A l'antiga Grècia es referia a la formació i l'educació del membre ideal de la polis. Incorporava matèries tant teòriques com pràctiques i estava enfocada cap a la socialització dels individus dins de l'ordre aristocràtic de la polis. Els aspectes pràctics d'aquest tipus d'educació incloïen matèries actualment denominades com a arts liberals [retòrica, gramàtica i filosofia], així com disciplines científiques [aritmètica i medicina]. Un membre ideal i reeixit de la polis havia de posseir un refinament intel·lectual, moral i físic, per la qual cosa es valoraven els exercicis gimnàstics i pugilístics per l'efecte que feien sobre el cos, mentre que l'educació moral en què creien els grecs s'obtenia mitjançant l'estudi de la música, la poesia i la filosofia. Aquesta idea sobre la formació del mascle grec «com cal» era comú a tot el món de parla grega, exceptuant–ne Esparta, on es practicava una forma rígida i militarista de l'educació coneguda com l' agogé.

Els grecs consideraven que la paideia era destinada a la classe aristocràtica. La cultura i el jovent s'emmotllaven a l'ideal del kalós kagathós, és a dir el que és bell i bo. Aquesta idea és similar a la de la cultura del cavaller medieval i a la del concepte anglès del gentleman. La paideia grega és la idea de la perfecció, de l'excel·lència i de la virtut [areté]. La mentalitat grega era “ser sempre preeminent”».

Concepte de regeneració [tornar a néixer] que es troba en diferents camps com la filosofia, la teologia, la biologia o la política.

En filosofia es remunta als pitagòrics i als estoics, es refereix a la doctrina que afirma la regeneració o reaparició periòdica dels mateixos esdeveniments, de les mateixes ànimes i de la mateixa realitat com a conjunt, i equival a l'etern retorn [Nietzsche]. En teologia, la paraula pot referir–se a la reencarnació o al renaixement espiritual cristià simbolitzat pel baptisme. En biologia, és un terme equivalent a recapitulació, la hipòtesi avui refutada que afirma que les fases de desenvolupament d’un organisme passen pels mateixos canvis experimentats en la seva forma i estructura que en l’evolució de l’espècie. En teoria política, la palingenèsia és un component central de l'anàlisi del feixisme de Roger Griffin com a ideologia fonamentalment modernista.

A l'Evangeli segons Mateu s'afirma que Jesús va utilitzar aquesta paraula per descriure l'últim judici que preveu l'esdeveniment de la regeneració d'un nou món. Per tant, palingenèsia seria el resultat o el motiu del Judici Final, directament en si mateix.

Doctrina que afirma que tot ser de la naturalesa posseeix psique, o que la naturalesa és conscient. L'hilozoisme dels presocràtics és una forma de panpsiquisme (atribueix activitat psíquica a la matèria, que no obstant això continua sent matèria). Al començament de la filosofia moderna va ser una manera d'intentar solucionar els problemes que plantejava l'interaccionisme, deguts sobretot al dualisme de Descartes. Spinoza, amb la seva afirmació que només existeix una substància, que coneixem només sota dos atributs essencials, a saber, l'extensió i el pensament, defensa clarament el panpsiquisme.

Una versió actual d'hilozoisme es troba en la hipòtesi «Gaia», de James Lovelock, que sosté que «la Terra està viva»

«El concepte que la Terra és mantinguda i regulada de forma activa per la vida de la superfície va tenir els seus orígens en la recerca de vida a Mart. Tot va començar un matí durant la primavera de 1961, quan el carter em va portar una carta que estava tan plena de promeses i excitació com la primera carta d'amor. Era una invitació de la NASA per a ser un investigador experimental en la seva primera missió instrumental lunar [···]

La hipòtesi de Gaia suposa que la Terra està viva i considera les dades que existeixen a favor i en contra d'aquesta suposició. La vaig presentar per primera vegada als meus col·legues científics en 1971 en forma d'una nota titulada «Gaia vista des de l'atmosfera». Era un escrit breu, que només ocupava una pàgina de la revista Atmospheric Environment. Les dades que la recolzaven s'havien obtingut principalment a partir de la composició atmosfèrica de la Terra i el seu estat de desequilibri químic. Aquests es resumeixen en la taula 1.1 on es comparen amb la composició actual de les atmosferes de Mart i Venus, i amb la hipòtesi de quina seria ara l'atmosfera de la Terra si mai hagués tingut vida. Després de llargues i intenses discussions, Lynn Margulis i jo publiquem uns arguments més detallats i concisos en les revistes Tellus i Icarus. Després, en 1979, Oxford University Press va publicar el meu llibre: Gaia: Una nova visió de la vida sobre la Terra, que va recollir totes les idees desenvolupades per nosaltres fins a aquell moment. Vaig començar a escriure aquest llibre en 1976, quan les naus Viking de la NASA estaven a punt d'aterrar a Mart. Vaig utilitzar la seva presència allí com a exploradors planetaris per a establir l'escenari per al descobriment de Gaia, l'organisme viu més gran del Sistema Solar». ^[183]

Veure hilemorfisme.

Apotegma que significa Tot flueix. Concepte atribuït per Plató [al Cràtil – un dels mestres de Plató –] al filòsof presocràtic Heràclit que esquematitza la seva suposada opinió que tot està en canvi continu, amb la cita famosa: «No ens podem banyar dos cops al mateix riu». En diverses ocasions Plató atribueix el pensament a Heràclit, d'una manera més o menys vaga ^[184].

“Πάντα ῥεῖ καὶ οὐδὲν μένει” [Tot flueix, res no s'està quiet].

“Ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμέν τε καὶ οὐκ εἶμεν” [Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som].

Heràclit [segons la seva obra Sobre la natura] s’inclou habitualment entre els primers filòsofs de la natura, o filòsofs físics [els φυσικοί d’Aristòtil], que pensaven que el principi de totes les coses [l’arkhé, ἀρχή] era quelcom material [com l'aigua per a Tales, l'aire per Anaximenes, o el To Apeiron d’Anaximandre]. En realitat, tot i que Heràclit va identificar que aquest principi era el foc, no s'ha d'interpretar en sentit literal, sinó com una metàfora: el foc està en moviment i canvi constant, com la natura mateixa. Aquesta permanent mobilitat es fonamenta en una estructura de contraris. L'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia–nit, guerra–pau, fred–calor… Tot aquest flux continu és governat per la llei que tot ho regeix: el logos [λóγος].

En l’harmonia [segons Heràclit], coincideixen els oposats: «El camí que puja i el camí que baixa són un únic i mateix camí»; «al cercle són comuns la fi i el principi»; «la mateixa cosa són el viu i el mort, el despert i el dorment, el jove i el vell, perquè aquestes coses, al canviar–se, són aquelles, i a la vegada aquelles, al canviar–se, són aquestes». Així, «tot és un» i «de l’un procedeix tot». Aquesta harmonia i unitat dels oposats és l’arjé i, per tant, Déu i el diví: «El Déu és dia–nit, és hivern–estiu, és guerra i pau es sacietat i gana». «L’Un, l’únic savi, no vol i vol ésser nomenat Zeus». No vol ésser nomenat Zeus, si per Zeus s’entén el deu amb forma humana característic dels grecs; vol ésser nomenat Zeus, si per aquest nom s’entén el Déu i l’ésser suprem.

