Introducció

Tots sabem, o com a mínim intuïm, que el menjar és quelcom més que nodrir-nos. Hi ha dos components molt importants. Un d'ells és que, en el fons, és un acte de generositat. És un acte d'amor envers aquella persona o aquelles persones que es dediquen a preparar el menjar precisament perquè ens agradi. Però llavors hi ha un altre element, que és el tema social. No hi ha res que pugui unir tant les persones en l'amistat, en la família o fins i tot en els negocis com tot el votant d'una taula en què, òbviament, s'hi menja. Però, a banda d'aquestes dues altres consideracions, hi ha molts altres aspectes que hauríem de tenir en compte quan ens reunim amb el votant d'una taula. Un d'ells és que, en el fons, la gastronomia ens indica el grau de progrés d'una civilització. Com més elaborada, com més sofisticada és la cuina, és la gastronomia d'un país, és evident que està cada vegada molt més avançat. A banda, hi ha l'efecte col·lateral, i és que els plats cada vegada són més petits. —però això és un tema que no tindrem en compte...—. Un altre element és que marca, segurament, un punt d'inflexió en si una cultura ens pot agradar més o menys. Per què ens agrada tant Itàlia? Per citar un exemple claríssim. Doncs sí, per els seus monuments, per Florència, per Roma, per Venècia, però, sobretot, per la seva cuina, per la pasta, per la pizza, per tots aquells elements extraordinaris que fan una cultura, certament, extraordinària. També, en el fons, la gastronomia és un element que ens uneix amb la vida, perquè, fixeu-vos en una frase molt quotidiana que acostumem a utilitzar molt. Quan una persona està malalta, el primer que acostumem a preguntar és què menja? Què menja? És un element, una mena de cordó umbilical que ens uneix amb la vida, la gastronomia.

La cuina, la gastronomia, el menjar, és un dels grans plaers sensuals, en el sentit més extern, més notable, més generós del terme, que podem tenir en aquesta vida. Bé, doncs, com a importantíssim efecte cultural que és, la gastronomia ha estat present, doncs, des de totes les èpoques, en totes les cultures i en totes les civilitzacions. I ara el cinema, doncs, no ha estat precisament una excepció.

Des de ben bé els inicis del cinema, a l'any 1895, trobem ja una pel·lícula que, d'alguna manera o altra, té a veure amb la gastronomia. És una pel·lícula que dura molt poc, 30-40 segons, porta per nom “El menjar del bebè”. I en ella es veu, doncs, un dels germans Lumière, concretament Louis Lumière, que dona de menjar amb la seva esposa, la Marguerita, a la seva filla petita, l'André. És una escena d'una tendresa quotidiana gairebé infinita, però que ens demostra que no només la gastronomia està ben bé des dels orígens del cinema, sinó que també pot fer d'aquest moment tan quotidià, tan natural, quelcom certament extraordinari. Aquí la tenim.

Menús exòtics

Començarem per The Gold Rush, “La Quimera del Oro” (Charles Chaplin, 1925), entre A Woman of Paris: A Drama of Fate, “La Mujer de París” (1923), i The Circus, “El Circo” (1928). La Quimera del Oro està basada en una història real que va passar a Califòrnia en la primera meitat del segle XIX, quan onades i onades d'immigrants europeus, però també de colons nord-americans, es van desplaçar cap a l'oest, cap a Califòrnia, en l’anomenada “febre de l’or”. La pel·lícula va tenir un cost de 500000 $ i en va recaptar deu vegades més. És doncs una de les pel·lícules més exitoses del cinema i també, segons es deia, una de les més preferides de Charles Chaplin. En aquesta pel·lícula hi ha dues escenes relacionades amb el menjar. En una d’elles Charles Chaplin fa una mena de ballet amb unes forquilles i uns panets. En altra, segurament més famosa, Chaplin i Mack Swain, estan aïllats en una cabana en mig d’una tempesta extraordinària sense res que menjar. Aleshores Chaplin decideix cuinar una sabata. La posa al forn, la divideix, en treu les presumptes espines i el cordó com si fossin espaguetis i la comparteix amb el seu company. Per rodar aquesta escena es varen utilitzar 20 botes i es va repetir l’escena 63 vegades. Les botes eren de regalèssia i aquesta és força laxant en gran quantitat, problema que va afectar en diverses ocasions als dos protagonistes durant el rodatge. És diu que Chaplin va patir una intoxicació i va haver de ser hospitalitzat breument després del rodatge d'aquesta escena.

