Aspecte, aparença, forma. És un concepte relacionat amb eîdos (εῖδος) [vista, visió, aspecte] de êidon (εἶδον)[“jo vaig veure”]. Representació mental a partir del raonament o de la imaginació d’una persona. Considerada com l’acte més bàsic de l’enteniment, al contemplar la mera acció de conèixer quelcom.

Les idees donen lloc als conceptes, que són la base de qualsevol tipus de coneixement científic o filosòfic.

Els empiristes, en general, creuen que les idees s’originen de l’experiència sensorial que omple la ment i els racionalistes generalment creuen en el innatisme de les idees. Per a Plató, les idees eternes i immutables són la base universal de la estructuració del món de les coses particulars. Són agafades pel Nous (νοῦς). Per Aristòtil (que rebutjava el concepte de formes eternes amb existència independent), les formes són “universals abstractes”. Per ell “eidos” ve darrera de la cosa en sí [el τόδε τί].

Teoria de la realitat i del coneixement que atribueix un paper clau a la ment en l'estructura del món percebut. La forma més radical és equivalent al solipsisme, que afirma que la realitat es deriva de l'activitat de la pròpia ment i que res existeix fora de la ment. Tanmateix, l'idealisme reconeix per complet el món extern o natural i evita afirmar que aquest pot reduir–se al simple fet de pensar. La ment actua i és també capaç de fer existir coses que d'una altra manera no serien possibles [la llei, la religió, l'art o les matemàtiques]. De manera més radical, s’afirma que els objectes percebuts per una persona es veuen afectats fins a cert punt, per l'activitat mental.

L’idealisme es manifesta com un escepticisme sobre la possibilitat de saber res independent de la nostra ment.

Veure escepticisme, solipsisme.

Filosofia ontològicament monista atribuïda a Georg Wilhelm Friedrich Hegel. L’ésser és en última instancia comprensible com un tot integral. Hegel afirma que per a que el subjecte pensant [raó o consciència] sigui capaç de conèixer el món, ha d’existir, en algun sentit, una identitat de pensament i d’ésser. Al contrari, el subjecte no tindria accés a l’objecte i no tindríem cap certesa sobre el nostre coneixement del món. Tanmateix, aquesta identitat de pensament i d’ésser no pot expressar–se com la identitat abstracta "A = A". En cas contrari no podrem tenir en compte les diferències entre pensament i ésser i la riquesa i diversitat de cadascun. L’idealisme absolut intenta demostrar aquesta la identitat de pensament i ésser utilitzant un nou mètode filosòfic "especulatiu", que requereix de nous conceptes i regles lògics. Segons Hegel, el fonament absolut del ser és essencialment un procés dinàmic i històric per la necessitat que es desenvolupa por sí mateix en forma de formes cada cop més complexes del ser i de la consciència, en última instancia, donant llocs a tota la diversitat del món i als conceptes amb els que pensar i donant sentit al món.

Posició predominat al segle XIX a Alemanya, Gran Bretanya, i, en menor grau, als Estats Units de Nord–Amèrica.

Escola filosòfica que es desenvolupa a Alemanya entre els segles XVIII i XIX. El seu naixement el marca l'obra d'Immanuel Kant Crítica de la raó pura. Estretament lligada al Romanticisme i a la Il·lustració. Entre els pensadors d'aquesta escola filosòfica destaquen el mateix Kant, Johann Gottlieb Fichte, Friedrich Schelling i Georg Wilhelm Friedrich Hegel. En un segon pla trobaríem autors com ara Friedrich Heinrich Jacobi, Gottlob Ernst Schulze, Karl Leonhard Reinhold i Friedrich Schleiermacher.

Veure idealisme.

Les idees existeixen per sí mateixes i només podem captar–les o descobrir–les amb l’experiència. Tot l’extern a un mateix són idees sense cos material. Leibniz, Bernard Bolzano i Dilthey, en són representants d’aquest punt de vista.

Veure idealisme.

Punt de vista [de Plató] que afirma l’existència real dels universals en un sentit més ampli i abstracte, encara que no a una distància espacial o temporal dels cossos de la gent. Així, la gent no pot veure o entrar de qualsevol altra manera en contacte sensorial amb els universals, però els pot concebre com a formes abstractes. La majoria de platònics moderns n'eviten la possible ambigüitat, ja que no diuen mai que els universals existeixen, sinó que –simplement– hi són.

Veure idealisme.

