Parlar, dir, relatar. Posar en presència. En el pensament grec el tret fonamental del pensar consisteix en la unió entre el légein (deixar subjacent) i el noein (prendre en consideració). El noein es desplega a partir del légein. El prendre en consideració no és un apressar, un captar com ho serà posteriorment a partir dels estoics [amb Ciceró], sinó un permetre l’adveniment respectuós del subjacent. El noein es manté en els límits del légein. No és un comprendre, una captura del real per part d’una ment aliena a aquesta realitat.

El que s’ha dit. El que és expressable. Dins la teoria semiòtica estoica, un missatge té tres elements connectats entre sí: el significant (semainon), el significat (semainómenon) revelat pel so i l’objecte referit (real). De vegades s’ha identificat lektón amb semainómenón ^[168]. Però el lektón és un asómaton (incorpori). Traduir lektón en un idioma modern és difícil.

Tema, premissa, proposició. En lingüística és una successió de morfemes que fan una unitat autònoma constituent del lèxic d’un idioma [una entrada de diccionari, per molts lingüistes l’equivalent d’un lexema].

Dins les matemàtiques: proposició auxiliar que s’utilitza per a demostrar un teorema. Dins la lògica: raonament disjuntiu–condicional (sil·logisme lemàtic). Segons sigui la quantitat de conseqüències de la premissa major [corresponentment, de membres de disjuncions en la menor], el lema apareix com dilema (lema bimembre), trilema (trimembre), polilema (polimembre). El tipus més difós de lema és el dilema, que expressa la necessitat d’elecció entre dues conclusions [alternativa], aparentment indesitjables o irreconciliables. En lògica clàssica s’esquematitza:

• Si A és cert, aleshores B és cert. [A ⇒B]
• Si C és cert, aleshores D és cert. [C ⇒D]
• S’afirma que A ó C són certs. [A ⋁ C]
• Per tant, ó B és cert ó D és cert. [⊢ (B ⋁ D)]

El dilema clàssic del tren planteja la següent situació: “Un tren es dirigeix per una via directament a atropellar cinc persones. Però nosaltres tenim la possibilitat d’evitar–ho canviat la via de direcció. Al fer–ho causarem però la mort d’una persona que és en aquesta altra direcció”.

Oblit, manca de memòria, ocultament. Un dels cinc rius de l’inframón d’Hades . També conegut com el potamos Ámeles [riu de la distracció], el Leteo flueix al voltant de la cova d’Hypnos i el món terrenal, on tots aquells que hi beuen experimenten l’oblit [les ànimes, de camí a la reencarnació, pateixen una calor insuportable que les obliga a beure] . Leteo és també l’esperit grec de la manca de memòria i de l’oblit [amb el que s’ identifica sovint el riu].

Sufix que sovint significa “estudi, tractat o ciència” [mineralogia, sociologia, ...] o també tenir el sentit de “conjunt de” [simptomatologia, escatologia, ...].

λογικός) – Lògica. El que és relatiu al raonament. Ciència que ensenya a pensar amb certesa. Prové etimològicament de λóγος.

Paraula, pensament, raó, llei. Terme que inicialment designava la llei universal, la base del món, el seu ordre i harmonia. Paraula o expressió dels pensaments. Representació [principi] intel·ligible de l’ordre. Un dels principals conceptes de la filosofia grega.

Heràclit parla del logos com de la llei i l’ordre: tot es realitza segons el logos, que és etern, universal i necessari.

Plató distingeix el logos com una explicació racional explícita que es combina amb les creences [δόξα, doxa] per a formar un coneixement precís [ἐπιστήμη, epistḗmē]. Plató i Aristòtil entenen el logos com a llei de l’ésser i com a principi lògic.

Pels estoics, el “lógos” és un principi actiu que genera les raons seminals (logoi espermatikoi) de les quals flueixen les coses individuals. Designaven amb el terme “logos” la llei dels mons físic i espiritual, que es fonen en una unitat panteista. Filó d'Alexandria [Filó Jueu, Philon Judaeus, Φίλων] (13 a.C.– 50 d.C.) personifica aquest concepte en un agent diví responsable de la creació del món. Representant de l’escola jueva–alexandrina, desenvolupa la doctrina del logos com a força divina [raó] creadora: intermediària entre Déu i el món i l’home creats per ell. La raó que ordena el món.

