Introducció

L’article tractarà sobre el director John Ford i, en particular, sobre el seu film L’home tranquil, una de les pel·lícules més conegudes d’aquest director d’origen irlandès.

D’entrada, cal dir que era un director certament difícil de tractar, a qui no agradava gens ser entrevistat. Això demostra, en certa manera, que darrere la façana sensible i extraordinària d’aquest gran creador de pel·lícules i d’històries s’hi amagava una personalitat molt complexa. Aquí tenim una escena d’una entrevista enregistrada el 1969 en què parlava amb molta reticència de la grandesa de les seves pròpies pel·lícules.

John Ford era un director que, d’alguna manera, amagava rere una aparença tirànica, severa i despòtica una personalitat molt sensible. Cal tenir en compte que ha estat acusat tant de feixista com de comunista; tant de masclista com de feminista. També se l’ha acusat d’anar en contra dels indis, sobretot perquè sovint el relacionem amb les seves pel·lícules de l’oest, o westerns, però igualment hi ha qui l’ha acusat de defensar-los.

Filmografia

Vegem-ne una breu recopilació d’imatges dels títols de crèdit de diverses pel·lícules dirigides per John Ford.

La influència de John Ford com a director de cinema és extraordinària. Ha estat un referent per a directors tan diversos com Akira Kurosawa, Ingmar Bergman, Martin Scorsese o Steven Spielberg. Quan van demanar a Orson Welles quins eren, al seu parer, els tres millors directors de la història del cinema, va respondre: “John Ford, John Ford i John Ford.”

Bàsicament, John Ford és conegut per les seves pel·lícules de l’oest. Tanmateix, al llarg de més de cinquanta anys de carrera cinematogràfica (1914-1965), va rodar un total de 137 pel·lícules. Cap altre director de cinema no ha guanyat sis premis Oscar com ell. Cal afegir que quatre d’aquests Oscar corresponen a pel·lícules que no són westerns, i els altres dos, a documentals sobre la Segona Guerra Mundial.

L’article vol mostrar la personalitat cinematogràfica de John Ford a partir d’un dels seus films més personals: L’home tranquil, tot repassant la seva apassionant filmografia.

Tot i que John Ford és sovint considerat d’origen irlandès, neix a Maine, un dels estats més septentrionals d’Amèrica del Nord, l’1 de febrer de 1894. El seu nom real és John Martin Feeney, tot i que ell prefereix la forma O’Feeney. És el més petit d’onze germans, fills de pares irlandesos, cinc dels quals moren durant la infància. Creix en un entorn marcat pels valors del catolicisme i de la família.

De jove, mostra una gran sensibilitat, amagada rere la seva afició als esports de contacte. També treballa en un cinema i en un teatre, on comença a familiaritzar-se amb els mecanismes de la ficció.

L’ovella negra de la família és el seu germà Francis, conegut com Francis Ford. Germà gran, marxa de casa sense donar pràcticament cap explicació i no se’n sap res durant anys. Durant aquest temps, Francis es converteix en una celebritat del cinema mut i arriba a dirigir prop de quatre-centes pel·lícules —el veiem ajupit en la imatge següent.

John descobreix el seu germà a través d’una pel·lícula exhibida al cinema del seu barri. Es posa en contacte amb ell i Francis el convida a provar fortuna a Hollywood. Allà, John adopta el nom artístic de Jack Ford i debuta cinematogràficament l’any 1915 amb el film de David Wark Griffith, El naixement d’una nació.

Amb l’ajut del seu germà, en John n’aprèn l’ofici i l'any 1917 roda la seva primera pel·lícula, The Tornado, encara amb el pseudònim de Jack Ford. Dirigint més films a l'ombra del seu germà Francis durant cinc anys més. Films com Jackie (1921), encara com a Jack Ford.

