Leonardo da Vinci

Neix a Vinci (Valdarno) el 1452. Fill de Pietro, notari, i d’una camperola del lloc, de nom Caterina. Realitza a Florència els seus primers estudis. Entra el 1470 al taller de Verrocchio, el que representa una experiència fonamental per a la seva formació. Estudia matemàtica i perspectiva. S’interessa per l’anatomia i la botànica. Es planteja problemes de geologia. Realitza projectes mecànics i arquitectònics.

El 1482 és a Milà, amb Ludovic el Moro, i s’hi queda fins la caiguda d’aquest el 1499. Escriu diversos Tractats. Desenvolupa activitats com a enginyer i durant aquest període assoleix la seva plena maduresa artística. Després de passar temporades a Màntua, Venècia i Florència, Leonardo entra el 1502 al servei de Cèsar Borja, com a arquitecte i enginyer militar. Amb la caiguda d’aquest torna a Florència el 1503, per a dedicar-se a estudis d’anatomia, esforçant-se a solucionar els problemes referents al vol, que li permetessin construir una màquina voladora. A aquesta fase es remunta també la Gioconda. El 1506 torna a Milà, al servei del rei de França.

Quan el 1512 tornen els Sforza a Milà, es trasllada a Roma, al servei de Lleó X, fins que el 1516 viatja a França, per a treballar-hi com a pintor, enginyer, arquitecte i mecànic de l’Estat. Mor el 2 de maig de 1519 a Amboise [castell de Cloux] hoste de Francesc I.

Leonardo manifesta idees del neoplatonisme [com el paral·lelisme entre home i univers]: «Els antics nomenaren món menor a l’home; i sens dubte aquesta denominació és encertada, [···]». Utilitza aquesta concepció de l’home per a legitimar l’ordre mecanicista de tota la naturalesa. Ordre que ve de Déu i és necessari i mecànic. No nega l’ànima [desenvolupa la seva funció «a la composició dels cossos animats»]. Tanmateix, abandona els incontrolables discursos al voltant d’ella a la «ment dels frares, els quals per inspiració coneixen tots els secrets»./p>

No existeix, doncs, un saber validat per la inspiració. Tampoc és saber aquell que manifesten els que es recolzen a la pura i simple autoritat dels antics. [«trompetes i recitadors de les obres d’altres»]. Tampoc és saber el dels mags, els alquimistes i el de tots «els buscadors d’or» [que parlen de fantàstiques troballes i d’explicacions espirituals]. El pensament matemàtic és el que serveix per a projectar [interpretar] l’ordre mecànic i necessari de tota la naturalesa: «La necessitat és mestra i guia de la naturalesa; la necessitat és argument i inventora de la naturalesa, i fre i regla eterna» [no hi ha cap força o potència animista, mística i espiritual als fenòmens naturals].

Entre el renaixement i l’edat moderna

Leonardo «es dirigeix cap a una comprensió més rigorosa dels fenòmens i cap a un naturalisme matemàtic-experimental completament aliè a les preocupacions d’ordre místic i cosmològic d’un Nicolau de Cusa o d’un Ficino». [M. Dal Pra] Però encara no és un científic en el sentit que tindrà el terme després de la revolució científica. «[···] la seva investigació, plena d’intuïcions brillants i de perspectives genials, no va superar mai el plànol dels experiments curiosos, per a arribar a aquella sistematizació que és tret fonamental de la ciència i de la tècnica moderna. [···] [investigació] fragmentada i dispersa, a través d’un seguit d’observacions escampades, d’apunts escrits per ell mateix. [···] no té cap interès per la ciència com a corpus organitzat de coneixements ni la concep com a una activitat pública i col·lectiva». [Paolo Rossi] Tanmateix, avança alguna de les característiques pròpies de la ciència moderna: la noció d’experiència i la relació entre teoria i pràctica.

Reflexió mental i experiència

Leonardo es defineix a sí mateix com a home sense lletres. Tanmateix, ha freqüentat el taller de Verrocchio i practicat diverses arts mecàniques. D’aquí li ve un concepte d’experiència. Que ja no és l’empirisme desarticulat dels qui practiquen les diverses arts. Ni tampoc el mer discurs dels experts en arts lliberals [sense contacte amb les operacions, els controls i les aplicacions que es donaven al món natural]. L’experiència de taller [com el de Verrocchio] és un constructe en el que conflueixen gradualment les arts mecàniques i les arts lliberals [per exemple la geometria i la perspectiva]. Leonardo es rebel·la contra els que consideren que els sentits [la sensació o l’observació] són un obstacle per a la «física i subtil reflexió mental».

També és convençut de que «cap investigació humana pot considerar-se com a una veritable ciència, si no passa per les demostracions matemàtiques». Cal observar els fenòmens naturals i comprendre [descobrir] les seves raons. Aquest descobriment ve del raonament, d’una reflexió mental: la raó és la que demostra per què «una experiència determinada es veu obligada a actuar de certa manera». Resumint: «la naturalesa és plena d’infinites raons que mai varen ser a una experiència [···] tots els nostres coneixements comencen als sentits [···] els sentits són terrenals, però la raó, quan contempla, és fora d’ells [···] aquells que s’enamoren de la pràctica sense la ciència són com el pilot que entra a un navili sense timó i sense brúixola, i que mai sap del cert on va [···] la ciència és el capità, i la pràctica, els soldats [···] no ens hem de perdre en consideracions de detall, sinó que hem de tractar de comprendre la llei general que el regeix i el domina [···] la teoria és la que atorga una direcció a l’experiència [···] des del punt de vista metodològic, pot ser considerat com a precursor de Galileu, ...» [Geymonat]

Per altres investigadors, en canvi, «Quin Leonardo es pot reconstruir? El que exalta les virtuoses capacitats de l’experiència o bé el que renega d’elles per a celebrar els mèrits de l’abstracció matemàtica? [···] hem d’acceptar que el primer i el segon: l’oscil·lació entre dos criteris metodològics és l’autèntica realitat d’un Leonardo que busca entendre allò que observa, i no una desagradable contradicció que hauria d’eliminar amb la fi d’obtenir un Leonardo homogeni, un Leonardo conscient de la necessitat de trobar un nucli metodològic que constitueixi l’arrel o la causa de noves ciències [···] Leonardo és, autènticament, un fill del renaixement i, en quan tal, impossible de col·locar a les arrels d’un Galileu». [Enrico Bellone] «No va ser ell [Leonardo], per cert, qui creà el mètode experimental i la síntesis entre matemàtica i experiència, o la física nova, però amb raó es pot prendre com a símbol del passatge des d’una profunda elaboració crítica [···] fins a la formulació de concepcions renovades». [E. Garin] Tan mateix, Leonardo és sens dubte un pensador excepcional en comparació amb el seu temps.

