Naixement, creació, causa, principi, font, origen. És el primer llibre de la Torà, i per tant el primer llibre del Tanakh, la Bíblia Hebrea, i de l'Antic Testament cristià. El nom del llibre en hebreu és בראשׁית [Bərêšîth], que és la primera paraula que fou escrita i que significa «en el principi de». Els cinc llibres de la Torà han estat anomenats en hebreu amb la primera paraula del text.

Raça, gènere, origen, descendència. Un dels predicables de la lògica aristotèlica descrits als Analítics posteriors: el gènere.

Veure predicable.

Veure génos.

Esdevenir, “arribar a ser”. En la filosofia d'Heràclit, expressió de la idea d'una realitat constituïda essencialment pel continu canvi. El ser és un continu esdevenir: «totes les coses flueixen» [Plató] ^[120]. Rere l'aparença estable de les coses, hi ha una realitat oculta que no és sinó un continu canvi, un esdevenir universal, propiciat per una lluita de propietats contràries bàsiques, que sotmet les coses a un flux circular de morir i renéixer, o al domini d'un contrari sobre l'altre: el resultat final no deixa de ser una harmonia del conjunt, perquè l'esdevenir està governat pel logos (λóγος), la llei, la mesura, la racionalitat.

Ser i esdevenir –permanència i canvi– són les categories fonamentals amb què ha d'explicar–se la realitat.

L’extrem contrari a Heràclit [el continu canvi] està en la filosofia de Parmènides [la negació del canvi] que en la via de la veritat afirma:

• L'ésser és únic.
• L'ésser és etern. Sense origen ni fi.
• L’ésser és immòbil i immutable.
• Pensar i ésser són una identitat.

Heràclit, però, també va fer una crítica a les meres dades sensorials i va negar dignitat ontològica a la multiplicitat canviant, en reivindicar la necessitat d'un punt de vista superior representat pel logos.

Saber, reconèixer. En psicologia, terme final del procés psicològic pel qual la ment humana capta un objecte. Representació que suposa un procés de coneixement.

El coneixement requereix tres condicions [amb S = subjecte, i p = enunciat que el subjecte diu saber]:

• Veritat: «Si S sap que p, llavors p és vertader»
• Creença: «Si S sap que p, llavors S creu que p»
• Justificació: «Si S sap que p, llavors S té raons per creure que p»

Per exemple ^[121]:

• Fulano diu: «Sé que vaig deixar tancada la porta. Tinc el costum de tancar–la sempre que surto i, en aquest cas concret, recordo perfectament d'haver–la tancat». Anem a casa seva i comprovem que la porta està tancada. I acceptem que sabia que va deixar la porta tancada.
• Estic segur que aquesta nit plourà. Mai plou a la nit en aquesta estació de l'any. No hi ha ni un núvol en el cel. El servei meteorològic anuncia sequera aguda. Dic: «Pots deixar estesa la roba. Sé que no plourà aquesta nit». I no plou. Comento. «Sabia que no anava a ploure». Tothom acceptarà que, efectivament, ho sabia.

El coneixement científic és el produït per l'activitat humana que anomenem ciència. Es tracta d'un coneixement racional, metòdic, objectiu, verificable i sistemàtic, que es formula en lleis i teories, i és comunicable i obert a la crítica i a l'eliminació d'errors.

Mitjans de coneixement, senyals, marques. Ment. Intel·ligència. Judici. Coneixement. Raó.

Veure epistemologia.

Coneixement espiritual experimentat pels gnòstics (sectes cristianes primitives del gnosticisme, Γνωστικισμóς – segles I a IV–. La gnosis és el coneixement que es part de l’essència humana. És un coneixement intuïtiu, diferent del coneixement científic o racional. La gnosis és el camí que pot conduir o guiar a la il·luminació espiritual, esotèrica o mística a través del coneixement personal que porta a la salvació.

A partir del segle XIX apareixen diferents sectes esotèriques amb un gnosticisme modern.

