La Índia Antiga

La filosofia neix a La Índia cap al 1500 a. de C., quan comencen a formar-se els Estats dins el seu territori. Cadascun dels Estats és governat per un rajà. L'autoritat del rajà es recolza a la de l'aristocràcia terratinent i de la noblesa sacerdotal gentilícia (els brahmans). Hi ha una gran relació patriarcal entre classes dominants i classes oprimides.

La societat es divideix en varnes, grups que més tard constituiran la base del sistema de castes:

1. la varna sacerdotal (brahmans)
2. la varna de l'aristocràcia castrense (ksatryes)
3. la varna dels pagesos, artesans i comerciants (vaisyes)
4. la varna inferior (sudres)

Els sudres són subordinats a tots els altres, no tenen dret a la propietat comunal i no són admesos dins la comunitat ni participen a la solució dels seus assumptes.

La religió santifica aquesta divisió en varnes. La casta sacerdotal [els brahmans] tenen molta influencia social. Són un sector culte, amb coneixements especials i influència sobre el desenvolupament de la ideologia religiosa.

L'escrit més antic de la literatura Índia és el Veda, que, en un estil icònic, expressa concepcions religioses on ja s'interpolen certes representacions del món, de l'home i de la vida moral. El Veda es divideix en quatre parts, la més antiga és el Sama-Veda. Les altres són comentaris i addicions a aquesta. La part més antiga del Sama-Veda, amb quatre recol·leccions, és el Rig-Veda, un himnari religiós. La segona part del Veda és el Yajur-Veda, una col·lecció de textos rituals sobre els que es recolza el brahmanisme, religió predominant fins l'aparició del budisme. La tercera part és l'Atharva-Veda, que conté les normes de conducta dels anacoretes. Les Upanisad, part pròpiament filosòfica sorgida als voltants de l'any 1000 a. de C., formen una mena d'apèndix del Veda. Comencen així a aparèixer els primers elements de la consciència filosòfica i comencen a configurar-se les primeres doctrines filosòfiques, tant les idealistes com les materialistes.

El tret característic de la filosofia índia antiga és el desenvolupament dins sistemes o escoles determinades. Hi ha dos grans grups de sistemes:

• els sistemes ortodoxes (que accepten l'autoritat vèdica)
• els sistemes heterodoxes (que rebutgen l'autoritat vèdica)

La majoria dels sistemes eren ortodoxes i religiosos. Els nomenats vedanta, mimamsa, sankhya, ioga, i vaixesika. Tanmateix, a algunes d'aquestes escoles, sota la forma religiosa-ética es deixen veure tendències materialistes. Les escoles heterodoxes s'anomenen jainisme, budisme i charvaka-lokayatamata.

El jainisme

El desenvolupament de les antigues doctrines dels mestres dona vida a la filosofia del jainisme. L'últim dels mestres va ser Vardhamana, nomenat Jin [el conqueridor], segons la llegenda va viure al segle VI a. de C. Els seus adeptes s'anomenen jainistes. El nucli principal del jainisme és una doctrina ètica que tracta d'un alliberament de l'ànima respecte les passions. Ètica que es torna tradicional en un seguit de sistemes indis. L'objectiu de la filosofia del jainisme és la santedat, assolir l' alliberament de l'ànima respecte les passions. Pel jainisme no és Déu la font de la saviesa, sinó els santons que assoleixen la força i la felicitat a través d'un saber perfecte i la conducta derivada d'aquest saber.

Com a doctrina ètica, el jainisme es basa en una teoria del ser. Existeix un gran nombre d'entitats dotades de realitat i posseïdores de qualitats, d'una banda constants o substancials i, d'altra, casuals [contingents] o transitòries. Entre les substàncies inanimades tenen una particular significació la matèria, que es presenta fragmentada en elements indivisibles [els àtoms] o composta [combinació d'àtoms]. A més de la matèria figuren entre les substàncies inanimades l'espai, el temps, les condiciones del moviment i del repòs.

La consciència és la nota principal de l'ànima. El grau de consciència és diferent a les diferents ànimes. L'ànima és perfecta per naturalesa, i les seves possibilitats són il·limitades: saber il·limitat, força il·limitada, felicitat il·limitada. Però tendeix a identificar-se amb el cos. En tot moment, l'ànima és resultat de tota la vida anterior, de totes les actuacions, sentiments i idees precedents. La causa bàsica que engendra la dependència de l'ànima és la passió. La causa de les passions és el desconeixement de la vida. El coneixement ha de conquerir l'ànima a la matèria. El supòsit del coneixement cert no és només la confiança en el mestre, sinó també una conducta correcta, la correcció a les nostres acciones. L'alliberament, l'objectiu del jainisme, ha de separar totalment l'ànima de la matèria, el que s'aconsegueix amb l'ascetisme.

El budisme

Als segles VI i V a. de C. apareix la doctrina religiosa del budisme, hostil a l'antiga religió sacerdotal del brahmanisme. El budisme es propaga entre els sectors humils de les ciutats, on eren més aspres les contradiccions de classe. Després de certa resistència, les classes dominants admeten i recolzen el budisme amb mires als seus interessos classistes. En aquell temps apareixen a La Índia els grans Estats. El brahmanisme empara els privilegis dels sacerdots, en tant que al budisme és vigorosa la tendència anticlerical. Al mateix temps, la ideologia budista insisteix en l'obediència i la resignació, pel que no li sembla perillosa a la classe dominant.

El budisme (una de les religions mundials) s'alinea amb el cristianisme i el mahometisme. La seva doctrina ve de la llegenda relativa al seu fundador, el príncep Siddharta o Gautama Buddha, és a dir, L'il·luminat. L'existència de Buddha es remunta al segle VI a. de C., però les escriptures budistes pertanyen a temps força posteriors. El primer intent de classificació el trobem al nomenat Tripitalw (tres cistells de doctrines). El tercer d'aquests llibres conté les qüestions filosòfiques. La religió budista es propaga a l'Est i el Sud de La Índia, a Ceilan [actual Sri Lanka], a Birmània [actual Myanmar] i a Siam [actual Tailàndia]. Altra branca s'estén pel Tibet, Xina i Japó.

