Introducció
Niccolò Paganini (1782-1940), conegut com el violinista del diable, és una de les figures més destacades de l’inici del Romanticisme. La seva trajectòria consolida un nou perfil d’intèrpret: l’artista que gestiona els seus propis interessos, que no treballa al servei estable de cap institució i que viu de les seves actuacions. Aquest model no apareix del no-res. Al segle XVIII, la majoria de compositors treballen per a l’aristocràcia o per a l’Església, però figures com Muzio Clementi o Wolfgang Amadeus Mozart ja en modifiquen parcialment el perfil. Paganini consolida definitivament aquest artista independent, pròxim al que avui s’anomena freelance. En el context romàntic, l’aura que envolta la seva figura és tan popular, fascinadora i inquietant que aviat l’associa al mite del pacte amb el diable.
Fins i tot li pregunten si és cert que ha fet un pacte amb el diable, i ell no ho nega mai. Després de la seva mort, les llegendes s’acumulen i contribueixen a engrandir una biografia ja de per si excepcional. Una de les més persistents se situa a l’illot de Sant Ferriol, davant de la ciutat de Niça, un petit illot d’uns 222 metres de llargada per 160 d’amplada.
És un espai inhabitable. Guy de Maupassant, escriptor de l’època, explica que Achille Paganini, fill del compositor, no sap on enterrar el seu pare perquè no l’accepten en cap cementiri cristià, i decideix dipositar-lo durant un temps en aquest illot. La llegenda fixa així la idea que el cadàver de Paganini hi reposa temporalment.
L’episodi és fals, però contribueix a arrodonir l’aura d’un músic considerat un dels grans virtuosos del violí, no només del seu temps, sinó de tota la història de la música.
Un aspecte físic singular
Durant molt de temps s’afirma que Paganini pateix la síndrome de Marfan, una malaltia associada, a grans trets, a una elasticitat extraordinària dels teixits.
Investigacions posteriors, basades en les descripcions i els dibuixos conservats de Paganini —ja que no se’n conserva cap fotografia autèntica—, apunten que potser no pateix la síndrome de Marfan, sinó la síndrome d’Ehlers-Danlos (EDS). Aquesta afecció explicaria una flexibilitat extrema dels dits i, alhora, alguns problemes de salut que dificulten i incomoden la seva carrera professional, però no l’arriben a bloquejar ni a impedir.
Gènova. Els inicis de Paganini
Niccolò Paganini és durant molt de temps un dels tres referents més famosos de Gènova, al costat de la salsa pesto i, segons la tradició, Cristòfol Colom. En els darrers anys, diverses teories qüestionen l’origen genovès de Colom i en defensen un possible origen català.
Aquest debat queda fora del propòsit del relat. En qualsevol cas, la tradició situa el naixement de Colom a Gènova, mentre que la ciutat conserva com a referents indiscutibles la salsa pesto i la figura de Paganini. En aquest entorn portuari treballa el pare del compositor, que toca el violí i la mandolina.
La mandolina italiana és un instrument de quatre cordes afinades com el violí. Aquesta coincidència facilita que molts violinistes puguin tocar també la mandolina, ja que les posicions de la mà esquerra són molt semblants. Paganini aprèn de jove a tocar la mandolina i, ben aviat, també el violí.
Als dotze o tretze anys, Paganini ja toca el violí d’una manera extraordinària. Aquest talent li permet obtenir propines i actuar per a persones que paguen per escoltar-lo. Aquesta és la seva primera escola.
Parma
Més endavant passa un temps a Parma, on estudia amb Alessandro Rolla.
A Parma rep una formació més consolidada en harmonia i composició, que li permet esdevenir no només compositor de música per a violí, sinó també d’obres per a violí i orquestra. El violí és l’element comú de gairebé tot el seu repertori, amb l’excepció d’algunes obres per a guitarra sola. D’aquesta etapa daten algunes de les primeres composicions del seu catàleg, especialment, l’any 1795, unes variacions per a violí i guitarra titulades La Carmagnola (La Carmanyola). Escoltem-ne, per exemple, la 
«Variació nº 7» i la «Variació nº 10», de La Carmagnola.
En aquestes variacions, el violí concentra l’interès principal. La guitarra, tal com Paganini publica la partitura, manté gairebé sempre el mateix acompanyament. Aquesta simplicitat fa pensar que el guitarrista ha d’introduir petites variacions mentre el violinista exhibeix una tècnica fascinadora.
La part de violí de les variacions sobre La Carmagnola és molt espectacular, mentre que l’acompanyament resulta més simple; per això el guitarrista s’ha d’enginyar per variar-lo en cada secció, ja que la partitura ofereix poques alternatives.
