Tauleta de cera sense escriure [full en blanc]. Expressió típica d’Aristòtil popularitzada per John Locke al s. XVII. Fa referència a la tesi epistemològica que cada individu neix amb la ment «buida», és a dir, sense contingut innat, de manera que tots els coneixements i habilitats de cada ésser humà són exclusivament fruit de l'aprenentatge a través de les seves experiències i percepcions sensorials. El corrent filosòfic que se’n deriva d'aquest concepte és l'empirisme, que també proclama que l'experiència és el primer constituent de qualsevol coneixement humà.

Veure empeiría, empirisme.

En retòrica, una tautologia és dir el mateix amb una afirmació obvia, buida o redundant [pleonasme]. Molts cops una repetició inútil i viciosa. Per exemple: «El calor és càlid», «la mar és blava perquè el cel és blau», «tot el que està de més, sobra». Quan pretén enunciar una explicació evident i redundant, sense aportar més coneixement, es nomena perogrullada: «El ser és el que és».

En lògica proposicional, una tautologia és una clàusula que conté el mateix literal en la seva forma directa i inversa. La seva taula de la veritat té el valor cert per a totes les combinacions de les variables. ^[258]

És possible establir una classificació de les fórmules proposicionals en funció dels valors que prenguin sota les diferents interpretacions, d’aquesta forma una fórmula F es classifica en [amb I = interpretació]:

• Vàlida ó Tautologia: Totes les interpretacions són un model. ∀I, VI(F) = V
• Satisfacible ó Contingència: Alguna interpretació és un model. ∃I: VI(F) = V
• Insatisfacible ó Contradicció: Cap interpretació és un model. ∄I: VI(F) = V

Una fórmula pot ser: satisfacible o insatisfacible. Un tipus especial de fórmula satisfacible, és aquella que pren sempre valor V (és vàlida). Per tant, les fórmules vàlides són un subconjunt de les satisfacibles.

Paraula amb moltes accepcions: taxa, mesura, ordre, disposició, arreglo, instal·lació, successió, posició, dignitat categoria, classe, càrrec, deure, batalló, …

Producció» o «fabricació material», l'acció eficaç, a l'Antiga Grècia. S'oposa a la praxis d'Aristòtil, que és l'esfera de l'acció pròpiament dita. Els antics grecs diferenciaven la ciència de la tekné: la ciència pertany a l'àmbit de la raó, la tekné al de l'enteniment, en el sentit de coneixement. Mitjançant la tekné és possible transformar allò natural en artificial. El seu concepte d'artificial incloïa allò artístic. Veure praxis.

Originàriament, capacitat per a produir instruments i bens de consum [lligada a la producció artesana i artística, la poiésis]. La humanitat [el logos] produeix amb la unió de la praxis [intenció moral], theoría [intel·lecte] i tekné [tècnica, manualitat]). Distingint–se així e la resta de la natura, sense oposar–s’hi. Veure logos, poiesis, theoría.

Tekné és traduït pels romans com ars. A l'edat mitjana la noció de tekné fou represa, però no considerada com un coneixement superior. S'interessava pel «com» i s'ensenyava a les escoles. L'altra part del coneixement, l'episteme, s'ocupava del «per què»; era el coneixement superior, i s'ensenyava als studia humanitatis. L’ars de la antiguitat tardana i de l’edat mitjana conserva el sentit de la tekné grega com a unió d’intel·lecte i manualitat. Però s’estén al fer pràctic i al comportament teoritzant. El cristianisme va ser decisiu en la transformació.

Veure tékhnē.

Veure tékhnē.

Veure tékhnē.

Veure tékhnē.

Veure tékhnē.

Perfecte. Actes deguts, convenients o apropiats perfectes" [téleia kathékonta][dotats de virtut].

Fi, objectiu, propòsit o meta d’una cosa o d’una activitat. Allò en virtut del qual es fa quelcom. És la causa final, la finalitat última d’Aristòtil. Veure kinesis.

Aristòtil deia que el telos de l'ésser humà és trobar la felicitat i que pot atènyer–se de formes diferents, tot i que per viure feliç es requereix viure una vida de virtut, [areté] car si no fos així, no viuria realment una vida de felicitat, no importa el que pogués pensar.

Veure eudaimonia.

Tallar, separar, ferir, castrar, dividir, partir. Origen de tempus [temps].

