Política i religió al Renaixement

El pensament humanista és ple d’un desig de renovació religiosa. La reforma religiosa, però, té lloc fora d’Itàlia amb Erasme de Rotterdam, que no trenca amb l’església catòlica, i sobre tot amb Luter, que sí que ho fa.

La reforma protestant

Erasme de Rotterdam

Desideri Erasme [llatinització del nom flamenc Geer Geertsz] neix a Rotterdam el 1466 [o 1469]. Ordenat sacerdot el 1492. Demana i obté la dispensa dels sagrats oficis i de l’hàbit. Tanmateix, no abandona els seus interessos religiosos. Erasme anticipa algunes de les posicions de Luter [de manera intel·lectual i amb finesa critica l’Església i el clergat renaixentista]. Fins i tot és acusat d’haver preparat el terreny al protestantisme. No obstant això, després de la frontal ruptura de Luter amb Roma, Erasme no es posa de la seva part. Escriu en contra d’ell [una mica forçat a fer-ho] el tractat Sobre el lliure albir. Tampoc es declara a favor de Roma. Decideix assumir una posició neutral. Aquesta posició l’acaba per aïllar sense seguidors i la seva gran fama en vida es perd ràpidament amb la seva mort el 1536.

Entre d’altres de les seves obres, cal citar: El manual del soldat cristià (1504), els Proverbis (publicats el 1508 a la seva redacció definitiva), L’Elogi de la follia de 1509 (imprès el 1511), el tractat Sobre el lliure albir (1524), edicions de molts Pares de l’Església [Ciprià, Arnobi, Ireneu, Ambrosi, Agustí] i, sobre tot, l’edició crítica del text grec del Nou Testament (1514-1516) amb la seva traducció.

La filosofia cristiana

Erasme s’oposa a la filosofia entesa com a construcció de tipus aristotèlic-escolàstic, centrada sobre problemes metafísics, físics i dialèctics. A l’Elogi de la follia escriu: «[···] dolç és el deliri que els domina! [als filòsofs que es dediquen a aquest aspectes]. Edifiquen a la seva ment mons innumerables, mesuren quasi com amb un escaire el Sol, les estrelles, la Lluna, els planetes, expliquen l’origen dels rajos, dels vents, dels eclipsis i de tots els altres fenòmens inexplicables de la naturalesa, i mai mostren vacil·lacions, como si fossin confidents secrets del suprem regulador de l’univers [···] no coneixen res del cert. Ho prova de mode més que suficient el fet de que entre els filòsofs, sobre totes les qüestions, sorgeixen interminables polèmiques. No saben res, però afirmen que ho saben tot; no es coneixen a sí mateixos [···] la majoria d’ells estan cecs o [···] sempre són als núvols. Tanmateix, proclamen amb orgull que veuen bé les idees, els universals, les formes separades, les matèries primeres, les quididades, les haecceitates, totes aquestes coses tan subtils que ni tan sols Linceu ^[1], sota la meva opinió, aconseguiria penetrar amb la seva mirada».

Per a Erasme la filosofia és un conèixer-se a sí mateix [com Sòcrates]. Coneixement sapiencial de vida. Saviesa i pràctica de vida cristiana. La saviesa cristiana no necessita de complicats sil·logismes. Es redueix a pocs llibres: els Evangelis i les Cartes de sant Pau.

La gran reforma religiosa d’Erasme consisteix en eliminar tot allò que el poder eclesiàstic i les disputes dels escolàstics han afegit a la senzillesa de les veritats evangèliques. Confonent-les i complicant-les. Crist ha indicat el camí més senzill per a la salvació: fe sincera, caritat no hipòcrita i esperança que no decau [vida dels sants i monaquisme cristià primitiu].

S’ha de tornar als orígens. Es pot considerar Erasme com el fundador de la patrologia, amb les seves traduccions dels Pares de l’Església. La reconstrucció filològica del text i la seva correcta edició tenen per Erasme un significat filosòfic molt precís, més enllà de l’erudició.

Erasme presenta la follia a través d’una extensa gama de fenòmens [del pitjor al millor de l’home] ^[2]. Entremig mostra una amplia gama de graus de follia, de manera molt hàbil [ironia socràtica, paradoxes, crítica lacerant o ferma oposició]. De vegades per a condemnar la follia i de vegades per a exaltar-la [la fe i el seu valor transcendent]. En altres ocasions es limita a mostrar la il·lusió humana, com a element indispensable de la vida. La follia és com una escombra màgica que se’n du tot el que s’oposa a la comprensió de les veritats més profundes i més serioses de la vida. Aparta els vels i ens permet veure la comèdia de la vida i els autèntics rostres de quins s’oculten sota les màscares. És reveladora de veritat. La fe és la culminació de la follia d’Erasme. Aquells que són completament dominats per la pietat cristiana. La felicitat celestial, pròpia de l’altra vida, però que els pietosos perceben per un instant. Després ploren per haver-se curat de la follia i voldrien ésser folls, d’aquella manera, tota l’eternitat.