Error que comet l'heroi tràgic per complir el seu destí. Per exemple Èdip, que cau en l'incest malgrat els esforços familiars per evitar la profecia. Posteriorment també va incloure la falta conscient, i en aquest sentit s'assimila al pecat, ja que suposa la condemnació del perpetrador. El concepte, teoritzat per Aristòtil, és un dels desencadenants habituals de l'acció final a la tragèdia grega i ha servit de model per a obres posteriors, tant en teatre com en novel·la.

Simple.

Veure armonía.

Plaer. Esperit femení de la mitologia grega que representa el desig sexual. Daimón, filla d’Eros i Psique. Els romans la nomenen Voluptas.​ El seu oposat és Algos (el dolor) i Ponos (l’esforç fatigós). El plaer sensual immediat fou vist com a la finalitat de la vida pels filòsofs cirenaics. El plaer com a tranquil·litat mental i absència de dolor fou vist com a la finalitat de la vida pels filòsofs epicuris.

És cèlebre la frase d’Aristip de Cirene, un dels fundadors de la doctrina de l’hedonisme, respecte al control racional del plaer: ἔχω (Λαῒδα), καί οὐκ ἔχομαι ἐπεί τό κρατεῖν καί μή ἡττᾶσθαι ἡδονῶν ἄριστον, ού μή χρῆσθαι ^{[122][123][124]}

Pels estoics, la part rectora de l’ànima, la raó. Consideraven que l’ànima humana constava de parts, sent la més important l’Hegemonikón. El que dona unitat a tota la vida psíquica humana, la font de la vida de l’ànima i del conjunt psico–físic, de la consciència i de les facultats cognitives superiors com la capacitat representativa, el judici i la raó. La situaren al pit (en el cor).

L’estoïcisme és una escola filosòfica fundada per Zenó de Citi en el 301 a.C. La seva doctrina es basa en el dominio i control dels fets, coses i passions que pertorben la vida, valent–se de la valentia i la raó del caràcter personal. El seu objectiu era assolir la felicitat i la saviesa prescindint dels bens materials. Durant el període hel·lenístic pren més importància i es difon per tot el món grecoromà, especialment entre les elits romanes. [del segle III a. C. al segle II d. C.]. Posteriorment s’esgota amb la descomposició social de l’alt Imperi romà i l’ascens del cristianisme.

Antecedent [proposició].

«Alguns arguments són també indemostrats ^[125] [anapódeikos], perquè no necessiten demostració, i amb ells es construeix tot argument; varien en nombre segons els autors, per a Crisip són cinc. Aquests són inclosos en els conclusius, tant en els sil·logístics com en els dotats de forma:

• L’indemostrat primer és aquell en el que l’argument sencer es construeix amb una col·ligada, com l’antecedent pel que comença la col·ligada i s’afegeix el concloent, com a “si el primer, el segon; però certament el primer, aleshores el segon”.
• L’indemostrat segon és el que, per medi d’una col·ligada i de l’oposat del concloent, té com a conclusió a l’oposat de l’antecedent, com a: “si és de dia hi ha llum; però certament és de nit, aleshores no és de dia”. Doncs l’adició [premissa menor] resulta de l’oposat al concloent i la conclusió resulta de l’oposat a l’antecedent. » ^[126]

Destí, fat.

Company. Amic. Deixeble. Seguidor d’una corporació religiosa. Sòcrates afirmava haver tingut ἑταῖροι [amics] però mai μαθηταί [deixebles].

Altre, diferent.

Teoria filosòfica ideada per Aristòtil i seguida per la majoria dels escolàstics, segons la qual tota substància està constituïda per dos principis essencials, que són la matèria [hylé] i la forma [morphé].

Aristòtil responia així a les apories de Parmènides i d’Heràclit respecte les mutacions substancials del cosmos.

La forma és superior a la matèria, ja que és el que determina què acaba sent aquell ésser, mentre que la matèria limita les possibilitats d'existència (no totes les matèries admeten totes les formes, per exemple no es pot fer una taula d'aigua). Per això la matèria és potència i la forma, acte (realització efectiva). Aplicat l'hilemorfisme a l'ésser humà, la matèria seria el cos i la forma, l'ànima.

