Les ciències particulars

Les matemàtiques: Euclides i Apol·loni

El gran mèrit d’Euclides és la síntesi clara de tot el coneixement adquirit durant els tres segles anteriors.

Posterior a Euclides [deixant de banda Arquímedes], el més gran matemàtic grec és Apol·loni de Pèrgam [segona meitat del segle III a. de C, Seccions còniques]. Si Apol·loni hagués aplicat els seus descobriments a l’astronomia, hauria revolucionat les teories gregues sobre les òrbites planetàries [quedarà pendent fins a Kepler, a l’edat moderna].

La mecànica: Arquímedes i Herò

Al tractat dels Cossos flotants configura les bases de la hidrostàtica [el famós Principi d’Arquímedes].

A l’Equilibri dels plànols estableix les bases teòriques de l’estàtica [en particular les lleis de la palanca]. La frase al respecte [segons el neoplatònic Simplici] amb la que ha passat a la historia, i que es sol citar en llatí és: Da mihi ubi consistam et terram movebo [«Doneu-me un punt de recolzament i aixecaré la Terra»].

A l’Arenari revoluciona l’aritmètica [en particular l’expressió de grans nombres].

Com a enginyer és molt admirat a l’època: màquines balístiques, aparells per a transportar pesos, la invenció d’una bomba d’irrigació basada en el principi de la «cargol d’Arquímedes» i descobriments en l’estàtica i la hidrostàtica. Va dissenyar i construir un planetari [que més tard és transportat a Roma amb gran admiració per Ciceró]. Descobreix la relació entre la massa i el volum [la densitat, pes específic -amb el famós eureka- ].

També cal mencionar a Herò, com a gran enginyer del món antic del qual se’n sap ben poca cosa certa.

L’astronomia: Hiparc i Aristarc

Aristòtil introdueix l’èter com a element celeste amb dimensió física i afegeix esferes amb moviment retrògrada [tantes com necessàries fins a 55 esferes].

Heráclides Pòntic, contemporani d’Eudoxe, realitza un intent original, al suposar que la Terra és situada al centre i roda mentre que el cel és quiet. Heráclides [no és segur] suposa que Venus i Mercuri roten en cercle al voltant del Sol, i en conjunt roten al voltant de la Terra.

A la primera meitat del segle III —per tant, a l’època hel·lenística— Aristarc de Samos, suposa «que les estrelles fixes són immutables i que la Terra gira al voltant del Sol, descrivint un cercle». L’únic astrònom que accepta la tesis d’Aristarc és Seleuc de Selèucida (150 a.de C.). Pel contrari, Apol·loni de Pèrgam i Hiparc de Nicea ^[3] rebutgen la tesis, tornant a imposar el geocentrisme [per múltiples raons] fins a Copérnic.

La medicina: Heròfil i Erasístrate

Erasístrat distingeix artèries i venes, i afirma que les artèries transporten l’aire, mentre que les venes transporten la sang. Els historiadors de la medicina han explicat l’equívoc, aclarint que a) amb el terme «arteria», els grecs nomenen també la tràquea i els bronquis; b) als animals morts sotmesos a dissecció la sang passa de les artèries a les venes. Les seves explicacions fisiològiques adopten criteris inspirats en el mecanicisme, especialment en el d’Estrató de Làmpsac. Per exemple, la digestió en el seu conjunt s’explica en funció de la mecànica dels músculs, mentre que l’absorció d’aliments pels teixits s’atribueix al principi que va passar a la història com a principi de l’horror vacui, segons el qual la naturalesa tendeix a omplir qualsevol buit. La doctrina d’Erasístrat, segons la qual l’aire circula per les arteries, constitueix un antecedent de la tendència de la medicina que, sobre tot per influència estoica, concedirà gran relleu al pneuma, fluït vital de naturalesa aèria que s’inspira amb l’aire [medicina pneumática]. Galè sofistica molt la formulació d’aquest doctrina, conjuntament amb la doctrina dels humors.

Aquesta evolució tan brillant no dura massa. Filí de Kos, deixeble d’Heròfil, es separa del mestre i —probablement sota la influència de l’escepticisme— crea l’escola dels Metges empírics, que no admeten la importància teòrica de la medicina, confiant exclusivament en l’experiència. Serapió d’Alexandria consolida aquest corrent, que gaudeix de gran estima fins l’era cristiana.