Erasme ataca amb molta duresa papes, prelats, eclesiàstics i monjos de la seva època. La seva postura radical atrau l’animadversió de molts catòlics. Més endavant algunes de les seves obres seran prohibides. Es recomanarà una certa cautela crítica respecte a altres. Luter, en canvi, s’enfurisma amb la polèmica sobre el lliure albir. Qualifica Erasme de ridícul, neci, sacríleg, xerraire, sofista i ignorant. Afirma que la seva doctrina és como una «mescla de cola i de fang [···] d’escòria i excrements». [Luter no admet oposicions]. Els dos cerquen, però, el mateix objectiu per camins oposats.

Martí Luter

S’ha dit, amb raó, que ubi Erasmus innuit ibi Luterus irruit [on Erasmus assenteix Luter s’afanya]. Luter [1483-1546] arriba como un huracà i sacseja Europa, provocant una dolorosa fractura a la unitat del món cristià. Per la unitat de la fe, l’edat mitjana finalitza amb Luter i s’inicia una fase important del món modern. Dels nombrosos escrits de Luter cal citar: el Comentari a la Carta als Romans (1515-1516), les 95 Tesis sobre les indulgències (1517), les 28 tesis referents a la Disputa d’Heidelberg (1518), els grans escrits de 1520, que constitueixen els autèntics manifests de la reforma: Crida a la noblesa cristiana de nació alemanya per a la reforma del culte cristià, El captiveri de Babilònia de l’Església, i el 1525 [en contra d’Erasme] La llibertat del cristià i l’Esclau albir.

Des d’una perspectiva històrica Luter té una gran importància primordial. A la reforma religiosa s’hi afegeixen molt aviat elements socials i polítics que canvien Europa, des del punt de vista filosòfic, sociològic, religiós i teològic. El pensament de Luter ha influenciat posteriorment molts teòlegs i filòsofs moderns.

Luter desconfia però dels filòsofs. No confia en les possibilitats de la naturalesa humana de salvar-se per sí sola, sense la gràcia divina. Veu inútils els esforços per afrontar els problemes humans fonamentals basant-se en el logos, en la mera raó. La filosofia [per Luter] no és més que un va sofisma o una supèrbia absurda i abominable característica de l’home. Que vol basar-se únicament en les seves forces i no sobre l’única cosa que el pot salvar: la fe. Aristòtil [que es llegeix i comenta a les universitats] és considerat, en aquest sentit, un exemple paradigmàtic. Només se n’escapa Ockham [que, al separar fe i raó, obre la via cap a la reforma de Luter].

De la relació entre Luter i el moviment humanista cal destacar-ne:

1. El desig de renovació i regeneració espiritual i religiosa.
2. El principi del retorn als orígens, la tornada a les fonts clàssiques. La tradició ofega l’Evangeli i cal eliminar-la amb un dràstic replantejament.
3. La ruptura amb la tradició religiosa i la tradició cultural. En conseqüència, el rebuig total de l’humanisme com a pensament i activitat teòrica de les humanae litterae i l’especulació filosòfica . Per a Luter la raó humana no significa res davant Déu i la salvació únicament és dona per la fe.

La teologia

Les directrius doctrinals de Luter són en substància tres [tota la resta són corol·laris]:

