Introducció
Cançons ben conegudes són: "
Mercè" (Maria del Mar Bonet), "Mediterráneo" (Joan Manuel Serrat), "Aneme perze" (SPACCANAPOLI) o "Aïcha" (CHEB KHALED)
L’escala tonal de la música àrab
En general la música magrebina és molt diferent de la música occidental, la nostra música. La música occidental disposa d’una escala tonal amb dotze tonalitats diferents en cada octava. Set notes: do, re, mi, fa, sol, la, si. Amb cinc alteracions de mig to entre elles: sostinguts i bemolls.
La música magrebí, i en general tota la música àrab, és molt més complexa. Amb vint-i-quatre tonalitats diferents en cada octava. Disposa de les mateixes notes bàsiques, però amb el doble d’alteracions (alteracions d’un quart de to, en lloc de mig to). A la imatge de la dreta podem observar les alteracions de la nota "do"
Escala que encara avui en dia es pot trobar dins la música folklòrica occidental (Pirineus, Occitània, i altres zones de la Mediterrània). On encara es conserven alguns instruments amb quarts de to. Com també a la música antiga i a la música contemporània.
També es poden adaptar instruments actuals, com la guitarra, per tal de tocar peces clàssiques amb quarts de to. Per exemple, música de Bach.
Una octava amb quarts de to sonaria així: escala magribina amb quarts de to.
La nostra oïda musical no està, en general, acostumada a distingir els quarts de to i la música pot semblar una mica dissonant o desafinada. El món musical dels quarts de to és molt ric i difícil de respectar, en especial en la música vocal.
Combinant notes musicals
Combinant diferents notes, en la música magrebí es creen més de setanta escales diferents (els maqam) , per exemple:
Escales, a més, dividides en agrupacions més petites que nomenades jin (en plural ajnas). Per tant, l'escala es divideix en agrupacions de tres o quatre notes, els jin (com s’observa al dibuix anterior). Els ajnas conformen així el maqam.
El ritme i el ball
Combinant escales
Ja s’ha comentat que existeixen més de setanta escales (maqams). A diferència de la nostra música, que és una música tonal, amb diferents tons, en la música magrebina hi trobem un sol acord. Per tant, una sola manera, un sol mode d'interpretar la melodia. Podem dir així que la música magrebina és molt diferent de la nostra música modal. És una música monofònica, d’una única escala (modal). D’un sol so que es va repetint. En canvi, la nostra música és polifònica. Conformada per diferents sons.
És a dir: en la música magrebina, instruments i veu conformen una única línia melòdica monofònica. Amb un únic so. Quan canten o quan toquen repeteixen, d’alguna manera, sempre els mateixos patrons melòdics. Adornant sovint la melodia amb el melisma, que consisteix en allargar la última vocal de cada estrofa.
Els instruments de la música magrebina
A més del ja comentat derbake, podem citar-ne el buzuq (una mena de mandolina), el nay —nai o ney— (una mena de flabiol), el quanun o qanún (instrument de percussió molt semblant a la cítara), el mijwiz (una flauta peculiar), la zummara (un flaviol doble típic de Tunísia), la zurna (semblant a la gralla), l’oud (molt semblant al llaüt), el rebab andalusí (semblant al rabell), el riq (una pandereta), el bendir (un pandero), la gaita (semblant a la dolçaina o a la gralla) i el kemanya (una mena de violí),...
Instruments com aquests, o molt semblants, es troben a tota la Mediterrània.
Gèneres musicals
La música àrab andalusí
Un dels gèneres més interesants que hi podem trobar és el gènere àrab andalusí. Una forma musical que es va escampar per tot Al Andalus durant el segle ix, durant el califat de Còrdova. Importada a la cort d’Abd Al-Rahman II pel músic iraquià Ziriyab [1]. Posteriorment, al segle xii, el músic , poeta i filòsof de Saragossa Ibn Bajjah n’enriqueix l’estil. La península ibèrica es transforma durant segles en un centre, a escala internacional, de difusió musical. Així com de la fabricació artesanal d’instruments musicals. Tot al mateix temps que floreixen les matemàtiques, la filosofia, la medicina i l’astronomia. La música d’Al Andalus s’escampa doncs per tota Europa, en especial de la ma dels trobadors provençals. Més endavant, l’expulsió d’àrabs i jueus per part dels reis catòlics, al segle xv, provoca que aquest gènere musical arribi al Magrib. Allà entra en contacte amb altres músiques autòctones i es transforma durant segles. De manera que ja al segle xx hi trobem diferents tipus de música àrab andalusí. Per exemple: al Marroc, pren el nom de Nuba (Nawba) [2], a Algèria Gharnâtî [3] , San’a o Ma’luf i a Tunísia i Líbia Ma’luf.