La geografia: Eratòstenes de Cirene

 

Conclusions sobre la ciència hel·lenística

Els historiadors de la ciència coincideixen en que la característica distintiva del fenomen científic hel·lenístic és el concepte d’especialització. Es diferencien els sabers científics i es defineixen els diferents àmbits de manera autònoma. Aquesta especialització suposa una doble alliberació: a) de la religió tradicional o, en tot cas, d’un tipus de mentalitat religiosa que considera com a infranquejables determinats límits en certs àmbits; b) de la filosofia i dels dogmes relacionats. La ciència especialitzada alexandrina vol també assumir una identitat pròpia amb independència de la tècnica. Desenvolupa la part teòrica de les ciències particulars, menysvalorant-ne l’aplicació tècnica. La mentalitat tecnològica actual és a les antípodes de la ciència antiga. Potser no calen màquines perquè ja hi són els esclaus per a treballar... El propi Aristòtil teoritza: «l’operari, en les tècniques, pertanyen a la categoria dels instruments», «l’esclau és una propietat animada i tot operari és com un instrumento que precedeix i condiciona als altres instruments». Són ser però els peripatètics com Demetri de Falèron i Estratò de Làmpsac els qui projecten a Alexandria una organització que reprodueix el Peripat, però de majors dimensions.

La ciència grega és animada per una força «teòric-contemplativa» —per aquella força que impulsa a considerar les coses visibles com a medi d’accedir a l’invisible— que la mentalitat pragmàtic-tecnològica actual ha deixat al marge.

Escoles filosòfiques paganes. Primers segles de l’era cristiana

El Jardí reviu a Atenes. Durant el segle II d.C. és una institució ben viva. Plotina, viuda de Trajà i pertanyent a l’escola epicúria escriu a l’emperador Adrià demanant-li concessions a favor de l’escola, en especial la lliure elecció del successor a la direcció, encara que no tingui ciutadania romana. L’emperador Marc Aureli costeja amb fons públics una càtedra de filosofia epicúria. El document més important però —que demostra la vitalitat de l’epicureisme al segle II d.C. — és el grandiós llibre mural que fa gravar Diògens d’Enoanda a l’Àsia Menor. Síntesi del missatge epicuri.

Diògens estén així el missatge epicuri a forasters i a estrangers: a tots els homes sense distinció, tant grecs com bàrbars, perquè els homes són tots ciutadans d’aquella única pàtria que és el món. «[···] també fem això pels nomenats estrangers, que en realitat no ho són: perquè, d’acord amb cada divisió de la terra, tots tenen la seva pròpia pàtria, però respecte al conjunt complert d’aquest món, l’única pàtria de tots és tota la terra i l’única morada és el món».

La fi de l’epicureisme

L’escrit mural de Diògens d’Enoanda representa probablement l’última i més significativa manifestació d’epicureisme. A principis del segle III d.C., Diògens Laerci, si bé no comparteix sense més la doctrina del Jardí, la aprecia més que a cap altra. Dedica a Epicuri i al Jardí el desè llibre complert de Vides dels filòsofs. I precisament a través d’aquest llibre ens han arribat les obres d’Epicuri en la seva integritat.

Per altra banda, el Jardí d’Atenes sobreviu més enllà del 267 d.C., any de la invasió dels hèruls, que destrueix l’escola. Sense cap dubte, al segle IV d.C. l’epicureisme ha deixat d’existir. Tal com fa testimoni l’emperador Julià, els llibres d’Epicuri han estat destruïts i trets, la gran majoria, de la circulació. Els missatges del neoplatonisme per una banda i del cristianisme per l’altra han conquerit quasi completament l’època.

El neoestoïcisme

A Roma floreix de nou la filosofia del Pòrtic, amb trets peculiars i específics. Fins al punt de denominar-se «neoestoïcisme». S’ha de dir però, que l’estoïcisme va ser sempre la filosofia amb més seguidors a Roma, tant en el període republicà com en el període imperial. La desaparició de la república, amb la conseqüent pèrdua de llibertats ciutadanes, reforça l’interès pels estudis en general i per la filosofia estoica en particular. Les característiques generals de l’esperit romà [que sentia com autènticament essencials únicament els problemes pràctics i no els purament teòrics]. I els trets particulars del moment històric. Expliquen la corba peculiar que adopta la problemàtica de l’última etapa del Pòrtic:

