mèdica. Resulta curiós veure com es troba el seu personatge la primera vegada que s'ha d'enfrontar davant d'un tribunal. Els impediments, els obstacles que es troba no només per part del fiscal, sinó també per part del propi advocat.

La pel·lícula narra la història de Rudy Baylor (Matt Damon), un jove advocat que es fa càrrec d'un cas contra una companyia d'assegurances que es nega a pagar el tractament mèdic d'un noi amb leucèmia. Amb l'ajuda d'un soci astut i una estudiant de dret, Rudy s'enfronta a un sistema judicial corrupte i a un advocat sense escrúpols que defensa els interessos de la companyia. Drama judicial amb elements de thriller i de comèdia, que reflexiona sobre la justícia, l'ètica i la dignitat humana. Va ser nominada a dos premis Oscar i va rebre bones crítiques per les interpretacions de Matt Damon, Danny DeVito i Jon Voight.

Aquí tenim una escena molt notable, certament incòmode, del pobre Matt Damon.

Cas número 4: Quan el ciutadà se sent desprotegit per la llei

S’ha comentat ja que evidentment hi ha un primer dia per tot i si hi ha advocats que en el primer moment se senten insegurs, incòmodes davant de les seves primeres jornades de judici, doncs imaginem-nos el ciutadà normal i corrent. I és aquí on es planteja una altra de les situacions d'aquesta conferència, la idea de què passa quan el ciutadà se sent desprotegit davant de la llei. De fet, per què existeix la llei?

La llei es constitueix per establir o per restablir un ordre social, i és per això que s'embolcalla de tota una sèrie d'elements psicològics, però també reals, que ajuden a legitimar aquest poder establert. Un dels elements és la solemnitat dels seus escenaris. Quan anem a un tribunal, ens trobem que tot plegat té un punt de pompa i circumstància. Un tribunal no té res d'entretingut ni de divertit. És una institució solemne, seriosa, empolsegada, gairebé decimònica. La idea principal és atemorir. Amb l’escenari, els jutges es situen en un nivell més elevat respecte la banqueta dels acusats; amb les vestimentes; amb el barroquisme del seu llenguatge, dirigit a la precisió del concepte i al temor cap a l’acusat que sovint no entén de què es parla; etc.

En última instància està la intenció d’atemorir, provocar la legitimació del poder pel mecanisme de la por. Això en cinema s'ha tractat en diverses ocasions i no només en cinema. A principis del segle passat Franz Kafka, va escriure Der Prozess (El Procés), novel·la inacabada i publicada de manera pòstuma el 1925 per Max Brod, basant-se en el manuscrit inacabat de Kafka.

La novel·la comença amb l'arrest, un matí en sa casa, de Josef K. És un matí arrestat a casa seva, acusat d’un crim del que o en sap res. Un crim que ell no ha comés. De mica en mica es va endinsant en un malson al intentar saber de què se l'acusa. Metàfora de la inaccessibilitat de la justícia i de la llei que acaba de manera tràgica. Kafka, com a funcionari, coneixia bé els enrevessats camins de la burocràcia administrativa de l’Estat.

La idea del fals culpable s'ha tractat molts cops en el cinema. Un dels directors que més l’ha utilitzat és Alfred Hitchcock. Però tornem a l'obra de Kafka i anem a la seva adaptació canònica, la que l'any 1962 va dirigir un grandiós Orson Welles: The Trial (El procés). Interpretada per Anthony Perkins i farcida de metàfores visuals brillantíssimes. Tot el film en sí mateix és una gran escena onírica.

El protagonista és Josef K., un banquer que és arrestat sense saber per què i s'enfronta a un absurd sistema judicial que el tracta com a culpable. La pel·lícula explora els temes de la burocràcia, la injustícia i la impotència de l'individu davant d'una autoritat opressora. Va ser rodada en blanc i negre i utilitza escenaris i decorats que creen una atmosfera claustrofòbica i surrealista. La crítica va ser ambigua en el seu moment, però amb el temps ha estat considerada com una obra mestra del cinema expressionista i una de les millors adaptacions de Kafka.

