Tornar a l'indexL’època hel·lenística
Alexandre Magne
La gran expedició d’Alexandre Magne (334-323 a. de C.) marca la fi d’una època [l’època hel·lènica] i l’inici d’una de nova [l’època hel·lenística]. El canvi suposa un gir radical en l’esperit de la cultura grega, i s’inicia el seu declivi. Considerant-se com un període de transició fins l’ascens de la cultura romana.
La principal conseqüència política de la revolució d’Alexandre és la pèrdua de la rellevància sociopolítica de la Polis. Aquesta pèrdua ja va ser iniciada per Filip de Macedònia, pare d’Alexandre. Al començar l’hegemonia macedònica sobre Grècia, minant les seves llibertats, encara que respectant formalment les ciutats. Alexandre, però, amb l’idea d’una monarquia universal i divina —unificant ciutats, països, cultures i races— dona un cop mortal a l’antiga noció de ciutat-estat —encara que no ho veu en vida, donada la seva mort prematura el 323 a. de C., als 31 anys d’edat—. Posteriorment a la seva mort, a Egipte, Síria, Macedònia i Pèrgam es formen nous regnes. Els nous monarques concentren el poder en detriment de les ciutats-estat, que perden de mica en mica les llibertats i l’autonomia.
És destruït així el valor fonamental de la vida espiritual de la Grècia clàssica, punt de referència de l’actuar moral i que tant Plató —a la República— com Aristòtil —a la Política— havien defensat, convertint la Polis en la forma ideal de l’Estat. En conseqüència, després d’Alexandre, aquestes obres filosòfiques perden significat i vitalitat, al no sintonitzar amb els temps i situar-se en una perspectiva llunyana.
L’ideal cosmopolita
La caiguda de la Polis suposa un període d’inestabilitat política. De ciutadà, en el sentit clàssic del terme, el grec es transforma en súbdit. Les antigues virtuts cíviques —per dret de naixença— són substituïdes en importància per determinats coneixements tècnics que no són a l’abast de tothom, al exigir-ne estudis i disposicions especials. L’ètica és reemplaçada per la professionalitat. L’administrador dels assumptes públics es converteix en funcionari, el soldat és mercenari i neix l’home que, sense ser ni l’antic ciutadà ni el nou tècnic, assumeix davant l’Estat una actitud desinteressada, neutral o fins i tot adversa. Les noves filosofies situaran l’Estat i la política entre les coses neutres, moralment indiferents o fins i tot a ser evitades.
L’any 146 a. de C. Grècia es converteix en província romana. Els romans assoleixen, però per un camí molt diferent, el que Alexandre havia somiat. El pensament grec es refugia en l’ideal cosmopolita, considerant-ne el món sencer com si fos una ciutat, incloent-ne fins i tot als déus en aquesta cosmo-polis. Desapareix totalment l’antiga equivalència entre home i ciutadà, i se n’ha de trobar una nova identitat: l’individu.
L’individu
Durant l’edat hel·lenística l’home comença a descobrir-se segons la dimensió individual. «L’educació cívica del món clàssic formava ciutadans; la cultura de l’edat que s’inicia amb Alexandre forja individus. [···] els vincles i les relacions entre l’home i l’Estat es tornen cada cop menys estrets [···]. Les noves formes polítiques, en les que el poder és posseït per un sol o per uns quants, concedeixen cada cop més a cadascú la possibilitat de forjar-se a la seva manera la pròpia vida i la pròpia personalitat moral. [···]. L’individu es troba ja lliure davant de sí mateix». [E. Bignone] L’ascens de l’individu acaba sovint en l’individualisme i l’egoisme.
Al separar-se home i ciutadà, es separen també ètica i política. L’ètica s’estructura de manera autònoma, basant-se en l’home en quant a tal, en la seva singularitat —el que el porta de vegades a l’egoisme—.