Afirma que no existeix res natural, sinó que tota realitat es constitueix d'éssers immaterials. Nega, per tant, l'existència de la matèria [inmaterialisme]. N'és un exemple George Berkeley, per qui la realitat, les coses que coneixem mitjançant la percepció, són immaterials, atès que no són més que el desplaçament del pensament diví. Altres representants són Descartes, Fichte, Mach, Cassirer i Collingwood.

Veure idealisme.

Proposta d’ Immanuel Kant al segle XVIII. Estableix que tot coneixement exigeix l'existència de dos elements: el primer, extern al subjecte (el donat, o principi material), és a dir, un objecte de coneixement. El segon, propi del subjecte (el posat, o principi formal), que no és més que el subjecte mateix que coneix. Pel que fa al segon, Kant afirma que les condicions de tot coneixement no són posades per l'objecte conegut, sinó pel subjecte que coneix. El subjecte que coneix introdueix certes formes que, no preexistint a la realitat, són imprescindibles per a comprendre–la. Per això sosté Kant en la Crítica de la raó pura: "Els Pensaments sense continguts són buits, les intuïcions sense conceptes són cegues". En altres paraules, sense sensibilitat res ens seria donat i sense enteniment, res seria pensat.

Veure idealisme.

Igual, propi, personal, priva, un mateix. Un dels predicables de la lògica aristotèlica descrits als Analítics posteriors: el propi (ἴδιον).

Veure predicable.

Teoria del mètode científic que sosté que la ciència és un coneixement que consisteix en la formulació d'hipòtesis i lleis obtingudes per inducció a partir d'observacions. Segons Fetzer (1993), els passos característics del «mètode inductiu» són: observació, classificació, generalització i predicció.

La inducció porta naturalment a la predicció: «tots els corbs observats fins a aquest moment són negres; per tant, el proper també serà negre»

L'inductivisme com a teoria del mètode científic comença amb Francis Bacon (1561–1626), a qui cal atribuir el mèrit d'haver promogut en el seu temps la investigació científica controlada per l'experiència, i qui proposa, criticant i millorant la inducció aristotèlica, l'ús de taules de presència, absència i graus per a trobar correlacions entre fenòmens. Grans teòrics de l'inductivisme són en el s. XIX, Herschel, Whewell i sobretot Mill, amb el seu Sistema de lògica (1843), mentre que en el s. XX, els grans patrocinadors de la inducció com a mètode propi de la ciència han estat Bertrand Russell (1872–1970) i els filòsofs del Cercle de Viena, que aconsegueix la seva màxima esplendor cap als anys trenta. Russell fonamenta la inducció en els dos conceptes de la uniformitat de la naturalesa i el principi d'inducció, que és el que dona probabilitat a la inferència inductiva:

«El problema que analitzarem aquí és el de si hi ha alguna raó per a creure en el que s'ha denominat «la uniformitat de la naturalesa». La creença en la uniformitat de la naturalesa és la creença que tot el que ha ocorregut o ocorrerà és un cas d'alguna llei general que no té cap excepció. [···] L'objecte de la ciència és trobar uniformitats, de la mateixa manera que les lleis del moviment i de la gravitació, de tal manera que, per molt que estenguem les nostres experiències, no sofreixin excepció. En aquesta investigació la ciència ha tingut un èxit evident i podem concedir que les seves uniformitats s'han mantingut fins aquí. Però amb això tornem al problema primitiu: Suposant que s'han mantingut sempre en el passat, tenim alguna raó per a suposar que es mantindran en el futur»? ^[143]

«Hem de concedir [···] que el fet que dues coses s'hagin trobat amb freqüència unides i mai separades no és suficient per si mateix per a provar d'una manera demostrativa que es trobaran també unides en el proper cas. El màxim que podem esperar és que com més gran sigui la freqüència amb què s'han trobat unides, més probable serà que es trobin unides en una altra ocasió. i que si s'han trobat unides amb freqüència suficient, la probabilitat arribarà gairebé a la certesa. Tal asserció no pot aconseguir mai la certesa completa, perquè sabem que, malgrat la freqüència de les repeticions, ocorre de vegades una decepció final, com el cas del pollastre al qual torcen el coll. La probabilitat és tot el que podem pretendre». ^[144]

En el positivisme lògic s'han dissenyat diverses maneres d'interpretar el valor probabilístic de la inducció: Rudolf Carnap sosté que la tasca principal del raonament inductiu està a precisar de manera quantitativa el grau de confirmació d'una llei:

«Quina justificació tenim per a passar de l'observació directa dels fets a una llei que expressa certes regularitats de la naturalesa? Aquest problema és anomenat, en la terminologia tradicional, “el problema de la inducció”.