Trobem una interpretació anàloga del logos en el neoplatonisme i en els gnòstics i, més tard, en la literatura cristiana, en la qual el logos es identificat amb Crist.

Els idealistes [Hegel, Windelband i altres] identifiquen infundadament el logos d’Heràclit amb la raó universal. Hegel identifica el logos amb l’absolut. [el logos diví].

En la filosofia oriental, són conceptes anàlegs al logos: el thao [dao] i, en cert sentit, el dharma.

En la literatura marxista, el terme “logos” no s’utilitza.

Maieutiké, tècnica d’assistir als parts. Art de les comadrones. Mètode dialèctic inductiu utilitzat per Sòcrates per “donar a llum” el coneixement. Consisteix a fer aflorar, com si es tractés d'un naixement –d'aquí en ve el nom–, la veritat concebuda com quelcom que és latent en la ment humana. Per tal d'aconseguir–ho, s'interroga a l'interlocutor pel que fa a una qüestió i, llavors, rebatent la seva resposta mitjançant l'establiment de conceptes generals, se li demostra l'error que hi havia. Amb aquest mètode, s'arriba a un concepte nou que substitueix l'anterior, que era erroni.

La seva estructura seria la següent:

• Es planteja una qüestió.
• L'interlocutor hi dona una resposta, que immediatament és discutida o rebatuda pel mestre.
• A continuació, se segueix una discussió sobre el tema que confon l'interlocutor. Aquest moment de confusió, d'incomoditat (l'aporia) per no veure clar quelcom que abans del diàleg es creia saber perfectament, és una condició necessària per a aprendre. Sòcrates ho identifica amb els mals de cap que té una dona abans de tenir un fill. En molts aquests casos l’interlocutor pot " fer–se mal", ja que moltes d'aquestes respostes poden causar dolor sentimental i psicològic. Pensa que en cert mode acceptes el fet que t'has equivocat i canvies la teva manera de pensar.
• Després d'aquest moment de confusió, la intenció del mètode maièutic és elevar–se progressivament a definicions cada vegada més generals i precises de la qüestió que s'investiga (la virtut, la ciència, la bellesa...).
• La discussió conclou quan l'alumne, gràcies a l'ajuda del mestre, aconsegueix assolir el coneixement precís, universal i estricte de la realitat que s'investiga (tot i que en molts diàlegs de Plató no s'arriba a aquest ideal i la discussió queda oberta i inconclusa o en epokhé).

Deixeble, seguidor d’un filòsof.

Desig de ser reconegut com a superior. Les societats pre–democràtiques es basaven en una jerarquia social, pel que aquesta creença en la superioritat inherent de certa classe de persones [l’aristocràcia] era fonamental pel manteniment de l’ordre social. Amb la democràcia moderna la megalotimia és desplaçada per l’isotimia (ισοτυμία)[el reconeixement de que tots som inherentment iguales].

El problema de la megalotimia és que per cada persona reconeguda com a superior, moltes més són considerades inferiors.

Virtut definida per Aristòtil com a magnanimitat, grandesa de l’ànima. Personificació de la magnanimitat, i la superioritat assolida per la glòria, per la virtut i per la noblesa. Companya de les Praxidices: Arete, la virtut, Homonoia, la unitat, i Calocagatia, la noblesa.

Part, porció, lot, herència, component, regió, torn.

ccions intermèdies [indiferents] perfectament apropiades (καθήκοντα μέσα) que busquen assolir un bé natural. Les κατορθώματα son καθήκοντα μέσα que tenen com a objectiu el bé suprem.

[Proposició simple] intermèdia.

Terme mitjà. Per a Pitàgores era l’equilibri entre els extrems el que duia a una conducta humana harmònica. Aristòtil afirmava que la virtut surt de l’equilibri [punt medi] entre extrems viciosos [metriopatia, μετροπαθεια, metropaheia].

