L’era industrial

Francis Bacon escriu al Novum Organum, la seva obra més famosa: «[···] l’art de la impremta, la pólvora i la brúixola [···] modificaren la disposició del món en conjunt, la primera a les lletres, la segona a l’art militar, la tercera a la navegació; [···] infinits canvis, fins el punto de que cap imperi, ni secta, ni estrella alguna sembla haver exercit major influx i eficàcia que aquestes tres invencions». Galileu reflexiona sobre la naturalesa del mètode científic. Descartes proposa una metafísica extraordinàriament influent sobre la ciència. Bacon és el filòsof de l’era industrial. Cap altre a la seva època, i molt pocs els tres-cents anys següents, s’ocupa amb tanta profunditat i claredat del problema plantejat per la influència dels descobriments científics en la vida humana. Durant el període que va de 1575 a 1620, Anglaterra marxa a l’avantguarda de la resta d’Europa als sectors miner i industrial. «La idea de Bacon era creure que el saber havia de dur els seus resultats a la pràctica, la ciència ha de ser aplicable a la indústria, els homes tenen el deure sagrat d’organitzar-se per a millorar i transformar les seves condicions de vida. [···] Bacon sotmet a revisió la cultura humana en la seva integritat, per a descobrir cóm és que ha produït tan escassos resultats pràctics i de quina manera es pot perfeccionar». [B. Farrington]

Bacon proposa i defensa tesis que a l’actualitat formen part integrant de la nostra cultura: «La ciència pot i ha de transformar les condiciones de vida humana; no és una realitat indiferent als valors ètics, sinó un instrument construït per l’home en vista de la realització dels valors de la fraternitat i el progrès [···] l’ampliació del poder de l’home sobre la naturalesa no és mai obra d’un investigador individual, que mantingui en secret els seus resultats, sinó que és necessàriament fruit d’una col·lectivitat organitzada de científics; [···] tota reforma cultural és també [sempre] una reforma de les institucions culturals, de les universitats, de les institucions i, per suposat, de la mentalitat dels intel·lectuals». [Paolo Rossi]

Francis Bacon

Neix a Londres, a la York House del Strand, el 22 de gener de 1561. El seu pare, sir Nicholas Bacon, és Lord Guardasegells de la reina Isabel. Francis és doncs introduït a la vida de la cort des de ben nen. Ingressa a la universitat de Cambridge als dotze anys. Resta al Trinity College fins al 1575: «Mentre es trobava encara a la universitat, als setze anys d’edat, experimenta per primer cop [···] una pèrdua d’estima per la filosofia d’Aristòtil: i no perquè l’autor manqués de valor [···] sinó per la inutilitat del mètode; [···] únicament una filosofia apta per a les disputes i les controvèrsies, però estèril d’obres profitoses a la vida de l’home; va conservar aquesta manera de pensar fins al dia de la seva mort». ^[1]

Els estudis jurídics eren necessaris per a la carrera política. Així, el juny de 1575, Bacon entra al Gray’s Inn de Londres, una escola de jurisprudència. Aviat, tanmateix, marxa a França amb l’ambaixador anglès sir Amias Paulet. Rep una pèssima impressió de França: el rei, un home desarreglat; el país, corromput i mal administrat, pobre. El 1579 torna a Londres, per la mort del seu pare.

Malgrat els seus esforços, no avança en la seva carrera política durant el regnat d’Isabel I. El 1584 és elegit membre de la Cambra dels Comuns [durant uns vint anys]. Entre 1592 y 1601 destaca l’amistat entre Bacon y Robert Devereux, segon comte d’Essex. Aquest és, però, acusat de traïció i d’insurrecció. Bacon [com a expert legal de la Corona] el defensa. Malgrat això, el comte [antic favorit de la reina] és condemnat a mort i decapitat.

El 1603, hereta el tron Jaume I d’Anglaterra i Irlanda [Jaume VI d’Escòcia]. Home amant de la cultura i protector d’intel·lectuals. Bacon és nomenat advocat general el 1607, procurador general de la Corona el 1613, Lord Guardasegells el 1617 i Lord Canceller [i el títol de baró de Verulam] el 1618.

L’any 1620 publica la seva obra més coneguda: el Novum Organum [la substitució de l’Organum d’Aristòtil]. Obra presentada com la segona part d’un projecte enciclopèdic: la Instaurado Magna [publica la introducció i el pla general el mateix any, 1620].

El 1621 és nomenat vescomte de Saint Albans. A la primavera és acusat de corrupció davant la Cambra dels Lords [per admetre diners d’una de les parts en un judici]. És condemnat a una multa de 40000 lliures esterlines, a ser empresonat a la Torre de Londres i és apartat a perpetuïtat de tot càrrec públic. A la presó només s’hi queda uns pocs dies [el rei l’indulta, com també de la multa].

Mor d’una pneumònia, als 65 anys d’edat, el 9 d’abril de 1626 [dijous de Pasqua].

La seva obra

Els Assajos [1597] són la primera obra de Bacon. Anàlisi erudit de la vida moral i política. Un clàssic de la literatura anglesa. Traduïts al llatí com a Sermones fideles sive interiora rerum.