Sovint es contraposa la inducció a la deducció dient que aquesta va del general a l'específic o singular, mentre que la inducció recorre el camí invers, va del singular al general. Però aquesta és una simplificació enganyosa. En la deducció hi ha tipus d'inferència diferents dels quals passen del general a l'específic; i en la inducció també hi ha molts tipus d'inferència. La distinció tradicional també és enganyosa perquè suggereix que la inducció i la deducció són simplement dues branques d'un sol tipus de lògica. La famosa obra de John Stuart Mill, Sistema de Lògica, conté una extensa descripció del que ell anomenava “lògica inductiva” i formula diversos cànons del procediment inductiu. En l'actualitat, som més renuents a usar l'expressió “inferència inductiva”. Si la fem servir, hem de comprendre que es refereix a un tipus d'inferència que difereix fonamentalment de la deducció.

En la lògica deductiva, la inferència condueix d'un conjunt de premisses a una conclusió que és tan certa com les premisses. Si hi ha raons per a creure en les premisses, es tenen raons igualment vàlides per a creure en la conclusió que es desprèn lògicament d'elles. Si les premisses són veritables, la conclusió no pot ser falsa. Pel que fa a la inducció, la situació és molt diferent. La veritat d'una conclusió inductiva no és mai segura. Amb això no vull dir solament que la conclusió no pot ser segura perquè es base en premisses que és impossible conèixer amb certesa. Encara que les premisses siguin veritables i la inferència sigui una inferència inductiva vàlida, la conclusió pot ser falsa. El més que podem dir és que, respecte a les premisses donades, la conclusió té un cert grau de probabilitat. La lògica inductiva ens ensenya a calcular el valor d'aquesta probabilitat. [···]

Fa un moment vaig plantejar la qüestió de si és possible expressar en forma quantitativa el grau de confirmació d'una llei (o d'un enunciat singular que prediem mitjançant la llei). Si fos així, en lloc de dir que una llei està “ben fundada” i que una altra llei “es basa en elements de judici frèvols”, podríem dir que la primera llei té, per exemple, un grau de confirmació de 0,8, mentre que el grau de confirmació de la segona llei és de només 0,2, Aquesta qüestió ha estat molt debatuda. La meva pròpia opinió és que tal procediment és legítim i que el que he anomenat “grau de confirmació” és idèntic a la probabilitat lògica. [···]

Però és la meva creença que hi ha dos tipus fonamentals diferents de probabilitat, i els distingeixo anomenant a una “probabilitat inductiva” i a l'altre “probabilitat lògica”. [···] Per no realitzar aquesta distinció sorgeixen enormes confusions en llibres sobre filosofia de la ciència i en declaracions dels mateixos científics. En lloc de “probabilitat lògica” de vegades uso l'expressió “probabilitat inductiva”, perquè, en la meva concepció, aquest és el tipus de probabilitat al que s'al·ludeix quan fem una inferència inductiva. Per “inferència inductiva” entenc, no només la inferència de fets a lleis. Sinó també tota inferència que sigui “no demostrativa”, és a dir, una inferència tal que la conclusió no es desprèn amb necessitat lògica quan s'admet la veritat de les premisses. Tals inferències han de ser expressades en graus del que jo anomeno “probabilitat lògica” o “probabilitat inductiva”» ^[145]

Hans Reichenbach veu en la inducció, entesa com una probabilitat (expressada com a freqüència al límit), teoria d'altra banda acceptada per molts membres del Cercle de Viena, una aposta raonable pragmàticament justificada:

«Aquest principi –diu Reichenbach– determina la veritat de les teories científiques; eliminar–ho de la ciència significaria res menys que privar a aquesta de la possibilitat de decidir sobre la veritat o falsedat de les seves teories; és evident que sense ell la ciència perdria el dret de distingir les seves teories de les creacions fantàstiques i arbitràries de la imaginació del poeta. [···]

Hem descrit [···] el principi d'inducció com el mitjà pel qual la ciència decideix sobre la veritat. Per a ser més exactes, hauríem de dir que serveix per a decidir sobre la probabilitat: perquè no li és donat a la ciència arribar a la veritat ni a la falsedat..., més els enunciats científics poden aconseguir únicament graus continus de probabilitat, els límits superior i inferior de la qual, inassolibles, són la veritat i la falsedat». ^[146]