1. L’interès per l’ètica passa a ser predominant i quasi exclusiu en alguns pensadors.
2. Una pèrdua apreciable d’interès pels problemes lògics i físics. La teologia, que forma part de la física, adquireix matisos espiritualistes, al menys tendencialment.
3. L’individu suavitza els llaços que el vinculen a l’Estat i a la societat. Busca la pròpia perfecció al seu interior.
4. Apareix un fort sentiment religiós. Als escrits dels nous estoics hi trobem preceptes que recorden als evangèlics: unió amb Déu, fraternitat universal, el perdó, l’amor al proïsme i a qui ens fa mal,...
5. El platonisme, que ja havia exercit certa influència sobre Posidoni, inspira nombroses pàgines dels estoics romans, amb característiques mig platòniques. Tant com assimilació com a imitació divina.

Sèneca

El mateix es dona al camp de la psicologia. Sèneca subratlla el dualisme entre l’ànima i el cos amb matisos que ens recorden el Fedó platònic. El cos és pes, vincle, cadena, presó de l’ànima. L’ànima és l’autèntic home que vol alliberar-se del cos i assolir-ne la puresa. Aquestes nocions no lliguen amb les afirmacions estoiques de que l’ànima és el cos, és substància pneumàtica i tènue hàlit, afirmacions que Sèneca reitera malgrat tot. Va més enllà del materialisme estoic però li manquen les categories ontològiques necessàries per a fonamentar i desenvolupar les seves intuïcions i es queda a mig camí de la conclusió.

Sèneca domina a la perfecció l’anàlisi psicològic i descobreix la conscientia en quant força espiritual i moral fonamental per l’home. La col·loca en un primer plànol, com mai abans ningú ho ha fet, a l’àmbit de la filosofia grega i romana. La consciència és un coneixement lúdic del bé i del mal, originari i impossible d’eliminar. Ningú pot amagar-se’n. El mal pot defugir el càstig de la llei, però la seva pròpia consciència serà el seu jutge més implacable.

El Pòrtic insisteix sobre el fet de que la disposició de l’ànim determina la moralitat de l’acció. Aquesta disposició de l’ànim, segons la tendència bàsicament intel·lectualista de tota l’ètica grega, desemboca en el coneixement que és propi del savi i es confon amb aquest coneixement. Sèneca avança una mica més i parla expressament de «voluntat». Per primer cop al pensament clàssic es parla de la voluntat com a facultat diferent del coneixement. El grec tampoc posseeix cap paraula plenament equivalent al concepte de voluntas. Sèneca, però, no sap donar l’adequat fonament teòric al nou concepte.

A diferència de l’estoïcisme antic, Sèneca té un accentuat sentit del pecat i de la culpa, que afecta a tota la humanitat. Segons ell, l’home és estructuralment pecador. A l’antítesi de la pretesa i dogmàtica pretensió de la puresa estoica atribuïda al savi per l’estoïcisme antic. Sèneca afirma que, si algú mai pequés, no seria home: el propi savi, en la mesura en que és home, no pot no pecar.

Sèneca és potser el pensador estoic que més radicalment s’oposa a la institució de l’esclavatge i a les distincions socials. L’autèntic valor i la noblesa ens són atorgades per la virtut i aquesta és a disposició de tothom sense cap distinció. L’interessa l’home nu. La noblesa i l’esclavatge socials depenen de la sort, i tots tenim probablement avantpassats tant serfs com nobles. En un principio, tots els homes són completament iguales. «Comportat amb els inferiors com voldries que es comportessin amb tu aquells que es troben per sobre teu». Màxima molt propera a l’esperit evangèlic.

Epictet

Epictet col·loca la prohairesis com a fonament moral, en lloc d’un criteri abstracte de veritat. La prohairesis [pre-elecció, pre-decisió] és la decisió i l’elecció de fons, que l’home realitza d’una vegada per sempre i que determina la clau de l’ésser moral, i de la que dependrà tot el que faci i la forma en que ho faci. Per Epictet l’autèntica prohairesis coincideix amb l’acceptació del seu gran principi. Un cop realitzada l’elecció fonamental, les eleccions particulars —cadascuna de les accions— seran conseqüències d’aquella. L’elecció fonamental és la substància del nostre ésser moral. «No ets carn o ossos, sinó elecció moral: i si aquesta és bella, tu seràs bell». Aquesta elecció fonamental no és un acte de la voluntat. L’ètica d’Epictet no és una ètica voluntarista. La prohairesis és un acte racional, un judici cognitiu. Es fonamentada en la noció socràtica de ciència.