També plantejava [Heràclit] idees òrfiques i elements dins l’àmbit de la veritat i el coneixement: la necessitat de no creure cegament en el que ens mostren els sentits, no quedar–se amb la simple aparença de les coses i guardar–se de les conclusions basades en ella. La Veritat consisteix en captar més enllà dels sentits aquella intel·ligència que governa totes les coses.

Paradigma. Model. Exemple. En termes generals es pot definir al terme paradigma com la forma de visualitzar i interpretar els múltiples conceptes, esquemes o models del comportament en totes les etapes de la humanitat en el psicològic i filosòfic, que influeixen en el desenvolupament de les diferents societats així com de les empreses, integrades i influenciades per l'econòmic, intel·lectual, tecnològic, científic, cultural, artístic, i religiós que en ser aplicats poden sofrir modificacions o evolucions segons les situacions per al benefici de tots.

Un paradigma està constituït pels supòsits teòrics generals, les lleis i les tècniques per a la seva aplicació que adopten els membres d'una determinada comunitat científica.

El filòsof i científic Thomas Kuhn ^[185] va donar a paradigma el seu significat contemporani quan el va adoptar per referir–se al conjunt de pràctiques que defineixen una disciplina científica durant un període especificat de temps. El mateix Kuhn preferia els termes exemplar o ciència normal, que tenen un significat filosòfic més exacte. Tanmateix, defineix a un paradigma de la següent manera:

• Eel que es necessita observar i escrutar;
• el tipus d'interrogants que se suposa que s'ha de formular per trobar respostes en relació a l'objectiu;
• com s'han d'estructurar aquests interrogants;
• com s'han d'interpretar els resultats de la investigació científica.

El principi passiu [to páschon]. Segons els estoics, tot el que existeix és de naturalesa corpòria, i una de les característiques que defineixen als cossos és la de produir un efecte. Són cossos els dos primers principis a partir dels quals es desenvolupa la física: l’actiu [to poioûn] i el passiu [to páschon]. La doctrina pot ser considerada doncs un monisme ^[186] corporeísta; però l’ontologia estoica ha desenvolupat , a partir de la noció genèrica de “quelcom” [ti], una divisió en cossos [corporis, σωματικόν] i incorporis ^[187]. Només els cossos tenen existència i són efectivament reals. Els incorporis [ἀσώματον] són referits amb el terme ὑφεστάναι [huphestanai, subsistència, reals inexistents]. ^[188]

Veure poioûn, lógos, pneuma.

Un dels les tres modes de persuasió en la retòrica (juntament amb l'ethos i el logos), segons la filosofia d'Aristòtil. Ús dels sentiments humans per afectar el judici d'un jurat [Aristòtil, la Retòrica, llibre 1, 1356]. Per exemple intentar transmetre a l'audiència un sentiment [rebuig, llàstima, tristesa, simpatia, ...] cap al subjecte d'un judici per intentar amb això influir en la seva sentència [utilitzar un argument patètic].

Dins del binomi eros–pathos, s'entén com la bipolaritat permanent d'amor–mort, del cicle genèsic que enllaça amb el patiment de l'amor, o amb l'amor sofrent.

Altres accepcions són:

• Es pot utilitzar aquest terme per a referir–se al sofriment humà normal d'una persona, el sofriment existencial, propi de l'ésser humà en el món i contrari al patiment patològic o mòrbid. Significa també passió, disbauxa passional no patològica però induïda [perturbatio].
• En la crítica artística, la paraula pathos s'utilitza per a referir–se a l'íntima emoció present en una obra d'art que desperta una altra emoció similar en qui la contempla.
• Es pot definir com: «tot el que se sent o experimenta: estat de l'ànim, tristesa, passió, patiment, malaltia».
• Concepte ètic referit a tot el rebut per la persona, biològicament i cultural.

Experiència, prova. [intentar, provar].

Persuasió. Deessa o daimon que personificava la persuasió, la seducció i l’encant. Formava part dels Erots com a acompanyant d’Afrodita o ser un atribut més de la mateixa Afrodita [Ἀφροδίτη] la deessa de la bellesa, la sensualitat i l’amor.

[Argument, tipus de sil·logisme] conclusiu.

Límit, final, objectiu, extremitat.

Anaximandre fa derivar tot de l’Il·limitat o Indeterminat. Pitàgores combina aquesta noció amb la de límit [τό πέρας] que dona forma a l’Il·limitat. Com exemple, la música [i també la salut, on el límit és la «temprança», resultat de la qual és una sana harmonia]: la proporció i l’harmonia dels sons musicals són expressables aritmèticament. Transferint aquestes observacions al món en general, els pitagòrics parlen de l’harmonia còsmica. I, no contents amb recalcar la importància dels números en l’univers, van més lluny i declaren que les coses són números. ^[189]

Veure ápeiron.

Passeig. Moltes classes d'Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com a perípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. Dona nom als seguidors d’Aristòtil [peripatètics] i a la seva doctrina [el peripat].

Quelcom convenient depenent de les circumstàncies.

«Unes són coses [actes] convenients prescindint de les circumstàncies i altres depenent de les circumstàncies. Prescindint de les circumstàncies són aquestes; cuidar–se de la salut i dels sentits, i coses semblants. I depenent de les circumstàncies, mutilar–se a sí mateix i llençar les riqueses. I anàlogament cap dir de les coses convenients unes convenen sempre i altres no sempre. Convé sempre viure virtuosament, i no sempre, preguntar, respondre, passejar dissertant i coses semblants. De forma paral·lela cap dir el mateix de les coses contràries al convenient. I també en les coses indiferents es dona alguns cops el convenient, com, per exemple, que els joves obeeixin als preceptors». ^[190]

Quelcom que passa de la imaginació a un objecte que pot ser vist. Aparició. El que es mostra. El que apareix.

El que apareix. Arrel de la paraula fenomen.

En filosofia, imatge sensible que es registra a la ment [equivalent a l’imago romà]. Visió irreal producte de la imaginació o de l’engany dels sentits. Espectre.

Representació, aspecte, aparença. Percepció, impressió, visió mental.

Humanitat, benvolença. Afecte que deriva de l’empatia i la compassió d’un ésser humà envers l’altre.

Amistat o camaraderia. Originalment es referia a l'hospitalitat, és a dir, "no és una relació sentimental, sinó que pertany a un grup social". A l'Ètica a Nicòmac Aristòtil defineix la philia com l'afecte que ens fa estimar un ésser pel que és i no pel que ens pot aportar Amistat.

Veure neíkos.

Afany de riqueses. Defecte del polític segons Plutarc. ^[191]

Gust malaltís per la competició, per veure qui és el millor. Defecte del polític segons Plutarc. ^[192]

La noció de filosofia perenne (en llatí, philosophia perennis) suggereix l'existència d'un conjunt universal de veritats i valors comuns a tots els pobles i cultures. El terme fou emprat en primer lloc al segle xvi per Agostino Steuco en el seu llibre titulat: De perenni philosophia libri X (1540), en què la filosofia escolàstica és vista com el pinacle de la saviesa cristiana, a la qual tots els altres corrents filosòfics apunten d'un mode o un altre. La idea fou posteriorment assumida pel filòsof i matemàtic alemany Gottfried Leibniz, que la va fer servir per a designar la filosofia comuna i eterna que hi ha al darrere de totes les religions i, en particular, al darrere dels corrents místics. Aquest terme fou popularitzat de forma més recent per Aldous Huxley en el seu llibre del 1945: La filosofia perenne. L'expressió filosofia perenne també s'ha fet servir com a una translació del concepte hindú de Sanatana Dharma, la "veritat (o norma) eterna i immutable".

