Introducció
L’article se centra en una de les pel·lícules més llegendàries de la història del cinema.
El març del 2023 es compleixen 70 anys de l’estrena al nostre país d’un dels films més mítics de la història del cinema: el clàssic de Stanley Donen i Gene Kelly Singin’ in the Rain (“Cantant sota la pluja”). La pel·lícula conté una escena icònica: Gene Kelly cantant i ballant sota la pluja.
En el seu moment, la pel·lícula no va ser ben rebuda. No va tenir l'èxit de An American in Paris (“Un americà a París”), estrenada un any abans. Al llarg dels anys 1960 va patir, a més, un cert desprestigi. Fins i tot, l’any 1969, el propi director, Stanley Donen la va definir com a una pel·lícula “molt dolenta” amb dues o tres escenes ben aconseguides, i, a més, terriblement sentimental.
Tanmateix, avui en dia la pel·lícula és tot un clàssic del cinema musical i un referent cultural del segle XX.
El context
Darrere d’aquesta extraordinària comèdia musical hi ha una història entre bambolines, emmarcada en un dels períodes més convulsos i dramàtics de Hollywood: la transició del cinema mut al cinema sonor. Vegem-ne el seu 
«trailer, en versió digital».
Cronològicament, l’acció se situa a principis dels anys 1950, una època d’esplendor econòmica als Estats Units d’Amèrica, un cop superada la Segona Guerra Mundial. La sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units contra Paramount, l’any 1947, estableix que Hollywood funciona com un monopoli del negoci cinematogràfic i que aquest model s’ha de trencar. Els grans estudis —Metro-Goldwyn-Mayer, Paramount Pictures, Universal Pictures i 20th Century Fox— han de vendre alguna de les seves línies de producció, exhibició o distribució, fet que suposa un cop molt seriós per a la seva economia. A més, es produeix l’esclat de la televisió. L’any 1949, als Estats Units, se’n venen un milió d’aparells; tres anys més tard ja n’hi ha deu milions. Aquest fenomen provoca una gran disminució d’espectadors als cinemes: l’any 1948 n’hi ha noranta milions a la setmana, mentre que el 1955 només n’hi ha setze milions. Moltes sales han de tancar i, en poc menys de tres anys, es clausuren unes 3.000 sales de projecció als Estats Units.
A més, el context correspon a l’anomenada “cacera de bruixes” impulsada pel Comitè d’Activitats Antiamericanes. Qualsevol persona o institució sota sospita d’ideologies comunistes o esquerranes és perseguida. A Hollywood, molts artistes en són afectats.
També cal afegir que, l’any 1951, el fundador de la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM), Louis B. Mayer, és a punt de ser destituït, fet que provoca un nou daltabaix dins la indústria cinematogràfica.
La MGM disposa dels millors directors, tècnics i artistes, i destaca especialment el departament de musicals dirigit per Arthur Freed —la Arthur Freed Unit—, amb el compositor Nacio Herb Brown.
L’any 1929 s’estrenen The Broadway Melody i Hollywood Revue. En aquesta última apareix, per primer cop, la cançó «Singin’ in the Rain».
Amb els anys, Arthur Freed abandona la seva vessant com a lletrista i pianista, i es dedica a la producció musical. Amb la MGM produeix alguns dels títols més llegendaris d'aquesta productora. La seva primera pel·lícula, de les 46 que produirà, és The Wizard of Oz [1], a més d’altres títols destacats.
Però, a banda de totes aquestes produccions, Arthur Freed treballa amb alguns dels artistes més grans de Hollywood, entre d'altres: Vincente Minnelli, George Sidney, Fred Astaire, Gene Kelly o Cyd Charisse, entre molts altres.
El gran mèrit d’Arthur Freed consisteix a elevar el musical nord-americà a una categoria fins aleshores desconeguda, sobretot a partir de materials originals. En aquella època, el procediment habitual és adaptar espectacles de Broadway a la gran pantalla.
L’any 1950 Arthur Freed té 56 anys i acaba de produir una de les seves pel·lícules més llegendàries, An American in Paris (Un americano en París). Com a projecte següent, planteja portar a la gran pantalla una biografia d’un gran músic nord-americà. En aquell moment estan de moda els grans biopics musicals, amb exemples d’èxit com:
Night and Day (1946), biografia de Cole Porter; Till the Clouds Roll By (1946), biografia de Jerome Kern; Words and Music (1948), biografia de Lorenz Hart.
