Corrent filosòfic que considera que l'única manera de conèixer, comprendre o interpretar la realitat és per mitjà de la raó, ja que els sentits són insuficients i fins i tot poden ser enganyosos. ^[227] L'ideal d'aquesta doctrina és convertir la filosofia en una ciència exacta com les matemàtiques ^[228]. Defensa l'innatisme, el coneixement a priori i l'evidència com a criteri únic del coneixement veritable. S'oposa a l'empirisme [basat en l’experiència] i a la creença cega en l'autoritat. En alguns epígons de l'escolàstica va ser un terme pejoratiu per referir–se a aquells pensadors que pretenien –inútilment– arribar a la veritat només amb la raó.

El racionalisme ha aparegut de diferents maneres des de les primeres etapes de la filosofia occidental. Va ser René Descartes qui el proposà, altres racionalistes destacats han estat Baruch Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz, Blaise Pascal, Nicolas Malebranche o William Godwin. Immanuel Kant, del seu costat, va temptar integrar en el seu pensament les opcions contraposades del racionalisme i de l'empirisme.

Veure a priori, innatisme, empirisme.

Tècnica del raonament, dialèctica. Segons Ciceró, concepte llatí derivat del grec logiké (λογική). Al De finibus (45 a. C.): Iam in altera philosophiae parte, quae est quaerendi ac disserendi, quae logiké dicitur... i també al De fato, contemporani dels Topica: ...totaque est logiké, quam rationem disserendi voco [voco ens suggereix que és el propi Ciceró l’autor]. ^[229]

Punt de vista que considera les formes platòniques, o conceptes universals, com reals ^[230]. Defensa que els objectes [materials o espirituals] tenen una realitat independent a l’observador. Per a Plató, un nom comú, com llit, es refereix a la naturalesa ideal de l'objecte, suggerida per la seva definició, i aquesta naturalesa ideal té una existència metafísica independent dels objectes particulars d'aquesta classe. ^[231] A l'edat mitjana, aquest punt de vista es defensat davant el nominalisme, que nega l'existència d'aquests universals. Anselm d’Aosta defensa una concepció realista [platònica] dels universals i hi afegeix el realisme teològic, que justifica la indagació racional sobre els misteris de la fe cristiana. ^[232]

El nominalisme afirma que els molts objectes anomenats per un únic nom no comparteixen res més que aquest nom. Pierre Abélard supera tant la identificació entre res i vox com el dualisme radical, optant–ne per un realisme crític, segons el qual l’universal és un sermo qui generatur ab intellectu et generat intellectum.

El terme mitjà és al realisme moderat, que afirma que els universals existeixen en els objectes del mateix tipus però no independents d'ells ^{[233] [234]}, i el conceptualisme, que manté que els universals poden existir amb independència dels objectes d'un tipus particular, però només com una idea de la ment, no com una entitat metafísica que existeix en si mateixa. El realisme ingenu, postula que les coses percebudes pels sentits són en rigor el que semblen ser.

Veure idealisme.

Afirma que tot coneixement o tot valor moral o estètic, depèn essencialment del punt de vista del subjecte que els té. Hi ha relativisme quan la dependència del punt de vista subjectiu és total. Les seves tres espècies clàssiques són el relativisme epistemològic [nega que hi hagi veritats universalment vàlides i independents de l'apreciació dels subjectes], el relativisme ètic [nega que existeixin normes morals universalment vàlides] i el relativisme estètic. La conseqüència és que tant el món del coneixement com el de la moral depenen de diversos condicionaments, que poden ser l'individu, la societat o la cultura, ja sigui en l'aspecte psicològic, sociològic o històric.

