Georg Friedrich Händel arriba a Roma a començaments del segle XVIII i hi viu un període breu però extraordinàriament intens, fonamental tant per consolidar-se com a compositor com per assimilar els recursos musicals i estètics de la Itàlia barroca. Malgrat la seva relativa brevetat, aquesta etapa resulta decisiva per al desenvolupament posterior de la seva trajectòria.

Händel viu a Itàlia durant gairebé tres anys, en un moment clau de formació artística. Aquest temps li permet, d’una banda, afirmar-se com a compositor i, de l’altra, conèixer de primera mà els llenguatges musicals que dominen l’escena italiana, que en aquell moment exerceix una influència determinant a tot Europa.

Nascut l’any 1685, el mateix any que Johann Sebastian Bach, Händel mostra des de ben jove una inclinació clara cap a l’òpera. Després de formar-se a Halle, la seva ciutat natal, l’any 1703 es trasllada a Hamburg, on funciona el Theater am Gänsemarkt. En aquest teatre s’hi representen obres que combinen elements de l’òpera italiana amb fragments en alemany, sovint dins d’una mateixa peça. És en aquest context on Händel debuta com a compositor operístic amb títols com Almira, i tot indica que és aquí on neix la seva fascinació definitiva per l’estil italià.

L’èxit d’aquest repertori i el prestigi creixent de la producció operística italiana l’empenyen a viatjar cap a Itàlia. A Roma, ciutat que viu aleshores un moment d’esplendor barroc, Händel entra en contacte amb les grans famílies aristocràtiques —els Pamphili, els Ottoboni o els Ruspoli—, que han convertit els seus palaus en escenaris privilegiats de concerts i audicions privades.

Tenim constància de la seva arribada gràcies al diari de Francesco Valesio, arqueòleg i cronista romà, que descriu un primer concert de Händel a l’església de Sant Giovanni in Laterano, on toca l’orgue amb un èxit extraordinari. El 14 de gener de 1707, Valesio escriu: «È giunto in questa città un sassone eccellente suonatore di cembalo e compositore di musica…», deixant constància de l’admiració que aquell jove saxó desperta entre els cercles musicals romans.

A Roma, Händel estableix una relació estreta amb figures centrals de la música italiana com Alessandro i Domenico Scarlatti i Arcangelo Corelli. Aquests músics no només assisteixen a les seves estrenes, sinó que en alguns casos participen activament en les interpretacions. Händel s’integra així en l’ambient de l’Acadèmia de l’Arcàdia, una institució que reuneix compositors, poetes i intel·lectuals i que promou una estètica refinada, basada en l’elegància, la claredat i la retòrica.

A la Roma pontifícia, la representació d’òpera pública es veu sovint restringida, però hi prosperen altres formes com l’oratori i el concert. Corelli, per exemple, és especialment reconegut pels seus concerti grossi. És en aquest marc on Händel troba un espai especialment propici per desenvolupar-se, assimilant influències que resultaran decisives en la seva evolució artística.

És en aquest ambient on comença a produir algunes de les obres més significatives del seu període romà. Una de les primeres és el seu primer oratori, Il trionfo del tempo e del disinganno, probablement estrenat al Collegio Clementino. El text és obra del cardenal Benedetto Pamphili, fet que il·lustra fins a quin punt els cardenals romans participen activament en la vida cultural de la ciutat.

L’oratori planteja una reflexió profundament barroca sobre el pas del temps i la vanitat de les belleses terrenals. Els personatges —la Bellesa, el Plaer, el Desengany i el Temps— encarnen aquesta tensió entre el món efímer i l’eternitat. Händel hi desplega una música d’una gran bellesa, amb àries da capo concebudes per a castrats, d’un virtuosisme extraordinari, que avui s’interpreten habitualment en veus de soprano o de contratenor.

Escoltem Un pensiero nemico di pace, d’Il trionfo del tempo e del disinganno.

Durant la seva estada romana, Händel compon també el famós Dixit Dominus. Tradicionalment se situa l’estrena a l’església de Santa Maria in Montesanto, a la Piazza del Popolo, tot i que investigacions recents suggereixen que podria haver estat escrit per encàrrec de l’ambaixador espanyol a Roma, el doctor Seda, possiblement en relació amb la seva estada a Frascati.

El Dixit Dominus, basat en el salm 110, és una obra d’un dramatisme intens. El fragment De torrente... n’és un dels moments més coneguts: la música tradueix el text mitjançant frases descendents i recursos expressius que evoquen el gest d’inclinar-se per beure aigua i tornar a aixecar el cap. Alguns estudiosos han suggerit que el caràcter combatiu del salm podria relacionar-se simbòlicament amb el context de la Guerra de Successió, tot i que aquesta lectura s’ha d’entendre com una interpretació possible.