Aristòtil identifica la "virtut" [ἀρετή, areté] com l’hàbit o disposició (ἕξις, hexis) d’actuar segons el "just terme mitjà" entre dues actituds extremes, a les quals nomena "vicis". Així, diem que algú és virtuós quan la seva voluntat ha adquirit l’hàbit d’actuar rectament, d’acord amb el "just terme mitjà" que eviti tant l’excés com el defecte.

Aquest mode d’actuar requereix però d’una saviesa pràctica a la que Aristòtil nomena phrónesis [prudència] (Φρόνησις). Sense aquesta prudència l’actuació anirà irremeiablement cap al defecte o l’excés [al vici].

"La virtut (ἀρετή) és un hàbit [o disposició adquirida] de la voluntat consistent en un terme mitjà en relació amb nosaltres; [terme mitjà] què és determinat racionalment per una regla recta (órthos lógos), aquella per medi de la qual ho determinaria una persona dotada de saviesa pràctica" (phrónimos) ^[169].

El nom prové d'Andrònic de Rodes que, en classificar les obres d'Aristòtil, col·locà les d'ontologia "després de les de física" (en grec antic: μετà τà φυσικά). Es dividia tradicionalment en ontologia, teologia i ciència universal, que s'ocupava del sentit de les coses, de l'essència del que envolta l'ésser humà, de la realitat no perceptible, de les lleis primeres i els orígens del món, de l'esperit.

Branca de la filosofia que investiga els principis de la realitat a un nivell d'abstracció que transcendeix el de qualsevol altra disciplina. Investiga els fonaments (causes i "primers principis"), les estructures més generals, el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser. Té moltes similituds amb una altra branca de la filosofia, anomenada ontologia. Per extensió i de manera genèrica, es diu que quelcom és metafísic quan ultrapassa el domini de l'experiència sensible, de la ciència positiva, i de la realitat fenomènica.

Els problemes tradicionals de la metafísica avui s'han dividit en altres branques del saber, com la ciència, la filosofia del llenguatge, etc. Però hi ha qüestions que romanen dins del seu camp. Avui dia, a vegades s'empra la paraula en un sentit despectiu per a referir–se a coses poc reals, massa volàtils, discursos buits i complicats.

Autors especialment dedicats a la metafísica foren Parmènides d'Elea, Aristòtil, Kant, Hegel, Tomàs d'Aquino, Heidegger, Plató, sant Agustí, els neoplatònics, Leibniz o Spinoza. Autors que combateren especialment la metafísica foren David Hume, l'escola cínica socràtica o Nietzsche.

Veure ontologia.

Participar, gaudir, compartir o prendre part, d’alguna qualitat o cosa.

Part de la realitat accessible al participant [to metechomenon].

Veure metechon.

El Liber de causis [Llibre de les causes, també conegut com a Liber de bonitate pura] és una col·lecció de trenta dos proposicions neoplatòniques, agrupades en una obra atribuïda per error a Aristòtil. Va ser molt conegut a l’Edat Mitjana, als països àrabs i islàmics i a l’Occident. Es desconeix la identitat real de l’autor, però la major part del contingut ve dels Elements de teologia de Proclus. [afirmat per Sant Tomàs d’Aquino i per Guillem de Moerbeke]. El concepte medieval de la realitat [realitas] era diferent del dels grecs. L’obra tracta sobre els primers principis de la realitat. En concret sobre les primeres causes, el seu mode propi de ser i la relació entre elles. La manera de nomenar les causes és força complexa. Són tres, «omne esse superius aut est superius aeternitate et ante ipsam, aut est cum aeternitate, aut est post aeternitatem et supra tempus» [Liber de Causis, II. 19]. El ser superior a l’eternitat és la Causa Primera, Déu; el ser amb l’eternitat és la intel·ligència; el ser que ve després de l’eternitat, però que és sobre el temps perquè en cert sentit ell causa el temps, en quant causa del moviment, és l’ànima.