1. La doctrina de la justificació radical de l’home a través de la sola fe. La doctrina tradicional de l’Església era [i és] que l’home es salva per la fe i per les obres [«[14] De què serveix, germans meus, si algú diu que té fe, però no té obres? Potser el pot aquesta fe salvar? [15] Si un germà o una germana no té roba i no tenen el suport diari, [16] i un de vosaltres els diu: Aneu en pau, escalfeu-vos i sacieu-vos, però no els doneu el necessari per al seu cos, de què serveix? [17] Així també la fe per sí mateixa, si no té obres, està morta. [18] Però algú dirà: Tu tens fe i jo tinc obres. Mostra’m la teva fe sense les obres, i jo et mostraré la meva fe per les meves obres». ^[3] Assumir que la fe basta per sí mateixa per a salvar-se elimina l’angoixa de pensar si s’està fent prou o no amb les obres. A més comporta també motivacions conceptuals: som criatures fetes del no res i no podem fer res de bo als ulls de Déu. La gràcia és un acte gratuït i de lliure voluntat divina. La salvació humana depèn exclusivament de l’amor de Déu. La fe, acte de confiança plena en Déu, ens transforma i ens regenera, alliberant-nos del pecat original. Luter admet però què, encara que la fe és suficient, també s’han de produir bones obres [qüestió bàsica a la polèmica de les indulgències].
2. La doctrina de la infal·libilitat de l’Escriptura, considerada com a única font de veritat. Les Escriptures [tot el que sabem de Déu i de la relació entre home i Déu] s’han d’entendre amb un absolut rigor i sense raonaments metafísic-teològics. Són la infal·lible autoritat de l’Església. El papa, els bisbes, els concilis i la tradició obstaculitzen la comprensió dels textos sagrats. A l’època de Luter coexistien, al menys, cent mil exemplars del Nou Testament, i uns cent vint mil dels Salms. La demanda és però molt superior a l’oferta. La gran edició de la Bíblia de Luter respon a aquesta gran demanda. Luter cerca a la Bíblia no un codi ètic de comportament [com els humanistes] sinó la pròpia justificació de la fe.
3. La doctrina del sacerdoci universal, i del lliure examen de les Escriptures. Entre l’home i Déu no hi ha necessitat de cap intermediari especial. Un cristià aïllat pot tenir raó contra un concili, si és il·luminat i inspirat directament per Déu. Els sacerdots no són necessaris. Cada cristià ho és respecte la comunitat a la que viu. Tothom pot predicar la paraula de Déu. Posteriorment les coses es torcen i Luter es torna dogmàtic. Es contradiu a sí mateix. Acaba per convertir-se en aquella autoritat que ell rebutjava [se l’arriba a nomenar papa de Wittenberg]. Al final, al perdre la confiança en el poble cristià, lliura l’Església als prínceps de l’Església i neix així l’Església-Estat, antítesis de la reforma inicial. El destí espiritual de l’individu es transforma així en privilegi de l’autoritat política i neix el principi: cuius regio, huius religio [la confessió religiosa del príncep s’aplica a tots els ciutadans del territori].

El pensament negatiu de Luter

A l’Esclau albir, escrit contra Erasme, exposa que l’home només es pot salvar si comprèn que no pot ser en absolut artífex del seu propi destí. La salvació no depèn d’ell mateix, sinó de Déu. És necessari desesperar d’un mateix per a trobar el camí de la salvació. Al desesperar de sí mateix es confia a Déu i tot ho espera de la seva voluntat, aproximant-se a la gràcia i a la salvació.

El gènere humà, en sí mateix, és el regne del Diable. L’albir humà és sempre esclau [de Déu o del Dimoni]. No hi ha tampoc possibilitat d’elecció. «Déu és Déu, precisament perquè no té que donar comptes del que vol i del que fa, i és molt per sobre d’allò que sembla just o injust al dret dels homes». Quan l’home actua d’acord amb la seva naturalesa, no pot més que pecar, i quan pensa únicament amb l’intel·lecte només pot errar. Les virtuts i el pensament dels antics no són més que vicis i errors. Únicament la gràcia i la misericòrdia de Déu salven l’home i ens atorguen la pau.

Ulrich Zwingli

[1484-1531] És primer deixeble d’Erasme. Posteriorment trenca formalment amb ell. Estudia grec, hebreu, la Sagrada Escriptura i als pensadors antics: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca. Comparteix, al principi, la convicció de Ficino i de Pico della Mirandola sobre la revelació difosa universalment. Al 1519 inicia la seva activitat com a predicador luterà a Suiza. Ardent defensor de tesis fonamentals de Luter: a) l’Escriptura és l’única font de la veritat, b) El papa i els concilis no posseeixen una autoritat més enllà de les Escriptures, c) La salvació prové de la fe i no de les obres, d) L’home és predestinat.

El separen de Luter, a més de certes idees teològiques [per ell els sagraments només tenen un valor quasi simbòlic) la seva cultura humanística [racionalista i profundament helvètica]^[4].

El pecat. Per Zwingli, té les arrels a l’amor propi [l’egoisme]. Tot el que fa l’home en quant home, és determinat per l’amor propi i per tant, és pecat.

La conversió. Per Zwingli, és una il·luminació de la ment. «Els que tenen confiança en Crist es transformen en homes nous. Cóm? Abandonant potser el seu antic cos per ocupar-ne un altre de nou? Certament no, el cos vell subsisteix. Subsisteix també la malaltia? Subsisteix. Què es renova aleshores a l’home? La ment. Cóm? Així: abans ella ignorava a Déu, però on hi ha ignorància de Déu, no queda altra cosa que carn, pecat, amor a sí mateix. Un cop que ha reconegut a Déu, l’home es comprèn de veritat a sí mateix, interior i exteriorment. I després d’haver-se conegut, es menysprea».

La divinitat. «Donat que el ser de les coses no procedeix de Déu com si el seu existir i la seva essència fossin diferents de la de Déu, d’això es segueix que, pel que respecta a l’essència i l’existència, no existeix res que no sigui la divinitat: en efecte, aquesta és el ser de totes les coses».