A l'inductivisme s'oposen sobretot els qui sostenen el mètode hipotètic–deductiu com l'adequat per a la ciència i, d'una manera especial, el falsacionisme de Popper, també anomenat deductivisme. Alguns cèlebres historiadors de la ciència s'han oposat també a l'inductivisme, com és el cas de Pierre Duhem, que demostra que la teoria de la gravitació universal de Newton no va poder ser obtinguda per generalització i inducció de les lleis de Kepler i en general tots aquells que defensen que els primers protagonistes de la revolució científica no van procedir amb mètodes inductius, així com els qui sostenen que, en qualsevol cas, les observacions han d'anar sempre precedides de teories o que les observacions i l'experiència porten sempre una càrrega de teoria.

Veure bayesianisme, hipòtesi, mètode científic, mètode hipotètic–deductiu, pragmatisme.

Als Analítics posteriors (sobre la definició) i als Tòpics, discuteix Aristòtil sobre els predicables o les diverses relacions que els termes universals poden tenir amb els subjectes dels que són predicats. Les definicions essencials són definicions estrictes, pel gènere i la diferencia. Aristòtil considerava que la definició implica un procés de divisió fins arribar a les infimae species. ^[147][148]

 

Veure predicable.

Corrent filosòfic que afirma que l'ésser humà neix ja amb un seguit de coneixements que el possibiliten d'aprendre'n d'altres, a diferència de l'empirisme radical ^[150], que sosté que tot coneixement ha de derivar de l'experiència. L'innatisme extrem afirma que la ment conté certes idees des de la seva formació [com a les tesis de Plató], mentre que l'innatisme relatiu es centra en les estructures o facultats que permeten l'aprenentatge [com el llenguatge universal de Noam Chomsky]. L'innatisme acostuma a estar lligat amb el racionalisme.

L'origen d'aquestes idees innates pot ser un ésser superior, déu o similar, o provenir de l'evolució de l'espècie, com un instint lligat al saber. Plató, fins i tot, afirmava que aquestes idees eren les úniques que es podien tenir, que en realitat conèixer és recordar–les [doctrina de l’anamnesi] i, per tant, és fals que es pugui aprendre res del món exterior. Aquesta postura no és la més compartida entre els innatistes, que s'inclinen per un model intermedi: certs conceptes són innats i d'altres adquirits, en una via similar a la més acceptada a la polèmica entre genètica i educació pel que fa a la conducta. Per això, les idees innates acostumen a tenir un alt grau d'abstracció, que permet adaptar–les als contextos particulars de cada individu i les experiències que li proporciona la seva comunitat.

Veure racionalisme.

Possibilitat de que qualsevol, sense importar la condició social, pugui prendre la paraula en la assemblea (ho boulomenos), amb igual dret al seu us. La paraula de l’últim val tant com la del primer de la llista. I els arguments dels que abans eren ningú han de ser sospesats i agafats en compte en la discussió pública. Potser més que als altres [el demos] que sempre són més.

Aristòtil [Llibre I de la Política] sosté que la qualitat que defineix l’humà com a un zoon politikón [ζῷον πoλιτικόν , animal polític] és la disposició de la paraula racional o logos (λóγος).

Igualtat davant la llei (repartiment just). Base de la democràcia atenenca. Concepte d'igualtat de drets civils i polítics dels ciutadans a l'antiga Grècia. És la consigna política que expressava de la manera més succinta el caràcter propi de la democràcia, oposat a l'exercici il·limitat del poder per part del tirà. Terme en ús per a designar un règim democràtic abans que el concepte de democràcia es generalitzés.

Plató [Lleis (757a–758a] oposa la igualtat aritmètica a la igualtat geomètrica, que pressuposa un ideal previ de proporció. D'aquesta manera, en lloc de parlar d'una igualtat formal, Plató proposa que cada ciutadà ocupi el lloc que li és destinat en la polis, segons les seves capacitats i la seva naturalesa, alhora que busca l'equilibri entre democràcia i monarquia. Epicur usa aquest terme des d'una perspectiva cosmològica per a referir–se a l'equilibri perfecte de les relacions del conjunt dels elements del tot.

Facultat igualitària de que qualsevol pogués optar als càrrecs públics per sorteig al atzar. Sense distinció. Qualsevol que volgués optar a una magistratura podia ser electe. El sorteig no diferencia per aptitud, preparació, classe social, ...