Un dels primers referents de John Ford va ser l’actor Harry Carey (1878-1947), amb qui va rodar 25 pel·lícules. Un dels gestos característics d’aquest actor era agafar-se el colze del braç dret amb la mà esquerra. Quaranta anys més tard, John Wayne (1907-1979) va imitar aquest gest com a homenatge a The Searchers (Centaures del desert, 1956). Darrere d’una aparent insensibilitat, John Ford era un home de conviccions profundes, especialment pel que fa a l’amistat.

Entre 1917 i 1928, Ford dirigeix 65 pel·lícules, tant curts com llargmetratges, de temàtiques diverses —37 per a la Universal Pictures i 28 per a Fox Film—, de les quals només se’n conserven 15. L’any 1920 es casa amb Mary McBride, amb qui tindrà dos fills, Patrick i Barbara, que anys més tard col·laboraran amb ell en totes les seves pel·lícules.

La primera pel·lícula que dirigeix com a John Ford i amb un bon pressupost és Cameo Kirby (1923), protagonitzada per John Gilbert, un dels grans actors de l’època.

L’any 1924 dirigeix The Iron Horse, considerada la millor pel·lícula del cinema mut de John Ford, un western sobre el ferrocarril i l’esperit pioner dels Estats Units. El 2011, el National Film Registry de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units la va seleccionar per preservar-la a causa del seu interès cultural, històric i estètic.

Si analitzem l’obra cinematogràfica de John Ford, constatem que, malgrat la seva ascendència irlandesa, és un director molt compromès amb els Estats Units, el país on va néixer. Vegem com es pot resseguir bona part de la història d’Amèrica del Nord a partir de la seva filmografia.

El 1928, John Ford roda una de les seves millors pel·lícules mudes: Four Sons (Quatre fills). És un film de reminiscències alemanyes, influït per Friedrich Wilhelm Murnau, en què s’hi tracta una de les grans constants de la seva filmografia: la família. Un dels grans referents de tota l’obra de John Ford, sobretot des del vessant més negatiu —és a dir, des de la desintegració i la destrucció de la família—, és precisament aquest tema. Un leitmotiv que també és present en altres films de John Ford, com The Grapes of Wrath (El raïm de la ira, 1940) o The Searchers (Centaures del desert, 1956).

Vegem-ne un fragment de Four Sons.

Tanmateix, en el cas de L’home tranquil, el tema de la família s’hi planteja des d’una perspectiva oposada: no pas la seva destrucció, sinó la seva constitució.

Vegem-ne un petit fragment de la fotografia de casament.

Amb l’arribada del cinema sonor, l’any 1935 John Ford dirigeix la seva primera pel·lícula plenament reconeguda per la crítica: The Informer (El delator), un film ambientat a Irlanda en el context de la lluita de l’IRA contra les tropes britàniques. Per aquesta pel·lícula, John Ford guanya l’Oscar al millor director i Victor McLaglen, l’Oscar al millor actor principal.

Vegem un fragment de The Informer, amb en Victor McLaglen..

Irlanda és sempre molt present en l'obra de John Ford, en particular en tres de les seves pel·lícules: The Plough and the Stars (L’arada y les estrelles, 1936), The Quiet Man (L’home tranquil, 1952) i The Rising of the Moon (La sortida de la Lluna, 1957).

El cas de L’home tranquil és potser el més evident de tots, donat que està ambientada i rodada íntegrament a la dolça, tendra i tremendament tradicionalista Irlanda.

Comprovem-ho amb el fragment del brindis pel casament dels protagonistes..

Quatre anys després de The Informer, el 1939, John Ford roda el seu primer gran western: Stagecoach (La diligència), una pel·lícula que revitalitza un gènere en franca decadència des de l’arribada del cinema sonor. La història se situa a l’Arizona de la dècada de 1880 i presenta un grup de personatges molt diversos —entre els quals hi ha una prostituta (Dallas), un metge alcohòlic (Doc Boone), una dama embarassada (Lucy Mallory), un banquer deshonest (Henry Gatewood), un jugador professional (Hatfield) i un venedor d’alcohol (Peacock)— que es veuen obligats a viatjar junts en diligència fins a Lordsburg, a l’estat de Nou Mèxic. Thomas Mitchell, un dels actors emblemàtics de la filmografia de John Ford, interpreta Doc Boone, el metge borratxo. Hi trobem una altra de les constants del cinema de Ford: la representació de l’alcoholisme amb una certa indulgència, sovint des d’una vessant més anecdòtica que no pas tràgica. L’alcoholisme també apareix en films posteriors de John Ford com Fort Apache (1948) o Sergeant Rudledge (El sergent negre, 1960).

