Introducció

El nom de Bedřich Smetana (1824-1884) [Smetana, en txec, significa “nata”] resulta probablement familiar sobretot als bons melòmans; en canvi, per a qui no és habitual de la música clàssica, pot sonar fins i tot estrany o desconegut. Al llarg d’aquesta conferència es descobreixen algunes de les seves músiques i, al final, es fa evident que la seva obra és més present en la memòria col·lectiva del que pot semblar d’entrada.

Smetana neix l’any 1824. Per tant, el 2024 se celebren els 200 anys del seu naixement: una excusa fantàstica per retrobar un compositor que fa descobrir als txecs l’essència nacional de la seva música. Abans d’entrar en matèria, convé explicar breument com funciona aquest procés.

Amb l’arribada del romanticisme, a finals del segle XVIII, una de les particularitats que es fa evident és la consciència de la subjectivitat. Aquesta és la gran diferència entre romàntics i racionalistes. Els racionalistes busquen la forma, l’estructura i la proporció; els romàntics, en canvi, rebutgen l’excés d’estructura.

El nou impuls consisteix a parlar del que se sent i del que es pensa. Això engloba tant els sentiments com allò que identifica una comunitat: la cultura, la llengua i les tradicions, també les musicals.

Com a efecte d’aquest romanticisme, tota la perifèria d’Europa que fins aleshores havia estat subsidiària de les músiques produïdes al centre del continent —Alemanya, Àustria, Itàlia i París— comença a utilitzar músiques d’arreu com a font d’inspiració de la pròpia creació. Russos, txecs, finlandesos, noruecs, compositors de la Península Ibèrica i fins i tot britànics participen d’aquest moviment. Als volts de 1840 neixen així les escoles nacionalistes musicals. Els pioners són els russos.

A Sant Petersburg, Mikhaïl Glinka (1804 [calendari julià]-1857) i Aleksandr Dargomijski (1813-1869) impulsen aquest nou corrent. Ben aviat, compositors de cultures properes —particularment els txecs, i també els noruecs, els finlandesos i, més tard, els hongaresos— adopten aquesta inspiració i creen repertoris propis. En acostar-se a Txèquia, un factor de la història política del país ajuda a entendre la força que hi pren la música nacionalista.

Txèquia, igual que Hongria, forma part des del segle XVI de l’Imperi austríac, un imperi que troba aleshores una de les seves raons de ser en la necessitat de protegir-se de les possibles invasions otomanes. Els turcs constitueixen un poder realment gran: el Mediterrani és amenaçat pels pirates turcs i, per la depressió del Danubi, poden dirigir-se cap a Txèquia, Hongria i Àustria. La unió d’aquests països sota l’estendard de l’Imperi austríac facilita aquesta projecció de seguretat.

A mesura que avancen els segles XVII i XVIII i s’entra al segle XIX, la llengua alemanya es converteix en el nexe de totes aquestes cultures i països. Si un hongarès vol anar a Txèquia, en lloc d’aprendre txec aprèn alemany; els txecs, per anar a Hongria, també aprenen alemany, i tant hongaresos com txecs fan servir l’alemany per anar a Viena. L’alemany esdevé la llengua de comunicació i d’unificació.

Aquest procés té, però, un efecte secundari: a mesura que l’alemany i la cultura austríaca arrelen en aquests països, es va perdent la identitat cultural i lingüística nacional. Els pares volen que els fills, sobretot si són nois, estudiïn alemany per afavorir-ne la promoció comercial i econòmica. Aprendre alemany obre més oportunitats professionals.

Això fa que les llengües autòctones es parlin cada cop pitjor i quedin sovint reduïdes a la transmissió oral. També s’escriuen, però sense pautes ortogràfiques prou estandarditzades. El resultat és un aïllament o un esllanguiment de tota aquesta qüestió identitària.

A mitjan segle XIX apareix un corrent que pren consciència d’aquests elements i intenta reforçar-los reivindicant-los i utilitzant-los en la literatura, en la pintura i, naturalment, en la música. En aquest context apareix Bedřich Smetana. Un cop situat el marc cultural i polític, la mirada es desplaça cap a la ciutat de Litomyšl per abordar la seva figura.