Desig de ser considerat com un igual en dignitat en front als altres.

Mesura. Proporció. Salut. Déu grec del temps – junt amb Aion (αἰών, αἰϝών) i Cronos (χρόνος) –. El moment just. Kairos és el temps en estat de potencialitat o eternitat. És un temps qualitatiu i l’oportunitat per a enfrontar i tenir un efecte en front al temps de l’esdevenir. Relacionat a la divinitat i a la inspiració. Per Aristòtil era una oportunitat d’intervenció dins un discurs. Pels psicòlegs pot ser un moment de claredat o “epifania” [ἐπιφάνεια , moment miraculós].

Substantiu derivat, frase usada pels clàssics grecs per a descriure un ideal de conducta personal, sobre tot en un context militar, des dels temps d’ Heròdot i el període clàssic.

Bell, bo, noble, guapo.

Bo en el sentit ètic o d’utilitat pràctica.

Part de l’ètica de la virtut aristocràtica d’un bon ciutadà(valor, lleialtat i tot el referent a la “bondat”). Inclou la bellesa o la cura del cos físic. La kalokagathia també implica el actuar excel·lentment en un àmbit determinat de la vida. En el sentit cristià seria semblant a la temprança, la capacitat d’auto–controlar impulsos en nom del bé comú.

Es refereix a la bellesa del que en sí mateix és valuós. Normalment unit a agathon [sentit moral]. És un concepte molt ampli: harmonia, simetria, eurítmia. En general, el que és agradable a la vista i a la oïda. Tot allò que agrada i desperta admiració i que al mateix temps és just i bo. El bell també és bo [te kalon]. Representa conceptes de vegades complicats de traduir al llenguatge actual.

Bell, bo, noble, guapo.

Regla, vara de mesurar. Es refereix a les proporcions perfectes o ideals del cos humà i a les relacions harmòniques entre les diferents parts d’una figura. Policlet, escultor del segle V a. C., escriu el llibre tècnic titulat Cànon [que no s’ha conservat], en el que era important el concepte de symmetría com unes regles de la proporcionalitat que havia de tenir la figura humana en les obres d’art per aconseguir que fossin belles.

“Aquest camina”.

Complet.

Aprehensió. Coneixement comprensiu d’una impressió (catalèptic) dels sentits un cop se li ha donat el seu consentiment (synkatathesis), dins les doctrines estoiques i epicúries.

Veure comprehendĕre.

Fantasia.

Comprehendibile uisum [Representació aprehensora].

Galè cita un seguit de termes estoics relatius a la teoria del coneixement: “aprehensible” (kataléptón), “aprehensió” (katalépsis), “representació aprehensora” (kataléptiké phantasía), “inaprehensible” (akatáléptos), “inaprehensibilitat” (akatalépsía)... ^[151].

«També va canviar Zenó moltíssimes coses en la tercera part de la filosofia [la lògica]. Dins d’ella va dir algunes coses noves, en primer lloc sobre la sensació mateixa, que ell considerava que era unida a, com una mena d’estímul ofert des de fora, que ell nomenava phantasía (“representació”) i nosaltres podem nomenar uisum (representació)». ^[152].

«La representació (phantasía) és una impressió en l’ànima, havent–se transferit tal nom apropiadament de les impressions produïdes en la cera per un anell. De la representació hi ha dos tipus: una comprehensiva (que capta el real, kataleptiké) i altra incomprehensiva (akatálepton). La comprehensiva, de la que afirmen que és el criteri del real, és la procedent de l’objecte [ἀπὸ ὑπάρχοντος, “del que és”], conformada i estampada segons el mateix objecte real [κατ῾ αὐτὸ τὸ ὑπάχοντος]. I és incomprehensiva la que no prové de l’objecte, o que prové d’un objecte, però no és conforme a l’objecte mateix. Aquesta no és distinta ni precisa». ^[153]

«La representació difereix de la imaginació. Doncs imaginació (phántasma) és una suposició (dókesis) del pensament, que se li apareix en somnis, mentre que la representació (phantasía) és una impressió en l’ànima [···]”. ^[154]

El que pot ser percebut pels sentits.