Vegem-ne una escena on Josef K. (Anthony Perkins) intenta escapar físicament del procés però li és totalment impossible.

Cas número 5: Què passa quan un cas redimeix un advocat?

Bé, fins ara hem vist que el món dels advocats no és que tingui una visió massa galdosa, però també pot passar just al contrari, és a dir, que un cas pugui arribar a redimir un advocat. Aquest és el cas d'una pel·lícula protagonitzada per Paul Newman, Charlotte Rampling, James Mason i Milo O’Shea. Dirigida per Sidney Lumet, l'any 1982: The Verdict (Veredicte final).

Drama judicial que narra el cas d'un advocat mediocre, amargat, envellit i alcohòlic (Pol Newman) que intenta redimir-se defensant una demanda mèdica contra un hospital catòlic. Cas que per ell suposa l’oportunitat de redimir no només la seva carrera, sinó també la seva pròpia vida. Va ser nominada a vuit Oscars i va rebre elogis de la crítica per la seva interpretació, guió i direcció. Basa en una novel·la de Barry Reed, és considerada una de les millors pel·lícules judicials de la història del cinema i una obra mestra del gènere.

En aquesta escena, Pol Newman conversa amb Charlotte Rampling sobre el paper del jurat popular i els seus dubtes sobre si el que es jutjarà és més o menys legítim, i sobre la seva responsabilitat en el moment de seure’s a la sala. És aquí on entra la grandesa d'un advocat que té l'oportunitat de redimir-se i salvar al seu client.

Cas número 6: Quan és el ciutadà el qui imparteix justícia

Hem vist un dels casos en què és el jurat popular qui, d'alguna manera o altra, jutja un cas. Malgrat que a Espanya no es van introduir fins l'any 1995, el cas dels jurats populars al cinema els hem vist des de sempre, perquè la justícia nord-americana i l'anglosaxona en general contempla molt el cas dels jurats populars.

Si hi ha una pel·lícula que parla de jurats populars i que, possiblement, és la millor pel·lícula d'advocats on no hi surt, per cert, cap advocat, aquest és 12 Angry Men (Dotze homes sense pietat) pel·lícula dirigida per Sidney Lumet l'any 1957.

Pel·lícula basada primer en un telefilm que es va emetre a la televisió nord-americana l'any 1955 ^[1] del qual Henry Fonda va produir-ne la pel·lícula, envoltant-se d'un equip artístic extraordinari. A part del mateix Henry Fonda com a protagonista, hi havia d'altres actors com Martín Balsam, Lee J. Cobb, Edward G. Marshall, Jack Klugman o Jack Warden, entre d'altres.

En ella s’explica la història d'un cas claríssim d'assassinat en primer grau. Un noi és acusat d'assassinar el seu propi pare. Quan es reuneix el jurat, que ha de decidir el veredicte de culpabilitat o d'innocència, els seus membres saben que és necessària la unanimitat en el veredicte. En cas de se declarat culpable, l’acusat anirà directament a la cadira elèctrica.

Tots semblen unànimes i d’acord en la culpabilitat de l’acusat, excepte en Henry Fonda. Vestit de blanc al llarg de tota la pel·lícula. Un Henry Fonda que desmuntarà sistemàticament tots els arguments que sustenten el veredicte de culpabilitat. És especialment notable la pressió psicològica a la que és sotmès durant tot aquest procés.

La pel·lícula es situa a més en una època de reivindicacions socials i civils i va rebre tres nominacions als Oscars.

La història es desenvolupa en una sola localització: una sala on els dotze membres del jurat han de deliberar si el jove és culpable o innocent. A mesura que avança la discussió, es van revelant les personalitats, els prejudicis i els conflictes dels diferents jurats, que han de fer front a les seves pròpies conviccions i emocions.

Clàssic del cinema judicial i un exemple de com el diàleg pot canviar les opinions i les actituds de les persones. Una profunda reflexió sobre temes com la justícia, la veritat, la responsabilitat i la tolerància.