“S'ha dit repetides vegades que la concepció relativista implica una reducció del valor, de la seguretat i la significació de les coses sense percebre que només una conservació ingènua de qualsevol principi absolut, que més amunt criticàvem, pot atribuir aquesta actitud a principi relatiu. La veritat és la situació contrària: precisament a través d'un procés infinit de solució de tota rigidesa per a si en les accions recíproques ens podem aproximar a aquella unitat funcional de tots els elements de valor, en la qual la significació de cada un d'ells irradia sobre els altres. Per aquest motiu, el relativisme es troba més proper al seu oposat extrem, l'spinozisme –amb la seva omni–comprensiva substantia sive Deus–, del que s'acostuma a creure. Aquest absolut, que no té altre contingut més que el concepte universal de l'ésser, tanca en la seva unitat, per tant, tot el que és. Les coses aïllades no tenen ser per a si, ja que tot ser, per la seva realitat, es troba tan unificat en aquella substància divina, com a la unitat que constitueix pel seu concepte abstracte, és a dir, com el que és en general. Tota constància i substancialitat aïllades, tot l'absolut de segon ordre està comprès en aquella totalitat, de manera que pot dir–se directament que, al monisme d’Spinoza, la totalitat de contingut de la imatge del món passa a ser relativa. Aquesta substància general, aquest absolut únic i aïllat, es pot deixar fora de consideració ara, sense que per això la realitat pateixi cap alteració –l'expropiador és expropiat, com Marx descriu un procés formalment similar– i l'únic que resta, de fet, és la dissolució relativista de les coses en relacions i processos. El condicionament de les coses, constituït pel relativisme com la seva essència, pot semblar que exclou el pensament de la infinitud si s'observa superficialment o si no es reflexiona de manera prou radical en el relativisme. El cert és, més aviat, el contrari. Una infinitud concreta només sembla possible de dues maneres: un, com un ordre ascendent o descendent, en què cada baula depèn d'una altra i, al seu torn, és punt de dependència d'una tercera; això es pot donar com a ordenació espacial, com transmissió causal d'energia, com seqüència temporal i com a deducció lògica. Dos, el que aquest tipus d'ordre mostra en extensió ens l'ofereix l'acció recíproca sota forma compendiada i retroactiva. La influència que un element exerceix sobre un altre es converteix en causa per la qual aquest irradia una acció en resposta sobre el primer, que una vegada, produïda, al seu torn es converteix en causa d'una altra influència en sentit invers, de manera que el joc comença de nou; tal és l'esquema d'una verdadera infinitud de l'activitat. Es produeix aquí una absència immanent de límits, comparable a la del cercle, ja que també aquesta sorgeix a través de la reciprocitat completa, en la qual cada part de la mateixa determina la posició de l'altra, a diferència d'altres línies d'auto–retorn en les quals, cada punt no experimenta el mateix condicionament recíproc de totes les parts immanents. Allà on la infinitud apareix com la substància o la mesura d'un absolut, es converteix en una gran finitud. Únicament el condicionament de tot contingut existencial per mitjà d'un altre que, al seu torn, està condicionat d'igual manera –ja per mitjà d'un tercer, en el qual es repeteix el mateix, ja per mitjà del primer, amb el qual es troba imbricat en una relació de reciprocitat– pot superar la finitud de l'existència”. ^[235]

Comparat amb l'escepticisme, el relativisme afirma menys. L'escepticisme afirma que no hi ha veritats o, si n'hi ha, són escasses. El relativisme sosté que les veritats tenen un valor relatiu al subjecte. Es distingeix del subjectivisme en el fet que aquest estableix una dependència directa entre el coneixement o el valor i la consideració del subjecte; mentre que el relativisme fa dependre el coneixement o el valor de factors externs al subjecte. En la pràctica s'identifiquen, perquè en l'expressió «l'home és la mesura de totes les coses» –quinta essència del relativisme– el terme «home» ocupa el lloc del subjecte pensant i el lloc de la història cultural d'aquest mateix subjecte pensant.

A part de les dues esmentades, les ciències socials en general destaquen la importància d'altres classes de relativisme: el relativisme conceptual i el relativisme perceptiu. El primer fa referència a la manera com la conceptualització de l'experiència del món és diversa en les diverses cultures, i així com al món occidental es recorre a conceptes d'espai, temps, causa, persona, i similars per a classificar els objectes d'experiència, en altres àmbits culturals no només no es recorre als mateixos conceptes sinó que fins as manca de conceptes tan fonamentals com sembla ser el de persona, o identitat personal. La variació, doncs, en els esquemes conceptuals sembla ser o porta a una forma de relativisme. De la mateixa manera, si és veritat que la percepció ha d'explicar–se més com una forma d'imposar ordre a l'experiència que com un simple descobriment de quins tipus d'objectes ens brinda, allò que es diu món real és abans de res la manera com entenem nosaltres, i constituïm, allò que és el món. L'anomenada hipòtesi lingüística de Sapir–Whorf suposa precisament aquesta forma de relativisme.

“Àdhuc en el cas que l'experiència i la lògica determinen bàsicament el que és racional creure sobre el món, queda encara una enorme varietat conceptual d'esquemes que pot adoptar–se de molt diverses maneres. Les cultures varien enormement en la manera de conceptualitzar i ordenar les seves experiències. Una forma d'esquematitzar adorna el món amb esperits del bosc i creu que el tro és un acte de còlera divina, mentre que una altra treballa amb partícules subatòmiques i la teoria de l'energia cinètica. Els occidentals organitzen la seva experiència i li donen sentit mitjançant categories d'espai, temps, causa, nombre, acció i persona, per exemple, que no són evidentment universals, almenys en el detall. Altres cultures manquen de la nostra noció de si mateix i algunes semblen no tenir noció alguna d'identitat personal. Àdhuc dins d'una mateixa cultura hi ha profundes divergències conceptuals, prova d'intenses discussions filosòfiques sobre el jo, la ment i el cos, que s'ocupa la filosofia de la ment, o de radicals conflictes sobre l'íntima naturalesa de la matèria en la física teòrica".