L’hilemorfisme escolàstic s’oposa sobre tot al dinamisme i al mecanicisme filosòfics:

• mecanicisme: el món corpori és format per una massa material, contínua [Descartes] o discontínua [Gassendi], inert i homogènia en sí mateixa.
• dinamisme: en nega l’extensió a favor de l’activitat: els cossos són formats de forces inextenses [les mònades de Leibniz, Boscovich i Kant]. Per altres [Meyer, March, Ostwald i Duhem] l’energia és la última i única realitat substancial de la matèria [energetisme].

L’hilemorfisme filosòfic considera que les substàncies corpòries no són constituïdes per altres substàncies completes, materials [atomisme] o espirituals [dinamisme]), sinó per principis físics realment diferents:

• indeterminat, fonament de la quantitat extensa i de la inèrcia. La potència [la matèria primera]
• determinant, raó de ser de les propietats i activitat específiques, L’acte [la forma substancial].

Pels moderns escolàstics, el cos és un ens extens i actiu, divisible i impenetrable ordinàriament. El cos elemental [l’element químic] és aquell que no es composa de cossos de diversa espècie i ni per anàlisis químic [sí físic] podria resoldre’s en altres de diversa espècie. El cos mixt, en canvi, es composa de cossos de diversa espècie, no per simple agregació, sinó per combinació química [la molècula química].

Substància. Fet d'atribuir a paraules o pensaments la qualitat de substància sinó d'existència física que no necessàriament tenen. [per exemple: Esperit Sant, Santíssima Trinitat, Satanàs, inconscient, blau, ...]. El fenomen troba el seu origen en la problemàtica descrita per Plató, que cercava una explicació de per què, per exemple, podem anomenar colors de moltes tonalitats diferents sense conèixer “el” color. El problema, semàntic, l’explica Plató recorrent a conceptes com la immortalitat de l'ànima, una vida prenatal, així com una vida post–natal a la qual l'home només veu les ombres canviants de les essències vistes anteriorment i la nostàlgia de tornar, després de la mort, al món perfecte de les essències.

El problema semàntic ve de que la possibilitat gramatical de transformar un adjectiu en substantiu no permet de concloure apodícticament l'existència activa del substantiu derivat. La confusió és una conseqüència de la polisèmia del verb «ésser».

Al Primer Concili de Nicea (325) es va debatre àmpliament sobre les paraules: Déu, Esperit i Jesús. Tres paraules que no són sinònims i que en conseqüència haurien de designar a tres substàncies diferents, cosa que contradiria el principi del monoteisme. El concili va decretar la solució del misteri de la Trinitat, dogma central sobre la naturalesa de Déu en la majoria de les esglésies cristianes: Déu és un ésser únic que existeix com a tres persones diferents o hipòstasis [el Pare, el Fill i l’Esperit Sant].

Hipòstasi té en l’actualitat un sentit metafòric i fins i tot pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostatitzar», en el sentit de donar personalitat o substancialitat a quelcom que només pot tenir–la en sentit impropi.

Afirmació, conjectura, proposició. Proposició acceptable que s'ha realitzat a través de la recollida d'informació i dades, i encara que no estigui confirmada, serveix per respondre de forma temptativa a un problema amb base científica. La hipòtesi s’ha de, posteriorment, contrastar empíricament o validar per confirmació [amb altres hipòtesis universals] o verificació [amb altres hipòtesis existencials].

Una hipòtesi de treball es pot verificar o negar científicament mitjançant un experiment o observació. Una proposició que ha estat comprovada és un teorema. Un conjunt de teoremes forma una teoria. Així doncs, la hipòtesi és un dels passos del mètode científic desenvolupat durant el segle xx.

