L’escolàstica

L’escolàstica, més que un conjunt de doctrines, és «la filosofia i la teologia que eren ensenyades a les escoles medievals» [S. Vanni Rovighi]. Definició que ens allibera d’haver de precisar d’avançada quin és el cos doctrinal «escolàstic». El seu punt de partida és a la primera reorganització medieval de les escoles, promoguda per Carlemany. La clausura de les últimes escoles paganes per ordre de Justinià [principis del segle VI]. Fet que assenyala la fi de la cultura pagana. L’apertura d’escoles, per part de l’Església, marca l’inici d’una nova cultura.

Fins el segle XIII, amb les primeres universitats, l’escola és:

• Monacal o abacial [annexa a una abadia]. Durant el període de les invasions bàrbares són el refugi privilegiat de la cultura, pels seus treballs de transcripció i de conservació dels clàssics.
• Episcopal [annexa a una catedral]. Són, de mode predominant, el centre d’instrucció elemental, necessari per a accedir al sacerdoci o per a ocupar càrrecs públics.
• Palatina [annexa a la cort: palatium]. La que contribueix més al despertar de la cultura. Creada per Carlemany i confiada el 781 a Alcuí de York (730-804). Format a l’escola episcopal de Jarrow, fundada per Beda el Venerable (674-735), Alcuí és director de l’escola palatina i conseller del rei en totes les qüestions inherents a la instrucció i al culte. Organitza l’ensenyament en tres graus: 1) llegir, escriure, nocions elementals de llatí vulgar, comprensió sumària de la Bíblia i dels textos litúrgics; 2) estudi de les set arts lliberals [trivium: gramàtica, retòrica i dialèctica; quadrivium: aritmètica, geometria, astronomia, música]; 3) estudi profund de la sagrada escriptura.

En paraules d’Alcuí: «Sorgirà a terra dels francs una nova Atenes més esplèndida que l’antiga, doncs que la nostra Atenes ennoblida per l’ensenyament de Crist superarà en saviesa a l’Acadèmia».

Alcuí combina els models literaris i filosòfics del món clàssic amb els models teològics de la patrística. Prepara manuals per a cadascuna de les set arts lliberals, que serveixen per a la docència i l’estudi. A gramàtica, retòrica i dialèctica, els seus manuals inclouen materials procedents d’Isidor de Sevilla, Casiodor, Beda, sant Agustí, Boeci, Priscià, Donat i Ciceró. Els seus escrits teològic-filosòfics tenen un caràcter compilador, per exemple, el De fide sanctae et individuae Trinitatis i la carta a Eulàlia De animae ratione, extrets en la major part de les obres de sant Agustí. No tenen, però, cap plantejament doctrinal. Per aquesta raó [la manca de doctrina bíblica] són criticats pels cristians i alabats amb entusiasme pels poetes i pensadors pagans.

Escot Eriúgena, de la segona generació carolíngia, supera el problema al intentar una revaloració de la dialèctica i de la filosofia. Integra les arts lliberals al context teològic. Deixen de ser enganyoses formes d’erudició, per a convertir-se en instruments d’investigació. De comprensió i d’elaboració des de l’interior de les veritats cristianes. Es configura així la primera escolàstica. Període de pensament que va des d’Escot Eriúgena fins sant Anselm, des de les escoles de Chartres i de Sant Víctor fins Abelard.

Severí Boeci

Anicius Manlius Severinus Boethius neix a Roma als volts del 480 [475-477]. Sent encara molt jove contrau matrimoni amb Rusticiana, filla de Símac; és nomenat cònsol el 510. El 522 són elevats els seus dos joves fills a la dignitat consular, i amb aquest motiu pronuncia el panegíric de Teodoric. Als volts dels anys 522-523 exerceix el càrrec de magister officiorum [la direcció general dels serveis de la cort i de l’Estat, algunes feines de política exterior i el comandament de la guàrdia del palau real]. Atacat i acusat pel referendarius Ciprià, membre del partit filogòtic, és arrestat i jutjat sense no ser ni escoltat. És ajusticiat l’hivern del 524 a l’Ager Calventianus, al nord de Pavia.