Es tracta d’un esquema típicament neoplatònic; de fet, és la divisió que Plotí fa de l’univers.

Respecte la participació de la realitat es distingeix entre l’entitat participada [to methekton], la part de la realitat accessible al participant [to metechomenon], el participant de la realitat [to metechon] i la parta de la realitat no participada [to amethekton] ^[170].

Veure metechon.

Un dels problemes fonamentals de la Teoria de les Idees platònica [República] és com es relacionen les coses dels dos mons [el material i el sensible]. Plató utilitza dos conceptes per descriure aquesta relació: la participació (methexis) i la imitació (mimesis).

La methexis és la relació que s’estableix entre els éssers sensibles [les coses del món material] i les Formes [els éssers del món immaterial]. Amb aquest concepte Plató vol donar a entendre que existeix aquesta relació, que les accions són justes perquè participen de la Idea [Forma] de Justícia o que un cavall ho és perquè participa de la Idea de Cavall. El propi Plató posa posteriorment en dubte aquesta relació. [en els seus diàlegs crítics].

La mimesis vol expressar que les coses del món material són una imitació imperfecta de les Idees. Es relacionen entre sí com una còpia ho fa del model original. Son una imitació de la verdadera realitat [la del món de les Formes].

Companyia, compartir, amistat. Relació entre una i altra cosa.

En general, manera regulada, ordenada i sistemàtica de procedir en la pràctica de l'activitat científica. Si es tracta de ciències formals, el mètode consisteix en el raonament i la demostració dels enunciats i, en el millor dels casos, en la seva axiomatització. Però en les ciències empíriques, com que els enunciats es refereixen a fets, ha de comprovar–se si aquells estan d'acord amb aquests. Per això, ja en un sentit restringit i més propi, per mètode científic s'entén el conjunt de procediments que segueixen les diverses ciències per a sotmetre a contrastació les hipòtesis formulades ^[171]. Com que es tendeix a creure que és irrellevant per a la ciència la manera com s'obtenen les hipòtesis –l'anomenat context de descobriment–, mentre que sí que es considera important la manera com es proven o justifiquen –el denominat context de justificació–, es sol afirmar també que no existeix una lògica o una metodologia del descobriment, però que sí que hi ha una metodologia o una lògica de la justificació.

Els qui sostenen l'inductivisme mantenen no només que el mètode s'inicia amb l'observació i classificació de fets, a partir de les quals per generalització s'indueixen hipòtesi, sinó també que aquestes se sotmeten a experimentació amb la intenció d'obtenir la seva confirmació o la seva refutació. Segons l'inductivisme, les hipòtesis que superen les proves experimentals queden confirmades; poden, pel mateix, considerar–se lleis inductivament obtingudes; aquestes, al seu torn, s'organitzen en sistemes de lleis o teories.

Els qui defensen el deductivisme redueixen el mètode científic a la contrastació de les hipòtesis que la creativitat del científic imagina, per a trobar explicació als problemes que sorgeixen en l'activitat científica o en la vida diària, a manera de conjectures que se sotmeten a proves rigoroses per a comprovar si són falses.

La postura intermèdia de l'abductivisme, que admet que les hipòtesis i les teories científiques no només poden ser refutades, sinó també acceptades o confirmades amb la millor de les explicacions que es disposi.

Segons el deductivisme, tal com el planteja Popper [veure falsacionisme], mai podem considerar les hipòtesis com confirmades i definitives, i només podem parlar de lleis i teories corroborades; la corroboració l'adquireix una llei o una teoria a mesura que va superant proves cada cop més rigoroses i a mesura que permet prediccions més improbables. A la pràctica, els passos o moments en què pot dividir–se el mètode científic són essencialment els següents:

Es valora el resultat: Va estimar que l'aire transportava efectivament microorganismes i que els líquids putrescibles es podreixen per raó que, d'alguna manera o un altre, estan en contacte amb l'aire. Només en cas que l'aire sigui pur o esterilitzat no hi ha putrefacció.