La predestinació. Per Zwingli, s’integra dins un context determinista i és considerada com a un dels aspectes de la providència. La fe és el signe segur dels elegits. Els fidels, en quant elegits, són tots iguals. La comunitat de fidels es constitueix com a comunitat política [amb una concepció teocràtica de la reforma religiosa].

Zwingli mor el 1531, combatent contra les tropes dels cantons suïssos catòlics. Luter no en té prou amb la seva mort i afirma: «Zwingli ha tingut el final d’un assassí [···]; va amenaçar amb l’espassa i va tenir la recompensa que mereixia». Per Luter «qui utilitzi l’espasa, amb espasa morirà». ^[5] No s’havia d’usar mai l’espasa en defensa de la religió. Tanmateix [Luter], el 1525, incita a Felip de Hesse a reprimir amb sang la rebel·lió camperola de Thomas Müntzer, que havia estat convers pel propi Luter i nomenat pastor a una localitat de Sajonia. El germen de les guerres de religió ja és difós. Aviat es convertirà en una de les majors calamitats de l’Europa moderna.

Calví

Jean Cauvin [Calví] neix a Noyon (França), el 1509, i es forma principalment a París. Sota l’influencia humanística del cercle de Jacques Lefévre d’Étaples [Faber Stapulensis, 1455-1536]. La seva fortuna però és lligada a la ciutat de Ginebra, on actua en particular entre 1541 i 1564. Any de la seva mort. Posa en pràctica un govern teocràtic inspirat en la reforma, molt rígid en les relacions de la vida religiosa i moral dels ciutadans [en especial amb els dissidents]. Calví, comparat amb Luter, és més pessimista respecte l’home, però més optimista respecte Déu. Si per a Luter el text bàsic és Mateu 9,2: «Els teus pecats et són perdonats», per a Calví és l’Epístola als Romans 8,31: «Si Déu és amb nosaltres, qui estarà en contra nostra?»

Calví és convençut de que Déu és amb ell al construir la ciutat dels elegits a la terra: Ginebra. El nou Israel de Déu.

Com Luter, és convençut de que la salvació és únicament a la paraula de Déu revelada a la Sagrada Escriptura. Tota representació de Déu que no provingui de la Bíblia, sinó de la saviesa humana, és un va producte de la fantasia [un ídol]. La intel·ligència i la voluntat humanes foren condicionades de manera irreparable pel pecat original, de manera que la intel·ligència confon el veritable i la voluntat s’inclina cap al mal. El pecat original va reduir i debilitar els dons naturals de l’home, al temps que n’eliminava per complet els sobrenaturals.

Com Luter, insisteix en l’albir esclavitzat. Insisteix molt més en la predestinació. Substitueix el determinisme de tipus estoic, de caràcter naturalista i panteista, per una mena de determinisme teista i transcendentalista. «Providència» i «predestinació» són dos conceptes bàsics pel calvinisme.

La providència és , en certa manera, la prolongació de l’acte creador. La seva activitat s’estén sobre tots, no només en general, sinó també als detalls, sense cap limitació. «No només són en el seu poder [de Déu] els esdeveniments naturals, sinó que governa també els cors dels homes, condueix arbitràriament les seves voluntats cap aquí o cap allà, guiant les seves accions d’un mode que fa que ells no puguin fer més que el que ell ha decretat».

La predestinació és «l’etern designi de Déu, amb el qual Ell va determinar el que volia fer de cada home. [···] uns cap a la vida eterna, i altres, cap a l’eterna condemnació. [···] predestinat a la mort o a la vida». «[···] cap llei i cap norma pot estar millor pensada, i ser més equitativa, que la seva voluntat».

El pecat original no va ser simplement permès per Déu, sinó volgut i determinat per Ell ... en un disseny providencial admirable i superior.

Segons Max Weber, de la postura protestant apareix l’esperit capitalista. Luter és el primer que tradueix el concepte de treball amb el terme Beruf, que en alemany significa «vocació» en el sentit de «professió», però limitat a les activitats agrícoles i artesanes. Els calvinistes ho estenen a totes les activitats productores de riquesa, com a signe tangible de la predestinació i, per tant, un notable incentiu per al compromís professional.

Altres

Felip Melanchthon (1497-1560). Deixeble de Luter. Intenta una mena de mediació entre les posiciones de la teologia luterana i de la teologia catòlica ortodoxa. El fa famós l’obra Loci communes. Publicada el 1521 i reeditada a versions cada cop més moderades.

