Descripció d'un fenomen, fet o cosa, del que donem una explicació.

Veure explananans, explicació científica.

Resposta que es dona a la pregunta que planteja l'explanandum.

«El fenomen del qual l'explicació ha de donar compte el denominarem d'ara endavant fenomen explanandum; a l'enunciat que el descriu, enunciat explanandum. [···] Als enunciats que especifiquen la informació explicativa [···] els denominarem enunciats explanants; tots ells formaran el explanans». ^[106]

Veure explanandum, explicació científica.

Normalment s'entén que les explicacions es fan recorrent a lleis i principis i que aquests són satisfactoris.

«Sigui un fenomen per explicar. Anomenarem explanandum a la seva descripció. El treball científic d'explicació consisteix a associar-lo a un explanans, és a dir, a un conjunt d'enunciats que comprenen, d'una banda, la descripció de les condicions antecedents i, per l'altre, les lleis generals. Una deducció lògica feta segons regles definides permet derivar l’explanandum de l’explanans. Donada la descripció de les condicions d'experiència i donades les lleis de la mecànica, es podrà preveure, per deducció en el sentit indicat, el comportament del sòlid; i aquesta predicció haurà de confrontar–se amb el resultat efectivament obtingut a fi de cerciorar–nos del valor de l’explanans.

Explicar un fenomen donat de dilatació és, doncs, subministrar un explanans que assenyali:

• les condicions antecedents, a saber: una barra de ferro, amb una determinada longitud a la temperatura t, ha estat escalfada fins a la temperatura t';
• una llei que enunciï que la longitud varia en funció de la temperatura i que determina el coeficient característic del ferro.

De tot això, es deriva que la barra de ferro en qüestió es dilata en una longitud determinada. Això és precisament el que es precisava explicar (explanandum). El treball de la ciència no consisteix sinó a descobrir les lleis que expliquen, mentre puguin verificar–se, cada fenomen» ^[107]

No són explicacions satisfactòries, i no són, per tant científiques, aquelles que recorren a la intervenció de poders o éssers imaginaris; les que provenen de l'anomenada «filosofia popular», o de la «saviesa popular» i les que són pròpies de les tècniques i sabers pràctics. Aquest tipus d'explicació ha complert la seva pròpia funció històrica, com a avantsala i preparació de la ciència.

«Imaginem el terror d'un home primitiu de l'edat de ferro davant una tempesta, amb rajos que caiguin del cel amb energia salvatge; imaginem a més que, en aquest cas, el raig s'abat sobre un gran arbre, que cau en flames al costat de l'home. La reacció bruta és la por, sense raó i instintiu, que empeny a fugir o que produeix un terror tal que només condueix a la paràlisi o a la histèria; sense un altre punt de partida que la reacció animal bruta no cal fer una altra cosa, però l'experiència traumàtica es recorda i remodela mitjançant la imaginació, i el filòsof incipient es pregunta: “Què és el raig? D'on ve? Per què ha caigut prop de mi?” Això és ja deixar la por bruta i pensar: fer la hipòtesi que el llamp, que ve de “dalt” i cau “baix”, és d'alguna manera com les coses que cauen o es llancen, i buscar els orígens, raons i causes que donin compte del fenomen satisfactòriament. La pregunta pogués ser, per exemple: “Per què va caure prop de mi?, per què aquí i no allí?”. Admetre que cau a l'atzar és limitar–se al desemparament de la por bruta; concebre que cau per una raó, tot el maligna que sigui, és ja concebre el raig com alguna cosa semblant a altres coses que ocorren per una raó. Ara bé, les raons, per analogia amb les raons humanes, comporten propòsits (“per l'afany de...”, o “amb vista a...”): allò que fereix, fa mal o aterreix ocorre a causa de, o per la raó per la qual fereixi, faci mal o aterreixi; i aquesta “raó” és intel·ligent d'acord amb l'experiència humana. Un fereix o fa mal a manera de represàlia (el contrari “d'amor amb amor es paga”): la Llei del Talió –ull per ull, dent per dent– es troba entreteixida en els més antics anals de l'activitat humana. El dany s'interpreta, doncs, com un càstig o com la devolució d'un dany prèviament inferit i, en qualsevol cas, es disposa així d'una manera d'explicar “la raó” sobre bases que també serveixen per a comprendre l'activitat humana. Fent un pas més, “què és el raig?” És brillant, fer i calent perquè produeix flames, encara que a diferència del foc, la seva forma és més definida; és un objecte de cert tipus, que seria molt anàleg, segons l'experiència de l'home de l'edat de ferro, al metall fos, cosa que suggereix les tècniques per a treballar els metalls, tècniques que al seu torn suggereixen operaris i els instruments d'aquest ofici: el raig ve de dalt, i ha estat enviat per determinada raó i, per tant, dirigit o llançat, i el que ho ha llançat treballa el metall, probablement en una forja, donant–li forma d'instrument de represàlia intencionada». ^[108]

La ciència, assumint els mateixos objectius (entendre i explicar el món) ha millorat la manera de fer–ho [veure mètode científic]. Segons Nagel ^[109], hi ha quatre models fonamentals d'explicació:

1. Model deductiu: [Hempel i Oppenheim]. Les explicacions s'expressen en forma d'arguments deductius, en els quals les premisses, denominades explanans justifiquen necessàriament la conclusió, que es diu explanandum. L'explicació causal –aquella que explica esmentant la causa d'un fenomen– es considera un cas especial d'aquest model.
2. Per exemple: «Suposem que volem explicar per què el braçalet d'Anna es va fondre quan es va escalfar a 1063 graus C. Podem fer–ho observant que el braçalet d'Anna és d'or i que les coses que són d'or fonen quan se les escalfa a la temperatura de 1063 graus. Podem exemplificar–ho de la següent manera: Tots els objectes d'or, si s'escalfen a una temperatura igual o superior a 1063 graus C, fonen (llei general). El braçalet d'Anna era d'or i va ser escalfat a 1063 graus C (condicions inicials)». ^[110]
3. Segons Hempel, aquest model ha de complir amb determinades condicions (3 lògiques i 1 empírica):
• L’explanandum ha de ser una conseqüència (deductiva o probabilística) de l’explanans.
• L’explanans ha de contenir almenys una llei general, en la qual es funda la força deductiva o probabilística de l’explanandum.
• La premissa legaliforme de l’explanans ha de complir amb el requisit de contrastabilitat empírica (els seus enunciats han de ser contrastables); l’explanans ha de ser veritable.