No tota hipòtesi científica és una generalització: hi ha hipòtesis particulars, com ho va ser en el seu moment «la Terra gira entorn del Sol», o la del descobriment del planeta Neptú per les irregularitats en l'òrbita d'Urà. No sempre queda clara la distinció entre una hipòtesi i una teoria o una llei i, atès que la finalitat d'una hipòtesi és patrocinar una investigació, la millor manera d'entendre–la és situant–la en el context global de les teories científiques. Una teoria és una recapitulació de diverses lleis en forma de conjunt d'enunciats que mantenen unes determinades relacions lògiques de deduïbilitat; una llei és una hipòtesi que, sotmesa a contrastació, ha estat confirmada; una hipòtesi és una explicació transitòria amb la qual es treballa tot esperant sotmetre–la a contrastació; un enunciat d'observació –o enunciat protocol·lari– és l'enunciat que descriu una experiència, del qual pot provar–se que és vertader o fals (vegeu el text). Es verifica una hipòtesi, derivant d'ella conseqüències lògiques –això és, enunciats d'observació o protocol·laris– que, posades a prova, confirmen inductivament la hipòtesi, en cas de resultar vertaderes, o refuten la hipòtesi, en cas de resultar falses.

El falsacionisme de Popper planteja la seva pròpia manera d'entendre la formulació i la contrastació d'hipòtesis: "Conjunt d'operacions, teòriques i experimentals, per mitjà de les quals es posa a prova una hipòtesi científica o d'una teoria. Obeeix a la idea que només la concordança amb els fets justifica una hipòtesi o una teoria. Els seus possibles resultats són la confirmació d'hipòtesi o la no confirmació o refutació. Adoptant l'escriptura d'hipòtesi científica com una generalització, a saber, ∀x (Fx → Gx), a tota contrastació que doni com a resultats: ∃a: Fa ∧ Ga, direm que a és una instància que confirma la hipòtesi, mentre que ∃b: Fb ∧ ¬Gb, direm que b és una instància que la refuta". ^[127]

Hipòtesi de Sapir–Whorf – Estableix que hi ha una certa relació entre les categories gramaticals del llenguatge que una persona utilitza i la forma com la persona entén i conceptualitza el món. També es coneix aquesta hipòtesi com PRL (Principi —o hipòtesi— de Relativitat Lingüística). Podem distingir una formulació forta i una de més dèbil de la manera següent:

• Forta: la llengua d'un parlant monolingüe determina completament la manera com aquest conceptualitza, memoritza i classifica la "realitat" que l'envolta (això es dóna a escala fonamentalment semàntica, tot i que també influeix en la manera d'assumir els processos de transformació i els estats de les coses expressats per les accions verbals). És a dir, la llengua determina fortament el pensament dels parlants.
• Feble: la llengua d'un parlant té una certa influència en la manera com aquest conceptualitza i memoritza la "realitat", fonamentalment a escala semàntica. Això significaria que, igualment com tota la resta, poden haver–hi diferències estadístiques significatives en la manera com dos parlants de diferents llengües resolen o enfoquen certs problemes.

La hipòtesi de Sapir–Whorf ha estat un dels temes principals en els debats a l'entorn del relativisme lingüístic.

Veure relativisme.

Història.

La majoria [del poble] que el polític [l’elit] veu sempre amb recel i a qui vol imposar les seves conveniències.^[128]

Igual, idèntic.

Similar, semblant o com quelcom.

Identitat ^[129] (ομοιότητα). Immutabilitat. Semblança. Ser sempre igual a sí mateix. ^[130]

De similar, però no idèntica, essència (oὐσία) [substància].

Terme encunyat el segle quart per un grup distintiu de teòlegs cristians que tenien la creença de que Déu Fill era de similar , però no idèntica, essència (o substància ) que Déu Pare. El Primer Concili de Nicea (325) va donar la raó als homoousios (ὁμοούσιος) que acceptaven la co–essència entre Pare, Fill i Esperit Sant en tres persones diferents. Postura defensada pel bisbe Atanasi d’Alexandria (Ἀθανάσιος Ἀλεξανδρείας).

Correspondència, acord. Relació que es crea a partir de semblances o trets idèntics de dos elements que es troben en àmbits o contextos diferents.

Els estoics són els primers en utilitzar el terme sistema en el sentit de “sistema del món”; sistema en el que les parts es troben en una relació de simpatia configurant–ne una totalitat racional (una homologia). Sistema que era en el fons un aparell defensiu contra l’angoixa . El seu concepte de Destí era molt semblant al karma hindú. ^[131]

En la mitologia grega, és la personificació de la concordia universal. El seu contrast era Eris (la discòrdia).

