Tornar a l'indexA
∎ Abductivisme
Teoria epistemològica, presentada com una alternativa intermèdia entre l'inductivisme i el deductivisme, que sosté que les hipòtesis i teories científiques no només han de poder ser refutades sinó també acceptades. S'accepten aquelles hipòtesis i teories científiques que suposen la millor explicació. Els moments fonamentals d'una ciència que fos «abductiva» són: problema, especulació, adaptació (o aplicació) i explicació. En el fons d'aquesta concepció de la ciència subjau el pragmatisme de Charles Sanders Peirce; l'objectiu de la ciència no és només l'explicació dels fenòmens, sinó també el coneixement útil i, per tant, la predicció i la decisió.
Veure deductivisme, inductivisme, pragmatisme.
∎ Ab ovo
Locució que significa, literalment, “des de l'ou” i, en sentit ampli, “des de l'origen”, “des del principi”. Prové d'Horaci que l'aplica als poetes que, al contrari d'Homer (el qual usa la tècnica d'in medias res), inicien la narració des dels seus inicis. Hi al·ludeix a l'ou doble o als dos ous postos per Leda, després d'aparellar–se amb Zeus metamorfitzat en cigne, dels quals va néixer Helena juntament amb els seus germans, la causa de la guerra de Troia. Si Leda no hagués post l'ou, Helena no hauria nascut, així que Paris no podria haver–hi anat amb ella, de manera que no hi hauria hagut cap guerra de Troia.
∎ A posteriori
Frase llatina usada en filosofia per indicar els elements, principis, estructures o coneixements que tenen com a fonament l'experiència sensible [la percepció] o que s'obtenen d'ella. Ens diu què és el que existeix i les seves característiques, però no ens diu que alguna cosa ha de ser necessàriament així i no d'altra forma, ni ens dona veritable universalitat. Aquest tipus de coneixement té caràcter particular i contingent: no pot garantir que el conegut es compleixi sempre i en tots els casos.
Veure a priori, epistemonike aísthesis.
∎ A priori
Frase llatina usada en filosofia per indicar els elements, principis, estructures o coneixements que no tenen un origen empíric, ja que descansen en la naturalesa de la pròpia raó.
Segons Immanuel Kant [Crítica de la raó pura], el coneixement a priori és aquell que és necessàriament veritable i universal, fins i tot abans d'anar al món de l'experiència, ja que no depèn de l'experiència. El seu fonament són les condicions transcendentals, pures, que no només no depenen i són anteriors a l'experiència sinó que són les condicions que fan possible l'objectivitat de l'experiència. Els judicis (o proposicions) a priori són universals i necessaris; allò peculiar del pensament kantià en aquest punt és la seva creença en l'existència de judicis sintètics a priori; per ser a priori no tenen el seu fonament en l'experiència i són universals i necessaris; per ser sintètics, són extensius, ens donen informació nova. Segons Kant, els judicis sintètics a priori no són possibles en la metafísica, però sí en les matemàtiques i la part racional de la física. [«4 + 3 = 7», «la línia recta és la distància més curta entre dos punts», «la quantitat de matèria de l’univers es manté invariable», «en tot moviment acció i reacció són sempre iguals»]. També tenen a veure amb la lògica [«pujar amunt», «sortir afora»].
Aristòtil defensa la prioritat dels sentits [nihil est in intellectu quod non prius fuerit in sensu]. Axioma filosòfic [base del sensualisme], la traducció del qual és «no hi ha res en l'enteniment que abans no hagi estat en els sentits», que resumeix la tradició que va d'Aristòtil a l'empirisme clàssic del s. XVII [5], passant per la filosofia escolàstica, i que afirma que l'enteniment pren les seves dades de l'experiència. Leibniz comenta aquest adagi afegint–li la precisió: «a no ser el mateix enteniment». Amb això indica que no està d'acord amb la concepció de la ment com una simple tabula rasa que va omplint–se de contingut a través de l'experiència, ja que, pensa Leibniz, hi ha d'haver quelcom d'innat [a priori] que permeti copsar els objectes, fer comparacions, inferir el senti d'una frase o fer interpretacions de la conducta d'altres persones.[6]
San Anselm exposa la prova a priori de l’existència de Déu. [7] Ayer sosté que no pot provar–se a priori l’existència de Déu, donat que les úniques proposicions a priori són les tautològiques i la proposició que afirma l’existència de Déu no és una tautologia. [8]
Veure a posteriori, empirisme, sensualisme, tautologia.
∎ Ab esse ad posse valet illatio
Un dels principis escolàstics de la conseqüència lògica formal, és a dir, vàlida per la sola forma entre «proposicions modals». Si un enunciat p és vertader, llavors p és possible; mentre que no és correcte concloure al revés: si p és possible, llavors p és veritable.
Veure modalitats alètiques.
∎ Acrasia
S’utilitza en contexts ètics o morals. Prové del grec “ἀκρασία” [akrasía] paraula composta, a la vegada, per l’alfa privativa “ἀ”, més “κρᾶσις” [krâsis] que significa mescla, però també tremp, és a dir, “temperament”. Manca de temperament. Deixar–se dur pels desitjos i apetits. Sinònim d’intemperància.
Debilitat de la voluntat: “Video meliora proboque, deteriora sequor” [Veig el que és millor i ho aprovo, però faig el pitjor [Ovidi], «No faig el bé que vull, sinó el mal que no vull» [Sant Pau].
No és, segons Aristòtil, un cas d'algú que «fa el mal sabent» sinó simplement que «si no s'és bo no s'és prudent» i només el prudent decideix bé.
«Hi ha una facultat que nomenem destresa, i aquesta és de tal naturalesa que és capaç de realitzar els actes que condueixen a l’objectiu proposat i assolir–lo;25 si l’objectiu és bo, la facultat és lloable; si és dolent, és astúcia; per això, també dels prudents diem que són destres i astuts. La prudència no és aquella facultat, però no existeix sense ella, i aquesta disposició es produeix per medi d’aquest ull de l’ànima, però no sense virtut, com hem dit i és evident, ja que els raonaments d’ordre pràctic tenen un principi, per exemple: "donat que tal és el fi, que és el millor" sigui quin sigui [···], i aquest fi no és aparent a l’home que no és bo, perquè la maldat ens perverteix i fa que ens enganyem en quant als principis de l’acció. De manera que és evident que un home no pot ser prudent, si no és bo». [9]
Suposem un sil·logisme amb dues possibles premisses majors: “Un pare ha de donar sempre bon exemple i no beure alcohol” i “Beure alcohol és agradable”. Afegim–ne una mateixa premissa menor compartida: “Això és alcohol”. La persona prudent raona segons la primera premissa major i pren com a conclusió: “No beure alcohol”. La persona feble de voluntat valora les dues premisses majors però es deixa portar per la segona (“Beure alcohol és agradable”) i pren com a conclusió: “Beure alcohol”. Sota la força del seu desig de plaer junta la premissa menor, comuna a tots dos sil·logismes, amb la premissa major del mal sil·logisme. I, en conseqüència, beu (o intenta beure). [10]
∎ Acte moral
Acte voluntari que es duu a terme en una situació de conflicte entre la raó i el que genèricament pot anomenar–se inclinació (passió, tendència, sentiment, interès, desig, etc.) tenint en compte la llei moral. A aquest «tenir en compte la llei moral», Kant l'anomena «representació de la llei» i l'acte moral és, segons ell, aquell en què el que és pensat com a objectivament necessari per a la raó s'imposa també a la voluntat com a subjectivament necessari.