En paraules d’Elsa Fernández-Santos, La quimera del oro és una comèdia sota la qual “batega una història ombrívola sobre la fam”, i les dues escenes culminants tenen a veure amb el menjar: la del dinar d’Acció de Gràcies amb la bota bullida, i la del ballet dels panets de Chaplin. Vegem-ho: Dinar d’acció de gràcies. Ball amb les forquilles.

I de la llunyana Califòrnia, ens n'anem a les profundes aigües marines a bord d'un submarí. Concretament a 20,000 Leagues Under the Sea, “Vint mil llegües de viatge submarí” ( Richard Fleischer, 1954), basada en la novel·la homònima de Juli Verne (1870). Allà s'explica la història d'un científic, el professor Pierre Aronnax, que amb el seu ajudant, en Consell, i un harponer, en Ned Land, van a parar, després d'un naufragi, a bord d'un misteriós submarí que capitaneja un excèntric capità, el Capità Nemo, a bord de la seva nau, el Nautilus. És una novel·la fascinant, d'aventures, en què hi ha també algunes notes de filosofia. En James Mason, en Kirk Douglas, en Paul Lucan i en Peter Lorre en van ser els seus protagonistes. En aquesta pel·lícula hi ha una escena en la que els presoners són convidats pel Capità Nemo a delicadeses com ara “confitura d’holotúries” (cogombres de mar), un plat que “un malai consideraria inigualable al món”. Aquest detall gastronòmic, que per si mateix sona poc atractiu, en realitat fa referència a una exquisidesa asiàtica apreciada (espardenyes de mar) que el famós xef Ferran Adrià servia als seus inicis. El periodista gastronòmic Caius Apicius subratlla que la gastronomia és un dels atractius de 20.000 leguas, i ressalta l’enginy i creativitat de Verne a l’hora d’imaginar menjars subaquàtics. L’escena del banquet al Nautilus exemplifica perfectament aquesta fusió de ciència-ficció i menjar: Nemo converteix els tresors del mar en plats sofisticats, evidenciant com “el menjar és part integral de l’aventura”. Vegem-ho.

En aquest menú hi inclourem també la famosa escena gastronòmica de la pel·lícula Indiana Jones and the Temple of Doom “Indiana Jones en el templo maldito” (Steven Spielberg, 1984). Durant el banquet al Palau de Pankot, Indy i els seus companys s’asseuen davant un festí grotesc pensat per impactar: serps farcides que es remouen dins un pastís, escarabats gegants servits com ostres, sopa amb ulls flotants i de postres, cervell de mico gelat servit dins un crani. Aquest menú extravagant respon a l’estereotip d’un “menjar exótic” portat a l’extrem per Spielberg, que busca incomodar i alhora divertir el públic. La revista Cinemanía assenyala que només cal veure aquests plats –“la serp amb sorpresa, els escarabats gratinats i el sorbet estel·lar de cervell de mico”– per intuir que al director “li fa certa angúnia el menjar exòtic”. De fet, la representació va ser tan controvertida que la pel·lícula va ser prohibida a l’Índia durant anys per aquesta caricatura culinària i ser considerada racista. Amb tot, el sopar de l’Índia a El templo maldito ha esdevingut una seqüència de culte dins el cinema de gastronomia: és habitual veure-la citada en llistes de “escenes de menjar no aptes per a gourmets” per la seva capacitat de torbar l’estómac de qualsevol espectador. Vegem-ho: El banquet al Palau de Pankot .