Arthur Freed volia fer un biopic diferent. Una biografia més dissimulada sobre un músic de referència. Agafar temes musicals prou coneguts i adjuntar-los en un guió que no tingués relació directa amb la vida real del músic en qüestió.
En pel·lícules anteriors ja s’havia fet quelcom semblant, per exemple: The Pirate (1948), amb temes de Cole Porter; Easter’ Parade (1948) amb temes d’Irving Berlin; An American in Paris (1950) amb temes de George Gershwin.
Producció i realització
Amb aquesta idea, Arthur Freed contracta una gran parella de guionistes, Betty Comden i Adolph Green, amb qui ja ha col·laborat anteriorment a A Day in New York (1949). La trama se situa entre els anys 1920 i 1930, quan Hollywood viu un dels períodes més dramàtics de la seva jove història: la transició del cinema mut al cinema sonor. Com a director, Freed torna a contractar Stanley Donen.
La història narrada en el guió els era a tots molt recent i familiar dins la seva pròpia memòria personal. Havien passat tan sols 23 anys des de l’adveniment del cinema sonor. Un fet que havien viscut personalment.
El director artístic escollit per al film és l’irlandès Cedric Gibbons. Té al davant la tasca de recrear una època singular a partir d’un conjunt d’elements que permetin a l’espectador identificar-la clarament, començant per la irrupció del cinema sonor. El tema ja s’havia tractat anteriorment a The Jazz Singer (1927), i aquesta transició queda reflectida a Singin’ in the Rain en la «demostració de Julius Tannen».
Amb l’arribada del cinema sonor, proliferen les acadèmies de dicció. Fins aleshores, els actors no s’havien preocupat per la dicció, ja que només havien d’expressar emocions mitjançant el gest. El cinema sonor ho canvia tot i fa necessària una bona pronunciació de les frases del guió. Aquest fet es mostra a Singin’ in the Rain quan la professora fictícia «Phoebe Dinsmore» intenta ensenyar a l’actriu Lina Lamont la pronunciació correcta de determinades paraules.
Un altre element mostrat a Singin’ in the Rain és el de les enormes «dificultats tècniques de l’enregistrament del so».
Durant el rodatge del cinema mut no calia preocupar-se, per exemple, pels sorolls ambientals. Un dels tècnics implicats en la solució d’aquests problemes és el dissenyador de so Douglas Shearer, cap del departament corresponent de la MGM durant molts anys.
Un altre aspecte important és el vestuari, encarregat al dissenyador Walter Plunkett, responsable també del vestuari de Gone With the Wind. A Singin’ in the Rain, el vestuari correspon a una època molt més recent en la memòria dels espectadors i, per tant, s’ha d’evitar qualsevol anacronisme. Aquest aspecte queda recollit amb la cançó «Beautiful Girl».
Les enormes dificultats tècniques del cinema sonor queden clarament en evidència en l’escena de l’estrena de «The Funny Duelling Cavallier preview».
Els personatges
Diversos personatges reals del moment són representats a Singin’ in the Rain per actors amb més o menys semblança física:
- El lletrista i productor cinematogràfic Arthur Freed és representat per Millard Mitchell, en el paper de R.F. Simpson, com a cap de la fictícia Monumental Pictures. Mitchell repeteix sovint una coneguda frase d’Arthur Freed: "cannot quite visualize it” (que es podria traduir com “no me'n faig ben bé la idea”).
- L’actriu, ballarina i escriptora Louise Brooks és representada en la pel·lícula per la ballarina i actriu Cyd Charisse (de nom real Tula Ellice Finklea) en el paper d’una vampiressa.
- La famosa, i temuda, columnista Louella Parsons és representada per Madge Blake, en el paper de la comentarista Dora Bailey.
- L’actriu i sex simbol Clara Gordon Bow és representada per l’actriu i cantant porto-riquenya Rita Moreno (de nom real Rosa Dolores Alverío) en el paper de Zelda Zanders.
- L’actriu Theda Bara (de nom real Theodosia Burr Goodman) podria estar representada per l’actriu i ballarina Judy Landon, en el paper d’Olga Mara.