Tracta de corregir Luter en tres punts claus. 1) La fe és la base de la salvació però les obres també tenen importància. 2) Retorna el valor a la tradició en contra de la teoria del lliure examen. 3) Atorga un paper [minso] a la llibertat. Retreu a Luter el seu caràcter despòtic, la seva rigidesa i bel·licositat. Catòlics, luterans i calvinistes es reuneixen el 1541 a Ratisbona i no es posen d’acord, rebutjant plenament l’acord que Melanchthon els proposa.

Miquel Servet (1511-1553). Racionalista. A Els errors de la Trinitat (1531) posa sota tela de judici el dogma trinitari i, per tant, la divinitat de Crist. Condemnat a mort per Calví.

Leli Socino (1525-1563) i, sobre tot, el seu nebot Faust Socino (1539-1604), qui crea, a Polònia, una secta religiosa nomenada dels «germans polonesos». Segons Socino, l’home pot merèixer la gràcia, perquè és lliure. L’Escriptura és l’única font a través de la qual coneixem a Déu. La intel·ligència humana ha d’exercitar-se a la interpretació dels textos sagrats. Tots som plenament lliures al fer-ho. Socino té tendència a interpretar els dogmes sota clau ètica i racionalista [al contrari de luterans i calvinistes].

Sebastian Franck (1499-1542). Porta fins a les últimes conseqüències l’aspecte místic propi de la reforma protestant. Varen ser famoses les seves Paradoxes (1534).

Altres protestants de renom foren Valentí Weigel (1533- 1588) i Jakob Bóhme (1575-1624) amb obres molt conegudes: L’albada naixent (1612) i Els tres principis de la naturalesa divina (1619), amb influència posterior a l’època romàntica i autèntiques al·lucinacions metafísiques en sentit estricte. G. Fraccari escriu: «Per a Bóhme la veritable Vida és l’angoixa de l’individu desesperadament sol, en front a un infinit que roman mut als seus requeriments; és la tensió explosiva cap a una solució, és el llampec que de sobte aparta les tenebres, és el regne de l’alegria en el que es realitza la gran conciliació entre les parts i el Tot, es la majestat de Déu, on la potència de Déu es desplega en la seva harmoniosa totalitat [···] Si Déu us reconeix podreu escoltar, assaborir, sentir i veure les inexpressables paraules de Déu. Existeix en el procés místic un instant en el que, quan la tensió de l’individu arriba a la seva culminació, intervé una força superior, per a fer el passatge definitiu des del visible fins a l’invisible».

Contrareforma i reforma catòlica

El terme [contrareforma] va ser introduït el 1776 per Pütter [jurista de Gottinga]. Té connotacions negatives [anti-, contra-]. Reflexa un retrocés respecte les postures de la reforma protestant anterior. Actualment es pensa que l’objectiu era regenerar l’Església des del seu interior. Idea que es remunta als finals de l’edat mitjana i que s’estén a l’època renaixentista. Aquest procés intern de renovació rep el nom de «reforma catòlica». La contrareforma no haguera estat possible sense aquest moviment intern del catolicisme.

La contrareforma condemna els errors del protestantisme. Formula positivament el dogma catòlic. També es manifesta per medi d’una peculiar forma de militància activa [un exemple n’és Ignacio de Loiola i la Companya de Jesús, 1540] i en un seguit de mesures restrictives i coercitives, com per exemple la institució de la Inquisició romana el 1542 i la compilació de l’índex de llibres prohibits [la impremta potencia enormement la difusió de la reforma protestant].

La connexió entre reforma catòlica i contrareforma es produeix [segons Jedin] en la funció central del papat: «[···] es transforma en promotor de la contrareforma, impulsant les forces religioses a reaccionar contra les novetats amb els medis polítics existents. Els decrets del concili de Trento són per als papes un medi d’assolir aquest objectiu, i l’ordre dels jesuïtes, un instrument realment potent que té al seu servei»

Reforma i contrareforma són dos moviments inseparables i avancen en paral·lel. Segons Jedin: « [···] és necessari conservar la dualitat de conceptes. La història de l’Església la necessita, per a mantenir separades dues línies evolutives, diferents en el seu origen i en la seva essència: una espontània, recolzada sobre la continuïtat de la vida interna; altra dialèctica, provocada per la reacció contra el protestantisme. En la reforma catòlica, la fractura religiosa només exerceix una funció disgregadora, mentre que a la contrareforma actua com a impuls [···] Si volem comprendre l’evolució de la història de l’Església durant el segle XVI, hem de tenir en compte sempre aquests elements fonamentals: l’element de la continuïtat, expressat amb el concepte de “reforma catòlica”, i l’element de reacció, expressat amb el concepte de “contrareforma”». Per aquesta raó s’ha de parlar sempre de “reforma catòlica” i “contrareforma”. El papat és el nexe d’unió.