Vegem ara aquest moment, certament delicat, en què tothom sembla estar d'acord amb el veredicte de culpabilitat del jove, excepte un que diu que millor que ens ho pensem.

Cas número 7: Quan es coneixen defensor i fiscal

Malgrat la serietat de la institució judicial, hi ha pel·lícules que tracten el tema dels advocats d'una manera còmica.

Aquest és el cas d'una pel·lícula rodada l’any 1949 per George Cukor, produïda per la Metro Goldwyn Mayer: Adam’s Rib (La Costella d’Adam).

Una pel·lícula sobre la guerra de sexes protagonitzada per Spencer Tracy (el fiscal) i Katherine Hepburn (l’advocada defensora), parella artística i també sentimental a la vida real, dins un cas és claríssim de presumpta violència domèstica.

El guió, escrit per Ruth Gordon i Garson Kanin, es va inspirar en la història real d'un matrimoni d'advocats que es van divorciar i es van casar amb els seus respectius clients en un cas de divorci. La pel·lícula explora els conflictes domèstics i professionals que sorgeixen quan un marit i una dona treballen com a advocats oposats en un cas que implica una dona que va disparar al seu marit infidel. Va ser un èxit de crítica i públic, i nominada a l'Oscar al millor guió original. Està considerada una de les millors comèdies de la història del cinema, i una de les millors col·laboracions entre Tracy i Hepburn. Vegem-ne una divertida escena.

Cas número 8: Quan topen diferents maneres d’entendre la justícia

Tots sabem, o intuïm, que hi ha diverses maneres d'entendre la llei. Per exemple, els tribunals eclesiàstics es regeixen de manera diferent respecte als tribunals civils o determinats tribunals militars, que també tenen un codi ben diferent respecte als tribunals civils.

Aquesta contradicció entre diferents tribunals s’evidencia perfectament en la pel·lícula de l'any 1992, A few good men (Alguns homes bons), dirigida per Rob Reiner i protagonitzada per Jack Nicholson, Tom Cruise i Demi Moore.

És la història de dos soldats acusats d'aplicar una mena de codi vermell, pel qual executen a un altre soldat que d'alguna manera o altre, ha trencat la jerarquia a l'hora d'obeir ordres.

El cas és portat davant la jurisdicció militar i llavors és quan hi entra la jurisdicció civil generant-se un dilema entre els dos tribunals (Civil i Militar). D'una banda (el Tribunal Militar) busca el bé de la pàtria, el bé comú per damunt dels individus, mentre que per l’altra (el Tribunal Civil) el que pretén és el bé de l'individu per damunt del bé de la pàtria.

Està basada en l'obra teatral homònima de Aaron Sorkin, el qual també va escriure el guió de la pel·lícula. Va ser candidata a quatre Premis Oscar: a la millor pel·lícula, al millor actor secundari (Jack Nicholson), al millor so i al millor muntatge. Forma part del AFI's 10 Top 10 en la categoria de "Pel·lícules judicials". Narra el judici militar als marines Harold Dawson i Louden Downey, acusats d'assassinar el soldat William Santiago a la base de Guantánamo, Cuba. El cas és assignat al tinent Daniel Kaffee (Tom Cruise), un advocat inexpert amb una tendència a les declaracions de culpabilitat i a Sam Weinberg (Kevin Pollak). La tinent comandant Joanne Galloway (Demi Moore), una investigadora i advocada de la Marina dels Estats Units, sospita que Dawson i Downey van executar una ordre de "codi vermell": un càstig violent extrajudicial. Galloway vol defensar-los, però Kaffee es mostra indiferent i prefereix arribar a un acord amb la fiscalia. No obstant això, a mesura que avança la investigació, Kaffee descobreix que hi ha una conspiració darrere de la mort de Santiago, que implica al comandant de la base, el coronel Nathan R. Jessup (Jack Nicholson), i al seu segon, el tinent coronel Matthew Markinson (J.T. Walsh).