Ens traslladem ara a la pel·lícula The Hundred-Foot Journey, “Un viaje de diez metros” (Lasse Hallström, 2014). En ella els Kadam, una familia índia amb Papa (Om Puri) al capdavant es trasllada al sud de França i obren un restaurant enfront d’un luxós restaurant francès d’alta cuina amb una estrella Michelin, regentat per la odiosa Madame Mallory (Helen Mirren). Segons la revista vinícola Vinetur, Un viaje de diez metros és un film ple de detalls per als amants de la gastronomia i el vi, on la forma d’entendre i preparar el menjar serveix de camp de batalla on francesos i indis mesuren les seves forces. D’una banda, hi ha la refinada haute cuisine del restaurant francès (amb les seves salses, pastisseria delicada i vins de Château de prestigi) i, de l’altra, l’aromàtica i especiada cuina índia del modest restaurant veí. La pel·lícula mostra plats emblemàtics com el pollastre tikka masala i el boeuf bourguignon, i ensenya com els personatges aprenen els uns dels altres: la rivalitat inicial es transforma en fusió culinària i respecte mutu. El vi té també un paper destacat en la trama –fins i tot es pot considerar “una estrella més del repartiment”, afirma Vinetur–, ja que simbolitza l’apropament entre cultures: al principi la estricta Madame Mallory desprecia els vins barats dels indis, però més endavant el vi es convertirà en pont entre ambdues cuines. Un viaje de diez metros és, en definitiva, un cant a la diversitat gastronòmica; com conclou Vinetur, “té molt a oferir a tots aquells que apreciem la gastronomia i el vi.

Vegem-ne una escena del que podríem nomenar “reconciliació gastronòmic-cultural”.

Menús romàntics

“Como agua para chocolate” (Alfonso Arau, 1992) va ser filmada segons la novel·la homònima escrita per l’esposa del director, la Laura Esquivel (1989).

Aquesta cinta mexicana és un referent imprescindible de la relació entre emocions i gastronomia. La cuina es converteix en l’idioma amb què la protagonista, Tita, expressa els sentiments prohibits que no pot exterioritzar obertament. Els plats tradicionals que prepara –com les codornices en salsa de pétalos de rosa, pastissos de boda o mole picant– adquireixen propietats màgiques: transmeten passió, tristesa o desig a qui els tasta. No és estrany que s’hagi qualificat aquesta obra de “una de les majors novel·les d’amor i gastronomia de la història”, com destaca un article d’El País. L’èxit de la novel·la (1989) i la seva adaptació cinematogràfica (1992) rau en combinar realisme màgic i art culinari: cada capítol comença amb una recepta i la narració avança a ritme de fogons, de manera que “la història es cou a la cuina” literalment. La pel·lícula va ser molt celebrada pel públic hispà perquè reivindica la riquesa de la gastronomia tradicional mexicana i el paper de la cuinera com a ànima de la família. Como agua para chocolate mostra com cuinar pot esdevenir un acte d’amor i rebel·lia: els plats de Tita tenen el poder de commoure els comensals, ja sigui fent-los plorar de malenconia o encenent la flama del desig, en una metàfora deliciosa del vincle entre menjar i sentiments.

En el seu argument s’explica la història d'uns amors prohibits, els de Tita, una noia que no pot casar-se amb l'home que estima, que és el Don Pedro, perquè resulta que la seva tirànica mare l'obliga a ella a cuidar-la quan ella sigui gran i no pugui valdre's per si sola. I, què fa el Don Pedro per mirar d'estar a prop de la seva estimada? Doncs casar-se amb la seva germana. Òbviament, és una noia que no estima, aquests sentiments no són correspostos i la cunyada, per entendre'ns, intueix que li estan sortint unes banyes certament extraordinàries. Per tal de fer evident el seu amor per Don Pedro, Tita el convida a dinar. Destaca un plat exquisidament sensual: guatlles amb pètals de rossa. En aquest dinar hi ha una altra de les germanes de Tita i també la mare, que òbviament intenta dissimular l'atrafegament i aquests fogots que li causa aquest menjar. Vegem-ho.

Dins el cinema d’animació, un dels grans clàssics de Walt Disney és Lady and the Tramp “La Dama y el Vagabundo” (Clyde Geronimi, Hamilton Luske, Wilfred Jackson, 1955), la primera pel·lícula en cinemascop de la companyia. En ella s’explica una història d'amor entre una dama d'alta societat, na Dama, i un gos de carrer, en Golfo. Junts viuran una història d'amor en una pel·lícula que, malgrat el seu caràcter, diguem-ne, aparentment infantil, hi amaga discursos molt més interessants com l'amor interracial, les relacions prematrimonials, la promiscuïtat, la pena de mort o l’arribisme social.