Leonardo [en oposició a l’autoritat i a la tradició] pensa que la gran mestra és l’experiència. «La saviesa és filla de l’experiència» i no de les grans construccions teòriques incontrolables, que potser facin referència als problemes suprems: «Es millor una petita certesa que una gran mentida [···] La mentida resulta tan menyspreable, que, si digués quelcom bo de Déu, li prendria gràcia a la seva deïtat, i és tan excel·lent la veritat que, si alabés coses mínimes, aquestes es convertirien en nobles; i la veritat en sí mateixa posseeix tanta excel·lència que, encara que s’apliqui a matèries humils i baixes, excedeix incomparablement els dubtes i mentides que s’apliquen a raonaments grandiosos i elevadíssims [···]. Però a tu, que vius de somnis, t’agraden més les raons sofístiques i les tonteries dels il·lusionistes a les coses grans i insegures, que les coses naturals i de no tanta cultura».

L’experiència problemàtica n’és el punt de partida; gràcies al raonament, es descobreix la causa d’aquella. Es torna a l’experiència per a controlar nous raonaments. Ens hem de remuntar des dels efectes fins a les causes. Per a fer-ho fa falta la matemàtica. La ciència que descobreix relacions de necessitat entre els diversos fenòmens [aquelles raons que mai varen estar a l’experiència]. «La necessitat és argument i inventora de la naturalesa, és fre i regla eterna. [···] Que no llegeixi els meus principis qui no sigui matemàtic [···] Qui ataca la suprema certesa de la matemàtica, s’alimenta de confusió i mai imposarà silenci a les contradiccions de les ciències sofístiques, amb les que s’aprèn una cridòria eterna. Aquesta necessitat exclou tota força metafísica o màgica, tota interpretació que prescindeixi de l’experiència i que vulgui sotmetre la naturalesa a principis aliens a ella. [···] necessitat pròpia del raonament matemàtic, que expressa les relacions de mesures que constitueixen les lleis. Entendre la raó de la naturalesa significa entendre aquella proporció que no només es troba als números i les mesures, sinó també als sons, els pesos, els temps, els espais i a qualsevol potència natural». [N. Abbagnano]

A la mecànica, Leonardo s’aproxima al principi d’inèrcia, al principi de composició de forces i al principi del plànol inclinat. Bon coneixedor de la hidràulica aplicada, té molt present el principi dels vasos comunicants. També són nombrosos els seus treballs en l’art de les fortificacions, la construcció d’armes, la indústria tèxtil i l’art tipogràfic. Obté resultats en el camp de la geologia [explica l’origen dels fòssils], l’anatomia i la fisiologia. En Leonardo no es pot separar, però, al científic de l’artista. La pintura és per a ell una ciència [el cim de les ciències]. La pintura té un valor cognoscitiu i el pintor ha de conèixer moltes ciències [anatomia, geometria, ... ] per a poder penetrar la naturalesa: «Oh especulador de les coses, no et vanagloriïs de conèixer les coses que, per sí mateixa, la naturalesa fa ordinàriament; alegrat, però, de conèixer la fi d’aquelles coses que la teva ment ha dissenyat».

Bernardí Telesio

Neix el 1509, a Cosenza. Els seus primers anys, rep una sòlida educació humanística gràcies al seu tiet Antoni Telesio, home de lletres. Acompanya al seu tiet a Milà i posteriorment a Roma. Allà és fet presoner per la soldadesca el 1527 [al saco de Roma]. Alliberat després de dos mesos de presó, gràcies a la intervenció d’un conciutadà seu. Es trasllada a Pàdua, on seguien molt actius els debats sobre Aristòtil. Estudia filosofia i ciències naturals [potser medicina]. Es llicencia el 1535. Després de la llicenciatura, viatja inquiet per diverses ciutats d’Itàlia. Sembla ser que es retira durant uns anys a un monestir de monjos benedictins per a meditar en soledat [possiblement al monestir de Seminara]. A continuació, de 1544 a 1553, és hoste dels Carafa, ducs de Mocera. Durant aquest període posa els fonaments i traça l’estructura del seu sistema. Efectua una primera redacció de la seva obra principal, De rerum natura iuxta propria principia. A partir de 1553, Telesio s’estableix a Cosenza, on hi roman fins 1563. Posteriorment passa a Roma i a Nàpols. Torna a Cosenza en diverses ocasions, on hi mor el 1588.

Publica el 1565 els dos primers llibres del De rerum natura, després de moltes vacil·lacions i no sense haver consultat, a Brescia, el principal exponent de l’aristotelisme d’aquella època [Vicenzo Maggi]. L’obra completa en nou llibres no es publica fins el 1586, a causa de les seves dificultats financeres. Les altres obres de Telesio són de caràcter marginal i es limiten a explicar alguns fenòmens naturals [Sobre els terratrèmols, Sobre els cometes, Sobre els llamps, etc.).

Adquireix una fama considerable a la seva època. L’Acadèmia Cosentina, de la que és membre, es converteix en el centre més actiu de difusió del telesianisme. Té amics poderosos que el protegeixen de l’atac dels aristotèlics [però no hi falten debats i polèmiques]. Entre els seus entusiastes partidaris hi és Campanella, que no el va conèixer personalment [però va visitar el seu cadàver exposat a la catedral de Cosenza, a la mort de Telesio]. Campanella dedica diverses composicions poètiques al «suprem Telesio». ^[1]

La física

Si contemplem Telesio prenent com a paràmetre la revolució científica que Galileu és a punt de fer, la conclusió és que el telesianisme «sembla més una metafísica que una física». [Patrizzi] En canvi, si el mirem amb l’òptica de la seva època, el pensament de Telesio és un dels intents més radicals i avançats de dur la física cap al camí d’una rigorosa investigació autònoma, allunyant-la de dos classes de supòsits metafísics:

1. Els dels mags renaixentistes, lligats amb la tradició hermètica-platònica. Al De rerum natura no només són absents els interessos i els supòsits màgic-hermètics, sinó que Telesio declara amb totes les seves lletres, que a la seva obra no es trobarà nihil divinum i nihil admiratione dignum. Tanmateix, a Telesio roman el sentiment [màgic] de que a la natura tot és viu.
2. Els supòsits de la metafísica aristotèlica. Aristòtil i els peripatètics consideraven que la física era un coneixement teòric referent a un gènere particular de ser o de substància, el subjecte en moviment. Per Aristòtil, el marc de la metafísica [ciència del ser o de la substància en general] i els principis d’aquesta constituïen els principis necessaris per a fonamentar la física. Una consideració de la substancia sensible havia de desembocar necessàriament en una consideració de la substància suprasensible i l’estudi de la substància mòbil finalitzava amb la demostració metafísica de la substància immòbil [el primer motor]. Telesio trenca radicalment aquest plantejament. No nega l’existència de Déu ni d’un ànima suprasensible, però col·loca temàticament, tant a un com a l’altra, fora de l’àmbit de la investigació física. Estableix així l’autonomia de la naturalesa i dels seus principis, i per tant l’autonomia de la investigació d’aquests principis. Telesio efectua el que s’ha nomenat «reducció naturalista». Proclama la substancialitat autònoma de la naturalesa. Tot el que passa a la natura té una explicació natural que es pot esbrinar amb una investigació física autònoma.

Fa una física qualitativa però hi veu la perspectiva quantitativa [encara que admet que no pot desenvolupar-la]. Desitja que algú pugui fer-ho per tal de que la humanitat no només sigui conscious sinó també potens [temes centrals a Galileu i Bacon].

Reconstrueix els principis de la seva física convençut de que els sentits revelen la realitat de la naturalesa [vital i sensible]. Amb aquesta concepció vitalista de la naturalesa, es remet a l’hilozoisme i al panpsiquisme presocràtics, segons els quals tot és viu. Els seus models són doncs els físics més antics [Anaximenes].

Ell sentits ens indiquen que el calor [dilatació, lleugeresa i moviment] i el fred [condensació, pesadesa i immobilització] són principis fonamentals. El Sol és, per excel·lència, càlid [però no exclusivament calor]. La terra és freda [però no simple fred]. El calor i el fred són incorporis, i per tant, necessiten una massa corpòria a la que adherir-se. Telesio conclou que és necessari col·locar tres principis a la base dels ens: «dues naturaleses agents [calor i fred] i una massa corpòria respecte a ambdues naturaleses, pròpia, congruent i tan capaç d’expandir-se i d’estendre’s com de condensar-se i encongir-se, i d’assumir qualsevol disposició de la que gaudeixin el calor i el fred». Si no fos així, els ens no podrien transformar-se uns en altre i no hi hauria unitat a la naturalesa.

S’elimina la física dels quatre elements i la concepció general de les coses com a compostos de matèria i forma, tal com defensaven els peripatètics. Els elements i les formes provenen dels principis anteriorment descrits. Els dos principis agents [calor i fred] penetren cada cos. S’oposen i s’expulsen, substituint-se alternativament als cossos [de forma recíproca]. Els animals són ens complexos amb òrgans que actuen com a vies d’accés de les forces externes a la substància sensible. Les coses simples senten de forma directa.

És, per tant, una física basada en les qualitats elementals del calor i el fred. Telesio admet que seria de gran interès una indagació posterior. Destinada a determinar quina és la quantitat de calor necessària per a produir els diversos fenòmens. Afirma que no ha pogut realitzar aquesta investigació quantitativa i que ho deixa als que vinguin després que ell.

L’home

Si se’l considera com a una realitat natural, l’humà pot explicar-se d’igual mode que totes les altres realitats naturals. Telesio no accepta l’explicació d’Aristòtil en funció de l’ànima sensitiva. Necessita introduir quelcom que diferenciï l’animal de la resta de les coses. Recorre aleshores al que nomena «esperit produït pel semen» [spiritus e semine eductus]. La terminologia és d’origen estoic i es remunta probablement a la tradició mèdica antiga. L’esperit [substància corpòria molt subtil] s’inclou al cos [revestiment i òrgan propis] i explica la funció de l’ànima sensitiva d’Aristòtil. Als humans, a més de l’esperit, existeix quelcom més, «una classe d’ànima divina i immortal», que no serveix per a explicar els aspectes naturals de l’home, sinó únicament els aspectes transcendents. El coneixement s’explica per l’esperit i consisteix en la percepció de les afeccions, els canvis i els moviments que les coses produeixen sobre ell [el calor i el fred que produeixen les coses que actuen per contacte sobre l’organisme, provoquen accions de moviment, dilatació i restricció sobre l’esperit, i té lloc la percepció, que és la consciència de la modificació]. La intel·ligència neix de la sensació [de la semblança que constatem entre les coses percebudes, que recordem i apliquem per via analògica a altres coses que no percebem en aquest moment]. Per exemple: al veure a algú jove [percepció sensorial] la intel·ligència ens diu que envellirà [acció que encara no s’ha produït i que no percebem pels sentis]. La intel·ligència és basa en les experiències passades i les relacions de semblança entre elles [per analogia].

Telesio declara expressament que s’ha de confiar en la raó «quasi com en els sentits». Els sentits [experiència directa] són per tant més creïbles que la raó. Les matemàtiques, segons Telesio, també són basades en els sentits, tal com la intel·ligència.

La moral natural

La vida moral de l’home també pot explicar-se per principis naturals. El bé consisteix en la pròpia auto-conservació. El mal és el dany propi i la pròpia destrucció. En la conservació i la destrucció intervenen el plaer i el dolor. El que és plaent és favorable [al cos i a l’esperit]. El que és dolorós és nociu. El plaer és «la sensació de la conservació», mentre que el dolor és «la sensació de la destrucció». Plaer i dolor posseeixen un objectiu funcional concret. El plaer no és la finalitat última que perseguim, sinó el medi que ens facilita la consecució de la finalitat [l’auto-conservació]. Tot el que l’home desitja en general és en funció d’aquesta conservació. Les virtuts, des d’un punt de vista naturalista, es practiquen i s’exerceixen amb el mateix objectiu: faciliten la conservació i el perfeccionament de l’esperit.