És innegable que els esquemes conceptuals varien enormement. Però, igual com succeeix amb el relativisme moral, hem de procedir amb cautela. Formalment, la varietat no és de nou rebuig de la idea que pugui buscar–se una única veritat en l'ordre subjacent de les coses o en els termes en què la ment humana pot aconseguir un sentit coherent de l'experiència. [···]

L'afirmació que imposem ordre, més que no pas el descobrim, posa en dubte tota presumpció que la percepció ens proporciona un coneixement inalterat i objectiu del món. Aquest qüestionament el deixa ben clar la tesi sobre llenguatge i percepció coneguda pels antropòlegs com a hipòtesi de Sapir–Whorf:

El «món real» es construeix en gran mesura de forma inconscient sobre els costums lingüístics del grup. Els mons en què viuen les diferents societats són mons diferents, i no merament un mateix món al qual se li han posat etiquetes diferents. Veiem, sentim o experimentem en gran mesura com ho fem perquè els hàbits de la nostra comunitat ens predisposen a determinades decisions d'interpretació (Sapir).

Disseccionem la naturalesa segons línies que tracen els nostres llenguatges natius. Les categories i tipus que aïllem del món dels fenòmens no les trobem aquí perquè ens esperen com mirant–nos als ulls; al contrari, el món se'ns presenta com un flux calidoscòpic d'impressions que nostra ment ha d'organitzar; el que vol dir que ha d'organitzar sobretot el sistema lingüístic de la nostra ment (Whorf)”. ^[236]

El relativisme és, en general (a excepció possiblement del relativisme ètic) una forma d'escepticisme.

Representants clàssics del relativisme són, en l'antiguitat, els sofistes, amb Protàgores al capdavant, la frase «l'home és la mesura de totes les coses» ^[237], ha rebut el nom d’homo mensura. Oswald Spengler va sostenir que només hi ha veritats en relació amb una situació concreta de la humanitat. Les modernes sociologies del coneixement, que estableixen que no hi ha validesa absoluta d'enunciats, i que la validesa de tot enunciat depèn d'una situació social concreta, tenen problemes de relativisme epistemològic.

Veure escepticisme, hipòtesi de Sapir–Whorf, khrématón, subjectivisme.

Savi, judiciós, intel·ligent, sensat, astut. Del grec sophós (σοφός).

Coneixement, experiència, saber. Derivat de sciēns (sabent).

Signe. Un sema és la unitat mínima del significat, un tret semàntic que ajuda a caracteritzar el sentit de les paraules. Creat per analogia amb altres conceptes com el de morfema o fonema, va néixer amb l'estructuralisme per tal d'explicar com es formava el significat d'un mot, afegint trets que el destriaven d'altres del mateix camp semàntic.

Per exemple la diferència entre una bicicleta i un tricicle seria el sema "nombre de rodes" i el de "mida", mentre que compartirien els semes "vehicle", "absència de motor", "propulsió a pedals", etc. Els crítics, però, consideren que no tot el significat es pot explicar en funció de semes, especialment tot allò referit a la connotació, i a part queda la qüestió de com establir quins són els semes rellevants, que actuarien com a parells mínims, una tasca absolutament subjectiva i que allunya la semàntica d'altres nivells d'estudi de la llengua.

El primer autor que va usar el terme sema va ser Eric Buyssens.

El significat. Contingut associat a l’expressió (semainón). Lligam entre el semainón (significant) i el referent (tynchánon), la cosa o realitat concreta a la qual l’expressió fa referencia (objecte material o esdeveniment).

El significant. Aspecte fonètic o expressió (paraula, frase) pronunciada.

Significatiu, “el que té significat”.

Senyal, marca o signe.

Semiòtica. Teoria dels signes. Ciència derivada de la filosofia que tracta dels sistemes de comunicació dins les societats humanes. Estudia les propietats generals dels sistemes de signes, com a base per a la comprensió de tota activitat humana. S’entén per signe un objecte o esdeveniment present que està en lloc d’un altra objecte o esdeveniment absent, en virtut d’un cert codi.