Pel·lícula que combina el drama judicial amb el thriller polític i que planteja qüestions sobre l'honor, la lleialtat, la justícia i la veritat. Destaca per les interpretacions dels actors principals, especialment Jack Nicholson, que va crear una de les frases més famoses del cinema: "No pots suportar la veritat." Va rebre també elogis per la seva direcció, el seu guió i la seva banda sonora. Èxit de públic i de crítica, es va convertir en una de les pel·lícules més representatives del cinema nord-americà dels anys 90.

Vegem la famosa escena en que Tom Cruise posa sota les cordes a Jack Nicholson i aconsegueix finalment que confessi.

Cas número 9: Quan et toca la pitjor feina com advocat

Encara que es tinguin tendències ideològiques conservadores, resulta curiós què el cinema sempre ha tingut una vessant més progressista. Sempre ens ha proposat el favor de la víctima a favor del defensor, a favor dels drets civils. Sempre un pas per davant de la societat. Què passa quan se'ns planteja un cas en què toca? Quan toca defensar allò que ningú voldria defensar.

Aquest és el cas que planteja la pel·lícula Judgement at Nuremberg (Vencedores o vencidos). Pel·lícula dirigida per Stanley Kramer l’any 1961. Pel·lícula basada en la història real dels Judicis de Nuremberg després de la Segona Guerra Mundial. Judicis on es varen jutjar als jerarques de l’Alemanya nazi.

A la pel·lícula, l’advocat defensor (Maximilian Schell, que va rebre un Oscar) defensa al jutge del Tribunal Suprem de l'Alemanya nazi Ernst Janning (Burt Lancaster) davant un tribunal presidit per Spencer Tracy. El film compta també amb grans actors com: Richard Widmark, Marlene Dietrich, Judy Garland, Montgomery Clift, William Shatner, Edward Binns i Kenneth MacKenna.

L’argument principal de la defensa és dir que els jutges de l’Alemanya nazi no varen crear les lleis que eren obligats a aplicar. Així, la pel·lícula és plena d’elements jurídics molt interessants.

Basada en un guió escrit per a la televisió que narra un dels judicis de Nuremberg contra la magistratura nazi. El film es centra en el dilema històric de la possible responsabilitat del poble alemany respecte a l'Holocaust i mostra les declaracions de testimonis que van patir la injusta política del Tercer Reich. Spencer Tracy interpreta el jutge nord-americà Dan Haywood, que ha de jutjar quatre jutges nazis acusats de crims de guerra. Burt Lancaster fa el paper del doctor Ernst Janning, un dels jutges processats, que reconeix la seva culpa però defensa que només complia amb la llei nazi. Maximilian Schell és Hans Rolfe, l'advocat defensor dels jutges, que intenta demostrar que els seus clients no eren conscients de l'extermini que estava realitzant el govern alemany. Marlene Dietrich és la senyora Bertholt, la vídua d'un general nazi que ajuda al jutge Haywood a entendre millor la situació d'Alemanya després de la guerra. Judy Garland i Montgomery Clift són dos dels testimonis que van ser víctimes de les sentències dels jutges nazis. La pel·lícula va guanyar dos Oscars: al millor actor (Maximilian Schell) i al millor guió adaptat (Abby Mann). També va ser nominada a nou categories més, incloent la de millor pel·lícula.

Considerada una de les millors pel·lícules judicials de la història i una reflexió profunda sobre la justícia, la moral i la humanitat. Vegem-ne un petit fragment.

Cas número 10: Quan un advocat inspira moltes vocacions

Com ja s’ha comentat abans, les pel·lícules d’advocat mostren sovint la vessant més progressista de la societat. Aquest és el cas del film To Kill a Mockingbird (Matar un rossinyol), dirigit l'any 1962 per Robert Mulligan i basada en la novel·la homònima de Harper Lee.

En ella, l’advocat Attichus Finch (Gregory Peck, guanyador de l’Oscar al millor actor principal) defensa la innocència de Tom Robinson, un jove negre acusat d’una violació, a l’Amèrica profunda. Un cas que cap altre advocat voldria assumir.