D’idèntica essència (oὐσία) [substància].

Terme encunyat el segle quart per un grup distintiu de teòlegs cristians que tenien la creença de que Déu Fill era d’idèntica, essència (o substància ) que Déu Pare. El Primer Concili de Nicea (325) els va donar la raó acceptant la co–essència entre Pare, Fill i Esperit Sant en tres persones diferents. Postura defensada pel bisbe Atanasi d’Alexandria (Ἀθανάσιος Ἀλεξανδρείας).

Determinada [proposició simple].

Definit, determinat. Terme que Aristòtil assigna al requisit de «limitació». Segons ell, “les principals formes de la Bellesa són l’ordre [taxis], la proporció [symmetria] i la delimitació [hórisménon], que les ciències matemàtiques mostren en grau summe”. ^[132]

Veure aóristón.

Frase declarativa amb l’afegit del jurament d’un Déu.

Segons aquests [els Estoics], el kategorema o predicat és un lektón incomplet o defectiu, mentre que l’axioma és un lektón complet que s’utilitza per a afirmar i pot ser verdader o fals. Els estoics es refereixen també a altres tipus de lekta que sense ser afirmacions comparteixen amb elles les notes definitòries de completesa semàntica i independència sintàctica. Diògens Laerci ofereix varies llistes. A la més amplia ^[133] recull deu lekta complets i independents: axioma (afirmació), erotema (interrogació total), pysma (interrogació parcial), lektón prostaktikón (ordre), horkikón (jurament), aratikón (optatiu), hypothetikón (hipotètic), prosagoreutikón (interpel·lació), pragma homoion axiomati (afirmació aparent) i epaporetikón ti pragma (pregunta reflexiva).

Els eide logou peripatètics i els lekta estoics tenen punts de relació i d’oposició. Amb importants diferències. ^[134]

Energia vital fonamental. Impuls instintiu. Impetus.

Personificació de l’esforç i de l’empenta que posa un al seu treball. Era adorat junt a Hefest i Atenea, i associat a un daemon de la tècnica i l’art nomenat Tekné. Oposat a Ergia. Havia nascut de Nix, sense cap intervenció masculina.

Fita o senyal de pedra utilitzada en l’Antiga Grècia per a delimitar les propietats. Límit o definició (horismós).

Aristòtil atribueix a Sòcrates el descobriment del paper i funció de l’universal (kathólou) i de la definició (horismós) ^[135].

Veure hybris.

Es refereix a quan l’ésser finit es creu superior a l’infinit. Orgull formal, presumpció, arrogància o supèrbia. Abús comés amb prepotència. És una manifestació masculina i el defecte d’herois com Edip. Té a veure amb el concepte “desbocar–se”, quan les preocupacions en torn a l’ego surten fora del control racional.

Càstig diví. Concepte grec que pot traduir–se com a “desmesura”. No fa referència a un impuls irracional i desequilibrat, sinó a un intent de transgressió dels límits imposats pels déus als mortals i terrenals. A l’Antiga Grècia al·ludia a un menyspreu temerari de l’espai personal aliè junt amb la manca de control dels impulsos propis, sent un sentiment violent inspirat per les passions exagerades, considerades malalties pel seu caràcter irracional i desequilibrat i més concretament per Ate (Ἄτη) [fúria, orgull, deessa de la fatalitat]. Tal com deia un famós proverbi antic [atribuït erròniament a Eurípides]: «Aquell a qui els déus volen destruir, primer el tornen boig».

La religió grega no tenia el concepte de pecat tal com el cristianisme, l’hybris s’assimilava la principal falta possible, relacionada amb el concepte de Moira (Μοῖραι).

Veure hybris.

Matèria. Paraula encunyada per Aristòtil a partir del terme grec per a “llenya” o “fusta”. Pera als estoics, és la matèria com a corporeïtat i possibilitat de la qual són fetes totes les coses. L’equivalent llatí és silva.