Opció epistemològica segons la qual el coneixement es recolza necessàriament en les sensacions. Oposat epistemològic del realisme. El principi de base és la locució llatina «Nihil est in intellectu quod non antea fuerit in sensu» ^[238]. Terme proposat per Josep Maria de Gérando [1804][239] Es consideren filòsofs sensualistes: Aristòtil, Tomàs d'Aquino, George Berkeley, Étienne Bonnot de Condillac, David Hume, Epicur, William James, John Locke o Friedrich Nietzsche.

La idea en sí era molt corrent en la filosofia clàssica. Els deixebles d’Aristip de Cirene, els cínics, els sofistes, escèptics, estoics, tots tenen una base sensualista, tot i que les seves idees són molt divergents; d'aquests, els més coneguts són Antístenes, Protàgores, Gòrgies, Epicuri [sensualista extrem], Zenó, Sext Empíric i Pirró d'Elis.

A l'edat mitjana, Tomàs d'Aquino reprèn la idea sensualista en les seves Qüestions sobre la veritat. Per a l'esperit medieval, concebre una cognició del món que només depengués dels sentits, sense cap paper per a déu, era difícil d'acceptar. L'escepticisme pur i el sensualisme antic van ser considerats com una heretgia, però el principi sensualista va ser acceptat en explicar–lo per la presència permanent de l'Esperit Sant en l'ànima de cada persona.

Més tard, John Locke, un dels precursors de la Il·lustració, fa revifar el principi de Tomàs d’Aquino en continuar l'anàlisi de Thomas Hobbes i crea, al segle XVII, el moviment empirista britànic, que propaga, entre d'altres, el mètode empíric basat en observacions amb els sentits. Per tal de comprendre el món i treure'n conclusions científiques vàlides, l'observació sensual preval sobre l'anàlisi i la deducció de texts sagrats o filosòfics. Només s’accepta el mètode deductiu en les matemàtiques. No nega l'existència de déu, però a diferència d'Aquino, el situa com un principi abstracte en l'esfera privada de cada persona, que no influeix la realitat, ja que, aquesta, només pot explicar–se per l'observació científica rigorosa. Locke és la base del sensualisme modern.

L'Església catòlica condemna el sensualisme en l'encíclica Pascendi Dominici Gregis, del papa Pius X [1907].

Veure escepticisme.

Sensació. Procés realitzat pel cervell primari a partir de la informació rebuda pels sentits corporals [energia de l’ambient]. El sistema nerviós i el cervell reben aquesta informació en forma de sensació. Posteriorment, el cervell, interpreta aquesta percepció en el context actual i tenint en compte les experiències anteriors [la memòria]. Aquesta interpretació genera la percepció, que pot generar, o no, una resposta [local o sistèmica], generar un raonament, emetre un judici,... Resultat de sentir i pensar a l’hora. La percepció, és doncs, la interpretació secundària de les sensacions en base a l’experiència i records previs. Es pot donar també directament a partir dels records, sense estímuls sensorials directes [com a procés evocat].

Veure hýle.

Veure symbolon.

Pel cos.

Associació ordenada entre els termes d’una argumentació.

«Tals són, doncs, aquests arguments, però les seves formes, els seus, per així dir–ho, esquemes, en els que van proposats els arguments que són així, són d’aquesta manera: del primer indemostrat [anapódeikos], “si el primer, el segon; però certament sí el primer, aleshores sí el segon”, del segon indemostrat, “si el primer, el segon; però certament no el segon, aleshores no el primer”, del tercer indemostrat; “no a l’hora el primer i el segon; però certament el primer, aleshores no el segon». ^{[240] [241]}

Veure hégoúmenon.

Oci, temps lliure. Arrel de la paraula llatina schola. A l’antiga Grècia només les classes altes tenien aquest temps lliure que teòricament servia per a ocupar–se de desenvolupar el cos, la ment i l’esperit gaudint d’un estat de tranquil·litat creadora.

Temps lliure de quin tipus d’activitat? Temps lliure per a quina classe d’activitats? Aristòtil tracta de respondre les dues preguntes. Utilitza per a fer–ho els següents supòsits conceptuals implícits: a) l’ordenació teleològica de les activitats humanes; b) l’excel·lència necessaria per a dur–les a fi i; c) la caracterització de les dues classes d’eudaimonia que apareixen a l’últim llibre de l’Ètica Nicomàquia. Veure eudaimonia.

“[ ... ] la naturalesa mateixa procura no només poder treballar bé, sinó fer bon us de l’oci que és, per a repetir–ho un cop més, el principi de totes les coses. En efecte, si ambdós són necessaris, però l’oci preferible al treball i finalitat d’ell, hem d’investigar cóm hem d’emprar el nostre oci». ^[242].

