Introducció

A començaments de la dècada de 1920, fa més d’un segle, es consoliden diverses productores cinematogràfiques que marcaran de manera decisiva la història del cinema. Algunes d’aquestes companyies continuen sent avui referents de la indústria audiovisual:

  • Universal Studios, fundada el 1912 per Carl Laemmle, Pat Powers, Jules Brulatour, David Horsley i Charles Baumann.
  • Paramount Pictures, creada el 1912 per Adolph Zukor, William Wadsworth Hodkinson i Jesse Louis Lasky.
  • Columbia Pictures, fundada el 1918 pels germans Harry i Jack Cohn, juntament amb Joe Brandt.
  • United Artists, constituïda el 1919 pels mateixos artistes —Charles Chaplin, Douglas Fairbanks, Mary Pickford i D. W. Griffith— amb l’objectiu de tenir un major control creatiu sobre les seves obres.
  • Walt Disney Productions, fundada el 1923 per Walt Disney i Roy Disney, que esdevindria un dels grans referents mundials de l’entreteniment.
  • Warner Bros. Pictures, Inc., creada el 1923 pels germans Albert, Harry, Sam i Jack Warner.
  • Metro-Goldwyn-Mayer (MGM), fundada el 1924 per Marcus Loew i Louis B. Mayer, que durant molts anys va ser la productora més influent de l’anomenada època daurada de Hollywood.

Aquestes companyies han estat, i en alguns casos continuen sent, les principals majors del cinema d’entreteniment als Estats Units.

Paral·lelament, a Europa es desenvolupen diversos moviments artístics que exerciran una influència notable sobre la cinematografia nord-americana. Entre els més rellevants destaquen:

Finalment, una sèrie de factors —tant cinematogràfics com socials i econòmics— transformaran profundament la indústria i donaran lloc al que coneixem com l’època daurada de Hollywood. Entre aquests elements destaquen la irrupció del cinema sonor, el crac borsari de 1929, l’aplicació del codi Hays d’autocensura cinematogràfica i, de manera més anecdòtica però significativa, la popularització de les crispetes als cinemes.

El cinema sonor

Després de diversos intents de dotar el cinema de so, el 6 d’octubre de 1927 Alan Crosland estrena The Jazz Singer ("El cantor de jazz"). Tot i que no es considera oficialment la primera pel·lícula sonora de la història, sí que és la més emblemàtica i la que marca un punt d’inflexió decisiu. Amb The Jazz Singer, la indústria cinematogràfica experimenta una transformació profunda: les anomenades talkies passen a dominar el mercat i esdevenen les produccions més demandades pel públic, encara que sovint no superin la qualitat artística de moltes pel·lícules mudes dels trenta anys anteriors.

La implantació del cinema sonor comporta importants inversions econòmiques i un notable desenvolupament tècnic i artístic, especialment durant la dècada de 1920. Al mateix temps, aquest procés va provoca la fi prematura de moltes carreres vinculades al cinema mut, incapaces d’adaptar-se a les noves exigències del so.

El crac borsari de 1929

El crac borsari de 1929 és una greu crisi financera que s’inicia amb l’ensorrament de la Borsa de Nova York a l’octubre de 1929, especialment durant el conegut Dijous Negre (24 d’octubre) i Dimarts Negre (29 d’octubre). Aquest col·lapse és provocat principalment per l’especulació excessiva i l’ús massiu de crèdit per comprar accions. La caiguda de la borsa desencadena una profunda crisi econòmica als Estats Units, que s’estén ràpidament a escala mundial i dona lloc a la Gran Depressió, amb greus conseqüències socials com l’atur massiu i la pobresa generalitzada.

La crisi econòmica provocada pel crac del 1929 redueix dràsticament el poder adquisitiu de la població, fet que obliga la indústria cinematogràfica a adaptar-se per mantenir el públic a les sales. Els estudis aposten per pel·lícules d’evasió —com comèdies, musicals i cinema d’aventures— que permeten al públic oblidar-se temporalment de les dificultats quotidianes. Al mateix temps, el cinema esdevé un mitjà de reflexió social, especialment a través de gèneres com el cinema de gàngsters o el drama social, que mostren les conseqüències de la crisi. Malgrat les dificultats econòmiques, Hollywood consolida el sistema dels grans estudis i l’star system, convertint el cinema en una de les principals formes d’entreteniment durant la Gran Depressió.