Escoltem De torrente in via bibet, un fragment del Dixit Dominus.

A més dels oratoris, Händel escriu diverses cantates amb textos de Pamphili, sovint inspirades en la mitologia clàssica. Aquestes obres, interpretades en cercles aristocràtics, reflecteixen plenament l’esperit arcàdic. Un exemple n’és la cantata que narra la història de Clori i Tirsi, amb àries d’una dificultat tècnica extrema tant per a la veu com per al violí solista, probablement interpretat pel mateix Corelli.

Escoltem un fragment de la cantata Il delirio amoroso.

La cantata, amb text de Benedetto Pamphili, narra una història d’amor no correspost, en què es desenvolupen temes com la bogeria i la mort, recurrents en l’Arcàdia de l’època. La pastora Clori està profundament enamorada de Tirsi, però ell la rebutja. Tirsi, al seu torn, està enamorat de Clori, consumida pel dolor, que es troba en un estat proper al deliri. En el seu somieig, Clori creu que abandona el seu cos per descendir a l’inframón amb la intenció de rescatar Tirsi. Tanmateix, en despertar —o potser en el desenllaç de la seva al·lucinació—, comprèn que encara és viva i es resigna a esperar la pròpia mort com a única via per poder reunir-se amb ell.

Una de les obres més espectaculars del període romà és l’oratori La Resurrezione, escrit per al marquès Ruspoli i estrenat al Palazzo Ruspoli Bonelli durant la Pasqua de 1708. Aquestes interpretacions esdevenen autèntics esdeveniments socials, concebuts per impressionar els convidats amb luxe i magnificència. Valesio descriu l’escenografia, els tapissos i l’abundància de músics com una experiència extraordinària.

Cal tenir en compte que a Roma, en aquesta època, està prohibit que les dones cantin tant en contextos litúrgics com teatrals, de manera que els papers aguts són habitualment confiats a castrats. Tanmateix, en la primera interpretació de La Resurrezione, Ruspoli permet que la soprano Margherita Durastanti interpreti un dels papers, fet que li val una amonestació papal. En una segona representació, la cantant és substituïda per un castrat.

L’oratori s’obre amb una ària espectacular de l’Àngel, Disserratevi, o porte d’Averno, acompanyada de trompetes, instrument associat simbòlicament a la glòria i la fama. Es tracta d’una pàgina d’un virtuosisme impressionant, tant des del punt de vista instrumental com vocal.

L’ària és interpretada per un àngel que demana l’obertura de les portes de l’infern, constituint un dels moments més espectaculars de la cantata.

Escoltem Disserratevi, o porte d’Averno, de l’oratori La Resurrezione.

L'autor del llibret va ser el poeta arcàdic Carlo Sigismondo Capece.

Aquest recorregut romà, encara que breu, resulta determinant. El contacte amb Corelli, l’assimilació de l’ària da capo i la immersió en l’estètica italiana marquen profundament la seva manera de compondre. Tot allò que aprèn a Roma ho desplegarà més endavant a Londres, especialment en les seves òperes italianes i en els grans oratoris en anglès.

Treballar a Itàlia representa, per als compositors barrocs, un prestigi extraordinari. A diferència de Bach, que desenvolupa la seva carrera principalment dins l’àmbit alemany, Händel pot aprofitar una experiència directa en el centre de la cultura musical europea, fet que contribueix a forjar un estil cosmopolita i flexible.

La seva sortida de Roma s’ha relacionat amb factors diversos, tant pràctics com confessionals i professionals. Com a protestant, Händel difícilment podia integrar-se plenament en la Roma pontifícia, i el seu caràcter emprenedor el porta a cercar horitzons més oberts. Després d’una breu estada a Alemanya, s’estableix definitivament a Londres, on troba la llibertat artística que li permetrà convertir-se en la figura central de la música anglesa del segle XVIII.

Escoltem l'ària Vaghe perle, eletti fiore, escrita ja a Venècia.

L’ària apareix al primer acte de l’òpera Agrippina i reflecteix plenament el caràcter de Poppea: seductora, intel·ligent i profundament conscient del seu poder sobre els altres. Poppea es troba envoltada de riquesa i bellesa, però el seu discurs no és ingenu: utilitza imatges delicades (perles, flors) per expressar un joc de seducció calculat, dins una trama marcada per la manipulació política i amorosa.

Händel és, en definitiva, un compositor profundament internacional: alemany d’origen, format a Itàlia i consagrat a Anglaterra. El seu pas per Roma és breu, però intens i brillant; és aquí on cristal·litzen alguns dels trets essencials del seu llenguatge. Sense aquesta experiència italiana, el Händel de Londres seria difícilment imaginable.

Jordi Coll Vera - 2026