Introducció

Eduard Toldrà és el primer director de l'Orquestra Municipal de Barcelona i, per damunt de tot, un músic total. En paraules de Narcisa Toldrà, la seva filla única: “La música per ell era... fàcil. No tenia cap dificultat. La portava a dins. Era músic, ell. Sempre ho deia. Jo soc músic.” (Radioteca, 2021).

Eduard Toldrà neix a Vilanova i la Geltrú el 1895 i mor a Barcelona el 1962. Les imatges d’aquesta ciutat marinera de finals del segle XIX i començaments del XX ens situen en un paisatge que el compositor conservaria sempre al cor. Sempre se sentirà de Vilanova i la Geltrú.

De ben jove es trasllada a Barcelona primer per estudiar i finalment per viure-hi. Els records de Vilanova i la Geltrú els abocava la filla, la Narcisa Toldrà, especialment quan amb el seu pare i la seva mare feien viatges a Madrid, on Toldrà era reclamat principalment per dirigir-hi orquestres, i el record del pas del tren per Vilanova i la Geltrú feia que Eduard Toldrà tingués un sentiment especial quan passaven pel seu poble natal. Sempre que hi anava estava content.

En paraules de Narcisa Toldrà, sobre com recordava el seu pare Vilanova: Narcisa Toldrà.

“Amb molta tendresa, amb molta tendresa. Sempre que hi anava estava content, sempre. Tenia encara alguns parents. I, a veure, no hi va estar molt lligat, però sí, d'acord, sí, d'acord molt, molt. Perquè, és clar, recordo que quan anàvem a Madrid, amb els pares, i anava a fer un concert i jo anava amb ells, sortíem a la nit, I en aquell moment, ara no sé com va això, però en aquell moment el tren passava per Vilanova. I llavors es veia en un moment donat la Rambla de Vilanova, que és tan ampla. I la mare i jo ja ho sabíem i ho dèiem. Ara el pare s'aixecarà i anirà a mirar la Rambla. Efectivament, quan es veia Vilanova no deia res, però s'aixecava, se n'anava al passadís del tren, mirava per la finestra I en un moment passava la Rambla de Vilanova. Llavors tornava i s'asseia, però ell volia anar a mirar la Rambla de Vilanova”. (Radioteca, 2021)

Eduard Toldrà és fill de Francesc Toldrà i Carbonell (1859-1931), també músic, compositor de música de gralles i director d’una petita orquestra.

Toldrà intèrpret

Amb només set anys d’edat, Eduard Toldrà debuta com a violinista, a Vilanova i la Geltrú, en un concert dirigit pel seu pare. Debuta a l’Ateneu Barcelonès el 9 de febrer de 1912, quan té 16 anys —a punt de fer-ne 17—.

El primer violí de concert d’Eduard Toldrà es conserva al Museu de la Música de Barcelona. Se’n desconeix el seu lutier.

Entre els 12 i els 14 anys, Toldrà escriu un dietari amb les seves experiències i oportunitats a Barcelona. En aquest dietari hi apareixen el descobriment del món de la música i les primeres passes al costat dels seus companys de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, amb mestres com Lluís Millet, el fundador de l’Orfeó Català.

És també en aquests anys quan s’inicia el projecte del Quartet Renaixement. Un projecte que durarà deu anys, del 1911 al 1921, amb concerts a Barcelona, diferents localitats catalanes i fins i tot a París davant del mateix Maurice Ravel. Toldrà n’era el primer violí i el membre més jove; Josep Recasens, el segon violí; Lluís Sánchez, la viola, i Antoni Planas, el violoncel.

Actuaven sovint al Saló d’Audicions Íntimes del Palau de la Música Catalana. Com a Quartet Renaixement varen recuperar molta música per a quartet d'autors del passat i també van fer les primeres integrals importants.

Escoltem el que ens diu en Lluís Vilamajó, tenor que va enregistrar, l’any 2010, amb la soprano Assumpta Mateu i el pianista Lluís Poyato, la integral de les cançons d'Eduard Toldrà. Ens parla del procés creatiu del Quartet Renaixement: Lluís Vilamajó.