“Zenó no concedia credibilitat a totes les representacions, sinó únicament a aquelles que tinguessin com una informació pròpia d’allò que era vist; a aquesta representació, per altra banda, quan era percebuda per ella mateixa, la nomenava aprehensible – admetreu això?, nosaltres sí, vaig dir, doncs: de quina altra manera traduiries kataléptón?, però quan ja haguera estat rebuda i admesa, la nomenada aprehensió, semblant al que era pres amb la ma. D’aquesta imatge havia pres també aquesta paraula, aprehensió, que ningú havia emprat abans per això, i ell també utilitzà moltíssimes paraules noves, doncs deia coses noves”. ^[155]

Quod comprehendi potest [El que es pot aprehendre]. Veure comprehendĕre.

Calmat i estable. Per a Epicuri [epicureisme], els plaers i els patiments són conseqüència de la realització o impediment dels apetits. Proposa diferents tipus de plaer [apetits]:

• naturals i necessaris: alimentació, seguretat física i mental, ... Fàcils e satisfer.
• naturals i no necessaris: conversa amena, gratificació sexual.
• no naturals ni necessaris: poder, fama, prestigi, riquesa.

Epicuri no era dualista [no oposava cos i ànima]. L’ànima era composta d’àtoms, tant com el cos. Però distingia entre els plaers de l’ànima i els del cos:

• del cos: els considera els més importants, amb un equilibri voluntari els mateixos [no és possible conèixer el plaer si no es coneix el dolor, ...].
• de l’ànima: plaer superior al el cos [els plaers de l’ànima són més perdurables i poden també mitigar els dolors del cos].

Epicuri també divideix cadascun dels tipus descrits en dues categories:

• mòbil: plaer que involucra acció o canvi [alimentació, sexe, alegria, ...]
• estable o katastemàtic: absència de dolor. El plaer catastemàtic físic complet és l’aponia i el plaer catastemàtic mental completo és l’ataràxia.

Ruïna, destrucció. Fet o esdeveniment infortunat que pot alterar greument l’ordre regular d’algunes coses. Cosa de mala qualitat, que està mal feta o mal impresa. Ultima part d’una composició dramàtica amb un final molt desolador o lamentable. Conclusió de mode desgraciat d’algunes composicions poètiques.

Predicat. Qualitat atribuïda a un objecte. Terme que té significat per sí mateix. Sèneca ens recorda que es defineix com: “κατὰ τινος ἀγορευόμενον” [“el que es diu respecte a quelcom”] ^{[156] [157] [158]}.

De κατά (katá): contra i ἀγορεύειν (agoreúein): parlar o afirmar públicament. Qualitat atribuïda a un objecte. Classe, tipus, condició o divisió de quelcom. Sinònim de qualitat.

Per Aristòtil [Categories i Metafísica] eren expressions capaces de classificar a totes les altres expressions. A Categories i als Tòpics, proposa 10 categories del ser: ^[159][160]

• Substància: οὐσία o τί ἐστι (l’home, el cavall)
• Quantitat: πόσόν (tres metres de llarg)
• Qualitat: ποιόν (blanc)
• Relació: πρός τί (doble que…)
• Lloc: ποῦ (en el mercat)
• Temps: πότε (l’any passat):
• Posició: κεῖσθαι (jau, és dempeus, és assegut)
• Possessió: ἔχειν (armat, amb sandàlies)
• Acció: ποιεῖν (talla, camina)
• Passió: πάσχειν (és tallat, o cremat…).

L'essència o substància segona (deutero ousia) determina plenament la substància primera (proto ousia). Si canvia aquesta categoria, llavors es produeix un canvi substancial. Per exemple, si un home mor, llavors això l'afecta substancialment i deixa de ser un home. Les categories de qualitat, quantitat, acció, lloc, etc., són els "accidents", que poden canviar sense afectar plenament la substància primera. En aquest cas es tracta solament d'un canvi accidental. Continua sent la mateixa essència encara que canviï de lloc, o que creixi, etc.

Kant proposa 12 categories, amb 4 divisions generals (que contenen subgrups de 3): quantitat, qualitat, relació i modalitat.

Per a Hegel, les categories són les idees que manifesten o expliquen la realitat.

Russell substitueix la teoria de tipus per una de categories.

Peirce sosté que les categories eren els termes més generales en els que es podia dividir l’experiència.

Per a Ryle categoria és sinònim de “tipus de paraules”.

Withehead proposa 37 categories per a explicar tota experiència. Unes es proposaven com a “Categories d’Existència” per les que es coneixen els tipus d’entitats i altres es proposaven com a “Categories d’Explicació” en les que mostrava els seus principis operants.

[Proposició simple] predicativa.

Ressonar, instruir de paraula.