El codi Hays

El Codi Hays, anomenat oficialment Motion Picture Production Code, és un codi d’autocensura que la indústria cinematogràfica de Hollywood s’autoimposa per tal de regular el contingut moral de les pel·lícules. És redactat l’any 1930, però s’aplica de manera estricta a partir de l’any 1934, i estarà vigent fins a 1968, quan serà substituït pel sistema de qualificació per edats de la MPAA (Motion Picture Association of America). El codi rep el seu nom de William H. Hays, president de l’associació de productors cinematogràfics nord-americans, encarregat de vetllar per la seva aplicació.

L’origen del Codi Hays s’ha de situar en el context social i moral dels anys vint, una època en què Hollywood acumula una mala reputació a causa de diversos escàndols protagonitzats per estrelles del cinema i del contingut considerat immoral d’algunes pel·lícules. Davant la pressió de sectors conservadors i religiosos, i per evitar una censura directa de l’Estat, els grans estudis opten per establir un sistema d’autoregulació que permet controlar els continguts i preservar una imatge pública respectuosa i moralitzadora.

El Codi Hays es basa en tres principis generals: cap pel·lícula ha de rebaixar el nivell moral dels espectadors; el públic no ha de simpatitzar amb el crim, el mal o el pecat; i la llei —humana o natural— no pot ser ridiculitzada ni vulnerada sense conseqüències. A partir d’aquests principis, el codi estableix una llarga llista de prohibicions i restriccions molt detallades, que afecten tant el contingut narratiu com la representació visual.

Entre els aspectes més controlats hi ha la sexualitat, que ha de ser tractada de manera molt limitada i suggerida. Es prohibeixen els nus, les relacions extramatrimonials presentades de manera positiva, les escenes de llit explícites i fins i tot els petons excessivament llargs. També es veten les referències a l’homosexualitat, les relacions interracials i qualsevol conducta considerada “perversa” segons la moral de l’època. El crim i la violència també són fortament regulats: els delinqüents no poden sortir impunes, els mètodes criminals no poden ser explicats amb detall i la violència ha de ser moderada i poc explícita.

La religió, la família i el matrimoni són presentats com a pilars fonamentals de l’ordre social, i qualsevol atac o ridiculització d’aquests valors és censurat. El consum d’alcohol i drogues, així com el llenguatge vulgar o blasfem, també queda estrictament limitat. Tot plegat configura un model de cinema moralitzador, on el bé triomfava sobre el mal i l’ordre social sempre és finalment restablert.

Tot i el seu caràcter restrictiu, el Codi Hays va tenir un impacte profund en l’estètica i la narrativa del cinema clàssic de Hollywood. Davant les limitacions, directors i guionistes van desenvolupar un llenguatge cinematogràfic basat en el doble sentit, la metàfora i el suggeriment, fet que va donar lloc a pel·lícules d’una gran sofisticació formal. Molts clàssics del cinema dels anys trenta i quaranta van saber esquivar les normes del codi sense vulnerar-les obertament, enriquint el relat amb subtilesa i intel·ligència.

A partir dels anys cinquanta i seixanta, els canvis socials, l’aparició de la televisió, la influència del cinema europeu i les noves sensibilitats culturals provoquen un progressiu desgast del Codi Hays. Finalment, el 1968 és abandonat definitivament i substituït per un sistema de classificació per edats, que permet una major llibertat creativa sense renunciar a la protecció del públic. [BRITANNICA, 2026]

La popularització de les crispetes als cinemes

Les crispetes de blat de moro torrat s’han convertit en un element inseparable de l’experiència cinematogràfica, però el seu origen es remunta a la primera meitat del segle XX. Durant els inicis del cinema, aquest era considerat un espectacle elitista, però amb l’arribada del cinema sonor el 1927 es popularitza entre les classes populars. En plena Gran Depressió, a partir de 1929, el cinema és una de les principals vies d’evasió per a una població afectada per l’atur i la pobresa.