Una de les fites més importants del Quartet Renaixement és l'audició íntegra, per primera vegada a Barcelona, dels quartets de Ludwig van Beethoven. Fins aleshores, cap formació no havia ofert a Barcelona la integral dels quartets de Beethoven i van ser aquests joves músics, companys de Toldrà, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona, els que van interpretar aquests quartets de Beethoven en unes audicions que es van fer en un lloc que ja no existeix, un espai, un auditori, que es deia la Sala Mozart, molt a prop de l'actual Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda. La integral dels quartets de Beethoven a Barcelona va ser interpretada pel Quartet Renaixement a la Sala Mozart l’any 1916.

El Quartet Renaixement va estar en actiu 10 anys, fins que el segon violí, en Josep Recasens, es va casar i va marxar a viure a França.

Eduard Toldrà va continuar actuant com a violinista al costat de músics com el pianista Pere Vallribera i Moliné (1903-1990), que posteriorment seria director del Conservatori del Liceu. També va crear el sextet Toldrà, amb el qual oferia concerts principalment en salons i cafès, principalment a la Granja Royal, a la Rambla dels Estudis. Amb un repertori molt variat: des de música lleugera a sarsuela, opereta o música de Wagner o Rossini. Som ja a la dècada del 1930, quan Toldrà ja té al voltant dels 40 anys d’edat i s’ha de guanyar la vida, donat que les temporades de concert orquestral eren molt més curtes que avui en dia.

L'any 1934, Toldrà rep un gran homenatge al Salón Doré de la Granja Royal. Homenatge en el que hi participa la cantant Mercè Plantada. En aquest homenatge se li fa entrega del bust, fet per l’escultor José Manuel Benedicto, que es troba actualment a la Sala Lluís Millet del Palau de la Música de Barcelona.

Toldrà complementava, doncs, els seus ingressos amb aquestes actuacions a la Granja Royal i també a l’Oro del Rin, una sala de concerts al xamfrà entre Gran Via i Rambla de Catalunya, prop de l’actual Teatre Coliseum.

Toldrà era, en la seva època, un gran violinista. Tanmateix, un dels violinistes catalans més admirats del moment era Francesc Costa i Carreras, que va inspirar Pau Gargallo en aquesta escultura que es conserva actualment al MNAC.

Ens han arribat molts pocs enregistraments de Toldrà al violí. Alguns d’aquests enregistraments els podeu trobar a Apple Music Classical: Eduard Toldrà. I concretament tocant el violí a Historical Violin Recordings: Toldrà, Massià & Manén. També a YouTube: Eduard Toldrà - «Sonetí de la rosada» de "Sis sonets" (1922) —on hi intervé també la seva neboda Enriqueta Garreta, en una gravació mig casolana del poema homònim de Trinitat Catasús i Catasús (1887-1940).

La seva interpretació de la Missa solemnis en re major, Op. 123, de Ludwig van Beethoven —els dies 8, 12 i 18 de juny de l’any 1927— s’emmarca en la celebració a Barcelona del centenari de la mort de Beethoven. En el concert d’homenatge hi participava l’Orfeó Català, amb 300 veus sota la direcció de Lluís Millet, i Toldrà hi interpreta, com a concertino, un solo de violí en l’inici del Benedictus. La gravació d’aquest acte va ser una de les primeres gravacions mundials conegudes d’aquesta composició de Beethoven i va ser retransmesa en directe per Ràdio Barcelona, fundada l’any 1924, des del Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Els Sis Sonets de Toldrà són segurament les peces més interpretades del compositor pel que fa al repertori de violí.

Toldrà pedagog

Toldrà ingressa l’any 1923 a l’Escola Municipal de Música de Barcelona com a professor auxiliar de violí. Més endavant hi exerceix com a professor i, als anys quaranta, com a catedràtic de composició i direcció d’orquestra. El 31 de març de 1944 és nomenat director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona, càrrec que manté fins a la seva mort, el 1962.

La seva filla, la Narcisa Toldrà, ens recorda aquesta vessant del seu pare, la de pedagog, professor de violí, amb aquestes paraules. Era un bon professor perquè, a més a més, estimava molt la gent jove i es feia de seguida amic de la gent jove i això és important: Narcisa Toldrà.