Livorno. Il cannone
Als catorze anys, quan Napoleó entra a Gènova, pare i fill han de marxar i viuen durant un temps a Livorno. En aquell moment Paganini ja toca el violí de manera extraordinària. La llegenda explica que, per pagar deutes, es veu obligat a vendre el seu violí, i que un empresari de Livorno li regala un instrument construït per un dels grans lutiers de Cremona: Giuseppe Guarneri (1698-1744).
Guarneri pertany a l’època de Stradivari i a l’entorn de la generació dels Amati, és a dir, a la primera meitat del segle XVIII. Per tant, se situa aproximadament cinquanta anys abans del moment històric en què transcorren aquests episodis de la vida de Paganini.
Guarneri és un constructor de violins molt destacat. Els seus instruments no presenten uns acabats tan perfectes i precisos com els de Stradivari, per exemple. Per aquest motiu, no treballa habitualment per a famílies aristocràtiques que encarreguen instruments amb elements preciosos, joies o decoracions sumptuoses.
Guarneri construeix instruments centrats sobretot en el so. Alguns es caracteritzen per un aspecte lleugerament asimètric. Les efes, les obertures del violí per on es projecta la ressonància, en alguns casos no apareixen exactament rectes, sinó lleugerament desplaçades, probablement per motius acústics o com a expressió del caràcter del constructor.
Paganini obté, encara molt jove, un valuós violí de Guarneri. Una de les característiques d’aquest instrument és la seva sonoritat potentíssima. El violí es conserva i avui es coneix com el violí de Paganini, però sobretot com el Guarneri Il Cannone, “el canó”, precisament per la força del seu so.
Vegem-ne el violinista coreà In Mo Young, guanyador del Concurs Paganini (2015), interpretant el 
«Caprici nº 1 per a violí sol» de Paganini, amb Il Cannone.
Amb aquest instrument, Paganini entra en una etapa decisiva de la seva joventut.
Cap al 1801 té divuit o dinou anys, disposa del seu Cannone de Guarneri i ja actua regularment.
Actua en llocs diversos —tavernes i petites sales de concerts—, obté un gran èxit i guanya diners ràpidament. Aquesta prosperitat primerenca s’associa també a aficions poc recomanables, com el joc, l’alcohol i les relacions sentimentals tumultuoses.
La Dida
Cap al mateix any es produeix un gir en la seva vida: comença a treballar al servei d’una senyora misteriosa que ell anomena la Dida. La seva identitat no és clara.
Segons les llegendes, aquesta dona exerceix sobre Paganini una influència tan important que durant un temps deixa de tocar el violí i aprèn a tocar la guitarra. El seu domini de la guitarra és cert, perquè anys més tard publica nombroses obres per a guitarra sola i per a violí i guitarra, tot i que aquestes peces no acostumen a ser gaire exigents per al violí ni revelen els seus secrets virtuosístics.
La identitat de la Dida continua essent enigmàtica. Podria tractar-se d’una aristòcrata vídua, relativament jove i amb una situació econòmica folgada, capaç de mantenir Paganini durant uns anys. Els pocs testimonis conservats són algunes peces en què el compositor l’esmenta, com un minuet per a guitarra dedicat a aquesta senyora misteriosa. Escoltem-lo: «Minuetto che va chiamando Dida e Valtz», interpretat per Pavel Steidl l’any 2019.
El títol del minuet també és enigmàtic. La història amb la Dida resta poc documentada: alguns historiadors la consideren una invenció de Paganini, encara que els indicis apunten que hi ha algun fonament real.
Lucca
A partir de 1804 o 1805, Paganini viu a la ciutat de Lucca.
Lucca, una ciutat d’una gran bellesa, és annexionada pels francesos al Regne de França. Napoleó hi envia la seva germana Elisa, casada amb Felice Baciocchi.
Per això és coneguda com a Elisa Baciocchi. Ella contracta Paganini com a director de l’orquestra de Lucca i també com a professor de violí del seu marit. Quan Napoleó visita la ciutat i la seva germana, Paganini ofereix un concert d’exhibició davant de l’emperador francès.
En aquest context estrena la Sonata Bonaparte, escrita només per a la corda greu del violí. En aquesta obra exhibeix una de les seves tècniques més cèlebres i exigents: la tècnica de la interpretació d’harmònics.
Escoltem-ne un fragment d’aquesta sonata al voltant de la corda Sol (la corda més greu) del violí: «Sonata Bonaparte».