La transcendència

La reducció naturalista de Telesio no li atorga una validesa metafísica general. Admet l’existència d’un Déu creador, per sobre de la naturalesa. Es limita a negar que s’hagi de recórrer a Ell durant les investigacions físiques. Considera completament inadequada la noció aristotèlica de Déu com a motor immòbil. [«no només digne de crítica, sinó també d’abominació»]. El moviment del cel pot atribuir-se perfectament a la seva pròpia naturalesa [sense necessitat de Déu]. El millor seria considerar Déu com a inactiu. Tampoc és d’acord en que Aristòtil negui el paper provident de Déu. El Déu de Telesio és el Déu bíblic, creador i rector del món. Creador de la naturalesa i del destí superior de la humanitat.

Déu ens infon la mens superaddita [l’ànima intel·lectiva, immortal]. L’ànima és unida al cos [en especial a l’esperit natural, la seva forma]. L’home coneix i desitja amb l’esperit allò que es refereix a la seva natural conservació i tendeix a les coses divines, que es refereixen a la seva salut eterna. Hi ha a l’home dos apetits i dos intel·lectes. Entén el bé sensible i també l’etern [que pot voler o no segons el lliure albir]. La ment és la que realitza l’activitat religiosa i demostra la seva especificitat respecte a tot el que és real.

Telesio presenta semblances amb Galileu, qui distingirà de forma paradigmàtica entre ciència i religió, assignant a la ciència la tasca de mostrar cóm va el cel [amb lleis específiques], mentre que la religió ensenya cóm es va al cel [per la fe i les obres].

Giordano Bruno

Neix a Nola [Nàpols] el 1548. El seu nom de pila és Filippo. El nom de Giordano se li imposa quan, encara molt jove, entrar al convent de Sant Domenico a prop de Nàpols, on és ordenat sacerdot dominic el 1572. Posseeix una memòria excepcional. Sent estudiant ja manifesta el seu esperit d’intolerància i rebel·lia, [el 1567 s’inicia un procés contra ell, que queda posteriorment en suspens]. Més greu va ser el nou procés de 1576 per la sospita d’assassinar un membre de la congregació que l’ha denunciat per heretgia. La sospita és infundada però la situació es complica de tal manera que Bruno, que ha fugit a Roma, decideix deixar l’ordre i es refugia al Nord [Gènova, Noli, Savona, Turí, Venècia]. Acaba finalment a Suiza [Ginebra], on freqüenta ambients calvinistes. Molt aviat però també es rebel·la contra els teòlegs calvinistes.

Viu a França des del 1579. Primer a Toulouse durant dos anys. El 1581 es trasllada a París, on atrau l’atenció d’Enric III, que el protegeix i li dona suport. El 1583 viatja a Anglaterra amb el seguici de l’ambaixador francès i viu sobre tot a Londres. També passa una temporada a Oxford, on aviat entra en disputa amb els professors de la universitat [els considera pedants]. Els savis locals l’acusen de plagiar a Marsili Ficino les doctrines màgic-hermètiques [com ja s’ha comentat en altre apartat anterior].

El 1585 torna a París. Ràpidament comprova que ja no gaudeix dels favors del rei i ha de fugir després d’una disputa amb els aristotèlics. Es decideix ara per l’Alemanya luterana. El 1586 s’estableix a Wittenberg, on elogia públicament el luteranisme. Tanmateix, tampoc aquí s’hi queda molt temps. El 1588 es proposa aconseguir els favors de l’emperador Rodolf II d’Habsburg, cosa que no aconsegueix. Pocs mesos després torna a Alemanya. El 1589, a Helmstádt, s’inscriu a la comunitat luterana, de la que és expulsat menys d’un any després. El 1590 es trasllada a Francfort, on publica la trilogia dels seus grans poemes llatins. Allà rep [a través d’uns llibreters] la invitació del noble venecià Giovanni Mocenigo, qui desitja aprendre mnemotècnia, disciplina en la que Bruno n’és mestre. Sobtadament, accepta la invitació i torna a Itàlia el 1591. Aquest mateix any Mocenigo denuncia Bruno davant el Sant Ofici. El 1592 comença a Venècia el procés de Bruno, que acaba amb la seva retractació.

El 1593 es trasllada a Roma i és sotmès a un nou procés. Després d’un laboriós intent de convèncer-lo de que es retractés d’algunes de les seves tesis, es produeix una ruptura final. És condemnat a morir a la foguera, sentència que es compleix al Camp dei Fiori, el 17 de febrer de 1600. Bruno no renega del seu credo filosòfic-religiós i mor per a fer-ne testimoni. «Així, un cop mort, fa acte de presència per a exigir que la seva filosofia visqui. D’aquesta manera, presenta una apel·lació: el seu judici es torna a obrir, la consciència italiana examina en segona instància el seu procés i, en primer lloc, incrimina als qui el mataren». [A. Guzzo]

Les obres de Bruno són molt nombroses. Entre elles mereixen una atenció particular la comèdia El fabricant d’espelmes (1582), el De umbris idearum (1582), El sopar de les cendres (1584), De la causa, principi i un (1584), De l’infinit univers i mons (1584), Expulsió de la bèstia triomfant (1584), Dels heroics furors (1585), De mínimo (1591), De monade (1591) i De immenso et innumerabilibus (1591).

El seu pensament

El tret distintiu del pensament de Bruno és de caràcter màgic-hermètic. Segueix les petjades dels mags-filòsofs renaixentistes i avança en els raonaments que Ficino va fer amb compte [tractant de mantenir-se dins els límits de l’ortodòxia cristiana]. Bruno es proposa arribar a les últimes conseqüències. El seu pensament és una mena de gnosis renaixentista, un missatge de salvació amb la religiositat egípcia amb el neoplatonisme com a base i justificació. «[La filosofia de Bruno] és fonamentalment hermètica [···], ell era un mag hermètic del tipus més radical, amb una mena de missió màgic-religiosa [···] abandonant els dèbils intents de Ficino, que es proposava elaborar una màgia innòcua ocultant la seva font principal, l’Asclepius». [F.A. Yates]

L’egipcianisme de Bruno és una religió, la «bona religió» destruïda pel cristianisme, a la que s’ha de retornar i de la qual ell es sent profeta. Té la missió de fer-la reviure. És evident que Bruno no pot coincidir amb els catòlics ni amb els protestants. Ni tan sols es pot definir com a cristià perquè acaba per posar en dubte la divinitat de Crist i els dogmes fonamentals del cristianisme. El seu objectiu és fundar la seva nova religió [ebri de Déu ^[2] i amb l’infinit com a principi i fi] ^[3].