“Era un bon professor perquè, a més a més, estimava molt la gent jove i es feia de seguida amic de la gent jove. I això és important. Recordo que alguna vegada ell anava als conservatoris a les tardes I tornava amb un deixeble, amb un noi o una noia, i deia, és que m'he estat enraonant al conservatori, li he dit, vine a casa que acabarem la lliçó. Enraonaven, perquè de seguida hi havia una comunicació amb el deixeble.... Però llavors ell era absolutament conscient que estava estafant amb un deixeble que no li donava classe. Llavors, com que el conservatori tancava, se l'emportava a casa i a casa li donava la lliçó. Jo això ho havia viscut molt”. (Radioteca, 2021)

Eduard Toldrà va viure al carrer Girona, 133, molt a prop del Conservatori Municipal, en la confluència dels carrers Bruc i València.

Toldrà compositor

Toldrà no va ser un compositor prolífic. Va compondre 98 peces originals. Gairebé la meitat són cançons i una trentena són sardanes. També va fer 28 harmonitzacions d’obres d'altres autors.

La seva primera obra coneguda és una sardana, de títol “Sardana”, composta l’any 1912, per a flauta i piano, i dedicada al poeta de Sóller (Mallorca) Cristòfol Magraner.

Veiem la interpretació d’aquesta sardana per part de Bernat Castillejo, a la flauta, i Adolf Pla, al piano.

A Cantallops (Alt Empordà) Eduard Toldrà coneix la seva futura esposa, Maria Sobrepera, que serà l'amor de la seva vida. La coneix, segons una anècdota que ell mateix explicava sovint, durant un ball popular a Cantallops. Segons aquesta anècdota, és Juli Garreta qui substitueix Toldrà a l’orquestrina per tal que pugui ballar amb la Maria Sobrepera.

A Cantallops Toldrà hi tornarà gairebé tots els estius de la seva vida. Els mesos d’estiu els passava a l'Empordà. I era allà on bàsicament Toldrà se centrava en la composició musical.

Ens ho explica, un cop més, la Narcisa Toldrà.

“Perquè en aquell moment, per exemple, al conservatori, a l'estiu no hi havia conservatori. A la Granja Royal, que ell va estar tocant molt de temps, fent música de cafè, tampoc a l'estiu no hi era. Els deixebles particulars que tenia de biblioteca en tenia moltíssims, tampoc. Així és que podia estar tres mesos a Cantallops, juliol, agost i setembre. És clar, llavors ell aprofitava per escriure la música”. (Radioteca, 2021)

S’inspirava sovint assegut en el seu banc de pedra, tal com ens explica de nou la Narcisa Toldrà.

“[···] un dia va descobrir una taula de granit que hi ha en un bosquet que hi ha al costat de casa, amb uns bancs també de pedra, i li va agradar molt, va pensar que per inspirar-se [···] era perfecta, perquè estava absolutament sol, sota els arbres, amb una ombreta molt maca, i es passava tot el dematí allà, tot el dematí, amb les solfes i els llapis, res més. Llavors, a l'hora de dinar, com que era al costat, la meva mare, jo recordo molt bé, que sortia a l’eixida i cridava: Eduard!. I el pare ja sabia què li diria... vina a dinar. [···] a la tarda, el que feia era treballar amb el piano. Hi havia un piano de la meva mare quan anava a les monges, que en aquell moment les noies tocaven el piano totes, no sé si molt, però l'educació de les dones en aquella època era sobretot això, que pintessin i que toquessin el piano. I el meu pare, en aquest piano, doncs jo suposo que mirava la cosa de l'harmonia, treballava l'harmonia del que havia escrit al matí”. (Radioteca, 2021)

És, doncs, a Cantallops on Toldrà compon l’any 1920 una de les seves obres més importants: “Vistes al mar”. Obra que dedicarà a Artur Sedó i Guichard (1881-1965), enginyer i industrial tèxtil establert a la Colònia Sedó d’Esparreguera, l’any 1942. Una obra inspirada en tres poemes de Joan Maragall: “La ginesta altra vegada”, “Allà a les llunyanies” i “La mar estava alegre”. Estrenada el 31 de maig de 1921 pel Quartet Renaixement al Palau de la Música Catalana.