Aristòtil planteja el món de la praxis humana sota l’ideal de l’autarquia, com a independència individual, tant de factors externs com interns. La idea del que pot ser una vida autàrquica apareix tant en el text de l’Ètica Nicomàquia dedicat a la megalopsychía com en la caracterització de l’eudaimonia perfecta.

«Arribar a ser bons pensen alguns que és obra de la naturalesa, altres que de l’hàbit, altres que de la instrucció. En quant a la naturalesa, és evident que no és a la nostra ma, sinó que per alguna causa divina només la posseeixen els verdaderament afortunats; el raonament i la instrucció potser no tenen força en tots els casos, sinó que requereixen que l’ànima del deixeble hagi estat treballada d’antuvi pels hàbits (...).» ^[243].

«Però no entenem per suficiència el viure per a sí només una vida solitària, sinó també per als pares i els fills i la muller, i en general per als amics i conciutadans, donat que l’home és per naturalesa una realitat social”. ^[244].

L’skholḗ és requisit de la megalopsykhía [magnanimitat], però si el megalopsykhós s’entrega a l’activitat de dirigir la pólis [per exemple] , aquesta activitat farà impossible la l’skholḗ. El megalopsychós prefereix les coses belles i improductives a les que són útils i productives; segons la seva preferència manifesta la seva autarquia. El fi [la finalitat] és el que defineix realment l’activitat. Veure megalopsykhía.

«(...) establerta la distinció entre els treballs dignes d’homes lliures i els servils, és evident que s’haurà de participar d’aquells treballs útils que no envileixin al que s’ocupa d’ells, i han de considerar–se envilidors tots els treballs, oficis i aprenentatges que incapaciten el cos, l’ànima o la ment dels homes lliures per a la pràctica i les activitats de la virtut. Per això nomenem vils tots els treballs que deformen el cos, així com als treballs assalariats, perquè priven d’oci a la ment i la degraden. (...) És també de la major importància el fi que un es proposa al fer o aprendre quelcom, doncs no és indigne de l’home lliure fer certes coses per sí mateix, pels seus amics o per virtut, mentre que si les fes sovint per a servir a altres semblaria comportar–se com un jornaler o un esclau». ^[245]

Veure autarquia.

Obscur. Misteriós. Sobrenom d’Heràclit [ό Σϰοτεινός], pels seus oracles i la seva filosofia fosca. ^[246]

Veure sophrosyne.

“Només jo existeixo”. Només existeix el jo. Tota la resta, incloent–hi el món exterior o les dades dels sentits, són emanacions mentals d'aquest jo. És la forma més radical de l’idealisme. Afirma que la realitat es deriva de l'activitat de la pròpia ment i que res existeix fora de la ment. Si únicament és fiable la pròpia existència, no cal pensar que hi hagi res extern, tot és una pura projecció de la ment, igual que un miratge o un somni. Els altres, el cos, tot el que es relaciona amb l'espai i el temps són purs pensaments que el subjecte considera, quan li escau, com a reals.

No hi ha cap filosofia que es fonamenti sobre el solipsisme estricte; tots els pensadors admeten un mínim de realitat exterior, que suposa l'objecte de la reflexió.

Veure idealisme.

Del grec sophía (σοφία), “saviesa” i sophós (σοφός), “savi”». Persona que té per professió ensenyar la saviesa. Més tard s'atribuiria aquest nom a qui disposés d'intel·ligència pràctica i era un expert i savi en un sentit genèric. Seria Eurípides qui li afegiria un significat més precís com “l'art pràctic del bon govern”» (Eurípides, I.Á.749) i que va ser usat per assenyalar les qualitats dels Set Savis de Grècia. El terme va canviant progressivament de significat, Èsquil anomena així als qui donen utilitat al que se sap, mentre que per d'altres és al contrari, sent–ho qui coneix per naturalesa. A partir d'aquest moment es crearà un corrent, que s'aprecia ja en l'obra de Píndaro, que dona un caire despectiu al terme sophós assimilant–ho a «xerraire». Ja en l'Odissea, Ulisses és qualificat de sophón com a “enginyós”». Per contra, Eurípides anomena a la sophía “llestesa” i al sophón “saviesa”», tractant amb això de diferenciar la intensitat i grau de coneixement de les coses que tenen respectivament els homes i els déus. També es coneix com a aquell que sap convèncer.

Es distingeixen tres grups de sofistes: 1) els grans mestres de la primera generació, que el propi Plató considera dignes de respecte; 2) els eristes, que duren a un excés de l’aspecte formal del mètode, sense tenir–ne en compte els continguts ni les conseqüències morals; 3) els sofistes polítics, amb una finalitat ideològica, arribant fins i tot a teoritzar idees immorals.