Veure temnō.

En l'època moderna, especialment a partir del desplegament de les ciències empíriques, una teoria és preferentment una teoria científica, o sigui, un conjunt d'enunciats –hipòtesis i lleis confirmades– sobre un aspecte de la realitat, que estableixen entre si relacions de deduïbilitat i les últimes afirmacions de la qual són enunciats d'observació, i el concepte de la qual es relaciona intrínsecament amb els de llei i hipòtesi. No obstant això, les teories no es limiten a l'àmbit de les ciències empíriques, sinó que abasten qualsevol camp del saber i ha de dir–se que, en principi, tot el coneixement humà és teòric, perquè tot coneixement va més enllà dels simples fets coneguts en un moment donat; també hi ha teories purament lògiques o matemàtiques. La teoria és a l'aspecte substancial del coneixement, tant del científic com del no científic.

En la ciència actual l'interès se centra en les teories, i no en l'experiència per si mateixa, o en les dades o les observacions; dades i observacions s'obtenen en funció de la teoria [el que caracteritza la ciència moderna és l'existència de la teoria –la teoria empíricament contrastable, per descomptat– i no l'interès primordial per l'experiència en brut. ^[259]], i àdhuc tota dada es considera que porta una «càrrega de teoria». Popper ha contribuït d'una manera especial, en particular amb la seva obra La lògica de la investigació científica (1934) ^[260], a fer que s'hagi donat una importància peculiar a la teoria en la metodologia de les ciències: les ciències són sistemes de teories i la mateixa epistemologia és l'estudi de les teories [Les ciències empíriques són sistemes de teories; i la lògica del coneixement científic, per tant, pot descriure's com una teoria de teories ^[261]]. D'aquí que la filosofia de la ciència, o teoria del coneixement científic, sigui una reflexió de segon grau, no ja sobre fets ni tan sols sobre generalitzacions de fets, sinó sobre teories, que Popper interpreta com un sistema de conjectures i refutacions: xarxes de malles cada vegada més fines, amb les quals s'intenta captar, comprendre i dominar la realitat [Les teories són xarxes que llancem per a capturar allò que anomenem «el món»: per a racionalitzar–lo, explicar–lo i dominar–lo. I tractem que la malla sigui cada vegada més fina. ^[262]].

Expressió llatina de l'Escolàstica amb la que es designa un dels dos termes fonamentals d'una relació. El terme «a quo» és l'extrem origen, o punt de partida, d'una relació; el terme «ad quem» és l'extrem final, relacional, o punt d'arribada d'una relació. S'usen com a expressions genèriques d'un punt de partida i un punt d'arribada d'un procés. En lògica de relacions, reben el nom de referent i relat respectivament.

Expressió llatina de l'Escolàstica amb la que es designa un dels dos termes fonamentals d'una relació. El terme «ad quem» és l'extrem final, o punt d’arribada, d'una relació; el terme «a quo» és l'extrem origen, relacional, o punt de partida d'una relació. S'usen com a expressions genèriques d'un punt de partida i un punt d'arribada d'un procés. En lògica de relacions, reben el nom de referent i relat respectivament.

El 10 (la tetraktys) va ser considerat com a nombre perfecte i visualment es simbolitzava amb un triangle equilàter de costat igual a quatre i format pels quatre primers nombres:

La figura ens mostra que 10 es igual a 1 + 2 + 3 + 4. I a més, fins arribar al 10 tenim quatre nombres parells (2, 4, 6, 8); quatre nombres senars (3, 5, 7, 9); quatre nombres primers —no divisibles— (2, 3, 5, 7); quatre nombres plans —divisibles— (4, 6, 8, 9); tres submúltiples fins al cinc (2, 3, 5); tres múltiples (6, 8, 9); totes les relacions numèriques: la igualtat, el més–menys; tot tipus de nombre: lineals, quadrats, cúbics. Neix així l’ús extensiu del sistema decimal que seguirà vigent durant molts segles.

Geomètricament el nombre 1 equival al punt, el 2 a la línia, el 3 al triangle, el 4 a la piràmide: i tots aquests nombres són principis i elements primers de les realitats que són semblants a ells.