Litomyšl

A Txèquia, Praga és la ciutat més coneguda, i també ho és Karlovy Vary, l’antiga Karlsbad alemanya, famosa per les aigües termals. Litomyšl, en canvi, és menys present en l’imaginari turístic. No és una ciutat especialment turística, però pot sorprendre qui té l’oportunitat de visitar-la.

Smetana neix al palau dels comtes Waldstein-Wartenberg, que havien heretat el domini el 1758, a la ciutat de Litomyšl. El seu pare, František Smetana, és fabricant de begudes espirituoses, particularment de cervesa. Smetana neix el 2 de març de 1824 en un edifici annex al castell, on el pare treballa com a mestre cerveser de la fàbrica de cervesa del domini senyorial. Hi viu durant pràcticament una dècada.

Smetana recorda aquells primers anys de vida amb molta felicitat. Després, el pare canvia d’ubicació i Smetana creix en altres poblacions del sud de Bohèmia, entre les quals Jihlava (Iglau), on tres dècades més tard passa la infantesa Gustav Mahler (1860-1911) [el pare de Mahler també era fabricant de begudes espirituoses, especialment de cervesa].

A Litomyšl, Smetana rep les primeres lliçons de música. Un professor local li parla de música germànica. En aquest punt s’entén l’estil que Smetana desenvolupa musicalment en les seves obres juvenils.

Inicialment, Smetana no es planteja dedicar-se a la música. De fet, no sap gaire bé a què es vol dedicar. Mentrestant, la família es trasllada per diferents pobles del sud de Bohèmia fins que arriba el moment de cursar el batxillerat. Aleshores el pare d'Smetana envia el fill a la capital, Praga, per reforçar-ne el coneixement de l’alemany, entrar en contacte amb la gent de la gran ciutat i obrir-li un espai professional important.

Praga i Plzeň. La polca

Quan Smetana arriba a Praga, es troba que parla un txec de poble i vesteix com un noi de poble; els companys d’escola de Josef Jungmann se’n riuen.

Smetana marxa de Praga al cap d’un any i se’n va a viure a casa d’uns cosins a la ciutat de Plzeň (Pilsen), on és feliç. Allà hi ha una cosina, Louisa. Tots dos s’enamoren i Smetana compon la polca “Lluïsa” en honor seu. Escoltem la «Louisen-Polka», tota una polca de saló, interpretada per la Radio Symphony Orchestra, dirigida per Vladimir Válek.

La polca és la dansa nacional de Txèquia —tal com la sardana ho és de Catalunya, la masurca de Polònia o el vals d’Àustria. És una dansa a compàs binari, molt alegre i festiva, que es balla amb un somriure d’orella a orella.

Com a compositor nacional txec, Smetana compon moltes polques ballables, sobretot en aquests primers anys. Tanmateix, a mesura que desenvolupa la seva capacitat musical, les polques prenen una dimensió més propera a la sala de concerts i ja no es conceben només per al ball. Són obres de concert que parteixen de l’estructura formal pròpia de la dansa, però permeten expandir la inspiració del compositor i esdevenir veritables peces de concert.

Praga. Smetana pianista i compositor

Smetana abandona Plzeň i retorna a Praga per donar-se a conèixer com a pianista. Entra a treballar, com a professor de música, al servei de la família del comte Leopold Thun. Durant uns anys disposa així d’una mínima seguretat econòmica. Estudia teoria i composició amb Josef Proksch (1794-1864), director de l’Institut de Música de Praga. Compon algunes peces i fa els primers concerts, fins i tot amb una petita gira per Bohèmia l’any 1847. Escriu polques molt atractives, amb un toc de virtuosisme pianístic, com la segona peça del primer quadern de les Danses txeques. Aquest primer quadern, compost el 1877, consta de quatre polques per a piano sol: en fa sostingut menor, la menor, fa major i si bemoll major. El mateix Smetana explica que vol fer amb la polca allò que Frédéric Chopin havia fet amb la masurca: transformar una dansa nacional en música de gran categoria artística. «Polka núm. 2 en la menor (Moderato), JB 1:107», la segona peça del primer quadern de les Danses txeques, interpretada al piano per Geonhee Lee, 2016.