Vegem quan Doc Boone coneix Peacock..

També, com no podia ser d’altra manera, hi ha una escena de borratxera a L’home tranquil. Es tracta del moment en què els dos cunyats —per entendre’ns, els personatges interpretats per Victor McLaglen i John Wayne— entren en una taverna tranquil·la i intenten resoldre, sense gaire èxit, les seves diferències. Vegem-ho.

A finals dels anys trenta, John Ford encadena dos grans èxits consecutius. D'una banda, guanya l’Oscar per The Grapes of Wrath (1940), versió cinematogràfica de la novel·la de John Steinbeck, i un altre Oscar per How Green Was My Valley (Que verda era la meva vall, 1941), basada en la novel·la de Richard Llewellyn. En aquesta última, la música d’Alfred Newman hi té un protagonisme destacat.

Vegem l’escena de la sortida de la mina.

Compositors que han treballat amb John Ford són:

Amb Victor Young no va poder col·laborar-hi més per la seva prematura mort, l’any 1956.

De Victor Young és aquest interludi musical posterior a la boda de L’home tranquil.

Durant la Segona Guerra Mundial, John Ford, s'allista a l'USNR a l'Armada dels Estats Units, on arriba a assolir la categoria de contraalmirall, fent-se càrrec de la secció de rodatge d'aclamats documentals de guerra, dos dels quals guanyen l'Oscar de l'Acadèmia el 1942 i el 1943. També és present a Omaha Beach el Dia D, com a cap de la unitat fotogràfica per a l'Oficina de Serveis Estratègics. Les imatges que hi roda no es van poder exhibir mai i s’han donat actualment per perdudes.

Posteriorment a la Segona Guerra Mundial, aprofitant la davallada de les grans productores, John Ford s’associa amb el productor Merian C. Cooper (1893-1973) amb la idea de produir pel·lícules independents per tal de guanyar llibertat creativa i artística.

L’home tranquil

És en aquest moment quan concep la idea de L’home tranquil, inspirant-se en una portada de la famosa revista Saturday Evening Post. En ella, Maurice Walsh descriu, l’11 de febrer de 1933, la seva novel·la homònima en la que un boxador torna als seus orígens irlandesos per tal de superar un trauma professional. Allà, s'enamora d'una noia i xoca amb el seu futur cunyat i amb les diferències tradicionals entre la Irlanda de tota la vida i l'ambient liberal dels Estats Units.

Així comença la novel·la original: «Paddy Bawn Enright era un noi despreocupat de setze anys quan va marxar als Estats Units… I quinze anys després va tornar al seu comtat natal de Kerry, amb la despreocupació apaivagada i la joventut consumida. Si havia fet fortuna o no… això ningú no ho sabia. Perquè era un home tranquil a qui no li agradava parlar de si mateix ni de les coses que havia fet.»

John Ford lliga el contracte de L’home tranquil, amb una encaixada de mans, amb tres dels seus protagonistes: John Wayne, Maureen O’Hara i Victor McLaglen. A continuació es dedica a buscar el finançament per poder rodar la pel·lícula.

Truca, sense èxit, a les portes de diverses productores (London Film, Warner Bros i 20th Century Fox). La RKO Radio Picture li promet finançament sempre que la pel·lícula que estava rodant en aquell moment fos un èxit comercial. Es tractava de The Fugitive (1947), protagonitzada per Henry Fonda. La pel·licula és un fracàs comercial i John Ford es veu obligat a continuar rodant westerns i guanyar-se la confiança dels productors. És quan roda Fort Apache (1948) i She Wore a Yellow Ribbon (La legión invencible, 1949).