2. Model probabilístic: Explicació pròpia d'aquelles ciències que recorren a hipòtesis probabilístiques o estadístiques, per exemple, les lleis de l'herència.
3. «Per què succeeix que en la progènie de pèsols híbrids obtinguts creuant progenitors rodons i arrugats aproximadament 3/4 dels pèsols són sempre rodons i 1/4 arrugats? [···] Òbviament, el fet [···] és una regularitat estadística, no una invariable associació d'atributs i està formulada com la freqüència relativa d'una característica determinada en certa població d'elements». ^[111]
4. En aquest cas, les lleis a les quals podem recórrer per a explicar el problema, a l'ésser de naturalesa probabilística o estadística, no permeten l'ús d'un esquema nomològic–deductiu ^[112]. En aquells casos en què la premissa que té forma de llei és de caràcter estadístic, la conclusió, l’explanandum, no es dedueix necessàriament i té només un valor de probabilitat (estadística); o, cosa que és el mateix, l’explanans implica l’explanandum només amb un cert grau (per elevat que sigui) de probabilitat. Es tracta, per tant, d'un raonament inductiu i la classe d'explicacions que segueixen aquest model es denominen explicacions probabilístiques o inductiu–estadístiques, que gaudeixen de probabilitat inductiva o lògica, raó per la qual només confereixen versemblança.
5. Aquest model inductiu–nomològic admet la possibilitat de construir dues explicacions amb explanans lògicament compatibles i amb explanandum lògicament incompatibles entre si. Una explicació d'aquest tipus és bona només si mostra que l’explanandum té una alta probabilitat d'ocórrer [Hempel].

3. Model genètic: Propi de les ciències humanes d'àmbit històric, descriu la manera com ha evolucionat o variat al llarg de la història l’explanandum, o objecte que ha d'explicar–se, a partir d'un altre anterior. En les premisses haurà d'incloure's un gran nombre de successos o fets particulars, que resultin pertinents amb l’explanandum i que mantinguin amb ell una suposada relació de causa i efecte. Com tota explicació, feta segons el model deductiu, les premisses han d'incloure també alguna llei general (fortes tendències). Aquestes lleis generals seran normalment suposicions generals sobre relacions causals entre successos.
4. «Per què la llengua anglesa actual té tantes paraules d'origen llatí? El fet històric pel qual es demana una explicació, en aquest cas, és un complex conjunt d'hàbits lingüístics manifestats per certs homes durant un període històric definit una mica vagament, en diverses parts del món. També és important observar que, en aquest exemple, la pregunta «per què?», a diferència de les preguntes anteriors, tàcitament demana una explicació sobre com s'ha desenvolupat determinat sistema fins a adquirir la seva forma actual, a partir d'alguna etapa anterior del sistema. [···] Una explicació admissible del fet en qüestió, per tant, haurà d'esmentar canvis successius a través d'un període de temps i no solament un conjunt de successos en algun temps inicial anterior. Per tant, l'explicació corrent d'aquest fet inclou referències a la conquesta d'Anglaterra pels normands, al llenguatge utilitzat pels vencedors i els vençuts abans de la conquesta i als processos que es van operar a Anglaterra i en altres parts després de la conquesta. A més, l'explicació suposa una sèrie de generalitzacions més o menys vagues (no sempre formulades explícitament, i algunes de les quals, sens dubte, tenen un contingut estadístic) concernents a les formes en què els hàbits lingüístics de comunitats amb llengües diferents sofreixen alteracions quan aquestes comunitats entren en un íntim contacte». ^[113]

4. Model funcional o teleològic: Explica el seu objecte propi (explanandum propi de la biologia, psicologia, antropologia i ciències socials humanes) en termes d'acció, funció o fi (telos). És distintiu dels sistemes als quals, d'alguna manera, s'atribueix «finalitat», o «intencionalitat». Es caracteritza per utilitzar expressions com: «amb la finalitat de...», «perquè...», etc. El que ha d'explicar–se (explanandum), en una explicació de tipus funcional, és una acció, segons aquella expressió: «la funció de x és fer y» (la funció del cor és bombar la sang en l'organisme). Se sol distingir entre explicació funcional i explicació teleològica.
5. L'explicació funcional considera fets generals del món animal que es refereixen a l'acció d'una part amb la intenció del funcionament del tot, mentre que l'explicació teleològica tracta de fets particulars d'individus dotats de la consciència de finalització (finalitat pròpia) o de conductes «activiformes» (que semblen tendir a un fi). L'una i l'altra solen oposar–se a les explicacions causals.
6. Alguns filòsofs actuals, seguint a Bas van Fraassen, pensen que la funció de la ciència és fer prediccions, no la d'oferir explicacions. Van Fraassen considera que les explicacions solament tenen un valor merament pragmàtic i psicològic, ja que actuen com a instruments conceptuals destinats a reduir la nostra ansietat davant l'inesperat, el sorprenent o meravellós.

Veure explanans, explanandum, explicació científica, mètode científic, mètode hipotètic–deductiu.

Els tractats de lògica dedicaven una especial atenció al que els grecs nomenaven sofismes ^[114] i els llatins fal·làcies ^[115], tipus de raonament defectuós usats freqüentment en l’exercici del discurs. L’estudi es remunta a Aristòtil, que se n’ocupa de l’anàlisi i la classificació de les fal·làcies en dos dels seus escrits (els Tòpics i la Refutació dels sofismes). Al segle XIX Augustus de Morgan, a la seva Lògica formal, i John Stuart Mill, al seu Sistema de lògica inductiva, continuen el tractament del tema.

Aristòtil classifica els sofismes en dos grans grups, segons que els defectes del raonament fal·laç fos merament verbal o lingüístic (fal·làcies in dictione) o tinguessin una dimensió extralingüística (fal·làcies extra dictionem). En total n’identifica tretze fal·làcies diferents:

• Fal·làcies in dictione:
• Amfibologia
• Equivocació
• Composició
• Divisió
• Figures literàries
• Fal·làcies extra dictionem:
• Accident
• Afirmació del conseqüent
• Accident invers
• Conclusió irrellevant
• Petició de principi
• Causa qüestionable
• Fal·làcia de les moltes preguntes

Altra classificació és la de fal·làcies formals [raonaments no vàlids però que sovint s'accepten per la seva semblança amb formes vàlides de raonament o inferència. Es dona un error que passa inadvertit] i fal·làcies no formals [raonaments en els quals el que aporten les premisses no és adequat per a justificar la conclusió a la que es vol arribar. Es vol convèncer no aportant bones raons sinó apel·lant a elements no pertinents o, fins i tot, irracionals. Quan les premisses són informacions encertades, ho són, en tot cas, per una conclusió diferent de la que es pretén.]