Alguns pitagòrics van també buscar la combinació entre la idea de la dècada i la noció dels contraris, de gran importància per la cosmologia jònica anterior. Així varen elaborar una llista dels deus contraris suprems. Segons Aristòtil:

1. límit–sense límit
2. senar–parell
3. un–múltiple
4. destre–sinistre
5. mascle–femella
6. quiet–mòbil
7. recte–corb
8. llum–tenebra
9. bo–dolent
10. quadrat–rectangle

Figura utilitzada dins la lògica hindú. Es pot esquematitzar com:

• si X = afirmació; ¬X = negació; (X ∧ ¬X) = afirmació i negació; (X ∨ ¬X) = afirmació o negació.
• aleshores: ¬(X ∨ ¬X) ↔ (X ∧ ¬X) ↔ Ø (no res)

Demòcrit, Pirró i Sext Empíric utilitzen el tretalemma en alguns dels seus raonaments lògics. En lògica moderna s’utilitzen les lleis de De Morgan:

• ¬ (A ∨ B) ≡ ¬A ∧ ¬B
• ¬ (A ∧ B) ≡ ¬A ∨ ¬B

En el tetralemma totes les combinacions són concebibles [pensables], el que permet superar el principi del tercer exclòs [principium tertii exclusi, tertium non datur], que ens diria que (A ∧ ¬A) = Cert.

Son concebibles com per exemple quan pensem en el no–ser comparat amb el Ser. No perquè pugui existir el no–ser en sí [Parmènides diria que és impossible] sinó un no–ser relatiu que depèn del concepte del Ser què és un concepte absolut. En altres paraules: la oposició no–ser també és. Aquest Ser [Absolut] permet tres nivells de lògica:

• la lògica clàssica del tercer exclòs [o és o no–és, o això o l’altre].
• la lógica dialèctica o de processos infinits que involucren oposats complementaris:
• holons, quelcom que és a la vegada un tot en sí mateix i una part d’un sistema major [Arthur Koestler, L’esperit de la màquina]. [Matemàticament, un holò és molt semblant a una fractal].
• aritmètica axiomàtica després de Gödel [resumida com: ambdós són i l’altre també és].
• la lógica de la negació de la possibilitat que la lógica en sí té d’arribar a conclusions [lògica hindú “neti–neti” de “negació de les quatre cantonades” i “catuskoti”].

Nicolás de Cusa [filòsof del Renaixement] deia que “els oposats es reconcilien respecte a infinitats i també respecte a Déu”. De manera semblant a la lògica dels oposats complementaris en relació a l’existència [Archie J. Bahm i la filosofia Organicista].

Nagarjuna [filòsof budista] utilitzava una versió del tetralemma de manera més radical i excloent o negativa per a establir que ni la realitat relativa ni la realitat Absoluta [malgrat la seva doctrina de les “dues veritats”, una relativa i altra absoluta i inexpressable] poden ser descrites per la lògica ja que la lògica també demostra la vacuïtat de tot el concebible. Nagarjuna no s’interessa en el tipus de dialèctica que es fa possible a Cusa i Bahm [sempre que s’admeti la impossibilitat d’una conclusió final i excloent en les relacions polars]. Per això, respecte al jo, Nagarjuna afirma: “el jo no és real, el no jo no és real, no és real ambdós el jo i el no jo, no és real ni la negació del jo ni la negació del no jo”.

El raonament de Nagarjuna respecte al jo es pot fer respecte qualsevol afirmació: ¬X, ¬¬X, ¬(X ∧ ¬X), ¬(X ∨ ¬X). En altres paraules: per a Nagarjuna, segons la lògica, no es pot dir res vàlid de manera final sobre res en particular o transcendent sinó només experimentar la no dualitat directament.

La no dualitat del que és pot ser el punt d’unió entre les místiques Hindú, Jueva, Catòlica i Budista més enllà de si no podem definir amb la lògica comparativa ni l’Absolut ni la realitat relativa. En la tautologia “el que és, és” [fonament de la lògica] és implícita la impossibilitat de definir per medi de la lògica comparativa concebible el que és. Només permet pensar fins que no es pot definir el fonament del pensar apart de què és.

El Vedanta [hindú] afirma un Ser Absolut que la ment humana no pot classificar. Això a través del “neti–neti” que és semblant a la lógica de Nagarjuna. El Catolicisme utilitza el tercer exclòs per afirmar l’existència d’un Déu totalment Transcendent que només es pot entendre amb la fe. La dialèctica de Bahm, Cusa i altres [sovint de cultures amb relació íntima amb la natura] només serveix per a incloure la realització de que hi ha un misteri [Coincidentia Oppositorum] que relaciona els oposats. Dialèctica assimilable al pensament taoista.