Els postulats bàsics del budisme són:

1. La vida és patiment;
2. el patiment té la seva causa;
3. existeix la possibilitat de no patir: hi ha un camí per a salvar-se del patiment.

La necessitat del patiment deriva del caràcter correlatiu i de la interdependència de tots els esdeveniments i fets. Ja el fet de néixer comporta de mode inexorable una cadena de patiments. La vida de l'home, la seva sed de plaer són condicionats per l'experiència sensorial i acompanyats per patiments. Els mestres budistes ensenyen que l'objectiu del coneixement és alliberar l'home del patiment. L'ètica del budisme descansa en la convicció de que ens podem salvar del patiment no a la vida d'ultratomba, sinó a la vida present. La fi dels patiments s'anomena nirvana [extinció]. Els budistes entenen per nirvana un estat de plena impassibilitat, quan l'individu s'allibera de quant aporta dolor, s'abstrau del món exterior, així com del món del pensament.

Alguns postulats del budisme tenen interès filosòfic:

• La doctrina de la mutabilitat universal.
• La negació de l'existència de l'ànima com a ens particular.
• El reconeixement de que no existeixen sinó que estats de consciència en relleu permanent.

El budisme ha elaborat minuciosament la qüestió del camí del perfeccionament ètic. Consisteix en la doctrina de les vuit virtuts, que assoliran aquells que iniciïn aquest camí. Els elements del Noble Camí Òctuple es subdivideix en tres categories bàsiques, per rehabilitar i des-condicionar la ment: a) saviesa, b) conducta ètica i c) entrenament de la ment (o meditació).

A tots els elements del noble camí, la paraula correcta o recta és una traducció de la paraula sammā (en pali ^[1]), que significa 'plenitud', 'coherència', 'perfecció' o 'ideal'. El noble camí és:

1. Saviesa (pali: paññā)
1. Visió o comprensió correcta (sànscrit: dṛṣṭi, pali: diṭṭhi)
2. Pensament o determinació correcta (saṃkalpa, saṅkappa)
2. Conducta ètica (Sīla)
3. Parlar correcte (vāc, vācā)
4. Actuar correcte (karmānta, kammanta)
5. Mitjà de vida correcte (ājīva, ājīva)
3. Entrenament de la ment (samadhi)
6. Esforç correcte (viāiāma, vāiāma)
7. Estar-Present o Consciència del moment correcta (smriti, sati)
8. Concentració o Meditació correcta: conducta (forma de vida) recta, llenguatge recte, recta orientació del pensament, concentració o pau interior (samādhi, samādhi)

El budisme deu el seu èxit a ser una "doctrina religiosa per a la salvació" que omple els creients de l'esperança de que el patiment universal pot ser vençut i eliminat. Com totes les religions, no s'esforça en absolut en suprimir-ne les causes dels patiments a la vida social real, no és una doctrina de lluita, sinó de resignació.

Posteriorment, el budisme es divideix en varies escoles:

Materialisme indi. El sistema lokayatamata

No es fàcil l'estudi de les primeres doctrines de la filosofia índia. Els escrits, en particular les obres dels materialistes, es perderen, i les noticies que els idealistes posteriors ens aporten contenen ostensibles falsedats.

El sistema filosòfic materialista indi més antic s'anomena lokayatamata (o charvaka). Nega l'existència d'altre món fora del material. Sorgeix, pel que sembla, quan el règim gentilici és substituït per l'Estat i, junt amb les varnes castrense i sacerdotal (brahmans). En destacà la varna dels mercaders, al temps que els llauradors comencen a formar el sector de camperols i artesans lliures.

La doctrina lokayatamata relativa al ser sosté que el món sencer és format d'elements materials primigenis, fora dels quals, i de les lleis de les seves combinacions, no existeix cap altra realitat. La fe en l'existència d'un déu, de l'ànima, del paradís, d'un món d'ultratomba és falsa, i els elements d'aquesta fe no són reductibles a percepcions. Les coses de la naturalesa estan composades de foc (o llum), terra, aigua i aire (o vent). A la mort, els organismes es descomponen en els elements primaris. La consciència existeix de mode real, del que en dona testimoni la percepció. Però la consciència no pot ser qualitat d'un ens espiritual ni immaterial: és qualitat del cos material viu. L'individu és inseparable del cos.

L'ètica del sistema lokayatamata descansa també a la doctrina del ser. L'home experimenta plaer i patiment. Com evitar-ne totalment el patiment és impossible, se l'ha de tractar de reduir al mínim, fent que el plaer sigui màxim. Els conceptes habituals respecte la virtut i el vici són una invenció dels autors dels llibres sagrats, el mateix que el paradís, l'infern i tot el ritus religiós.

Més endavant s'infiltrarà al sistema lokayatamata un element d'escepticisme, tal com el d'abstenir-se d'emetre judici sobre qüestions antinòmiques.

Sistemes vèdics: el mimansa i el vedanta

Els sistemes de la filosofia índia consideren les escriptures del Veda llibres sagrats, com l'Antic i el Nou Testament entre els cristians. Aquests sistemes s'anomenen mimansa i vedanta. Per a ells és el Veda autoritat indiscutible.

El tret distintiu del mimansa és que, sent el seu objectiu la justificació del ritual vèdic, atorga gran atenció a la teoria del coneixement i la lògica. Segons aquest sistema, la percepció sensorial és font particular del saber, els objectes percebuts són reals i dotats de trets objectius. A més de la percepció, són fonts del coneixement: la deducció lògica, la comparació, el testimoni prestigiós de les escriptures sagrades i l'admissió amb caràcter de postulat de certes veritats inaprehensibles.

El sistema idealista vedanta es deu a Badarayana, el primer que el desenvolupa. Conté matisos derivats de la diversitat del mode d'entendre la relació entre l'ànima i Déu. Les seves afirmacions més extremes són la diferència i la identitat entre Déu i les ànimes.