La «Fantasia op. 17 per a piano», interpretada per Věra Řepková, que Smetana titula Ved stranden (A la vora del mar), sembla reflectir les onades que pugen i baixen en forma de descàrrega virtuosística.

La revolució

Durant un breu període de 1848, Smetana és un revolucionari. En el clima de canvi polític i d’agitació que s’estén arreu d’Europa, un moviment prodemocràtic de Praga dirigit per l’antic amic de Smetana, Karel Havlíček, busca posar fi al govern absolutista dels Habsburg i aconseguir una major autonomia política. Es forma un exèrcit de ciutadans (Svornost) per defensar la ciutat contra un possible atac. Smetana escriu un seguit d’obres patriòtiques, entre les quals destaquen dues marxes dedicades respectivament a la Guàrdia Nacional Txeca i a la Legió d’Estudiants de la Universitat de Praga, i “La cançó de la llibertat”, amb lletra de Jan Kollár. El juny de 1848, quan els exèrcits dels Habsburg es traslladen per reprimir les tendències rebels, Praga és atacada per les forces austríaques dirigides pel príncep de Windisch-Grätz. Com a membre de Svornost, Smetana ajuda a dirigir les barricades instal·lades al pont de Carles. L’incipient aixecament és ràpidament aixafat. Tanmateix, Smetana es deslliura de la presó o de l’exili. Durant el seu breu pas per Svornost, coneix l’escriptor i líder radical Karel Sabina, que més tard prepara els llibrets per a les seves dues primeres òperes.

Casament i tragèdia personal. Simfonia triomfal

El 27 d’agost de 1849, Smetana es casa amb Kateřina, pianista i amor de la seva vida, amb qui té quatre filles.

El juliol de 1854 mor de tuberculosi la seva segona filla, Gabriela. El cop més dur arriba l’any següent, amb la mort d’escarlatina de la filla gran, Bedřiška, que a l’edat de quatre anys ja mostra signes de precocitat musical. Smetana escriu el «Trio per a piano en sol menor, op. 15» com a homenatge a la seva memòria. L’obra s’interpreta a Praga el 3 de desembre de 1855 i, segons el compositor, és rebuda amb severitat per la crítica, tot i que Liszt l’elogia. És una obra colpidora que no deixa ningú indiferent.

Tot just després de la mort de Bedřiška, neix la quarta filla, Kateřina, que també mor de tuberculosi el juny de 1856, coincidint amb el diagnòstic de tuberculosi de la seva dona, Kateřina. Només una de les filles, Sofia, sobreviu al pare i el cuida en els anys finals, en plena malaltia.

Entre 1853 i 1854, Smetana treballa en una peça orquestral important, la “Simfonia triomfal”, composta per commemorar les noces de l’emperador Francesc Josep amb Elisabeth de Baviera (“Sissi”). La simfonia és rebutjada per la Cort Imperial, possiblement perquè la breu referència musical a l’himne nacional d’Àustria no és prou visible. Tanmateix, Smetana contracta una orquestra, pagada per ell mateix, per interpretar la simfonia al Saló de Konvikt, a Praga, el 26 de febrer de 1855. El treball és rebut amb fredor i el concert és un fracàs financer. «L’Scherzo, PART I», interpretat per la Radio Symphony Orchestra l’any 2011, sota la direcció de Vladimír Válek.

L’himne austríac

Al «final de la Simfonia triomfal», Smetana hi col·loca un arranjament orquestral de l’himne austríac. L’himne és compost a finals del segle XVIII per Franz Joseph Haydn (1732-1809), inspirant-se en l’himne d’Anglaterra, God Save the King, en honor de l’emperador Francesc Josep I d’Àustria. Així, el 1797 Haydn compon l’himne Gott erhalte Franz den Kaiser, conegut com Kaiserhymne o Volkshymne. En morir Francesc Josep I (1835), se’n canvia la lletra per una de més genèrica i l’himne continua vigent fins al 1918, quan passa a ser l’himne alemany amb una nova lletra —Deutschland, Deutschland über alles, Über alles in der Welt,... La República de Weimar reivindica la melodia adduint diversos arguments vinculats a les dinasties dels Habsburg.