Vegem aquí el Quartet Fiora en la interpretació del 3r moviment (molto vivace) de Vistes al mar, amb José David Fuenmayor, violí, Jardiel Rodellas, violí, Johan Rondón, viola, Laura Sanz, violoncel, i l’actriu Maria Jesús Lleonart recitant el poema "Allà a les llunyanies" de Joan Maragall.

Eduard Toldrà va compondre poca música orquestral però, com tota la seva música, aquesta és d’una gran qualitat. Amb un fort regust mediterrani. Vegem-ne, com a mostra, una interpretació de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), dirigida per Manel Valdivieso: Scherzo de “Lionor o La filla del marxant", gravat el 22 d’abril de 2023 a l’Auditori de Barcelona.

Toldrà va estudiar violí però també es va formar com a pianista i acompanyava, de vegades, els i les cantants de les seves cançons. Aquest so Toldrà, que sempre sona com a molt català. Les seves cançons mostren girs melòdics tradicionals de la música catalana. Així ens ho comenta la Narcisa Toldrà.

“[···] és que ell coneixia tant la música catalana. És bonic perquè ell, amb les cançons, no fa mai la cançoneta catalana, ni la falsa cançó popular catalana. Això és molt bonic. En canvi, sona a català. Per què? Perquè la poesia és: tan catalana! Ve d'aquí, la cosa. Sona a català sempre, però no a folklore. Ell defuig el folklore. Les cançons són lied. Però quin lied? Lied català, és clar”. (Radioteca, 2021)

Eduard Toldrà coincideix, a més, amb la que és probablement l'època daurada de la poesia catalana. De Joan Maragall, o Josep Carner, a Joan Salvat-Papasseit. Poemes que van ser sovint musicats per Toldrà. La Narcisa Toldrà. ens explica com era aquesta falsa facilitat de Toldrà a l’hora de musicar poesia. Uns comentaris al respecte d'El giravolt de maig, l’òpera còmica de Toldrà amb llibret de Josep Carner, estrenada al Palau de la Música Catalana el 27 d’octubre de 1928.

“Recordo que en Xavier Montsalvatge deia: ‘sentir la música de Toldrà és veure’l a ell’. És molt bonic, això. Sentir la música és veure Toldrà. Jo crec que sí, que era un retrat d'ell, perquè hi ha aquesta falsa facilitat, perquè sembla que s’asseia al piano i feia el ‘giravolt de maig’ i després el ‘romanç de Sant Lluís’,... Res d'això. És una obra molt treballada. S’hi estava molts dies i buscava sempre el que no fos vulgar, el que fos diferent. Per això té aquesta sensació... de frescor que li dona, i és una frescor molt buscada, eh? No és una frescor perquè l'hagi escrit de dalt a baix, no, no, no hi ha res escrit de dalt a baix al meu pare. La melodia jo crec que no li costava, perquè això es veu. A casa hi ha llibres de poesia. De poetes que li dedicaven un llibre. Hi ha un, per exemple, d'en Tomàs Garcés, les ‘Vint Cançons’. Ell ho llegia, i amb llapis, amb alguna de les cançons que després fa, doncs, apunta, hi ha una cosa que li agrada i l'apunta en solfa. Diu, ‘això m'agrada’ i és allà on neix la cançó. Amb una frase, amb una ratlla. Ell hi escriu ‘re menor’, tal, tal, tal, i hi posa unes notes musicals. O sigui, no té temps d'anar a buscar la solfa i escriure, sinó que llegint en aquell moment la poesia li diu alguna cosa. El tema i el to. I ho escriu amb llapis. Molt bonic, molt bé, però escrit allà mateix”. (Radioteca, 2021)

El llegat de Toldrà

Antoni Ros-Marbà, format com a director d’orquestra sota el mestratge de l’Eduard Toldrà, tria la cançó “Maig”, dedicada a Emili Vendrell (1893-1962), com la música més representativa de Toldrà. Així ens ho comenta Antoni Ros-Marbà.

“Hi ha aquells dos minuts i escaig de música que és repetible, de qualitat, que és precisament la cançó 'Maig'. La cançó 'Maig' crec que és una de les cançons, o podríem dir, és un dels lieds més bonics que s'ha escrit en tota la història del lied de tots els temps, incloent-hi els més grans. No em fa res de dir, al costat de Schubert, al costat de Schumann, o també dels francesos. Però crec que és una obra..., són dos minuts de música, dos minuts i mig, veritablement extraordinaris”. (Radioteca, 2021)

Veiem, i escoltem, Maig, amb Alba Fernández (soprano) i Aurelio Viribay (piano).