Epictet no rebutja la concepció inmanentista que és pròpia del Pòrtic, però li afegeix una considerable part espiritual i religiosa. Molt a prop de la ruptura amb el panteisme materialista i la doctrina de l’estoïcisme antic. Déu és intel·ligència, ciència, recta raó, bé. Déu és providència que se n’ocupa de les coses en general i de cadascú de nosaltres en particular. Obeir al logos i fer el bé, en conseqüència, és obeir Déu [fer la seva voluntat]; com la servitud o la lloança. La llibertat coincideix amb sotmetre’s a l’amor de Déu. Postures molt espiritualistes i quasi cristianes. Però Epictet, com Sèneca, no sap atorgar a les noves qüestions plantejades l’adequada base ontològica. Tot el que afirma seria molt més coherent dins una metafísica dualista de tipus platònic, i no dins la concepció monista-materialista de l’estoïcisme. El que afirma de Déu suposa uns avenços metafísics més madurs fins i tot que els de Plató i Aristòtil.

Marc Aureli

Marc Aureli refina determinats conceptes de l’ètica estoica fins a fregar conceptes evangèlics, però sobre bases diferents. Trenca l’ortodòxia estoica, sobre tot quan tracta de fonamentar la distinció entre l’home i les altres coses, i la relació de l’home amb els déus. L’estoïcisme distingeix a l’home un cos i un ànima, amb una clara precedència de l’ànima. Però aquesta distinció mai va poder ser molt radical donat que l’ànima segueix sent un ens material, un alè càlid —un pneuma— i, per tant, de la mateixa naturalesa ontològica que el cos. Marc Aureli trenca aquest esquema i li suposa a l’home tres principis constitutius: a) el cos, que és carn; b) l’ànima, que és pneuma; c) l’intel·lecte o ment [nous], superior a l’ànima. L’estoïcisme identifica l’hegemònic o principi rector de l’home [la intel·ligència] amb la part més elevada de l’ànima. Marc Aureli el col·loca fora de l’ànima i l’identifica amb el nous, amb l’intel·lecte. L’ànima intel·lectiva és l’autèntic jo, el refugi segur al que retirar-nos per a defensar-nos de tot perill i trobar energies per a viure una vida digna d’éssers humans. Aquest és el nostre dimoni, invencible a tota mena de violència si es vol. Només ell es pot afectar a si mateix al emetre falses opinions. Si es manté recte i incorrupte, el nous és el refugi que dona a l’home la pau absoluta.

El neoestoïcisme romà eleva a manament d’amor el vincle comú, subratllat per l’estoïcisme antic, entre tots els homes. «I és propi de l’ànima racional estimar el proïsme, el que és veritat i humilitat». El sentiment religiós de Marc Aureli va molt més enllà. «Donar gràcies als déus des del fons del cor», «tenir a Déu sempre en ment», «invocar als déus», «viure amb els déus».

Amb Marc Aureli l’estoïcisme inicia el seu declivi definitiu i poques generacions després, al segle III d.C., desapareix com a corrent filosòfica autònoma.

El Neo-pirronisme i el neo-escepticisme

Enesidem

Afirmar que una cosa «no és més això que allò» —como afirma Pirró— implica la negació de la validesa dels principis d’identitat, de no contradicció i del tercer exclòs. Implica la negació de la substància i de l’estabilitat en el ser de les coses, i comporta en conseqüència una total indeterminació, el desordre i la confusió. Enesidem es proposa de forma programàtica mostrar que aquesta confusió és precisament la condició natural de les coses.