Cap de les tres línies filosòfiques descrites pot conèixer el Ser revelat com l’afirmació “el que és, és”. La dialèctica és més inclusiva que la del tercer exclòs i la “Neti–Neti” més inclusiva que la dialèctica.

La naturalesa última de la Realitat només es pot comprendre transcendint la lògica. Les tres lògiques són variants d’una sola que sembla inqualificable.

“Treball de Déu”. Pràctica màgic–religiosa grega que consisteix en la invocació de poders sobrenaturals, àngels o déus, amb la finalitat de comunicar–se o unir–se a ells atraient beneficis i cooperació espiritual. A l’Edat Mitjana, vas ser demonitzada i es va passar a dir ars goetia, del grec γοητεία [goēteía], màgia.

Mort. Personificació de la mort sense violència. El seu toc era suau, com el del seu bassó Hipnos, el somni. La mort violenta era el domini de les seves germanes amants de la sang: les Keres, assídues al camp de batalla.

Sorprendre’s, meravellar–se.

Plató [Teeteto], per boca de Sòcrates, afirma que la sorpresa de Teeto és característica del filòsof. Un estat involuntari i natural de l’ànima. També afirma [República], per boca de Sòcrates amb Glaucó, que la sorpresa, de forma passiva, genera l’estat actiu d’amor per la saviesa. Per Plató, la capacitat de meravellar–se és l’origen del coneixement. Anterior a ell [ambició de saber] i origen de la saviesa.

Per Aristòtil [Metafísica], la filosofia no neix d’un impulso de l’ànima. Les coses es manifesten i generen problemes que ens impulsen a investigar [la coerció de la veritat]. Els humans tenen en la seva naturalesa l’impuls del saber que els du cap al diví [Το Θείον].

Per Aristòtil [Metafísica], el thaumazein té tres nivells:

1. el manifestat davant de petites qüestions que ens sobten en de la vida diària.
2. el que experimentem davant qüestions majors (l’Univers, la Natura, ...).
3. el que ens porta a pensar l’origen de Tot.

Per a Heidegger [segle XX] la sorpresa, en filosofia, ve de l’encontre amb la veritat. No del suprasensible, sinó de les coses d’aquest món. L’objecte es revela [manifesta] als nostres ulls com a quelcom que ens meravella de forma sobtada i ens permet assolir la seva veritat. Ens deixa perplexos i ens du a buscar respostes i noves preguntes. Aquest procés no és espontani i pot requerir d’una llarga preparació prèvia.

Diví.

Sofre.

Pensament especulatiu. Prové de theoros [espectador], del grec theōreō formada amb la partícula thea [vista] com a sufix, indicant "he aquí" i horō [veure]. Té a veure amb "veure", "mirar".

Aristòtil distingeix tres nivells d’activitats destinades a l’adquisició de coneixement:

• Prâxis: acció que no té altra finalitat que la pròpia activitat realitzada. Veure prâxis.
• Poíesis: activitat productiva. Veure poíesis.
• Theoria: la contemplació. Forma suprema de la praxis–poiètica. La seva finalitat, segons Aristòtil, és la pròpia teoria.

També afirma [Aristòtil] l’existència de quatre graus o nivells en l’adquisició del coneixement:

• Empeiría: base i principal fonament de l’adquisició de coneixement. El coneixement directe a partir de l’experiència sensorial. Veure empeiría.
• Tékhnē: saber fer quelcom. Veure tékhnē.
• Epistemé: coneixement adquirit amb el raonament mental. Veure epistemé.
• Sophia: nivell màxim de coneixement. Veure sophia.

Segons ell, les eines per a l’adquisició del coneixement són:

• La lògica: basada en el sil·logisme, l’eina bàsica de demostració del coneixement.
• La metafísica: la filosofia primera. La ciència que s’ocupa de les realitats que són per sobre de les realitats físiques.
• L’Ètica: basada en el llibre Ètica nicomàquia, escrit per al fill d’un amic. L’objectiu de l’ètica era bàsicament optimitzar la vida (personal i social) en el sentit de ser millor persona com a individu i ciutadà a l’hora. El bé és una finalitat en sí mateix. No depèn de la seva possible recompensa. Convingui o no, és una finalitat en sí mateix.