Fal·làcies in dictione

• Homonímia o equivocació: és la confusió per l’ús d’una paraula de diferent significat, com per exemple “els mals són ben, doncs les coses que han de ser són bens i els mals han ser”, on “han” indica en un cas que és desitjable moralment que hi hagi bens i en altre que és inevitable que hi hagin mals.
• Ambigüitat o amfibologia: és el sentit ambigu produït per la unió de paraules que tenen un sentit precís per separat, como per exemple “amor va ser el fill primer que va tenir naturalesa” (Lope de Vega, La babau pels altres i discreta per a sí), on no es sap si l’amor va ser el primer ser que engendrà la mare naturalesa o si va ser el primer fill –de la naturalesa o de qui fos– que va ser , és a dir, que va posseir una naturalesa determinada.
• Falsa conjunció (fallacia compositionis): consisteix en afirmar reunides coses que no tenen sentit si no és separades, com per exemple “dos i tres son parell i senar, ara bé, dos i tres són cinc, per tant, cinc són parell i senar”. ^[116] La conjunció de la primera premissa no pot significar que el dos i el tres són parell i senar a la vegada. En conseqüència se n’extreu una conclusió absurda. També seria una fal·làcia de composició (i també d’equívoc) identificar el sentit distributiu d’un concepte universal (predicat de tots i cadascun dels individus afectats) com el col·lectiu (el seu conjunt en bloc). Per exemple a “tots els apòstols predicaren l’Evangeli” tots els apòstols és distributiu, mentre que és col·lectiu quan es diu que “tots els apòstols es reduïen a dotze”.
• Falsa disjunció (fallacia divisionis): consisteix en afirmar separades coses que no tenen sentit més que quan van juntes, com per exemple “és impossible que camini qui és assegut, Tomàs és assegut, per tant és impossible que Tomàs camini”. La primera premissa només és certa si s’entén que es impossible caminar i estar assegut a l’hora. Si ambdues expressions conserven el significat que se’n seguia de la seva unió, la impossibilitat de caminar, és inevitable la conclusió errònia.