Mnemotècnia i art màgic-hermètic

Les primeres obres de Bruno estan dedicades a la mnemotècnia. Entre elles destaca sobre tot el De umbris idearum, redactat a París i dedicat a Enric III. Obra plena ja de components màgic-hermètics. L’art de la memòria és molt antic. Els oradors romans, per a memoritzar el seus discursos, associaven l’estructura i la successió de conceptes i d’arguments a un edifici i a la successió de les seves parts. Ramón Llull [a l’edat mitjana] havia ja desenvolupat la mnemotècnia buscant la coordinació entre les regles de la ment i l’estructura de la realitat. «Al renaixement [l’art de la memòria] es va posar de moda entre els neoplatònics i els hermètics. Se’l considerava com a un mètode que imprimia imatges fonamentals i arquetips a la memòria, que pressuposava, com a sistema de localització mnemònica, l’ordre còsmic mateix i permetia així un profund coneixement de l’univers». [F.A. Yates]

Al De umbris idearum Bruno es remet expressament a Hermes Trismegistos. Convençut de que la religió egípcia és millor que la cristiana, en la mesura que és una religió de la ment. Que es realitza superant el culte al sol, imatge visible del sol ideal que és l’intel·lecte.

L’univers

Després de l’estada a França, Bruno marxa a Anglaterra, on redacta i publica els seus diàlegs italians. Les seves obres mestres. Bruno exposa a Oxford una visió copernicana de l’univers, centrada a la concepció heliocèntrica i a la infinitud del cosmos. Tot relacionat amb la màgia astral i el culte solar [tal com proposava Ficino] . Algun dels savis d’Oxford «trobava que tant la primera com la segona lliçó era extreta, quasi paraula per paraula, de les obres de Marsilio Ficino» [De vita coelitus comparando]. Es provoca un escàndol i Bruno ha de marxar precipitadament lluny dels «pedants gramàtics» d’Oxford, que no han entès res del seu missatge. Es confirma així la seva imatge de mag renaixentista, que proposa la nova religió egípcia de la revelació hermètica. El culte del deus in rebus [el Déu present a les coses].

A la seva obra l’Expulsió, l’egipcianisme es presenta d’una manera temàtica. Afirma que «Mercuri egipci sapientíssim» [Hermes Trismegistos] és la font de la saviesa. La visió del «déu a les coses» és expressament vinculada amb la màgia. Saviesa que ve del «sol intel·ligible», que es revela al món en graus variables. La màgia, sosté Bruno, «donat que versa sobre els principis sobrenaturals, és divina; i a la mesura en que versa sobre la contemplació de la naturalesa i escruta els seus secrets, és natural; i s’anomena intermediària i matemàtica, perquè es dedica a les raons i actes de l’ànima, que es troba a l’horitzó del corporal i l’espiritual, espiritual i intel·lectual». Es tracta d’una forma de religió paganitzant, sobre la que vol fundar una reforma moral universal.

Els seus fonaments filosòfics són: el neoplatonisme barrejat amb elements panteistes, eleàtics i temes d’Avicebró. Admet l’existència d’una causa o un principi suprem [la «ment sobre les coses»], del qual se’n deriva tot i que resta incognoscible per a nosaltres. Equivalent a l’U de Plotí. L’intel·lecte procedeix del principi suprem. Existeix un intel·lecte universal [la ment a les coses]. Facultat de l’ànima universal, de la que sorgeixen totes les formes immanents a la matèria i amb la que constitueix un tot inseparable [pitagòrics, el Timeu].

L’estructura hilemórfica de la realitat és concebuda d’un mode molt diferent a l’aristotèlic: les formes són l’estructura dinàmica de la matèria, «van i venen, s’acaben i es renoven», perquè tot és animat, tot és viu. L’ànima del món es troba a cada cosa. L’intel·lecte universal és present a l’ànima, font perenne de formes que es renoven contínuament. Bruno escriu: «Per la qual cosa no és difícil o onerós acabar per admetre que el tot, segons la substància, és un, com potser entenia Parmènides, tractat innoblement per Aristòtil».

L’univers és un, infinit i eleàticament immòbil.

L’infinit

L’infinit és el símbol representatiu de la concepció filosòfica de Giordano Bruno. Si la Causa o el primer Principi és infinit, també ha de ser-ho l’efecte. Bruno no només recolza la infinitud del món en general, sinó també [com Epicuri i Lucreci] la infinitud en el sentit de l’existència de mons infinits semblants al nostre, amb altres planetes i altres estrelles: «i això és el que s’anomena univers infinit, en el que hi ha innumerables mons».

La vida és infinita. En nosaltres viuen infinits individus, al igual que a totes les coses compostes. Morir no és morir, perquè «res s’aniquila». No és més que una mutació accidental, mentre que el que muta roman eternament. Aquesta mutació no busca «altre ser» [tot és empre tot], «sinó altre mode de ser». La diferència entre l’univers i cadascuna de les coses d’aquest és: «Aquell abasta tot el ser i tots els modes de ser; cadascuna d’aquestes tenen tot el ser, però no tots els modes de ser». Bruno afirma que l’univers és esferiforme i al mateix temps infinit: «Parmènides va dir que l’U era igual, des de totes les seves parts, a sí mateix, i Meliso afirma que és infinit; entre ells no existeix contradicció, sinó que l’un aclareix més bé l’altre». El concepte de Déu com a «esfera que posseeix el centre a tot arreu i la circumferència a cap lloc» [que apareix per primer cop a un tractat hermètic i que Nicolau de Cusa va fer famós] li serveix perfectament a Bruno, i és sobre aquesta base on es du a terme la conciliació abans citada.

«Déu és tot infinit i totalment infinit, perquè és tot en tot i també totalment a cadascuna de les parts del tot. L’univers, com a efecte que procedeix de Déu, és tot infinit, però no totalment infinit, perquè és tot en tot, però no totalment arreu (no pot ser infinit de la mateixa manera en que ho és Déu, causa de tot a tot arreu). [···] Afirmo que l’univers és tot infinit, perquè no té marges, terme ni superfície; dic que l’univers no és totalment infinit, perquè cadascuna de les seves partes que puguem prendre és finita, i dels mons innumerables que conté, cadascun és infinit. Dic que Déu és tot infinit, perquè exclou de sí tot terme, i cada atribut seu és un i infinit; i dic que Déu és totalment infinit, perquè tot Ell és a tot el món, i a cadascuna de les seves parts és infinita i totalment: al contrario de la infinitud de l’univers, la qual és totalment en tot i no en les parts (si és que, parlant de l’infinit, poden nomenar-se parts) que puguem descobrir en aquell».