El 1602 publica el Temporis Partus Masculus. [El Part masculí del temps]. Escrit molt polèmic en contra dels filòsofs antics [Plató, Aristòtil, Galè, Ciceró, sant Tomàs, Escot, Cardano, Paracels]. Moralment culpables de no haver prestat l’acatament degut a la naturalesa i el necessari respecte per l’obra del Creador. La filosofia del passat és estèril i plena de xerrameca.

L’any 1603 publica el De interpretatione naturae proemium. Jaume I és nomenat rei i Bacon inclou en aquesta obra anotacions autobiogràfiques. Es considera persona apta pel projecte de reforma cultural. «[···] he comprés que soc -més que cap altra cosa- adaptat a l’estudi de la veritat. Posseeixo una ment prou àgil per a captar les semblances de les coses [···] i prou sòlida i capaç de concentrar-se per observar les subtils diferències entre elles, soc dotat del desig d’indagar, la paciència de dubtar, la passió de meditar, la prudència en l’afirmar, la promptitud en el canvi d’opinió i la diligència en l’ordenar; no soc enamorat de les novetats, ni soc admirador de les antiguitats en quant tals, i odio qualsevol mena d’impostura. Per aquestes raons, considero que la meva naturalesa posseeix una certa familiaritat i una certa consonància amb la veritat».

La crítica als filòsofs antics apareix de nou en obres posteriors: el Valerius Terminus (1603), els Cogitata et visa (1607-1609), la Redargutio Philosophiarum (1608) i la Descriptio Globi Intellectualis (1612).

El 1605 [i ampliat el 1623] publica Of Proficience and Advancement of Learning, Human and Divine [De la dignitat i el progrés del saber humà i diví]. Una mena de defensa i elogi del saber. Al seu segon volum s’analitza l’estat de decadència del saber; es projecta una enciclopèdia del saber dividit en història [la memòria], poesia [la fantasia] i ciència [la raó].

El 1607 publica els Cogitata et visa. El 1609 el De Sapientia Veterum, amb la interpretació de mites de l’antiguitat es presenten al públic docte les doctrines de la nova filosofia.

Probablement el 1608 inicia el Novum Organum [indicis per a la interpretació de la natura]. On utilitza nocions d’obres anteriors no publicades. El 1620, és publicat com a segona part de la Instauratio Magna ^[2], un projecte no realitzat, amb la següent planificació: 1) Divisió de les ciències [De Dignitate et augmentis scientiarum]^[3]; 2) Novum Organum; 3) Fenòmens de l’univers, o història natural i experimental per a construir la filosofia [Historia naturalis et experimentalis ad condendam philosophiam sive phenomena universi, 1622-1623]; 4) Escala de l’intel·lecte; 5) Pròdroms o anticipacions de la filosofia segona; 6) Filosofia segona o ciència activa.

El 1624 revisa el text del New Atlantis [la Nova Atlàntida]. A aquesta obra es prefiguren com han de ser les societats científiques [en particular la Royal Society]. És una novel·la utòpica publicada per Francis Bacon el 1627. Descriu una terra mítica, Bensalem, a la que ell viatja. Narra la descripció que fa un dels seus homes savis del seu mètode per a realitzar invencions. A Bensalem, el matrimoni i la família són la base de la societat i els llaços familiars se celebren en festes d'estat.

Els millors i més brillants dels ciutadans de Bensalem pertanyen a un centre d'ensenyament anomenat La Casa de Salomó, on es duen a terme experiments científics segons el mètode d’inducció de Bacon. L’objectiu és comprendre i conquerir la natura per tal de poder aplicar el coneixement obtingut per a la millora de la societat. La ciència al servei d’una societat més justa i feliç.

A Bensalem, el coneixement és considerat com el més preuat dels seus tresors. És per això que en el passatge més conegut de l'obra es refereixen als investigadors amb els mots: "Aquests són, fill meu, les riqueses de la Casa de Salomó". Coneixement sempre dins un marc ètic. L’individualisme ha de tenir necessàriament límits.

Màgia i alquímia

Bacon és un home del seu temps, amb idees revolucionaries. Rep, de la tradició, la idea de que el saber [lligat a l’experiència] és saber de formes. Substàncies i no de funcions o lleis quantificades. Pren [de la filosofia renaixentista] creences com que tots els cossos són capaços de percebre. Una relació universal entre tots els éssers. Com una mena de força d’atracció i de repulsió. ^[4]

El vitalisme renaixentista és molt present a la filosofia de Bacon. Així com elements de la tradició alquímica.^[5] «A aquesta tradició [··· renaixentista] són lligades dues nocions centrals de la filosofia de Bacon [···]: 1) l’ideal de la ciència com a potència i com a obra activa, que s’encamina a modificar la situació natural i humana; 2) la definició de l’home com a ministre i intèrpret de la naturalesa [naturae minister et interpres] que Bacon utilitza per a substituir a la venerable definició de l’home com a animal racional». [Paolo Rossi]

Saber com a potència i ciència com a ministre de la naturalesa agafen amb Bacon un nou significat. Pren de la tradició màgic-alquímica les finalitats del saber, però en rebutja les modalitats d’adquisició i de transmissió. Creu en un saber que sigui una ciència progressiva. De resultats obtinguts per generacions de científics. De manera cooperativa. La veritat és filia temporis i no filia auctoritatis. Amb la creació de noves institucions científiques i d’un poder polític amb visió a llarg termini. Orientat al benestar de la humanitat.