«Només un ser racional posseeix la facultat d'obrar per la representació de les lleis, és a dir, per principis; posseeix una voluntat. Com que per a derivar les accions de les lleis s'exigeix raó, resulta que la voluntat no és altra cosa que raó pràctica. Si la raó determina indefectiblement la voluntat, llavors les accions d'aquest ésser, que són conegudes com objectivament necessàries, són també subjectivament necessàries, és a dir, que la voluntat és una facultat de no triar res més que el que la raó, independentment de la inclinació, coneix com pràcticament necessari, és a dir, bo». [11]
L'acte moral suposa consciència, llibertat i responsabilitat en qui l'executa i, sent tot això, en definitiva, una actuació de l'individu, pot produir–se de vegades un conflicte entre les decisions d'aquest i les necessitats i les imposicions de la societat.
Les estructures de l'acte moral són les característiques internes de l'acció humana perquè sigui considerada un veritable acte humà i, per aquesta raó, un acte moral, és a dir, susceptible de ser aprovat o rebutjat. En la consideració moral d'un acte es tenen en compte la motivació (per una causa digna o, al contrari, per afany de notorietat), el fi, del qual s'ha de tenir consciència i ha de voler ser aconseguit mitjançant l'acció, l'elecció adequada dels mitjans (no tot mitjà és moralment bo), el resultat de l'acció (bo i volgut) i les seves conseqüències (previstes) en una situació concreta donada.
L'acte moral és una totalitat o unitat indissoluble de diversos aspectes o elements: motiu, fi, mitjans, resultats i conseqüències objectives. El subjectiu i l'objectiu són aquí com dues cares de la mateixa medalla. L'acte moral no pot ser reduït a un dels seus elements, sinó que està en tots ells, en la seva unitat i relacions mútues. Així, doncs, encara que la intenció es trobi genèticament abans que el resultat, és a dir, abans que la seva plasmació objectiva, la qualificació moral de la intenció no pot deixar de prendre en compte el resultat. Al seu torn, els mitjans no poden ser considerats al marge de les finalitats, ni els resultats i les conseqüències objectives de l'acte moral tampoc poden ser aïllats de la intenció, ja que circumstàncies externes imprevistes o casuals poden donar lloc a resultats que l'agent no pot reconèixer com a seus.
Finalment, l'acte moral, com a acte d'un subjecte real que pertany a una comunitat humana, històricament determinada, no pot ser qualificat sinó en relació amb el codi moral que regeix en ella. Però, qualsevol que sigui el context normatiu i històric–social en què el situem, l'acte moral es presenta com una totalitat d'elements –motiu, intenció o fi, decisió personal, ocupació de mitjans adequats, resultats i conseqüències– en unitat indissoluble.» [12]
Això vol dir que, perquè un acte sigui moralment bo, ho ha de ser el motiu que l'impulsa, la finalitat amb què es fa, els mitjans que s'utilitzen, i el resultat i les conseqüències que se'n deriven necessàriament. A més, el subjecte humà ha de ser conscient, no sols del que l'impulsa a actuar, de les seves finalitats i dels mitjans, sinó del resultat i de les seves conseqüències, que han de preveure's raonablement. L'accent de la moralitat no ha de carregar–se únicament sobre la intenció del subjecte o sobre la mena d'acció que el subjecte fa, sinó sobre totes dues coses alhora, de manera indissoluble.
∎ Acte voluntari
Acció que una persona executa de manera conscient amb la intenció d'aconseguir un fi determinat. En la manera clàssica d'entendre–ho es distingeix entre: concepció del fi, o intencionalitat; deliberació, o examen de les raons i els motius, els pros i els contres, o simplement reflexió; elecció de l'opció o alternativa i decisió, o impuls de la voluntat de portar–la a la pràctica. Un acte voluntari s'oposa a un acte involuntari, per exemple, un acte reflex, i s'entén com a equivalent d'«acte lliure», podent–se definir com aquell acte que podria haver estat diferent si un l'hagués decidit i del qual un se sent responsable.
«Quan se'm diu que he fet alguna cosa perquè jo mateix he volgut, es voldrà dir que podia haver actuat d'una altra manera; i només quan es creu que jo podia haver actuat d'una altra manera és quan se sosté que jo soc moralment responsable del que he fet». [13]
∎ Adaequaetio rei et intellectus
Frase llatina que s'empra com a resum de la teoria de la veritat com a correspondència (entre la ment i l'objecte), considerada tradicional des d'Aristòtil fins a Tarski, passant per Tomàs d'Aquino en la filosofia escolàstica. Ve a ser una breu descripció d'aquesta teoria, amb la qual es destaca el seu aspecte essencial, a saber: l'adequació, igualtat o semblança –correspondència–, entre el que es pensa, o es diu, i el que és.
∎ Adiáphora (ἀδιάφορα)
Veure adiáphoros.
∎ Adiáphoros (ἀδιάáφορος) [Ètica estoica] (plural adiáphora)
L’indiferent. Segons cínics i estoics, es refereix a totes les coses indiferents. Les que no contribueixen ni a la virtut ni a la maldat. Que poden ser utilitzades tant per fer el bé com el mal. Per exemple la riquesa o la salut. Indiferents per a la felicitat humana, no pel fet de deixar als humans indiferents sinó perquè la felicitat es basa únicament en el comportament racional, en la virtut.
Pels estoics hi ha tres nivells d’indiferència: el que no es desitja ni es rebutja; el que es desitja o es rebutja per igual (per exemple escollir entre dos opcions iguals); el que atorga felicitat o infelicitat depenent de l’ús que se’n faci. Per Kant significa les accions que es creuen moralment indiferents, ni bones ni dolentes.
∎ Adikia (ἀδῐκία, ας, ἡ)
Iniquitat, injustícia. Maldat, manca d’escrúpols, deshonestedat. Violació de la legalitat, delicte, crim. Dany moral, falta, infàmia. Caos. Mals tractes. Desequilibri o desordre. Suspensió d’actes judicials.
∎ Adoxastos (ἀδόξαστος)
Segons els escèptics [com Pirró d’Elis] s’havia de romandre adoxastos: “sense opinió”.
∎ Adsensio
Del llatí assentire. De l’arrel sent– de l’indoeuropeu [“endavant”]. Assentiment, adhesió. Aprovar, consentir una acció. “sed ad haec quae visa sunt et quasi accepta sensibus adsensionem adiungit animorum quam esse vult in nobis positam et voluntariam”. [14]
Ciceró recull aquí la teoria estoica sobre l’assentiment. Si a través de la noció de visum es tractava de representar la passivitat del coneixement, ara amb el terme adsensio s’intenta donar compte de l’activitat o espontaneïtat del subjecte que coneix. La ment ha de decidir si assenteix o no assenteix a la impressió rebuda [visum]. Si l’accepta com a verdadera o la rebutja com a falsa. Aquest assentiment és, en principi, considerat com a in nobis positam et voluntariam. És a dir, es tracta de quelcom intern al subjecte que coneix i no de quelcom que li ve de fora. A més, és una decisió lliure. No causada directa i necessàriament per l’impuls provinent de l’exterior [15]. [16].
∎ Adsensus
Veure adsensio.
∎ Adýnaton (ἀδύνατον)
Impossible. [τὸ πεπρωμένον φυγεῖν ἀδύνατον] [17].