Concili de Trento

Fins el moment, l’Església catòlica ha convocat 21 concilis ecumènics [del concili de Nicea ( 325) al concili Vaticà II (1962-1965)]. El concili de Trento [1545 i 1563] és, sens dubte, un dels més importants. És un dels més famosos. S’interromp del 1548 al 1551, i del 1552 al 1561. Té una enorme importància per a la història de l’Església i del catolicisme, i la seva eficàcia va ser molt notable.

El concili de Trento:

1. Adopta una postura doctrinal clara respecte les tesis protestants.
2. Promou la renovació de la disciplina eclesiàstica, que els cristians demanaven des de feia molt de temps. Dona indicacions precises sobre la formació i conducta del clergat.

Una idea de l’esperit reformador del concili la trobem al cànon I del «decret de reforma» [sessió XXII, 17 de setembre de 1562]: «[···] és absolutament necessari que els clergues, cridats a tenir a Déu com a la seva pròpia herència, donin a la seva vida, als seus costums, a la seva vestimenta, a la seva manera de comportar-se, de caminar, de parlar, i a totes les seves altres accions, un to que mostri gravetat, moderació i una plena religiositat. Desapareguin, doncs, les faltes lleugeres, que en ells semblarien enormes, per a que les seves accions puguin inspirar veneració a tothom». L’Església recobra també amb aquest concili la seva plena consciència de ser Església de cura d’ànimes i es fixa per missió: Salus animarum suprema lex est [la salvació de les ànimes és la llei suprema]. Es tracta d’un gir històric comparable al dels descobriments de Copèrnic o de Galileu per les ciències naturals.

L’escolàstica

Luter és un adversari aferrissat d’Aristòtil i del pensament tomista i escolàstic en general. Les raons són clares: l’intent de conciliar fe i raó [naturalesa i gràcia humà i diví] és una antítesis del seu pensament bàsic [que suposa l’existència d’un tall radical entre ambdós tipus de realitat]. Les decisions del concili de Trento exigeixen una recuperació del pensament escolàstic [renascut al llarg del segle XV i principis del XVI].

Tommaso de Vio (1468-1534) [conegut com a cardenal Gaietà] és el primer que introdueix la Summa Theologica de sant Tomàs com a text base de la teologia. Substitueix així les tradicionals Sentències de Pere Llombard. La Summa es converteix en punt de referència, tant per als dominics com per als jesuïtes. Recordem també que al llarg del segle XVII els comentaris a Aristòtil seran substituïts pels Cursus philosophici, inspirats bàsicament en el tomisme i que tindran més endavant una difusió i un èxit notables.

El cim d’aquesta «segona escolàstica» es dona a Espanya on han arribat molt atenuats tant els debats humanístics com els religiosos. El principal exponent és Francisco Suárez (1548-1617), nomenat doctor eximius [Disputationes metaphysicae (1597) i De legibus (1612)]. Als seminaris i a les facultats de teologia, l’escolàstica continua el seu camí, de manera paral·lela a l’evolució del pensament filosòfic modern, però separada d’ell [en gran part com a conseqüència de la revolució científica].

La política

Nicolau Maquiavel

Amb Nicolau Maquiavel ( 1469-1527 ) la investigació política es separa del pensament especulatiu, ètic i religiós. Assumint com a cànon metodològic el principi de l’especificitat de l’objecte a estudiar [iuxta propria principia] ^[6] de manera autònoma, no condicionada pels principis aplicables a altres àmbits. Aquests, de manera indeguda, podrien utilitzar-se per a la indagació política. La posició de Maquiavel pot resumir-se per «la política per la política».

El gran canvi proposat per Maquiavel s’explica en gran part per la nova realitat política que apareix a Florència i a Itàlia, que suposa també una considerable crisis dels valors morals. Es testimonia la divisió entre «ser» [les coses cóm són realment] i «haver de de ser» [les coses cóm haurien de ser segons els valors morals], i transforma aquesta divisió en principi fonamental, com a base d’una nova òptica dels fets polítics.

Els elements fonamentals de la política de Maquiavel són: a) el realisme polític [pessimista]; b) el nou concepte de «virtut» del príncep [governar eficaçment l’Estat, evitant l’atzar]; c) la qüestió del retorn als principis [condició de regeneració i de renovació de la vida política].

El realisme polític

Maquiavel té una visió pessimista de l’home. No és per sí mateix ni bo ni dolent, però a la pràctica té tendència a ser dolent. El polític no pot confiar en els aspectes positius de l’home, sinó al contrari i actuar en conseqüència. No vacil·larà a mostrar-se temible i a prendre les mesures necessàries per a ser temut. Que, a l’hora, els seus súbdits l’estimin i el temin.