Els càrrecs contra ell són els d’haver impedit l’obra dels delators en relació amb el senat i haver conspirat per a restaurar en prejudici de Teodoric l’autoritat de l’emperador.

Boeci és «l’últim dels romans i el primer dels escolàstics». [Martin Grabmann] Dona a conèixer als llatins la cultura grega. Té en consideració totes les ciències que porten a la filosofia: aritmètica, música, geometria i astronomia. Projecta traduir al llatí i comentar totes les obres de lògica, de moral i de física escrites per Aristòtil, i la traducció i comentari de totes les obres de Plató, per a posar de relleu l’acord substancial entre ambdós filòsofs. Però no arriba a fer-ho, per la seva mort prematura.

Escriu un comentari a la Isagoge de Porfiri, amb la base de la traducció de Mario Victorí. Insatisfet amb aquesta traducció, prepara ell mateix una de més correcta i literal, amb un comentari molt més vast. Tradueix i comenta les Categories d’Aristòtil; prepara la versió del De interpretatione, també d’Aristòtil, i escriu dos comentaris sobre aquesta obra, un elemental [en dos llibres] i altre més sistematitzat i ampli [en sis llibres]. Comenta els Tòpics de Ciceró. De l’Organon d’Aristòtil, en tradueix els Analítics primers i els Analítics segons, els Elencs sofístics i els Tòpics, això és, tots «aquells textos que foren fins al segle XIII l’única font essencial de l’ensenyament d’Aristòtil». [C. Vasoli] És també autor de tractats lògics: Introductio ad categóricos syllogismos, De syllogismo categórico, De syllogismo hypothetico, De divisione, De diferentiis topicis.

Les proposicions categòriques

El problema dels universals passa a l’escolàstica a través de Boeci. Al comentar la Isagoge de Porfiri, Boeci s’enfronta amb tres qüestions proposades per Porfiri: a) si existeixen o no els universals, és a dir, els gèneres i les espècies: animal, home, etc.; b) si són corporis o no; c) en el cas de que siguin incorporis, si són units a les coses sensibles. Porfiri no proposa cap solució a aquests interrogants. Boeci, seguint la petjada d’Alexandre d’Afrodísia, suggereix determinades respostes, que poden resumir-se en aquell corrent que a continuació serà denominat «realisme moderat». L’universal (animal, home, etc.) existeix en quant universal nomé en l’intel·lecte, i per això els universals són incorporis. En la realitat no existeix l’home universal, sinó que existeixen en canvi homes individuals. Abstraient-ne els caràcters comuns dels individuals, s’obtenen els universals.

Luci Apuleu, el poeta llatí autor de l’Ase d’or, també escriu sobre filosofia. Arriba fins nosaltres l’obra en tres llibres De dogmate Platonis. En el tercer llibre, titulat De philosophia rationali, Apuleu s’interessa per les relaciones entre les quatre proposicions clàssiques, que es divideixen —segons la quantitat, l’extensió del subjecte— en universals, particulars, singulars i indefinides. Una proposició és universal quan el predicat és atribuït o negat respecte a tots els ens abastats pel subjecte: «tots els homes [o: cap home] són filòsofs». Tenim una proposició singular quan el predicat s’afirma o es nega d’un sol individu: «Sara és filòsofa», «Lluís no és filòsof». Una proposició particular és aquella en la que el predicat s’atribueix o es nega només d’alguns dels ens abastats pel subjecte: «algunes dones són filòsofes». A la proposició indefinida el predicat s’atribueix o es nega d’un subjecte, però sense precisar a quants individus es fa referència: «el tren corre». Apuleu, al tractar i analitzar totes aquestes proposicions, afirma que és convenient presentar-les en quadrata formula.

Boeci, refà el quadre lògic d’Apuleu i el completa amb la subalternación, introduint-ne el vocabulari que més tard serà d’ús comú a tota l’edat mitjana i més tard. Parla de proposicions contradictoriae, contrariae, subcontrariae i subalternae. Introdueix termes com «“subjecte”, “predicat” i “contingent”», que esdevindran clàssics.