Purga, experiència interior que purifica o neteja l’ànima humana. Provocada per un estímul extern; també és coneguda com l'alliberament de les passions. En un sentit psicològic general, és un relaxament de la tensió i de l'ànsia obtingut de l'exteriorització i expressió verbal d'experiències i actituds doloroses que havien estat allunyades de la consciència mitjançant el mecanisme de la repressió.

En sentit mèdic estricte, el mot catàrtic, relatiu o pertanyent a la catarsi, implica el significat que neteja els budells, que provoca evacuacions.

El xamanisme té analogia amb aquelles operacions rituals gregues en què l'objecte malèfic era extret. Aquest objecte extret, els grecs el denominaven katharma [víctima sacrificial humana]. El katharma xamanista, el podem interpretar com un provocador de la malaltia que pot portar a la mort; en aquest sentit, és el provocador de la crisi, mentre que la curació és l'expulsió de les impureses, uns cops espiritual [mals esperits] i d'altres material [l'objecte xamànic]. La curació ve donada per l'expulsió del katharma.

Per a Aristòtil, era una purificació emocional. Per a Plotí, la primera etapa [allunyar–se de la sensualitat] per retornar a l’U.

Via de solució als problemes generats per la naturalesa humana, provocats per Hybris i Erinus. Al tipus de catarsis de la deessa Atenea en relació a Orestes se la nomena peitho o persuasió sagrada per a reconciliar déus, naturalesa, psique i societat. ^[161]

El convenient, deure, comportament adequat. Terme utilitzat per Zenó de Citi, el fundador de l’estoïcisme. Zenó extreu del patrimoni espiritual semític el concepte de «manament», tan familiar als jueus, i crea el concepte de kathekon aplicant la noció de manament sobre el concepte grec de physis.

Traduït al llatí per Ciceró com a officium i per Sèneca com a convenentia.​ D’acord amb l’estoïcisme tots els éssers vius han d’actuar d’acord amb la naturalesa [sentit primari de kathekon].

L’universal.

Acció correcta i virtuosa. Kathèkon dotat de virtut. Cada ésser viu, animat o no [segons els estoics] realitza accions d'acord amb la seva pròpia natura. Els katorthòmata són per a ells les accions perfectes, derivades de l'orthos logos (la raó, un kathèkon perfecte, acabat). El savi [segons els estoics] realitza necessàriament katorthòmata; el que distingeix aquestes dues menes d'accions [kathèkonta i katorthòmata] no és la naturalesa de l'acte, sinó la manera en què es fa. Sota circumstàncies excepcionals un acte, en principi immoral, podria ser katorthòmata segons la finalitat en que es fa..

Desordre original. Espai que s’obre, esquerda, solc en la terra. Estat primigeni del cosmos. Al segle V a. C. se l’identifica amb l’aire, l’espai o el buit en el que s’enquadra la resta de l’existència.

Més tard pren el sentit de «confusió elemental» [rudis indigestaque moles]​: “(...) quan el mar i la terra i el que cobreix tot el firmament estaven units i tota la naturalesa aparentava com una bola, això era anomenat Caos” ^[162].

Segons la Teogonia d’Hesíode, Caos és el primer que va existir, posteriorment enumera altres figures cosmogòniques elementals com Gea [la Terra] i el Tàrtar: “abans de totes les coses existia el Caos; i després Gea la fertilitat, pilar sòlid de tots els Immortals que habiten els cims del nevat Olimp i el Tàrtar fosc enclavat a les profunditats de la terra espaiosa; i després Eros, el més bell dels déus immortals, que trenca les forces, i que de tots els déus i de tots els homes posseeix la intel·ligència i sapiència. I del Caos van néixer Èreb i la negra Nix, (...)”.

Esquerda o escletxa situada entre el cel i la terra. Segons Hesíode [Titanomaquia] Zeus, al llançar el raig als Titans, fa estremir a Caos (v. 700). Compara aquest fet amb l’apropament entre Urà (el Cel) i Gea (la Terra).

Ramon Llull identificava el caos com la primera matèria creada per Déu.

Veure kósmos.

Les coses. Utilitat. Riquesa. Les coses útils [la riquesa] construïdes per l’home. Per Protàgores (480–410 a.C): “L’home és la mesura [μέτρον, métron] de totes les coses [χρημάτων, khrématón], de les que són en quant que són, de les que no són en quant que no són”. ^[163][164]

Necessitat.

Moviment o canvi.

Molts filòsofs i científics de l’antiguitat han debatut sobre el moviment i la permanència.