L'existència d'una filosofia perenne és el principi fonamental del tradicionalisme, formalitzat en els escrits dels pensadors del segle XX René Guénon i Frithjof Schuon. L'erudit i escriptor indi Ananda Coomarasuami, associat amb el tradicionalisme, també n'escrigué extensament.

F. Copleston no és d’acord amb el terme [concepte] i afirma que per a poder parlar de filosofia amb propietat s’han de conèixer a fons tots els sistemes filosòfics del passat ab ovo. ^[193]

Veure ab ovo.

Recerca d’honors. Defecte del polític segons Plutarc. ^[194]

Veure frònesis.

[Estoics] Físic. Relatiu a la naturalesa. Natural [el contrari d’artificial: technitón, τεχνητών]

Phusis. Naturalesa. Els primers filòsofs Jònics escolliren la physis o naturalesa com a objecte principal de les seves investigacions. Principi o origen de la realitat. Origen que atribuïren a diferents elements materials, com l’aigua, l’aire o l’indeterminat, als que consideraren el principi [l’arjé] del que prové la realitat que coneixem. Per aquest motiu foren coneguts també com a físics [els que estudien la naturalesa]. Al parlar de la física aristotèlica o de la epicúria ens referim a les teories dels aristotèlics o dels epicuris sobre la naturalesa.

Aristòtil distingeix dos tipus d’éssers:

• Els éssers naturals, amb moviment propi; es mouen per sí mateixos.
• Els éssers fabricats, que només es mouen per una força externa.

Els éssers naturals es mouen, es desenvolupen, es transformen en funció d’una força interna. Per tant [per Aristòtil] la Physis o la naturalesa és el principi del moviment i del canvi en els ens.

Exposa dos sentits bàsics del terme naturalesa:

• La Naturalesa entesa com a la totalitat dels éssers naturals.
• La Naturalesa entesa com el ser propi de les coses [el que les coses són realment].

Para explicar el concepte de naturalesa [Aristòtil] desenvolupa tres teories [veure hilemorfisme, ousia]:

• La teoria hilemórfica [o de la Substància]: la substància com a substrat que no canvia dins l’ens [el que roman a través dels canvis]:
• Substàncies primeres: els subjectes individuals i concrets. Composades de matèria i de forma.
• Substàncies segones: els gèneres i les espècies que tenen un caràcter universal [multituds de substàncies primeres].
• La teoria de la Potència i l’Acte: pretén explicar el moviment. La potència s’entén como el poder per a exercir una transformació en un objecte, mentre que l’acte es concep com a l’ésser actual, la realitat del ser que ja és. Per exemple: abans de moure’s tenia la capacitat de fer–ho [la potència], amb el moviment la potència s’actualitza en acte. Els éssers inalterables no tenen la potència del moviment i resten sempre en acte.
• La teoria de la causació: causa com el factor o principi del que depèn una cosa.
• Causa material: allò de que està fet quelcom.
• Causa formal: el que un objecte és.
• Causa eficient: allò que ha produït aquest quelcom, el que explica el perquè de les coses.
• Causa final: allò per al que existeix quelcom, el que explica el per a què de les coses. És la causa fonamental; la que explica la realitat.

Creença o fe. Per a Plató, grau de coneixement [dins la doxa, món sensible] superior a l’eikasia però inferior a la dialèctica [nivell superior, món intel·ligible] amb la que s’arriba al Món de les Idees [Formes] eternes.

Veure eikasia.

El creïble, el que és persuasiu. Els grecs distingien entre versemblant (eikos) i creïble (pithanón). El terme probable ve de Ciceró i la seva retòrica. Ciceró tradueix per probable indistintament els termes eúlogon [veure eúlogon] i pithanón, sense tenir en compte que els dos termes pertanyen a diferents moments de l’Acadèmia Nova. En els testimonis relatius a Carnéades s’afirma que en lloc del terme eulogon que utilitzava Arcesilao es troba el de pithanos [literalment persuasiu] que ja no es refereix de manera tan directa a l’activitat de la raó sinó al sentiment de veritat que s’experimenta davant d’una representació. Per Arcesilao no hi havia cap criteri de veritat de les representacions. La representació, que hauria de revelar a la vegada l’estat del subjecte i la realitat de l’objecte exterior, és amb freqüència una font d’error. També qüestionava la capacitat de la raó per assolir la veritat. Dubtava dels propis principis de les matemàtiques. Com a sofista utilitzava el sorites com a forma de raonament i podia passar fàcilment d’una conclusió a la contrària. El terme pithanón suposa el pas de l’escepticisme absolut al probabilisme. ^[195]

Aristòtil utilitza el terme pithanón a passatges de la Retòrica, en particular en la definició d’aquesta ^[196]. Quintilià, a la traducció de la definició aristotèlica, utilitza la paraula llatina persuasibile, que la majoria dels estudiosos han seguit. Però és preferible utilitzar una de les connotacions comunes de pistis: “confiança”, “credibilitat”, “convicció”, com ho fa Quintín Racionero: “una facultat de teoritzar el que és adient en cada cas per a convèncer”. En altra passatge, diu Aristòtil, que la funció de la retòrica no és persuadir (πεῖσαι ἔργον αὐτῆς), sinó veure “els medis de convicció més adients” a cada cas (tà hypárkhonta pithanà, τὰ ὑπάρχοντα πιθανά). Recentment, Megan Foley [1913: 142] interpreta tà hypárkhonta pithanà com a “probabilitats, plausibilitats, persuasibilitats que existeixen abans de que l’obra de persuasió comenci”

Veure escepticisme.

Terme utilitzat per Procle en el sentit que avui coneixem com a “Plànol d’Existència”.

De πλουτος [ploutus, riquesa) i κρατος [kratos, poder].

Sol considerar–se una forma d’oligarquia. Promoguda per algunes polis de la Grècia clàssica (Corint, Tebes i, en algunes fases de la seva història, Atenes); la República Romana de 300 a 146 a.C;​ l’antiga Cartago; o algunes ciutats–estat de la Itàlia medieval (Gènova, Venècia i Florència).​ Situacions en que les elits econòmiques exerceixen un paper desproporcionat o un control absolut del poder polític o social. En molts casos [Roma, Corint o Venècia, ...] limitaven l’accés a la representació política als habitants que no tenien uns mínims de riquesa.

La primera menció històrica es troba a Xenofont, en referencia a la situació política existent a Atenes abans de les reformes de Soló. Els hippeis [cavallers], eren amos de la major part de les terres i esclaus. Controlaven el procés polític d’Atenes, amb mesures per a excloure a les classes baixes del govern de la ciutat i governant exclusivament pel seu benefici. Les reformes de Soló garantiren el voto de tots els ciutadans independentment del seu nivell de riquesa, així com límits estrictes per a l’elecció de magistrats [fins i tot per designació aleatòria entre la població].

Veure isotímia.