El quadrat de les oposicions

Més tard, els medievals —a les Summulae de lògica— indicaran amb lletres les quatre proposicions clàssiques: A per a l’afirmativa universal; E per a la negativa universal; I per a l’afirmativa particular; O per a la negativa [nego] particular. Introduiran també artificis mnemotècnics en l’ensenyament de la lògica. E, O venen de «nEgO»; A, I, d’«AdfIrmo»).

Col·locant de manera oportuna les formes normals de les proposicions categòriques, s’obté el clàssic quadrat de l’oposició.

Proposicions hipotètiques i sil·logismes hipotètics

Boeci dedica al sil·logisme hipotètic una de les seves obres: De syllogismo hypothetico. Alguns dels seus exemples: «si és de dia, hi ha llum» procedeixen dels estoics, però el vocabulari i el raonament són sobre tot aristotèlics6. Utilitza lletres per a representar les variables (com Aristòtil) en lloc de números ordinals [com els estoics]. Per exemple: Si est A, est B; atqui est A; est igitur B.

Per a Boeci les proposicions hipotètiques són més generals que les categòriques: es possible expressar una proposició categòrica a través d’una proposició hipotètica, però no a la inversa. En distingeix entre dos tipus de proposicions hipotètiques: el primer tipus es dona quan el conseqüent és vinculat a l’antecedent d’una manera accidental; en el segon tips, el conseqüent és conseqüència natural de l’antecedent. Per exemple, al dir «si el foc és càlid, el cel és rodó», no pretenem afirmar que el cel és rodó perquè el foc sigui càlid, sinó simplement que al mateix temps que el foc és càlid, el cel és rodó. Afirmant, en canvi, que cum homo sit, animal est, tenim una recta ac necessaria consequentia de l’antecedent. [Possible anunci de la diferència moderna entre implicació material i implicació formal] [J.T. Clark] [Punt de partida per a les especulacions escolàstiques sobre la implicació] [J.M. Bochenski]

De consolatione philosophiae

El De consolatione philosophiae és l’obra més famosa de Boeci. En prosa i en vers aquesta obra s’escriu a la presó i exerceix una enorme influència sobre el pensament i l’espiritualitat de l’edat mitjana. Present a quasi totes les grans biblioteques medievals: a partir del segle VIII a la biblioteca de York. Al segle IX a Saint-Riquier i a Nevers, a Reichenau, Friburg, Sankt Gallen i altres llocs. La major difusió és entre els segles XII i XIII [C. Mohrmann]. Remigi d’Auxerre la comenta el segle XI, i al llarg dels segles XII i XIII s’escriuen molts altres comentaris. Alcuí, amb la seva interpretació cristiana, la fa accessible als lectors de l’edat mitjana cristiana. Jean de Meung la parafraseja en part a la seva continuació del Román de la Rose. Al segle IX, el rei Alfred el Gran n’ordena la traducció a l’anglosaxó, i posteriorment és traduida a totes les llengües de l’Europa occidental. Dant, al cant X del Paradís [versos 124-129], celebra al màrtir Boeci i el col·loca entre Orosi i Isidor. Més endavant, troba la filosofia [personalitzada en la nodrissa de la seva infància] i Boeci es lamenta de que ell sempre ha defensat els drets dels humils contra els brivalls i els malvats, i en canvi, la fortuna li ha estat adversa, ha estat acusat injustament i ningú l’ha defensat. Filosofia li respon que, donat que el govern del món no ha estat confiat «a la ceguesa de l’atzar, sinó a la divina raó», no té res a témer.