Els bàrbars
Pels grecs clàssics, els bàrbars eren incapaços, per naturalesa, d’adquirir cultura i d’activitats lliures. Eren esclaus per naturalesa —Aristòtil ho argumenta així a la Política—. Alexandre inicia, amb èxit, l’assimilació dels bàrbars vençuts i l’equiparació amb els grecs. Instrueix milers de joves bàrbars segons els canons de la cultura grega i els ensinistra en l’art de la guerra d’acord amb les tècniques gregues (331 a. de C). A més, ordena que els soldats i els oficials macedonis es casin amb dones perses (324 a. de C.).
Al menys a nivell teòric, també els filòsofs posen en discussió el prejudici de l’esclavitud. Epicuri tracta amb familiaritat als esclaus i els fa partícips dels seus ensenyaments. Els estoics ensenyen que el veritable esclavatge és el de la ignorància i que a la llibertat del coneixement hi pot accedir tant l’esclau com el seu sobirà. La historia de l’estoïcisme conclou de mode simbòlic amb les dues grans figures d’Epictet i Marc Aureli, un esclau llibert i un emperador.
De la cultura hel·lènica a la cultura hel·lenística
Al entrar en contacte amb tradicions i creences diverses, la cultura hel·lènica no pot menys que assimilar-ne alguns dels seus elements. L’Orient adquireix més importància. Apareixen nous centres culturals: Pèrgam, Rodes i sobre tot Alexandria —amb la fundació de la Biblioteca i del Museu, gracies als Ptolemeus— que acaben per fer ombra a la pròpia Atenes. Aquesta seguirà sent la capital del pensament filosòfic i Alexandria es convertirà primer en el centre de les ciències particulars, i a finals de l’època hel·lenística i en especial durant l’època imperial, en el centre de la filosofia.
Roma és militar i políticament vencedora però no ho és culturalment. S’inicia un eclecticisme entre Grècia i Roma, del qual els filòsofs ho seran en major grau —amb l’exponent màxim de Ciceró—.
El pensament hel·lenístic s’interessa sobre tot pels problemes morals, que afecten a tots els homes. Plantegen els grans problemes de la vida i en proposen algunes solucions al respecte. El cinisme, l’epicureisme, l’estoïcisme, l’escepticisme proposen models de vida en els que els homes continuaran inspirant-se durant més de mig mil·lenni i que es convertiran en paradigmes espirituals, conquestes definitives en sentit estricte.
Diògens de Sínope. Radicalització del cinisme
Antístenes va ser el fundador del cinisme, des d’un punt de vista doctrinal Antístenes fou el fundador del cinisme —al menys, dels aspectes principals—. Li pertoca, però, a Diògens de Sínope la fortuna de convertir-se en principal exponent i quasi en símbol del moviment. És contemporani —una mica major— d’Alexandre. Per una font antiga sabem que mor a Corint el mateix dia en que Alexandre mor a Babilònia. El seu encontre amb Antístenes hauria tingut lloc, segons un testimoni antic, de la següent manera: «Al arribar a Atenes, Diògens ensopega casualment amb Antístenes. Com aquest —que no volia acollir ningú com alumne— el rebutja, continua perseverant tossudament, fins sortir-se’n amb la seva. I en una ocasió en que Antístenes aixeca el bastó contra ell, Diògens li apropa el cap, tot dient: 'Colpeja, que no hi trobaràs fusta tan dura que em faci desistir d’aconseguir que em diguis alguna cosa, com a mi em sembla que és el teu deure.'» A partir d’aleshores va ser-ne seguidor seu.
Diògens porta fins les últimes conseqüències les qüestions plantejades per Antístenes i les converteix en autèntica vida amb un rigor i una coherència tan radicals, que durant segles sencers és considerat com a quelcom veritablement extraordinari. Diògens provoca la ruptura de la imatge clàssica de l’home grec, i en proposa una de nova que molt aviat és considerada com un paradigma. Durant la primera part de l’època hel·lenística i, més tard, durant l’època imperial, es reconeix en aquesta imatge l’expressió d’una part essencial de les pròpies exigències fonamentals.