Pneuma és equivalent en el monisme material d'Anaximenes de Milet a aer (ἀήρ) com l'element que originà tota la resta. Aquest ús és el primer que es fa del terme en filosofia. Una cita d'Anaximenes observa que «així com la nostra ànima, essent aire, ens manté junts, així la respiració (pneuma) i l'aire abasten el món sencer». En aquest ús primerenc, aer i pneuma són sinònims.

A la medicina grega antiga, pneuma és la forma en què circula l'element aire. És la matèria que sosté la consciència en un cos. Segons Diocles Caristi i Praxàgores, el pneuma psíquic fa de mitjancer entre el cor, concebut com a seu de la ment, i el cervell. Per Hipòcrates, la funció de la respiració és el manteniment de la calor vital. Cap al 300 a.C. Praxàgores descobreix la distinció entre artèries i venes. Les artèries es consideraren com les vies per al transport del pneuma a les diferents parts del cos [en un cadàver les artèries són buides]. Una generació més tard, Erasístrat converteix aquestes idees en base d'una nova teoria de la malaltia i el seu tractament. El pneuma, inhalat de l'aire exterior, es desplaça a través de les artèries fins que arriba als diferents centres, sobretot al cervell i al cor, i allà hi causa el pensament i el moviment orgànic.

Aristòtil [Sobre la respiració – Περὶ πνεύματος, De spiritu] descriu el pneuma symphyton, l'aire mòbil i càlid que en l'esperma transmet la capacitat per a la locomoció i certes sensacions a la descendència. Aquests moviments deriven de l'ànima (psique) dels pares i són encarnats pel pneuma com una substància material en el semen. El pneuma aristotèlic és necessari per a la vida, i com en la teoria mèdica, se'l lliga amb la calor vital, però se'l defineix d'una manera menys precisa i extensa que al dels estoics.

A l'estoïcisme, el pneuma és el concepte d'alè de vida, una mescla de l'element aire (en moviment) i l'element foc (com calor). Per als estoics, pneuma és el principi actiu, generatiu, que organitza tant l'individu com el cosmos. En la seva forma més alta, el pneuma constitueix l'ànima humana, que és un fragment del pneuma que és l'ànima de Déu [Zeus]. Com una força que estructura la matèria, existeix en els objectes inanimats. En la seva introducció a les Meditacions de Marc Aureli, el sacerdot anglicà Maxwell Staniforth atribueix a Cleantes, qui desitjaria donar un significat més explícit al 'foc creatiu' de Zenó, ésser el primer a emprar el terme pneuma per descriure'l. Com el foc, aquest 'esperit intel·ligent' s'imaginava com una tènue substància semblant a l'aire comú o a la respiració, però que essencialment posseeix la qualitat de la calor; és immanent en l'univers com Déu, i en l'home com ànima i principi que dona la vida. Els estoics oposaren el pneuma a l’ hylé que consideraven matèria informe i passiva.

En l'ús que dona al terme grec el Judaisme i el Cristianisme [traducció de la Septuaginta i del Nou Testament, en la seva major part escrit directament en grec], el pneuma és equivalent a 'esperit'; tot i que no sempre, així per exemple, en les traduccions de Joan 3:5–8, pneuma es tradueix, segons el context, per "vent" o per "esperit":

Produir, actuar, composar, fer, inventar". El concepte aristotèlic de poiesis [veure poiesis] és més vast que l’habitual nostre de poesia. Serveix per a indicar la creació artística en general, la qual, d’acord amb la tradició realista grega, és concebuda com a imitació de la realitat sensible.

Per Plató [El banquet] el terme és “la causa que converteix qualsevol cosa que considerem no–ser en ser”. Diotima descriu la lluita per la immortalitat en relació amb la poiesis. En aquesta gènesi hi ha un moviment més enllà del cicle temporal de naixement i decadència. “Aquest moviment pot ocórrer en tres tipus de poiesis: (1) natural a través de la procreació sexual, (2) en la ciutat a través de la consecució de la fama heroica i, per últim, (3) en l’ànima pel cultiu de la virtut [areté] i el coneixement».

S’entén per poiesis tot procés creatiu. És una forma de coneixement i també una forma lúdica: l’expressió no exclou el joc. Producció o creació però amb un fi [finalitat]. Saber productiu.

Dins la filosofia moderna, Martin Heidegger [La pregunta per la tècnica, 1954] es refereix a la poiesis com a «il·luminació», en el seu sentit més ampli. És com «el florir de la flor, el sortir d’una papallona del seu capoll, la caiguda d’una cascada quan la neu comença a fondre’s”. El moment de èxtasi produït quan quelcom s’allunya de la seva posició com a una cosa per a convertir–se en altra.

Es a partir de la concepció d’Heidegger que, en el camp de les arts, poiesis refereix a la fascinació provocada en el moment en que, mediant múltiples fenòmens associatius aportats per la percepció, els diferents elements d’un conjunt s’integren per a generar una entitat nova, denominada estètica.

La nova relació amb la tècnica, per la que aquesta es posa al servei del desig i dona origen a altres formes de desamagar, afirma Heidegger, inclou, com a una de les seves formes, l’art com a poiesis, en tant que, el mateix que la techné, l’art fa present una realitat que dorm allà amagada.

Veure poiesis.

[Estoics] el principi actiu de la física estoica [to poioûn].

Veure páschon, lógos, pneuma.

Principi passiu. El que és produït [el contrari del que és generat: gignómenon, γῐγνομένω].

Personificació de la guerra i la batalla [bellum llatí]. Tensió polar que genera al món. El món arriba a existir per la separació que no dissocia ni destrueix sinó que constitueix.

Heràclit descriu Pólemos com a "rei i pare de tots", amb la capacitat de treure tot a l’existència i d’aniquilar–ho.​ Heidegger interpreta la visió pròpia que té Heràclit de Pólemos com el principi de separació “el que divideix o allunya” [auseinandersetzung].

Ciutat–estat, el marc essencial on es desenvolupà i s'expandí la civilització grega fins l'època arcaica. La unificació entre el nucli urbà i el camp, característica essencial de la polis arcaica i clàssica, no es complí fins a la segona meitat del segle VII aC. L'estructura de la polis comporta un establiment urbà, generalment instal·lat al peu d'una acròpolis, les terres propietat dels ciutadans particulars, els camps sense conrear, i els boscos. Socialment la polis es caracteritzà per l'existència d'un grup de ciutadans que gaudien de tots els drets, d'un grup d'estrangers (metecs) sense drets però lliures, i d'un tercer grup, els esclaus, privats de llibertat i que no disposava de cap dret.

Els membres de la classe dirigent, denominats "dels millors" exercien el poder econòmic i polític, monopolitzaven a més les terres. Eren els únics que podien intervenir en les guerres [les armes i les armadures de metall eren molt costoses]. El poble governat, el donem, solament participava en la vida pública quan així era requerit per l'assemblea aristocràtica. Aquest sistema aristocràtic o govern dels millors revela l'existència de cercles de parentiu hereditaris. Des del seu naixement una persona, ja sigui un terratinent o un camperol, quedava integrada en diferents tribus o phylai [φυλαι]. Les tribus eren dividides en comunitats formades amb els descendents d'un heroi o d'algun déu ancestral (fratías). La rígida estructura social justificava el predomini i capacitat de lideratge de l'aristocràcia grega.

L’estructura urbanística de les polis era presidida per l'àgora o centre de reunió i de parlament entre els habitants, com un dels elements que van afavorir el desenvolupament d'una forma de pensament que va superar el mythos i les antigues teogonies i va engendrar un pensament crític i anti–dogmàtic que ja es mostra des dels primers presocràtics. La raó grega apareix com a filla de la polis.