Fal·làcies extra dictionem

• Afirmació del conseqüent (non sequitur): partint d'un condicional (si p, aleshores q) i donant–se o afirmant el segon o conseqüent, es conclou p, que és el primer o l'antecedent. Per exemple: “Si plou, agafo el paraigües; agafo el paraigües. Aleshores, plou”. [Pot ser que hagi agafat el paraigües per altres raons]
• Esquema: [(p → q) ∧ q ] ⊢ p
• Argument fal·laç que té semblança amb l'argument vàlid o regla d'inferència coneguda com a modus ponens o afirmació de l'antecedent: (p → q); q ⊢ p
• Negació de l'antecedent (non sequitur): partint d'un condicional (si p, aleshores q) i negant el primer, que és l'antecedent, es conclou la negació de q, que és el conseqüent. Per exemple: “Si plou, agafo el paraigües; no plou. Aleshores, no agafo el paraigües”. [Pot ploure i no agafar el paraigües]
• Esquema: [(p → q) ∧ ¬p ] ⊢ ¬q
• Argument fal·laç que té semblança amb l'argument vàlid o regla d'inferència coneguda com a modus tollens o negació del conseqüent: (p → q); ¬p ⊢ ¬q
• Sil·logisme disjuntiu fal·laç: partint d'una disjunció i, com a segona premissa, s'afirma un dels dos components de la disjunció, es conclou la negació de l'altre component. Per exemple: “T'agrada la música o t'agrada la lectura; t'agrada la música. Aleshores no t'agrada la lectura”.
• Esquema: [(p ∨ q) ∧ p ] ⊢ ¬q
• És un argument fal·laç que té semblança amb l'argument vàlid o regla d'inferència coneguda sil·logisme disjuntiu en el que posada una disjunció és nega un dels dos component, cosa que implica que l'altre és vertader: (p ∨ q); p ⊢ ¬q
• Ad hominem (argumentum ad hominem o atac personal): consisteix a replicar a una afirmació o a un argument referint–se a la persona que l'ha formulada en lloc de referir–se al mateix argument o afirmació. Per exemple: “Els ecologistes diuen que consumim massa energia; però no en facis cas perquè els ecologistes sempre exageren”.
• Es pot diferencira en: ad hominem abusive (argumentum ad personam), ad hominem circumstantial (ad hominem circumstantiae) i ad hominem tu quoque (i tu també)
• Esquema implícit: A afirma p; A no és una persona digna de crèdit; Per tant, no p.
• Apel·lació a l’amenaça (ad baculum): per establir una conclusió o posició no s'aporten raons sinó que es recorre a l'amenaça, a la força o a la por. És un argument que permet vèncer, però no convèncer. Per exemple: “No atenguis el públic de la botiga portant aquest pírcing; recorda que qui paga, mana".
• Esquema implícit: A afirma p; A és una persona amb poder sobre B; Per tant, p.
• Apel·lació a l'autoritat (argumentum ad verecundiam, argumentum ex auctoritate): la persona pretén tenir raó, per l'ofici de la seva autoritat o de la seva funció, com ex auctoritate imperatoris sense haver–hi cap obligació de donar arguments o ex auctoritate legis. En lloc de desenvolupar una motivació pròpia per una opinió o una tesi, s'apel·la a un autor o publicació respectada per l'assistència o el lectorat que defensa la mateixa idea. En la retòrica, el problema rau en l'acceptació, o no, pel públic de l'autor de l'argument d'autoritat citat, un risc que ja es palesa a l'obra de Ciceró. Era un element clau en la filosofia escolàstica i neotomista i ensenya els seus límits quan es troben texts contradictoris d'autoritats aleshores reconegudes com la Bíblia o l'obra d'Agustí d'Hipona, una font inexhaurible de discussions bizantines. Cal observar que en alguns casos pot ser legítim recórrer a una autoritat reconeguda en el tema; però no sempre és garantia. Per exemple: “Segons l'alcalde, el millor per a la salut dels ciutadans és asfaltar totes les places de la ciutat”.
• Esquema implícit: A afirma p; A és un expert o autoritat; Per tant, p.
• Apel·lació a l'emoció: s'aprofita d'una emoció dels oients per a provar l’argument. És un cas de pista falsa. S'ometen les raons adequades i s'exposen raons no vinculades amb la conclusió però que se sap seran acceptades per l'auditori, despertant sentiments i emocions. És una argumentació demagògica o seductora. Per exemple: “Hem de prohibir que vingui gent de fora. Què faran els nostres fills si els estrangers els roben la feina i el pa?”
• Esquema implícit: A afirma p; A presenta context emocional favorable; Per tant, p.
• Argumentum a silentio: considerar que el silenci d'un ponent o interlocutor sobre un assumpte X prova o suggereix que el ponent és un ignorant sobre X o té un motiu per mantenir–se en silenci respecte a X. En relació amb aquesta fal·làcia, cal fer referència a la doctrina jurídic–processal anomenada «dels actes propis», per la qual, en una de les seves aplicacions més freqüents, si una de les parts en un procés no al·lega cert fet, dada , prova o argument disposant de tràmit per fer–ho, es presumirà que no el disposa. Per tant, tot i que lògicament el argumentum a silentio o ex silentio és una fal·làcia, perquè el silenci d'un interlocutor no pot prendre's com a prova de certesa del que s'ha dit per un interlocutor contrari, en el terreny de la pura retòrica pot ser un indici de falta d'arguments o de manca de capacitat per contrarestar dialècticament els arguments exposats per l'adversa. Aquesta presumpció es realitza en el terreny jurídic per ser aquest un terreny subjectiu marcat per lleis que estan fetes perquè la majoria pugui quedar satisfeta. I això és així perquè la majoria té el prejudici de que el silenci d'un interlocutor implica la falta d'arguments o un motiu particular per a tenir–ne i també perquè el que trenca l'estat de normalitat té l'obligació de provar les acusacions amb arguments.
• Apel·lació a la majoria (argumentum ad populum): implica respondre a un argument o a una afirmació referint–se a la suposada opinió que en té la gent en general o recórrer al "sentit comú" i d'altres generalitzacions, en lloc de l'argument per si mateix.
• Esquema implícit: A afirma B; Es diu que la majoria de la gent diu o afirma B; Per tant, B és cert.
• Apel·lació a les conseqüències (argumentum ad consequentiam): deduir–ne la falsedat d'una conclusió basant–se en les conseqüències, positives o negatives, que comportaria la seva veracitat.
• Apel·lació a la por (argumentum ad metum o argumentum in terrorem): guanyar suport per a un argument esgrimint com a defensa un enemic, o apel·lant a la por que genera l'opció contrària.
• Apel·lació per adulació: usar l'elogi per desviar l'atenció i obtenir suport. L'objectiu és amagar la veritable intenció de l'orador, guanyant la simpatia de l’oient.
• Apel·lació a la llàstima (argumentum ad misericordiam): l'argumentador intenta convèncer l'oient aprofitant els seus sentiments de pena o de culpabilitat. És un tipus concret d'apel·lació a l'emoció. Uns exemples serien: "Espero que no condemnis a aquesta persona. És diabètica i va amb cadira de rodes"; "Espero que acceptis la meva proposta. M'he passat mitja vida fent–la i no sé què faria si no prosperés".
• Apel·lació al ridícul: es presenten els arguments de l'oponent de manera tal que semblen ridículs o irrisoris. És un tipus de fal·làcia per a apel·lar a les emocions, i amb freqüència és una extensió d'un intent per crear una fal·làcia de l'home de palla.
• Apel·lació al rancor (argumentum ad odium): algú intenta guanyar–se el favor d'un argument mitjançant l'explotació dels sentiments existents d'amargor, despit o mal aliè de la part contrària. És un intent d'influir en el públic emocionalment fent servir l'associació d'una figura odiada amb oposició a l'argument de l'orador.
• Apel·lació a l’il·lusió: jugar amb la il·lusió del contrari.
• Recurs del victimisme: “(A) X pesa 50 Kg; (B): Això no és cert, X pesa 100 kg, el vaig pesar avui amb la bàscula. (A): Aquesta persona sempre m'està atacant afirmant que soc un mentider. Tracta de imposar seu punt de vista, és injust. És un dictador”. Encara que, el predicat per (A) fos cert, no té res a veure amb la veritat o falsedat de l'argument, però permet desviar–ne l'atenció de les dades i veritables arguments. La manera d'evitar la fal·làcia és posar en evidència que el tema tractat i el recurs de victimisme són temes diferents i que s'han de tractar per separat.

Altres menes de fal·làcies són:

• Argument per ignorància (argumentum ad ignorantiam o falta d'imaginació): es pretén defensar la veritat (falsedat) d'una afirmació pel fet que no es pot demostrar el contrari. Per exemple: “Ningú no pot provar que no hi hagi una influència dels astres en la nostra vida; per tant, les prediccions de l'astrologia són vertaderes”.
• Esquema implícit: Es nega (s'afirma) p; No tenim proves que p es vertader (fals); Per tant, p és fals (vertader).
• Fal·làcia de l'efecte dòmino (pendent lliscant): s'argumenta que si es realitza un determinat moviment o acció en una determinada direcció aquesta generarà un cascada d'esdeveniments un darrere altres en la mateixa direcció. Està basada en les fal·làcies d'associació, de causa simple, post hoc, ergo propter hoc i sobretot en la de recurs de probabilitat que condueix a la paranoia. La fal·làcia consisteix en que un cop realitzat el primer moviment en una direcció es continuarà inevitablement en la mateixa direcció, cosa que és probable però que no ha de considerar–se cert. Per evitar caure en la fal·làcia s'han d'aportar arguments per a la connexió entre els successos i tenir en compte que a mesura que es desencadenen més esdeveniments la probabilitat que aquests ocorrin és sempre menor. Aquest tipus d'argumentació és beneficiosa en demagògia ja que aprofitant el biaix de falsa vivència aconsegueix despertar la paranoia i la por en els receptors. La probabilitat d'un succés no implica la seva certesa. Aquesta fal·làcia s'usa també amb la fal·làcia de l'home de palla.
• Esquema implícit: 1) A passa; 2) B inevitablement succeirà (s'aplica la fal·làcia de l'efecte dòmino); 3) B és un succés detestable (és un succés fàcilment defensable al qual el locutor no volia arribar); 4) per tant A també és detestable (consecució de la fal·làcia de l'home de palla. La connexió entre el succés A i succés B pot ser fal·laç o no ser–ho i depèn de si s'aporten suficients arguments.
• Hipòtesi ad hoc: en filosofia i ciència, ad hoc significa sovint l'addició d'hipòtesis corol·laris o ajustos a una teoria filosòfica o científica per salvar la teoria de ser rebutjada o refutada pels seus possibles anomalies i problemes que no van ser anticipats en la manera original. [a la fal·làcia del franctirador les conseqüències o l'ordre lògic que se suposa hauria de preveure es desenvolupa després de veure les dades]. Filòsofs i científics es comporten de manera escèptica davant les teories que contínuament i de manera poc elegant realitzen ajustaments ad hoc o hipòtesi ad hoc ja que aquestes són sovint característiques de teories pseudo–científiques. Gran part del treball científic recau en la modificació de les teories o hipòtesis ja existents, però aquestes modificacions es distingeixen de les modificacions ad hoc en què els nous canvis proposen al seu torn nous mitjans o contraexemples per ser falsificats o refutats. És a dir, la teoria hauria de complir amb les noves contencions juntament amb les anteriors.
• Falsa causa (post hoc): a partir de la coincidència entre dos fenòmens s'estableix, sense suficient base, una relació causal: el primer és la causa i el segon, l'efecte. Clàssicament era coneguda amb l'expressió: Post hoc, ergo propter hoc (“Després d'això, aleshores per causa d'això”). Per exemple: “El càncer de pulmó es presenta (freqüentment) en persones que fumen cigarretes; per tant, fumar cigarretes és la causa d'aquest càncer”. [conclusió que pot ser correcta, com en aquest cas, però no demostrable per aquesta via]
• Esquema implícit: Es dona X; tot seguit es dona Y; Per tant, X és la causa de Y.
• Dos errors fan una veritat: s'assumeix que si un error és comès, un altre error el podrà cancel·lar. La falsedat o equivocació en un comentari o acció no fa més necessari, lloable o racionalment prudencial realitzar un altre acte equivocat en represàlia. Aquest tipus de fal·làcia es reprodueix en la Llei del Talió ^[117]. És deguda a diversos biaixos com el biaix de simetria o el fenomen del món just. El problema no rau en saber què es considera error o si es considera un error i un encert la represàlia. La fal·làcia no està en la definició de les dues accions inicials sinó a considerar que el resultat està definitivament , per cancel·lació, lligat a un encert o un error. La idea que un error és cancel·li per un altre ve de la semblança o il·lusió de sèrie que hi ha amb les lleis físiques on una força en una direcció genera una altra força simètrica, de la mateixa magnitud , però en sentit oposat. No obstant això, la llei no es pronuncia sobre l'encert de la força en un sentit i l'altre, és a dir, no es pronuncia sobre la idoneïtat o finalitat d'aquest comportament. És a dir, en física això no es pot canviar però en els comportaments si i si una reacció diferent condueix a una millor consecució d'esdeveniments, aquesta hauria de prendre's. D'aquesta manera molts poden trobar arguments per justificar que en defensa pròpia un pot respondre amb violència a la violència però no podran lligar un resultat positiu a causa només a una cancel·lació d'efectes. És més, a la guerra freda, l'amenaça nuclear a represàlia a una altra amenaça nuclear va ser usada i encara que va evitar la guerra va crear una escalada armamentista. És a dir, lligar el resultat a un encert s'ha de fer amb altres arguments més que la pura cancel·lació de dos efectes nocius. D'altra manera, es poden entrar en cicles de violència, acumulació d'armes, escalada de desconfiança, i altres errors en increment, quan l'altra part fa servir la mateixa lògica. Per exemple: (Joan): El polític X va mentir quan va parlar sobre p; (Pere): Si molt bé, però no estàs tenint en compte que el teu polític I també va ser mentider sobre q .
• Fal·làcia de planificació: tendència a desestimar o infravalorar els temps de finalització de les tasques.
• Fal·làcia de la projecció mental: sensació de que les probabilitats són (i representen) propietats intrínseques de la física més que una descripció del coneixement personal i limitat de la situació.
• Fal·làcia de la conjunció o la unió: tendència a assumir que les condicions locals o específiques unides són més probables que una de general. No obstant això, matemàticament la probabilitat de dos esdeveniments conjunts serà sempre menor o igual a la probabilitat d'un d'ells per separat.
• Fal·làcia del centre d'atenció: una persona sense criteri assumeix que tots els membres o casos d'un cert grup, classe o tipus són com aquests pocs en el punt de mira, que reben la major atenció o quota d'atenció dels mitjans. Aquesta línia de raonament és fal·laç i condueix als tòpics. Si els mitjans publiciten a un assassí en sèrie d'una població no vol dir que tots els membres de la població siguin assassins.
• Fal·làcia de la veritat a mitges: les veritats a mitges són frases enganyoses i falses, que inclouen algun element de veritat. Les frases poden ser parcialment veritat, la frase poden ser fins i tot veritat però no tota la veritat del conjunt el que produeix un engany provocat per defecte. Poden incloure alguns elements enganyosos com signes de puntuació, especialment si s'intenta enganyar, evadir la culpa o mal interpretar la veritat. El propòsit de les mitges veritats o veritats a mitges és fer semblar una cosa que només és una creença com un coneixement o veritat absoluta. D'acord amb la teoria de coneixement de creença de veritat justificada o problema de la justificació, per saber si una determinada proposició és vertadera, un no ha només de creure en la certesa i importància de la proposició sinó també ha de tenir una bona raó o arguments per a fer–ho. Una veritat a mitges entabana al receptor presentant una cosa que és creïble i utilitzant aquests aspectes de la idea que poden ser demostrats veritables com a bona raó per creure que la idea.