El programa de Diògens s’expressa completament a la cèlebre frase «busco l’home», que —segons se’ns diu— pronunciava caminant amb una làmpada encesa a plena llum del dia, pels llocs més plens de gent. Amb una ironia evident i provocadora, volia donar a entendre el següent: busco l’home que viu d’acord amb la seva essència més autèntica, busco l’home que, més enllà de totes les exterioritats, de totes les convencions socials, i més enllà dels capricis de la sort i de la fortuna, sap trobar la seva genuïna naturalesa, sap viure conforme a ella i, així, sap ser feliç.
Una font antiga ens cita: «Diògens el Cínic clamava repetidament que els déus han concedit als homes fàcils medis de vida, però que tanmateix els han ocultat als ulls humans». Diògens es proposa demostrar que l’home sempre té a la seva disposició el que es necessita per a ser feliç, a condició de que sàpiga adonar-se’n de quines són les exigències reals de la seva naturalesa. Així, en aquest context, considera inútils les matemàtiques, la física, l’astronomia i la música, i absurdes les construccions metafísiques. El comportament, l’exemple, l’acció substitueixen la mediació conceptual. El cinisme es converteix així en la més anticultural de les filosofies que s’hagin conegut a Grècia i a l’Occident. També en aquest context s’han d’interpretar les seves conclusions extremistes, que el porten a proclamar que les necessitats verdaderament essencials de l’home són aquelles de tipus elemental que provenen de la seva animalitat.
Teofrast cita que Diògens «va veure en una ocasió com corria un ratolí d’aquí cap enllà, sense meta definida [no buscava un lloc per a dormir, no tenia por de la foscor ni tampoc desitjava res del que correntment és considerat desitjable], i així va descobrir el remei de les seves dificultats». Es tracta, doncs, d’un animal que li ensenya al cínic una manera de viure: viure sense metes [sense les metes que la societat proposa com a necessàries], sense necessitat de casa ni de vivenda fixa i sense les comoditats que brinda el progrés.
Segons testimonis antics: «Diògens va ser el primer en doblegar la seva capa per a dormir al seu interior, i dur una alforja per a guardar els aliments; utilitzava indistintament tots els llocs per a tots els usos, per a menjar, dormir o conversar. I acostumava a dir que els atenencs també li havien procurat on habitar: senyalava el pòrtic de Zeus i la sala de les processons [···]. En certa ocasió havia ordenat a algú que li proporcionés una caseta; com aquest tardava, va escollir-ne com a vivenda un barril que hi havia al Metroon, com testifica ell mateix». La representació de Diògens dins el barril es va convertir en un símbol del poc que es necessita per a viure.
Per a Diògens, aquesta manera de viure coincideix amb la llibertat. Quant més s’eliminen les necessitats supèrflues, més lliure s’és. Els cínics insistiren sobre el tema de la llibertat, en tots els sentits, fins al paroxisme. En la llibertat de paraula [parrhesia] arribaren als límits del descaro i de l’arrogància, fins i tot davant els poderosos. En la llibertat d’acció [anaideia] avançaren fins a extrems llicenciosos. Encara que amb l’anaideia el que Diògens pretenia demostrar era la no naturalitat dels costums grecs, va caure en la desmesura i així el terme «cínic» ha passat a la història amb connotacions negatives. Literalment es cita: «Diògens acostumava a fer totes les coses a la llum del dia, fins i tot aquelles que es refereixen a Demèter i Afrodita»; «durant un banquet, alguns li tiraren els ossos com si fos un gos; Diògens es llevà i va orinar sobre ells, com un gos»; «en una ocasió algú el va fer entrar en una casa sumptuosa i li va prohibir d’escopir. Aleshores Diògens s’escurà la gola des del més profund i li escopí a la cara, tot dient que no havia pogut trobar altre lloc pitjor»; «quan tenia necessitat de diners, es dirigia als amics dient-los que no ho demanava com a regal sinó com a restitució».