L’escena en què Golfo (Tramp) i Reina (Lady) comparteixen sense voler un mateix espagueti fins a fer-se un petó s’ha convertit en sinònim de sopar romàntic. Un blog especialitzat descriu “l’escena dels espaguetis de La dama y el Vagabundo com a icònica a més no poder, un d’aquells moments en què el menjar pren protagonisme i eleva la seqüència al cel”. En aquesta seqüència, la gastronomia actua com a vehicle d’amor: la deliciosa pasta amb mandonguilles preparada pel cuiner italià Toni crea l’atmosfera perfecta perquè els dos gossets s’enamorin. Cal destacar que inicialment Walt Disney dubtava a incloure aquesta escena (pensava que dos gossos menjant pasta no seria creïble), però finalment es va animar –i el temps li ha donat la raó, ja que avui és una de les escenes més emblemàtiques de la història del cinema romàntic. La força d’aquesta imatge ha transcendit generacions: és freqüent veure referències en cultura popular, des de paròdies fins a restaurants que ofereixen “el plat de La Dama y el Vagabundo” en homenatge al mític sopar de spaghetti amb mandonguilles i petó inclòs al film. Vegem-ho: sopar de spaghetti amb mandonguilles, amb Bella Notte, d’Oliver Wallace, sonant com a música de fons.

Els Vins i les Postres

A Sideway, “Entre copas” (Alexander Payne, 2004). El vi és el gran protagonista de la pel·lícula: la trama gira al voltant d’un viatge enològic per la vall de Napa (Califòrnia) en què dos amics de quaranta anys busquen sentit a les seves vides tastant vins. La revista Vinetur destaca que la “màgia que irradia aquest film té molt a veure amb l’enologia”, fins al punt que “podem dir que el vi és un protagonista més de l’argument”. De fet, Entre copas és famosa per haver impulsat mundialment la popularitat del vi Pinot Noir (la varietat favorita del personatge protagonista). Després de l’estrena, es va documentar un augment del 25% en les vendes de vi californià, així com un boom de l’enoturisme pels cellers i restaurants que surten al film. La pel·lícula combina humor i melangia, però sempre amb una copa a la mà: a través de diàlegs sobre notes de tast i anyades, entenem la personalitat dels protagonistes. L’escena culminant en què en Miles, deprimit, es veu obligat a beure un preuat Château Cheval Blanc 1961 servit en un got de plàstic dins un fast food és tota una declaració d’amor al vi (i alhora d’irreverència) que ha fet somriure molts espectadors sibarites. Entre copas, en resum, “té tots els al·licients necessaris per delectar qualsevol entusiasta del vi” i evidencia com el cinema pot influir en la cultura gastronòmica real (molts van descobrir el Pinot Noir –i van deixar de banda el Merlot!– gràcies a aquesta pel·lícula).

En Miles, un divorciat deprimit, aspirant a escriptor i apassionat del vi, proposa al seu vell amic Jack, un actor fracassat que està a punt de casar-se, fer un viatge per visitar cellers i tastar vins abans del casament. Formen una parella ben peculiar: en Jack és un seductor; en Miles, un pessimista. En Jack vol gaudir dels seus últims dies de llibertat, en Miles només aspira a assaborir el vi perfecte. A en Jack ja li va bé un Merlot barat, en Miles es mor pel Pinot perfecte. De fet, l’únic que tenen en comú són les seves ambicions frustrades i la pèrdua de la joventut. Vegem-ne l’escena de la cata de vins, en realitat suc de raïm, amb Paul Giammati i Thomas Haden Church.

I si el vi redimeix Paul Giamatti de la seva mediocritat, la xocolata també pot redimir tot un poble del seu caràcter fanàtic. Això és el que explica una pel·lícula Chocolat (Lasse Hallström, 2000), amb Juliet Binoche com a protagonista. Una pel·lícula basada en la novel·la homònima de John Harris, on es narra una història ambientada en un petit poble de França anomenat Lansquenet. . Un poble francès molt tradicional, on res no ha canviat en els darrers cent anys, rep amb el Vent del Nord dues forasteres: la Vianne Rocher (Juliette Binoche) i la seva filla Anouk (Victoire Thivisol).