La màgia busca causes ocultes. L’autèntic saber ve de naturaleses experimentables. La màgia és un saber d’iniciats. L’autèntic saber neix de la cooperació i és assolible i controlable públicament. La màgia cerca l’atzar. L’autèntic saber ve d’un procediment metòdic. La màgia és saber individual, amb l’objectiu de dominar els altres. L’autèntic saber és útil a la humanitat. Màgia i alquímia són sabers secrets. L’autèntic saber és públic i revisable. La màgia corromp l’experiència. Al contrari de l’autèntic saber, que es basa en l’experiència autèntica [l’experiment].

Al Temporis Partus Masculus Bacon retreu Paracels la producció de monstres: «Quines semblances entre els productes dels teus elements, quines correspondències, quins paral·lelismes estàs somiant, oh fanàtic col·leccionista de fantasmes? [···]. Tu, confonent les coses divines amb les naturals, el profà amb el sagrat, les heretgies amb les faules, has profanat, oh sacríleg impostor, tant la veritat humana com la religiosa. No t’has limitat, com els sofistes, a obscurir la llum de la naturalesa [··· que tant nomenes] sinó que has arribat a tancar-la. Ells deserten de l’experiència, però tu l’has traït». Paracels, segons Bacon, sotmet les coses «a una interpretació ja prefixada». Bacon, continua, «en lloc de càlcul dels moviments, has buscat les transformacions de les substancies, i així, has intentat corrompre els orígens de la ciència i despullar les ments dels homes. Has afegit nous i estranys obstacles a les dificultats i les tenebres dels experiments, davant els quals els sofistes es mostren hostils i els empírics dubtosos. Per tant, no és cert que hagis conegut o hagis seguit la guia de l’experiència. Has fet tot el possible, al contrari, per a augmentar la voracitat dels mags». Respecte als alquimistes, Bacon afirma: «Aquests van d’acord entre sí, basant-se en un seguit de mentides recíproques, i fan ostentació sempre de les esperances més vastes; i si al vagar per atzar al llarg del camí de l’experiència, es topen en alguna ocasió amb quelcom útil, això és de manera fortuïta i no pel mètode que utilitzen». No tots els alquimistes són iguals, «hi ha homes útils que, sense preocupar-se en excés per les teories, han buscat eixamplar el camp dels descobriments a través de les subtileses de la mecànica: a aquest tipus pertany Roger Bacon». Al mateix temps, hi ha «una classe d’homes perversos i maleïts, formada per aquells que demanen a totes parts que aplaudeixin les seves teories i que van pidolant l’aprovació, apel·lant a l’esperança i la impostura». En opinió de Bacon, la majoria dels alquimistes són d’aquest últim tipus.

Filosofia i lógica tradicionals. El Novum organum

El saber ha de ser doncs, públic, clar i inter-subjectiu. Sempre en nom de l’ideal de saber progressiu, públic, clar, cooperatiu i pel bé de la humanitat. Bacon intenta substituir la «filosofia de les paraules» per la «filosofia de les obres». No es tracta de defensar a un filòsof en contra d’altre, o viceversa. Es tracta de rebutjar i d’anar en contra d’una tradició plena de «filosofastres més plens de faules que els mateixos poetes, corruptors d’esperits i falsificadors de les coses [···], una munió venal de professors». «El que Bacon retreu als filòsofs de l’antiguitat (Plató, Aristòtil, Galè, Ciceró, Sèneca, Plutarc) i de l’Edat Mitjana i el Renaixement (sant Tomàs, Duns Escot, Ramo, Cardano, Paracels, Telesio) no és un seguit d’errors de tipus teòric. Totes aquestes filosofies poden ser col·locades en cert mode al mateix pla, són dignes d’acusacions similars i participen a la força del mateix destí, perquè són expressió d’una actitud moralment culpable». [Paolo Rossi] La culpa rau en: L’acatament davant la realitat. La consciència de les limitacions. El respecte per l’obra del Creador, que s’ha d’escoltar i interpretar amb humilitat. Que la tradició ha reemplaçat per “les astúcies de l’ingeni i les foscors verbals”. Per “una religió adulterada”. I per “les observacions populars i les mentides teòriques basades sobre determinats experiments d’infeliç memòria”. La filosofia com a instrument estèril per a vèncer a les disputes teòriques.