• L'escola de Madhva en defensava la diferència.
• L'escola de Sankara en defensava la identitat.

El vedanta exigeix que el deixeble obeeixi submisament el mestre, iniciat en la saviesa del vedanta, i es dediqui a una meditació permanent sobre les veritats del vedanta fins assolir una contemplació directa i permanent de la veritat.

Segons el sistema vedanta, l'ànima, unida al cos, no és lliure, té el neguit de satisfaccions sensorials i experimenta una dilatada sèrie de reencarnacions. La victòria sobre la ignorància que esclavitza l'ànima, s'aconsegueix amb l'estudi del vedanta. Com a sistema de l'idealisme objectiu, el vedanta condueix al misticisme, a la contemplació, a la inhibició de la lluita i a la subordinació de la filosofia a la religió.

La filosofia sankhya

Una antiquissima forma de la filosofia índia és el sistema sankhya, fundada per Kapila, que va viure als voltants del 600 a. de C.

El sistema sankhya pressuposa dos principis: el material i l'espiritual. Per a explicar el món, el sistema sankhya considera punt de partida la causa primera material de tots els objectes i fenòmens, inclosos els fenòmens psíquics. Aquesta causa primera, tot i ser material, ha de ser tan subtil i penetrant com per fer possibles les produccions més subtils, l'enteniment, per exemple. La causa primera no pot haver estat engendrada per cap altra causa anterior. És la causa primera auto-subsistent, la base eterna de l'univers. Tots els objectes són capaços de suscitar en nosaltres plaer, dolor o estat d'indiferència. La causa d'aquests estats rau en els tres elements integrants (gunes ^[2]) dels objectes, que no es perceben de manera immediata. De les tres gunes són formats no només la substància primigènia [prakriti], sinó també tots els objectes del món. El prakriti és la causa de l'existència dels cossos, dels òrgans sensorials i motrius, del sentit del Jo [purusa], de l'enteniment i de l'intel·lecte. Però, a més de tot això, existeix la consciència, que es per sobre de tota mutació (canvi) i és ja immaterial per naturalesa. Tota la multitud d'objectes del món real és engendrada pel contacte de la causa material [prakriti] amb el Jo. L'intel·lecte, que prové del prakriti, no és etern, és compost, i constitueix el subjecte, que sorgeix i es destrueix en el temps. D'aquesta doctrina del ser n'infereix el sistema sankhya la doctrina del coneixement. A més de la percepció i de la inferència lògica, també n'admet com a fonts del coneixement les doctrines (els testimonis) del Veda. El coneixement fidedigne apareix quan a l'intel·lecte es reflecteix no l'objecte, sinó la pròpia consciència, el Jo.

Es premissa de l'ètica del sistema sankhya la convicció de la dimensió universal del patiment. El coneixement dels camins que poden alliberar l'home del patiment i les adversitats constitueix la tasca cardinal de la saviesa.

El sistema ioga

El sistema ioga [concentració] és proper al sistema sankhya en molts aspectes. Es considera que el seu fundador va ser el savi Patanjali.

La fe en Déu n'és l'element de la cosmovisió teòrica i la condició d'una activitat pràctica eficient per alliberar l'home dels patiments. Una part del sistema és la pràctica ascètica; altra, els principis d'una ètica del respecte a totes les formes de vida. Observa prescripcions racionals relatives a l'entrenament respiratori, el règim alimentari, etc. Prescriu també l'adoració de Déu, i és en això principalment en el que es diferencia de l'ateu sistema sankhya.

El sistema materialista nyaya

La fundació del sistema nyaya s'atribueix al savi Gotama [Gautama]. Els escrits més antics es remunten al segle 111 a. de C.; la resta correspon als primers segles de la nostra era. És una doctrina del conèixer, en particular de la inferència lògica, elaborada partint d'una teoria materialista del ser. Teoria que no té una funció teòrica, sinó la d'alliberar l'home de tots els patiments. Examina les fonts i procediments del coneixement, classifica els objectes del coneixement, la realitat mateixa. Classifica els tipus de coneixement veritable:

• La percepció, que és condicionada pels sentits i ens dona un coneixement directe.
• La inferència lógica, que requereix dissociar el tret inseparable de l'objecte investigat.
• El testimoni d'una autoritat
• La comparació.

Es tracta d'un materialisme ingenu. Situa la veritat sota la dependència de la naturalesa real dels objectes estudiats. L'objecte existeix abans de ser conegut. Més tard, el sistema és penetrat d'elements de la religió i de la psicologia idealista.

El sistema materialista vaixesika

El sistema vaixesika ^[3] és un dels més madurs del materialisme indi antic. El terme prové de visesa [particularitat] i ens indica que a l'explicació de la realitat, té importància primordial la categoria de diferència específica entre substàncies, àtoms, ànimes, etc. El sistema vaixesika neix als voltants dels segles VI-V a. de C. i s'atribueix la seva fundació a Kanada. Originàriament és una doctrina materialista del ser i una teoria de l'atomisme. Més tard s'interessa també per qüestions de la lògica.

Com el sistema nyaya, el vaixesika considera objectiu de la saviesa l'alliberar el Jo humà del patiment i de la dependència. La causa última del patiment és la ignorància. El camí de l'alliberació és el del saber, el del coneixement veritable de la realitat.

Investiga les categories de la realitat, és a dir, dels gèneres superiors del ser. La categoria no és un concepte de l'enteniment, sinó, per davant de tot, un objecte denominat per un terme. Per aquest motiu la classificació de les categories coincideix amb la classificació dels objectes.

Intenta identificar, inventariar i classificar les entitats que es presenten a si mateixes a la percepció humana. Les sis categories del ser són:

1. La substància (dravya).
2. La qualitat (guna).
3. L'acció (karma).
4. L'universal (samanya o jati).
5. El particular (vishesha).
6. La inherència (samavaya).