∎ Aestimabilia [Ètica estoica]
Les coses que tenen un valor [moral].
∎ Aestimabilis [Ètica estoica]
Valor o “tenir valor”.
∎ Àgape (ἀγάπη) Agápē
Àpat entre amics. Els antics cristians consideraven el moment de la comunió una àgape, el moment màxim d'amor en què el cos i la sang de Déu és consumit per la comunitat de creients.
Alguns filòsofs contemporanis de Plató usaren aquest el terme per a designar, per contraposició a l’amor personal, l’amor universal, entès com amor a la veritat o a la humanitat.
∎ Agathos (ἀγαθός)
El Bé. Això que és bo, sense connotacions físiques o estètiques particulars. Pot descriure l’excel·lència d’una persona de caràcter (la virtut ètica), per exemple, la seva valentia. Allò que du a un profit per al subjecte.
∎ Agnòsia (ἀγνωσία)
Actitud de qui afirma no saber–ne res. Incapacitat de reconèixer persones o objectes.
∎ Agnosticisme (αγνωστικισμός)
Literalment: sense coneixement, no saber, ignorar. Terme encunyat per Thomas Henry Huxley (1825–1895), en 1869, per a diferenciar el seu sistema d'idees del dels metafísics, en el si de la Metaphysical Society, que mantenien poder provar l'existència de Déu o sostenien la racionalitat de la fe. En general, suposa l'afirmació que no cal creure en allò sobre el que no existeixen suficients proves. En sentit estricte, sol entendre's com l'afirmació que no és possible afirmar racionalment l'existència de Déu ni la seva no existència.
«L'agnosticisme es descriu pròpiament com un credo en la mesura que expressa fe absoluta en la validesa d'un principi que és alhora ètic i intel·lectual. Aquest principi pot determinar–se de diverses maneres, però tots es redueixen al següent: no és correcte que algú digui que està cert de la veritat objectiva d'un enunciat tret que pugui aportar proves que lògicament justifiquin aquesta certesa. Això és el que l'agnosticisme afirma; i, al meu entendre, això és l'essencial de l'agnosticisme». [18]
∎ Ágraphos nómos (ἄγραφοσ νόμος)
Llei no escrita [llei natural].
«Amics meus, us miro a tots els que sou presents com a parents, com amics i com a conciutadans, no per la llei, sinó per la naturalesa. Perquè per la naturalesa el semblant és lligat al seu semblant; però la llei, que és tirà dels homes, força i violenta la naturalesa en una infinitat d’ocasions». [19] El sentit de la frase sembla ser que la llei de la ciutat–Estat és sovint estreta i tirànica i contraria a les lleis naturals (ἄγραφοι νόμοι). [20]
∎ Aión (αἰών, αἰϝών)
Déu grec del temps, junt amb Cronos (χρόνος) i Kairos (καιρός).
∎ Aísthesis (αίσθηση)
Experiència sensorial del món natural. Sensació. Coneixement adquirit per l’experiència sensible cap a la imaginació [phantasía (φαντασία)]. Actualment la branca de la filosofia que tracta de l’art i de la bellesa en general.
“En quant a allò que havia estat confiscat [aprehensió] per medi de la sensació, a això mateix nomenava sensació, i si havia estat confiscat de tal manera que no podia ser rebutjat per la raó, ho nomenava coneixement, i si no, ignorància; a causa d’aquesta existia també la conjectura, que era dèbil i comú amb la falsedat i el desconegut”. [21]
∎ Aisthethón
El sensible. El que es percep amb els sentits. Utilitzat per Plató en contrast amb noeton [intel·ligible] per tal d’indicar l'aspecte visible de la causa primigènia del món manifestat.
∎ Aitia (Αίτια)
Causa.
∎ Aitiôdes [Estoics]
Proposició no simple, causal.
«Causal és la proposició que es construeix per medi de perquè, com “perquè és de dia hi ha llum”, doncs el primer és com la causa del segon». [22]
«Una proposició causal és verdadera quan conclou en una proposició conseqüent començant des d’una verdadera, però no té a la que comença com a conseqüent de la que conclou, com, per exemple, “perquè és de dia, hi ha llum”. Doncs a “és de dia” segueix com a conseqüent “hi ha llum”, però a “hi ha llum” no segueix “és de dia”. Una proposició causal és falsa quan comença des d’una proposició falsa o no conclou en la conseqüent o té a la que comença com a conseqüent de la que conclou, com, per exemple, “perquè és de nit, Dió passeja”». [23]
∎ Áitión (αἴτιον)
Causa o responsabilitat.
∎ Akolasia (ἀκολασία)
Desmesura.
∎ Akólouthon (ᾰ̓́κόλουθον) [Ètica estoica]
Disposició conseqüent.
∎ Akrasia (ἀκρασία)
Literalment, “mala mescla”. Falla del caràcter que es mostra com a incontinència emocional o voluntat molt dèbil. Quan algú actua sense consistència o contra el seu millor judici malgrat conèixer perfectament el que és correcte. Debilitat moral.
∎ Aidós (αἰδώς)
Vergonya. Respecte. Reverència. Deessa de la vergonya, la modèstia i la humilitat. Deïtat que representa el sentiment de la dignitat humana, com una qualitat de reverència o vergonya que reprimeix els homes de fer allò inapropiat.
∎ Alektruaina (ἀλεκτρύαινα)
Paraula inventada per Aristòfanes [Els núvols], paradigma de la preocupació per l’arbitrarietat de l’assignació del gènere gramatical. Segons Aristòtil, Protàgores d’Abdera és qui va distingir per primer cop els tres gèneres gramaticals del grec: “Protàgores distingí els gèneres dels noms en masculins, femenins i inanimats” [24] ― es lamentava de que els substantius μῆνις [ira] i πήληξ [elm] fossin femenins, doncs creia que tals referents eren en virtut del seu significat més típicament masculí que femení, convenint–los, en conseqüència, un gènere masculí. [25]
Veia així Protàgores un cas d’incoherència en l’adscripció del gènere en virtut de la manca de motivació. Assumia, per tant, que el natural en l’adscripció del gènere gramatical és precisament la motivació semàntic. Segurament Sòcrates o altres sofistes també es preocuparen per aquest tema, doncs a la comèdia “Els Núvols” Aristòfanes posa en boca de Sòcrates la paraula femenina ἀλεκτρύαινα [gallina], desconeguda en grec, en lloc de l’habitual ἀλεκτρύων [gall].
El propi Aristòtil tracta en algun altre passatge de la seva obra [26] sobre la incongruent assignació d’entitats inanimades als gèneres masculí i femení, quan existeix ja un gènere per als objectes inanimats [σκεῦος]: el gènere neutre.
∎ Alétheia (αλήθεια)
Allò que és evident o veritable. Revelació o extracció de quelcom oblidat. El que distingeix el coneixement genuí [episteme (ἐπιστήμη)] de la creença u opinió(δόξα).
∎ Alēthḗs (ἀληθής) (argument)
Real, genuí, verdader, honest.
