La melodia té la tendència de davallar del so agut al so greu. El cantant, o l’instrumentista, a l'hora d'iniciar una frase, comença als aguts i va baixant als greus.
S’utilitzen adorns del món àrab i grec: el melisma[1] i el chroai [2]. Molts cops, el melisme, utilitza notes per allargar la síl·laba que formen part de la mateixa escala, de la mateixa tonalitat. El chroai, no necessàriament, ha de fer el mateix. Pot utilitzar notes al baixar un semitò que no formen part de la tonalitat i per tant, podem cantar notes anharmòniques. Tant el melisme com el chroai són herència del món grec i àrab.
Un altre element característic de la melodia siciliana és el timbre, és a dir, el color de la veu de qui canta. Sempre tens i aspre. Herència del món sarraí que va conquerir Sicília en el seu moment.
Les escales musicals
La música siciliana es composa, de forma oral, utilitzant escales procedents del món de l'antiga Grècia. Al món occidental s’utilitza habitualment l’escala de do. Composada de set notes —do, re, mi, fa, sol, la, si, do— amb els corresponents intervals d’un o dos o semitons.
Si, en compte de començar pel do, comencem pel mi, tot acabant en el mi de l’octava següent, aquests intervals canviarien i la tonalitat serà diferent. I és aquesta escala la que utilitzen els Sicilians, tal com fan sovint la resta dels pobles de la Mediterrània. S’utilitza, concretament, el mode frigi.
L’harmonia
Al pentagrama superior observem una successió d’acords, el conjunt de notes que acompanyen a una melodia, formant una progressió harmònica:
Els diferents acords de la progressió harmònica generen tensions i resolucions dins la melodia. A més, tots els acords pertanyen a una mateixa tonalitat. És doncs una harmonia de música tonal. En canvi, en el pentagrama inferior, observem que únicament hi ha l’acord del mi frigi. En aquest cas no parlarem de música harmònica sinó de música modal. És a dir: d’un únic mode.
A Sicília hi ha música tonal i música modal.
El ritme
Habitualment, la música que escoltem actualment està escrita en compassos de 4/4 , 2/4, 3/4 (per exemple un vals). La música popular, però, s’escriu normalment en altres compassos, múltiples de tres: 9/8, 6/8, 12/8. I, de vegades, en una mateixa peça hi conviuen diferents compassos. Per exemple, en una peça siciliana, es pot donar perfectament la seqüència: 12/8, 9/8, 6/8.
La transmissió de la música popular
Instruments musicals sicilians
A la música siciliana s’utilitza la ciarameddra (el sac de gemecs), la quartara (la gerra) i la chitarra batenti, el marranzanu (l’arpa de boca), el friscalettu (el flabiol) i el tambureddru (la pandereta).
Concretament, el marranzano és famós per la música de Ennio Morricone a pel·lícules com La mort tenia un preu o Per un grapat de dòlars. És una mena de lira d’origen grec que es toca amb la boca. Vegem i escoltem a Giorgio Maltese tocant-lo.
Il cantastorie
La transmissió de la música popular
Vegem aquí a Domenico i Giovanni Camilleri (pare i fill) d’Agrigento cantant amb la ciarameddra (el sac de gemcs), instrument que s’utilitza habitualment per interpretar cançons de Nadal, en un intent de recuperar aquesta tradició enregistrat a la seva televisió local.