En aquest context, Julia Braden va sap aprofitar una oportunitat de negoci venent crispetes dins dels cinemes, un producte barat i fàcil de preparar. El seu èxit establirà el model de concessions alimentàries als cinemes, que amb el temps esdevindran una font essencial d’ingressos per a la indústria. Des d’aleshores, les crispetes no només han aportat rendibilitat als cinemes, sinó que també han consolidat un ritual cultural que forma part inseparable de l’experiència de veure una pel·lícula. [MARTOS, 2024]

El cinema de gènere

Durant l’època daurada de Hollywood, especialment als anys trenta, el cinema de gènere es consolida com un dels pilars fonamentals de la indústria. El sistema dels grans estudis afavoreix una producció estandarditzada basada en gèneres clarament definits, que permeten al públic saber amb antelació quin tipus d’experiència cinematogràfica trobarà. A diferència del cinema contemporani, on sovint es barregen registres i estils, en aquest període cada pel·lícula s’inscriu de manera inequívoca en un gènere concret.

Els gèneres més destacats dels anys trenta responen tant a la voluntat d’evasió del públic com al context social i econòmic de l’època, marcat pel crac de 1929 i la Gran Depressió.

Cinema d’aventures

El cinema d’aventures es caracteritza per estar ambientat en espais llunyans o exòtics i en èpoques pretèrites, amb personatges clarament tipificats: l’heroi valent, l’heroïna virtuosa i el malvat sense matisos. Aquest gènere ofereix relats de lluita entre el bé i el mal amb un final moralitzador, en sintonia amb els valors promoguts pel Codi Hays.

Són pel·lícules plenes d’arquetips. El bo és molt bo, la noia és molt bona i el dolent és molt dolent. El fil conductor és sempre que el bé triomfa sempre sobre el mal.

Pel·lícules com Tarzan the Ape Man (1932) (“Tarzan dels micos”) o The Adventures of Robin Hood (1938) (“Les aventures de Robin Hood”) esdevenen referents absoluts del gènere.

  • Tarzan the Ape Man (1932) és una de les pel·lícules d’aventures més emblemàtiques dels anys trenta i va fixar definitivament l’imaginari cinematogràfic del personatge de Tarzan. Ambientada en una selva exòtica i idealitzada, la història presenta l’heroi salvatge com una figura noble i pura, en contrast amb la civilització occidental. El film combina acció, romanticisme i exotisme, amb una estructura narrativa clara on el bé triomfa sobre el mal, d’acord amb els valors morals del moment.
  • La pel·lícula destaca també pel seu paper en la consolidació del cinema d’aventures com a gènere d’evasió durant la Gran Depressió, oferint al públic un món llunyà i fantasiós. Tot i la seva simplicitat narrativa i els arquetips molt marcats, Tarzan the Ape Man va tenir un gran impacte popular i va donar lloc a nombroses seqüeles, convertint-se en un referent clàssic del Hollywood dels anys trenta.
  • Vegem-hi la famosa escena de “Tarzan coneix Jane”.
  • The Adventures of Robin Hood (1938) és considerada una de les obres mestres del cinema d’aventures clàssic. Ambientada a l’Anglaterra medieval, la pel·lícula recupera el mite del fora de la llei que roba als rics per ajudar els pobres, presentant un relat vibrant, heroic i profundament moralitzador. El film destaca pel seu ritme àgil, els personatges clarament definits i una posada en escena espectacular que exalta l’heroisme i la justícia social.
  • Rodada amb un ús brillant del Technicolor i amb una banda sonora memorable, la pel·lícula ofereix una experiència visual i narrativa de gran qualitat. Malgrat el pas del temps, The Adventures of Robin Hood continua sent un model del cinema d’aventures clàssic, tant per la seva excel·lència tècnica com per la seva capacitat de transmetre valors universals com la llibertat, la lleialtat i la solidaritat.
  • Vegem-hi l’escena en que “Robin Hood repta al rei John”.

