Escepticisme i l’eclecticisme

Pirró

Cóm arriba Pirró a aquesta convicció tan atípica, en comparació amb el racionalisme grec? Cóm pot extreure una regla de vida i construir una saviesa, renunciant al ser i a la veritat i declarant que totes les coses són una vana aparença?

Aristòtil recull de Timó, deixeble de Pirró, la resposta:

«Pirró d’Elis [···] no va deixar escrita cap obra; però el seu deixeble Timó afirma que el que pretengui ser feliç ha de mirar aquestes tres coses:

1. En primer lloc, cóm són les coses per naturalesa.
2. En segon lloc, quina ha de ser la nostra disposició envers elles.
3. Per últim, què passarà si ens comportem així».

Ell [Timó] afirma que Pirró mostra que les coses:

1. Són d’igual forma, sense diferències, sense estabilitat, indiscriminades; per això les nostres sensacions i opinions no són ni verdaderes ni falses.
2. No és necessari, per tant, atorgar la nostra confiança a aquestes, sinó no tenir opinions, ni inclinacions, ni sacsejades, dient sobre totes les coses «és no més del que no és» o «és i no és», o bé «ni és ni no és».
3. Aquells que es trobin en aquesta disposició, Timó afirma que assoliran primer la apatia i desprès la impertorbabilitat [l’ataràxia].»

1. Dels tres elements bàsics del pirronisme, que apareixen en el text citat, el primer és el més important i el més difícil d’interpretar. La dificultat és en el següent: Pirró vol dir que les coses en sí mateixes són indiferents, immesurables i indiscernibles o bé afirma que són així, no en sí mateixes, sinó només per a nosaltres? La indiferència de les coses, és objectiva o subjectiva? La major part dels intèrprets —la gran majoria, sota la influència de l’escepticisme posterior— han cregut en el passat que Pirró pretenia simplement dir que nosaltres els homes, no posseïm els instruments [sentits i raó] adequats per a captar les diferències, les magnituds i les determinacions de les causes. Però aquest text sembla dir el contrari. No diu: ja que les sensacions i les opinions són inadequades, les coses resulten per a nosaltres indiferenciades, immesurables i indiscriminades. Pel contrari, sosté que les coses mateixes són indiferenciades, immesurables i indiscriminades, i que precisament com a conseqüència els sentits i les opinions no poden afirmar ni la veritat ni la falsedat. En conclusió, són les coses les que, al ser como són, incapaciten als sentits i la raó per a arribar a la veritat i a la falsedat, i no a l’inrevés. Pirró, per tant, nega el ser i els principis del ser, ho redueix tot a aparença, com ens diu altre text important de Timó: «Però l’aparença domina totalment, allà on arribi». Aquest fenomen [aparença] serà transformat pels escèptics posteriors en el fenomen entès com a aparença de quelcom més enllà del que apareix (una cosa en sí), extraient-ne d’aquesta transformació nombroses deduccions que en realitat no semblen ser presents en Pirró.
2. Les paraules d’un altre fragment de Timó [en boca de Pirró] ens fan veure que la postura de Pirró és més complexa: «Ara diré el que em sembla que és, una paraula de veritat, si posseeix un recte cànon, que eterna és la naturalesa del diví i del bé, dels quals deriva a l’home la vida més igual». Les coses, per Pirró, són meres aparences en funció del principi dualista de l’existència de coses en sí, que són inaccessibles per a nosaltres. A més, també són aparences, en funció de la contraposició a aquella naturalesa del diví i del bé, de la que parla el fragment de Timó. Si es compara amb aquesta naturalesa del diví i del bé, per Pirró tot sembla com a irreal i ell ho viurà així, fins i tot des d’un punt de vista pràctic.
3. Un rerefons quasi religiós inspira l’escepticisme de Pirró. L’abisme que pressuposa entre l’única naturalesa del diví i del bé i totes les altres coses, implica una visió quasi mítica d’aquestes i una valoració extremadament rigorosa de la vida: no concedeix un significat autònom a les coses del món i, en canvi, atorga realitat al diví i al bé. És per aquesta raó que Ciceró mai considera escèptic a Pirró. Segons Ciceró, es tracta d’un moralista que professa una doctrina de caràcter extrem, segons la qual la virtut és l’únic i exclusiu bé i, en comparació amb ell, no val la pena desitjar cap altra cosa.
4. Ciceró menciona sempre a Pirró acompanyat d’Aristó —el més rigorós dels estoics i conegut per haver rebutjat la noció de valors i disvalors dels intermedis entre el bé i el mal—. La vinculació particular i sistemàtica de Pirró amb l’escepticisme només apareix amb Enesidem, la qual cosa explica, entre altres coses, tant la postura de Ciceró como el fet prou eloqüent de que un seguidor de Pirró, de nom Numeni, hagi afirmat que el mestre també dogmatitza, és a dir, també posseeix algunes certeses.