Actualment es reivindica el paper fonamental dels sofistes en la filosofia grega.

Deessa grega de la saviesa. Terme central en la filosofia hel·lenística, el platonisme, el gnosticisme, el cristianisme ortodox, el cristianisme esotèric, així com en la mística cristiana. La sofiologia és un concepte filosòfic pel que fa a la saviesa, així com un concepte teològic sobre la saviesa de Déu.

La sophia és una de les quatre virtuts cardinals de Plató. Abans dels filòsofs clàssics la paraula sophia es referia a qualsevol tipus de saber [espiritual o terrenal]. Saber especulatiu que requereix de la raó intuïtiva i d’un bon coneixement de les causes primeres de la realitat o metafísica.

Sofista. Mestre. Filòsof. Tutor. També tot el contrari (en sentit pejoratiu).

Que coneix, erudit i savi. Ser sophós consisteix en dominar l’activitat pròpia, dominar–se a sí mateix i dominar als altres. Així, es pot nomenar sophós a un bon fuster, a un metge, a un dirigent polític, a un bon mariner, ..., i sobre tot a un poeta. Tot saber prové, d’una manera o altra, de la divinitat.

Veure sapiens.

Pràctica de la moderació. Traduïda al llatí com temperantia. Junt amb la prudència, la fortalesa i la justícia conforma les quatre virtuts cardinals que Plató enumera en la República. Virtuts que seran tingudes per vitals dins la cultura hel·lènica. Salut de l’esperit [oposat a la hybris). Respecte de les lleis divines i humanes. Autocontrol.

Veure phronesis, frònesi, hybris.

Un munt [una pila] de coses acumulades. Traduït al llatí com sorites. L’ús en filosofia deriva d’una endevinalla feta a Megara basada en la vaguetat de la paraula munt. És una de les diverses paradoxes atribuïdes a Eubúlides de Milet, filòsof grec de l’escola megàrica. Algunes fonts la remunten a Zenó d'Elea. En l'època hel·lenística, els escèptics van emprar la paradoxa per a mostrar les febleses de sistemes dogmàtics com l'estoïcisme.

Apareix quan s’utilitza el sentit comú sobre conceptes poc definits, preguntant–se per exemple: “En quin moment un munt de sorra deixa de ser–ho quan es van traient grans?” Això és, que una persona no pot afirmar, quan està classificant X:

• que no hi ha un límit clar que separa les X que són Y de les X que no són Y
• que cadascuna de les X es pot classificar com a Y o com a no Y

Un altre sorites seria argumentar que si 10.000.000 de grans de sorra formen un munt de sorra i traient–ne un gra seguiria sent un munt de sorra, aleshores, un sol gra [o fins i tot cap gra de sorra] forma un munt de sorra.

Una paradoxa relacionada és la paradoxa de Teseu [també coneguda com el vaixell de Teseu], amb moltes variants. És un experiment mental que planteja la qüestió que, si a un objecte se li han canviat tots els seus components, continua sent el mateix objecte. La paradoxa es troba documentada notablement per Plutarc en La vida de Teseu, de les darreries del segle I. Plutarc es preguntava si un vaixell que era restaurat reemplaçant totes i cadascuna de les seves parts de fusta seguia sent el mateix vaixell.

En lògica, argumentació composta d’un seguit de proposicions encadenades de manera que el predicat de cadascuna és també subjecte de la següent, fins que al final s’uneix el subjecte de la primera amb el predicat de la última.

Un sorites és format per una cadena de sil·logismes amb les conclusions omeses. Cadascuna d’aquestes conclusions forma part, com a premissa, del sil·logisme següent. Per resoldre un sorites s’ha de construir el primer sil·logisme i trobar–ne la conclusió, utilitzar aquesta conclusió com a premissa del segon, ..., fins esgotar–ne el conjunt de premisses donat.

Traducció llatina de soreites. Veure soreites.

En la mitologia grega, deessa que personifica el concepte abstracte d’estar estalvi, salvació, alliberament o preservació. Deessa del benestar i la curació. Relacionada amb la deessa Apolausis [personificació del gaudi o plaer], sobre tot a les termes, que proporcionaven curació i plaer a l’hora.

Se’n deriva “salvació” [soteria] i “salvador” [sōter]. Derivats del verb sōdsō [salvar]. La soteriologia es la branca de la teologia que estudia la salvació.

Aspecte, semblança, aparença, representació (phantasía).

Veure kataléptiké.