La composició i les formes de govern d'aquestes polis va ser molt debatuda en l’àmbit filosòfic, especialment amb Plató [República, Lleis], que intenta definir com ha de ser la polis ideal, i que [Timeu] relaciona la polis amb el conjunt del cosmos. També Aristòtil [Ètica a Nicòmac, Política] se n’ocupa. Els estoics reflexionen sobre la polis, ja en el context del període hel·lenístic, que, marcat per la desaparició del paper d'aquestes, estén la seva reflexió al conjunt del cosmos i crea l'ideal cosmopolita: el cosmos com a polis comuna.

Constitució. República. Regulació de la vida dels ciutadans per part de l’Estat.

Regim polític que implica el govern de les classes mitjanes sota una constitució i d’acord a la llei ^[197].

Estructura dels òrgans de govern de la polis. Forma de govern constituïda pel populus que busca el bé comú a diferencia de la democràcia directa d’Atenes. ^{[198] [199]}

La μικτὴ [μεμειγμένη] πολιτεία [ordenament constitucional mixt] combina de manera sàvia i proporcionada elements dels règims polítics purs o simples (monarquia, aristocràcia i democràcia) com a garantia d’estabilitat i de pau interna. La constitució òptima és l’ἀρίστη πολιτεία [aríste politeía].

Porus, passatges, camins. Demòcrit d’Abdera dona explicació mecanicista de les sensacions. Empèdocles ja havia parlat d’efluvis que surten dels objectes i arriben, per exemple, als ulls. Els atomistes diuen que aquests efluvis són àtoms, imatges petitíssimes (δείκελα, εἴδωλα) que els objectes emeten sense parar. Aquestes diminutes imatges entren pels òrgans dels sentits, que no són més que uns passatges (πόροι), i xoquen contra l’ànima, composta també d’àtoms. Al travessar l’aire, les imatges es deformen; per això, els objectes molt llunyans no es perceben bé. Les diferències de color s’expliquen per la llisor o la rugositat de les imatges, i l’audició s’explica de manera semblant: el corrent d’àtoms produït pel cos ressonant provoca un moviment en l’aire situat entre el cos i l’oïda. De manera semblant s’explica el gust, l’olfacte i el tacte. Demòcrit sosté també que totes les sensacions dels sentits particulars són falses. Fora del subjecte no hi ha res real que es correspongui a aquelles sensacions: tot és νόμϕ. [imposició de la norma]. Només hi ha “els àtoms i el buit”. Les nostres sensacions són purament subjectives. Causades per quelcom extern i objectiu [els àtoms]. «Pels sentits no coneixem en veritat res segur, sinó tan sols quelcom que canvia segons la disposició del cos i de les coses que entren en ell o amb les que ell xoca». Els sentits particulars no ens proporcionen cap informació sobre la realitat. Les qualitats secundàries, [pròpies o específiques], al menys, són subjectives. ^[200]

Corrent filosòfic que afirma que l’únic coneixement autèntic és el coneixement científic basat únicament en el mètode científic. Critiquen la metafísica com a pseudociència. El positivisme [al s. XIX] va provocar un gran interès en l’estudi del llenguatge. Tant en la seva dimensió formal [l’empirisme lògic] com en quant llenguatge natural, estudiant els «jocs del llenguatge», i donant lloc a la filosofia analítica.

El positivisme deriva de l’empirisme i de l’epistemologia d’inicis del s. XIX de la ma dels pensadors francesos Henri de Saint–Simon i Auguste Comte, i el britànic John Stuart Mill. S’estén i desenvolupa per la resta d’Europa a la segona meitat del s. XIX.

Veure constructivisme, epistemologia.

Escola filosòfica sorgida als EUA a la fi del s. XIX i començaments del XX, els propulsors del qual més destacats van ser Charles Sanders Peirce, William James i John Dewey. Peirce va ser l'iniciador del mètode que implica aquest sistema, formulant el principi que l'interès i importància d'un concepte resideix únicament en els efectes directes que considerem pugui tenir en la conducta humana. A aquest mètode d'atorgar significat als conceptes, tendent a eliminar el metafísic, va anomenar Peirce «pragmatisme» (que després va canviar per «pragmaticisme» per a diferenciar–lo del que ell creia que eren desviacions del seu pensament), inspirant–se en la praxi de la filosofia grega i la «pràctica» de Kant. Aquestes idees inicials es van difondre entre els membres del denominat «Club metafísic» de Cambridge, entre els quals s'explicava W. James. Aquest les va popularitzar sobretot amb la seva obra Pragmatisme, de 1907. James va generalitzar la recerca del sentit no només dels termes, sinó també de les grans qüestions metafísiques, i la va configurar com una teoria sobre la veritat. Segons James, més que en un acord o concordança amb la realitat, la veritat consisteix en el que és avantatjós per al pensament, o en la consecució d'una relació satisfactòria amb la realitat; l'avantatge i la satisfacció es refereixen a l'útil, o al pràctic; «veritable» és una classe de «bo».

«Quan nostres idees no copien amb precisió el seu objecte, què significa adequació amb aquell objecte? ... El pragmatisme fa la seva pregunta usual: «Admesa com a certa una idea o creença –diu–, quina diferència concreta es deduirà d'això per a la vida real de l'individu? Com es realitzarà la veritat? Quines experiències seran diverses de les quals s'obtindrien si la creença fora falsa? En resum, quin és, en termes d'experiència, el valor efectiu de la veritat?»

En el mateix moment que el pragmatisme fa aquesta pregunta comprèn la resposta: idees veritables són les que podem assimilar, fer vàlides, corroborar i verificar; idees falses són les que no. Aquesta és la diferència pràctica que suposa per a nosaltres tenir idees veritables; aquest és, per tant, el significat de la veritat, doncs això és tot el que és conegut com a veritat. [···]

La veritat, dit breument, és només l'avantatjós en la nostra manera de pensar, d'igual forma que el just és només l'avantatjós en la manera de conduir–nos.» ^[201]

Aquest aspecte relativista del pragmatisme va ser corregit, o discutit, per J. Dewey que analitza el concepte del «veritable en la pràctica» en termes que s'apropen als requisits d'una investigació científica. Dewey va anomenar instrumentalisme a la seva manera d'enfocar el pragmatisme: el coneixement és un procés d'investigació, en el qual les idees són els instruments:

«D'aquesta manera, «les teories» arriben a ser instruments, no respostes a enigmes, en les quals puguem descansar. No ens hi gronxem en elles, ens movem cap endavant i, a vegades, amb la seva ajuda, replantegem la Naturalesa». ^[202]

D'elles no diem pròpiament que siguin veritables o falses en si mateixes, sinó que els mitjans que fem servir per a investigar quines de les nostres creences serveixen per a resoldre els nostres problemes són d'índole variada; el terme de la investigació no és la veritat o la certesa absoluta, sinó una «afirmabilitat garantida», és a dir, un prudent judici pràctic que es recolza en el conjunt d'afirmacions que desenvolupa metòdicament l'empresa (comunitat) científica. Dewey ha estat considerat com un dels filòsofs americans més influents del present segle: moltes de les seves idees han repercutit en diversos aspectes de l'educació, l'ètica, la sociologia i la política.