A l’aparent força persuasiva de les coses, sempre es poden contraposar consideracions, d’igual grau de credibilitat, en sentit contrari. En aquest sentit, Enesidem elabora una mena de categories supremes del dubte, que els antics anomenen els «trops» o «modes» que condueixen a la suspensió del judici. Aquesta és la taula de trops:

1. Els diferents éssers vius posseeixen constitucions molt diferents, que impliquen sensacions contrastades entre sí.
2. Encara que limitem l’examen als éssers humans, advertim que entre ells existeix una diversitat tal al cos i al que s’anomena ànima, que comporta tanmateix radicals diversitats de sensacions, pensaments, sentiments i actituds pràctiques.
3. Fins i tot a cada individu, és diferent l’estructura de cada sentit, el que implica sensacions que contrasten entre sí.
4. A l’individu humà també resulten prou canviants les disposicions, els estats d’ànim i les situacions; per tant, també ho seran les corresponents representacions.
5. Els homes manifesten opinions diferents sobre tot [valors morals, Déu, lleis, etc.], segons sigui la seva educació o la seva cultura com a poble.
6. No existeix cap cosa que es mostri en tota la seva puresa: tot és barrejat entre sí i, per tant, això condiciona les nostres representacions.
7. La distància i la posició en que es troben els objectes condiciona les seves representacions que nosaltres tenim.
8. Els efectes que produeixen les coses varien segons la seva quantitat.
9. Nosaltres captem totes les coses en relació a altres, mai per sí soles.
10. Els fenòmens, segons la freqüència amb que apareixen, modifiquen el nostre judici.

Per tots aquests motius, doncs, s’imposa la suspensió del judici [epoche].

Enesidem intenta també reconstruir el mapa de les dificultats que impedeixen la construcció d’una ciència, desmantellant sistemàticament les condicions i els fonaments postulats per la ciència. La possibilitat de la ciència suposa, en general, tres coses; a) l’existència de la veritat; b) l’existència de les causes [dels principis o raons causals]; c) la possibilitat d’una inferència meta-fenomènica, és a dir, la possibilitat d’entendre les coses que es veuen en quant signes [efectes] de coses que no es veuen [i que s’han de postular com a causes necessàries per a explicar les coses que es veuen]. Enesidem no aconsegueix però rebatre la possibilitat de la ciència perquè per a fer-ho necessita utilitzar precisament els mateixos supòsits que vol rebatre.

Segons Sext Empíric, Enesidem combina escepticisme amb heraclitisme. A les seves Hipotiposis pirròniques escriu textualment: «Enesidem afirma que el corrent escèptic és un camí que condueix a la filosofia heraclitiana». A partir de l’instant en que Enesidem dissol el ser en l’aparèixer, el «en sí» en el «per nosaltres», la substància en l’accident —como ja havia fet Pirró— n’elimina el fons estable del ser i de la substància. Per tant s’aboca a l’heraclitisme. Pirró s’aboca a una forma d’eleatisme en negatiu.

Enesidem nega també que els conceptes de bé, de mal i d’indiferents [preferibles i no preferibles] pertanyin al domini de la comprensió humana i del coneixement. Critica també la validesa de les nocions proposades pels dogmàtics respecte la virtut. Posa en discussió de mode sistemàtic la possibilitat d’entendre com a fi la felicitat, el plaer, la saviesa o qualsevol altre concepte similar, oposant-se a totes les escoles filosòfiques. Defensa plenament la inexistència d’un telos, és a dir, d’un fi. Per a ell, com per als escèptics anteriors, l’únic fi pot consistir, en el millor dels casos, en la suspensió del judici, l’apatia i l’ataraxia.

Sext Empíric

Menodot de Nicomèdia [probablement a la primera meitat del segle II d.C.] fusiona escepticisme i medicina empírica. Potser és Menodot qui distingeix entre signes indicatius i signes rememoratius [i la conseqüent declaració de legitimitat dels últims]. El signe rememoratiu és l’associació mnemònica entre dos o més fenòmens, adquirida a través de l’experiència, per haver constatat en diferents ocasions que aquests fenòmens es presenten units a la pràctica. Per exemple: observar el fum ens permet inferir l’existència d’una font de calor. Menodot apel·la a l’experiència com a fet positiu pel mètode empíric.