Al final de la Primera Guerra Mundial (1918), es dissol l’Imperi austríac i es creen petites repúbliques com les actuals Txèquia, Hongria i Àustria. Àustria canvia el seu himne a partir de l’adaptació de la Eine kleine Freimaurer-Kantate (Petita cantata maçònica) de Wolfgang Amadeus Mozart —Land der Berge, Land am Strome, Land der Äcker, Land der Dome,...

Göteborg. Mort de Kateřina i segon matrimoni

Desolat, Smetana marxa de Praga i s’instal·la a Göteborg (Suècia), on troba feina com a professor de piano i participa en diversos concerts. Després d’uns mesos, amb la situació econòmica ja estabilitzada, torna a Praga per recollir la seva dona i constata que Kateřina ha emmalaltit de tuberculosi. El clima fred de Göteborg no afavoreix la seva salut. La malaltia progressa ràpidament i Kateřina expressa la voluntat de morir i ser enterrada a Praga. Mor a Dresden (Alemanya) durant el viatge de tornada.

Les seves despulles són enterrades a Praga, d’acord amb la seva última voluntat.

Smetana torna a Göteborg i, al cap de pocs mesos, coneix la germana de la seva cunyada, setze anys més jove que ell. Tots dos acaben casant-se, més per conveniència que per amor, en un matrimoni que no resulta gaire feliç.

Praga. L’òpera

Ben aviat, Smetana retorna a Praga. Durant la seva estada a Göteborg s’inaugura a Praga el Teatre Provisional, el teatre txec de la ciutat. Praga ja disposa d’un teatre, el Teatre Alemany, però el nou espai ofereix una plataforma pròpia per a la cultura txeca. El Teatre Provisional roman actiu durant vint anys, fins a la construcció del teatre definitiu. Per a Smetana, aquest escenari representa l’oportunitat d’estrenar-hi obres noves i més ambicioses.

Smetana viatja a Weimar per visitar el seu admirat Franz Liszt (1811-1886). Allà assisteix a la representació d’una òpera avui gairebé oblidada, El barber de Bagdad, del compositor alemany Peter Cornelius (1824-1874).

Smetana queda meravellat per l’òpera i decideix compondre’n. Amb el temps deixa gairebé una dotzena d’òperes.

La primera que compon és Braniboři v Čechách «Els brandenburguesos a Bohèmia», escrita entre 1862 i 1863. És una òpera ambientada en l’edat mitjana, però amb un clar significat polític contemporani. En plena renaixença nacional txeca, Smetana presenta els txecs lluitant contra dominadors germànics, un tema que connecta profundament amb el públic de l’època. Curiosament, els enemics no són els Habsburg que governen Bohèmia al segle XIX, sinó els brandenburguesos, avantpassats de Prússia. Aquest desplaçament històric li permet evitar problemes amb la censura austríaca.

Ben aviat arriba la seva segona òpera, la més famosa: Prodaná nevěsta («La núvia venuda»), obra fundacional de l’òpera nacional txeca. Un dels seus passatges més coneguts i divertits és la «Dansa dels comediants», amb Victor Borge (1909-2000), pianista i comediant danès, l’any 1996. També en destaca la seva espectacular representació operística «La núvia venuda, ball popular».

Entre les altres òperes conegudes de Smetana hi ha Dvě vdovy (1874) («Les dues vídues»), Hubička (1876) («El petó») i Libuše (1872-1881), dedicada a la fundadora llegendària de la ciutat de Praga.

Smetana construeix així tot un corpus operístic que fa les delícies del públic del seu temps i que encara avui s’interpreta, especialment a Txèquia.

La malaltia

Smetana emmalalteix de sífilis i queda totalment sord. Som a l’any 1874 i ell pensa que hi haurà alguna solució i que la sordesa no serà definitiva. En aquest moment, Smetana és el director de l'Orquestra del Teatre Provisional de Praga. I, entre els seus violinistes es troba el gran, i encara desconegut, Antonín Leopold Dvořák (1841-1904).

Smetana cau en la depressió i renuncia progressivament a totes les seves feines, quedant sota la cura de la seva filla Sofia. La seva situació econòmica és, a més, una mica justa.