«Pensen que tres arguments es corresponen entre sí, el conclusiu, el verdader i el demostratiu; que, d’aquests, el demostratiu és sempre verdader i també conclusiu, el verdader és sempre conclusiu, però no necessàriament també demostratiu, i el conclusiu no és sempre verdader ni demostratiu. Doncs, sent de dia, un argument com aquest: “si és de nit, hi ha foscor; però certament és de nit, aleshores hi ha foscor” és conclusiu perquè és presentat en la forma correcta, però no és verdader degut a tenir falsa la segona premissa, la menor “però certament és de nit”. I el que, "sent de dia, aleshores hi ha llum”, és a la vegada conclusiu i verdader, perquè és presentat en la forma correcta i perquè obté una conclusió verdadera per medi de coses verdaderes». [27]
∎ Alètic
Adjectiu que deriva del grec αλήθεια, alétheia. S'aplica als enunciats de la lògica considerats com funcions veritatives o funcions de veritat. Es diu, per exemple, que l'enunciat compost «P i Q» és funció de veritat dels enunciats «P» i «Q» que ho componen, segons la definició donada de la conjunció «i». «P i Q» és, per tant, un enunciat alètic–funcional, o un enunciat veritatiu–funcional o, simplement, una funció de veritat. L'adjectiu s'aplica també a les modalitats de veritat, o modalitats alètiques. [28]
Veure alétheia, modalitats alètiques.
∎ Alteritat (del llatí alter, “un altre”)
Característica contrària a identitat. Com a característica general de les coses –que són múltiples i diverses entre si–, Plató, que l'anomena «l'altre», li dona el rang de ser una de les propietats generals (o classes generals) de les idees, o formes, juntament amb el moviment, la quietud, l'existència (o el ser) i la igualtat.
És el que fa que cada cosa sigui «una altra respecte de les altres»:
«I afirmem que aquesta [figura] s'estén a través de tots aquests gèneres: doncs cada cosa és una altra respecte de les altres no per la seva pròpia naturalesa, sinó per a participar de la figura de l'altre». [29]
Així com l'existència pròpia del no ser:
«Quan diem el no ser, segons sembla, no diem alguna cosa contrària a l'ésser, sinó simplement un altre». [30]
El no ser no pot existir en un sentit absolut, sinó només relacional: el no ser existeix només en la mesura que una cosa «no és» l'altra; en la multiplicitat del que és.
Per a Aristòtil l'alteritat és la diferència. La lògica del gènere i la diferència li basta per a poder precisar amb sentit el que alguna cosa és o no és.
La filosofia de Hegel dona a l'alteritat, amb el nom de l'altre, un lloc destacat, i fins a necessari, en la constitució del sentit (i de la realitat) de les coses. Tot és el que és, però la comprensió d'allò que alguna cosa és depèn de comprendre allò que no és, perquè res és simplement; tot es relaciona –dialècticament– amb tot. El finit no és només un límit quantitatiu; és la negació de totes les altres coses que pot ser: no ser (qualitativament) aquestes altres coses és el seu sentit. Entre les coses que per a ser plenament necessiten l'altre hi ha en particular el jo.
«El que està en el fons de tota determinabilitat és la negació (omnis determinatio est negatio, com diu Spinoza). [···] I aquesta negació és el que anomenem límit. Alguna cosa és el que és en el seu límit i pel seu límit. No s'ha de considerar el límit com purament exterior a l'existència, sinó més aviat com embolicant l'existència sencera. Quan es confon el límit quantitatiu amb el qualitatiu, es considera el límit com una determinació exterior a l'existència. Aquí només es tracta del límit qualitatiu. Quan es considera l'extensió, les tres jovades, per exemple, d'una terra es té el límit quantitatiu. Però aquesta terra és un prat, no és una muntanya, i aquest és el seu límit qualitatiu. –L'home, si vol ser realment, ha d'existir i limitar–se fins a el fi. Aquell que es disgusta massa davant el finit no aconsegueix cap realitat, s'agita al món de les abstraccions i es consumeix dins de si mateix.
Si considerem ara el que tenim en el límit, trobarem que tanca en si mateix una contradicció i que es produeix així com un moment dialèctic. El límit, en efecte, constitueix, d'una part, la realitat de l'existència, i, d'una altra, és la seva negació. Però quan negació de quelcom no és el no–ser abstracte en general, sinó un no–ser que és, o el que anomenem l'altre. En l'alguna cosa ens és donat també l'altre i sabem que tenim, no solament l'alguna cosa, sinó l'un altre també. [···] Plató diu: Déu ha compost el món de la naturalesa de l'un i de l'altre (ton eterôu)». [31]
La filosofia contemporània, en autors sobretot com Husserl, Sartre, Merleau–Ponty i Lévinas, ha desenvolupat el concepte d'alteritat com la presència necessària de l'altre, no només per a l'existència i constitució del propi jo, sinó sobretot per a la constitució de la intersubjectivitat.
∎ Amphibolía (ἄμικτος)
Ambigüitat.
«L’ambigüitat és l’expressió verbal (léxis) que significa dues o més coses lingüística i bàsicament i d’acord amb la norma mateixa, de mode que pot aplicar–se al mateix temps a varis usos amb la mateixa dicció. Per exemple, l’expressió auletrìs péptoke [32] [···] i aulé trìs péptoke» [33].» [34]
∎ Ámiktos (ἄμικτος)
Pur, sense mescla.
∎ Anamnésis (ἀνάμνησις)
Record, reminiscència, rememoració. El record com a font de coneixement. Sòcrates afirmava que el record de l’ànima ens ajuda a reconèixer una veritat matemàtica sense la necessitat d’una experiència sensorial. Per a Plató, habilitat per a recordar la forma immutable [l’eidos, (εἶδος)], evidència de la preexistència de l’ànima humana.
∎ Ananké (ἀνάγκη)
La mare dels déus primordials (les Moires). El destí. [Heimarmene, Ἑιμαρμενη]. La necessitat lógica o causal de quelcom que no pot ser de cap altra manera com la que és. Segons Aristòtil, la causa eficient de quelcom du al seu efecte i la conclusió d’un sil·logisme vàlid produeix la seva conclusió degut a Ananké. Seguit de causes i efectes que tenen per resultat una conseqüència inevitable, més forta que la voluntat dels déus. El destí és personalitzat per les “moires” que s’encarreguen de la implementació en els éssers concrets.
Veure heimarmene.
∎ Anankaîon (ἀναγκαῖος)
Proposició necessària.
«Proposició [axioma, άζίωμα] és el que és verdader o fals, o quelcom complet en sí mateix que enuncia per sí mateix quant hi ha en sí mateix, com diu Crisip en la seva obra Definicions lògiques: “Una proposició és allò que nega o afirma per sí mateix quant hi ha en sí mateix, com “és de dia”, “Dió passeja”. Rep el nom de proposició pel fet de que es proposa o es rebutja quelcom. Doncs qui diu “és de dia” sembla proposar el ser de dia. Sent, doncs, de dia, resulta verdadera la proposició presentada, no sent–ho, falsa». [35]
∎ Anatýpõma (ἀνατύπωμα)
Representació. Imatge mental.
«Diuen els Estoics que el criteri de la veritat és la representació aprehensora. Entendrem aquesta si abans coneixem què és per a ells la representació i quines són les diferències dels tipus en que es divideix. La representació, doncs, és una impressió en la ment, segons els Estoics». [36]
∎ Andreia (ανδρεια)
Fortalesa. Valor o bravura.
∎ Anemos (ανεμος)
Vent, aire. Ànima com a principi vital. Ànim.
∎ Anissos (άνισος)
Desigual.
∎ Anomos (ἄνομος)
Sense llei. Inic, transgressor, gentil o pagà.
∎ Anthropos (ἄνθρωπος)
Humà.
∎ Antikeímena (αντικείμενα)
Els oposats.