Mansuetud, afabilitat, dolçor [de caràcter]. ^[203]

Acció concreta i particular. Activitat diferent de l'especulació o de la contemplació. Els rituals són pràctiques religioses i espirituals.

Mètode de coneixement i saviesa sovint oposat a la teoria [sovint complementaris]. Saber fer, procediment amb l'experiència, la implementació i l'aplicació. A diferència de la poesia, l'objectiu de la pràctica és el perfeccionament [no una activitat productiva].

Aristòtil [Metafísica, Ètica a Nicòmac] en parla llargament. Distingeix tres nivells d’activitats destinades a l’adquisició de coneixement:

• Prâxis: acció que no té altra finalitat que la pròpia activitat realitzada. Per exemple: escoltar música pel plaer d’escoltar–la. Per Aristòtil, la praxis perfecta és l’acció que és fi en sí mateixa, és a dir, que posseeix ella mateixa el fi, no tendeix a, no està limitada per un fi diferent d’ella mateixa (si ho està s’anomena kínesis —moviment— [veure kinesis]: corrupció, generació, alteració; per exemple: el foc produeix moviment i transformació en els cossos).
• Poíesis: activitat productiva —similar a la kínesis— on la generació és en el sentit grec: fer l’home. Inclou el lógos i té una dimensió pràxica. La seva finalitat és la producció intel·lectual —pràctica o no—. És la intel·ligència que transforma i especula. [veure poiesis]
• Theoria: la contemplació. Forma suprema de la praxis–poiètica. La seva finalitat, segons Aristòtil, és la pròpia teoria. [veure theoria]

Per Aristòtil ^[204], dins la lògica aristotèlica, els predicables son conceptes ^[205] universals que poden aplicar–se a molts subjectes. Als Analítics posteriors es refereix a cinc predicables, o modes generals d’atribució: gènere (γένος), espècie (εἶδος), diferencia (διαφορά), propi (ἴδιον) i accident (συμβεβηκός). ^[206]

El gènere representa la part de l’essència comuna a varies espècies; l’espècie representa l’essència del ser; la diferencia expressa la part de l’essència que no és comuna, sinó característica de l’espècie; propi, o propietat, expressa una qualitat que acompanya necessàriament l’espècie, i l’accident expressa una qualitat contingent, que pot estar o no en el ser.

Principi de la filosofia clàssica segons el qual la relació de causa i efecte, o de causalitat, ha d'estendre's a tot l'àmbit de la realitat. En la filosofia clàssica, aquest principi té valor universal tant en l'àmbit del ser com del conèixer i, juntament amb el principi de raó suficient, que és el seu equivalent en la formulació de Leibniz («res succeeix sense raó»), fonamenta els raonaments a posteriori, sobre fets d'experiència, de la mateixa manera que el principi de no contradicció o d'identitat, fonamenta els raonaments a priori, independents de l'experiència. En la filosofia escolàstica, on aquest principi es formula com «tot ens contingent suposa necessàriament una causa», rep un abast metafísic i és considerat mitjà necessari per a la demostració de l'existència de Déu.

En la filosofia moderna, s'ha discutit profusament si aquest principi era analític (a priori) o sintètic (a posteriori). L'empirisme va sostenir decididament, en contra del racionalisme, el seu caràcter empíric; Kant va fondre ambdues postures amb l'afirmació del caràcter sintètic a priori del principi. Amb la ciència moderna, i l'aplicació a tot l'àmbit de la naturalesa de la causalitat universal, s'ha arribat a l'afirmació del determinisme causal físic: «Tot el que comença ha de tenir una causa», o «a idèntic efecte idèntica causa». No obstant això, el món físic de les partícules subatòmiques sembla negar l'afirmació de la validesa universal del principi de causalitat; el principi d'indeterminació d’Heisenberg prohibeix utilitzar a un mateix temps conceptes mútuament incompatibles (com a posició i velocitat, ona i corpuscle), amb el que només pot recórrer–se a lleis de probabilitat per a predir els fenòmens del món subatòmic, que quedaria, per això mateix, fora de l'abast universal del principi de causalitat.

Veure causalitat, determinisme.

[Estoics] Praeposita. Les coses preferibles [enaltides] dins les indiferents [ἀδιάφορα, ni bones ni dolentes].

«[···] bens són les virtuts: prudència, justícia, valentia, temprança i les altres. Mals, els contraris: insensatesa, injustícia i les altres. Neutres [indiferents] són aquelles coses que ni beneficien ni perjudiquen, com la vida, la salut, el plaer, la bellesa, el vigor, la riquesa, la bona fama, el naixement noble. I les contràries a aquestes: la mort, la malaltia, la fatiga, [···] segons diuen Hecatón en el llibre setè de Sobre la fi, i Apol·lodor en la seva Ètica, i Crisip. Doncs aquestes coses no són bones, sinó indiferents, preferibles segons la seva espècie». ^[207]

«[···] d’entre les coses que no són dignes de valoració, una part té suficient motiu per a que siguin rebutjades, com el dolor, la malaltia, la pèrdua dels sentits, la pobresa, la deshonra, i les semblants a aquestes, i altra part no és així. D’aquí que Zenó nomenés proegménon [preferible] i apoproëgménon [rebutjable], el seu contrari...» ^[208]

Voluntat, decisió o deliberació moral, elecció moral.

Aristòtil supera l’intel·lectualisme socràtic. Totalment realista, compren perfectament que una cosa és conèixer el bé i altre de molt diferent és fer i actualitzar el bé. Per tant, tracta de determinar quins són els processos psíquics que pressuposen l’acte moral. Sobretot de l’acte de l’elecció (prohairesis), i el lliga estretament al de la deliberació.

Epictet [estoic] col·loca la prohairesis com a fonament moral, en lloc d’un criteri abstracte de veritat. La prohairesis (pre–elecció, pre–decisió) és la decisió i l’elecció de fons, que l’home realitza d’una vegada per sempre i que determina la clau del seu ésser moral, i de la que dependrà tot el que faci i la forma en que ho faci. Per Epictet l’autèntica prohairesis coincideix amb l’acceptació del seu gran principi. Un cop realitzada l’elecció fonamental, les eleccions particulars —cadascuna de les accions— seran conseqüències d’aquella. L’elecció fonamental és la substància del nostre ésser moral. “No ets carn o ossos, sinó elecció moral: i si aquesta és bella, tu seràs bell”. Aquesta elecció fonamental no és un acte de la voluntat. L’ètica d’Epictet no és una ètica voluntarista. La prohairesis és un acte racional, un judici cognitiu. Es fonamentada en la noció socràtica de ciència.

Progrés, avenç, evolució, emanació. Moviment dels éssers de la Unitat a la multiplicitat. Per Plotí, representa el contrari de l’epistrophé [ἐπιστροφή , retorn, retorn a l’U].

Veure epistrofé.

Raó, coneixement, saber, consciència, enteniment, intel·ligència. Intuïció anticipada de quelcom, basat en la doctrina o creença filosòfica dels epicuris i els estoics. [En psicologia] anticipació mental d’un acte per obrar, realitzar o fer. [En retòrica) figura retòrica en la qual l'emissor expressa, tàcitament o explícita, una objecció al seu propi argument per després respondre'l immediatament. Fent això, espera enfortir la seva argumentació refutant possibles objeccions abans que la seva audiència pugui formular—les. Passatge d’una obra literària que s’anticipa a un succés posterior trencant la seqüència cronològica o temporal.