El vehicle material de totes les qualitats de les coses, de les particularitats, de les accions, així com la causa de tot el compost és la substància. Dels diversos tipus de substàncies, cinc [terra, aigua, llum, aire i èter] constitueixen els elements físics, a la vegada integrats per àtoms eterns, indivisibles. Els àtoms no són perceptibles pels sentits, i sabem que existeixen només per inferència. Una particularitat característica del vaixesika, dins la seva doctrina atomista, és l'admissió d'una diferència qualitativa entre els àtoms. Contràriament a les propietats, les qualitats s'entenen com quelcom que existeix des de tota l'eternitat. El moviment no és una qualitat, sinó una propietat, ja que es transmet d'un objecte a altre. A les substàncies no físiques [espai, temps i ànima] no pot haver moviment ni acció.

El sistema vaixesika considera l'universal i el particular com a categories importants del coneixement. Donat que la seva naturalesa és comuna, les coses d'una determinada classe reben un nom comú. L'universal és real, es troba als propis objectes d'una classe donada, però no s'identifica amb les seves propietats individuals, és l'essència dels diferents objectes. Tanmateix, si només existís l'universal, seria impossible discriminar una substància d'una altra, doncs cada substància té quelcom que li pertany únicament a ella: la particularitat. I, com les substàncies són eternes, també ho són les seves particularitats.

Més tard, s'afirma que tota acció dels àtoms prové de la voluntat d'un ésser suprem, el que ho encamina tot cap a una depuració moral: el món és dotat d'una ànima mundial i els éssers que en ell pateixen s'alliberen dels patiments al extingir-se un determinat període cíclic. L'alliberament ve amb la destrucció del món i de les composicions atòmiques existents a ell.

Amb el pas del temps, s'accentua el caire religiós del sistema vaixesika. Es defensa que els àtoms son únicament la causa material del món i proclamen Déu com la causa voluntària.

La Xina Antiga

Els segles VIII-VI a.de C., són un període de formació i desenvolupament de la societat esclavista. Es perfilen a la Xina dues tendències ideològiques clares: la conservadora i la progressista, la mística i la atea. A la disputa entre les dues tendències es propaguen idees materialistes ingènues respecte l'existència de:

• Cinc elements primigenis de les coses [metall, fusta, aigua, foc i terra].
• Dos principis alternatius (el yin i el yang).
• Un camí natural [el tao].
• Altres idees que aparegudes ja a finals del mil·lenni II i principis del I a. de C., com a resultat de la generalització dels coneixements de l'època.

Tanmateix, la formació dels corrents filosòfics data dels segles VI i V a. de C., i entre ells, i en vinculació amb un gir tancat a la història de la societat xinesa, hi ha fortes disputes durant quasi tres segles.

Confuci i els seus seguidors

La doctrina ètica-política del confucianisme ocupa un lloc preeminent a la història de la ideologia xinesa antiga. El seu fundador és Confuci ^[4] (551-479 a. de C.). De la seva vida no en sabem pràcticament res del cert. Fa una valuosa aportació a la cultura xinesa. Se li atribueixen diversos llibres, com autor o editor: Analectes de Confuci [recull d'aforismes, compilat molts anys després de la seva mort], els Cinc clàssics ^[5] [autor o editor], Anals de Primavera i Tardor [autor], Llibre dels ritus [editor], que reuneixen textos escrits en el passat. És també el fundador d'un sistema d'ensenyament escolar.

Els principis de Confuci tenen base a la tradició xinesa i la creença comuna. Advoca per la lleialtat familiar forta, culte als avantpassats, el respecte de la gent gran dels seus fills (i, d'acord amb els intèrprets posteriors, dels marits de les seves esposes), i la família com a base per a un govern ideal. Va expressar el principi ben conegut: "No facis als altres el que no vulguis que et facin a tu mateix", una de les versions anteriors de la regla d'Or ^[6] o ètica de la reciprocitat

S'ajusta a les tradicionals opinions religioses, segons les quals el cel, com a divinitat suprema, dicta la seva voluntat a l'home, Confuci manté que "la vida de l'home depèn del destí, mentre que la riquesa i la noblesa provenen del cel".

Encara que les doctrines de Confuci contenen idees racionals, en conjunt són dogmàtiques i conservadores. Exigeix l'observança incondicional de les tradicions patriarcals gentilícies, l'educació en el culte als avantpassats i una obediència cega als governants.

En el poc llegat escrit que va deixar [les Analectes] és basa tota la seva filosofia moral d'un ensenyament central: el ren (jen) que és la virtut de la humanitat i que a la vegada és basada en la benevolència, la lleialtat, el respecte i la reciprocitat. Aquests valors són imprescindibles en les relacions humanes, que Confuci descriu: "entre governador i ministre; entre pare i fill; entre marit i muller; entre germà gran i germà petit; entre amics". Dedica particular atenció al concepte de hsiao [pietat filial] entenent que "els qui honoren als pares i respecten als ancians rarament s'insubordinen davant el superior".

La seva filosofia es fonamenta sobre la bona conducta a la vida, el bon govern de l'Estat [caritat, justícia i respecte a la jerarquia], la cura de la tradició, l'estudi i la meditació. Les màximes virtuts són: la tolerància, la bondat, la benvolença, l'amor al proïsme i el respecte als ancians i als avantpassats. Si el príncep és virtuós, els súbdits n'imitaran l'exemple, segons el model governant/súbdit, pare/fill, etc. Una societat pròspera s'aconsegueix i es manté únicament mantenint aquestes relacions en plena harmonia. La base de la seva doctrina és la recuperació dels antics savis de la cultura xinesa i influir en els costums del poble.