De consolatione philosophiae és un discurs sobre la felicitat, la veritable i la falsa. La felicitat no té a veure amb l’èxit. Tan amb l’èxit com amb la desgracia pot haver felicitat o infelicitat. Filosofia exhorta al seu deixeble a esguardar les vicissituds de la Fortuna: el destí que domina sobre la vida humana. Quant més favorable sembla als homes, més contrària li és, perquè els impedeix veure en què consisteix la veritable felicitat. S’enfronta el problema del bé. Aquest no es troba en els honors, en la glòria, en les riqueses, en els plaers o en el poder. Si un busca la felicitat a través d’aquests camins, no trobarà més que solucions aberrants: son camins que no són en condicions de conduir ningú a la meta que prometen. Filosofia diu: «T’esforces per acumular diner? Doncs hauràs de prendre’l a qui el posseeix. Voldries ostentar càrrecs? Haurà d’humiliar-te a suplicar-los a qui pugui donar-te’ls, i precisament tu, que anheles superar en honors a tots els altres, et deshonraràs al humiliar-te servilment, pidolant aquests honores. Aspires al poder? T’exposaràs a les traïcions dels teus súbdits, i seràs subjecte als perills. Et proposes la glòria? Però, dispersant-te entre dificultats de tota mena, perds la teva serenitat. Voldries que la teva vida passés entre plaers? Però, qui no experimentaria menyspreu i repugnància per algú que es converteix en esclau d’una cosa tan vil i tan fràgil com el cos?» Per tant, la felicitat no s’ha de buscar en aquestes coses terrenals. «[···] Déu és la felicitat mateixa [···], tant la felicitat com Déu, constitueixen el màxim bé». Boeci es postula a sí mateix com a màrtir. Ens parla de la providència de Déu com a causa eficient i com a causa material. Déu és qui ha canviat Boeci. Al perdre-ho tot és quan troba la felicitat en Ell. La voluntat humana assoleix la llibertat a través de la contemplació divina [idea semblant a l’hinduisme, però amb la diferència de que aquest no es malfia de la realitat del món].

El mal i la llibertat

Ens trobem doncs davant d’una tesis neoplatònica: l’U, el bé i Déu són la mateixa cosa. Però, si el món és governat per Déu, cóm és que existeix el mal? Por què els malvats queden impunes? Filosofia sosté que tots els que s’allunyen de l’honestedat són persones condemnades, embrutides, infelices: «El lladregot crema d'avidesa per les riqueses dels altres, i el pots comparar amb un llop. L’home biliós i intolerant manega la seva llengua en continus litigis: s’assembla a un gos. El pèrfid estafador no es queda satisfet si amb els seus embolics no aconsegueix despullar a algú: té els trets d’una vella guineu...» Qui abandona l’honradesa deixa de ser home i es transforma en bèstia. Boeci no entén però com és que els bons pateixen els càstigs que mereixen els delictes mentre que els malvats reben les recompenses pròpies de la virtut. Filosofia li parla e la providència com a raó divina amb un ordre perfecte. Els homes són incapaços de veure aquest ordre diví. Tot sembla, en aparença, confús i convuls. Però, en realitat «totes les coses són disposades de manera ordenada segons una norma adequada a elles, que les orienta cap al bé. En efecte, no hi ha res fet per al mal, ni tan sols els que fan els malvats; aquests [···] en realitat busquen el bé, però es veuen extraviats per un desgraciat error de valoració». El coneixement diví és coneixement simultani de tots els esdeveniments, dels passats i també dels futurs. «[···] el coneixement d’un present que mai s’acaba. Per això no es nomena pre-videncia, sinó providència [···]» Els esdeveniments futurs són presents en Déu i ho són tal com ocorren. Per tant, aquells que depenen del lliure albir hi són presents de manera contingent.

Raó i fe

A alguns el De consolatione els sembla una obra essencialment laica, sense to cristià, ni relació amb els misteris del cristianisme. Boeci ens va deixar però una important obra teològica. Els seus opuscles teològics, de gran influència en el pensament medieval, foren considerats apòcrifs per tots els que en el De consolatione no van veure més que una obra pagana. Les coses canvien a partir de 1875, quan Alfred Holder descobreix un fragment [Anecdoton Holderi] que es remunta al 522, atribuït a Casiodor, en el que s’afirma entre d’altres coses que Boeci «va escriure un tractat sobre la Santa Trinitat, algunes obres sobre qüestions dogmàtiques i un llibre contra Nestori». Quatre, dels cinc tractats teològics de Boeci, es consideren actualment autèntics: a) De Trinitate; b) Utrum Pater et Filius et Spiritus Sanctus de divinitate substantialiter praedicentur; c) Quomodo substantiae in eo quod sint, bonae sint; d) Liber contra Eutychen et Nestorium. S’han formulat reserves al voltant de l’autenticitat del De fide catholica.