Cinema de gàngsters

El cinema de gàngsters reflecteix de manera més directa la realitat social nord-americana del moment. Inspirat pel crac del 29 i la Llei Seca, aquest gènere retrata l’ascens i caiguda de delinqüents en un món marcat per la violència i la corrupció. Tot i l’atractiu dels protagonistes, el Codi Hays obliga a mostrar sempre un càstig final, evitant qualsevol glorificació del crim.

Pel·lícules com I Am a Fugitive from a Chain Gang (1932) (“Soc un fugitiu”) o The Roaring Twenties (1939) (“Els violents anys vint”) en són exemples destacats.

  • I Am a Fugitive from a Chain Gang (1932). Pel·lícula de fort component social que explica la història d’un home condemnat injustament a treballs forçats en una cadena de presoners. El film denuncia amb duresa el sistema penitenciari nord-americà dels anys trenta, mostrant les seves condicions inhumanes i la manca de justícia.
  • Vegem-hi una de les escenes de la pel·lícula en que “James Allen (Paul Muni) rep un dels castics habituals al presidi”.
  • The Roaring Twenties (1939). Pel·lícula de gàngsters que retrata l’ascens i la caiguda de diversos personatges marcats per les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, la Llei Seca i el crac del 1929. La pel·lícula combina acció, drama i una forta càrrega fatalista, mostrant com la recerca de diners i poder condueix inevitablement a la destrucció personal.
  • Vegem-hi l’escena en que “Eddie Bartlett (James Cagney) i George Hally (Humphrey Bogart) es coneixen durant la Primera Guerra Mundial”.

Cinema de terror

El cinema de terror viu una etapa d’esplendor als anys trenta, especialment de la mà de la Universal Pictures. Ambientat sovint en castells, laboratoris o espais llunyans en el temps, el gènere aborda temes com la transgressió moral, la por a la ciència i la figura del monstre com a ésser marginal. Títols com Dracula (1931) i Frankenstein (1931) estableixen les bases estètiques i narratives del gènere i esdevenen clàssics immortals.

  • Dracula (1931). Dirigida per Tod Browning i produïda per la Universal Pictures, Dracula adapta la novel·la de Bram Stoker i narra l’arribada del comte vampir des de Transsilvània fins a Anglaterra, on amenaça l’ordre social i moral. El film construeix una atmosfera inquietant basada en espais gòtics, el misteri i la seducció del mal, i fixa definitivament la iconografia del vampir al cinema gràcies a la interpretació de Bela Lugosi. És una obra fundacional del cinema de terror clàssic dels anys trenta.
  • Vegem-hi la clàssica escena de “l’arribada de Renfield (Dwight Frye) al castell del Comte Dràcula (Bela Lugosi)”.
  • Frankenstein (1931). Dirigida per James Whale, la pel·lícula adapta la novel·la de Mary Shelley i explica la història d’un científic obsessionat amb crear vida a partir de la ciència. El monstre, interpretat per Boris Karloff, és presentat com un ésser marginat i incomprès, més tràgic que terrorífic. El film reflexiona sobre la transgressió moral, els límits del progrés científic i la responsabilitat humana, convertint-se en un dels grans clàssics del cinema de terror i en una obra d’enorme influència estètica i simbòlica.
  • Vegem-hi l’escena en que la criatura (Boris Karloff) “juga amb una nena al bosc”.

Cinema musical

El cinema musical neix directament amb la implantació del cinema sonor i representa un dels majors reptes tècnics de la indústria. Amb trames senzilles però grans números coreogràfics, el gènere ofereix una evasió espectacular en temps de crisi. Destaquen produccions com 42nd Street (1933) (“El carrer 42”) i les pel·lícules, com Top Hat (1935) (“Barret de copa”), protagonitzades per Fred Astaire i Ginger Rogers, que aporten elegància, sofisticació i optimisme al panorama cinematogràfic.