Els «heroics furors»

La contemplació plotiniana i el fer-se un amb el Tot es converteix en «heroic furor». També en el caso de Bruno s’ha de retrocedir ascendint. Recorrent en sentit invers el descens que es va donar des del principi fins al principiat. La contemplació es transforma en una forma de «deïficació», que és furor d’amor, anhel de convertir-se en un amb la cosa anhelada, en el que l’èxtasi plotinià es transforma en experiència màgica. «[···] encara que 'Dels heroics furors' pugui oferir escassos elements màgics explícits, aquesta obra és, per així dir-ho, el diari espiritual d’un home que va aspirar a ser un mag religiós». [Yates]

L’element central del llibre i el sentit dels «heroics furors» resideixen al mite del caçador Acteón [símbol de l’intel·lecte que es proposa la caça de la veritat i de la bellesa divines]. Veu a Diana [símbol de la Divinitat immanent a la naturalesa] i de caçador és transformat en cérvol [peça de caça] i destrossat pels seus gossos: mastins [més forts i símbol de les volicions] i llebrers [més veloces, símbol dels pensaments]. Acteón es veu convertit en allò que buscava [peça de caça]. Els seus gossos [pensaments i volicions] fan presa d’ell. La veritat buscada és a nosaltres mateixos. Quan ho descobrim, ens convertim en anhel dels nostres propis pensaments i comprenem que «tenint-la ja en nosaltres, no era necessari buscar fora la divinitat [···] Un cop els gossos, pensaments de coses divines, devoren aquest Acteón, el maten per a la gent en general, per a la multitud, deslligat dels llaços dels sentits pertorbats, lliure de la presó carnal de la matèria, ja no veurà a la seva Diana per un forat o per una finestra, sinó que havent caigut a terra les muralles, és tot ulls respecte tot l’horitzó» L’home, tot enter, veu tot, perquè s’ha assimilat a aquest tot.

Conclusions

Bruno es un filòsofs difícil d’entendre i el més complex dels filòsofs del renaixement. No sembla possible la transformació en precursor de la revolució del pensament modern. En el sentit propi de la revolució científica. Els seus interessos són de naturalesa màgic-religiosa i metafísica. La seva defensa de la revolució copernicana es basa en factors completament diferents als de Copérnic, fins i tot es dubta de que Bruno entengués el sentit científic de Copérnic. La matemàtica de Bruno no és més que numerologia pitagoritzant i, per tant, metafísica.

Amb la seva visió vitalista i màgica, no és un pensador modern. No s’anticipa als descobriments del segle vint. Però sí s’anticipa de mode sorprenent a certes posicions d’Spinoza i, sobre tot, dels romàntics [l’embriaguesa de Déu i de l’infinit]. Schelling mostrarà [al segle XIX] una més que destacada afinitat amb Bruno. En conjunt, l’obra de Bruno assenyala un dels cims del renaixement i un dels finals més representatius de l’època irrepetible del pensament occidental.

Tomàs Campanella

Amb Tomàs Campanella conclou el pensament renaixentista. Neix el 1568 a Stilo (Calàbria), entra als quinze anys a l’ordre dominicana [el seu nom real era Giandomenico]. En molts aspectes s’assembla a Bruno. Mag i astròleg, dominat per un ànsia de reforma universal. Segur de tenir una missió a complir. Infatigable treballador. Extraordinàriament culte. Capaç d’escriure i reescriure les seves obres amb una força indomable, com un volcà en erupció. Sotmès a tortures i empresonat en diverses ocasions. S’evadeix d’una condemna a mort [a la foguera] fingint a la perfecció estar boig. Després d’haver passat quasi la meitat de la vida a presó, és rehabilitat, pren mica en mica credibilitat i acaba triomfant a França, on mor el 1639.

Hi ha quatre períodos destacables a la seva vida:

1. El període de joventut. Ple d’aventures. Insatisfet amb l’aristotelisme i el tomisme. Llegeix diferents filòsofs [antics i moderns] i escrits orientals. La indisciplina dels convents dominics del Sud el permeten freqüentar a Nàpols a Giambattista della Porta, cultivador de les arts màgiques. El 1591 es sotmès a un primer procés per heretgia i pràctiques màgiques. És empresonat uns mesos. Al sortir de presó, no torna als convents de la seva província. Marxa cap a Pàdua, on coneix entre d’altres a Galileu. Segueixen altres tres processos: un a Pàdua (1592) i dos a Roma (1596 i 1597). Al final és obligat a tornar a Stilo. Se’l prohibeix predicar i confessar. Se li encomana també aclarir l’ortodòxia dels seus escrits. Trama i predica una rebel·lió contra Espanya, inici del seu gran projecte messiànic. El 1599 és traït per dos dels conspiradors. És arrestat, empresonat i condemnat a mort.
2. La presó a Nàpols. Campanella es lliura de la mort, fent-se passar per boig. La condemna és commutada per la de presó perpètua. Resta empresonat 27 anys de la seva vida. Al principi en condicions molt dures. Mica en mica de manera més tolerable. Acabant sent quasi normal: escriu llibres, manté correspondència i rep visites.
3. La rehabilitació a Roma. El 1626 el rei d’Espanya ordena la seva excarceració. La llibertat li dura poc. El nunci apostòlic ordena que se l’empresoni de nou i que sigui traslladat a Roma, a les presons del Sant Ofici. Aquí, canvia radicalment la sort de Campanella, sota la protecció d’Urbà VIII. Fins i tot [com a loco carceris] té a la seva disposició el palau del Sant Ofici. Mentre era empresonat a Nàpols, els seus designis polítics s’havien orientat cap a Espanya. Considerada com a la potència que hauria pogut realitzar la seva «reforma universal». A Roma, tanmateix, es transforma en filofrancés. A Nàpols, es descobreix una conjura contra els espanyols el 1634, organitzada per un deixeble seu. Campanella es considerat injustament com a corresponsable i fuig a París, sota la protecció de l’ambaixador francès.
4. Els grans honors a França. A partir de 1634, Campanella viu a París moments de glòria. Admirat i reverenciat per molts savis i nobles. El rei Lluís XIII li assigna una adequada pensió i gaudeix del favor del poderosíssim Richelieu. Mor el 1639, malgrat les seves arts màgic-astrològiques.