Els milesis [Tales, Anaximandre, Anaximenes] el veuen com una evolució de la vida. Per Heràclit d’Efes, «Tot es mou», «tot flueix» [panta rhei]. Els Eleàtics [Parmènides, Zenó] raonen que el canvi és impossible. Els atomistes [Leucip de Milet, Demòcrit d’Abdera] el consideren natural.

Aristòtil [segle IV a.C.] li dedica moltes de les seves reflexions [De anima, De motu animalium, De generatione animalium]. Ja sigui al considerar canvis substancials [el creixement de les llavors, la mort] com canvis merament de posició [moviment dins l’espai]. La dificultat principal és explicar quin és el motiu [la causa] del canvi:

• La causa material: l’element passiu [matèria de l’objecte que canvia].
• La causa formal: és el que fa que cada cosa sigui el que és i no altra cosa.
• La causa eficient: el motor, la causa motriu del canvi.
• La causa final: el propòsit del canvi, el destí, la finalitat del canvi.

Res canvia i, al mateix temps, tot canvia. Tot canvi implica una nova forma de ser i respon a l’actualització de la potencialitat [dynamis] d’una substància.

Renom, glòria, fama. Els herois grecs aconseguien kleós complint grans gestes de combat [sovint amb la mort]. El kleos passa sempre de pare a fill.

Forma popular de grec antic que va emergir en l'antiguitat post–clàssica (aproximadament del 300 aC al 300 dC), i marca el tercer període de la història de la llengua grega. Altres noms que rep són grec alexandrí, grec hel·lenístic, grec comú o grec del Nou Testament.

El grec koiné no és només important per a la història dels grecs per ser el primer dialecte comú i l'avantpassat del grec demòtic. També és significant pel seu impacte en la civilització dita occidental com a llengua franca de la Mediterrània. El koiné va ser la llengua original del Nou Testament i el mitjà d'ensenyament i transmissió del cristianisme. Va ser extraoficialment una primera o segona llengua en l'Imperi Romà.

Comunió, participació en el que és comú. És un terme bíblic a partir del qual es procura rescatar el concepte de la unitat de fe en el culte cristià, fundat en la tradició comuna de l’Església antiga, en els temps de la plena comunió. Representa els vincles entre els membres de l’Església i Déu, revelat en Jesucrist i actuant en la història per medi de l’Esperit Sant.

Al servei de la comunitat. La koiné (femení de koinós) designava la llengua grega comuna [ἡ κοινὴ].

Ordre. Món [el món ordenat]. Avui en dia, sinònim d’univers, espai exterior. Antònim de kháos (χάος)[romanitzat: chaos].

«Parlen [els Estoics] de kósmos en tres accepcions. El déu mateix, qualitat pròpia, feta de la substància sencera, que és incorruptible i no engendrat, sent el demiürg de la creació, que en els períodes delimitats del temps recull en sí tota la substància i de nou l’engendra. En un segon sentit nomenen kósmos (univers) a l’ordenació mateixa dels astres. I en tercera accepció, al conjunt d’ambdós (el déu ordenador i el món ordenat). I el kósmos és també el ser propi que qualifica la substància del tot, o segons diu Posidoni en el seu tractat d’Elements celestes, el sistema format pel cel, la terra i els éssers naturals existents en ells, o el sistema format pels déus i els homes i el produït per a ells. El cel és la circumferència última en la que està assentada tota la divinitat». ^[165]

Veure kháos.

Poder, força, domini, govern. Personificació de la força i l’autoritat. Fill de Palant i Estigia, i germà de Bia, Niké i Zelo. Ell i els seus germans conviuen amb Zeus, que els va honorar pel seu recolzament en la lluita contra els titans.

La paraula democràcia prové de de demos–krátos (δῆμος–κράτος) que significa: “govern [poder] del poble”. Els grecs usaven també [en èpoques anteriors] la paraula isegoría(ισηγορία).

Gos. Als cínics se’ls nomenava gossos pel tipus de vida frugal que defensaven els seus seguidors, i per la seva actitud sovint anti–convencional i extravagant. Alguns comparen als cínics amb els gossos pel seu caràcter alegre i simple.

Antístenes [fundador de l’escola cínica] ensenyava en el Cinosarges [Κυνόσαργες]^[166]. Gimnàs fora muralla, reservat pels qui no eren de pura sang atenenca. Era dedicat a Hèracles, i els cínics van prendre l’heroi com a una mena de patró o déu tutelar.^[167]

Veure isegoría.