2. Si les coses són indiferents, immesurables i indiscernibles, i si per tant els sentits i la raó no poden afirmar ni la veritat ni la falsedat, l’única actitud correcta que pot assumir l’home consisteix en no atorgar confiança alguna als sentits o a la raó. S’ha de romandre adoxastos, és a dir, sense opinió. No ha d’haver judici. Opinar sempre és jutjar. No ens hem de deixar commoure per res. S’ha de ser indiferent a tot. Aquesta abstenció del judici s’expressa posteriorment amb la noció estoica de l’epoche ^[2]. Zenó afirmava la necessitat de suspendre el judici [epoche], per part del savi, davant del que és incomprensible i que només doni assentiment al que és evident. Arcesilao i Carnéades defensen posteriorment que el savi ha de suspendre el judici sempre, donat que res és evident.
3. En diverses ocasions al llarg de la Metafísica, Aristòtil sosté que, qui nega el principi suprem constituït pel ser, hauria de callar i no manifestar absolutament res, per ser coherent amb aquesta negació. Aquesta és precisament la conclusió de Pirró al proclamar l’afasia. I aquesta implica l’ataraxia, és a dir, la carència de pertorbació, la quietud interior, la vida més igual. Pirró es fa cèlebre per haver donat prova en multitud d’ocasions d’aquesta manca de pertorbació i d’indiferència total. Es diu que va perdre la impertorbabilitat en dues ocasions. Un cop, per l’ agressió d’un gos rabiós, s’excusa dient que és difícil “despullar-se completament de l’home”. Aquest «despullar-se completament de l’home» consisteix en portar a la pràctica la impassibilitat del savi, vivint aquella vida tan igual que surt de la naturalesa del diví i del bé, que és eterna, en la mesura en que supera les aparences canviants i anul·la tots els efectes contradictoris que exerceixen sobre nosaltres.

Arcesilao

Arcesilao replica amb l’argument de l’eulogon o el raonable:

• No és veritat que, al suspendre el judici, es faci impossible l’acció moral.
• Els estoics, per a explicar les freqüents accions morals, han introduït el concepte de deures, considerant-los com accions que tenen la seva pròpia justificació plausible i raonable.
• Únicament el savi és capaç de realitzar accions morals perfectes, però tots som capaços de complir amb els nostres deures.
• Això demostra, per tant, que l’acció moral es fa possible, encara que no es trobi la Veritat ni la certesa absoluta, donat que els deures són possibles d’acomplir encara que no es tingui la veritat i la certesa absolutes.

N’hi ha prou amb el que és raonable per a fer accions rectes. Qui realitza accions raonables és feliç, però la felicitat implica saviesa [phronesis]. En conseqüència, les accions efectuades d’acord amb el criteri del raonable són sàvies i autèntiques accions rectes. Es suficient amb el raonable i són absurdes les pretensions del savi estoic i de la seva moral superior.

A Arcesilao també se li atribueix —sense prou fonament— un dogmatisme esotèric conjunt amb un escepticisme exotèric: era escèptic de portes afora i dogmàtic dins l’Acadèmia amb els deixebles més íntims. Arcesilao guia així l’Acadèmia durant mig segle.

Carnéades

En conseqüència desapareix també tota possibilitat de trobar una veritat particular. Però no desapareix la necessitat de l’acció. Per resoldre el problema de la vida, Carnéades proposa la seva famosa doctrina del probable:

1. Respecte l’objecte, la seva representació és verdadera o falsa. En canvi, respecte al subjecte apareix com a verdadera o falsa. Donat que l’objectivament veritable escapa a l’home, s’ha d’adoptar el criteri del que sembla verdader i això és el probable [pithanon].
2. Donat que les representacions es donen sempre vinculades entre sí, aquella representació que sigui acompanyada per altres, de manera que cap d’aquestes la contradigui, és la que ens ofereix un grau més elevat de credibilitat. Es té aleshores la representació persuasiva i no contradita, que posseeix un major grau de probabilitat, com és obvi.
3. Es té una representació persuasiva no contradita i examinada per totes parts, quan a les garanties dels dos tipus anteriors s’afegeix la garantia d’un examen metòdic i complert de totes les representacions vinculades a ella. Aquí hi trobem un grau encara major de probabilitat.