Aleshores, entra en negociacions amb una petita productora, la Republic Pictures, amb Herbert J. Yates al seu capdavant. Productora especialitzada en produir industrialment pel·lícules per cobrir costos (una mena de sèrie B) ^[1]. Acorden produir una pel·lícula amb els mateixos actors que L’home tranquil (John Wayne, Maureen O’Hara i Victor McLaglen) i la condició per finançar L’home tranquil és que aquesta pel·lícula tingui èxit comercial. La pel·lícula en qüestió és Rio Grande (1950), que resultarà en un gran èxit comercial.

John Ford podrà doncs rodar L’home tranquil, amb la seva companyia estable i el finançament necessari.

Vol fer-ho a Irlanda i aconsegueix un generós pressupost: 1.750.000 $. Encarrega el guió de la pel·lícula a dos experts escriptors: Richard Llewellyn (1906-1983) i Frank S. Nugent (1908-1965). La pel·lícula es rodarà en Technicolor, molt més car i sofisticat que el sistema Trucolor habitualment utilitzat per la Republic Pictures. El color verd d’Irlanda apareixerà, esplendorós, arreu del film.

Vegem quan John Wayne coneix la Maureen O’Hara..

El rodatge és, per John Ford, molt personal i en ell hi intervenen, com actors, molts familiars dels actors principals.

En la pel·lícula hi h escenes molt familiars emocionalment per John Ford. Per exemple, la famosa escena del cementiri.

John Ford roda una pel·lícula enormement personal, no únicament per la quantitat de gent involucrada des d'un punt de vista familiar, sinó també per entendre'ns com molt de dintre seu. És la Irlanda dels seus pares, una Irlanda certament idealitzada, amb els valors d'una època ja pràcticament anacrònica.

El rodatge de L'home tranquil té lloc al voltant d'un poble nomenat Cong, rebatejat a la pel·lícula com a Innisfree, prop del castell d’Ashford, propietat d’un Guinnes, en aquell temps gairebé en runes i avui en dia un hotel de luxe.

Una de les escenes anecdòtiques és la pica d’aigua beneïda en l’exterior d’una església suposadament catòlica. En realitat era protestant i no varen permetre que la pic es situés dins l’església. En l’escena del primer petó, la Maureen O’Hara es trenca accidentalment la mà al bufetejar John Wayne.

La pel·lícula va tenir una duració final de dues hores i nou minuts. Va rebre un total de set nominacions als Oscar, incloent el de millor pel·lícula, i en va guanyar dos. John Ford va guanyar el seu quart i últim Oscar al millor director i Winton C. Hoch i Archie Stout varen rebre l’Oscar a la millor fotografia.

Es va estrenar el 6 de juny de l'any 1952, a Irlanda va ser un èxit més que notable. Va recaptar 4 milions de dòlars.

Tanmateix, va ser molt criticada per oferir una representació idealitzada, poc realista d'Irlanda, gairebé com una mena de fulletó artístic. Fins i tot amb els anys ha estat criticada per la seva vessant, diguem-ne, masclista, quan, en el fons, no oblidem, reflecteix els valors d'una època que van ser vigents durant segles, i més, evidentment, en el món rural, pel que fa a les tradicions.

Vegem, per exemple, l’escena de l’inici del festeig. Per festejar es necessita el permís del germà gran, del capellà i de tot el poble.

A més, el personatge de Maureen O’Hara és capaç de plantar cara al dropo del seu germà quan és necessari. Vegem-ho sinó quan el renya per escopir al terra del pis.

Posteriorment a L’home tranquil, John Ford va continuar rodant pel·lícules d’èxit. Algunes d’elles autèntiques obres mestre.

Nota: El contingut d'aquest article és basat, en gran part, en la conferència “John Ford i 'El hombre tranquilo'” d'Albert Beorlegui

Jordi Coll Vera - 2026