• Declaració sencera és veritable. Una persona enganyada per una veritat a mitges podrà considerar la proposició o declaració com una veritat absoluta i actuar en conseqüència. En política, les veritats a mitges són una part integral de les democràcies representatives o parlamentàries. La reputació d'un candidat polític podrà ser irremeiablement danyada si ell o ella és exposat com a mentider, així un complex estil de llenguatge ha evolucionat per minimitzar les probabilitats que passi això. Si algú no ha dit alguna cosa, llavors ells no el podran acusar de mentir. En conseqüència els polítics s'han convertit en un conjunt en el qual les mitges veritats abunden i són esperades, danyant la credibilitat del conjunt. Per exemple: “El sol es posa per l'oest”. [Aquesta és una veritat a mitges perquè encara que en la major part del món això és així no passa en els pols en què durant uns mesos el sol ni tan sols arriba a posar–se. De fet, el Sol ni tan sols es posa, perquè no és el que es mou sinó que és el moviment rotatori de la Terra el que produeix aquest efecte. Per això, si es tractés com una veritat absoluta, diguem per a la navegació, podria provocar un desastre.]
• Generalització errònia que inclou:
• Mostra esbiaixada: es recull una mostra de tal manera que alguns dels seus membres és menys probable que s'incloguin que d'altres; aleshores, resulta una mostra no aleatòria de la població estadística en què tots els elements no tenien la mateixa probabilitat de ser seleccionats. Si això no es té en compte, els resultats poden ser erròniament atribuïts al fenomen estudiat en lloc de al mètode de mostreig. En fonts mèdiques, de vegades es refereixen a aquesta mostra esbiaixada com a biaix de verificació. El biaix d'avaluació té bàsicament la mateixa definició, però continua sent de vegades classificat com un tipus separat de biaix. Per exemple: “M'encanta aquesta cançó, per tant m'agradarà també tot l'àlbum en el qual està”. [És una fal·làcia perquè l'àlbum pot no ser tan bo com la cançó escoltada]
• Generalització precipitada (mostres insuficients, insuficients estadístiques, fet aïllat, inducció precipitada o secundum quid): es comet al inferir una conclusió general a partir d'una evidència insuficient. Una generalització precipitada pot ser entesa com una mala inducció. Per exemple: “En Joan és alt i és ràpid; La Maria és alta i és ràpida; El Matías és alt i és ràpid; Per tant, totes les persones altes són ràpides”.
• Falsa vivència o vivència desorientadora: és una fal·làcia lògica que utilitza la descripció d'un esdeveniment en extrem detall, fins i tot si aquest és un succés excepcional i molt poc probable, per a convèncer algú de que hi ha un problema. Encara que la vivència sigui falsa o vertadera o no tingui cap fonament lògic (és a dir, encara que sigui un disbarat) pot tenir un gran poder i efecte psicològic a causa del biaix cognitiu anomenat disponibilitat heurística o en anglès availability heuristic. La fal·làcia no resideix en la història mateixa, la qual, podria arribar a ser certa, sinó en l'efecte de gran distorsió probabilística o biaix que es produeix en el receptor en relació a l'abast, importància i rellevància amb la decisió a prendre. Aquesta distorsió o biaix que es desencadena en el cervell és un mecanisme poderós produït pels biaixos cognitius tendència de risc zero, aversió de pèrdua i efecte l'últim esdeveniment quan s’apel·la la por. En entorns comercials i de màrqueting s'usa amb freqüència aquesta fal·làcia generant el que s'anomena FUD, Fear, uncertainty and doubt que és l'acrònim en anglès de por, incertesa i dubte. La falsa vivència és anomenada també crítica destructiva. La millor manera de fer–li front és ignorant aquest tipus de crítiques que són falses, exagerades i estèrils en tant que no ajuden a millorar i només tracten de soscavar la brillantor o qualitats d'un tema en concret. Si és possible s'ha d'aportar raons per aclarir la veritable probabilitat de la falsa vivència. Moltes empreses recorren a la fal·làcia de l'ull per ull i fan també FUD. Però això produeix errors en increment que al final perjudiquen el creixement. En aquests casos el millor és fer simplement el correcte en funció de les crítiques constructives basades en arguments sòlids i ignorar les basades en anècdotes i sense arguments.
• Per exemple: (Pere) “Crec que deixaré els esports de risc ara que tinc nens. Crec que em passaré al golf”. (Joan): “Jo no faria això. Recordes a Xavi? Ell estava jugant a golf quan li atropellar amb el cotxe que transporta els pals. Es va trencar una cama i va rodar fins colpejar–se el cap. Va estar a l'hospital durant una setmana i encara coixeja. Jo seguiria fent parapent”.
• Per exemple: “El partit X pretén aprovar la llei I sobre el perillós que és pujar als ponts. Llavors, el diari o mitjà M presenta abans de la votació una sèrie de notícies extremes, sobre nens que han caigut dels ponts. La població espantada per la possibilitat que els nens caiguin dels ponts aprova moralment la decisió del partit de prohibir pujar als ponts”.
• Apel·lació a les motivacions: rebatre un argument exposant–ne les motivacions que poden haver portat a l’autor a dir el que diu. Es pot considerar un cas especial d'argument ad hominem circumstancial i, com a tal, constitueix una fal·làcia lògica.
• Apel·lació a la novetat (argumentum ad novitatem): es sosté que una idea és correcta o millor pel simple fet de ser més nova o moderna.
• Apel·lació a la tradició (argumentum ad antiquitatem o apel·lació a la pràctica comuna): considerar que el que s'ha vingut fent des d'antic està bé.
• Fal·làcia acord de ple: consisteix en assumir que les coses que sovint han estat agrupades per tradició o cultura en un conjunt haurien d'estar sempre agrupades d'aquesta manera. Aquesta fal·làcia és molt usual en els arguments polítics: “El meu oponent és un conservador que va votar en contra dels alts impostos i l'assistència pública, per tant el també s'oposarà al control d'armes i l'avortament”. Mentre aquestes quatre posicions estan normalment agrupades en la paraula «conservador» en la política, no hi ha realment cap raó per pensar que algú que segueix una idea agrupada en aquest grup hagi de seguir les altres.
• Argumentum ad logicam: en un debat, un dels contrincants modifica els arguments del seu oponent, tornant–los no plausibles, per tal d'anul·lar–los amb facilitat.
• Argumentum ad crumenam (apel·lació a la riquesa): considerar un argument vàlid pel fet que la persona que l'ha formulat és rica.
• Argumentum ad lazarum (apel·lació a la pobresa): judicar com a correcte una sentència pel fet que la persona que l'ha formulat és pobre.
• Argumentum ad nauseam (argument per repetició): un argument el qual ha estat continuat 'fins la nàusea'. Per exemple, la frase «aquest tema ha estat discutit ad nauseam» vol dir que el tema en qüestió ha estat debatut àmpliament i que els involucrats en el debat ja se n'han cansat.
• Argumentum ad numerum: argumentar com a cert el que pensa la majoria.
• Fal·làcia de la majoria (Bandwagon fallacy, apel·lació a la popularitat, apel·lació a la població o argumentum ad populum, argumentum ad numerum): argumentar com a cert el que pensa la majoria.
• Argumentació circular (Begging the question, petitio principii o raonament circular): ús implícit de la conclusió com a premissa. És un tipus de simplificació en la qual l'argument assumeix el que s'està intentant demostrar.
• Demostració invàlida: A les matemàtiques hi ha diverses demostracions amb contradiccions òbvies. Tot i que les demostracions són errònies, els errors són subtils. Aquestes fal·làcies són considerades simples curiositats, però poden ser utilitzades per il·lustrar la importància del rigor en aquesta àrea.