«Els Estoics consideren que només els negatius són els oposats dels afirmatius [···] afirmen que res del que es diu amb negació és contrari de res, doncs el contrari de la virtut seria la no virtut i el contrari de la maldat seria la no maldat, sent així que sota la no virtut cauen la maldat i altres moltes coses [···] excepte la virtut, i sota la no maldat cauen la virtut i tota la resta. Totes les coses seran, doncs, el contrari d’una sola cosa i el contrari de la virtut i de la maldat serà el mateix, si és que la virtut no és el contrari de la maldat, sinó la no maldat. Resultarà que el contrari del virtuós i del maligne sigui el que és al mig, i això és absurd, sobre tot si el que és al mig tant és el mateix com si no ho és. Resultarà també que tot el que cau sota el que és propi de dos contraris com la virtut i la no maldat, siguin qualitats i tals o quals coses, accions i tot el que existeix, i això és en desacord. D’aquesta manera, doncs, els Estoics distingiren també els contraris i els oposats per negació». [37]
∎ Antikeímenon makhómenon
Oposat contradictori [incompatible].
«No ometem el que diuen els Estoics, que diferencien les disjuntives per naturalesa de l’oposat contradictori [incompatible]; i era incompatible el que no pot ser conciliat al mateix temps...: “és de dia o és de nit” o “parlo o callo” [···]. Oposat és el que excedeix amb la negació». [38]
∎ Antilogia (ἀντιλογίᾳ)
Disputa. Controvèrsia. Contradicció entre enunciats, o bé argumentacions oposades. A Protàgores, el primer dels sofistes coneguts, se li atribueix una obra sobre Antilogies o Arguments oposats. Donar raons sobre una cosa i la seva contradictòria [l’art dels sofistes]. Aquesta manera contradictòria de raonar [l’antilogisme] va contribuir al seu descrèdit i al relativisme i l’escepticisme filosòfics.
Veure escepticisme.
∎ Antipeponthós
Reciprocitat, canvi [metadosis, “intercanvi comercial”]. Predicat invers [en forma passiva].
Qui ha obrat indegudament es converteix en deutor d’una persona o de la llei, pel cas és igual. Quan la rígida igualtat del talió es converteix en analogia, tenim aquí un principi commutatiu del que en depèn la llibertat i vida dels ciutadans. Els pitagòrics veien en aquesta qualitat: to antipeponthós, la qualitat eminent de la justícia. [39]. En això es manifesta la pobresa d’una vida jurídica i civil que es limita a l’esfera del Dret d’obligacions i del dret penal.
«Diuen [els estoics] que l’enunciat [tò lektón] és el resultat d’una representació racional [imatge mental]. [···] afirmen que, dels enunciats, uns són complets en sí mateixos i altres incomplets [deficients]. Són incomplets els que tenen enunciat inacabat [incomplet], com “escriu”, doncs tractem de saber qui escriu. Complets en sí mateixos són els que tenen l’enunciat autosuficient, com “Sòcrates escriu”. Entre els enunciats incomplets s’inclouen els predicats; i entre els autosuficients, les proposicions, els sil·logismes, les preguntes i les indagacions. El predicat és el que es diu respecte quelcom, o l’assumpte relacionat amb algun o alguns, segons diuen els [seguidors] d’Apol·lodor [Apol·lodor el Gramàtic], o be l’enunciat incomplet relacionat amb un cas recte en la formació d’un judici [axioma, άζίωμα]. Dels predicats uns són accidentals [congruents], com per exemple “navegar entre esculls”. A més, dels predicats uns són rectes [40], altres inversos [oblics] i altres neutres. En efecte, els rectes són els que enllacen amb un dels casos oblics per a la formació del predicat; per exemple “escolta”, “ves”, ”discuteix”. Inversos són els que enllacen amb un sintagma de passiva, com “soc vist”, “soc escoltat”. I els neutres són els que no es comporten de cap d’ambdues maneres, com “medita”, “passeja”. Els reflexius són compresos entre els inversos però sent inversos [passius] indiquen activitats com “s’afaita” [41]. Doncs qui s’afaita actua [en l’acció] sobre sí mateix. Casos oblics [plagíai ptóseis] són el genitiu, el datiu i l’acusatiu». [42]
∎ Aóriston (ἀόριστον)
Proposició simple, indeterminada.
«[Proposicions, axiomes] “simples” són les que no consten ni d’una proposició repetida dos cops, ni de proposicions diferents amb un o més nexes... Es nomenen proposicions “simples” ja que no consten de proposicions sinó d’algunes altre coses... Proposicions “no simples” són, per així dir–ho, les dobles, les que consten d’una proposició repetida dos cops o de proposicions diferents amb un nexe o més, com per exemple, “si és de dia, és de dia”, “si és de nit, hi ha foscor”, “és de dia i a la vegada hi ha llum”, “o és de dia o és de nit”. I de les simples unes són “determinades”, altres “indeterminades” i altres “intermèdies”. “Determinades” són les expressades amb l’ús del demostratiu, com “aquest camina”, “aquest s’asseu”, doncs indico a un home en particular. “Indeterminades” són, segons ells [els estoics], aquelles en les que una part indeterminada és la important, com, per exemple, “algú s’asseu” o “Sòcrates passeja”. De manera que “algú passeja” és indeterminada perquè no determina a cap passejant en particular; pot , en efecte, ser expressat en comú de cadascun d’ells. La proposició “aquets s’asseu” és determinada donat que en veritat determina la persona indicada. Y la proposició “Sòcrates s’asseu” és intermèdia perquè en veritat ni és indeterminada, doncs determina la imatge, ni és determinada, doncs no és expressada mediant l’ús demostratiu, sinó que sembla ser intermèdia entre ambdues, la indeterminada resulta verdadera... sempre que la determinada sigui trobada verdadera... Diuen [els estoics] que la proposició determinada, com “aquest s’asseu” o “aquest passeja”, és verdadera quan el predicat, com “asseure’s” o “passejar”, convé a l’al·ludit pel demostratiu». [43]
∎ Aóristos (ἀόριστος)
Indefinit, indeterminat. Sense límits.
∎ Apagogé (ἀόριστος)
Per Aristòtil, raonament per reducció a l'absurd, o també el que s'ha anomenat abducció, en el sentit de raonament que empra premisses poc certes.[Primers analítics]
Veure apódeixis, epagogé.
∎ Apatheia (ἀπάθεια)
Pels estoics, estat mental assolit quan s’és lliure d’alteracions emocionals. Alliberament de tota passió. Absència de desig. Apatia.
∎ Apérantos (απέραντος)
Vast, sense fi, il·limitat. Argument inconclusiu.