Providència, previsió. Sistema de donació i propietat de la terra en l’Imperi bizantí, comparable al feudalisme occidental.

Pels estoics era la providència. Res a veure amb la providència d’un Déu personal. Sinó com a finalisme universal, en quant allò que fa que cada cosa —fins la més petita— es faci bé i de la millor manera possible. Es tracta d’una providència immanent i no transcendent, que coincideix amb l’Artífex immanent, amb l’ànima del món. Aquesta providència immanent es revela també com a fat i com a destí (heimarmene), és a dir com a necessitat inevitable. Els estoics interpretaven aquest fat com la sèrie irreversible de les causes, com l’ordre natural i necessari de totes les coses, com el llaç indissoluble que vincula tots els éssers, com el logos segons el qual passen les coses passades, “les que passen, passen, i les que passaran, passaran”. Donat que tot depèn del logos immanent, tot és necessari (al igual que tot és providencial), fins i tot el fet més insignificant. Tot al contrari que els epicuris que, amb la declinació dels àtoms, havien deixat tot en mans de l’atzar.

Referent a l’ensenyament previ necessari per a assolir coneixements més avançats en una disciplina, ciència o art.

Plató usava aquest terme per a referir–se a les disciplines matemàtiques, que considerava fonamentals [per la seva influència pitagòrica] per a poder accedir al coneixement superior de les Idees. Per Plató era constituïda per l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música [astronomia i música dirigides a l’intel·lecte i no tant als sentits: nombres i relacions espacials dels astres i estructura matemàtica de la música]. Els sentits són [per Plató] font de doxa, però no d’episteme.

Kant utilitza propedèutica en alemany (propädeutik), per a referir–se a la seva pròpia filosofia crítica. La crítica de la Raó és doncs una propedèutica de les ciències positives. Per ell, la Memòria es presenta com a una «propedèutica» de la metafísica, entesa com a coneixement dels principis del pur intel·lecte. En primer lloc es proposa establir la diferència entre:

• Coneixement sensible: constituït per la receptivitat del subjecte, que en certa manera es veu afectat per la presència de l’objecte. En quant tal, representa les coses uti apparent i no sicuti sunt [com se li apareixen al subjecte i no com són en sí]. Per aquesta raó em presenta fenòmens, el que significa precisament [del terme grec phainesthaí] les coses com es manifesten o apareixen;

   

• coneixement intel·ligible: facultat de representar aquells aspectes de les coses que, per la seva pròpia naturalesa, no es poden captar pels sentits. Les coses, tal com són captades per l’intel·lecte, constitueixen els noúmens [del grec noein, pensar] i mostren les coses sicuti sunt. “Possibilitat”, “existència”, “necessitat” i altres semblants són conceptes propis de l’intel·lecte, i no procedeixen òbviament dels sentits. La metafísica es basa en aquests conceptes.

Veure légein, nòesis.

(Del llatí propositio, “oració part d'un discurs”, que tradueix el grec lógos apophantikón, o bé prótasis, πρότασις) Oració assertòrica, que afirma o nega quelcom d'alguna cosa, i és susceptible de ser vertadera o falsa, identificant–se així amb enunciat. En un sentit més estricte, és el significat d'un enunciat .

Veure apophantikón, proposició categòrica, proposició hipotètica, quadrat de les oposicions.

El problema dels universals passa a l’escolàstica a través de Boeci. Al comentar la Isagoge de Porfiri, Boeci s’enfronta amb tres qüestions proposades per Porfiri: a) si existeixen o no els universals, és a dir, els gèneres i les espècies: animal, home, etc.; b) si són corporis o no; c) en el cas de que siguin incorporis, si són units a les coses sensibles. Porfiri no proposa cap solució a aquests interrogants. Boeci, seguint la petjada d’Alexandre d’Afrodísia, suggereix determinades respostes, que poden resumir–se en aquell corrent que a continuació serà denominat «realisme moderat». L’universal (animal, home, etc.) existeix en quant universal nomé en l’intel·lecte, i per això els universals són incorporis. En la realitat no existeix l’home universal, sinó que existeixen en canvi homes individuals. Abstraient–ne els caràcters comuns dels individuals, s’obtenen els universals.

Luci Apuleu, el poeta llatí autor de l’Ase d’or, també escriu sobre filosofia. Arriba fins nosaltres l’obra en tres llibres De dogmate Platonis. En el tercer llibre, titulat De philosophia rationali, Apuleu s’interessa per les relaciones entre les quatre proposicions clàssiques, que es divideixen —segons la quantitat, l’extensió del subjecte— en universals, particulars, singulars i indefinides. Una proposició és universal quan el predicat és atribuït o negat respecte a tots els ens abastats pel subjecte: «tots els homes [o: cap home] són filòsofs». Tenim una proposició singular quan el predicat s’afirma o es nega d’un sol individu: «Sara és filòsofa», «Lluís no és filòsof». Una proposició particular és aquella en la que el predicat s’atribueix o es nega només d’alguns dels ens abastats pel subjecte: «algunes dones són filòsofes». A la proposició indefinida el predicat s’atribueix o es nega d’un subjecte, però sense precisar a quants individus es fa referència: «el tren corre». Apuleu, al tractar i analitzar totes aquestes proposicions, afirma que és convenient presentar–les en quadrata formula, i les disposa segons el quadre següent:

En aquest quadre hi falten les subalternes. Boeci, refà el quadre lògic d’Apuleu i el completa amb la subalternación, introduint–ne el vocabulari que més tard serà d’ús comú a tota l’edat mitjana i més tard. Parla de proposicions contradictoriae, contrariae, subcontrariae i subalternae. Introdueix termes com «“subjecte”, “predicat” i “contingent”», que esdevindran clàssics.

El quadrat lògic completat i estructurat per Boeci es presenta del següent mode:

Veure modalitats alètiques, proposició, quadrat de les oposicions.

Boeci dedica al sil·logisme hipotètic una de les seves obres: De syllogismo hypothetico. Alguns dels seus exemples: «si és de dia, hi ha llum» procedeixen dels estoics, però el vocabulari i el raonament són sobre tot aristotèlics ^[209]. Utilitza lletres per a representar les variables (com Aristòtil) en lloc de números ordinals [com els estoics]. Per exemple: Si est A, est B; atqui est A; est igitur B.