Tal com afirma un crític, “no es pot parlar de cinema i gastronomia sense esmentar Chocolat”. La Vianne (Juliette Binoche), mestra xocolatera, desafia la moral rígida del poble oferint bombons i pastissos que desperten els sentits i els desitjos reprimits dels veïns. Chocolat s’erigeix així com una metàfora dolça de la llibertat: s’ha dit que és “una rebel·lió, un crit de protesta contra una moralitat absurda”. El xocolate en el film representa el fruit prohibit que trenca tabús i porta plaer on abans hi havia repressió. Visualment, la pel·lícula és un festival: les trufes, xocolatines i tasses de xocolata calenta s’exhibeixen amb una llum tan atractiva que l’espectador gairebé pot olorar-les i degustar-les. La crítica ha subratllat la càrrega sensual i simbòlica d’aquests elements: “El xocolate és sensualitat desbordant (...). És impossible dissociar el xocolate del sexe i el sexe del tabú”, escriu la columnista de Cinescopia en la seva anàlisi de la pel·lícula. Chocolat ensenya, en definitiva, que el plaer gastronòmic pot ser un instrument de canvi: poc a poc, els vilatans puritans es transformen gràcies a les delícies de Vianne, i l’hostilitat inicial deixa pas al gaudi compartit. Aquesta “oda al poder alliberador de la xocolata” ha fet les delícies tant de cinèfils com de gourmands.

A més, la Vianne té un do especial que li permet percebre els desitjos dels altres i satisfer-los amb el dolç exacte. Vegem-ne el moment previ a la inauguració de la xocolateria, amb música de Rachel Portman: la Vianne decora finalment la botiga abans de la seva apertura.

El Restaurant

Començarem per Bella Martha, “Deliciosa Marta” (Sandra Nettelbeck, 2001). En aquesta pel·lícula s’explica la història d’una noia —la deliciosa Marta (Martina Geddeck)—, una cuinera competent i molt eficient d’un restaurant molt famós d’ Hamburg, que de sobte veu com la seva vida fa un tomb, perquè la seva germana mor en un accident de trànsit i ella ha de fer-se càrrec de la seva neboda petita. Aquest canvi a la seva vida farà que aprengui a prioritzar què és important i què no ho és tant. I, entre altres coses, entre la seva parella sentimental, que al principi no sap ben bé què pensar, i en Mario (Sergio Castellitto) un company seu, de qui inicialment sembla que tampoc no li cau bé, doncs mirarà d’anar endavant.

El film és famós per ser “una autèntica delícia per a tots els sentits”: les escenes on es cuina estan filmades de tal manera que “entren unes ganes irresistibles de ficar-se a la pel·lícula i devorar-ho tot, de la gana que et ve”. En efecte, les primeres seqüències mostren la preparació detallada de plats gurmet –filets, foie, postres refinades– i aconsegueixen transmetre l’aroma i el sabor a través de la pantalla. Deliciosa Martha celebra la passió per la cuina ben feta i alhora reflexiona sobre la necessitat d’afegir-hi amor i espontaneïtat. En paraules del crític Alberto Abuín, la directora Sandra Nettelbeck tracta la història amb “inusitada delicadesa i tendresa”, i aconsegueix que la posada en escena de la gastronomia sigui cautivadora com un plat de gourmet ben presentat.

La pel·lícula tindrà un remake nord-americà, no gaire afortunat (No Reservations, 2007), protagonitzat per Catherine Zeta-Jones. Vegem-ne una de les seves escenes significatives, amb la banda sonora de Via con me (Paolo Conte), on Marta, eficient i rigorosa, contrasta amb Mario, una mica desmanegat.

I ens traslladem a París, amb una de les millors pel·lícules d’animació que s’han fet sobre el tema (Le Monde): Ratatouille (Brad Bird, 2007), la vuitena producció de Pixar, ja vinculada amb Disney. Amb cinc nominacions als Oscar, ens explica la història de Remy, una rata simpàtica que somia convertir-se en un gran xef francès, tot i l’oposició de la seva família i el problema evident que suposa ser una rata en una professió que detesta els rosegadors. El destí porta en Remy a les clavegueres de París, on la seva situació no podria ser millor, ja que es troba just a sota d’un restaurant que s’ha fet famós gràcies a Auguste Gusteau, una estrella de la nouvelle cuisine. Tot i el perill que representa ser un visitant poc comú (i sens dubte gens desitjat) als fogons d’un exquisit restaurant francès, la passió d’en Remy per la cuina capgira completament el món culinari parisenc en una aventura trepidant i emocionant.