  • 42nd Street (1933). Pel·lícula clau del cinema musical clàssic que mostra el procés de producció d’un espectacle de Broadway en plena Gran Depressió. La història gira al voltant d’una jove corista anònima que, després d’un gir inesperat del destí, es converteix en l’estrella del xou. Amb una trama propera a la realitat social del moment, el film combina evasió i esperança, i destaca sobretot pels números coreogràfics espectaculars dissenyats per Busby Berkeley, que van revitalitzar definitivament el gènere musical.
  • Vegem-hi el seu famós clip “I'm Young and Healthy”.
  • Top Hat (1935). Un dels musicals més emblemàtics de la parella formada per Fred Astaire i Ginger Rogers. La pel·lícula presenta una comèdia romàntica lleugera basada en malentesos amorosos, que serveix de pretext per lluir números de ball d’una gran elegància i sofisticació. Amb una posada en escena refinada i cançons memorables d’Irving Berlin, el film representa l’essència del musical clàssic de Hollywood: optimisme, glamur i evasió en temps de dificultats econòmiques.
  • I de Top Hat, vegem-hi el seu famós “Cheek to cheek”.

Cinema còmic i comèdia social

Amb el cinema sonor, l’humor evoluciona cap a un model més basat en el diàleg i la ironia. Figures com els germans Marx, Mae West o W. C. Fields defineixen aquesta nova comèdia verbal. Paral·lelament, directors com Frank Capra desenvolupen la comèdia social, que contraposa rics i pobres i transmet un missatge d’esperança i solidaritat col·lectiva, molt arrelat a l’esperit del New Deal.

D’aquesta època destaquen Modern Times (1936) (“Temps moderns”) i A Night at the Opera (1935) (“Una nit a l’Òpera”) i You can’t take it with you (1938) (“No us l'endureu pas”), l’obra mestre de Frank Capra.

  • Modern Times (1936). La pel·lícula segueix el rodamon de Charlie Chaplin, que lluita per sobreviure en una societat cada cop més industrialitzada. Treballant en una fàbrica, és víctima del ritme inhumà de la producció en cadena i acaba patint una crisi nerviosa. Al llarg del film, viu diverses situacions còmiques mentre intenta trobar feina i construir una vida millor amb una jove òrfena. Modern Times és una sàtira crítica sobre la deshumanització del treball, la pobresa i els efectes del progrés industrial.
  • Vegem-hi Charlie Chaplin en l’escena de “la màquina de menjar”.
  • A Night at the Opera (1935). Protagonitzada pels Germans Marx, la pel·lícula és una comèdia esbojarrada ambientada en el món de l’òpera. Els personatges principals intenten ajudar dos joves enamorats a triomfar artísticament, tot ridiculitzant els personatges arrogants de l’alta societat. Amb embolics constants, humor verbal i situacions absurdes, el film culmina en una funció d’òpera caòtica i hilarant. És una sàtira de les convencions socials i del món cultural elitista.
  • Vegem-hi el famós clip de “la parte contratante.
  • You can’t take it with you (1938) (“No us l'endureu pas”). La pel·lícula explica la història d’amor entre Alice Sycamore, secretària d’una família humil i excèntrica, i Tony Kirby, fill d’un poderós banquer de Wall Street. El conflicte sorgeix quan les dues famílies, amb valors totalment oposats, entren en contacte: els Kirby representen el món dels diners, l’ambició i el poder, mentre que els Sycamore defensen una vida lliure, creativa i allunyada del materialisme. A través de situacions còmiques i d’un xoc de classes socials, el film reivindica la felicitat basada en la llibertat personal i les relacions humanes per damunt de la riquesa econòmica.
  • Vegem-hi l’escena de quan “els Kirby coneixen els Sycamore”, que són a casa seva ballant la dansa hongaresa.

Cinema d’animació

Finalment, el cinema d’animació es consolida com un gènere propi durant aquesta dècada, especialment gràcies a Walt Disney. Les Silly Symphonies, els curtmetratges de Mickey Mouse i, a partir de 1937, els primers llargmetratges animats, demostren el potencial artístic i narratiu de l’animació dins del sistema de Hollywood.