• Fal·làcies basades en correlacions:
• Fal·làcia de moltes qüestions (plurium interrogationum, qüestió complexa, qüestió recarregada)
• Fals dilema (dicotomia falsa o bifurcació): implica una situació en la qual només dos punts de vista són sospesats com les úniques opcions, quan, en realitat, hi ha una o més opcions que no han estat considerades. Les dues alternatives presentades solen ser, encara que no sempre, els punts extrems de l'espectre d'idees.
• Dicto simpliciter, que inclou:
• Accident (a dicto simpliciter ad dictum secundum quid): sil·logisme estadístic quan una excepció a una regla d'or és ignorada. És una de les tretze fal·làcies identificades originalment per Aristòtil. La fal·làcia es produeix quan s'intenta aplicar una regla general a una situació particular o que no hi té relació. Per exemple: “Tallar persones amb un ganivet és delicte; Els cirurgians tallen persones amb ganivets; Els cirurgians són criminals”.
• Accident oposat (a dicto secundum quid ad dictum simpliciter)
• Equivocació (lapsus): error o equivocació involuntària d'una persona. El terme, en llatí, originàriament significava «relliscada». En aquest sentit també es pot parlar de "acte fallit". Segons el DIEC un lapsus és "una falta o equivocació comesa per distracció".
• Fal·làcia del jugador: es creu erròniament que en les activitats aleatòries, com els jocs d'atzar, els successos passats afecten als futurs. Sol incloure alguna de les següents idees, que sorgeixen de forma quotidiana en raonaments sobre probabilitat: Un succés aleatori té més probabilitat d'ocórrer quan no ha ocorregut durant un cert període de temps o si no ha ocorregut recentment. Un succés aleatori té menys probabilitat d'ocórrer quan ja ha ocorregut durant un cert període de temps o si ja ha ocorregut recentment.
• Fal·làcia genètica (o de l'evolució): es comet quan es suposa que un individu més modern o que ha patit mutacions més recents està més ben adaptat que un altre que no ha rebut tantes mutacions. La fal·làcia es comet perquè l'adaptabilitat d'un individu no depèn del nombre i temporalitat de la mutació sinó si aquesta mutació es relaciona amb algun avantatge per a l'actual entorn de l'individu. Per exemple: “Els blancs tenim més diferències visibles amb la resta dels animals. És possible que els blancs haguem seguit evolucionant com una mutació d'individus negres. Per tant, estem molt més evolucionats que els negres”. Aquesta frase és fal·laç perquè els aspectes visibles i facials no representen un avantatge per a la supervivència en l'entorn natural actual. L'únic avantatge actual seria la imposada per l'actual progrés cultural d'una minoria racial i la imposició de certs cànons socials de bellesa. És a dir, es realitza una selecció artificial en funció de la cultura predominant del moment. Avui en dia a causa d'una capa d'interacció social superior a la capa la supervivència, es tria més sovint a la parella en funció de diversos factors socials i d'aparença, però, altres mutacions no visibles si poden presentar una relació directa per a la supervivència i eficiència en l'entorn de progrés actual.
• Culpabilitat per associació: sosté que les qualitats d'un són intrínsecament o essencialment qualitats d'un altre simplement per associació. Les fal·làcies per associació són un cas especial de ignoratio elenchi o refutació ignorant, en relació a que l'argument de rèplica no té a veure amb el tema o assumpte tractat sinó que l'assumpte és deliberadament modificat per divergir en un tema millor defensable. Per exemple: “Algunes obres caritatives són fraus. Per tant totes les obres caritatives són fraudulentes”.
• Evadir la conversa (ignoratio elenchi, eludir la qüestió, o ús de paràboles): raonament que se suposa haurà de respondre a un tema determinat però en lloc de fer–ho, narra o explica aspectes diferents. La millor manera de fer–ho és explicar i narrar extensament alguna cosa annex a la resposta que l'espectador vegi amb bons ulls. És a dir, si la pregunta és sobre una suposada corrupció fiscal. La resposta seria parlar sobre la bona persona, eficient, honrada que és la teva família a casa. Parlar després de l'honradesa o de l'eficiència dels teus col·laboradors. Així sense respondre directament a la pregunta permets que l'espectador suposi per associació i caigui en la fal·làcia d'associació. Aquest tipus de resposta es dona molt en política i debat si és molt usual i al mateix temps molt important. És una tècnica senzilla però poderosa si se sap el que el públic vol escoltar. Quan es descriu alguna cosa, també es poden inserir comandes o ordres que segons la programació neurolingüística permeten que la gent faci o pensi de la manera que es desitgi. Quan es descriu una cosa positiva no d'un mateix sinó d'una altra persona, per associació neurolingüística aquestes mateixes paraules són interpretades sobre tu o sobre el propi receptor. D'aquesta manera si es descriuen situacions positives és possible programar als oients perquè en realitat creguin que tu les tens. També es pot usar en la seva vessant negativa per fer por i coaccionar als altres. Per exemple: “Guanyaran el partit demà?. Resposta: Hem treballat dur, l'equip està al 100% i lluitarà fins al final per aconseguir el millor d'ells. Aquesta temporada hem guanyat gairebé tots els partits, demà serà un dia important i els nois ho saben”.
• Argumentum verbosium (argument per intimidació, prova per verbositat o xerrameca): Aquesta fal·làcia és molt comú en cercles acadèmics. És comú trobar també aquesta fal·làcia als mitjans de comunicació. Aquesta fal·làcia es produeix quan un argument és tan complex, tan extens i tan pobrament presentat pel ponent que els altres estan obligats a creure–ho i assumeixen que és cert. Aquesta assumpció es produeix, amb freqüència, per evitar la despesa energètica i en el temps del ponent per examinar els detalls. Al mateix temps, a causa de la intimidació per complexitat que el ponent desenvolupa i al risc al ridícul per desconeixement. Si no pots convèncer amb el teu brillantor, llavors desconcerta amb tots els detalls.
• Fal·làcia de l'home de palla: fal·làcia lògica basada en la confusió de la posició de l'oponent. Generar un «home de palla» és crear una posició fàcil de refutar i després atribuir–ne aquesta posició a l'oponent per a tirar per terra la seva argumentació. En realitat l'argument real de l'oponent no és refutat sinó l'argument fictici que s'ha creat. El nom ve dels homes de palla que es fan servir per entrenar en el combat i que són fàcils d'abatre. És a dir, ataquen els serrells o possibles mals entesos que es puguin fer de la premissa. Per exemple: (A): “Els nens no haurien de córrer per carrers amb molt de trànsit”. (B) “Seria estúpid tancar els nens tot el dia sense respirar aire net”. (B) Ataca una posició radical i fàcil que (A) mai va voler donar a entendre. L'única manera d'evitar l'home de palla és que (A) el destrueixi abans que (B) o posar en evidència la intenció de (B) de crear l’home de palla per a generar confusió.
• L'areng vermell (red herring, o seguir la pastanaga): quan algú introdueix material irrellevant a l'assumpte de discussió, de manera a distreure l'atenció de tots cap a una conclusió diferent. El nom prové d'un areng vermell que s'usa per allargar les caceres dels guineus portant els gossos de caça per una pista equivocada. L'olor intens del areng vermell confon el rastre. Per exemple: “Vostè pot dir que la pena de mort és un mitjà ineficaç per prevenir el crim, però ... I les víctimes del crim? Com pensa vostè que se senten els familiars de les víctimes en veure que l'home que va assassinar el seu fill és mantingut a la presó a costa d'ells? Està bé que hagin de pagar per l'aliment i allotjament de l'assassí del seu fill?”.