Es el primer a reunir un grup de deixebles, de diferents principats, per formar-los en el bon govern. Proposa el respecte de les Tres Dinasties ^[7] i recuperar la política del duc de Tcheu ^[8], que ve a reparar els vicis de la dinastia Shang. Confuci confiava en que un príncep seguis les seves indicacions. Així, al final d'un cicle de dotze mesos, s'obtindria algun resultat; en tres anys, el seu projecte social s'aconseguiria plenament. La doctrina de Confuci es pot resumir en un seguit de manaments, els principals deures de tota persona o govern:

• Estimar el poble, renovat moralment i tot procurant els medis necessaris per a la vida quotidiana.
• Servir en primer terme amb respecte sobirà a Aquell que és el Primer Dominador.
• Cultivar la virtut personal i tendir sense parar a la perfecció.
• A la vida privada com a la pública, observar sempre el senderi superior del "Just Mig".
• Tenir en compte les dues classes d'inclinació pròpies de l'home: "unes provenen de la carn i són perilloses; les altres pertanyen a la raó i són molt subtils i fàcils de perdre".
• Practicar els deures de les cinc relacions socials [la tolerància, la bondat, la benvolença, l'amor al proïsme i el respecte als ancians i als avantpassats].
• Tenir per objecte final la pau universal i l'harmonia general.

Un eminent seguidor de Confuci és Menci ^[9] (372-289 a. de C.), nom europeïtzat de Mèng Zǐ. Per Menci la vida humana és sotmesa a la voluntat del cel. Exponent i executor d'aquesta voluntat és el governant savi, el fill del Cel. L'home neix naturalment bo i amb quatre qualitats innates: la compassió, la prudència, la modèstia i la capacitat de diferenciar la veritat de la mentida. Però, a conseqüència de les males influencies socials, aquestes quatre qualitats es perden ben aviat. Menci proposa la teoria dels coneixements innats, que l'inabastable esperit diví ha dipositat als humans i que aquests han de cultivar sovint per a trobar en sí mateixos resposta a tots els interrogants de la vida, esbrinar-ne les causes de les seves adversitats i desgracies, no enrabiar-se per les injustícies i no odiar a qui els fa la guitza.

Mo-tse. La teoria del conèixer.

Mo-tse (479-381 a. de C.) ataca les idees de Confuci. Exhorta homes i dones a ajudar-se mútuament més enllà de la seva situació social. Sosté, al contrari de Confuci, que no existeix la predestinació. El destí de l'home depèn de com es practiqui el principi de l'amor universal, expressió de la voluntat del Cel. En conseqüència, el senyor del Cel et recompensa o et castiga. Mo-tse s'oposa a les guerres de conquesta i predica la pau entre els Estats.

La seva teoria del coneixement conté elements materialistes. El saber prové de l'estudi directe de la realitat. Més tard, els seus seguidors es desprenen de l'embolcall místic les idees de Mo-tse, racionals en el fonamental, i les desenvolupen per la via d'un materialisme ingenu. Desenvolupen, sobre tot, la lògica i la teoria del coneixement. Admeten l'existència objectiva de les coses fora de la nostra consciència. Tots els nostres coneixements, ens diuen, són fruit de l'esforç comú dels nostres sentits [u-lu] i del nostre pensament [sin].

Les tendències materialistes dels mohïstes rebaten principalment als sofistes Hui Shi (segles IV-III a. de C.) i Kung-Sun Lung (segle III a. de C.). Hui Shi intenta reduir a la identitat el finit i l'infinit, el relatiu i l'absolut i diluir-los en una magna unitat. Nega també la diferència qualitativa de les coses. Segons Kung-Sun Lung, les coses concretes apareixen com a resultat d'una combinació a la nostra consciència d'idees que existeixen de mode independent (per exemple, cavall blanc és una combinació de les idees de blancor i cavalleitat).

Lao-tse. El taoisme

Al desenvolupament de la filosofia xinesa va tenir un gran abast el taoisme, doctrina de Lao-tse ^[10] [Laozi] sobre el tao ^[11]. La idea cardinal de Lao-tse (segles VI-V a. de C.) és que la vida de la naturalesa i dels homes no és governada per una voluntat del Cel, sinó que discorre per un camí natural, el tao. El tao és la llei natural de les pròpies coses, que composa amb el txi ^[12] (aire, èter) el fonament del món. Per Lao-tse, tot al món es troba en moviment i mutació, i en conseqüència totes les coses passen necessàriament al seu oposat. Laozi creia que en últim terme triomfaria la justícia, doncs a la llarga els dèbils es tornarien forts i vencerien als qui els dominaven. L'home, segons Lao-tse, no s'hauria d'oposar a l'esdevenir natural. Intentar el canvi per interessos personals és condemnat al fracàs. Lao-tse combat les arbitrarietats de l'aristocràcia i esperona a rebutjar el superflu i retornar a la vida comunitària primitiva.

Existeix un debat sobre com pot ser categoritzat el taoisme. Livia Kohn el divideix en les tres categories següents:

1. Taoisme filosòfic (pinyin: daojia 道家). És una escola filosòfica basada en els textos del Dao De Jing (道德 经) i el Zhuangzi (庄子);
2. Taoisme religiós (pinyin: daojiao 道 敎). És una família de moviments religiosos organitzats que tenen el seu origen en el moviment dels Mestres Celestials de la darreria de la dinastia Han. Més tard, inclou les sectes de l'Ortodòxia (zhengyi 正 一) i la de La realitat completa (quanzhen 全 眞), grups que clamen un llinatge taoista que es remunta a Laozi (老子) o a Daoling Zhang, a la darreria de la dinastia Han.
3. Taoisme tradicional. És pròpiament la religió tradicional xinesa.

Aquesta distinció es complica per dificultats en la interpretació hermenèutica que pretén categoritzar les escoles taoistes, les sectes i els diversos moviments. Alguns especialistes creuen que no hi ha distinció entre daojia (taoisme filosòfic) i daojiao (taoisme religiós). Segons Kirkland, "la majoria dels especialistes que han estudiat seriosament el taoisme, tant a Àsia com a Occident, per fi han abandonat la dicotomia simplista de daojia i daojiao, la del 'taoisme filosòfic' i 'taoisme religiós'".