Comencem per Popeye the sailor meets “Sindbad the sailor” (1936). Popeye arriba a l’illa de Sindbad, que segresta Olive Oyl i el desafia amb proves impossibles. Tot i perdre al principi, Popeye menja espinacs, derrota Sindbad i rescata Olive. Popeye és un mariner senzill però valent, amb un fort sentit de la justícia. Representa l’heroi humil que, gràcies a la perseverança (i als espinacs), supera rivals més poderosos. Va ser un símbol d’optimisme popular durant els anys trenta. El dibuixant Elzie Crisler Segar va crear Popeye el 1929 al còmic Thimble Theatre. Inspirat en gent senzilla, va convertir el personatge en una icona cultural de l’Edat d’Or del còmic i l’animació.

Una de les produccions més destacades dels anys 30 va ser la Silly Symphonies. Una col·lecció de 75 curts rodats entre el 1929 i el 1939, i que, amb personatges fixos, aprofundien en diversos temes en contes, rondalles o faules. Una d’elles és Music Land (1935) (“La terra de la música”), dirigit per Wilfred Jackson. Explica la història de dues rivalitats. Dues illes, separades per un mar, el Mar de la Discòrdia, en què una illa és molt aficionada a la música clàssica i l'altra és molt aficionada a la música moderna, que era el jazz en aquella època.

1939. El millor any del cinema de Hollywood

L’any 1939 és considerat per molts com el millor any de la indústria cinematogràfica de Hollywood. Aquest any s’estrenen els següents films:

  • Stagecoach (“La diligència”), de John Ford. Western fonamental que revitalitza el gènere. John Ford converteix el viatge d’una diligència a través del territori apatxe en una micro-societat plena de tensions morals i socials. El film consagra John Wayne amb la famosa entrada del seu personatge, el Ringo Kid, i combina acció, retrat humà i paisatges monumentals de Monument Valley.
  • Wuthering Heights (“Cims borrascosos”), de William Wyler. Adaptació romàntica i gòtica de la novel·la d’Emily Brontë. Wyler centra el relat en la passió destructiva entre Heathcliff i Catherine, interpretats per Laurence Olivier i Merle Oberon. La fotografia en blanc i negre crea una atmosfera lírica i tràgica que accentua el caràcter fatalista de la història.
  • The story of Vernon and Irene Castle, de H.C. Potter. Biografia musical de la famosa parella de ball Vernon i Irene Castle. Amb Fred Astaire i Ginger Rogers interpretant-los, el film recrea l’elegància dels balls de saló d’inicis del segle XX i destaca per la fidelitat històrica i el to sentimental.
  • Midnight, de Mitchell Leisen. Comèdia sofisticada ambientada a París. Una dona sense diners (Claudette Colbert) es fa passar per aristòcrata amb l’ajuda d’un milionari. El guió —amb participació de Billy Wilder— destaca pel seu enginy i pels diàlegs brillants, representatius de la screwball comedy.
  • Dark victory (“Amarga victòria”), d’Edmund Goulding. Melodrama protagonitzat per Bette Davis com una dona rica que descobreix que pateix un tumor cerebral incurable. El film segueix el seu procés d’acceptació de la mort i destaca per la intensitat interpretativa de Davis i pel seu to tràgic i emotiu.
  • Drums Along the Mohawk (“Cors indomables”), de John Ford. Drama històric ambientat durant la Guerra d’Independència americana. John Ford narra la vida d’una parella de colons (Henry Fonda i Claudette Colbert) en una frontera violenta. És el primer film en color del director i destaca per l’epopeia rural i el patriotisme.
  • Gunga Din, de George Stevens. Film d’aventures inspirat en un poema de Rudyard Kipling. Ambientat a l’Índia colonial, narra les aventures de tres soldats britànics i d’un portador indi heroic. El film combina humor, acció i exotisme amb una espectacular posada en escena.
  • Union Pacific, de Cecil B, de Mille. Western èpic sobre la construcció del ferrocarril trans-continental. De Mille combina història, romanç i acció amb una producció espectacular. El film destaca pel seu sentit de l’aventura i pel to patriòtic propi del director.
  • Goodbye Mr Chips, de Sam Wood. Drama britànic sobre la vida d’un professor d’escola al llarg de diverses dècades. Robert Donat interpreta el professor Chipping, un home tímid que acaba convertint-se en una figura estimada pels seus alumnes. Film emotiu sobre vocació, temps i memòria.
  • Dodge City (“Dodge, ciudad sin ley”), de Michael Curtiz. Western d’aventures amb Errol Flynn com el xèrif que intenta imposar la llei en una ciutat dominada pel crim. Curtiz combina acció espectacular, humor i romanticisme en un dels grans westerns en color de la dècada.
  • Love affair (“Tú y yo”), de Leo Mc Carey. Drama romàntic sobre dos amants que decideixen retrobar-se mesos després a l’Empire State Building. Mc Carey construeix una història d’amor plena de nostàlgia i fatalitat que inspiraria més tard el remake An Affair to Remember.
  • Old Maid (“La solterona”), de George Brent. Drama d’època protagonitzat per Bette Davis i Miriam Hopkins. La història gira al voltant d’un secret familiar i d’una rivalitat amarga entre dues dones que dura anys. El film destaca per la intensitat psicològica i el conflicte moral.
  • Babes in arms (“Hijos de la farándula”), de Busby Berkeley. Musical juvenil protagonitzat per Mickey Rooney i Judy Garland. Narra la història d’un grup de joves que decideixen muntar un espectacle per demostrar el seu talent. Combina energia juvenil, números musicals i optimisme.
  • Mr. Smith Goes to Washington (“Caballero sin espada”), de Frank Capra. Drama polític sobre un senador idealista que s’enfronta a la corrupció del sistema. James Stewart ofereix una interpretació memorable, especialment en el famós discurs al Senat. El film és una defensa de la democràcia i de l’ideal cívic.
  • The hunchback of Notre Dame (“Esmeralda la zíngara”), de William Dieterle. Gran adaptació de la novel·la de Victor Hugo. Charles Laughton interpreta un Quasimodo tràgic i profundament humà. El film destaca pels decorats monumentals i per la crítica social sobre intolerància i injustícia.
  • Destry rides again (“Arizona”), de George Marshall. Western amb to de comèdia protagonitzat per James Stewart i Marlene Dietrich. El film barreja humor, música i acció en la història d’un xèrif pacifista que intenta posar ordre en una ciutat corrupta.
  • Ninotchka, de Ernst Lubitsch. Comèdia romàntica sobre una rígida emissària soviètica que descobreix l’amor i el plaer a París. Greta Garbo sorprèn amb un paper còmic (“Garbo laughs!”). Lubitsch desplega el seu famós “toc Lubitsch”, ple d’ironia i elegància.
  • The wizard of Oz (“El mago de Oz”), de Victor Fleming. Musical fantàstic sobre la jove Dorothy i el seu viatge al món d’Oz. El film destaca per l’ús innovador del color, els personatges icònics i la cançó “Somewhere Over the Rainbow”. Amb el temps s’ha convertit en un dels clàssics més estimats del cinema.
  • Gone with the wind (“Allò que el vent s’endugué”), de David O. Selznicks. Superproducció èpica ambientada durant la Guerra Civil americana. Narra la vida de Scarlett O’Hara i la seva relació amb Rhett Butler. Famosa per la seva espectacularitat visual, la durada i el romanticisme tràgic, és una de les produccions més emblemàtiques del Hollywood clàssic.

Si es combinen criteris historiogràfics habituals (influència, qualitat artística, premis, presència en cànon crític), una selecció bastant consensuada dels 10 millors films de 1939 seria la següent:

  1. Gone with the Wind, Victor Fleming / David O. Selznick
  2. The Wizard of Oz, Victor Fleming
  3. Stagecoach, John Ford
  4. Mr. Smith Goes to Washington, Frank Capra
  5. Ninotchka, Ernst Lubitsch
  6. Wuthering Heights, William Wyler
  7. The Hunchback of Notre Dame, William Dieterle
  8. Gunga Din, George Stevens
  9. Goodbye, Mr. Chips, Sam Wood
  10. Destry Rides Again, George Marshall

Bibliografia

 

Jordi Coll Vera - 2026