Gairebé tota la cultura tradicional gira al voltant d’uns pocs noms: Aristòtil, Plató, Hipòcrates, Galè, Euclides i Ptolemeu. A la Redargutio Philosophiarum, Bacon escriu: «Vegeu, doncs, que les vostres riqueses són possessió de molt pocs i que les esperances de la humanitat són confiades a només sis cervells. Déu no us ha concedit ànimes racionals per a que rendiu a homes el tribut que deveu al vostre Autor [Déu], ni us ha atorgat ferms i vàlids sentits per estudiar els escrits d’uns quants homes, sinó per estudiar el cel i la terra que són obra de Déu». Aristòtil, «que ha reduït a l’esclavitud a tants altres esperits lliures i a tants genis, mai va ser de cap manera útil a la humanitat [···]. Els teòlegs han utilitzat àmpliament tal filosofia i han fundat un tipus d’especulació en la que es combinen a la vegada una i altra doctrina. Els homes d’Estat [per ser considerats doctes] omplen les seus escrits i discursos de conceptes derivats de la mateixa font. [··· errors ···] consagrats per les institucions acadèmiques, els col·legis, les diverses ordres i fins i tot els governs». Per Bacon, la filosofia grega és una filosofia pueril: «Els grecs varen ser eterns nens, [···] filosofia que només sap de xerrameca i de litigis, sense mai engendrar i produir [···]». D’Aristòtil es pregunta «si a la seva física i metafísica no escolteu més sovint les veus de la dialèctica que les de la naturalesa. Quina altra cosa cap esperar d’un home que ha construït un món, per així dir-ho, a partir de les categories, que ha tractat sobre la matèria i el buit, de la rarefacció i de la densitat, basant-se en la distinció entre potència i acte? [···] el seu enginy era massa impacient i intolerant, incapaç d’aturar-se a ponderar el pensament dels altres i, de vegades, ni tan sols els seu propi pensament [···] d’obscur propòsit. [···] amb qualitats més pròpies d’un mestre d’escola que d’un investigador de la veritat».

Sobre Plató: va ser sobre tot un polític, i «tot el que va escriure al voltant de la naturalesa no té cap fonament, mentre que amb la seva teologia va corrompre la realitat natural, tant com ho havia fet Aristòtil amb la seva dialèctica».

Aquesta condemna de la tradició és als seus escrits [Temporis Partus Masculus (1602), Valerius Terminus (1603), Advancement of Learning (1605), Cogitata et visa (1607) i Redargutio Philosophiarum (1608)]. Bacon no va publicar aquests escrits, perquè els veia massa polèmics. També critica la tradició al pròleg de la Instaurado Magna i al primer llibre del Novum Organum (1620). On ataca a fons la lógica aristotèlic-escolàstica.

Bacon opina que les ciències de la seva època no són capaces de realitzar noves descobertes. Al mateix temps [Novum Organum], «també la lógica tradicional és inútil per a la investigació de les ciències». Es inútil, i perjudicial, perquè no serveix més que per a consolidar i transmetre els errors de la tradició.

El sil·logisme no fa res més que extreure conseqüències a partir d’unes premisses. La lògica no és però el que fixa les premisses. El sil·logisme «és un instrument incapaç de penetrar en la profunditat de la natura». No representa la realitat. Consta de proposicions i les proposicions, de paraules. Les paraules representen nocions. A les nocions dels sil·logismes de la filosofia tradicional i de l’escolàstica [segons Bacon]: «res hi ha de rigorós, ni a les nocions lògiques ni a les físiques. Substància, qualitat, acció, passió, i tampoc l’ésser mateix, no són veritables conceptes. Menys encara pesat-lleuger, dens-tènue, humit-sec, generació-corrupció, atracció-repulsió, element, matèria-forma [···] totes elles són nocions fantàstiques. Conceptes que se’ns presenten com a autèntiques aberracions perquè no han estat recollits i abstrets dels objectes seguint un mètode». El mateix s’aplica als axiomes: «a la constitució dels axiomes no es troben menys capricis i aberracions». S’obtenen de forma indeguda, per medi d’un passatge precipitat i il·legítim d’uns quants casos particulars fins l’universal. La falsa inducció, a la que Bacon oposa la veritable inducció, que avança cap als principis a través dels axiomata media i que procedeix amb cautela i paciència. Controlada de forma continua pels casos de l’experiència. «Dos són, i només poder ser dos, els camins per a buscar i descobrir la veritat. Un, des dels sentits i des del particular vola d’immediat fins als axiomes més generals i jutja d’acord a aquests principis, ja fixats en las seva veritat immutable, extraient d’ells els axiomes medis: tal és el camí que es segueix comunament. L’altre, dels sentits i del particular extreu els axiomes, ascendint de manera gradual i ininterrompuda l’escala de la generalització, fins arribar als axiomes més generales: aquest és el camí veritable, encara que els homes no l’hagin fins ara recorregut».

A la Instaurado Magna Bacon escriu que «la finalitat de la nostra ciència no és descobrir arguments, sinó arts; no és descobrir conseqüències que deriven dels principis prèviament suposats, sinó els principis mateixos [···] es necessita un mètode [···] s’han d’obtenir els axiomes de forma continuada i per graus, per a arribar només al final dels conceptes més generales [···] principis adequadament determinats, reconeguts per la naturalesa mateixa com els més coneguts en sí mateixos, i intrínsecs a les coses mateixes».

Al començament del primer llibre del Novum Organum, Bacon escriu: «L’home, ministre i intèrpret de la naturalesa, fa i entén en la mesura en que hagi observat l’ordre de la naturalesa, mediant l’observació de la cosa o amb l’activitat de la ment; no sap ni pot res més. [···] coincideixen la ciència i la potència humana, ja que la ignorància de la causa impedeix l’efecte, i a la naturalesa només se la pot manar si se l’obeeix: el que en la teoria desenvolupa el paper de causa, en l’activitat pràctica es converteix en regla».