Els espectadors de l’època, per molt conservadors o racistes que fossin, no podien quedar indiferents davant els arguments esgrimits per l’advocat defensor i, segurament, la pel·lícula va despertar moltes consciències.

Gregory Peck va dedicar una part de la seva vida a fer conferències universitàries i, sovint, se li preguntava sobre aquesta pel·lícula. Molts advocats declaraven que el film els havia motivat, que s'havien volgut fer advocats precisament després d'haver vist aquesta pel·lícula.

La pel·lícula va rebre vuit nominacions als premis Oscar i va guanyar-ne tres. Atticus Finch (Gregory Peck), és un advocat que defensa a un home negre acusat falsament de violar a una dona blanca al sud dels Estats Units durant la Gran Depressió. La història està narrada des del punt de vista de Scout Finch, la filla petita d'Atticus, que observa com el seu pare lluita contra els prejudicis i la injustícia en un ambient hostil i intolerant. També explora la infància de Scout i el seu germà Jem, que es fan amics d'un noi anomenat Dill i que senten curiositat per un misteriós veí anomenat Boo Radley. To Kill a Mockingbird és considerada una obra mestra del cinema i una de les millors adaptacions literàries de la història. La pel·lícula va ser seleccionada per a la seva preservació al National Film Registry el 1995 i va ser inclosa en la llista dels 100 millors films americans del segle XX elaborada per l'American Film Institute el 2007 .

Vegem ara l’escena de l’al·legat final d’Atticus Finch defensant la innocència de l’acusat, que finalment és condemnat a mort.

Cas número 11: Quan hi ha judicis que fan avançar la societat

Hi ha també pel·lícules que fan avançar ideològicament la societat Aquest és el cas de Philadelphia (Filadèlfia), film de l’any 1993 dirigit per Jonathan Demme i magistralment interpretat per Tom Hanks (guanyador de l’Oscar al millor actor principal), Denzel Washington (Joe Miller, l’advocat defensor) i Jason Robards (cap del buffet d’advocats que acomiada Andrew Beckett).

La primera pel·lícula en la que un a gran major de Hollywood (Columbia Pictures) tracta el tema de la SIDA. Malaltia mortal en aquella època i absolutament estigmatitzada socialment, en particular envers el col·lectiu homosexual.

El film planteja un cas a la inversa. Andrew Beckett, el malalt (Tom Hanks) és una persona homosexual però molt ben situada. És un advocat d’èxit, amb una vida ordenada i un ampli reconeixement social que és acomiadat de la seva feina únicament per estar malalt.

Va ser una de les primeres pel·lícules de Hollywood que va abordar obertament el tema de la sida i la homofòbia, i va contribuir a sensibilitzar el públic sobre aquesta malaltia. Va remoure en el seu temps moltes consciències i va despertar un cert esperit conciliador respecte la malaltia.

Vegem-ne el fragment en el que Joe Miller presenta al jurat l’al·legat final de la defensa d’Andrew Beckett.

Cas número 12: Quan es corre el risc que tot estigui corromput

Malgrat els mecanismes de control que té la llei, ens podem trobar que hi hagi un cas en el que tot sigui corromput, els advocats, el jurat i fins i tot el propi jutge. Això és el que va succeir realment en el judici per malversació fiscal d’Alfonso Capone (Al Capone), el famós gàngster de la màfia de Chicago, l’any 1931. col·loquialment.

Al no poder ser acusat, per manca de proves, de més de quaranta assassinats comesos o instigats directament per ell se’l va acusar d’evasió fiscal i portat davant un tribunal de justícia en el que tot era amanyat.

El director Brian de Palma va portar aquest fet al cinema en la seva pel·lícula The untouchables of Elliot Ness (Els intocables d’Elliot Ness) sobre un impecable guió de David Mamet. El protagonista principal de la pel·lícula és Elliot Ness (Kevin Costner) un jove i incorruptible agent federal del Tresor ajudat per Jim Malone (Sean Connery), un dur policia irlandès. El paper d’Al Capone és interpretat per Robert de Niro.