El 1807, Elisa Baciocchi esdevé gran duquessa de Toscana i abandona Lucca per instal·lar-se a Florència. Paganini continua un parell d’anys més a Lucca, però la ciutat ja no té el mateix atractiu sense la presència d’Elisa Baciocchi.
Primera gira italiana. Editorial Ricordi
Finalment, el 1809 abandona Lucca i inicia la seva primera gira italiana. El 1815, Napoleó és derrotat definitivament a Waterloo, després de la derrota de la Batalla de les Nacions a Leipzig el 1813.
Leipzig i Waterloo marquen el final de Napoleó. A partir de 1815, Paganini continua les seves gires per Itàlia. El 1818 coincideix amb Gioachino Rossini, deu anys més jove que ell.
Tots dos es fan molt amics. Rossini, amb la seva ironia característica, li comenta que és una sort que s’hagi dedicat al violí, perquè si hagués escrit òperes hauria deixat sense feina la resta de compositors. La bona relació entre tots dos es reflecteix probablement en una de les variacions més interpretades de Paganini: I Palpiti, Op. 13.
Paganini escriu aquestes variacions el 1818, inspirant-se en una de les àries més populars de l’òpera Tancredi, de Rossini. L’òpera s’estrena el 1813 a La Fenice de Venècia, el teatre més important de la ciutat. Vegem-ne un fragment de l’ària «Di tanti palpiti», interpretada per la soprano Polina Shamaeva.
L’ària Di tanti palpiti esdevé un dels grans moments de Tancredi. Paganini en transforma el tema en unes variacions virtuosístiques que en conserven el perfil melòdic i, alhora, el porten al terreny de l’exhibició violinística.
Vegem-ne les «variacions que en fa Paganini», de Di tanti palpiti, interpretades per Fedor Rudin (violí) i Janelle Fung (piano).
En plena gira italiana, Paganini recorre el país des de 1810. Després de la derrota de Napoleó, visita diverses vegades Milà, on actua en un entorn marcat per la primera generació dels editors Ricordi.
Els Ricordi esdevenen els editors de partitures més importants d’Itàlia durant el segle XIX. L’Editorial Ricordi encara existeix avui, integrada en una multinacional, i continua gestionant drets d’edició de moltes partitures. Aquest pes editorial explica, per exemple, que institucions com el Gran Teatre del Liceu hagin de pagar drets quan interpreten una òpera editada per Ricordi.
El pioner dels editors Ricordi coneix Paganini i el convenç de publicar una obra excepcional dins la seva carrera: una partitura que revela alguns dels seus secrets tècnics. Paganini és molt gelós de la seva tècnica i procura evitar que altres músics la copiïn. Quan dirigeix assajos, reparteix les partitures als músics que l’acompanyen i, un cop acabat el concert, les recull totes i se les emporta.
Aquesta pràctica explica que avui gairebé no es conservin les parts d’orquestra de la majoria dels seus concerts per a violí. Ricordi aconsegueix, però, que Paganini publiqui una col·lecció de vint-i-quatre capricis per a violí sol: els cèlebres 24 capricis, op. 1. Aquesta obra constitueix una autèntica enciclopèdia de les possibilitats del violí.
Cada caprici explota possibilitats tècniques diferents de l’instrument, i el darrer, el número vint-i-quatre, és el més famós de tots. D’aquest tema neixen moltes variacions i rapsòdies posteriors sobre un tema de Paganini. El tema del caprici núm. 24 es converteix així en un dels materials musicals més reconeixible del repertori virtuosístic.
Els Capricis mostren fins on pot arribar el violí. Si l’instrument hagués permès encara més recursos, Paganini probablement els hauria incorporat amb la seva tècnica extraordinària.
Ricordi aconsegueix convèncer Paganini de publicar els Capricis, op. 1, cap al 1820. El 1821 Paganini és a Roma, on es retroba amb Rossini. S’hi ha d’estrenar l’òpera Matilde di Shabran; el director previst causa baixa i Paganini acaba assumint la direcció de la partitura.
Vegem-ne un fragment de la pel·lícula de David Garret, The Devil's Violinist «Capricci nº 24».
Antonia Bianchi. La campanella
En aquesta època viu també la relació sentimental amb més transcendència per a la posteritat: s’enamora de la soprano Antonia Bianchi. Amb ella té l’únic fill documentat de Niccolò Paganini, Achille. La presència d’Achille és decisiva, perquè després de la mort del pare gestiona el seu llegat i facilita la publicació d’algunes partitures que, altrament, potser s’haurien perdut.
Poc després del naixement d’Achille, Paganini compon una de les seves obres més cèlebres, juntament amb el caprici núm. 24: el segon dels sis concerts per a violí i orquestra conservats o documentats, conegut com La campanella.