Tanmateix, aquests últims anys de la seva vida són força creatius. Smetana escriu algunes obres absolutament memorables. El seu quartet Z mého života («Quartet de corda núm. 1 en mi menor, "De la meva vida"»), composat el 1876, és una de les obres més personals i autobiogràfiques del repertori de música de cambra del segle XIX. En una carta, Smetana explica que l'obra descriu: «la meva joventut, les meves aspiracions artístiques, els meus amors, el meu èxit i la catàstrofe de la meva sordesa».

El passatge més conegut és precisament aquesta nota sostinguda, un mi sobreagut del primer violí. Smetana ens indica expressament que representa: «el xiulet fatal de la meva oïda que anunciava la meva sordesa». Vegem-ne aquest famós final del «IV Vivace. Meno presto», interpretat pel Quartet Smetana, amb Jiří Novák (violí I), Lubomír Kostecký (violí II), Milan Škampa (viola) i Antonín Kohout (violoncel).

Aquesta obra resumeix, en quatre moviments, la vida d’Smetana:

1. Allegro vivo appassionato. Comença amb un llarg solo de viola, molt inusual per a l'època. Aquest tema representa la vocació artística de Smetana i el seu desig de dedicar-se plenament a la música.
2. Allegro moderato à la polka. És una evocació de la joventut bohèmia, dels balls i de l'ambient festiu txec. La polca, dansa nacional, hi apareix transformada en música de cambra sofisticada.
3. Largo sostenuto. Representa l'amor. Generalment s'interpreta com un retrat de la seva esposa, Kateřina Kolářová. És el moviment més líric i emotiu de l'obra.
4. Vivace. Descriu la maduresa artística i els èxits del compositor. Però cap al final apareix sobtadament una nota molt aguda i sostinguda del primer violí. Una nota que simbolitza el brunzit permanent (tinnitus) que Smetana sentia abans de perdre definitivament l'oïda. Després d'aquest crit musical, la música s'esvaeix tràgicament.

Má vlast. La meva pàtria

Tanmateix, una altra obra clau d’Smetana, és Má vlast («La meva pàtria»), composta per un Smetana totalment sord, entre 1874 i 1879. Ell mai va poder escoltar-la.

Má vlast no és una simfonia, sinó un conjunt de sis poemes simfònics independents però relacionats per un mateix tema: la història, les llegendes, els paisatges i l'esperit de Bohèmia:

1. Vyšehrad (1874). Evoca la fortalesa de Vyšehrad, bressol llegendari dels primers sobirans txecs. L'obra s'obre amb l'arpa del bard mític Lumír i presenta un tema solemne que reapareixerà al final del cicle.
2. Vltava (1874). La més famosa de totes. Descriu el curs del riu Vltava (Moldava en alemany), des dels seus dos petits afluents de muntanya fins al seu pas per Praga. La melodia principal és una de les més conegudes de tota la música clàssica.
3. Šárka (1875). Basada en una llegenda txeca sobre la guerrera Šárka, que enganya i destrueix un grup de guerrers masculins. És la peça més dramàtica i violenta del cicle.
4. De les prades i els boscos de Bohèmia (Z českých luhů a hájů, 1875). Una celebració de la natura bohèmia, amb escenes de caça, danses populars i paisatges rurals.
5. Tábor (1878). Inspirada en la ciutat de Tábor i en els husites, moviment religiós i nacional del segle XV. Es basa en el cor husita «Ktož jsú boží bojovníci» («Vosaltres que sou guerrers de Déu»).
6. Blaník (1879). Continua directament l'anterior. Segons la llegenda, uns cavallers dormen dins la muntanya Blaník i despertaran quan la nació txeca estigui en perill. L'obra acaba amb una visió triomfal del futur de Bohèmia.

Vegem finalment «Vltava (Moldava)», en un concert a Praga, dirigit pel gran Rafael Kubelik l’any 1990. Una melodia que ha esdevingut gairebé com una mena de segon símbol nacional després de l'himne real de Txèquia, una obra que els txecs la senten com a molt pròpia.

Pocs mesos abans de morir, el 1884, Smetana completarà encara un segon quartet.

Jordi Coll Vera - 2026