La Nuba
La Nuba, al Marroc, caracteritzada perquè sempre es correspon a una única escala concreta (el maqam).
Es conserven avui en dia onze nubes de les vint-i-quatre que hi havia inicialment. Músiques que s’han anat transmetent, generació rere generació, per tradició oral [4].
Cada nuba és composta en un mode o escala musical. A cada mode se li atribuïa una influència sobre els estats d’ànim, interpretant-se en diferents hores del dia. De manera que és per aquesta raó que hi havia en principi vint-i-quatre Nubes, cadascuna corresponent cada hora del dia.
Són cantades per una única veu o, a l’uníson per una coral. Elegides a partir de les formes poètiques muwashshah o zajal (moaixakha [5] o zàjal [6]).
La nuba es divideix en cinc parts, o mizans. A cada mizan li correspon un ritme i un compàs diferent en la següent seqüència:
- basît (6/4)
- qâ'im wa nusf (8/4)
- btâyhî (8/4)
- darj (4/4)
- quddâm (3/4 o 6/8)
Una nuba pot durar entre sis i set hores. Tanmateix, avui en dia, no es sol interpretar una nuba sencera sinó un únic mizan. Aquest comença amb un preludi nomenat tûshiya, m'shaliya o bughya, seguit per unes vint cançons (sana'i) [7].
Els noms de cada nuba coincideixen amb el mode musical bàsic sobre el que està composada.
Una nuba molt famosa és la Garîbat al-Huseyn. En aquesta nuba podem escoltar dos poemes, un sugl i una moaixakha. S’escolta una veu femenina acompanyada per instruments o per altres veus, amb uns patrons rítmics circulars. Conté en total seixanta-quatre cançons que tracten sobre l’amor, el dolor, l’abandó i el vi. El seu mode va ser composat per una esclava que tenia el sultà que inventà el mode al-Huseyn, nomenada al-Gariba ("l’estrangera"), per ser lluny de la seva família i país. El sultà n’era enamorat. Segons la tradició s’ha d’interpretar a l’albada i la seva melodia i to endolceixen el cor dels oients, els omplen de compassió i fan córrer llàgrimes al seus ulls.
Aquesta mateixa nuba la podem escoltar ara interpretada per una barreja d’instruments actuals (violí, viola, contrabaix, guitarra flamenca) i els tradicionals andalusís (darbuka, Quanun, Tar, Nay o Oud). Hi trobem de nou les mateixes estructures típiques: una introducció o preludi instrumental, presència de la veu sobre una base rítmica i diàleg amb passatges instrumentals o acompanyaments corals. Amb un ritme una mica més animat que a la versió anterior.
Una de les veus més brillants del Marroc, ha estat Zhora al Fassiya (Marroc, 1905-1994). Va néixer a prop de Fez i va començar a cantar a l'edat de 8 anys. Era de família jueva [8] i va ser molt estimada i famosa [9].
Escoltem ara la famosa Lamma Bada, en una versió interpretada per l’orquestra filharmònica Philarmonie 2016.
El chaabi
El chaabi (“del poble”) és un gènere musical que neix al segle xix a Casba (Algèria) que posteriorment es transforma en un gènere internacional a tot el Magrib. Per exemple, es fusiona al Marroc amb la música andalusí (que es transforma en música clàssica al Magrib) i a Egipte amb la música amazic.