Es pot actuar sobre els fenòmens, és possible intervenir amb eficàcia sobre ells. La única condició és conèixer bé les seves causes. Bacon veu clarament que, per obtenir millor resultats en la investigació, cal desenvolupar nous mètodes. Calen ajuts efectius a l’enginy humà: «la finesa de les operacions de la naturalesa supera infinitament als sentits i l’intel·lecte».

La lògica sil·logística pressuposa axiomes que la fan «més perjudicial que útil». Només serveix per a «establir i consolidar els errors que provenen de la cognició vulgar i no auxilia a la recerca de la veritat».

Bacon distingeix entre anticipacions de la naturalesa i interpretacions de la naturalesa.

• Les anticipacions de la naturalesa són nocions construïdes i obtingudes «d’un mode prematur i temerari». Nocions que arranquen fàcilment l’assentiment, «perquè al procedir de dades escasses, i bàsicament d’aquells que es donen per regla general, d’immediat ocupen l’intel·lecte i omplen la fantasia; són nocions elaborades amb un mètode equivocat». Sedueixen l’assentiment, però no porten «a nous fenòmens particulars».
• Les interpretacions de la naturalesa són resultat «d’aquell altre mode d’indagar, que es desenvolupa a partir de les coses mateixes en els modes adequats [··· interpretacions] recollides a partir de dades diverses i molt distanciades entre sí, no poden captar d’immediat l’intel·lecte; per tant, davant l’opinió comuna es presenten com difícils i estranyes, quasi semblants als misteris de la fe». Són les que constitueixen l’autèntic saber: el saber obtingut amb el veritable mètode. Són fecundes perquè existeix un mètode [el Novum Organum], un instrument nou i realment eficaç per a obtenir la veritat natural.

És doncs evident que el saber del passat no contribueix en absolut al progres de les ciències modernes sense desenvolupar un nou paradigma de la investigació. «[···] seria inútil esperar una gran renovació de les ciències mediant la superposició i la introducció del que és nou sobre el que és vell: és necessari portar a terme una completa instauració del saber, començant pels fonaments mateixos de les ciències, si no ens volem limitar a donar voltes en cercle, amb un avanç molt escàs i pràcticament inexistent».

Aquest canvi de paradigma vindrà en dues fases:

• La pars destruens: extreure de la ment aquells ídols [idola] o falses nocions que han envaït l’intel·lecte humà.
• La pars construens: l’exposició i justificació dels regles de l’únic mètode que pot tornar a posar en contacte la ment humana amb la realitat. L’únic mètode que serveix per a establir-ne un novum commercium mentís et reí.

Els idola

«Els ídols i les nocions falses que han envaït l’intel·lecte humà, amb arrels profundes, no només bloquegen la ment humana d’un mode que dificulta l’accés a la veritat, sinó que, encara que tal accés pogués produir-se, continuarien perjudicant-nos fins i tot durant el procés d’instauració de les ciències, si els homes, tenint-los en compte, no es decidissin a combatre’ls amb tot l’esforç possible» La primera funció de la teoria dels idola és fer prendre consciència de les nocions falses que obnubilen la ment i no els permeten el camí cap a la veritat.

Segons Bacon: «La ment humana es veu assetjada per quatre gèneres d’ídols. [···] El medi més segur per a expulsar i mantenir allunyats els ídols de la ment humana consisteix en omplir-la amb axiomes i conceptes produïts a través del mètode correcte que és la veritable inducció. Tanmateix, descobrir quins són els ídols representa ja un gran benefici». Els quatre tipus d’ídols, segons Bacon, són:

• Idola tribus [ídols de la tribu]: «fonamentats en la mateixa naturalesa humana i sobre la família humana mateixa o tribu [···]. L’intel·lecte humà és com un mirall desigual respecte als rajos de les coses; barreja la seva pròpia naturalesa amb la de les coses, que deforma i transfigura». Per exemple, suposa que a les coses existeix «un major ordre» que el que posseeixen en la realitat». «L’intel·lecte [···] imagina paral·lelismes, correspondències i relacions que en realitat no existeixen. Així va sorgir la idea de que “als cels tot moviment es produeix sempre d’acord amb cercles perfectes”, mai (excepte de nom) segons espirals o en forma de serpentí. [···] quan troba una noció que el satisfà perquè la considera verdadera o perquè és convincent i agradable, porta tot cap a legitimar-la i a coincidir amb ella. [···] menyspreant les instàncies contràries [···] se les rebutja, amb perjudici greu i danyí, per a mantenir intacta l’autoritat de les seves primeres afirmacions» Es tracta doncs del vici [com diríem avui en dia] d’errònia tendència verificacionista, oposada a l’adequada actitud falsacionista. [De Karl Popper] Aquesta ens diu que el progrés científic només és possible si s’és disposat a descartar una hipótesis, una conjectura o una teoria sempre que es trobin fets contraris a ella. L’intel·lecte té tendència a atribuir aquelles qualitats de quelcom que l’ha impressionat a altres objectes que no les tenen [les qualitats]. En definitiva, «l’intel·lecte humà [···] és influenciat per la voluntat i els afectes [···] creu que és veritat allò que prefereix i rebutja les coses difícils per la seva manca de paciència per a investigar; evita la realitat pura i simple, perquè deprimeix les seves esperances; substitueix per supersticions les supremes veritats de la naturalesa; la llum de l’experiència, per la supèrbia i la vanagloria [···]; les paradoxes les elimina, per ajustar-se a l’opinió del comú; i de modes molt nombrosos i sovint imperceptibles, el sentiment penetra en l’intel·lecte i el corromp». Els sentits també són enganyosos: «l’especulació es limita [···] a l’aspecte visible de les coses, i manca [···] l’observació del que hi ha en elles d’invisible [···]. L’intel·lecte humà, per pròpia naturalesa, tendeix a les abstraccions, i imagina que és estable allò que, en canvi, és mutable».
• Idola specus [ídols de la cova]: «procedeixen del subjecte individual. Cadascun de nosaltres, a més de les aberracions pròpies del gènere humà, posseeix una cova o gruta particular, en la que es dispersa i es corromp la llum de la naturalesa; això és així a causa de la pròpia i individual naturalesa de cadascú; a causa de la seva educació i de la conversa amb els altres, o degut als llibres que llegeix o a l’autoritat d’aquells a quins admira o honra; o a causa de la diversitat de les impressions, segons que aquestes es trobin amb que l’ànim és ocupat per preconceptes, o bé es trobi desocupat i tranquil». L’esperit individual «és divers i mudable, i resulta quasi fortuït». Heràclit no s’equivocava al afirmar: «Els homes van a buscar les ciències en els seus petits mons, no en el món més gran, idèntic per a tothom». També és possible que, basant-se en una part de saber personal [potser cert], s’extrapoli i es proposin sistemes filosòfics completament fantàstics: «Gilbert, després d’haver-se dedicat [amb notable èxit] a l’estudi del magnetisme [l’imant], va passar directament a construir una filosofia que es derivava únicament de l’argument específic que havia atret la seva atenció». També, «els alquimistes construïen una filosofia natural del tot fantàstica, i d’un abast mínim, perquè és fonamentada en uns quants experiments de laboratori». Altres «són dominats per l’admiració de l’antiguitat o per l’amor i l’atractiu de la novetat; pocs són els que s’arrisquen a defensar un camí intermedi, sense menysprear sistemàticament la doctrina antiga ni condemnar el que els moderns encertadament hagin descobert».
• Idola fori [ídols del mercat -del fòrum-]: Bacon escriu: «hi ha ídols que depenen, per dir-ho així, d’un contacte o del recíproc contacte entre els integrants del gènere humà: els nomenem ídols del fòrum, referint-nos al comerç i a la relació entre els homes». En realitat «la vinculació entre els homes té lloc a través de la parla, però els noms s’imposen a les coses d’acord amb la comprensió del comú de la gent, i aquesta deforme i inadequada adjudicació de noms és suficient per a commocionar extraordinàriament l’intel·lecte. Per a recuperar la relació natural entre l’intel·lecte i les coses, tampoc serveixen totes aquelles definicions i explicacions que sovint empren els savis per a estar previnguts i defensar-se en certs casos». Bacon sembla així excloure el que avui en dia nomenem «hipòtesis ad hoc».^[6] Bacon afegeix que «les paraules exerceixen una gran violència en l’intel·lecte i pertorben els raonaments, arrossegant als homes a innumerables controvèrsies i consideracions vanes». Els ídols del fòrum són els més molestos de tots «perquè s’insinuen davant l’intel·lecte mediant l’acord de les paraules; però també succeeix que les paraules es regiren i reflexen la seva força sobre l’intel·lecte, el que converteix en sofístiques i inactives la filosofia i les ciències». Els ídols que penetren en l’intel·lecte a través de la paraula són de dues classes: noms de coses inexistents [la sort, el primer mòbil, etc.] i coses que existeixen, però de manera confusa i indeterminada, abstretes de manera impròpia de les coses reals.
• Idola theatri [ídols del teatre]: «obra de les diverses doctrines filosòfiques i a causa de les pèssimes regles de demostració». Nomenats ídols del teatre perquè «tots els sistemes filosòfics que han estat acollits o elaborats com altres tantes faules aptes per a ser representades en un escenari i útils per a construir mons de ficció i de teatre [···] molts principis i axiomes de les ciències que foren afirmats per tradició, fe cega i descuit». El nou mètode, desconegut pels antics, permet arribar molt més lluny: «També un coix, si és al bon camí, pot superar a un corredor que s’hagi sortit de la ruta; perquè qui és fora de la ruta, quant més ràpid corre, més s’aparta i s’equivoca».

«[···] la teoria [···] dels ídols pot considerar-se, al menys fins a cert punt, com un precedent del modern concepte d’ideologia». [Karl Mannheim]

«[··· Bacon investiga] de manera global els prejudicis que empresonen l’esperit humà i l’aparten del veritable coneixement de les coses [···] la primera [doctrina] que va fer possible una utilització metòdica de la raó. [··· Bacon] enumera entre els idola tribus la tendència de l’esperit humà a conservar en la memòria sempre i exclusivament el positiu, oblidant les instantiae negativae. La fe en els oracles, per exemple, es nodreix segons ell d’aquesta manca de memòria en l’home, que recorda les profecies que s’acompleixen, però oblida les altres». [Hans-Georg Gadamer]

Per a Gadamer, els prejudicis són un element constitutiu de la ment humana [que no és ni serà mai una tabula rasa]. Karl R. Popper també ha insistit en aquesta qüestió, afirmant que una ment buida no veu res: la ciència està feta precisament de prejudicis o conjectures que l’experiència ha de sotmetre a comprovació.