Teoria de K. Popper sobre el mètode científic, basada en la seva concepció de la ciència com a sistema de conjectures i refutacions, segons la qual una hipòtesi o teoria científica és un enunciat universal, la veritat del qual no pot demostrar–se, perquè cap sèrie finita d'observacions –cap procediment inductiu– pot establir la confirmació d'una hipòtesi, però la falsedat de la qual sí que pot determinar–se, mitjançant la refutació o falsació d'aquesta.

«Només hi ha un element de racionalitat en els nostres intents per a conèixer el món: és l'examen crític de les nostres teories. Aquestes teories són conjectures. No sabem, només suposem. Si em pregunteu: “Com sap vostè?”, la meva resposta seria: “No sé; només proposo una conjectura. Si vostè està interessat en el meu problema, em sentiré molt feliç si vostè critica la meva conjectura, i si vostè presenta contrapropostes, jo al meu torn les criticaré”.

Tal és, segons crec, la veritable teoria del coneixement [···]: la veritable descripció d'un costum que va sorgir a Jònia i que ha estat incorporada a la ciència moderna (encara que hi ha encara molts científics que creuen en el mite baconià de la inducció), la teoria que el coneixement avança mitjançant conjectures i refutacions.» ^[118]

Imre Lakatos, filòsof hongarès, seguidor de les idees de Popper, distingeix entre:

• falsacionisme dogmàtic: divulgació inicial que de les teories falsacionistes de Popper van fer alguns autors, com Ayer, Kuhn i Nagel, i que suposa l'afirmació fonamental que la ciència no pot provar hipòtesi, sinó que només pot intentar refutar–les;
• falsacionisme metodològic: amb una versió ingènua, atribuïble a Popper, i una versió refinada, la del mateix Lakatos, que admet una certa acceptabilitat o una certa verificabilitat de les hipòtesis:
• «Pel falsacionista ingenu qualsevol teoria que pugui interpretar–se com experimentalment falsable és «acceptable» o «científica». Per al falsacionisme refinat, una teoria és «acceptable» o «científica» només si té un excés de contingut empíric corroborat en relació amb la seva predecessora (o rival). Aquesta condició pot descompondre's en dos apartats: que la nova teoria tingui excés de contingut empíric (acceptabilitat 1) i que una part d'aquest excés de contingut resulti verificat (acceptabilitat 2) [···] Pel falsacionista ingenu una teoria és falsada per un enunciat observacional («reforçat») que entra en conflicte amb ella [···] Per al falsacionisme refinat, una teoria científica T queda falsada si i només si una altra teoria T' ha estat proposada i té les següents característiques:
1. T' té un excés de contingut empíric en relació amb T; això és, prediu fets nous, improbables o fins i tot exclosos per T.
2. T' explica l'èxit previ de T; això és, tot el contingut no refutat de T està inclòs [···] en el contingut T'.
3. Una part de l'excés de contingut de T' resulta corroborat.» ^[119]

Veure hipòtesi, mètode científic, teoria científica, theoría.

Literalment amor per la saviesa. És la disciplina racional més antiga d’Occidente. Representa el pas del mythos (μῦθος)al logos (λóγος), el pas de la narració tradicional o autoritativa a l’ús sistemàtic de la raó. Intenta trobar una explicació racional y lògica a tot el que existeix. La filosofia s’encarrega d’abstreure i trobar l’essència i el sentit de tot el que existeix en l’ordre de la matèria [univers, vida, ...], en l’ordre del pensament [epistemologia] i en l’ordre de l’acció humana [ètica, estètica, política, ...]

Pot ser considerada com a l’àrea del saber més rigorosa en tant avarca totes les expressions de l’existent, les abstreu i explica la seva interrelació d’una forma estructural i coherent. Totes les àrees del saber, les ciències i les disciplines que coneixem avui en dia han sorgit com a híper–especialització de preguntes que foren plantejades por la filosofia. En general els filòsofs grecs preferiren descobrir i prescriure allò que condueix l’home a una vida virtuosa, bona, feliç i no tant conèixer la naturalesa del món.

Aquell que té coneixement [saviesa] pràctica.

Terme utilitzat per Aristòtil [Ètica a Nicòmac]. Representa la virtut del pensament moral, normalment traduïda com “saviesa pràctica”, de vegades també com a “prudència” (en cert sentit es contraposa a l'hybris (ὕβρις) o “desmesura”). És més específicament una forma de saviesa rellevant a les coses pràctiques, requerint una habilitat per discernir com o per què actuar virtuosament i fomentar la virtut en la pràctica i l'excel·lència del caràcter. Frònesis era un tòpic comú de discussió en l'antiga filosofia grega.

A diferència de la sofia (σοφία), la frònesis és l'habilitat per pensar com i per què hem d'actuar per canviar les coses, especialment per canviar les nostres vides a millor.

Veure mesos.