Hansen diu que la identificació del taoisme com a tal es va realitzar per primera vegada a principis de la dinastia Han, quan la daojia va ser identificada com una sola escola. Els escrits de Laozi i Zhuangzi foren vinculats entre si durant la dinastia Han en virtut d'aquesta tradició única, i no amb anterioritat. És poc probable que Zhuangzi fos familiaritzat amb el text del Daodejing. A més, Graham creu que Zhuangzi no s'hauria identificat com un taoista, una classificació que no es planteja fins a una època posterior a la seva mort.

El taoisme no entra estrictament sota el paraigua o la definició d'una religió organitzada, com es pot fer amb les tradicions abrahàmiques, ni tampoc pot ser entès simplement com l'origen o una variant de la religió tradicional xinesa, ja que una gran part de la religió tradicional xinesa s'allunya dels principis i les bases dels ensenyaments taoistes. Robinet afirma que el taoisme pot ser comprés molt millor si s'observa més com una forma de vida que com una religió. Henri Maspero assenyala que molts especialistes del taoisme el consideren com una escola de pensament que te com a centre de la seva recerca la immortalitat.

El taoisme estableix l'existència de tres forces: una de positiva, una altra de negativa i una tercera, conciliadora. Les dues primeres s'oposen i es complementen simultàniament entre si. Són el yin (força expansiva, negativa, femenina, humida, passiva, indirecta...) i el yang (força constrictiva, positiva, masculina, seca, activa, directa...). La tercera força és el tao, o força superior que les conté.

L'equilibri entre les dues primeres forces entranya la igualtat de les seves manifestacions considerades d'una manera abstracta. Per això, el taoista no considera superior la vida sobre la mort, la construcció sobre la destrucció, el plaer sobre el patiment, el que és positiu sobre el que és negatiu, o l'afirmació sobre la negació: en cada cas, els dos conceptes aparentment contraris només són les dues cares d'una sola i única cosa.

El tao, segons Laozi i els altres filòsofs taoistes, és quelcom que no pot ser abastat per cap forma de pensament humà. Per a aquest quelcom no existeix cap nom, ja que els noms deriven de les experiències i circumscriuen -i per tant, limiten- les significacions. Finalment i per necessitat de ser descrit o expressat, se'l va nomenar "tao", que significa camí (recte o virtuós) que condueix a la meta.

Quan Laozi parla del tao, el procura allunyar de tot allò que pot donar una idea de quelcom concret. Prefereix l'encaix dins un pla diferent de tot allò que pertany al món tangible. Diu: "Existia abans del Cel i de la Terra". És la matriu de la creació i font de tots els éssers. El tao tampoc no és temporal o limitat; és impossible de definir, de mirar o d'escoltar; el tao és el no-ésser.

Un eminent seguidor de Lao-tse es yang Chu, que viu al segle IV a. de C. yang Chu nega l'existència de forces sobrenaturals i afirma que el món de les coses es governa per lleis pròpies i es troba en canvi constant. Els humans es diferencien dels altres animals en ser els més intel·ligents. L'ànima humana és inseparable del cos i desapareix amb la mort. Homes i dones han de tenir la possibilitat de satisfer les seves necessitats, d'aprofitar racionalment les coses per a mantenir la naturalesa humana en la seva integritat i puresa.

Els taoistes del Palau de la Ciència de Tsia ^[13] [Sung K'eng, Ying Wen i altres] desenvolupen la doctrina del txi, la substancia material. Divideixen el txi en dues classes: el subtil i el tosc. Del primer en resulta l'ànima humana; del segon la forma del cos. Del txi subtil en depenen les facultats mentals dels humans. La saviesa és una manifestació del txi subtil i no de forces divines. Aquest txi subtil abandona l'home al moment de morir i conforma el que molts nomenen dimoni o déu.

La fase superior del taoisme antic és la doctrina de Chuang-tse (segle IV-III a. de C.), qui, com Lao-tse, sosté que al món de les coses opera la inexorable llei natural tao, per la qual tot l'engendrat és sotmès a un continu canvi. Dels éssers orgànics ínfims [txi] residents a l'aigua provenen tots els animals i finalment els humans. L'univers és ple de txi, principi material únic. L'acumulació de txi és la causa del naixement dels humans [Chuang-tse]. Quan convergeix el txi apareix la vida, quan es desfà, arriba la mort; amb la mort desapareix l'ànima. Per Chuang-tse, "el pensament humà és mirall de la infinitud de les coses". A aquesta doctrina materialista ingènua hi abunden els judicis dialèctics. El que manca de diferència roman en el que és inherent a la diferència; cada cosa existeix com a l'"un" i l'"altre", donat que "canvia amb cada moviment, cada instant". Chuang-tse admet la dialèctica de la realitat, però absolutitza la unitat de la diversitat, cridada a fondre's amb el tao etern i mostrar indiferència per la vida terrenal. Això contribueix a conformar el taoisme religiós a les portes de l'era cristiana.

Les opinions materialistes ingènues de Siung-tse

Siung-tse (298-238 a. de C.), seguidor de Confuci, desenvolupa idees materialistes ingènues. Considera que el Cel és part integrant de la naturalesa, un ens material. Lleis naturals regeixen la successió dels fenòmens celestes, la qual no guarda relació amb l'existència d'un bon o mal govern de l'Estat. El destí dels homes no el determina la voluntat del Cel, que no en té cap, tot depèn dels propis homes.

Afirma que els homes, contràriament als animals, saben mancomunar esforços i organitzar la seva vida social. A més, sap investigar i aprofitar els fenòmens. El coneixement comença per la percepció. Els sentits, però, són governats pel pensament (sin), que acompleix lleis naturals. Per Siung-tse, l'humà és un egoista nat. El deure del savi consisteix a educar en ell les bones qualitats en el sentit de l'ètica de Confuci. Com a ideòleg de les classes dominants, Siung-tse entén que a la societat han d'existir governats i governants: "uns es dedicaran al treball manual, altres a l'intel·lectual".