Per a Boeci les proposicions hipotètiques són més generals que les categòriques: es possible expressar una proposició categòrica a través d’una proposició hipotètica, però no a la inversa. En distingeix entre dos tipus de proposicions hipotètiques: el primer tipus es dona quan el conseqüent és vinculat a l’antecedent d’una manera accidental; en el segon tips, el conseqüent és conseqüència natural de l’antecedent. Per exemple, al dir «si el foc és càlid, el cel és rodó», no pretenem afirmar que el cel és rodó perquè el foc sigui càlid, sinó simplement que al mateix temps que el foc és càlid, el cel és rodó. Afirmant, en canvi, que cum homo sit, animal est, tenim una recta ac necessaria consequentia de l’antecedent. [Possible anunci de la diferència moderna entre implicació material i implicació formal.] ^[210] [Punt de partida per a les especulacions escolàstiques sobre la implicació.] ^[211]

Passant de la consideració de les proposicions hipotètiques a la dels sil·logismes hipotètics, Boeci dedica espai i atenció a un inventari de les seves formes. Aquesta és la llista dels sil·logismes hipotètics de Boeci, expressats també amb notació moderna:

1. Si A és, B és; ara bé, A és; aleshores, B és: (A → B) ∧ A ⊢ B
2. Si A és, és B; ara bé, B no és; aleshores, A no és: (A → B) ∧ ¬B ⊢ ¬A
3. Si A és, B és; i si B és, C ha de ser; però aleshores: si A és, també C ha de ser: (A → B → C) ∧ A ⊢ C
4. Si A és, B és; i si B és, també ha de ser C; però C no és; aleshores, A no és: (A → B → C) ∧ ¬C ⊢ ¬A
5. Si A és, B és; si A no és, C és; aleshores, si B no és, C és: (A → B) ∧ (¬A → C) ∧ ¬B ⊢ C
6. Si A és, B no és; si A no és, C no és; aleshores, si B és, C no és: (A → ¬B) ∧ (¬A → ¬C) ∧ B ⊢ ¬C
7. Si B és, A és; si C és, A no és; suposat això, si B és, és necessari que C no sigui: (B → A) ∧ (C → ¬A) ∧ B ⊢ ¬C
8. Si B és, A és; i si C no és, A no és; aleshores, si B és, C serà: (B → A) ∧ (¬C → ¬A) ∧ B ⊢ C
9. Si s’afirma «o A és, o B és ^[212]», en cas que A sigui, B no serà; i si A no és, B serà; i si B no és, A serà; i si B és, A no serà: (A ∨ B) ⊢ (A → ¬B) ∧ (¬A → B) ∧ (¬B → A) ∧ (B → ¬A)
10. La proposició que afirma «o A no és, o B no és» significa, sens dubte que, si A és, B no pot ser: (¬A ∨ ¬B) ⊢ (A → ¬B)

Veure modalitats alètiques, proposició, proposició categòrica, quadrat de les oposicions.

Apel·latiu [protagoreutikón]. Pels estoics el “comunament qualificat” és tècnicament un nom comú o “apel·latiu” (προσηγορία), és a dir, un nom de classe. Els noms en quant signes són objectes físics (són una part del λόγος i, com ell, són ítems físics, però els seus significats són incorporis. Els estoics semblen suggerir que les coses que classifiquem sota una classe (“cavall”, “home”) no són més que porcions de πνεῦμα [pneuma] que canvia les seves denominacions segons sigui l’alteració de la matèria per la que passa. Cada cosa singular, a més de pertànyer a una classe, ha de caracteritzar–se como la cosa singular que és: aquets home al que nomeno “Sòcrates” o aquest cavall al que nomeno “Bucèfal”; tals individus han d’entendre’s com a exemplificacions apropiades de la qualitat comuna “home” i “cavall”, respectivament (en el seu sentit tècnic estricte “Bucèfal” i “Sòcrates” són noms [ὀνόματα], «una part del λόγος [logos] que revela o indica una qualitat peculiar». ^[213]

En un argument vàlid [sil·logisme]: adició [premissa menor]. La primera premissa, la premissa major, és l’he ̅gemonikón le ̅mma [també nomenada premissa hipotètica o tò syne ̅mménon, terme també referit a sil·logisme hipotètic en la seva totalitat].

El terme sil·logisme és obert a debat. Jan Lukasiewicz, Józef Maria Bocheński i Günther Patzig utilitzen la dicotomia Pròtasis ^[214] – Apòdosis ^[215]. John Corcoran considera el sil·logisme com a una simple deducció. ^[216]

«Quins treuen a col·lació la coherència [synártésis o co–dependència] afirmen que és sil·logisme vàlid quan l’oposat del seu conseqüent contradiu al seu antecedent ^[217]. Però els qui jutgen segons la implicació [emphásis] diuen que és verdader el sil·logisme que té el conseqüent potencialment inclòs en el seu antecedent; i, segons ells, el sil·logisme “si és de dia és de dia” i tot sil·logisme duplicat serà igualment fals, doncs és inconcebible que quelcom sigui inclòs en sí mateix». ^[218]

Imperatiu.

«El mandat o imperatiu és una expressió que al dir–la usem com una ordre, com: “Camina tu cap a les fonts de l’Ínac”». ^[219]

Primer. Utilitzat com a prefix en moltes paraules [per exemple prototip].

[Estoics] Recepció de representacions.

[Estoics] ànima [com a facultat sensorial]. Ment.

«La part hegemònica és la més important de l’ànima. En ella s’originen les representacions i els impulsos, i d’allà s’envia la paraula i raó. I aquesta part és al cor». ^[220]

Els pritans (πρυτάνεις) eren el poder executiu a la Bulé de l'antiga Atenes. La Bulé era constituïda per 500 elegits [50 per tribu, que exercien col·lectivament la magistratura durant un dels deu mesos, de 36 dies, de l’any atenenc]. El terme (com basileu o tirà) és probablement d'origen pre–grec.

Antigament van existir pritans equivalents a magistrats suprems, a diversos estats grecs com Còrcira, Corint, Milet i altres. A Rodes existien pritans al segle I a. de C. A Atenes els pritans eren una magistratura secundària (després de l'arcont) amb funcions judicials, que jutjaven a l'edifici del Pritaneu [on eren allotjats i mantinguts per la ciutat]; aquesta cort va perdre amb el temps la seva importància especialment quan es va crear la cort d'Helea i fou inclosa dins la cort dels efetes. Les lleis de Soló es van gravar en tauletes dipositades al Pritaneu.

Argument fals. Mentida. Falsedat.

Guia de les ànimes dels difunts a l’ultra–tomba, cel o infern]. En algunes cultures, la tasca de psicopomp és també una de les funcions dels xamans.

Evocació de les ànimes dels morts des de l’Hades. Atracció, seducció. Art de la suggestió.

«L’art de la retòrica fou considerat per Gòrgies com el mestratge de l’art de persuadir, i això el du per força a un estudi pràctic de la psicologia. Desenvolupà amb plena consciència l’art de la suggestió (ψυχαγωγία), susceptible de ser utilitzat per a fins pràctics, bons o dolents, i amb finalitat artística. En relació amb aquesta última, Gòrgies parlà de l’art de l’engany legítim (δικαία απατη), i nomenà la tragèdia «un engany que més val provocar que no provocar; ser víctima d’ell indica major capacitat d’apreciació artística que el resistir–se a ser per ell enganyat». La seva comparació dels efectes de la tragèdia amb els dels purgants ens fa pensar en la discutidíssima doctrina aristotèlica de la κάθαρσις. ^[221]

Ànima humana. Antigament relacionat amb un tipus d’energia o força vital d’un individu que era unida al cos en vida i es separava d’aquest rere la seva mort. Segons Homer, la psyché surt volant de la boca del que mor com si fos una papallona [també psyché en grec]. La papallona es veu com un psicopomp (ψυχοπομπóς, psikhopompós): que guia les ànimes dels difunts a l’ultra–tomba, cel o infern].

[Estoics] Indagació. Interrogació. ^{[222] [223]} A aquesta interrogació [interrogative question] li segueix una explicació. Es distingeix així de l’erōtēma (ὲρώτημα) [polar question] que espera únicament un sí o un no com a resposta ^[224].