La pel·lícula planteja, per una banda, desfer la falsa idea de “si vols, pots”, i, per l’altra, demostrar que el talent pot aparèixer en qualsevol lloc.

Un dels moments àlgids del film és quan serveixen al temible crític Anton Ego la ratatouille (plat tradicional de verdures) presentat en forma de confit byaldi refinat. Aquesta mossegada transporta el refinat crític als sabors de la seva infantesa –un emotiu homenatge al poder evocador del menjar– i simbolitza la victòria de la cuina sincera sobre els prejudicis. Ratatouille no només va guanyar l’Oscar al millor film d’animació, sinó que A. O. Scott (The New York Times) la va descriure com “gairebé una peça impecable d’art popular” i un al·legat convincent a favor de la creativitat culinària. Amb la història entranyable de Remy, Pixar va aconseguir una cosa poc habitual: que espectadors de totes les edats sortissin del cinema amb un somriure... i amb gana! En conjunt, la pel·lícula és un gran tribut a la gastronomia com a forma d’art, presentant-nos plats tan ben animats que quasi es poden tastar.

Un jove grassonet, en Linguini, entra a treballar com a cambrer i rebrà l’ajut inesperat de Remy, que té unes facultats extraordinàries per intuir les possibilitats gastronòmiques de qualsevol plat. Vegem-ne l’escena en la que el pobre Linguini intenta arreglar una vichyssoise que té mal gust i que, suposadament, ha fet ell mateix.

I de França a Itàlia. Concretament a La cena (Ettore Escola, 1998), amb el gran Vittorio Gassman dos anys abans de morir. Un restaurant és un microcosmos de la societat. A cada taula hi ha una història: parelles discutint, amants reconciliant-se, amics filosofant, famílies celebrant aniversaris... Mentre els cambrers serveixen plats de pasta i vi, les vides dels personatges s’entrellacen. La crítica l’ha descrit com “un retrat bellíssim que ens mostra la convivència agredolça d’éssers humans en l’acte quotidià de menjar”. Scola, mestre del cinema italià, filma la vetllada com si fos una peça musical: “cada grup o personatge rep el seu moment central a la pantalla”, i la càmera es mou dansant entre les taules per “passar d’un grup a un altre” sense tallar el ritme. El sopar comunitari de La cena combina humor i melancolia, i és un homenatge als petits drames i alegries que tenen lloc al voltant d’una taula parada. Culmina amb una seqüència màgica: totes les converses s’aturen quan dues músiques interpreten un duet d’arpa i flauta, i la càmera recorre el menjador capturant els rostres embadalits dels comensals en un instant d’harmonia efímera. Aquesta escena, digna d’antologia, simbolitza el poder unificador de la bona taula: per un moment, diferències i preocupacions desapareixen, i només queda el plaer compartit de la música... i de la companyia després d’un bon àpat.

Hi ha, per exemple, un grup d’empresaris, hi ha una mare amb la seva filla intentant convèncer-la de no fer-se monja, hi ha una trobada clandestina entre un professor universitari i la seva jove amant, hi ha un sopar entre dos actors que intenten preparar un paper i acaben sent devorats pel paper, hi ha una parella que discuteix el seu futur, i hi ha un vell (Vittorio Gasman) que probablement és el personatge més interessant de tots: un home vell i savi que és el primer a arribar i que observa tot aquest dispositiu de la condició humana amb un somriure irònic i una gran seriositat. Aquí tenim l’inici d’aquesta pel·lícula.

Poder, nostàlgia i plenitud

Comencem amb Vatel (Roland Joffé, 2000), la història real d'un gran cuiner, François Vatel (Gerard Depardieu), que va cuinar per el rei Lluís XIV de França, el rei Sol. François Vatel és el lleial i devot mestre de cerimònies del arruïnat Príncep de Condé. L’aristòcrata necessita recuperar el favor del rei Lluís XIV (1643-1715) i espera que aquest li atorgui el comandament de les tropes en una nova guerra contra Holanda. Per això, quan el rei, acompanyat de la cort, decideix visitar en Condé al seu castell de Chantilly, aquest encarrega a Vatel que organitzi, sense escatimar despeses, una recepció espectacular que durarà tres dies i tres nits. Li fa l’encàrrec només amb quinze dies d’antelació. Ha de satisfer 3000 convidats a Versalles, amb un pressupost equivalent a un milió d’euros actuals. La pel·lícula és una amarga reflexió sobre l’exercici del poder il·limitat i cruel. El peix encarregat arriba a temps i Vatel, angoixat per la pressió es suïcida.