La virtut del príncep

La virtut política de Maquiavel no té res a veure amb la virtut cristiana. És més L’areté grega. La virtut com a habilitat entesa a la manera naturalista. Areté grega abans de ser espiritualitzada per Sòcrates, Plató i Aristòtil. Que la transformen en «raó». Semblant a la d’alguns sofistes: «La virtut és vigor i salut, astúcia i energia, capacitat de previsió, de planificar, de constrènyer. [···] que construeixi amb tenacitat indefectible un ordre dins d’un món que s’ensorra i disgrega de forma permanent. [···] l’ús de la força és justificat en vista de la salvació dels bons, i gràcies a la investidura divina dels sobirans, que eren instruments d’una severitat moralitzadora». [L. Firpo]

Llibertat i atzar

La virtut s’ha de contraposar a l’atzar [torna l’antiga oposició entre llibertat i atzar molt discutida pels humanistes]. Molts consideren que la fortuna és la causa dels esdeveniments i que és inútil tota oposició. Maquiavel aporta una solució diferent: les coses humanes depenen de dues causes, la sort, per una banda, i la virtut i la llibertat, per altra. «Perquè la fortuna és muller; i si se la vol tenir sotmesa, és necessari pegar-li i colpejar-la. Es veu que es deixa vèncer més per aquests [els temperaments intempestuosos] que per aquells que procedeixen fredament. Com a muller, a més, sempre es mostra amiga dels joves, perquè són menys respectuosos, més ferotges, i la manen amb més audàcia»

L’ideal polític de Maquiavel no és el príncep descrit per ell [necessitat del moment històric] sinó el de la república romana, basada sobre la llibertat i els bons costums. Imperi basat més en la virtut que en la sort. Estudis moderns semblen demostrar que en realitat El príncep és una crítica moral a la societat del seu temps (en especial en contra dels Medicci).

Guicciardini i Botero

En Francesco Guicciardini (1482-1540), sobre tot als seus Records polítics i civils (1530), exposa idees semblants a les de Maquiavel. Es refereix a la naturalesa de l’home, la virtut, l’atzar i la vida política. Els seus desitjos són [abans de morir]: 1) viure a una república adequadament ordenada; 2) veure Itàlia lliure dels bàrbars, i 3) veure el món alliberat de la tirania dels sacerdots.

La doctrina de Maquiavel ha estat resumida dins la fórmula «el fi justifica els medis», fórmula que no li fa justícia però que l’època moderna extreu de la seva obra. També se li atribueix la noció de «raó d’Estat». Sobre aquests aspectes destaca l’obra de Giovanni Botero (1544-1617) titulada De la raó d’Estat, que es proposa atenuar el cru realisme de Maquiavel, incidint als valors morals i religiosos.

Thomas More

Thomas More neix a Londres, el 1478. Amic i deixeble d’Erasme. Participa activament a la vida política, ocupant càrrecs molt elevats. Resta ferm a la fe catòlica, negant-se a reconèixer a Enric VIII com a cap de l’Església, i és condemnat a mort el 1535. Pío XI el canonitza al segle XX.

Utopia

La seva obra més famosa és Utopia. ^[7] Plató havia ja escrit que la ciutat perfecta que descriu a la República no existeix «a cap lloc sobre la terra». El terme [utopia, encunyat per Thomas More] obté un èxit notable. More insisteix en aquesta dimensió del «no ser [estar] a cap lloc»: la capital d’Utopia s’anomena Amauroto (del grec amauros = evanescent), que vol dir «ciutat que fuig i s’esvaeix com un miratge». El riu d’Utopia s’anomena Anidro (del grec anhydros = mancat d’aigua), és a dir, «riu que no és un corrent d’aigua», «riu sense aigua». El príncep es nomena Ademo (paraula formada per -a privativa en grec, i -demos, poble), que significa «dirigent que no té poble». Es tracta d’un joc lingüístic que es proposa insistir en aquella tensió entre la realitat [irreal] de la qual n’és expressió la Utopia.

Les fonts de More són platòniques, amb afegits de doctrines estoiques, tomistes i erasmistes. Amb el rerefons d’Anglaterra [historia, tradicions i els drames socials de l’època] ^[8].

Els principis bàsics del relat [narrat a la ficció per Rafel Itlodeo qui, en un dels viatges d’Amerigo Vespucci, ha vist l’illa d’Utopia] són molt senzills. More és profundament convençut [optimisme humanista] de que hi ha prou amb seguir la sana raó i les més elementals lleis de la naturalesa per evitar els mals de la societat. Utopia indica els criteris per a curar-los.

