La «ratio» i la fe

Les discussions lògiques de més volada són sobre la naturalesa dels universals i del caràcter de la dialèctica. Ocasionades i desenvolupades dins el context d’interpretacions enfrontades sobre textos escripturístics i patrístics.

La primera disputa autèntica al voltant de la naturalesa dels universals no es basa en els cèlebres passatges de Porfiri i de Boeci. És conseqüència de la controvèrsia sobre l’ànima universal entre Ratramno de Corbie i un monjo de Beauvais al segle IX, a propòsit d’un text de sant Agustí. El text sembla dubtar entre el mono-psiquisme [una única ànima] i el poli-psiquisme [varies ànimes]. El monjo de Beauvais apel·la a la concepció realista dels universals per a defensar l’única ànima universal. Ratramno formula una interpretació conceptualista dels universals, segons la qual aquella unitat només és lògica, però no substancial.

L’interès es dirigeix sempre cap a problemes bíblics i patrístics amb la lògica com a interpretació. El teòleg guia durant els segles IX-XII és sens dubte sant Agustí. Segons la seva concepció, la reflexió racional es troba il·luminada per Déu. Es fa a la si de la dada de fe. En una mena de compenetració mútua i constant. Les arts lliberals s’exerceixen al respecte dels continguts de la Bíblia i de la doctrina cristiana.

Entre els pares grecs [a més d’Orígens, Gregori de Nisa, Joan Damascè i Joan Crisòstom] l’autor més llegit és Dionisi Areopagita. És considerat com a auctoritas. Ja sigui perquè se l’identifica amb el convers per Sant Pau a l’Areòpag d’Atenes, o perquè ha recuperat, en clau cristiana, la filosofia neoplatònica. El seu pensament té a veure de forma essencial amb el misteri trinitari. El món és interpretat com una trenyina de símbols amb els quals es dona el procés de conversió [anagogia] dels éssers a Déu.

Figures i moviments de primera fila, que, des d’angles diversos, teoritzen sobre la raó en funció de la fe són: al segle IX, Joan Escot Eriúgena; al segle XI Anselm d’Aosta; i al segle XII les escoles de Chartres i de Sant Víctor, junt amb la complexa figura de Pere Abelard.

Joan Escot Eriúgena

Alcuí és el major artífex del renaixement cultural carolingi pel seu esperit organitzador i les seves primeres antologies doctrinals. Joan Escot Eriúgena [Iohannes Scottus Eriúgena, o Erigena] és la figura més representativa i prestigiosa de l’època. Gegant i l’esfinx del seu segle, per la seva poderosa síntesis filosòfic-teològica i la foscor estructural dels seus escrits més originals.

Neix a Irlanda [Scotia maior] el 810. Cap el 847, Carles el Calb el crida per a dirigir l’escola palatina. Mentre ensenya com a prestigiós mestre a la cort de França, els bisbes de Reims i de Laon l’inviten a refutar la tesis de la doble predestinació de Godescalco. ^[1] Escot escriu, el 851, el De praedestinatione on s’emet la hipòtesis de la transitorietat de l’infern. La protecció de Carles el Calb és l’únic que el salva de la condemna. A sol·licitud de l’emperador mateix, tradueix el corpus dels escrits del Pseudo-Dionisi [la Jerarquia celeste, la Jerarquia eclesiàstica, la Teologia mística], que tant èxit tindran durant l’edat mitjana. També tradueix els Ambigua de Màxim el Confessor [l’explicació de passatges difícils extrets de les obres de Gregori Naciancè i Dionisi Areopagita] i el De opificio hominis [la creació de l’home] de Gregori de Nisa. A més de traductor, és un pensador original. Tant als seus comentaris a obres del Pseudo-Dionisi [inicia el seguit de comentadors medievals d’aquest corpus] com a través de la seva magna obra De divisione naturae. Obra en cinc llibres, escrita amb anterioritat al 865 [en forma de diàleg entre mestre i deixeble]. Entre els seus escrits menors cal recordar les Gloses als opuscles teològics de Boeci i les Annotationes in Marcianum Capellam [un comentari escolàstic a un text pagà del segle V: el De nuptiis Mercurii et Philologiae de Marcià Capel·la]. A la mort el 877 de Carles el Calb, deixa d’haver dades segures sobre Escot Eriúgena, mort, segons sembla uns anys més tard, a França.