Entre els seus nombrosíssims escrits destaquen: Philosophia sensibus demonstrata (1591), Del sentit de les coses i de la màgia (1604), Apologia pro Galileu (1616- 1622), Epíleg magne (1604-1609), La Ciutat del Sol (1602), la imponent Metafísica en divuit llibres (versió llatina publicada a París el 1638), i la gegantesca Teologia en trenta llibres (1613-1624).

Durant el seu empresonament no pot crear deixebles i quan és excarcerat Descartes domina ja l’escenari intel·lectual i les avantguardes són amb ell.

El sensisme telesià

Campanella comença sent telesià [a la seva manera]. El missatge de Telesio significa un contacte sensorial directe amb la naturalesa [l’única font de coneixement]. Permet trencar amb la cultura dels llibres. «[···] vaig néixer pobre, i des dels vint-i-tres anys de vida fins ara, que en tinc trenta nou a complir el setembre, sempre he estat perseguit i calumniat, des de que vaig escriure en contra d’Aristòtil als divuit anys... [··· vuit anys empresonat, set cops a les portes de la mort, torturat cinc cops, ··· ] no puc comptar un mes de verdadera llibertat [···] jo aprenc més de l’anatomia d’una formiga o d’una herba [···] que de tots els llibres que han estat escrits des del principi dels segles [···] vaig aprendre a filosofar i a llegir el llibre de Déu: amb aquest exemplar corregeixo els llibres humans mal copiats a caprici, i no segons és a l’univers, llibre original. [···] I jo els vaig danyar [als astròlegs] quan tenia dinou anys, i després vaig veure que albergaven altíssima sapiència entre molta estultícia, i ho vaig demostrar amb un llibre sobre això precisament [l’astrologia], i a la Metafísica nova, que la d’Aristòtil és en part lògica i en part impietat nefanda; en aquest tema, només Parmènides va saber-ne quelcom. [···] Aquesta manera de filosofar m’ha consolat l’ànim; ja que, un cop examinades totes les sectes i religions que ha hagut i que hi ha al món, espero haver assegurat més a mi mateix i a tota la humanitat en les veritats cristianes i en el testimoni dels apòstols, i haver vindicat al cristianisme, l’alliberen quasi del maquiavelisme i dels infinits dubtes que turmenten als cors humans a aquest segle fosc, on tots, filòsofs i sofistes, religió, impietat i superstició, regnen per igual i semblen d’un sol color». ^[4]

Filosofar és aprendre a llegir «el llibre de Déu». La creació, de visu [per tactum intrinsecum]. La unió íntima amb les coses. Aristòtil també defensava la prioritat dels sentits [nihil est in intellectu quod non prius fuerit in sensu] però Campanella és molt lluny de la seva filosofia en general. «El sentit, doncs, té aquí un significat diferent a l’empirisme aristotèlic, i es planteja com a una interiorització i, per tant, una coparticipació en la cosa, en aquella intimitat de la cosa que és el procés expressiu de Déu [Déu escriu el llibre de la naturalesa], el fer diví, que és el Ser que combina Potència i Amor. [···] un penetrar el procés vital del tot [ ··· Hic, in mundo, Deus... Verbo ipsum exprimit...]. L’experiència, que tomba les barreres entre interior i exterior, torna íntima la intimitat de la cosa, reconduint-la a aquella real manifestació divina i a través de la coparticipació ens transformem en cert sentit en equivalents a Déu. Com ja havia succeït amb Roger Bacon, l’empirisme s’estableix i es converteix en un misticisme». [Eugeni Garin]

L’autoconsciència

A les seves reflexions sobre el coneixement [primer llibre de la Metafísica, 1638] es refuta l’escepticisme basant-se en l’autoconsciència. Amb una argumentació molt semblant a la de Descartes [al Discurs del mètode, 1637]. Però la Metafísica de Campanella ha estat redactada anys abans. En contra dels escèptics escriu: «Aquells que proclamen no saber si saben o no saben quelcom, s’equivoquen. En efecte, saben necessàriament que no saben, i encara que això no sigui saber, ja que es tracta d’una negació, al igual que la visió de les tenebres no és una visió sinó una privació de visió, tanmateix, l’ànima humana posseeix aquesta propietat, que sap que no sap, en la mesura en que percep que no veu en les tenebres i no escolta en el silenci. [···] L’ànima es coneix a sí mateixa amb un coneixement de presencialitat [presència de sí davant sí], i no amb un coneixement objectiu [com a representació d’un objecte diferent de sí], excepte al plànol de la reflexió. Es primer principi molt cert que nosaltres som i podem, sabem i volem; aleshores en segon lloc és cert que som quelcom i no tot, i que podem conèixer quelcom, i no tot, i no totalment. [···] els objectes no es revelen total i clarament, sinó parcial i confusament. I en veritat, podem, sabem i volem l’altre, perquè podem, sabem i volem a nosaltres mateixos».

Hi ha analogies amb Descartes, però Campanella proposa una metafísica panpsíquica oposada a la proposta de Descartes. Segons Campanella, totes les coses són dotades d’una sapientia indita o innata, per medi de la qual saben que són i es troben apegades al seu propi ser [l’estimen]. Aquesta autoconsciència és un sensus sui, un auto-sentir-se. El coneixement que les coses tenen del diferent de sí és una apientia illata, saviesa adquirida per contacte amb les altres coses. Cada cosa és modificada per l’altra i, en certa manera, es transforma, s’aliena en l’altra. Qui sent el calor es sent en realitat a sí mateix modificat pel calor; no percep el color sinó [en certa manera] es percep acolorit a sí mateix.

Aquesta consciència innata que cada cosa posseeix respecte de sí mateixa es veu enfosquida pel coneixement sobreafegit. L’autoconsciència es transforma, per tant, quasi en un sensus abditus, ocult pels coneixements que se li superposen. A les coses el sensus sui roman predominantment ocult; a l’home pot arribar a elevats nivells de consciència i a Déu es manifesta en tota la seva perfecció.