«Diuen [els estoics], doncs, que l’argument inconclusiu es produeix de quatre maneres: bé per incoherència, bé per excés, bé per ser presentat en forma incorrecta, bé per omissió. Doncs bé, es produeix per incoherència quan les premisses ni tenen cap relació ni connexió entre sí ni tampoc amb la conclusió, com en aquest argument: “si és de dia, hi ha llum; però certament es ven blat en la plaça, aleshores hi ha llum”... Per excés es produeix l’argument inconclusiu quan des de fora i com excedent s’associa quelcom a les premisses, com en el que es així: “si és de dia, hi ha llum; però certament és de dia, i la virtut és útil, aleshores hi ha llum; però certament és de dia, i la virtut és útil, aleshores hi ha llum”... Per ser presentat en forma incorrecta es produeix un argument inconclusiu quan és presentat en alguna forma de les considerades que no són correctes; per exemple, sent correcta la forma d’aquest: “si el primer, el segon; però certament el primer, aleshores el segon”, i donant–se també “si el primer, el segon; però certament no el primer, aleshores el segon”, diem que el que és presentat en aquesta forma: “si el primer, el segon; però certament no el primer, aleshores no el segon” és inconclusiu, no perquè sigui impossible que en aquesta forma es presenti un argument que conclogui una veritat per medi de veritats (doncs és possible, com per exemple: “si tres és quatre, sis és vuit; però certament tres no són quatre, aleshores sis no són vuit”), sinó perquè és possible que alguns arguments incorrectes siguin construïts d’aquesta forma, com també aquest: “si és de dia, i ha llum; però certament no és de dia, aleshores no hi ha llum”. I per omissió es produeix l’argument inconclusiu quan s’omet alguna de les seves premisses conclusives. Per exemple: “la riquesa és un mal o la riquesa és un bé; però certament la riquesa no és un mal, aleshores la riquesa és un bé”. Doncs s’omet en la disjuntiva el que la riquesa sigui indiferent, de manera que l’argumentació correcta és més bé aquesta: “la riquesa és un bé o un mal o és indiferent; però certament la riquesa no és un bé ni és un mal, aleshores és indiferent”». [44]
∎ Ápeiron (τὸ ἄπειρον)
Sense límits. Segons Anaximandre, extensió il·limitada de l’univers com a matèria indiferenciada. Plató es refereix molt poc a l’ápeiron. Aristòtil diu que és Déu. Per a Plotí és el principi material del canvi.
∎ Aphrosyne (ἀφροσύνη, ῆς, ἡ)
Bogeria. Insensatesa. Ridícul.
∎ Áphthartos (ἅφθαρτος)
Incorruptible, immortal, imperible. Segons Demòcrit, [els déus] són éssers superiors, mortals, encara que viuen més temps que els homes: són δύσφθαρτα [difícils de destruir] , però no ἅφθαρτα [immortals]. [45]
∎ Apocatàstasis (αποκαθιστώ)
Restauració completa. Restitució de l’estat original. Concepte molt utilitzat per Orígens amb el sentit de que, al final dels temps, tots, pecadors i no pecadors, tornaran a ser ú amb Déu. Es complirà la paraula de Sant Pau: Deus erit omnia in omnibus (1 Cor. 15,28, que significa que, finalment, el mal deixarà d’existir, ja que, si Déu és en tot, no hi haurà lloc pel mal.
∎ Apodeiktikós (ἀποδεικτικός)
Argument demostratiu.
«El [argument] demostratiu es diferencia del verdader perquè el verdader pot tenir tot manifest, dic les premisses i la conclusió, mentre que el demostratiu pretén tenir quelcom més, vull dir, el que la conclusió, que no es manifesta, sigui revelada per les premisses. Per la qual cosa, l’argument “si és de dia, hi ha llum; però certament és de dia, aleshores hi ha llum”, que té manifestes les premisses i la conclusió, és verdader i no demostratiu; però l’argument “si té llet als pits ja ha donat a llum; però certament té llet als pits, aleshores ja ha donat a llum”, a més de ser verdader, és també demostratiu, doncs no tenint la conclusió manifesta... la revela per medi de les premisses». [46]
Veure apodíctic.
∎ Apódeixis (ἀπόδειξις)
Demostració.
Aristòtil [als capítols 23, 24, 25 del llibre segon dels Primers analítics] estableix tres formes possibles de raonament. El capítol 25, el dedica al tipus de raonament conegut com apagogé [abducció, retroducció o presumpció]. Diferencia explícitament aquesta apagogé de l’epagogé [inducció] i de l’apodeixis [deducció].
Veure apagogé, epagogé.
∎ Apodíctic
Derivació llatina del grec Apodeiktikós. Allò que és demostrable absolutament i necessàriament veritable sota qualsevol circumstància. Per Aristòtil, s’oposa a dialèctic (de raonament probabilista) com a raonament científic i, per Kant, s’oposa a assertòric (de veritat no demostrada) i a judici problemàtic (de veritat probable o versemblant). Auto evident.
∎ Apòdosis (ἀπόδοσις)
Explicació. Segona part d’un discurs en la que es completa o tanca el sentit pendent a la pròtasis(πρότασις).
∎ Apokaluptein (αποκαλουπτίνη)
Revelar, descobrir destapar. Es refereix a la manifestació de Déu jutge i salvador en l’últim dia. La manifestació gloriosa de Crist. [1Cor_3,13] [1Pe_1,5] [1Pe_5,1] [Lc_17,30] [Rom_1,18] [Rom_8,18]
∎ Apókrisis (ἀπόκρισις)
Separació. Terme atribuït al filòsof presocràtic Anaximandre de Milet. Descrit com a procés de la creació del món. Per Anaximandre representa la separació de la Unitat de l’Il·limitat en parells oposats que donen origen al nostre món.
El terme té també el significat de resposta sòlida [47], de referència en filosofia. El contingut publicat i minuciosament revisat i avalat com a veraç.
∎ Apókruphos (ἀπόκρυφος, ον)
Secret. Amagat. Origen de la paraula apòcrifs (ἀπόκρυφος), ocult . Els llibres apòcrifs són el conjunt de textos que no formen part del cànon de la Bíblia, però que es van produir durant el mateix període i amb un estil similar i que se solen estudiar quan es vol conèixer bé la Bíblia. La majoria dels llibres apòcrifs contenen doctrines que foren declarades heretgia per algunes esglésies cristianes.
∎ Ápoios ousía
L’ésser [o la substància] necessitat de qualitats”
Veure ousía.
∎ Aponía (ἀπονία)
Absència de dolor, o sense dolor. Terme utilitzat pels filòsofs epicuris. L’objectiu de la vida humana és la felicitat, i la felicitat identificada amb el plaer o l’absència de dolor físic i mental. Pera assolir el plaer era necessaria l’aponia, la supressió de tot dolor físic, i l’ataràxia(ἀταραξία),la eliminació de les pertorbacions mentals.
∎ Apophantikón (ἀποφαντικόν)
Enunciat declaratiu. Discurs o proposició que declara el que és (o no és), que presenta una veritat (o la nega), limitant–se a descriure el fet, sense argumentar o interrogar–se sobre els seus fonaments o condicions [apofàntic]. Per Aristòtil, és l’únic discurs objecte de la lògica.
«També nomenen [els estoics] a altres [decibles] “declaratius”, que diem quan declarem quelcom, com “Dió passeja”. I també “indagacions”, que diem al indagar, com “on viu Dió?”». [48]
∎ Apophatikón (ἀποφατικόν)
Proposició simple, negativa [ἀπόφημι, apophēmi: negar]. Axioma simple, o no simple, prefixat amb un “No” [oúkhi] [49].
«Dins les proposicions [judicis] “simples” es troben "la negativa”, “la denegativa”, “la privativa”, “la predicativa”, “la determinativa” i “la indeterminada”... La proposició “negativa” és, per exemple, “no és de dia”. Una varietat d’aquesta és la “sobrenegativa” [···] és la negativa de la negativa, com, per exemple, “no és no és de dia”. I estableix que “és de dia”. Denegativa és la que consta d’una part denegativa i d’un predicat, com “ningú passeja”. Privativa és la que consta d’una partícula privativa i de quelcom com una proposició, com, per exemple, “aquest és insociable”. Predicativa és la que consta d’un cas recte i d’un predicat, com “Dió passeja”. Determinativa és la que consta de un cas recte demostratiu i d’un predicat, com “aquest passeja”. Indeterminada és la que consta d’una part indeterminada o parts indeterminades i d’un predicat, com, per exemple, “algú passeja”, “ell es mou”». [50]
∎ Apoproegména (ἀποπροηγμένα) [Ètica estoica]
Coses “rebaixades” [no preferibles, rebutjables], però, al no ser absolutament dolentes, permeses [reiecta].