La pel·lícula narra les aventures i els perills que van viure els intocables, un equip format per l'idealista Eliot Ness, el veterà policia Jim Malone, el jove cadet George Stone i el comptable Oscar Wallace, en la seva tasca de desmantellar l'imperi del temut Al Capone, interpretat per Robert De Niro. La pel·lícula combina acció, drama i biografia, amb escenes memorables com la del tiroteig a l'estació de tren o la del bat de beisbol. La música, composta per Ennio Morricone, contribueix a crear una atmosfera tensa i emocionant.

Al film tot sembla dat i beneït fins el moment en que el jutge, implicat en els suborns, ha de decidir si continua o no amb la farsa del judici.

Vegem-ne l’escena en la que es declara culpable Al Capone, després de que el jutge hagi decidit intercanviar el jurat corrupte amb una altre jurat aliè a la causa.

Cas número 13: Quan és la vida la que imparteix justícia

En aquest cas no és la llei qui imparteix justícia, sinó que ho és la pròpia vida. Parlem d'una pel·lícula de l’any 1957 dirigida per Billy Wilder, basada en la novel·la homònima d'Agatha Christie: Witness for the Prosecution (Testimoni de càrrec). Pel·lícula interpretada per Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power, que explica la història d'un advocat vell, cansat, malalt, que accepta un cas, la d'un home jove i ben plantat, sobre qui recau una acusació d'assassinat. Pel·lícula nominada a sis Oscars.

Totes les proves l’incriminen i és conscient de que és realment culpable. Però, malgrat tot, el defensa aferrissadament i aconsegueix la seva absolució. Sembla inevitable pensar que el sistema judicial s'ha equivocat, un culpable ha estat declarat innocent del crim que realment ha comés. Però al final, en certa manera, la vida exerceix una justícia poètica i el dolent no se’n surt amb la seva. Vegem-ho.

Conclusió final

Vista aquesta petita antologia sobre el cinema i el dret ens queda clar que el cinema sempre és molt més interessant que la vida real. La llei, de tant en tant, imparteix justícia.

Llei i justícia són dos conceptes que es relacionen però que no sempre coincideixen. La llei és el conjunt de normes que regulen la convivència social i que s'apliquen amb l'autoritat de l'Estat. La justícia és el principi moral que busca donar a cadascú el que li correspon segons els seus drets i deures. Quan la llei reflecteix la justícia, es diu que és una llei justa. Però quan la llei contradiu la justícia, es diu que és una llei injusta. En aquest cas, els ciutadans tenen el dret i el deure de reclamar una reforma de la llei per adequar-la als valors de la societat. La llei i la justícia són essencials per garantir la pau, l'ordre i el progrés social.

Al filòsof grec Sòcrates se li atribueix la frase: “La llei és la més perfecta de les injustícies.” Frase que expressa una crítica profunda al sistema legal i polític de la seva època. Sòcrates va ser condemnat a mort per les seves idees, que qüestionaven els valors i les normes establertes pels governants. Ell va defensar que la llei no sempre reflecteix la veritat ni la justícia, sinó que pot ser manipulada pels interessos dels poderosos. Per això, va proposar un mètode de raonament basat en el diàleg i la recerca de la virtut, que permetés als ciutadans formar el seu propi criteri i actuar amb honestedat.

La frase de Sòcrates segueix sent vigent avui en dia, quan observem com moltes lleis són injustes o ineficients per resoldre els problemes socials. Moltes vegades, les lleis es fan sense consultar als afectats o sense tenir en compte les seves necessitats i drets. Altres vegades, les lleis es vulneren o s'interpreten de manera arbitrària per beneficiar a uns pocs. Així, la llei es converteix en una eina de dominació i opressió, que genera desigualtat i conflicte. Per això, és necessari que els ciutadans siguem crítics i exigents amb les lleis, i que participem activament en la seva elaboració i control. Només així podrem aconseguir que la llei sigui realment una expressió de la justícia i el bé comú. En aquest sentit, el cinema ha interpretat i seguirà interpretant un paper principal.

Jordi Coll Vera - 2022