El giravolt de Maig és considerat sovint com un divertimento. És una òpera que dura poc menys d’una hora. Tota l’acció transcorre en un dia i amb pocs personatges. Amb un llibret del poeta Josep Carner. Tanmateix, la Narcisa Toldrà opina que és una obra que no és gens fàcil i, al respecte de quina és l’obra d’Eduard Toldrà que considera ella com a més important, ens parla del que opinava el seu pare del Giravolt de maig: Narcisa Toldrà.

“[··· entrevistador] aquest és l'inici del Giravolt de maig. És una de les obres, segurament, més emblemàtiques del mestre Toldrà, tot i que jo li he de confessar, Narcisa, que a mi em costa molt dir quina és l'obra més emblemàtica del mestre. No sé si vostè s'atreviria a contestar una cosa així. [Narcisa Toldrà] No, jo tampoc, no ho sabria. No ho sabria. El Giravolt és clar, té la importància de què és una òpera. Doncs és una òpera, és important, en aquest sentit. A part, deia [Eduard Toldrà] que era la seva cançó més llarga, o sigui que això vol dir que ell, en fer una òpera, no es proposa trencar... Ell sempre és ell, ell pensa en la melodia, i tampoc es vol lligar a la idea de dir que farem una òpera mozartiana. No, no té res de mozartiana, gens. L'orquestra és treballadíssima, és molt difícil, l'orquestra. Tots els directors ho diuen, que és difícil. O sigui, res de l'orquestra de les òperes italianes, que són com un coixí perquè cantin els senyors de dalt. No, no, hi ha sempre un diàleg. Igual que en el piano i la veu. Un diàleg entre l'orquestra i els que canten, sempre. [Entrevistador] A més, hi ha una dada que crida molt l'atenció, quan la gent no coneix el Giravolt de maig, el títol sembla d'una sarsuela, i [···] la gent s'atansa a la partitura del mestre Toldrà, i de cop es troba que és una mena de melodia contínua. És a dir, que és una concepció realment, diguem-ne, moderna, o post-wagneriana... [Narcisa Toldrà] Sí, sí, exacte, exacte [···] jo [Eduard Toldrà] vull que la gent surti contenta i amb el cor alegre... [Entrevistador] Sabeu què va dir el poeta? [Narcisa Toldrà] El poeta estava contentíssim. Va dir que estava tan content que feia cara de nuvi. [···] Ja sabem que en Carner era molt florit, escrivint, i coneixia el llenguatge d'una manera extraordinària, però acaba dient, i a més a més, estic tan content que aquests dies faig cara de nuvi. [···]”. (Radioteca, 2021)

Dins la commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Toldrà, Antoni Ros-Marbà va interpretar l’obra al Palau de la Música Catalana, en versió de concert. Vegem-ne la presentació de l’obra i un petit fragment fins a l’inici de l’escena I., amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la direcció d’Antoni Ros-Marbà.

Podem veure l’obra sencera al web de 3Cat. (amb alguns anuncis publicitaris).

Afortunadament tota la música de Toldrà la trobarem gravada amb bons intèrprets. Aquest és el cas de la integral a càrrec de la soprano Assumpta Mateu i el tenor Lluís Vilamajó, acompanyats al piano per Francisco Poyato. També de la integral de l’obra per a cobla, gravada per la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, sota la direcció de Salvador Mas. O de les Sardanes per a cobla, amb la Cobla de Cambra de Catalunya, sota la direcció d’Antoni Ros-Marbà.

Escoltem un fragment de la sardana Camperola.

La Narcisa Toldrà ens resumeix el llegat del seu pare en el món de la música.