Els canvis a les relacions sòcio-econòmiques de la societat xinesa des de la fundació de l'escola tenen molt a veure a la doctrina de Siung-tse. Cap al segle III a. de C., el confucianisme ha perdut ja el seu anterior recolzament social, el de la noblesa gentilícia, que es troba en plena decadència. Molts confucianistes passen al servei dels nous senyors i rics mercaders, que combaten a la noblesa gentilícia. Congruentment revisen les seves opinions i les adapten a les noves circumstàncies.

L'escola falda. Materialisme

Ideòlegs d'aquestes noves forces socials foren els representants de l'escola fakia [jurisconsult], predominant en aquell moment. Partidaris d'instaurar lleis per a la transformació social.

Un dels més destacats d'aquesta escola és Han Fei (segle III a. de C.), deixeble de Siung-tse. Han Fei sosté que el tao, com a llei universal de la naturalesa, constitueix la base de totes les lleis, objectes i fenòmens particulars, el li. La forma de manifestació del tao a la societat humana ha de ser la llei pública [fa], partint de la qual s'ha de determinar la conducta dels individus. Les lleis hauran de ser modificades adequant-les a les necessitats de l'època en curs. Han Fei condemna el misticisme religiós. "No pot demostrar-se l'existència dels dimonis i els déus: la gent sovint invoca la voluntat del Cel per incomplir les lleis de l'Estat". Com a exponent de l'escola fakia, Han Fei combat, d'una banda, les forces socials conservadores del seu temps i, d'altra, invita a la nova aristocràcia a enriquir-se a expenses dels membres de la comunitat i dels esclaus.

Materialisme i idealisme prop l'era cristiana

Prop ja de la nostra era, la societat xinesa es troba immersa en una profunda crisi. Els diversos grups de la noblesa promouen guerres, empitjora la situació de les masses populars, es subleven els esclaus, els pagesos i els artesans lliures. En aquest context, el misticisme, la màgia, les profecies floregen amb gran exuberància. Apareix una nova religió, la nomenada secta tao, que tergiversa la doctrina de Lao-tse sobre el tao i en fa una divinitat de l'antic savi.

Mística és la doctrina de Tun Chun-shu (segles II-l a. de C.), fundador de la teologia confuciana. Segons ell, tots els fenòmens espontanis són expressió de la voluntat del Cel. L'home es diferencia de l'animal en que executa dictats celestials.

A la mística i, en particular, a la teologia confuciana s'oposen diferents pensadores, entre els que destaca el materialista Wan Chun (del 27 a prop del 97), qui afirma al seu llibre Raonaments crítics que el món es composa de la substància material txi, la qual existeix des de tota l'eternitat, mentre que el tao és la llei de la pròpia realitat. Uns txi es troben a l'espai celeste, en forma de masses nebuloses; altres, avall, al terra, densificats, constituint els diversos cossos. Totes les coses són engendrades per l'acció recíproca dels dos tipus de txi: els enrarits [yang ch'i] i els condensats [yin ch'i]. Wan Chun considera l'home com un ésser natural compost de substància material. A ell, como en tot organisme viu, s'ha instal·lat una energia vital, el tsing-ch'i, un principi espiritual elaborat a l'organisme per la circulació de la sang. Quan l'home mor desapareix la seva ànima.

Wan Chun critica la teoria confucianista del saber innat. Sosté que la veritat no es pot demostrar sinó és amb l'experiència. Ara bé, les dades experimentals, les percepcions sensorials no atorguen proves fidedignes si es prescindeix de l a raó. La unitat de l'experiència i la raó és la proposició bàsica de la seva teoria del coneixement. El materialisme de Wan Chun té caràcter metafísic. Afirma que el cel i la terra no canvien i que ni a la naturalesa ni a la societat existeixen causalitats. Amb tot, a la doctrina de Wan Chun hi trobem alguns trets dialèctics (la interacció dels principis oposats a la naturalesa [el yang ch'i i el yin ch'i], la vida i la mort com dos aspectes d'un mateix procés, etc.)

A la Xina antiga, com als altres països, el pensament filosòfic es va anar configurant i desenvolupant en la controvèrsia entre el materialisme i l'idealisme. En virtut de particularitats històriques d'aquest país (persistència de les tradicions gentilícies i patriarcals, endarreriment de les relacions socials esclavistes), els pensadors dedicaren més atenció a la solució dels problemes socials, ètics i polítics. La principal disputa dels corrents filosòfics era la comprensió del tao: el camí del desenvolupament social i del destí de la humanitat. Si el pensador entenia el tao com a camí natural es situava al terreny del materialisme; si l'entenia com a camí diví predicava una doctrina idealista. En última instancia, aquesta lluita s'expressava en una actitud diametralment oposada al culte als avantpassats, que és a la Xina la forma específica de la religió.

Babilonia i Egipte. Naixement de la filosofia

Babilonia i Egipte eren Estats esclavistes. S'utilitzaven esclaus per a construir instal·lacions de reg, piràmides, temples i palaus. Cap a finals del mil·lenni IV i inicis del III a de C., el desenvolupament de les relacions esclavistes arriben en aquests països al seu màxim.

El germinar del pensament filosòfic a Babilonia i Egipte s'entronca, d'una banda, amb els primers passos de la ciència [astronomia, cosmologia, matemàtiques, etc.] i, de l'altra, amb la mitologia. La filosofia no s'havia constituït encara com a forma particular de la consciència social. El desenvolupament econòmic necessitava nous coneixement pràctics. "La necessitat de calcular els períodes de les alternatives del Nil [segons Marx] dona origen a l'astronomia egípcia i, amb ella, al predomini de la casta sacerdotal com a àrbitre de l'agricultura". ^[14] L'economia precisava d'un calendari exacte basat en l'observació de la Lluna, el Sol i les estrelles. Tot això fa créixer els coneixements científics. Els matemàtics babilonis inicien l'àlgebra i la geometria, esbrinen un medi aproximat de calcular arrels quadrades y de solució d'equacions de segon grau. Els babilonis inventen el sistema de posició sexagesimal de càlcul escrit, del qual prové el modern còmput del temps (1 hora = 60 minuts i 1 minut = 60 segons).