Tanmateix, «aquestes anticipacions de la naturalesa que Bacon havia eliminat de la ciència, considerant-les com un fruit de l’arbitrarietat o del disgust davant l’experiència, es manifestaran com a quelcom essencial per al progrés de la ciència. [Paolo Rossi]

Boyle, els fundadors de la Royal Society, Gassendi a l’Europa continental, Newton i Darwin es consideraren seguidors i continuadors del mètode de Bacon.

L’objectiu de la ciència

Els projectes científics concrets de Bacon són, per exemple:

• Obtenir aliatges metàl·lics amb propòsits diversos.
• Fer més transparent, o irrompible, el cristall.
• Conservar llimones, taronges, ... a l’estiu.
• Madurar més ràpidament els pèsols, les maduixes o les cireres.
• Obtenir [barrejant ferro amb algun altre compost] un metall més lleuger i inoxidable.

Exemples on Bacon intenta «introduir una nova naturalesa en un cos determinat [···] engendrar i introduir en un cos determinat una nova naturalesa, o varies naturaleses distintes [···] l’obra i la fi de la ciència humana resideix en el descobriment de la forma d’una naturalesa en particular, és a dir, la seva verdadera diferència, o naturalesa naturant, o font d’emanació».

Bacon coincideix amb Aristòtil en que «el veritable saber és el saber mediant causes».^[7] D’aquestes causes «la final és tan lluny d’aprofitar a les ciències, que més aviat les corromp [··· només] la causa formal [··· s’ha de conèixer] si volem introduir noves naturaleses en un cos determinat». Conèixer les formes de les diverses coses o naturaleses vol dir penetrar en els íntims secrets de la naturalesa i atorgar poder sobre aquesta. Les paraules del llenguatge de la naturalesa serien els fenòmens, i les lletres de l’alfabet serien les formes, poques i simples.

Per entendre bé que vol dir Bacon quan parla de formes s’han de comentar dos nous conceptes introduïts per ell:

• El procés latent: aquell que no es veu a través de l’observació dels fenòmens: «No pretenem, en efecte, parlar de mesures, signes o graus del procés visible als cossos, sinó d’un procés reiteratiu, que en la seva major part no és apreciable pels sentits». És com una llei que regula la generació i la producció d’un fenomen.
• L’esquematisme latent: Bacon afirma que «cap cos pot dotar-se d’una nova naturalesa, ni pot transmutar-se adequadament i amb èxit en un cos nou, si no es coneix a la perfecció la naturalesa del cos que s’ha d’alterar o transformar». És l’estructura d’una naturalesa, l’essència d’un fenomen natural.

Comprendre la forma significa comprendre l’estructura d’un fenomen [l’esquematisme latent] i la llei que regula el procés que li és peculiar [el procés latent].

Els esdeveniments es produeixen d’acord a una llei. Descobrir i explicar aquesta llei és l’objectiu de les ciències. «[···] del descobriment de les formes es segueix la veritat en les especulacions i la llibertat en l’obrar». Bacon entreveu així, en cert mode, la realitat del bioquímic o, fins i tot, dels físics atòmics contemporanis.

Inducció per eliminació

Un cop eliminats els idola i conegudes les formes el procediment a seguir, segons Bacon, es basa en dues parts: «La primera consisteix en extreure i fer aparèixer els axiomes des de l’experiència, i la segona, en deduir i derivar nous experiments procedents dels axiomes». S’ha de seguir el mètode de la inducció. Però una «inducció legítima i verdadera, que constitueix la clau mateixa de la interpretació». No la inducció aristotèlica. Aquesta és, segons Bacon, una inducció per simple enumeració de casos particulars; «passa molt veloçment sobre l’experiència i els fenòmens particulars»; i de pocs fets n’extreu conclusions generals. La inducció de Bacon és una inducció per eliminació.

Suposem per exemple que s’investiga sobre el calor:

Es citen totes les instàncies: «hem de citar, davant l’intel·lecte, totes les instàncies conegudes que coincideixin en una mateixa naturalesa, encara que es trobin en matèries molt diverses». Si busquem la naturalesa del calor, hem de compilar una taula de presència [tabula praesentiae]. Registrant tots els casos o instàncies en que es presenta el calor.^[8]Es compila la taula d’absència [tabula declinationis sive absentiae in proximo]. Es registren els casos propers. Afins als anteriors però sense ser present la calor.^[9]Es compila la taula dels graus [tabula graduum]. On es registren tots els casos i instàncies en que el fenomen es presenta amb major o menor intensitat. En el nostre cas, la variació de calor en el mateix cos en diferents circumstàncies particulars.