“Penso que el món Toldrà desapareixerà, ha desaparegut ja, és natural. Va néixer en un temps que no hi havia documents, no hi havia gravacions, per exemple, de l'Orquestra Municipal no en queda res, del seu temps del Quartet, per això, a tots els de la seva generació, almenys a Espanya, els ha passat igual, els que eren grans. Ens queda la música d'ell. Jo crec que això sí que l'hauríem de guardar [···] és una música atemporal, que no està escrita pensant en res, és música d'entendre, i que té el temps, el temps fa una tria, el que no val s'oblida de mica en mica i el que val es queda. I les cançons del pare semblen escrites avui. I la gent jove, quan les sent, les estima. Això a mi em dona una gran alegria, un gran goig, és el millor. Jo sempre he dit, com és que es canten? Doncs perquè els professors les han ensenyat sempre, perquè els deixebles les han cantat sempre, perquè la gent les ha aplaudit sempre. I això és el millor”. (Radioteca, 2021)

Toldrà director d’orquestra

Toldrà ja havia dirigit de jove conjunts instrumentals. Fins i tot havia dirigit la banda municipal i s'havia posat al capdavant de l'Orquestra Pau Casals en alguna ocasió.

Tanmateix, la fita més important de la seva carrera esdevé l'any 1944, quan és nomenat com a primer director titular de l’Orquestra Municipal de Barcelona. Un conjunt que dirigirà fins a la seva mort l'any 62.

La majoria dels seus concerts tindran lloc al Palau de la Música Catalana, on hi tindrà la seu fins a la inauguració de l'Auditori de Barcelona, l'any 1999.

L'orquestra neix com a Orquestra Municipal de Barcelona i l'any 1967, quan Toldrà ja és mort, passa a anomenar-se Orquestra Ciutat de Barcelona, per acabar esdevenint, finalment, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la dècada de 1990.

El paper de l'Orquestra Municipal és molt important per a la vida cultural, no només de Barcelona, sinó per extensió de tot Catalunya. Sovint en condicions molt precàries, dona a conèixer músiques de molts autors que fins aquell moment no s'havien escoltat a casa nostra.

Sentim què ens recorda Antoni Ros-Marbà al respecte de L'Orquestra Municipal.

“L'orquestra municipal l'ocupava molt de temps. Si nosaltres mirem... Jo tinc, per exemple, tots els programes... que ell va dirigir a l'orquestra municipal, ho tinc tot. La quantitat d'obres que va arribar a estrenar i que va arribar a presentar és esfereïdor. No solament de compositors d'aquí, sinó de la quantitat de música que en aquell moment era una música, si no, nova del tot, perquè en aquell moment aquí era molt difícil de seguir els corrents que hi havia per Europa o per Amèrica, però sí que Déu-n'hi-do, el que va fer. I el que va poder importar en aquell moment, diguem-ne, quant a partitures, per poder donar a conèixer al públic”.

L'última imatge de Toldrà dirigint és al Gran Teatre del Liceu en l'estrena escènica de l'Atlàntida de Manuel de Falla, una obra que havia quedat en una cantata en català a partir del text de Jacint Verdaguer. Una obra incompleta amb la mort de Manuel de Falla l'any 1946, que el seu deixeble, Ernesto Halffter, completa i es dona a conèixer al Gran Teatre del Liceu el 24 de novembre de 1961, amb la soprano Victòria dels Àngels entre els seus solistes. La seva última actuació com a director va ser a Cadis el 30 de novembre de 1961. Toldrà morirà poc més endavant, l’any 1962.

La següent fotografia ens mostra Toldrà, acompanyat de Lluís Millet, Pau Casals i Conxita Badia.

Toldrà l’home

Els records de la Narcisa Toldrà, del seu pare, són molt entranyables. Ens connecten la imatge de Toldrà de portes enfora, com a personatge públic, amb el Toldrà familiar.” Una persona amb un gran carisma i molt sociable: Narcisa Toldrà.

“Ell era afectuós, afectuós de manera de ser. Et trobava pel passadís i t'abraçava, no sé com dir-te. Era molt afectuós. I extravertit, també, molt. També li agradava molt estar sol, això s'ha de dir. Era un home, segurament, perquè tenia una vida interior molt rica, que estava molt bé sol, molt bé. A la meva mare, per exemple, no, volia acompanyar. La mare volia sempre tenir el pare o jo. Ell estava molt bé sol. Per exemple, quan componia, necessitava la soledat, la volia. I es tancava amb ell mateix, no enraonava. Tenia els dos aspectes”. (Radioteca 2021)

I també ens explica la Narcisa Toldrà com era el dia a dia a casa seva: Narcisa Toldrà.