Música que ens parla de les classes socials més pobres. De caire festiu, acompanyant sovint les celebracions socials i el ball. Els seus temes bàsics són l’amor, la pèrdua, l’amistat, la traïció, l’exili,... Molts cops amb intenció d’alliçonar-nos sobre algun concepte moral.
Típicament s’interpreta amb veus d’estil àrab, dotze músics amb diferents instruments i percussió de palmes, com el flamenc (generat també per la música andalusí).
El seu pare és Hajj Mohamed Al-Anka. Format al conservatori de música d’Algèria, hi va dedicar més de cinquanta anys a aquesta música.
Escoltem ara una mica de música chaabi de la veu de Mustapha Bourgogne: 
Mabkaou Shab.
La música Ra’i
La música Ra’i (en àrab “opinió”). S’anomena així perquè expressa l’opinió del poble, de les classes obreres, de les classes socials més desfavorides.
Apareix a Orà (Algèria) als anys vint del segle xx. En aquell temps Orà era una mena de Nova Orleans (EEUU), on es tocava música jazz. A Orà i convivia gent de totes les nacions d'Europa, i de bona part del món, quan Algèria era considerada no una colònia sinó una part més de França. Amb idiomes, religions i tradicions molt diferents, segregades en diferents barris.
La música ra’i és doncs una música reivindicativa que es rebel·lava tant contra l’opressió de determinats valors islàmics com de la pròpia opressió de l’estat francès. Va ser així la columna sonora de la revolta que va dur Algèria a la seva independència l’any 1962.
Posteriorment és censurada per la dictadura que s’instal·la a Algèria. De manera que la música ra’i es converteix en música de protesta contra el sistema corrupte que oprimeix encara més la societat.
La música ra’i triomfa també a França (sobretot dins la seva gran comunitat algeriana) transformada ja per altres influències musicals, com el reggae i el jazz modern. Fins que l’any 1985 s’organitza a Algèria un primer festival de música Ra’i, ja com a música nacional pròpia.
L’octubre de l’any 1988 és converteix en la música de la nova revolta algeriana i torna a ser censurada. La música ra’i és doncs una música associada sempre a la revolta, a la rebel·lió contra la injustícia social.
Per exemple, el famós cantant algerià Cheb Khaled afirma: “Contra l’integrisme només cap parlar d’amor ··· Hi ha fanàtics, hi ha feixistes, hi ha racistes, hi ha integristes (a Algèria) ··· Si fos possible, els posaria a tots en un barco i els enviaria a una illa per tal de que es matessin entre ells ··· Jo no canto a la política, jo canto a l’amor. La paraula política és massa forta. Jo no soc un polític que faci música ··· Em sento com algú que és al mig entre la lluita contra l’integrisme i el govern d’Algèria ··· La religió és una cosa, la política n’és una altra i la música n’és una altra de diferent ··· Estic en contra del fonamentalisme Islàmic. El jovent vol progrés, però fins i tot avui els joves no poden parlar en públic amb una noia, ni molt menys conviure amb ella fora del casament. En la musica ra’i podem expressar els nostres desitjos, podem trencar els tabús. Per això als fonamentalistes no els agrada el que fem" [10]
Escoltem ara a Cheb Khaled interpretant el seu tema Aicha, subtitulat en castellà, en un directe al programa Live Arab Idol.
Saidi, Sawahli, Nubian, Pop i Clàssica a Egipte
Una de les dives d’Egipte i de tot el món àrab és Umm Kulthum (Egipte, 1904?-1975), de la que trobarem també nombrosos videos a Youtube.
Per acabar, escoltem una peça moderna, influenciada pel country de Chicago.
Referències
- GARCIA BARRIUSO, P. PATROCINIO (1950) La música hispano-musulmana en Marruecos, Madrid, CSIC, INstituto de Estudios Africanos
- TORRENT, VICENT. (1990) La música popular. València, IVEI Alfons el Magnànim.
- SCARNECCHIA, PAOLO (1998) Música popular y música culta. Barcelona: Cidob Icaria.
- REIG BRAVO, JORDI (2015) Conferència inaugural: Espais de convivència a la Mediterrània, QuaDriVium, Revista Digital de Musicologia, Conservatori de Música de València.
Jordi Coll Vera - 2023