El punt clau és l’absència de propietat privada. Plató [República] ja havia dit que la propietat divideix als homes amb la barrera del que és «meu» i el que és «teu», mentre que la comunitat de bens retorna la unitat. On no hi ha propietat, res és «meu» ni «teu». Tot és «nostre». A més, a Utopia tots els ciutadans són iguals entre sí. No hi ha diferències d’status social. No n’hi ha divisions socials. El treball no és destructiu de l’individu i no dura tota la jornada, sinó sis hores diàries. Per a deixar espai a les diversions i a altres activitats. A Utopia també hi ha sacerdots dedicats al culte i es garanteix un lloc especial als literats [els qui es proposen dedicar a l’estudi].

Els habitants d’Utopia són pacifistes. S’ajusten al sa plaer. Admeten diferents cultes. Saben honorar a Déu de maneres distintes. Saben comprendre’s i acceptar-se recíprocament en aquesta diversitat. Respecte al diner: «Seria tan fàcil assegurar-nos la manutenció, si no ens ho impedís precisament el beneit diner, aquella invenció tan subtil que hauria d’aplanar-nos el camí per a procurar-nos-la [la manutenció]!»

Utopia és un dels pocs llibres del que es pot afirmar que han incidit sobre el curs de la història.

Jean Bodin

Jean Bodin (1529/30-1596), als seus Sis llibres sobre la República, es mostra tan allunyat de Maquiavel com de Moro. Per a que existeixi l’Estat, és necessària una sobirania forta, que mantingui units als diversos membres de la societat, lligant-los entre sí com si fossin un cos. Aquesta sobirania s’aconsegueix instaurant la justícia i apel·lant a la raó i a les lleis naturals.

«S’entén per “Estat” el govern just, que s’exerceix amb un poder sobirà sobre diverses famílies, i a tot allò que aquestes tenen de comú entre sí». Bodin entén per «sobirania» el poder absolut i perpetu que és propi de tots els tipus d’Estat. Sobirania que es manifesta, en especial, al imposar lleis als seus súbdits, sense que aquests en donin el seu consentiment.

L’absolutisme de Bodin té límits objectius ben definits: les normes ètiques (la justícia), les lleis de la naturalesa i les lleis divines. La sobirania que no respectés aquestes lleis no seria una sobirania, sinó una tirania.

Al Colloquium heptaplomeres [Col·loqui entre set persones] explicita que seria possible un acord general entre les diferents religions positives, sobre la base comuna que totes tenen, sense necessitat de sacrificar les diferències. El que les uneix és més fort que el que les separa.

Hugo Grocio

Entre els últims lustres del segle XVI i les primeres dècades del XVII es formula i es consolida la teoria del dret natural, per obra de l’italià Alberico Gentile (1552-1611) al seu escrit De iure belli (1558) i, sobre tot, l’holandès Hugo Grocio [Huig de Groot, 1583-1645] amb la seva obra De iure belli ac pacis [1625-1646], que avança ja cap al racionalisme modern.

La base de la convivència humana és a la raó i a la naturalesa, que coincideixen entre sí. El dret natural regula la convivència humana. Té aquest fonament racional-natural: «dictamen de la recta raó, el qual, segons sigui conforme o disconforme respecte a la naturalesa racional, comporta necessàriament una aprovació o una reprovació moral, i que per tant és ordenat o prohibit per Déu, autor de la naturalesa». Ni tan sols Déu pot canviar el dret natural. Reflexa la racionalitat. Criteri amb el qual Déu va crear el món i que Déu no pot contradir [perquè es contradiria a sí mateix].

El dret civil depèn de la decisió humana. És diferent del dret natural i promulgat pel poder civil. Té com a objectiu la utilitat i és regit pel consens dels ciutadans. La vida, la dignitat de la persona i la propietat pertanyen a l’esfera del dret natural. El dret internacional [basat a la identitat de naturalesa entre els humans] és universal [independent de la confessió religiosa]. L’objectiu del càstig per les infraccions als drets ha de ser de caràcter correctiu i no punitiu [es castiga no per l’equivocació sinó perquè no es repeteixi]. El càstig ha de ser proporcionat a l’entitat del delicte. A la conveniència i utilitat que es vulgui extreure’n.

Grocio sosté [com altres] que hi ha una religió natural comuna a totes les èpoques. A la base de totes les religions positives. Aquesta religió natural es basa en quatre criteris: 1) Existeix un únic Déu; 2) Déu és superior a totes les coses visibles i perceptibles; 3) Déu és provident; 4) Déu ho creà tot.

Encara que per alguns investigadors Grocio representa un caràcter racionalista-científic. Tanmateix L. Malusa observa amb raó que «Grocio és molt més lligat a la concepció clàssic-medieval i escolàstica del dret natural que no a la moderna. [···] El racionalisme de Grocio es presenta como tal en la mesura en que és «un intel·lectualisme que es contraposa al voluntarisme [de tipus ockhamista o protestant], i no en quant afirmació de l’apartament [autonomia] de la raó humana respecte al govern diví del món».

 

Jordi Coll Vera - 2020