En aquelles circumstàncies en que sigui precís decidir amb urgència, ens tindrem que acontentar amb la primera representació. Amb més temps, tractarem d’obtenir-ne la segona. I si disposem de tot el temps necessari per a un examen complert, aconseguirem la tercera classe de representació.

Actualment s’accepta la tesis de que Carnéades ha buscat demostrar que el savi estoic, donat que no existeix un criteri absolut de veritat, adopta —com tothom— el criteri del probable. El seu raonament és el següent:

Si no existeix una representació comprensiva, tot és incomprensible [acatalèptic] i s’ha d’assumir una d’aquestes dues postures:

1. L’epoche, la suspensió de l’assentiment i del judici.
2. L’assentiment atorgat a allò que, tanmateix, resulta objectivament incomprensible.

Si bé des d’un punt de vista teòric la primera posició és la correcta, per a viure hem d’escollir la segona postura, per motius pràctics. Ni tan sols els estoics en són una excepció: per tant, el seu actuar no és basat en el criteri absolut de veritat, sinó sobre el criteri de probabilitat, que és un criteri subjectiu i l’únic del qual es disposa en tots els casos.

Filó de Làrissa

A partir del segle II a. de C. es fa cada cop més forta la tendència a l’eclecticisme ^[3], fins a convertir-se en predominant durant el segle I a. de C. i fins i tot més tard. Les causes són nombroses:

• L’esgotament de la carrega vital de les diferents escoles.
• La polarització unilateral de la seva problemàtica.
• L’erosió que l’escepticisme ha provocat a moltes barreres teòriques.
• El probabilisme difós per l’Acadèmia.
• La influència de l’esperit pràctic dels romans.
• El valor concedit al sentit comú.

Totes les escoles es veuen contagiades per l’eclecticisme, amb més o menys grau:

• El Jardí no massa per l’actitud tancada a qualsevol debat o possibilitat de modificació, que Epicuri havia prescrit.
• El Peripat amb conseqüències moderades.
• El Pòrtic de manera més accentuada, conservant-ne sempre l’esperit originari i autèntic que el caracteritza.
• En canvi, l’Acadèmia mostra una disponibilitat total a la influència eclèctica: un cop més, desvia el seu camí, rebutjant-ne l’escepticisme radical. Per altra banda, és d’una lògica aplatant que l’Acadèmia mateixa es converteixi en tribuna de la doctrina eclèctica. Ja en el temps d’Arcesilao havia renunciat a la fidelitat al seu propi patrimoni espiritual i al seu propi passat i, no conserva cap raó per a la seva existència. A més, l’escepticisme dialèctic que ha abraçat amb Carnéades l’ha de dur fatalment a una sortida de tipus eclèctic.

Els historiadors de la filosofia afirmen que Filó es veu empès a aquesta innovació per una objecció plantejada a la doctrina de Carnéades pel seu deixeble Antíoc i que ha superat al seu mestre. Carnéades afirma:

1. Existeixen representacions falses [que no produeixen cap certesa].
2. No existeixen representacions verdaderes que es distingeixin perfectament, gracies a un tret específic, de les falses [per tant, no poden distingir-se amb nitidesa les representacions certes de les que no ho són].

Antíoc objecta el següent: la primera proposició [que accepta de mode estricte la possibilitat de distingir proposicions falses] contradiu la segona [que afirma el contrari], i viceversa. Per tant, si s’accepta la primera, no és vàlida la segona, i si s’accepta la segona, no és vàlida la primera. En qualsevol hipòtesis, la postura de Carnéades queda tocada per la base.

La resposta de Filó, que Ciceró també fa seva, és: no és necessari suprimir del tot la veritat i s’ha d’admetre la distinció entre verdader i fals. Tanmateix, no posseïm un criteri que ens porti a aquesta veritat i, per tant, a la certesa. Només posseïm aparences, que ens donen una mera probabilitat. No arribem a una percepció certa del que és objectivament cert, però ens hi aproximem a ella amb l’evidència del probable.

Neix així un nou concepte del probable, que ja no és aquella noció irònic-dialèctica amb la qual Carnéades refuta als estoics. Admetre l’existència de la veritat atorga al probable una intencionalitat ontològica. El probable es converteix en allò que per a nosaltres es troba en lloc del cert i es distingeix del no probable en la mesura en que s’aproxima al cert. De les dues proposicions estoiques: a) existeix el veritable; b) existeix un criteri per a captar el veritable, Carnéades en nega les dues i Filó només la segona. Però acceptar la primera modifica el sentit de la negació de la segona i, sobre tot, rectifica el valor del probable: comparat amb l’objectivament cert, es transforma d’alguna manera en el seu reflex positiu.