∎ Aporía (ἀπορία)
Dificultat de pas (literalment), “sense un camí”. Endevinalla, perplexitat, contradicció que dificulta o inhibeix un raonament. Segons Aristòtil, afirmacions individualment plausibles però col·lectivament inconsistents. Contradicció insoluble en un raonament. Un exemple típic són els sofismes(σοφισμα)de Zenó, que tractava de demostrar la inexistència del moviment.
∎ Apostasia (ἀπoστασία)
Desertar. Abandó, retractació. Renúncia o abjuració de la fe en una religió. Canvi de doctrina o d’opinió.
∎ Apotegma (ἀπόφθεγμα)
Dita breu i sentenciosa.
∎ Apoteosis (ἀποθέωσις)
Es refereix a elevar un mortal (un heroi) al rang d’un déu pagà o de Déu. Tributar a algú grans honors o lloances.
∎ Apriorisme
Terme que s'aplica a aquella teoria del coneixement que sosté que la veritat d'un enunciat no s'estableix recorrent a l'experiència (a posteriori), sinó a priori, és a dir, com una veritat universal i necessària independent d'ella. El sistema apriorístic més important de la història de la filosofia és el de Kant.
Veure a priori.
∎ Aratiká (ἀρατικά)
Oració imprecativa.
«[Els Estoics] dividien les "expressions" en "imperatives" [prostaktiká], "declaratòries" [apophantiká], "interrogatives" [pysmata] i "imprecatòries" [aratiká] » [51].
∎ Aratikón (ἀρατικόν)
Proposició optativa.
«Proposició [axioma, άζίωμα] és el que és verdader o fals, o quelcom complet en sí mateix que enuncia per sí mateix quant hi ha en sí mateix, com diu Crisip a la seva obra Definicions dialèctiques: “Una proposició és allò que nega o afirma per sí mateix quant hi ha en sí mateix, com” és de dia”, “Dió passeja” “. Rep el nom de proposició pel fet de que es proposa o es jutja [axioústhai] o es rebutja quelcom. Doncs qui diu “es de dia” sembla proposar el ser de dia. Sent, doncs, de dia, resulta verdadera la proposició presentada, no sent–ho, falsa». [52].
«Són diferents el judici [axioma], la pregunta [erotema, pýsma]; i el mandat o imperatiu [prostaktikón], el jurament [orkikon], l’exclamació o vocatiu [prosagoreutikón], la proposició optativa [aratikón], l’hipotètic [hypothetikón] i l’acció semblant a un judici. Doncs un judici és el que al dir–ho ho afirmem, el que justament resulta verdader o fals». [53].
∎ Areté (ἀρετή)
Virtut, excel·lència. Es fonamenta en el coneixement.Terme grec amb el que es designava l’excel·lència d’algú o de quelcom i que, especialment des dels sofistes, Plató i Aristòtil, s’utilitza amb el significat de virtut.
«Dels bens, uns són virtuts, altres no. Per exemple, la intel·ligència, la prudència, el valor, son virtuts, però la gràcia, l’alegria, l’ànim, la decisió i coses semblants no són virtuts. De les virtuts, unes són coneixements i sabers de quelcom, altres no. Per exemple, la intel·ligència, la prudència, la justícia, el valor, són coneixements i sabers de quelcom, però la magnanimitat, el vigor i la força d’ànima no són coneixements ni sabers de quelcom. Anàlogament, dels mals, uns són defectes, altres no. Per exemple, la insensatesa , la injustícia, la covardia, la petitesa i la debilitat d’ànima, són defectes. Dels defectes, uns són desconeixements i inhabilitats de quelcom, altres no. Per exemple, la insensatesa, la intemperància, la injustícia, la covardia, són desconeixements i inhabilitats de quelcom, però la petitesa i debilitat d’ànima no són desconeixements ni inhabilitats de quelcom». [54]
∎ Aristocràcia (ἀριστοκρατία)
Sistema polític (suggerit per Plató i Aristòtil) en el qual el poder és exercit per una minoria, amb superioritat intel·lectual i virtut, i a favor de la col·lectivitat.
∎ Aristos (αριστος)
Excel·lent, el millor. El que té virtut. El més gran.
∎ Arithmós (ἀριθμός)
Nombre.
∎ Arjé (ἀρχή) [En plural ἀρχαί]
Poder. Autoritat. Sobirania. Principi, fondament, inici. Utilitzat pels primers filòsofs grecs per a referir–se a l’element primordial del que és deriva i es composada tota la realitat material. Allò que era en un principi. Per Anaximandre, el principi o element comú a totes les coses. Tales de Milet proposa que era l’aigua, Anaximandre, l’indeterminat, Anaximenes, l’aire, Pitàgores, el nombre, Heràclit, el foc. Posteriorment apareix el pluralisme de principis i Empèdocles diu que els quatre principis són terra, aigua, aire i foc. Demòcrit proposa els àtoms permanents, indivisibles i indestructibles como a principi de tot el que existeix.
∎ Arkhé (ἀρχή)
Veure arjé.
∎ Armonía (αρμονία)
Quan les parts encaixen o es relacionen bé. Ajuntar de manera correcta. Per exemple, notes musicals o persones de la mateixa opinió.
∎ Arnētikōn (αρνητικών)
Proposició simple, denegativa [judici exclusiu].
«Dins les proposicions [judicis] “simples” es troben [···] “Denegativa” [judici exclusiu] és la que consta d’una part negativa i d’un predicat, com “ningú passeja”». [55]
Veure apophatikón.
∎ Ars
[Un] saber. Paraula llatina equivalent al grec tékhnē (τέχνη). En deriva la paraula art adquirint un caràcter estètic [artis].
∎ Ascésis (ἄσκησις)
Exercici. Els filòsofs grecs aconsellaven realitzar exercicis mentals, espirituals, per estar preparats i dur una vida millor. Si l’austeritat era un exercici, voluntari, es convertia en ascetisme. Seguit de regles i pràctiques per assolir el perfeccionament espiritual i moral i l’increment de la virtut.
Orfisme, Pitagorisme, Platonisme i Cristianisme proposen un mode de vida diferent, fonamentat en la idea de la puresa i la purificació [κάθαρσις, kátharsis]. També té el sentit de menysprear la vida profana, sabent que tot esdevé, es descompon i pul·lula.
∎ Asébeia (ᾰ̓σέβειᾰ)
Impietat. L’any 323 a. de C. mor Alexandre Magne. Acusen Aristòtil d’impietat [asébeia] i fuig d’Atenes a Calcis, on morirà poc més d’un any després. Sembla ser que al marxar va dir que ho feia “per evitar que els atenencs pequessin per segona vegada contra la filosofia” [referint–se a la mort de Sòcrates].[56]
∎ Asyllógistos (ἀσυλλόγιστος)
Asil·logístic, incalculable, no racionalitzable, no raonable, impensable.