Veure ethos, teoria científica.

Déu. L’absolut.

“Mare de Déu”. Portadora de Déu. Usualment es refereix a la Verge Maria [al Concili d'Efes del 431 es declara dogma cristològic].

Conjunto de diversos procediments o tractaments ja sigui higiènics, farmacològics, quirúrgics o altres amb al finalitat de curar o alleujar els símptomes de malalties o patiments [teràpia]. Tant en el físic com en el psicològic. Medicina de l’ànima.

La força vital de l’ànima. Caràcter. Homer utilitza fonamentalment les paraules psyché i thymós per a referir–se a l’ànima. Thymós és l’ànima entesa com a força vital, com allò que vivifica al cos, però que desapareix rere la mort del cos. El que sí que sembla sobreviure a la destrucció del cos és la psyché entesa com a ombra, imatge, esperit o fantasma de la persona que rere la mort del cos habita en el món de les ombres, l’Hades. Quan Ulisses en somnis baixa a l’Hades i es troba amb la psyché dels seus amics morts a Troia, els veu tristos, apagats, inactius, i és perquè els falta la thymós o força vital.

Thymós és càlida, emocional i vigorosa, mentre que psyché és més freda, profunda i impersonal. La primera té un caràcter clarament social, en la mesura que es mostra i es valida davant la comunitat, la segona té quelcom de percepció personal i subjectiva i tendència a transportar–nos més enllà del món físic. ^[263]. Des de la perspectiva de psyché el nostre món és irreal. Si el Cosmos en realitat és infinit, es necessita la percepció més profunda que ofereix psyché que ens permet la contemplació de l’altre món. Al posar–nos mentalment en altra perspectiva de contemplació. Pel aquest món és sensual i exultant, l’altre món només pot ser fred i trist.

Veure eikasia, psyché.

Honor, dignitat. Veure atimía.

“El diví”. “El foc diví”. Pels grecs el diví era un concepte racional, logos i enllaç de la physis, i pensat en l’Aión que tot ho governa. Veure Aión.

Aristòtil divideix la substància que conforma el món en tres classes:

• física i corruptible: plantes, animals, ..., tot el que hi ha al món sublunar.
• física i incorruptible, eterna i mòbil: el món supralunar [astres i altres éssers].
• metafísica, immòbil i eterna: el primer motor immòbil o Το Θείον. Perfecte, acte pur, forma pura, el “ser per excel·lència”. Perfectament bell, indivisible, i contemplant només la contemplació perfecta: contemplant–se a sí mateix. ^[264].

Per Aristòtil, el “això”, “la cosa en sí”. La cosa en la seva existència pura independent de qualsevol representació. L’individu concret és el sýnolon i allò que és separable amb el pensament [la Forma] és el toi lógoi choristón [Metafísica]. Per a Kant, el noümen representa a un objecte no fenomènic, és a dir, que no pertany a una intuïció sensible, sinó a una intuïció intel·lectual o suprasensible.

Veure sýnolon, eidos, idea, noümen.

Direcció, rumb, tendència, trasllat. Nom donat per Aristòtil a les formes del sil·logisme. Els escèptics nomenaven trópos als arguments usats, com a argumentació circular, per a demostrar la impossibilitat del coneixement cert.

Veure àtropos, dial·lel.

Personificació del destí i de la fortuna en quant deessa que regia la sort o la prosperitat d’una comunitat. Junt amb el seu ajudant Pluto (Πλοῦτος), el déu de la riquesa, decidia la sort de qualsevol mortal jugant amb una pilota. L’equivalent de la mitologia romana és la deessa Fortuna.

El que succeeix realment fora de la nostra ment. L’estat real de les coses. Objecte extern del signe [semainon, lekton, tynkhánon] ^[265].

Marca, petjada, impressió, imatge, figura, patró.

Impressió en els sentits.

Rei sobirà [no basileos], governant d’una polis que arriba al poder de forma il·legítima. Sobirà populista i despòtic.

Concepte llatí “equivalent” al grec phantasía (φαντασία). La traducció llatina ve de Ciceró tradueix la phantasía estoica per visum que significa en primer lloc la cosa vista ^[266]. Però no és restringit a la vista sinó també en el sentit de "representació", la facultat de representar les imatges de les coses absents.