Vatel és una pel·lícula que exemplifica el vincle entre gastronomia i poder. Un article descriu aquesta història real com “un banquet a vida o mort” on el destí de França és a les mans d’un cuiner. El film mostra escenes sumptuoses de la cuina palatina del segle XVII: enormes rostidors amb peces de caça, fonts de fruita i pastissos monumentals, canelobres de sucre i decoracions comestibles inimaginables. La posada en escena del banquet és impressionant; de fet, es destaca que el banquet de Vatel “va posar els fonaments del protocol de cuina i servei que iniciaria la fama de la cuina francesa arreu del món”. Malgrat la pressió extrema (Vatel havia de preparar cinc àpats diaris diferents per a milers de persones, sense marge d’error), la pel·lícula retrata com el mestre de cerimònies lluita per aconseguir la perfecció absoluta –encarregant peix a diversos ports perquè no falti gens, creant temàtiques alegòriques per a cada vetllada (el Dia de Neptú, el Dia del Sol…), etc. Vatel combina drama humà (la passió i la desesperació del cuiner) amb espectacle gastronòmic, resumint en imatges l’esplendor i els excessos d’una era on cuinar era literalment una qüestió d’Estat.

Vegem aquí a Lluís XIV (Julian Sands) amb François Vatel (Gerard Depardieu).

Anem ara a The Dead, “Dublineses” (John Houston, 1987) la última pel·lícula signada per John Houston. Està basada en un relat curt d'en James Joyce, anomenat The Dead. El dia de l’Epifania de 1904 està a punt de començar una de les festes més concorregudes de Dublín, la de les senyoretes Morkan. Entre els convidats hi ha Gabriel Conroy, nebot de les amfitriones i marit de la bella Gretta. Aquella nit, els convidats gaudeixen d’una vetllada magnífica. Gabriel, molt enamorat de la seva esposa, observa la seva emoció quan sona una antiga cançó d’amor. De tornada a casa, la Gretta li confessa un secret. A la pel·lícula es parla sobretot de l'agraïment de la trobada, però també molt dels temps pretèrits, de la nostàlgia. John Huston va morir al cap de molt pocs dies d'acabar el rodatge, que va acabar sent com un testament cinematogràfic exquisidament ben rodat, on s'hi barregen els sentiments d'una joventut perduda, de la nostàlgia i de la mort.

Un crític va descriure la pel·lícula com “una molt hàbil representació cinematogràfica d’un sopar de burguesos decadents a Dublín” i en efecte Huston capta magistralment l’ambient vintage: la calidesa de les espelmes, les converses creuades a taula, les cançons melancòliques cantades després de l’àpat… La gastronomia aquí no és extravagant sinó entranyable i nostàlgica: a través dels plats senzills i rituals (tallar el ganso, pronunciar un brindis) entenem els lligams i tensions entre els personatges. El menjar funciona com a fil conductor que porta els convidats del riure a la introspecció. Després del sopar, un monòleg final reflexiona sobre els records i els éssers estimats perduts, mentre la neu cau sobre vius i morts –una escena cèlebre per la seva bellesa. Dublineses demostra com un àpat aparentment trivial pot esdevenir un moment de revelació emocional, i per això és considerada una petita joia on la gastronomia té un paper simbòlic en el comiat cinematogràfic de Huston. Vegem-ne una de les seves escenes.

I acabem amb l'últim dels sentiments, la plenitud, amb Babettes Gaestebud, “El festí de Babet” (Gabriel Axel, 1987). Una pel·lícula basada en un relat de Karen Blixen (Karen Christentze Dinesen) l'autora de “Memòries d'Àfrica”. La pel·lícula narra la història de dues germanes que viuen en un remot poblat de Dinamarca a principis del segle XIX. Han portat sempre una vida extremadament austera. El seu pare era un pastor protestant que ha regit les seves vides de manera extremadament rígida i austera. Les dues germanes són solteres i no han tingut mai cap relació sexual. A la seva comunitat hi arriba una cuinera francesa fugint-ne de la revolució. Comença a treballar per elles i els demana preparar un sopar molt diferent al que estan acostumades.