Sext Empíric viu a la segona meitat del segle II d.C. i mor probablement al començar el segle III d.C. No sabem on va ensenyar. L’escola s’ha traslladat fora d’Alexandria. Escriu les Hipotiposis pirròniques, Contra els matemàtics i Contra els dogmàtics [s’entén per matemàtics artesans i científics]. El fenomenisme de Sext es formula en termes clarament dualistes: el fenomen es converteix en la impressió o l’afecció sensible del subjecte i, com a tal, es contraposa a l’objecte, a la cosa externa, diferent del subjecte, i a la que se suposa com a causa de l’afecció sensible del subjecte. El fenomenisme de Pirró i d’Enesidem, al dissoldre la realitat en un mer aparèixer, és una forma de fenomenisme absolut, metafísic. El fenomenisme de Pirró condueix expressament a admetre una naturalesa del diví i del bé que viu eternament i de la qual prové fins l’home la vida més igual. El d’Enesidem porta de manera expressa a una visió heraclitiana del real. En canvi, el fenomenisme de Sext Empíric constitueix una forma de fenomenisme amb un caràcter rigorosament empíric i anti-metafísic. El fenomen, en quant simple afecció del subjecte, no esgota en sí tota la realitat, sinó que deixa a l’exterior l’objecte extern. No se’l declara incognoscible de dret —el que seria un dogmatisme negatiu— però se’l considera, al menys, incognoscible de fet. S’admet doncs l’assentiment empíric i no dogmàtic. «Aquells que diuen que els escèptics suprimeixen els fenòmens, em dona la impressió de que no han escoltat el que s’afirma entre nosaltres: nosaltres no subvertim allò que, sense la voluntat, ens porta a assentir en conformitat amb l’afecció provocada per la representació sensible [···]; i aquests són els fenòmens».

Sext construeix també una mena d’ètica del sentit comú, molt elemental, i intencionadament primitiva. Escriu: «No només no contrariem la vida, sinó que la defensem, assentint sense dogmatisme a tot el que ella ens confirma, però oposant-nos a les coses que els dogmàtics inventen pel seu compte».

Segons Sext, es possible viure segons l’experiència comuna i segons el costum, si seguim quatre regles elementals: a) seguir les indicacions de la naturalesa; b) seguir els impulsos de les nostres afeccions, que ens empenyen, per exemple, a menjar quan tenim gana i a beure quan tenim sed; c) respectar les lleis i costums del propi país, acceptant des d’un punt de vista pràctic la corresponent valoració de la pietat com a bé i la impietat com a mal; d) no restar inactiu, sinó exercir algun art.

L’escepticisme empíric no predica l’apatia sinó la «metriopatía», la moderació de les afeccions de necessitat comprovada. També l’escèptic pateix fam, fred i altres afeccions semblants. Però es nega a considerar-ho com a mals objectius, mals per naturalesa, i limita així les pertorbacions que provenen de tals afeccions. L’escèptic no ha de ser totalment impassible sinó atendre a l’experiència. Valora la vida en comú i dona un nou valor a l’útil. L’ataraxia és quasi com una conseqüència casual de la renuncia de l’escèptic a emetre judicis sobre la veritat. Una casual i inesperada conseqüència de la suspensió del judici.

La fi de l’escepticisme

Amb Sext Empíric l’escepticisme celebra a la vegada el seu triomf i la seva destrucció. El propi Sext arriba a viure aquest fet. Escriu a les Hipotiposis pirròniques, sobre les fórmules canòniques de l’escepticisme: «Pel que té a veure amb totes les expressions escèptiques, s’ha de tenir present això, que no afirmem de manera absoluta que siguin verdaderes, ja que diem que poden anul·lar-se per sí mateixes, limitant-se elles mateixes junt amb les coses a les que es refereixen; succeeix quelcom semblant amb les medicines purgants, que no només expulsen els humors del cos, sinó que també són expel·lides elles mateixes, en companyia dels humors».

A propòsit de l’objecció segons la qual la demostració escèptica que pretén demostrar la no existència de la demostració s’autodestrueix, ens diu: «Encara que ella [la demostració de la impossibilitat de la demostració] s’eliminés a sí mateixa, no per això quedaria confirmada l’existència de la demostració. Hi ha moltes coses que es fan a sí mateixes allò que fan a les altres! Com el foc, que quan consumeix la llenya s’autodestrueix, i que els purgants, que al fer fora els humors del cos també s’expulsen a sí mateixos, l’argumentació adduïda en contra de la demostració —després d’haver eliminat tota demostració— també es rebutja a sí mateixa».

L’escepticisme antic no destrueix la filosofia antiga, sinó certa filosofia o la mentalitat dogmàtica creada pels grans sistemes hel·lenístics, sobre tot pel sistema estoic. Amb la fi de l’escepticisme la filosofia pren camins diferents als dels grans sistemes hel·lenístics.

Jordi Coll Vera - 2020