Antíoc d’Ascaló

Essencialment, Antíoc sosté que els dos objectius fonamentals: el criteri de veritat i la doctrina del bé suprem, resulten en realitat irrenunciables per a qualsevol que es consideri filòsof i pretengui tenir alguna cosa a dir a la humanitat.

L’escèptic, al dubtar de les nostres representacions [sobre el criteri de veritat], inverteix el sentit d’allò que serveix de base a l’existència humana. Per una banda, al negar el valor de la representació, queda compromesa la possibilitat mateixa de les diverses arts, que neixen de la memòria i de l’experiència. Per l’altra, al negar el valor del criteri, desapareix tota possibilitat de determinar què és el bé, la possibilitat de determinar què és la virtut i, per tant, desapareix la possibilitat de fonamentar una autèntica vida moral. Sense una certesa sòlida i sense una sòlida convicció sobre la fi de la vida humana i les tasques essencials que s’han de dur a terme, el compromís moral s’esvaeix.

Però, segons Antíoc, si no hi ha la distinció entre representacions verdaderes i falses —per no existir cap diferència específica entre sí— tampoc serà possible establir quina és la representació que es troba propera —o menys allunyada— al veritable i quina està en la situació contraria. En conseqüència, per a salvar el probable s’ha de re-introduir el veritable. Ni tan sols serem en condicions de suspendre en tots els casos l’assentiment. L’evidència de determinades percepcions comporta de mode natural l’assentiment. A més, sense ell no tindrem memòria, ni experiència i, en general, no podrem portar a terme cap acció, amb el que quedaria bloquejada tota l’existència.

• No val acusar als sentits de que ens enganyen. Si els òrgans sensorials no són damnats i les condicions externes són les adequades —como ja havia explicitat Aristòtil— els sentits no ens enganyen i tampoc ho fan les representacions.
• No val apel·lar, com arguments en contra, als somnis, les al·lucinacions o els fenòmens d’aquesta mena. Aquest tipus de representacions no és dotat de la mateixa evidència que les representacions sensorials normals.
• Es innegable, també, la validesa dels conceptes, les definicions i les demostracions: ho testimonia la mateixa existència de les arts, impossibles de concebre sense tal validesa.
• Per últim, ho demostren també els raonaments dels escèptics, que només poden tenir sentit en la mesura en que els conceptes i les demostracions en general tinguin un sentit.

Segons Antíoc, si es col·loca entre l’espasa i la paret, l’escepticisme es veurà obligat a reconèixer de manera inexorable les veritats que nega, amb el que acabarà per desaparèixer.

Ciceró

Ciceró és el representant més típic de l’eclecticisme romà. Antíoc es situa decididament a la dreta de Filó —utilitzant una metàfora moderna— mentre que Ciceró segueix més bé la línia de Filó. El primer elabora un eclecticisme decididament dogmàtic, mentre que el segon és partidari d’un eclecticisme que de mode caute i moderat s’aproxima a l’escepticisme. No hi ha dubte de que, des del punt de vista filosòfic, Ciceró es troba per sota d’ambdós i no ofereix cap novetat comparable a les formulacions del probabilisme positiu d’Antíoc o a la sagaç crítica antiescéptica de Filó.

Si Ciceró apareix a la historia de la filosofia antiga, és més per motius culturals que teòrics. En primer lloc, Ciceró ens brinda en cert sentit el més bell paradigma de la més pobre de les filosofies, que pidola esquinçalls de veritat a totes les escoles. En segon lloc, Ciceró és amb molt el més eficaç, el més vast i el més famós pont a través del qual la filosofia grega entra dins l’àrea de la cultura romana i, més tard, a tot l’Occident. Tampoc és aquest un mèrit teòric, sinó un èxit de mediació, de difusió i de divulgació cultural.

Tanmateix, Ciceró també té intuïcions felices, i fins i tot agudes, sobre problemes particulars, especialment sobre problemes morals —el De officiis i les Tuscalanae són, molt probablement, les seves obres més vitals— i efectua aguts anàlisis. Però es tracta d’intuïcions i d’anàlisis de molt poc valor filosòfic. Com en general succeeix en tots els altres representants de la filosofia romana.

«Ciceró no aporta idees noves al món [···]. El seu món interior és pobre, perquè dona asil a totes les veus [···] manifesta la força divulgadora i animadora de l’ingeni llatí: perquè cap grec hauria estat capaç de difondre, com ho va fer Ciceró, el pensament grec per tot el món». [C. Marchesi]

La ciència a l’Època hel·lenística.