La cosmovisió dels babilonis, com la dels altres pobles de l'Orient Antic, és inseparable de la mitologia, primer intent de comprendre els fenòmens naturals. La classe sacerdotal propaga les creences religioses. Les narracions mitològiques relatives a l'origen dels déus (teogonia) es converteixen en explicació religiosa de l'origen del món (cosmogonia). Els astres eren no només un medi de calcular el temps i de predicció astronòmica, sinó també forces creadores del món i amb permanent influència sobre ell. El déu-Lluna era pels babilonis el principal; les estrelles, divinitats que lluïen només de nit; el Sol, la força que extingia la lluïssor dels llums celestials i, per tant, font de les tenebres, força del món subterrani, i portador de la mort. La Lluna moria, però la seva resurrecció la tornava símbol d'una vida eterna, inextingible. En el mite explicatiu de l'Univers, la pugna entre el bé i el mal es representaria amb el pas del temps com la victòria de la llum sobre les tenebres. El déu de la llum és exaltat com a poderosa força moral governadora del món. La cosmovisió astral dona peu al desenvolupament de l'astrologia, creença en l'aptitud dels astres per a influir directament sobre la humanitat.

Al desenvolupar-se l'esclavatge i tensar-se les relacions socials apareixen a Babilonia obres que, trencant amb la mitologia, contenen gèrmens d'un pensament ateu. L'escrit més notable d'aquest gènere és el Diàleg del senyor i l'esclau "sobre el sentit de la vida", en el qual es critiquen els dogmes religiosos i s'emet la idea de que és neci complir les prescripcions de la religió, fer sacrificis als déus i tenir esperança en una recompensa en el món d'ultratomba ^[15].

El naixement de la cultura egípcia -una de les més antigues del món- data de finals del IV mil·lenni a. de C., això és, del període de formació del règim esclavista. L'economia egípcia es basava en l'agricultura de regadiu i la ramaderia, pel que s'assoleix un considerable desenvolupament en l'art de la construcció, l'elaboració de la pedra, la terrisseria, així com l'astronomia, l'aritmètica i la geometria, ciències al servei directe d'una economia en desenvolupament. La instauració del calendari solar tenia un important abast pràctic. L'historiador grec Heròdot testimonia que foren els egipcis els que determinaren la duració de l'any en 365,25 dies. Conquestes supremes de la geometria egípcia foren el càlcul de la raó de la longitud d'una circumferència respecte el diàmetre [el nombre Π], la fórmula exacta pel càlcul del volum de la piràmide truncada de base quadrada i de l'àrea dels triangles, rectangles, trapezis i cercles. A les escoles egípcies s'usava un mètode particular de càlcul que en pressuposava l'existència de certs coneixements teòrics.

A l'evolució del pensament egipci es pot rastrejar el camí que condueix de la religió a la interpretació filosòfica dels mites. Amb el pas del temps es diposita en ells un sentit ja no religiós, sinó filosòfic, que al principi no tenien i que obeeix tant a un nivell més elevat dels coneixements científics com a l'enduriment de la lluita entre esclaus i esclavistes, entre les capes acomodades dels ciutadans lliures, que cap al II mil·lenni a. de C. es segreguen de la massa general de la població, i l'antiga noblesa esclavista.

Apareixen escrits que posen en dubte les creences religioses en una vida eterna a la ultratomba i que, enfrontant-se a les concepcions de la vella noblesa esclavista, rebutgen el treball esclau i la prèdica d'una existència en el més enllà i parlen de la possibilitat d'acomodar la vida en aquest món. Així, en El cantar de l'arpista, obra clàssica de la literatura antiga egípcia, s'afirma que no ha hagut ni un sol mort que hagi retornat per parlar del regne del més enllà. La raó i els sentits tampoc ens poden dir res del món d'ultratomba. Per tant no hi ha cap fonament racional per creure en l'existència d'altre món que no sigui el terrenal. L'immens abast d'aquest llibre sobre el pensament humà està en que, per primer cop, s'expressa amb gran rectitud i força lògica l'afirmació de que, en lloc de posar esperances en una vida d'ultratomba, s'han d'arreglar els nostres assumptes a la Terra ^[16].

A altre escrit posterior es critica la doctrina religiosa de la immortalitat de l'ànima. Després de la mort -diu-, l'home desapareix i el seu cos es transforma en fang. Qui desitgi immortalitzar el seu nom no ha de confiar en el més enllà, sinó en les seves obres. Al papir Diàleg d'un decebut amb la seva ànima es posa en dubte la justícia del règim vigent, en el que hi prevalen "violència", "espoli" per arreu, "són cruels els cors i l'home arrabassa les coses al seu propi germà ^[17]".

Els aguts conflictes socials que desemboquen sovint en revoltes contra els faraons i la noblesa esclavista originen les primeres màximes polítiques compendi de les idees de les classes dominants. Una d'elles diu: Doblega la multitud. Aniquila el seu ímpetu. ^[18] Aquestes màximes, encoratjades per un odi profund a les masses populars, presenten el règim polític de l'esclavatge com un sistema etern instaurat per Déu i mancat de tota modificació possible.

Existeixen ja doncs els primers brots del pensament filosòfic i social en els pobles de l'Orient antic. Els escrits egipcis plantegen ja, de forma ingènua, el problema del fonament material dels fenòmens naturals. En ells es menciona "l'aigua freda com a origen de tots els éssers vius, i l'aire que omple l'espai i es troba en totes les coses". Tanmateix, el pensament filosòfic no assoleix a Babilonia i Egipte el nivell que caracteritza a països esclavistes més desenvolupats. Amb tot, les incipients concepcions espontàniament materialistes i atees d'egipcis i babilonis exerciren certa influencia sobre el desenvolupament de la ciència i del pensament materialista en el món antic. Com afirma Plutarc, el filòsof grec Tales va aprendre dels egipcis la idea de l'aigua com a causa primordial i principi de totes les coses.

Jordi Coll Vera - 2020