Doble negació [axioma].

Els Estoics reconeixien tres formes de negació:

1. Denegativa (άρνητικός, arnêtikon), composada d’una partícula negativa i un predicat. “Ningú passeja”.
2. Privativa (sterêtikon), formada per un simple axioma mitjançant la inversió del predicat. “Aquest home és insociable”.
3. Negativa (ἀποφατικόν, apophatikón), axioma negatiu format per un simple o no simple axioma prefixat amb un No (oukhi). “No és de dia”. ^[136]

Hipotètic.

Pel comentarista Amoni els cinc lekta estoics que no presenten un equivalent en els eíde lógou peripatètics han de ser considerats com a variants d’algun d’ells. Per a ser més exactes, quatre (omotikón, ekthetikón [expositiu], hypothetikón i tò hómoion axiómati) s’inclouen sota la categoria del lógos apophantikós, ja que són susceptibles de rebre un valor de veritat. Per altra banda, l’epaporetikón quedaria inclòs en el lógos erotematikós (no té en compte al pysmatikón com a tipus independent de lekton) ^[137].

«(2,25) Els estoics nomenen l’enunciat [λογοσ] declaratiu axioma, al deprecatiu aratikón, a l’apel·latiu prosagoreutikón, afegint–ne a aquests altres cinc tipus d’enunciat que clarament poden relacionar–se amb algun dels ja citats. Diuen que un d’ells és el jurament (omotikón) com “Que la Terra sigui testimoni d’això”, altre l’enunciat expositiu (ekthetikón) per exemple “Sigui aquesta una línia recta”, (2,30) altre l’hipotètic (hypothetikón) com “Suposis que la Terra sigui el centre de l’esfera solar”, altre el semblant a l’axioma per exemple “Cóm floreix l’atzar a la vida humana!” . (2,35) Tots aquests, perquè accepten la veritat i la falsedat, podrien enquadrar–se en el declaratiu, però el jurament té com a tret afegit respecte de la declaració el posar a la divinitat com a testimoni i el semblant a l’axioma té l’afegit de l’adverbi intensiu "hos". I afirmen que el cinquè a més d’aquests és l’interrogatiu , excepte en que col·loca el pretext abans que la pregunta. ^[138]»

Veure aratikón, horkikón.

Predicat invers ^[139].

S’atribueixen a Hermògenes de Tars uns tractats de retòrica ^[140]. Contemporani de Marc Aureli i d’Adrià. Segons Hermògenes, Les formes que composen l’estil de Demòstenes (logos Demosthenikos) són set: Claredat (sapheneia), Grandesa (megethos), Bellesa (kallos), Vivesa (gorgotes), Caràcter (ethos), Sinceritat (aletheia) i Habilitat (deinotes) ^[141]. Unes formes són constituïdes en sí mateixes i per sí mateixes, és a dir, no depenen d’altres per a la seva formació ni tenen altres subordinades (hypobebëkuíai): Bellesa, Vivesa i Habilitat. Altres són constituïdes per formes subordinades, com a gèneres que inclouen especies: Claredat i Grandesa. Les formes poden també presentar parts o components comuns (koinonéo) amb altres formes, però ser distintes entre sí en altres components: Caràcter i Sinceritat.

«Que són pròpies de l’Abundància la inserció i, en general, l’ús de la hipóstrofe, inserint altres pensaments abans d’acabar l’anterior, ho hem discutit suficientment una mica més amunt en la nostra exposició sobre la saturació, així com en el capítol dedicat a l’estil pur i, en fi, en molts llocs, i hem ofert no pocs exemples d’ell. Tanmateix, és precís saber que aquestes insercions eliminen també la languidesa [hýptión] de les relacions, doncs interrompen el discurs i el fan més viu per la pròpia interrupció. Per exemple: “Doncs, quan va esclatar la guerra fòcida...», a continuació interromp la relació inserint–ne aquest passatge: «no per culpa meva, doncs aleshores jo encara no em dedicava a la política”, i posteriorment torna a la relació: «en primer lloc, vosaltres éreu en tal situació”, etc. ^[142]»