Casiodor

La figura més destacada del monaquisme anglosaxó fou la de Beda [nomenat «el Venerable» pels medievals], nascut en el 673 i mort en el 735 Fou monjo a Jarrow, va escriure obres històriques i gramaticals [De orthographia, Deschematibus et tropis] així como un De rerum natura, obra molt llegida durant l’edat mitjana i que Beda redacta segons el model que li ofereix l’enciclopèdia d’Isidor de Sevilla. Egbert, primer arquebisbe de York, va ser deixeble de Beda i va fundar una escola annexa a la catedral, on va estudiar i formar Alcuí.

Isidor de Sevilla viu entre els anys 570 i 636, aproximadament. Per tant, viu un segle abans que Beda, a l’Espanya relativament estable dels visigods. Isidor va ser bisbe de Sevilla; escriu obres teològiques inspirades en Agustí, com per exemple el De fide catholica, els Sententiarum libri tres i el De ordine creaturarum. També li devem una Historia regum gothorum et vandalorum. La seva obra magna és però els Etymologiarum libri. Obra molt famosa durant l’edat mitjana. Composada per vint llibres: els tres primers sobre les set arts lliberals i els altres disset amb nocions sobre aspectes molt variats: medicina, historia, teologia, arts mecàniques, la geografia, art de la guerra, ... La idea bàsica d’Isidor és que a través de les etimologies és possible arribar als significats de les coses. Aquest projecte rescata de l’oblit una gran quantitat d’idees i concepcions procedents d’autors clàssics, que es transmeten i estudien posteriorment a les escoles medievals. El coneixement d’Isidor sobre el món clàssic és però molt menor que el de Boeci o Casiodor, per exemple. I la seva especulació teològica tampoc resistiria una comparació amb el seu contemporani Màxim el Confessor.

La universitat

A partir del segle XIII, l’escola es configura com a universitat. Producte típic de l’Edat mitjana. El model de l’escola es va basar en l’edat antiga, com a continuïtat i renovació. No hi ha però cap model previ per a les universitats. «L’antiguitat i l’Orient no conegueren aquestes entitats corporatives, aquestes lliures associacions de mestres i alumnes —amb els seus privilegis, programes, diplomes, graus— que varen constituir les universitats medievals». [M. de Wulf]

El terme universitat és en principi una associació corporativa, una mena de sindicat modern que tutela els interessos de determinada categoria de persones.

Bolonya i París representen els dos models organitzatius en els que s’inspiren en major o menor mesura totes les altres universitats. A Bolonya hi preval la universitas scholarum, la corporació estudiantil, a la que Frederic I Barba-roja [Frederic I de Hohenstaufen] concedeix privilegis especials. A París hi preval la universitas magistrorum et scholarum, una mena de corporació unitària de mestres i alumnes. La universitat de París és una ampliació de l’escola catedralícia de Notre-Dame que atreu a estudiants de tota Europa. Aviat es transforma en objecte d’atenció de la cúria romana, que n’afavoreix el seu desenvolupament i sobre tot les seva autonomia [fora de la tutela directa del rei, del bisbe i del seu Canceller]. El caràcter clerical de la universitat ens permet entendre com les autoritats eclesiàstiques redacten els estatuts. Prohibeixen la lectura de determinats llibres. Intervenen per apaivagar conflictes i controvèrsies.

La vida universitària

Amb la institucionalització i consolidació de la universitat neixen un conjunt de mestres, sacerdots i laics [als que l’Església confia la tasca d’ensenyar la doctrina revelada]. Fins aquest moment, la doctrina oficial de l’Església és confiada a la jerarquia eclesiàstica. «Els magistri són oficialment qualificats per a parlar de fe i de doctrina; tenen poder de decisió després de la disputa sobre la qüestió, i la seva solució és plena d’autoritat [···]. Al plànol de la fe, per sota dels Pares, a l’Església existeix l’escola. Tant sant Tomàs com Albert Magne i Bonaventura seran 'doctors de l’Església' [···]».[M.D. Chenu] Al sacerdotium i al regnum [els poders tradicionals] s’afegeix l’studium [un tercer poder]. La classe dels intel·lectuals. De notable pes sobre la vida social d’aquella època.