Vegem Stefan Milenkovich interpretant «La Campanella».
El sobrenom prové d’un recurs instrumental molt concret. Paganini, sovint criticat per l’ús de percussió d’inspiració turca en les obres amb acompanyament orquestral, substitueix aquests instruments, en el rondó final, per una campanella, una petita campana.
Les gires internacionals
El 1828 Paganini decideix finalment abandonar Itàlia. Ha trencat amb la soprano Antonia Bianchi; les causes no es coneixen amb certesa, però la convivència amb ell probablement no és fàcil.
Després de la separació, Antonia Bianchi deixa el seu fill Achille a càrrec de Paganini.
Paganini inicia aleshores la seva gira internacional i arriba a Viena, on entra en contacte amb les grans figures musicals del moment.
Ludwig van Beethoven acaba de morir el 1827, però Franz Schubert encara viu uns mesos més. Schubert escolta Paganini i afirma que el seu so és com si cantés un àngel. Paganini continua oferint concerts arreu.
Vegem, a tall d’exemple, la interpretació de Yehudi Menuhin (violí) i Adolph Baller (piano) del «Moto perpetuo opus 11» de Paganini (1831-32).
El 1827, Paganini composa les seves variacions per a violí de l’ària Nel cor piu non mi sento, de l’òpera “La molinara” (1788) de Giovanni Paisiello: «Var. de Nel cor piu non mi sento», interpretat per Ziyu He.
Després de l’èxit a Viena, continua la gira internacional. Entre 1829 i 1830 actua a Alemanya i a Polònia. A Polònia té com a alumne Karol Lipiński, un dels grans violinistes polonesos, que imita en part el seu estil. Es calcula que arriba a fer almenys un centenar de concerts.
Tenint en compte els mitjans de comunicació i de transport de l’època, aquesta xifra és extraordinària i s’assembla a la quantitat de concerts que ofereixen avui les grans figures mediàtiques del repertori clàssic. En aquesta etapa Paganini escriu el Concert per a violí i orquestra núm. 4 en Re menor. El tercer moviment, reconstruït perquè només se’n conserva la part solista, recorda en alguns aspectes La Campanella: fragment del «Rondó gallante», amb Ruggiero Ricci (violí).
Les parts d’orquestra d’aquest concert s’han perdut, com passa amb altres obres de Paganini. Malgrat això, el rondó final permet percebre paral·lelismes amb La campanella i mostra la continuïtat d’un llenguatge virtuosístic que el violinista explota al llarg de la gira internacional.
El 1831 es trasllada primer a París i després a Londres. A París té un públic d’excepció: joves pianistes d’uns vint anys, com Frédéric Chopin i Franz Liszt, assisteixen als seus concerts.
Liszt queda enlluernat després d’escoltar-lo i expressa el desig de fer amb el piano el mateix que Paganini fa amb el violí.
Vegem-ne un fragment de la versió de La Campanella en la versió per a piano de Franz Liszt: «La Campanella (piano)», interpretat per Lang Lang l’any 2012. Observi’s com imita el so de la campaneta amb les notes més agudes.
Durant aquesta etapa internacional apareix un tractat de violí —el tractat Violinschule (1831) — suposadament escrit per Paganini, però publicat en realitat per un editor alemany. És el moment d’intentar comercialitzar la tècnica del violinista.
Probablement Paganini no participa directament en aquest tractat, perquè no li interessa que el públic conegui la seva veritable tècnica. Tot i així, el volum té molt èxit. El 1833 Paganini torna a París.
A la capital francesa coneix Hector Berlioz. Després d’escoltar la Simfonia fantàstica, Paganini queda impressionat per la partitura. Segons explica Berlioz, el violinista no entén que un home amb tant de talent hagi de sobreviure amb recursos tan escassos, escrivint petites crítiques de concerts. Per això li dona una quantitat important de diners perquè compongui una obra per a viola solista. Després d’anys tocant el Guarneri Il Cannone, Paganini ha adquirit altres instruments històrics, entre els quals una viola Stradivarius, i vol repertori per lluir-la. Berlioz li escriu aleshores una gran simfonia per a viola i orquestra, Harold a Itàlia, inspirada en l’obra homònima de Lord Byron.
Vegem-ne el moviment «IV-Orgie des brigands» de Harold a Itàlia, amb Antoine Tamestit (viola) i la Sinfonieorchester – Frankfurt Radio Symphony, dirigida per Eliahu Inbal.
L’obra, tanmateix, no satisfà Paganini, que considera que la viola no hi llueix prou.