∎ Ataràxia (ἀταραξία)
Tranquil·litat mental perfecta. Disposició de l'ànima proposada pels epicuris, estoics i escèptics, gràcies a la qual assolim l'equilibri emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs i la fortalesa de l'ànima davant l'adversitat, i finalment la felicitat, que és la finalitat d'aquests tres corrents filosòfics. L'ataràxia és, per tant, tranquil·litat, serenitat i impertorbabilitat en relació amb l'ànima, la raó i els sentiments.
Veure aponía.
∎ Atimía (ἀτιμία)
Menyspreu. Pèrdua de l’honor. Privació de drets civils o de ciutadania, parcial o completa, temporal o perpetua. Es va utilitzar tant a Atenes com a Esparta i altres llocs, i en el seu temps implicava una pèrdua de l'honor de l'afectat.
Qui és converteix en átimos [ἄτιμος], és incapacitat de complir les funcions polítiques d’un ciutadà. No pot assistir a l’Assemblea, exercir les funcions de jurat a l’Heliea ni intentar accions judicials davant els tribunals. En canvi, conserva l’estatus d’astós (ἀστός), ciutadà d’estirp. Pot, per tant, transmetre la ciutadania als seus fills.
∎ Àtom (ἄτομον)
No divisible. Fonament del concepte materialista de Leucip de Milet i Demòcrit d’Abdera que apareix com a resposta a la impossibilitat del moviment plantejada per l’Escola Eleàtica. Els àtoms de l’escola d’Abdera són la fragmentació del Ser–Un eleàtic en infinits Éssers–Uns, que aspiren a mantenir el major nombre possible de trets del Ser–Un eleàtic. No tenen doncs res a veure amb el concepte modern de l’àtom. L’àtom dels atomistes grecs no es pot percebre amb els sentits sinó únicament amb la intel·ligència. L’àtom és la forma visible a l’intel·lecte. Per tal de que els àtoms puguin moure’s i diferenciar–se uns dels altres —per la figura, l’ordre i la posició— és igualment necessari el buit. Àtoms, buit i moviment constitueixen l’explicació de tot. La interacció de les diferents reunions d’àtoms amb els nostres sentits produeix la diferència entre totes les coses. Així, Demòcrit escriu: «Opinió —doxa— el fred, opinió el calor; veritat els àtoms i el buit.»
Pels epicuris tot es forma per l’atzar i l’accident que combinen els àtoms i, al morir el cos, l’home deixa de ser. Per Leucip: “res succeeix en va, tot té una causa i és producte d’una necessitat”. [57] Per Demòcrit, la civilització té l’origen en la necessitat (χρέια) i en la recerca de l’útil i avantatjós (σύμφερον); les arts neixen de la imitació de la naturalesa. Recalca també (a diferència d’Epicuri) la importància de l’Estat i de la vida política. [58]
∎ Àtropos (Ἄτροπος)
Inexorable. Sense volta enrere o retorn. La major de les tres Moires.
Veure moires.
∎ Autarquia (αὐτάρκεια)
Autogovern o govern no sotmès a una autoritat externa. Per a les escoles cínica, estoica, epicúria i cirenaica, l'autarquia és la situació pròpia del savi, que es basta a si mateix per ser feliç, doncs no necessita per a això una altra cosa que l'exercici de la virtut. En aquest sentit, és la independència del savi, que al costat de l'autonomia (llibertat) i la ataràxia (impertorbabilitat) configuren les característiques ideals del savi.
∎ Autotelés (αυτοτελές)
Que s’acompleix per sí mateix [“l’art per l’art”]. Terme que té sentit per sí mateix, fora de qualsevol context.
Als passatges més tècnics [pels estoics] un axioma és un tipus de lektón, un lektón autotelés [λεκτὸν αυτοτελές] [59]), que és assertòric (és a dir, verdader o fals) en sí mateix [60]. Si s’accepta que lektón i axioma són sinònims per als estoics, es pot pensar que un axioma és una expressió com "ser prudent" [un "predicat" estoic], que, és un lektón [deficient, λεκτὸν ἐλλιπές] però no és un axioma.
«[Pels estoics] hi ha tres coses que van unides entre sí: el significat, el significant i l’existent. D’elles, el significant és la veu, com “Dió”, per exemple; el significat és la cosa mateixa que és manifestada per la veu i que nosaltres concebem presentant–se al mateix temps al nostre pensament (els estrangers no ho entenen malgrat escoltin la veu); i l’existent és la realitat externa, com Dió mateix. D’aquests, dos són cossos, això és, la veu i l’existent, i un és incorpori, que és la cosa significada i enunciable, el que resulta precisament verdader o fals. I això que resulta verdader o fals no és qualsevol enunciat [λεκτὸν] en general, sinó que aquest és complet en sí mateix [λεκτὸν αυτοτελές] o incomplet [λεκτὸν ἐλλιπές]. Y de l’enunciat complet en sí mateix en resulta la nomenada “proposició” [axioma] que també afegeix dient que “una proposició és el que és verdader o fals”». [61]
∎ Axía (ἀξία) [Ètica estoica]
Dignitat, valor, mèrit i preu [si s’aplica a una cosa].
«Diuen [els estoics] que té valor [aestimabile] allò que és per sí mateix conforme a la naturalesa o procura quelcom semblant, de manera que sigui digne d’elecció al tenir alguna importància digna de valoració, que ells nomenen axía; i que, al contrari, no té valor el que és contrari a l’anterior». [62]
∎ Axíōma (άζίωμα)
Evident [d’axios, ἄξιος; valuós o digne]. Argument que, o bé és totalment cert per si mateix, o bé com a mínim, segons els coneixements actuals, es pot donar per innegable. Si l'axioma és una frase provinent d'un sil·logisme, aleshores tant les premisses [lògiques i científiques] [63] com l'estructura interna del sil·logisme han de ser innegables com aquesta mateixa conclusió. I així successivament si encadenem més sil·logismes.
B
∎ Ballein (βάλλω, βάλλειν)
Llançar. En relació al moviment dels projectils.
∎ Bayanisme
En la religió cristiana, especialment catòlica, es parla de l'anomenat «error» de Michael Baius, (o també Michel de Bay; 1513–1589), natural de Melin, Bèlgica, que va ser professor a Lovaina. Sostenia que l'home caigut (concebut en pecat original) està naturalment corromput i necessita la gràcia o ajuda de Déu per a obrar el bé. Recorria a textos d'Agustí d'Hipona per a fonamentar la seva tesi i va ser un precursor del jansenisme. Els papes Pius V (1569) i Gregori XIII (1579) van condemnar les seves idees.
∎ Bayesianisme
Sol entendre's com a sinònim de l’inductivisme, però tots dos termes han de distingir–se. L'inductivisme és una teoria sobre el mètode fonamental que ha d'utilitzar la ciència, que sosté que han de fer–se moltes i acurades observacions per a després poder realitzar prediccions o generalitzacions per inferència inductiva; mentre que el bayesianisme és una teoria del coneixement que sosté que el teorema de Bayes és un mitjà adequat per a calcular i intervenir la probabilitat de les hipòtesis que es confirmen mitjançant la inducció. Bayesià és, doncs, l'inductivista que fonamenta una predicció o generalització basada en l'observació de fets mitjançant el càlcul de probabilitats. Es dona també aquest nom a la decisió racional de maximitzar la utilitat esperada o el valor estimat.
Veure inductivisme.
∎ Bios (Βιοζ)
Vida. Sinònim de ζωη(zoè, d’on se’n deriva la paraula zoologia).