Campanella, a més de l’ànima-esperit, admet a l’home [i la dona] la ment incorpòria i divina [Telesio també ho havia afirmat]. Però Campanella atribueix a la ment la capacitat de conèixer. Assimilant-se a l’intel·ligible que hi ha a les coses. Els modes i les formes [les Idees eternes] que han servit a Déu per a crear-les. El coneixement, al mateix temps, és pèrdua i adquisició: adquisició a través de la pèrdua. Ser és saber. Es sap el que s’és [i el que es fa]. «Qui ho és tot, ho sap tot; qui és poc, sap poc.» Coneixent, ens alienem; però amb aquesta alienació adquirim el que és diferent a nosaltres. «Tots els cognoscents queden alienats del propi ser, acabant quasi en la follia i en la mort; estem en el regne de la mort. [···] Conèixer és morir, “perquè tota mort és canviar-se en altre, i tot canvi és una mort”». [Eugeni Garin]

Campanella [a la Teologia] escriu: «Ens trobem veritablement a una terra estrangera, alienats de nosaltres mateixos; anhelem una pàtria, i la nostra morada és a Déu».

La metafísica

Tal como ho entén Campanella, el coneixement revela l’estructura de les coses, la seva «essenciació». Tots és constituït «per la potència de ser, pel saber que s’és, i per l’amor de ser». Primalitats del ser corresponents amb els transcendentals de l’ontologia medieval. Tot ens, en la mesura en que pot ser 1) és potència de ser; 2) tot el que pot ser sap que és ^[5]; ) i si sap que és, estima el seu propi ser. Les tres primalitats són iguales en dignitat, ordre i origen: cadascuna és immanent a les altres dues.

També es pot parlar de «primalitats del no-ser»: impotència, insipiència i odio. Pertanyen a les coses finites. ^[6] Déu, al contrario, és Potència suprema, Saviesa suprema i Amor suprem. Per tant, la creació repeteix en plànols diferents l’esquema trinitari. ^[7]

Panpsiquisme i màgia

Campanella agafa la doctrina de Telesio sobre l’animació universal de les coses. Es mou en la direcció conceptual dels neoplatònics i hi barreja visions fantasioses. Formula així una doctrina màgic-animista molt extrema. Les coses, segons Campanella, parlen i es comuniquen entre elles de forma directa. Tot és a tot i, per tant, pot convertir-se en tot [fins i tot per generació espontània]. «Mor en nosaltres el pa, i es fa quil, després mor aquest, i es transforma en sang, posteriorment mor la sang i es fa carn, nervis, ossos, esperit, semen, i pateix varies morts i vides, dolors i voluptuositats; però serveixen per a la nostra vida, i nosaltres no ens dolem, sinó que en gaudim. Així per a tot el món totes les coses són gaudi i serveixen, i cada cosa és feta per al tot, i el tot per a Déu a la seva glòria».

Pel que respecta a l’art de la màgia, Campanella distingeix tres formes: 1) divina [que Déu concedeix als profetes i als sants], 2) natural i 3) demoníaca [que es val de les arts dels esperits malignes] ^[8]. La màgia natural «és un art pràctic que utilitza les propietats actives i passives de les coses naturals per a produir efectes meravellosos i insòlits, dels quals es sol ignorar la causa i el mode de provocar-los [Campanella n’inclou totes les arts]. I conclou: «l’acció màgica més gran dels humans consisteix en donar lleis a la humanitat».

La Ciutat del Sol

La Ciutat del Sol representa la suma de les aspiracions de Campanella. És portaveu del seu afany reformador del món i del seu anhel alliberador dels mals que ens afligeixen, fent-ne us dels poderosos instruments de la màgia i de l’astrologia. Una mena de gresol en el que es contenen totes les aspiracions del renaixement.

La Ciutat s’aixeca sobre un turó que domina un terreny molt estens. És dividida en «set cercles grandíssims, nomenats com els set planetes. Es passa d’un cercle a l’altre per quatre camins i per quatre portes, que miren als quatre racons del món». Al cim del turó hi ha un temple rodó, sense muralles al voltant, però «situat sobre columnes molt gruixudes i formoses». Sobre la cúpula hi ha altra cúpula més petita, amb una llumenera col·locada sobre l’altar que és al centre. Sobre l’altar «només hi ha un planisferi força gran, en el que es representa tot el cel, i altre, on és la Terra. Al cel de la cúpula hi són totes les principals estrelles del firmament, anotades junt amb els seus noms i l’influx que exerceixen sobre les coses terrenes, amb tres versos per a cadascuna [···], sempre hi ha encenses set làmpades que reben el nom dels set planetes». La ciutat és regida per un príncep-sacerdot [Sol] que «a la nostra llengua s’anomena Metafísic». El «cap de tots, en l’espiritual i el temporal». Els prínceps que l’assisteixen s’anomenen Pon, Sin i Mor, que signifiquen «Potestat, Sapiència i Amor» [les primalitats del ser]. Cadascun desenvolupa les tasques apropiades al seu nom. Tots els cercles de muralles són historiats. A ells es representen [per la part interna i externa] totes les imatges i els esdeveniments del món. A l’exterior de l’últim cercle hi són «tots els inventors de les lleis, de les ciències i de les armes», i, a més, «a un lloc molt venerat hi eren Jesucrist i els dotze Apòstols [···]». ^[9]

Tots els bens són comuns [com a la República de Platón].

Les virtuts vencen als vicis. Hi ha magistrats que velen per les virtuts i que duen els seus noms: «Cadascuna de les virtuts que tenim posseeix el seu propi funcionari encarregat. Es nomenen: Liberalitat, Magnanimitat, Castedat, Fortalesa, Justícia criminal i civil, Diligència, Veritat, Beneficència, Gratitud, Misericòrdia, etc.»

La ciutat és construïda, en tot detall, per a captar tot el benèfic influx dels astres. Tanmateix, hi és present el gresol sincrètic del renaixement. A més de Plató, els habitants de la Ciutat «exalcen Ptolemeu i admiren Copèrnic [···] són enemics d’Aristòtil, li diuen pedant [···] Creuen que és veritat el que Crist va dir dels signes de les estrelles, del Sol i la Lluna, que als necis no els semblen veritables, però a ells els arribarà -com un lladre, per la nit- la fi de les coses. Per la qual cosa esperen la renovació del segle, i potser la seva fi».

Conclusions

Les obres de Campanella no són prou conegudes i estudiades com mereixen. És un fruit madurat fora de temporada. A la seva etapa parisenca és honorat pels que miren el passat i el present immediat i menyspreat pels que miren al futur. Mersenne ^[10] escriu categòricament: «No pot ensenyar-nos res en el camp de la ciència». Descartes no va voler rebre’l a Holanda [a proposta de Marsenne] adduint que amb el que d’ell sabia n’era suficient com per a que desitgés no saber-ne res més.

Jordi Coll Vera - 2020