A partir de les taules anteriors es fa la inducció en sentit estricte. D’acord amb el procediment d’exclusió o eliminació. L’home «[avança] primer per una via negativa, i només al final - després d’un procés complet d’exclusió - passa a l’afirmació». Per «exclusió» o «eliminació» Bacon entén exactament l’exclusió o eliminació de la hipótesis falsa.

El procediment es basa en argumentar per exclusió. Per exemple: és la calor un fenomen únicament terrestre? [No perquè el Sol és càlid] ... Es segueix argumentant per eliminació fins arribar a una primera verema [vindemiatio prima]. Una primera hipótesis coherent amb les dades anotades a les taules. Per exemple, Bacon arriba a la conclusió següent: «El calor és un moviment expansiu, constret, que es desenvolupa segons les parts menors».

Bacon intenta un camí diferent al dels empírics i al dels racionalistes: «Els que s’ocuparen de les ciències foren empírics i dogmàtics. Els empírics, com les formigues, acumulen i consumeixen. Els racionalistes, com les aranyes, produeixen per sí mateixos la seva tela. La via intermèdia és la de les abelles, que obtenen la matèria prima a les flors dels jardins i dels camps, transformant-la i digerint-la en virtut de la seva pròpia capacitat. [···]. Així, la nostra esperança és en la unió cada cop més estreta i més sòlida d’ambdues facultats, l’experimental i la racional, que fins ara no s’ha posat en pràctica».

L’experimentum crucis

Amb la «primera verema», Bacon pren la primera hipòtesis com a guia de la investigació posterior, que consisteix en la deducció i l’experiment, en el sentit de que de la hipótesis obtinguda s’han de deduir els fets que implica i preveu. Experimentar amb l’objecte de comprovar en condicions diverses si és que tals fets implicats i previstos per la hipòtesis es verifiquen en la pràctica.

Bacon idea un nombrós conjunt de tècniques experimentals [instàncies prerrogatives] que nomena amb noms molt fantasiosos [solitàries; emigrants; ostensives; clandestines; constitutives; conformes; monàdiques; desviades; etc.].

Tenen especial rellevància les «instancies de la creu».^[10] Aquestes instàncies discriminen entre dues naturaleses probables: «[···] porten una llum molt gran i posseeixen una mena de forta autoritat; de mode que el procés de la interpretació, un cop que ha arribat fins a elles, a vegades s’atura allà». Al llibre segon del Novum Organum no falten exemples d’investigacions que, per a ser solucionades, han d’apel·lar a experimenta crucis.

L’experimenta crucis es pot comparar amb l’experiment actual del mètode científic. Amb el control de les variables. La controvèrsia sobre la força dels experimenta crucis és encara viva actualment. A principis del segle XX, el físic i epistemòleg francès Pierre Duhem nega el poder de decisió que Bacon i molts altres filòsofs i científics han atribuït als experimenta crucis i també la seva possibilitat. A mitjans del mateix segle, Karl Popper sosté en canvi la possibilitat dels experimenta crucis i la seva validesa [no eterna]. Fins que es demostri el contrari [mètode de falsació].

A primera vista la inducció per eliminació de Bacon és semblant al mètode de Popper. La ciència avança pel camí de les conjectures i les refutacions. Però són mètodes diferents. Popper escriu: «En efecte, Bacon, Mili i els altres difusors d’aquest mètode d’inducció per eliminació creien que, eliminant totes les teories falses, podia fer-se valer la teoria verdadera. En altres paraules, no se n’adonaven de que el nombre de les doctrinas rivals és sempre infinit, encara que pel general a cada moment en particular puguem prendre en consideració només un nombre finit de teories».

Segons B. Farrington:

• És bastant evident que Bacon «s’enganyava respecte les dimensions i la complexitat de l’univers, quan proposa tractar dels “termes de la investigació”, o sigui per la seva definició mateixa de la “sinopsis de totes les naturaleses de l’univers”».
• La idea de que «puguem, si així ho volem, i com a propedèutica a la investigació científica, purificar la nostra ment dels prejudicis» és una noció «ingènua i equivocada».
• Bacon no era un científic i la seva concepció de la ciència era molt equivocada. Tanmateix, propaga la idea d’una ciència experimental i inspira la revolució industrial. La nova religió de la ciència amb la promesa d’un paradís a la Terra. La promesa d’un món millor assequible a la humanitat gràcies al coneixement.

Saber és poder [deia Bacon]. Poder sobre la naturalesa. Perillosa idea que fa als homes semblants als déus i que ha transformat el nostre món [segons Popper]. No era questa la idea original de Bacon que pensava que l’alliberament humà no vindrà a través de la ciència o de la tècnica com a tals. Únicament amb una ciència i una tècnica al servei de l’ideal de la caritat i de la fraternitat, concebudes com a instruments de redempció i d’alliberament.

Bacon preferia els experimenta lucífera als experimenta fructífera: aquells «posseeixen certament la meravellosa virtut o condició de no enganyar i de no desil·lusionar mai, perquè no tenen la tasca de produir una obra, sinó de revelar una causa natural. Així, qualsevol que sigui el resultat que proporcionin, satisfan el seu objectiu i solucionen el problema». Avui en dia diríem que: l’útil suposa el verdader i l’àmbit del verdader sempre és major que el de l’útil.

 

Jordi Coll Vera - 2020