La universitat de París s’obre a mestres i alumnes de totes les classes socials. En èpoques posteriors la universitat es convertirà en aristocràtica. A l’edat mitjana és popular. Acull també estudiants pobres, fills de camperols i d’artesans. Amb exempció de tasses acadèmiques, bosses d’estudi i allotjament gratuït. Un cop hi són, desapareixen les diferencies socials entre els estudiants. Els goliards ^[1] i els clergues són un món autònom. La noblesa ja no és representada per la classe d’origen sinó per la cultura adquirida. Es tracta d’un nou concepte de gentilesa. «És gentil qui ha estudiat llarg temps a París, no per a vendre després la seva ciència al menut, como fan molts, sinó per saber-ne la raó de les coses i la seva causa». [Bocaccio]

Com a cultura medieval floreixen les scholae i després la universitas. Entenem per escolàstica el cos doctrinal elaborat en aquests centres d’estudi. Al principi de manera desorganitzada i, posteriorment de manera sistemàtica.

Raó i fe

La cultura medieval revela una empremta profundament cristiana. És orientada a la comprensió de la doctrina revelada [tant per haver madurat sota els seus dogmes com per ser-ne contrari]. Es perfecciona la lògica per aconseguir una millor comprensió dels textos bíblics i dels ensenyaments dels pares de l’Església. La raó és sobre tot en funció de la fe. La filosofia és en funció de la teologia. Interpreta l’escriptura [exegesi] o construeix una doctrina sistemàtica [dogmàtica].

L’objectiu de la investigació racional autònoma és la conversió dels infidels. S’ha d’oferir la doctrina cristiana amb arguments racionals. No n’hi ha prou amb creure, és necessari comprendre [intelligere] la fe. Exercici de proselitisme. Utilitza els principis racionals [platònics i aristotèlics]. L’objectiu és demostrar que les veritats de la fe cristiana no són disconformes ni contraris a les exigències de la raó humana. És de destacar: el platonisme i el neoplatonisme a través de sant Agustí, i l’aristotelisme, primer a través d’Avicenna [Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina] i d’Averrois [Abu-l-Walid Muhàmmad ibn Ruixd], i posteriorment a través del coneixement directe de les obres d’Aristòtil.

Arts i teologia

La universitat medieval és divideix en:

• Facultat d’arts lliberals [trivi i quadrivi]. Amb estudis que duren sis anys. Pas previ a la facultat de teologia. Base de tot aprenentatge. Amb particular relleu de la gramàtica, la lògica, la matemàtica, la física, la metafísica i l’ètica. El magister artium és un professor que s’inspira exclusivament en la raó. No hi ha una preocupació teològica directa [és un professor de filosofia]. A les escoles monàstiques, catedralícies o palatines s’estudia quasi únicament lògica [o dialèctica] com a introducció a la teologia. En canvi, a la facultat d’arts es pren en consideració la nova bibliografia científic-filosòfica [del món àrab. Així es converteix en abanderada de les noves idees [de tipus bàsicament aristotèlic].
• Facultat de teologia. Amb estudis que es prolonguen al menys durant vuit anys. Té com a objectiu l’estudi curós de la Bíblia a través de l’exegesi ^[2] i la sistemàtica exposició de la doctrina cristiana. Les Summae en són la seva manifestació més acabada. Els mètodes d’ensenyament —la lliçó [
• lectio] i el seminari [disputado ^[3]]— permeten un constant canvi d’idees entre alumnes i mestres.