El seu mètode cap a la llibertat i a la virtut es resumeix en dos nocions essencials: l’exercici i la fatiga, que consisteixen en la pràctica d’una vida adequada per acostumar el físic i l’esperit a les fatigues imposades per la naturalesa i, al mateix temps, adequada per habituar l’home al domini dels plaers o, més aviat, al seu menyspreu. Aquest menyspreu pels plaers —que ja havia predicat Antístenes— resulta essencial per a la vida del cínic, donat que el plaer no només estova el cos i l’esperit, sinó que posa en perill la llibertat, convertint l’home en esclau —per diversos motius— de les coses i dels homes relacionats amb els plaers. Els cínics també posen en tela de judici el matrimoni, al que substituïen per una convivència acordada entre home i dona. I naturalment, es discutia la ciutat: el cínic es proclama ciutadà del món.
La «autarquia» conjuntament amb l’apatia i la indiferència davant tot constitueixen els objectius de la vida cínica. Un famós episodi defineix l’esperit del cinisme a la perfecció: en certa ocasió, mentre Diògens prenia el sol, se li apropa el gran Alexandre, l’home més poderós de la Terra, i li diu: «Demana’m el que vulguis»., i Diògens li respon: «No em tapis el sol». [1] Diògens en tenia prou amb la profunda convicció de la inutilitat de l’immens poder d’Alexandre, donat que la felicitat és a l’interior de l’home i no fora d’ell.
Potser va ser el primer que s’auto-definia amb el terme «gos», vanagloriant-se d’aquesta denominació que els altres li deien amb menyspreu i explicant que s’anomenava «gos» pel següent motiu: «Moc alegrement la cua davant qui em dona qualsevol cosa, bordo contra qui no em dona res, mossego als brivalls».
Diògens expressa moltes de les actituds de l’època hel·lenística, si bé de forma unilateral. Els contemporanis així ho varen entendre i li erigiren una columna de marbre a Paros amb aquesta inscripció: «El bronze cedeix davant del temps i envelleix, però tu gloria, oh Diògens, romandrà intacta durant l’eternitat, perquè només tu vares ensenyar als mortals la doctrina segons la qual la vida es basta a sí mateixa i vas senyalar-ne el camí més fàcil per a viure.»
Crates
Crates és deixeble de Diògens. Viu probablement fins els principis del segle III a. de C. Reafirma que les riqueses i la fama no són bens i valors, sinó mals per al savi. En canvi, són bens els seus contraris: pobresa i foscor. Sobre ell se’ns diu: «Al vendre el seu patrimoni, donat que pertanyia a una família distingida, obté uns dos-cents talents i els distribueix als seus conciutadans [···]. Diògens el convenç de que abandoni els seus camps perquè hi pastin les ovelles, i de que llenci al mar el diner que tingui [···]. Persevera en el seu propòsit, no deixant-se convèncer pels parents que venen a de visita i als quals ha de perseguir sovint amb un bastó [···]. Dona el seu diner a un banquer, a condició de que, si els seus fills romanen profans i incultes, els el doni. Però si es convertien en filòsofs, el repartís entre el poble; perquè els seus fills, si es dedicaven a la filosofia, no tindrien necessitat de res».
El cínic havia de ser apàtrida, perquè la Polis és quelcom expugnable i no constitueix el refugi del savi. Quan Alexandre li pregunta si vol que sigui reconstruïda la seva ciutat natal, li respon: «I de què servirà? Potser un altre Alexandre la torni a destruir». En una de les seves obres escriu: «La meva pàtria no posseeix una sola torre ni un solo sostre; però on sigui possible viure bé, a qualsevol punt de l’univers sencer, allà hi serà la meva ciutat, allà hi serà la meva casa».
És casa amb Hiparquia i tots dos viuen la vida cínica. La seva completa ruptura amb la societat també queda demostrada amb l’episodi segons el qual haurien atorgat la seva filla en matrimoni a prova durant trenta dies.