Referències

Bibliografia general sobre cinema i gastronomia

A més de les referències específiques de cada pel·lícula, existeix abundant bibliografia general que explora la relació entre el setè art i l’art culinari. Per exemple, el professor Pedro Ángel Torres-Pancorbo va publicar el llibre "El cine y la gastronomía" (Vision Libros, 2011), un compendi pioner que repassa la història de la gastronomia al cinema i enumera nombrosos títols destacats. També trobem obres col·lectives com "Cine a la carta" (Pepita Mérida i Antonio Gómez, Raima Ed., 2009) que analitzen films culinaris des de diverses perspectives. En l’àmbit acadèmic, en els últims anys s’ha parlat fins i tot de les pel·lícules gastronòmiques com un gènere propi: investigadors com T. Hidalgo-Marí i col·laboradors es preguntaven el 2016 “¿estamos ante un nuevo género cinematográfico?” arran del boom de pel·lícules centrades en la cuina, concloent que la presència recurrent de temàtica culinària justificava tractar-ho com un subgènere reconeixible. Des de la comunicació i la sociologia, s’han estudiat aquests films com a reflex de la identitat cultural i els conflictes (per exemple, Santana-González, 2017, "Cine y gastronomía: análisis de textos fílmicos desde una perspectiva cultural"). També s’ha analitzat la representació de rols de gènere a la cuina cinematogràfica: María del Mar Dos Ramos, en "Dossiers Feministes" (2013), va publicar “¿Cueces o enriqueces? Género, cocina y representación en el cine contemporáneo”, examinant com es retrata la figura de la dona cuinera versus el xef home al cinema actual. Altres articles acadèmics han fet recorreguts històrics, com Cartay i Chaparro (2021) amb “Breve historia de los inicios del cine gastronómico: 1973-2010”, identificant el punt d’arrencada d’aquest gènere en "La gran comilona" (1973) i seguint la pista fins a la consolidació amb "Julie & Julia" (2009). En resum, hi ha consens que el diàleg entre cinema i gastronomia és ric i polifacètic, i la literatura especialitzada –ja siguin llibres, assajos o articles– ofereix una panoràmica completa des de múltiples angles: històric, cultural, feminista, i fins i tot des de la indústria (per exemple, s’ha estudiat l’impacte econòmic que pot tenir una pel·lícula en el consum d’un producte, com el cas del vi a "Entre copas"). Moltes d’aquestes publicacions són d’accés obert o disponibles en línia, fet que facilita al lector aprofundir en aquest maridatge entre cinema i gastronomia.

Albert Beorlegui Tous i el cinema gastronòmic

Albert Beorlegui, periodista i divulgador cinematogràfic català, ha aportat també el seu gra de sal i pebre al tema de cinema i gastronomia. Reconegut per les seves conferències temàtiques, l’any 2024 va impartir una xerrada titulada precisament “El cinema i la gastronomia” en el marc de les Aules d’Extensió Universitària. En aquestes sessions, Beorlegui explora “com aquesta temàtica ha estat tractada al cinema, des de clàssics fins a pel·lícules contemporànies". De fet, en el cicle presentat per Beorlegui es repassa una selecció de films on la gastronomia forma part de la trama, combinant diferents èpoques i gèneres. Beorlegui ha remarcat en entrevistes que la gastronomia al cinema “juga un paper fonamental en diverses cultures” i que el menjar a la pantalla pot ser “un símbol de la cultura” d’un país o una època. Les seves aportacions –ja sigui a través de conferències, programes de ràdio o articles divulgatius– ajuden a posar en valor aquest àmbit, fent arribar al gran públic curiositats i anècdotes (per exemple, comenta com Chaplin es va intoxicar rodatge rere rodatge menjant-se la bota feta de regalèssia, o com El festín de Babette és un cant a l’alegria de viure que fins i tot el papa Francesc ha elogiat). En definitiva, Beorlegui contribueix a difondre el tema cinema i gastronomia en l’àmbit catalanoparlant, recopilant exemples significatius i demostrant, amb entusiasme, com el bon cinema i el bon menjar sovint van de bracet.

 

Jordi Coll Vera - 2025