Veure phantasía.

Forma llatina medieval, del llatí volo, “vull”. Volició. Acció o acte de la voluntat. Facultat humana d’escollir o rebutjar les coses, prendre determinacions i obrar de determinada manera. Voluntat deliberada de realitzar un acte.

Veure nolitio.

Potestat de dirigir la pròpia conducta d’acord a un resultat esperat. Implica generalment l’esperança d’una recompensa futura actuant en contra de la tendència natural [contrària]. Té relació amb el lliure albir. També pot ser la intenció futura de fer quelcom [la proposta de fer–ho] o el manament d’algú [fer quelcom per la seva voluntat].

En el món grec el més assimilable seria potser ἐλπίς [esperança].

Els estoics [Sèneca] afirmaven que la disposició de l’ànim determina la moralitat de l’acció. Aquesta disposició de l’ànim, segons la tendència bàsicament intel·lectualista de tota l’ètica grega, desemboca en el coneixement que és propi del savi i es confon amb aquest coneixement. Sèneca avança una mica més i parla expressament de «voluntat». Per primer cop en el pensament clàssic es parla de la voluntat com a facultat diferent del coneixement. El grec tampoc posseïa cap paraula plenament equivalent al concepte de voluntas. Sèneca, però, no va saber donar l’adequat fonament teòric al nou concepte.

A diferència de l’estoïcisme antic, Sèneca té un accentuat sentit del pecat i de la culpa, que afecta a tota la humanitat. Segons ell, l’home és estructuralment pecador. A l’antítesi de la pretesa i dogmàtica pretensió de la puresa estoica atribuïda al savi per l’estoïcisme antic. Sèneca afirma que, si algú mai pequés, no seria home: el propi savi, en la mesura en que és home, no pot no pecar.

Amb Agustí d’Hipona la voluntat s’imposa a la reflexió filosòfica. Es supera l’antropologia grega i l’antic intel·lectualisme moral. La cultura llatina havia donat a la voluntas un paper important. Agustí entén el missatge bíblic en un sentit voluntarista i ens presenta els conflictes de la voluntat amb un llenguatge precís: «Era jo qui volia, era jo qui no volia: era jo precisament qui ni volia del tot, ni refusava del tot. Per això, lluitava amb mi mateix em turmentava a mi mateix.»

La llibertat és pròpia de la voluntat i no de la raó, en el sentit en que l’entenien els grecs. És resol així la paradoxa socràtica de ser impossible conèixer el bé i fer el mal. La raó pot conèixer el bé mentre la voluntat el rebutja. La voluntat és autònoma respecte la raó. La raó coneix, la voluntat escull. El pecat original va ser un pecat de supèrbia i la primera desviació de la voluntat. Però, l’arbitri de la voluntat es realment lliure quan no fa el mal. Després del pecat original la voluntat necessita de la gràcia divina. «Quan l’home intenta viure rectament apel·lant exclusivament a les pròpies forces, sense l’ajut de la gràcia divina alliberadora, resulta vençut pel pecat; l’home, però, per lliure voluntat, té el poder de creure en el seu alliberador i d’acollir la gràcia.»

Escollir el mal és sempre possible, escollir el bé depèn de la lliure voluntat i la gràcia de Déu. Libertas vera est Christo servire.

Estranger. Se’n deriva xenía, contracte d'hospitalitat que feien els caps o cabdills amb els reis. Els contraents escrivien els seus noms en una tauleta de metall o d'ivori, el trencaven per la meitat i en guardaven una part cadascú. Quan un cap, portador d'aquesta tauleta, reclamava l'hospitalitat o un simple servei, obtenia immediatament el que demanava. Més endavant, els ciutadans de les polis feren aliances anàlogues a aquesta, esdevenint així un recurs per als casos de guerra o de proscripció. A moltes ciutats de Grècia hi hagué oficials o magistrats (proxens encarregats de fer complir els deures de l'hospitalitat envers els habitants d'una altra ciutat amb la qual havien contractat xenía); aquests proxens rebien a casa seva els estrangers, els atenien i jutjaven els seus litigis. Les seves funcions tenien gran analogia amb la dels cònsols romans

Veure symbolon.

Vida.

Veure bios.