Al segle III a. de C. hi ha constància de cert nombre de cínics: Bió Boristenites, Mènip de Gadara, Teletes, Menèdem d’Erètria. Sembla ser que es deu a Bió la codificació de la diatriba, forma literària que farà fortuna. La diatriba és un diàleg breu, de caràcter popular, amb contingut ètic, i sovint mordaç. És en definitiva un diàleg socràtic a l’estil cínic. Les composicions de Mènip es convertiren en models literaris. Llucià s’inspirarà en elles i fins i tot les sàtires llatines de Gai Lucili i Horaci s’inspiraran en els trets de fons dels escrits cínics, que ridendo castigant mores.
Als dos últims segles de l’era pagana el cinisme decau per esgotament de la seva càrrega interna i per raons socials i polítiques: la doctrina i la vida cínica són incompatibles amb el sòlid sentit ètic romà. El judici de Ciceró és prou eloqüent: «S’ha de rebutjar en bloc el sistema cínic, perquè és contrari a la vergonya, sense la qual no pot haver res correcte, res honrat».
Significat i límits del cinisme
El cinisme, sobre tot en la formulació de Diògens i Crates respon a algunes de les exigències de fons de l’època hel·lenística i, per tal motiu, va tenir-ne èxit. Denuncia les grans il·lusions vanes dels homes:
- La cerca del plaer.
- L’afecció a la riquesa.
- L’ànsia de poder.
- El desig de fama, brillantor, èxit i reconeixement social.
El convenciment de que tals il·lusions sempre en tots els casos condueixen l’home a la infelicitat, serà tornat a proclamar per l’estoïcisme de Zenó, el Jardí d’Epicuri i l’escepticisme de Pirró, convertint-se en lloc comú repetit al llarg dels segles. L’exaltació de l’autarquia i de l’apatia —com a condicions essencials de la saviesa i, per tant, la felicitat— serà fil conductor del pensament hel·lenístic.
El cinisme no va tenir tanta vitalitat com l’estoïcisme, l’epicureisme i l’escepticisme. Les raons d’aquest fet són:
- El seu extremisme anarquista: no es salva quasi res de la seva sistemàtica discussió de les convencions i valors consagrats per la tradició, sense aportar-ne cap alternativa en valors positius;
- els seu desequilibri de base [conseqüència del punt anterior]: redueix l’home a la seva animalitat i a la satisfacció de les necessitats animals — l’home primitiu—. I al mateix temps exigeix del savi un modelo de vida que requereix principis espirituals que van molt més enllà dels posseïts per la pura animalitat: l’activitat superior de la psyche socràtica, que va sent mica en mica abandonada;
- la seva pobresa espiritual: repudia la ciència i la cultura, i el seu propi missatge queda al mateix temps tant reduït en la seva filosofia que es torna injustificable teòricament per sí mateix. La intuïció emocional de la seva validesa acaba sent l’únic fonament del cinisme.
El cinisme va ser definit com «el camí breu cap a la virtut». En filosofia, però, no hi ha dreceres i l’estoïcisme el substitueix radicalment per camins més llargs cap a la virtut.
Altres escoles socràtiques menors
Altres escoles socràtiques menors es desenvolupen amb poca tirada al llarg del segle IV a. de C., i a principis del segle III:
- Els segons cirenaics fracturen la unitat de la doctrina originària de l’escola i posen en crisi el seu propi principi fonamental. Es divideixen en tres corrents:
- Eubúlides de Milet: cèlebre per haver formulat algunes paradoxes erístic-dialèctiques.
- Diodor Cronos: es coneix per la polèmica contra la concepció aristotèlica de la potència i per la reducció de tot el ser a l’acte.
- Estilpó de Megara (aprox. 360-280 a. de C.): nega la validesa de totes les formes de lògica discursiva i defensa l’exclusiva validesa del judici d’identitat (l’home és l’home, el bé és el bé, etc.), amb esperit evidentment eleàtic.
Jordi Coll Vera - 2020