Diversos cartells anuncien les actuacions de Paganini i les seves estades a la capital britànica. Hi viatja diverses vegades i, el 1834, mostra un interès especial per la viola. A més d’encarregar a Berlioz una obra per lluir la seva viola Stradivarius, escriu petites partitures pròpies.
Paganini acostuma a tocar amb un pianista, i un dels motius que afavoreix la seva sortida de Londres és l’intent de seduir la filla d’aquest col·laborador. En aquest context destaca el terzetto per a viola, violoncel i guitarra, concebut originalment amb aquesta combinació instrumental.
Vegem-ne un fragment del «Terzetto Concertante per a viola, violoncel i guitarra» interpretat per Jonathan Bagg (viola), Elizabeth Anderson (violoncel) i Oren Fader (guitarra). Obra interpretada per Paganini durant una de les estades a Londres, tot coincidint amb Felix Mendelssohn. Mendelssohn interpreta al piano la part original de guitarra sense transcriure-la prèviament. L’episodi esdevé especialment singular.
L’arxiduquessa Maria Lluïsa d’Àustria
El 1834 marca l’última gira de Paganini com a violinista. Els problemes de salut ja no li permeten mantenir una activitat continuada, i el seu historial mèdic és extens.
Davant aquest historial mèdic, la retirada prematura dels escenaris resulta comprensible. Paganini es retira a Parma, on treballa al servei de l’arxiduquessa Maria Lluïsa d’Àustria, segona esposa de Napoleó, que després del desterrament de l’emperador a l’illa de Santa Helena també s’instal·la a Itàlia.
Durant un temps Paganini treballa per Maria Lluïsa d’Àustria i posteriorment torna a París.
En aquests anys escriu una de les darreres obres conservades, les 60 Variacions Barucabà Op. 14. Escoltem-ne una de les més difícils i espectaculars, la «Variació Barucabà nº 60», interpretada pel Dr. Eun Hwan Bai.
Es tracta novament d’una exhibició de les capacitats del violinista, tot i que no aporta gaire cosa nova respecte de les meravelles que ja havia escrit anteriorment.
El final
L’episodi final de la seva vida pública comença el 1836, quan Paganini torna a París. Hi participa en la creació d’un casino que porta el seu nom, el Casino Paganini. Hi inverteix molts diners, però el negoci no funciona.
Paganini queda arruïnat per aquesta gestió, els creditors el persegueixen i finalment es veu obligat a abandonar la capital francesa i fugir cap a Gènova. En el trajecte per la costa mediterrània arriba a Niça amb una salut molt delicada.
L’acompanya el seu fill Achille. Els metges el visiten i constaten que la seva situació empitjora. Davant la probabilitat que li quedin pocs dies de vida, recomanen la presència d’un capellà per administrar-li l’extrema unció. Quan Paganini veu entrar el sacerdot, el fa fora i afirma que no es pensa morir.
El capellà, impressionat, surt de l’allotjament afirmant que Paganini ha refusat el sagrament final perquè ha fet un pacte amb el diable. Paganini mor al cap de dos dies. La reacció és immediata: l’Ajuntament de Niça li nega la possibilitat de ser enterrat en un cementiri cristià.
Achille intenta aleshores gestionar l’enterrament a Gènova, a l’altra banda de la frontera, però fins i tot la ciutat natal de Paganini li nega el dret de reposar en un cementiri cristià, novament per la llegenda del pacte amb el diable. En aquest punt neix la llegenda de l’illot de Sant Ferriol, tot i que no respon als fets reals.
Davant d’aquesta negativa, Achille demana a un amic si pot enterrar el seu pare al pati de casa seva. Durant uns anys, Paganini reposa al jardí d’aquest amic del seu fill. Més endavant Achille s’instal·la a Parma, en una casa amb jardí, i hi trasllada les despulles del pare, en una ciutat on Paganini havia estudiat de jove.
Anys després, Achille aconsegueix que l’Ajuntament de Parma autoritzi l’enterrament del seu pare al cementiri de la ciutat. La tomba de Paganini encara s’hi conserva i, en temps recents, ha estat reformada. Així es tanca, entre història i llegenda, el relat del violinista del diable.
Conclusió
La figura de Paganini permet entendre una època propensa a creure tant en els fets tangibles com en les forces intangibles, i capaç d’acceptar la idea que un músic pot haver pactat amb el diable. La fascinació que desperta és tan intensa que qui l’escolta una sola vegada el recorda per sempre. La seva petjada en compositors i intèrprets de generacions posteriors és extraordinària, i encara avui es reconeix en la manera com es recupera i s’interpreta el mite de Niccolò Paganini.
Jordi Coll Vera - 2026