La «Ciutat de Déu» de sant Agustí

Durant l’edat mitjana [fins l’any 1000] domina, sense discussió, la teoria agustiniana de les dues ciutats. La celeste —«que viu per la fe i peregrina en aquest món»— i la terrena, que Agustí identifica amb les forces que sembren la mort i els saquejos. El pessimisme sobre la ciutat terrena es veu reforçat per la caiguda de l’Imperi. El passar dels romans als grecs [Bizanci], i després als Francs, als Llombards i als Germànics. L’Imperi envelleix i s’esgota la seva càrrega unificadora i renovadora. Al néixer el Sacre Imperi Romà la ciutat terrena ja no pot identificar-se amb cap entitat concreta. L’Imperi es presenta com el cos material de la ciutat de Déu. Es passa doncs a una sola ciutat. Amb aspectes terrenals i celestials, sagrats i profans. Amb preocupacions temporals i compartint una espera escatològica. Una mena de monisme. Primer caracteritzat pel predomini de les forces imperials. Després per l’hegemonia de les forces eclesiàstiques, que guien l’home cap a la Ciutat celestial.

Gioacchino da Fiore

Després de l’agustiniana, la concepció de la historia de més relleu a l’edat mitjana és la de l’abat calabrès Gioacchino da Fiore (1130-1202). La disgregació de la unitat política aconseguida per Carlemany és seguida pel règim feudal. El poder central es fragmenta amb l’objecte de defensar poblacions i territoris davant la nova onada dels bàrbars. Les institucions eclesiàstiques pateixen un canvi profund. Es troben sota la responsabilitat d’homes més fidels al poder laic que al poder religiós. Al segle X, el monaquisme de Cluny s’oposa a aquesta pèrdua d’espiritualitat de l’Església. Aquest moviment és difon al llarg del segle següent i es perfecciona doctrinalment al màxim amb Gregori VII. D’aquí el nom de «reforma gregoriana». S’inicia una nova fase històrica. La tradicional idea de la fugida del món és substituïda per la idea de la conquesta cristiana del món. És l’època de les Creuades. El pontífex romà pren tot el poder religiós i secular. L’Església es veu implicada en assumptes polítics i complicada en litigis i lluites que l’allunyen dels problemes estrictament religiosos.

El segle XII és molt tempestuós:

• Les sanguinàries lluites de les comunes contra l’imperi.
• La discòrdia entre el papat i Frederic Barba-roja, amb l’elecció de tres antipapes [Víctor IV, Pascual III i Calixte II, oposats a Alexandre III].
• La caiguda de Jerusalem el 1187, que trenca el grandiós somni medieval origen de les Creuades.
• Les crueltats i repressions contra els senyors feudals eclesiàstics i laics, fidels a la tradició normanda, per part d’Enric VI de Suàbia.
• L’Església és afligida per innumerables desordres morals.

En aquest context, Gioacchino —tornant al misteri trinitari— proposa un missatge de reforma escatològica. Una mena de renovatio moral i religiosa, alimentant l’espera d’una tercera edat imminent: la de l’Esperit. A l’edat del Pare i a l’edat del Fill haurà de seguir l’edat de l’Esperit. Edat caracteritzada per una completa palingenèsia ^[4] que alliberarà als homes de les contradiccions en que han caigut.

Cronologia

La història de l’escolàstica es pot dividir en quatre etapes:

• Del segle VI fins al IX. Etapa preparatòria. Alternen períodes de grans tenebres culturals i de decadència moral, amb moments de renaixement i anticipació. Al restaurar els carolingis l’Imperi, s’intenta una organització de les escoles i, per tant, de la cultura. Joan Escot Eriúgena és la figura més representativa d’aquesta etapa.
• Del segle IX fins al XII. Amb moments d’inestabilitat i de despertar. En aquesta etapa es dona:
• La reforma monàstica i la renovació política de l’Església.
• La querella de les investidures.
• Les Creuades i l’incipient civilització urbana.
• Entre les figures de més relleu cal esmentar Anselm d’Aosta [Anselm de Canterbury], l’escola de Chartres i la de San Víctor, i a Abelard, que integren la primera escolàstica.
• El segle XIII. Edat d’or de l’escolàstica. Amb les prestigioses figures de Tomàs d’Aquino, Bonaventura de Bagnoregio i Joan Duns Escot.
• El segle XIV. La fi de l’escolàstica. Divorci entre raó i fe. El seu principal representant és Guillem d’Ockham.

Jordi Coll Vera - 2020