El Pseudo-Dionisi

Déu es troba al centre de les reflexions del Pseudo-Dionisi. El coneixement de Déu comença amb la via positiva i acaba amb la via negativa. La primera consisteix en predicar-ne d’Ell les perfeccions simples de les criatures [via positiva]. La segona les nega [via negativa]. Negacions no en sentit privatiu, sinó en sentit transcendent. A la teologia negativa també se la nomena teologia superafirmativa. «[···] la teologia afirmativa es veu completada per la negativa, que és el fonament o la forma inicial de la via eminentiae o via excellentiae de la que parlaran els escolàstics». [A. Koyré]

Déu es troba més enllà de tot concepte i coneixement humà, és supra-ser, supra-substància, supra-bondat, supra-vida, supra-esperit. Si bé la seva inspiració és neoplatònica, la substància del pensament d’Escot Eriúgena és cristiana, donat que no és monista: no afirma la unitat del tot en sentit panteista i tampoc és d’acord amb l’emanació. Tanmateix, entre Dionisi i Plotí hi ha la barrera del Déu creador, personal, diferent de les criatures. És per això que, a Escot Eriúgena no existeix res que sigui fatal. La tornada de l’home a Déu porta la marca de la seva llibertat. S’ha d’afegir també el procés gradual, segons el qual l’univers s’estructura des del mínim fins al màxim. Una jerarquia respectada tant al cel com a la terra. Jerarquia tan celestial com terrenal, sobre la que és necessari reflexionar i en la que s’ha d’inspirar tant la vida individual com la social.

Aquesta síntesi [que influirà sobre pensadors com Hugo de San Víctor, Albert Magne, sant Bonaventura i sant Tomàs d’Aquino] actua de manera poderosa sobre Escot Eriúgena. L’assumeix i la replanteja a la seva obra de més volada: el De divisione naturae. A ella es considera que Déu és present arreu d’acord amb el ritme del moviment del pensament. Des de l’U fins al múltiple i des del múltiple fins l’U. Obra que només es fa plenament comprensible sobre el rerefons de la theophania ^[2] i de la teologia [positiva o catafàtica i negativa o apofàtica] del Pseudo-Dionisi. També, per Escot Eriúgena, Déu transcendeix totes les coses i les assumeix totes. El seu coneixement avança al ritme d’afirmacions [catafàtica] i negacions [apofàtica].

Al món hi ha dos processos: l’èxitus [la sortida] i el reditus [el retorn]. La realitat, aparentment diferent [l’èxitus] i la comprensió interna de l’U [el reditus].

De divisione naturae

La principal obra d’Escot Eriúgena, en cinc llibres en forma de diàleg, pot considerar-se en quatre fases o divisions:

1. Naturalesa que no és creada i crea: Déu, increat i creador de totes les coses. Perfectíssim i incognoscible. Més enllà de tots els atributs. És la via negativa del Pseudo-Dionisi, que supera la teologia afirmativa perquè condueix a la negació de tots els predicats —limitats i finits— que tendim a atribuir a Déu. S’identifica amb el Logos o Fill de Déu, que no és produït a l’espai i al temps. Com afirma el Pròleg de l’Evangeli segons sant Joan, és coetern al Pare i co-essencial amb Ell. Déu no seria Déu si no haguera engendrat des de l’eternitat el seu propi Logos o saviesa.
2. Naturalesa que és creada i crea: Logos o saviesa de Déu. Avarca les causes primordials o arquetips de totes les coses. Idees, models, espècies, formes que expressen el pensament i la voluntat de Déu, també nomenades «predestinacions» o «voluntats divines», a imitació de les quals es formen les coses. Tota la creació és eterna: «Tot el que hi ha en Ell resta per sempre, i és vida eterna». Les coses, situades a l’espai i al temps, són inferiors al model o arquetip, menys perfectes i menys verdaderes que aquest. Són mutables i caduques. Aquests models són diferents i múltiples per nosaltres, però no per Déu, tal com la creació implica mutacions per nosaltres, però no per Déu. Aquests models —a diferència de les idees de Plató— són també causes eficients i no només causes exemplars. L’Esperit Sant transforma en eficients les causes exemplars, fent sorgir dels models eterns les coses i els individus. Convertint-se per tant en «causa de la divisió, multiplicació i distribució de totes les causes en efectes generals, especials i individuals, segons la naturalesa i segons la gràcia». No és doncs una creació, sinó substància dialèctica de la que les coses no són més que expressió i representació. És la substància de la que són fetes les coses i que és al mateix temps natural i sobrenatural.
3. Més enllà de qualsevol distinció entre ambdós ordres, que —al contrari— es compenetren i es fonen entre sí. La natura és un procés dialèctic, d’expansió i de reunió. Tant l’ésser com el no-ésser [el que és i el no-res]. Hi ha cinc maneres de ser o de no-ser:
1. Les coses accessibles als sentits i a la intel·ligència.
2. Les coses no perceptibles amb els sentits o la intel·ligència. ^[3]
3. Els diferents ordres entre els éssers o natures creades [per exemple, àngels i humans] poden ser o no ser percebuts per segons qui o segons quan.
4. La diferència entre les coses intel·lectuals i les coses actuals. ^[4]
5. La gràcia i el pecat. Tot ésser neix en el pecat [original]. Aquest pecat hi és tota la vida [malgrat el bateig], excepte als sants i místics. El pecat és la forma de l’ésser. L’estat de gràcia [concedit per Déu] és temporal. ^[5]
4. Naturalesa que és creada i no crea: El món creat a l’espai i al temps. Que a la vegada no produeix o no crea altres coses. El món és el que Déu ha volgut i vol que sigui. La seva manifestació o theophania. És creat del no-res [l’abisme] i no constitueix, com suposaven els filòsofs seculars, una matèria informe i eterna. Si l’aspecte sensible i múltiple de les coses és una expressió del pecat original —segons el neoplatonisme— el significat últim del món és l’home. Cridat a reassumir i a reconduir el món cap a Déu. La substància de l’home es troba a l’ànima, de la qual el cos n’és instrument: «El cos és nostre, però no és nosaltres». Degut al pecat, el cos s’ha fet corruptible. Originàriament immortal, tornarà a ser-ho gràcies a la resurrecció.
5. Naturalesa que no és creada i no crea: Déu, en tant que terme final. Els llibres quart i cinquè del De divisione naturae descriuen l’epopeia de la tornada. L’encarnació de Déu és un fet capital, natural i sobrenatural al mateix temps, filosòfic i teològic a l’hora. La tornada presenta diferents fases:
• Dissolució del cos en els quatre elements.
• Resurrecció del cos gloriós.
• Divisió de l’home corpori en esperit i en arquetips primordials.
• Per últim, la naturalesa humana i les seves causes es mouran en Déu com l’aire ho fa en la llum. Déu ho serà tot a totes les coses. Només hi haurà Déu. Tota la naturalesa s’identificarà amb Déu, sense perdre la seva individualitat.