Originàriament la paraula estasi significava «detenció, lloc». S’utilitzava per a referir–se, en l'Antiguitat clàssica, a les guerres civils o situacions anàlogues en les antigues ciutats estat gregues [polis]. També va ser utilitzada en la història per alguns grups per designar una alternativa enfront d'un punt de vista. Finalment, cap al final del segle V a.C. es va utilitzar per a la divisió d'una polis entre dos grups rivals i hostils entre si pel mig de la força. Tots aquests significats van continuar estant usuals als segles següents. Reflectia la tensió interna dins una persona o una comunitat.

Proposició simple, privativa.

«Dins les proposicions “simples” [···] “Privativa” és la que consta d’una partícula privativa i de quelcom com una proposició [predicat], com, per exemple, “aquest és inhumà”». ^[247] És important la forma del predicat. Així, en la proposició d’exemple, “aquest és inhumà” no voldria dir el mateix que “aquest no és humà”. En el primer cas la proposició seria afirmativa i en el segon negativa.

El terme “privativa” es pot deure a Aristòtil: «Cap parlar de privacions en tants sentits en quants s’expressen negacions per medi de prefixes com des–, in–, a–, etc».[kaì hosacho ̅s dè hai apò toû a ̅ apopháseis légontai, “α στερητικόν”] ^[248]

Pòrtic. Espai arquitectònic de planta rectangular allargada, cobert, conformat mitjançant una successió de columnes (pilars o suports), i murs laterals; acostumava a formar part d'espais públics, com places, gimnasos i jardins, i normalment es trobava a l'àgora. Com a espai públic, protegit del sol i la pluja, servia per a entaular relacions i, de vegades, establir llocs de comerç. Dona nom a la doctrina estoica [seguidors de Zenó de Citi].

Els quatre elements de la física estoica.

«Element [Στοιχείᾰ] és allò primer a partir del qual s’origina l’originat i allò últim en el que es dissol. Precisament els quatre elements són, d’igual mode, el ser carent de qualitats, la matèria. El foc és el calent, l’aigua l’humit, l’aire el fred i la terra el sec. Tanmateix, també en l’aire es dona la mateixa sèrie, doncs en el més alt està el foc, que es nomena èter, en el que s’engendra primerament l’esfera dels planetes fixos, després la dels errants; a continuació d’aquesta esfera està l’aire, després l’aigua i el que està sota de tots per ser el centre de tots, la terra». ^[249]

Amor familiar, afecte natural [com l’amor de patern–filial]. Entén l’amor com a emoció o actitud. Amor que busca el compromís i es desenvolupa de forma lenta, basada en l’estimació, interès comú o amistat.

Altres formes d’amor són: eros [amor passional], ludus [amor lúdic]. Amb combinacions com: manía [amor obsessiu], pragma [amor pragmàtic] i ágape [amor incondicional, altruista].

Actitud que suposa que tota afirmació només és veritable pel subjecte que la pronuncia, en la mateixa línia, per exemple, que la tesi relativista i subjectivista alhora dels sofistes, i especialment de Protàgores, que sostenien que «l'home és la mesura de totes les coses» (doctrina del homo mensura). Com a teoria epistemològica, suposa que només coneixem els nostres propis fets mentals, sense poder mai anar més enllà de les representacions subjectives. El solipsisme és el desenvolupament conseqüent d'aquest subjectivisme epistemològic, que també pot denominar–se fenomenisme.

Veure relativisme.

Accident, atribut contingent. Un dels predicables de la lògica aristotèlica descrits als Analítics posteriors: l’accident (σῠμβεβηκός).

Veure predicable.

Veure les coses en conjunt. Resum o visió general. Se’n deriva la paraula “sinòptic”.

Argument sil·logístic. Raonament format per dues proposicions [hipòtesis] de les que es desprèn una conclusió lògica.

[Estoics] Predicat d’acció o accidental. Requereixen un subjecte.

«Però hi ha entre els predicats uns que són accidentals, per exemple “navegar entres esculls”». ^[250]

Altre tipus de predicats són els no accionals [impersonals] que no s’afegeixen a cap subjecte. ^[251]

Veure antipeponthós.

Contracte, tractat de comerç, marca, distintiu, senyal, signe, contrasenya, emblema, símbol, insígnia, presagi, auspici, convenció, tractat. Relacionat amb συμβάλλω [symballo], reunir, ajuntar, contractar, llançar, comparar, interpretar, convenir…; συν– o συμ–, [sense–] és una preposició i adverbi grec que significa “amb” i per tant implica una idea de conjunt, de col·lectivitat, de reunió.

Symbolon fa relació a una pràctica de protecció de la hospitalitat o de realització de contractes i acords consistent en trencar una peça de ceràmica, metall o altre material, de tal manera que cadascuna de les dues parts, el viatger i l’hoste, el venedor i el comprador, es quedaven amb una de les peces; en una futura ocasió la reunió de les dues meitats en una sola peça era la prova de l’antiga hospitalitat establerta o conveni realitzat. En el món del dret, el symbolon era un tipus de contracte entre persones privades amb determinades garanties jurídiques. Aquella contrasenya que reuneix el prèviament separat.