Museu i Biblioteca d’Alexandria

L’expedició d’Alexandre genera canvis en l’àmbit de la vida espiritual dels grecs i transforma la visió tradicional de l’home i de la vida, generant nous moviments filosòfics i centres culturals [Pèrgam, Rodes i sobre tot a Alexandria]. Atenes conserva la filosofia, però Alexandria es converteix en un gran centre de cultura científica.

La construcció d’Alexandria s’inicia el 332 a. de C. i dura molt de temps. El fet de ser propera a la desembocadura del Nil, permet a la ciutat aprofitar al mateix temps els beneficis del cultiu de les terres de l’interior i els beneficis del comerç. La població augmenta ràpidament i als elements locals s’hi afegeixen d’altres que provenen d’arreu, especialment els hebreus. La població grega segueix sent però la predominant.

Ptolemeu I Sòter —fill de Lagos de Macedònia, un ciutadà comú, i d'Arsinoe, concubina de Filip II de Macedònia—, al morir Alexandre, rep el poder sobre Egipte. L’últim governant de la dinastia ptolemaica és Cleòpatra VII. Al morir el seu fill, Cesarió [Ptolemeu XV] —fill de Cleòpatra i Juli Cèsar— , la dinastia conclou i Egipte és annexionat per August a l’Imperi romà. La dinastia ptolemaica manté així les tradicionals estructures sòcio-polítiques i impedeixen l’hel·lenització d’Egipte, amb l’única excepció d’Alexandria, on intenten atreure als intel·lectuals grecs, intentant transformar-la en la capital cultural del món hel·lenístic. Neix així una ciutat moderníssima dins un Estat d’estructura oriental.

A partir del 297 a. e C. aproximadament, Demetri de Falèron, un peripatètic que per raons polítiques s’ha refugiat a Alexandria —amb molt de contacte amb Ptolemeu I Sòter— té la idea de fundar a Alexandria una mena de Peripat de proporcions molt més grans, construït i adaptat d’acord amb les noves exigències. Crida a Alexandria l’escolarca del Peripat, Estratò de Làmpsac, que es converteix en preceptor del fill del rei.

Demetri i Ptolemeu volen aplegar en una gran institució tots els llibres i tots els instruments científics necessaris per a les investigacions, amb l’objecte de subministrar als estudiosos un material que no poden trobar en lloc més, induint així que vinguin a Alexandria. Així neix el Museu —institució consagrada a les Muses, protectores de les activitats intel·lectuals—, al costat del qual es troba la Biblioteca. El primer oferta tots els aparells necessaris per a les indagacions mèdiques, biològiques, astronòmiques; la segona tota la producció literària dels grecs.

Amb Ptolemeu II la Biblioteca arriba a la immensa quantitat de mig milió de llibres —arribant posteriorment a 700000—,la més grandiosa col·lecció de llibres del món antic. La Biblioteca té directors famosos: Zenòdot d'Efes, Apol·loni de Rodes, Eratòstenes de Cirene, Aristòfanes de Bizanci, Apol·loni d’Alexandria, Aristarc de Samotràcia. Homes que construeixen les bases de la ciència filològica. El Museu atrau matemàtics, astrònoms, metges, geògrafs; els més grans científics de l’antiguitat.

La filologia

Dionisi de Tràcia ^[6], deixeble d’Aristarc, elabora la primera Gramàtica grega coneguda. Aprofita les aportacions al respecte per part dels peripatètics i els estoics. Al 145 es refugia a Rodes, al ser expulsat per Ptolemeu VIII, Evergetes II, nomenat també Physkon ^[7], pel seu aspecte físic.

La interpretació al·legòrica d’Homer i d’altres poetes és codificada per Crates de Mal·los a Pèrgam. Difonent-se i consolidant-se poc a poc, fins a convertir-se en predominant durant l’època imperial. Entre d’altres, és adoptada pels estoics. En aquest període es popularitza també el gènere literari de la biografia. Respecte als filòsofs, coneixem el posterior resum efectuat por Diògens Laerci, que utilitza en gran mesura bona part dels materials recollits durant esta etapa. Recordem, per últim, que gracies a aquest moviment filològic i a les seves adquisicions es fa possible l’edició de les obres esotèriques d’Aristòtil. Es pot afirmar, doncs, que les modernes i refinadíssimes tècniques utilitzades per a l’edició crítica de textos antics tenen a l’Alexandria hel·lenística les seves arrels històriques.

Jordi Coll Vera - 2020