Pel que fa als actors protagonistes, inicialment es pensa en Howard Keel, protagonista de Seven Brides For Seven Brothers ("Siete novias para siete hermanos"). La idea original és ambientar la pel·lícula a l’oest americà. Gene Kelly, l’opció principal, treballa en aquell moment a An American in Paris. Finalment, és l’actor escollit i interpreta Don Lockwood, un personatge que combina trets de Ramon Novarro, Douglas Fairbanks i John Gilbert.
Per al paper de la coprotagonista, Kathy Selden, hi ha diverses propostes: Ann Miller, Jane Powell i June Allyson. Finalment se selecciona Debbie Reynolds, que en aquell moment té 19 anys, no disposa de cap paper important al darrere i no té experiència com a actriu. Gene Kelly s’oposa a la seva elecció. També circula la llegenda que Fred Astaire ha de donar classes de ball a Debbie Reynolds.
Per al paper de Cosmo Brown s’havia pensat inicialment en Oscar Levant, però finalment s’escull Donald O’Connor. La seva escena més famosa és «Make ’Em Laugh». Una escena que li va costar una setmana d’ingrés hospitalari per a poder recuperar-se de l’esforç durant 3-4 jornades de gravació.
Una de les escenes més reconegudes de la pel·lícula és «Good Mornin’», amb Kathy Selden (Debbie Reynolds), Don Lockwood (Gene Kelly) i Cosmo Brown (Donald O’Connor).
Finalment, per al personatge de Lina Lamont es pensa inicialment en Judy Holliday, però el seu caché és massa elevat i s’opta per Jean Hagen, que ofereix una interpretació extraordinària. En una escena de la pel·lícula, Lina ha de representar una escena d’amor amb Don Lockwood (Gene Kelly), que descobreix que ella és la responsable de l’acomiadament de la seva amiga del rodatge. Quan la nomena «serp de cascabell».
El film inclou també un homenatge al vodevil: «Fit as Fiddle».
El primer guió definitiu de rodatge data del 10 d’agost de 1950, amb retocs que s’allarguen fins al 1951. El pressupost és d’1.900.000 dòlars. Louis B. Mayer signa la producció per a la MGM, en una de les seves últimes decisions dins la companyia.
La pel·lícula
El títol de la pel·lícula és Singin’ in the Rain, una opció que no agrada gairebé a ningú excepte al productor. La famosa escena final, amb Gene Kelly ballant sota la pluja, en justifica el títol per a la posteritat. L’escena no era prevista en el guió original i es roda en diverses jornades. Gene Kelly s’hi oposa, ja que el tema ja s’havia filmat set cops en pel·lícules anteriors. La nit i la pluja se simulen al plató. Segons algunes versions, Kelly roda l’escena amb grip i 39 ºC de febre.
El resultat final és un dels cims del cinema musical i de la música nord-americana en general: «Gene Kelly cantant el tema més famós de la pel·lícula».
El número final de la pel·lícula és Broadway Melody, afegit a última hora. Gene Kelly hi apareix acompanyat d’un gran nombre d’actors, entre els quals destaca una de les primeres intervencions de Cyd Charisse.
Segons diverses versions, l’escena amb el llarg vel de Cyd Charisse es roda amb tres motors d’avió engegats. També es comenta que una escena de Gene Kelly amb Cyd Charisse és censurada per ser considerada massa sensual.
La pel·lícula arriba al muntatge final amb dues setmanes de retard. Es roda al plató 27 de la MGM i costa 600.000 dòlars més del pressupost inicial. Se’n fan dues premieres, se’n retallen dues cançons i, finalment, l’estrena té lloc al Radio City Music Hall de Nova York. La recaptació inicial és de 7.500.000 dòlars, el triple del cost de producció. Tot i que no és una recaptació extraordinària, la pel·lícula resulta rendible. Rep dues nominacions als Oscars, però no guanya cap premi, i després de l’estrena queda parcialment oblidada. No és fins molts anys més tard, el 1989, que es converteix en una de les primeres 25 pel·lícules seleccionades per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units per ser conservada com a obra significativa des d’un punt de vista cultural, social i històric. Setanta anys després de l’estrena, continua sent considerada el millor musical de la història. En el fons, és també una reflexió sobre el cinema com a artifici: una pel·lícula en què tothom menteix a tothom i que recorda que el cinema és, sovint, un gran engany.
Jordi Coll Vera - 2022