Per extensió, senyal secreta de reconeixement i reunió dels iniciats en els misteris pagans, adoptada pels cristians durant les èpoques de persecució.

“Sense patiment”. Simpatia. Sentiment que desperten persones amb les quals es té afinitat, empatia o es valora el seu tracte agradable i obert. Implica una emoció positiva i un desig de relació amb aquella persona, per aquest motiu està a la base de l'amistat i la col·laboració.

Alguns filòsofs [Schopenhauer] li han donat una connotació metafísica, entenent que és un vincle que uneix tots els éssers del cosmos, si bé la majoria de pensadors l'atribueixen a un comportament que afavoreix la cohesió social, ja que la simpatia genera sentiments positius i desig d'evitar el mal a l'altre [altruisme].

Proposició [no simple] ^[252] copulativa [conjunció].

«La proposició copulativa és la que està enllaçada per conjuncions copulatives . Per exemple: “és de dia i hi ha llum”». ^[253]

«Així com la proposició “O bé és de dia, o bé és de nit” és molt certa formulada amb partícula disjuntiva i completament falsa amb partícula conjuntiva [···]». ^[254]

Terme d'origen grec usat per a designar la composició l'entramat, la malla o l'ordit que formen diferents elements o processos.

Symplokē apunta a que no es cert que resa sigui relacionat amb res, ni que tot sigui relacionat amb tot. Més bé algunes coses estan relacionades amb altres coses. Terme comú de la llengua grega. Utilitzat àmpliament per Plató per a indicar que és relacionat amb l’activitat del filòsof.

Demòcrit va usar symploké per a descriure l'entrellaçament que es produeix entre els àtoms invisibles i indivisibles per a formar les realitats sensibles. Plató [el Sofista i el Polític] va utilitzar symploké per a referir–se a la combinació de lletres, síl·labes i paraules mitjançant les quals es forma el logos, el discurs significatiu i la racionalitat. Igual que ocorre en el llenguatge, on no són possibles totes les combinacions (blf, kqt, etc.), sinó només algunes, i en el qual hi ha alguns elements privilegiats (les vocals), així també en la realitat no totes les idees són combinables, encara que hi ha algunes idees (els gèneres suprems) que tenen més versatilitat i són més polivalents. La symploké de les idees constitueix l'entramat de la filosofia. Cada època històrica forja la seva pròpia symploké. [···] ^[255].

Argument conclusiu, ben encadenat. [synaktikós lógos, συνακτικός λόγοι].

«Els raonaments següents no s’adiuen: “Soc més ric que tu, per tant soc millor”; “Soc més eloqüent que tu, per tant soc millor”. El que s’adiu és més bé el següent: “Soc més ric que tu, per tant les meves propietats són més grans que les teves”; “Soc més eloqüent que tu, per tant el meu estil és millor que el teu”. Tanmateix, després de tot, tu no ets ni una propietat ni un estil». ^[256]

Proposició [no simple] hipotètica [coligada].

«Dels judicis “no simples”, l’hipotètic, segons diuen Crisip, a les seves Definicions dialèctiques i Diògens al seu Manual de dialèctica, és el compost mediant la conjunció subordinada “si”. La conjunció anuncia que a la primera frase li segueix la segona, com a “si és de dia, hi ha llum”.» ^[257]

Consciència ètica. Coneixement i reconeixement de la pròpia culpa. Dimensió retrospectiva de la consciència moral. [Posteriorment a la consciència moral apareixerà la consciència psicològica].

Treballar junts, col·laborar. Se’n deriva synergia (συνεργία).

Assentiment. Aprovació. Consentiment. Afirmació. Aquiescència. Capacitat de la ment per a jutjar si una representació és verdadera o falsa. Permet passar a l’acció [pragma, πραγμα].

Veure anatýpõma, doxa, katalepsis, epistemé.

Individu. Sovint traduït per “compost”, el que pot induir a pensar que es tracta de la unió de dues realitats independents. Fa referència a la unitat de dos principis correlatius: matèria i forma [eîdos]. Un tot que és a l’hora un individu i una combinació de característiques o aspectes, per sí mateixos de caràcter general [Metafísica].

Ordenar, coordinar. Part de la gramàtica que estudia la forma en que es combinen i relacionen les paraules per a formar seqüències majors com els sintagmes i les oracions, així com la funció que desenvolupen dins d’aquestes.

Sistema. Del grec σύστημα (sústēma).