Sòcio-política

Escot Eriúgena representa un primer sistema de pensament. Una mena de síntesis de tot el conegut a la seva època. És un gegant del segle IX, moment en el que la cultura és fragmentària i es perd en anàlisis de detall. El seu sistema no té però el rigor suficient. La lògica de la immanència i la lògica de la transcendència es toquen. Coexisteixen, però sense una conciliació raonada. Consolida la mentalitat feudal i, en especial, la qüestió de la jerarquia del poder i de l’organització social. Serveix per a consolidar el plantejament feudal de les relacions socials. Plantejament feudal interpretat com a reflex d’una jerarquia més àmplia, tant celestial com terrenal. L’ordre terrenal és imitació del celestial i l’ordre polític actua com a mediador d’ambdós ordres, assumint-los en sí mateix.

Cal afegir-hi a més la tesis de la teofania o de la unitat del cosmos. Obra del principi diví fonamental, que informa el que és creat i que al mateix temps és transcendent. La unificació del poder secular i del poder religiós troba així un recolzament teològic-filosòfic de gran importància. Consolida l’orientació carolíngia de la unitat global de la comunitat social, a la vegada secular i religiosa. Amb preeminència evident del factor espiritual, i per tant de l’Església, sobre el factor terrenal, és a dir, sobre l’Imperi.

Raó i fe

«Cap autoritat t’ha d’apartar de les coses que ensenya la recta raó. En efecte, la verdadera autoritat no s’oposa a la recta raó, ni aquesta s’oposa a la verdadera autoritat, perquè ambdues procedeixen d’una font única, és a dir, de la saviesa divina». Al De praedestinatione [escrit per a refutar les tesis de Godescalco] ja posa de manifest el paper insubstituïble de la ratio. Més enllà d’una concepció de la lògica com a tècnica del llenguatge, que es remunta a les escoles de retòrica i de dret del baix Imperi. Proposa una interpretació realista dels universals dins un context clarament teològic. Al De divisione naturae, es considera que la dialèctica és l’estructura mateixa de la realitat en el seu esdevenir. En les seves dues fases, descendent i ascendent [la divisio, des de l’U fins el múltiple, i la reductio del múltiple a l’U], constitueix el ritme interior de la naturalesa i de la historia del Món. Abans que res, la dialèctica és un art diví. Es fonamenta en l’obra mateixa del Creador. Els homes descobreixen la dialèctica i no la creen, en quant instrument de comprensió del real i d’ascens fins a Déu. Així, no hi ha divisió entre religió i filosofia: «La verdadera filosofia no és més que la religió i, a l’inrevés, la verdadera religió no es altra cosa que la verdadera filosofia». Arriba a dir que ningú entra al cel si no passa a través de la filosofia [Nemo intrat in caelum nisi per philosophiam].

Jordi Coll Vera - 2020