“Enraonàvem molt a casa, que és una cosa que avui dia sembla que ja no es fa gaire, a l'hora dels àpats es comentava tot. El dia a dia era molt important, a casa. Em fa gràcia pensar ara que és tan diferent, que sembla que tota la publicitat, tota la vida actual, tendeix a fer-te veure que el dia a dia és terrible, que això de treballar és horrorós, però que ja vindran les vacances, i que llavors ens ho passarem molt bé. A casa no es vivia així. A casa el dia a dia era meravellós, era ple de coses. I no pensàvem massa, ens agradaven molt les vacances, però no pensàvem en les vacances per sortir d'aquest dia a dia, que estigués esclavitzat, aquest treball, no. El meu pare treballava tot el dia, i no es queixava, ho feia content, i estava molt content quan arribaven les vacances. Però és absolutament distint el concepte que es té ara d'això, de la manera de viure. Jo crec que a vegades el meu pare... Dic, ai, això no m'ho havia explicat, el meu pare. Coses antigues d'ella, de la infància, ho sé, per una tercera persona. I penso, per què no m'ho explicava? Doncs per això, perquè no era nostàlgic gens, perquè no havia d'anar darrere de la seva memòria per recordar coses interessants. Per ell el dia a dia era fabulós, era ple d'interès, perquè hi posava tot el seu entusiasme a les coses, les bones i les dolentes. I per això tots tres ho vivíem, això, la meva mare igual que ell”. (Radioteca 2021)

Just un any després de la seva mort, Toldrà és nomenat fill predilecte de Vilanova i la Geltrú, on hi té un monument commemoratiu. A més, l'Auditori de Vilanova i la Geltrú du el nom d’Eduard Toldrà i la seva orquestra és la Camerata Eduard Toldrà, fundada l’any 1985. L’auditori del Conservatori Municipal de Música de Barcelona porta el nom d'Eduard Toldrà.

I, per acabar, escoltem la veu del mateix Eduard Toldrà en una entrevista a la Ràdio d’Andorra

“Jo que ja començo a tenir alguns anys us diré francament que les coses no han canviat gaire des que jo era jove. Durant tots aquests anys, que podríem dir 40 o 50 si fa o no fa, una mica més enllà, una mica més ençà, les coses sempre han anat igual. Sempre hem tingut esperances d'anar endavant. I sempre hem tingut petites desil·lusions de no poder-hi anar tant com volíem. De manera que és un petit moviment d'encoratjament i desencoratjament que per mi s'ha fet endèmic, s'ha fet crònic, oi? Naturalment no soc pessimista, perquè ser pessimista no és saludable. Crec que tots, vells i joves, hem de creure que les coses han d'anar endavant i de cap manera enrere. I així ho hem de creure. I així ho hem d'esperar”.

Fonts consultades

• 3Cat (2007) 'Conversa amb el director d’orquestra Antoni Ros-Marbà en el seu 70 aniversari'. Solistes.
• 3Cat (2012) 'Conversa amb Narcisa Toldrà'. Solistes
• 3Cat (s.d.) 'Eduard Toldrà'. Els nostres homenatges.
• Capdevila i Font, Manuel (2018) ‘Eduard Toldrà i Cantallops'. Ajuntament de Cantallops i Vinyes dels Aspres.
• Josep Maria Codina (s.d.) ‘Eduard Toldrà' Intèrprets Catalans Històrics.
• 'Música, Noucentisme, Barcelona. Centenari de l’Associació Música da Camera (1913-1936)'. MUHBA Llibrets de sala, 13.
• Pere Andreu Jariod Ventura (2026) 'Records d'Eduard Toldrà'. AUGGBCN.
• Radioteca (2010) ‘Assumpta Mateu, Lluís Vilamajó i Francisco Poyato conversen sobre Toldrà'. Xavier Chavarria. Els nostres homenatges. Catalunya Música.
• Radioteca (2013) ‘Toldrà a la carta'. Catalunya Música.
• Radioteca (2021) ‘Conversa amb Narcisa Toldrà'. Xavier Chavarria. Solistes. Catalunya Música.
• So de Cobla (2017) 'Eduard Toldrà vist per Antoni Ros Marbà'. Catalunya Música

Jordi Coll Vera - 2026