S'integren les hipòtesis contrastades en lleis, teories i models: Tant la fermentació com la putrefacció dels líquids putrescibles procedeix, per tant, de microorganismes provinents de l'exterior; no de generació espontània. Aquesta hipòtesi es va unir després a la de la «teoria germinal» de les malalties, o dels gèrmens patògens. A partir d'aquí, es va introduir l'ús d'antisèptics en cirurgia i en higiene en general, així com la teoria de les vacunes i de la immunitat. Els descobriments de Pasteur assenyalen l'inici del tractament sistemàtic de moltes malalties i, en general de la microbiologia i de la bacteriologia. ^[172]

 

Veure abductisme, deductivisme, inductisme, mètode hipotètic–deductiu.

Mètode científic, propi de les ciències fàctiques i oposat a l'inductivisme, que sosté que les hipòtesis científiques no es deriven de l'observació, sinó que són producte de la creativitat humana, que mitjançant aquestes hipòtesis intenta trobar la solució a un problema.

El recurs a l'experiència només és necessari per a la contrastació de la hipòtesi; d'aquesta es dedueix una conclusió en forma d'enunciat observacional, que es compara amb els fets. Els defensors d'aquest mètode sostenen que representa, també en la ciència, la manera comuna de raonar. Els seus passos característics són: formulació d'una hipòtesi, deducció d'un enunciat observacional, contrastació de l'enunciat per a determinar si es produeix una confirmació o una refutació de la hipòtesi.

Els orígens d'aquest mètode solen remuntar–se al naixement de la ciència moderna, i la seva successiva organització i sistematització es deu sobretot a la necessitat sentida al llarg de la història de la ciència i de la filosofia de la ciència de donar cada vegada més importància a la lliure elaboració de les hipòtesis per a explicar l'origen de moltes lleis i teories científiques. Ho han defensat i practicat amb diversa fortuna tots aquells autors que, com Galileu, Descartes, Huygens, Newton, Herschel, Whewell, entre d'altres, sostenen d'alguna manera que les hipòtesis científiques no procedeixen de l'observació, sinó que són creacions de l'esperit humà, propostes lliures, a manera de conjectures, per a veure si, en el supòsit d'admetre–les, els successos o fenòmens de la naturalesa quedaven millor explicats. El requisit fonamental perquè fossin admeses es va entendre sempre que era la confirmació que proporcionaven els fets.

El mètode hipotètic–deductiu suposa que el context de descobriment no s'até a regles i procediments controlats, i sosté que les hipòtesis s'admeten o rebutgen segons sigui el resultat de la contrastació de les mateixes: una hipòtesi es justifica i accepta si queda confirmada per l'experiència (context de justificació) i es rebutja si és refutada. Resumint, el mètode hipotètic–deductiu:

1. Problema
2. Hipòtesi explicativa
3. Conseqüències observables de la hipòtesi
4. Es sotmet a prova la hipòtesi [experiment]
5. Si les conseqüències són les previstes, es confirma la hipòtesi i se n’extreu una llei
6. Si les conseqüències no són les previstes, es refuta i revisa la hipòtesi

La confirmació d'hipòtesi s'ha entès de diverses maneres, que van des de la verificació d'hipòtesis a la simple afirmació que les confirmacions reiterades «diuen alguna cosa a favor» d'aquestes, passant pel concepte de major o menor probabilitat d'una hipòtesi.

El mètode, en la seva versió moderna, es concep en la sí del Cercle de Viena, encara que de vegades s'atribueix la seva formulació definitiva, o la seva difusió, a Karl R. Popper, amb La lògica de la investigació científica (1934). No falta tampoc qui ho atribueixi inicialment a Claude Bernard, qui ho hauria proposat en la seva Introducció a l'estudi de la medicina experimental (1865).

Encara que, en general, els filòsofs neopositivistes que admeten el mètode hipotètic–deductiu l'interpreten en sentit inductivista, és a dir, proposant la confirmació de les hipòtesis a través de la comprovació de la veritat de les seves conseqüències, alguns d'ells acabaran acceptant les afirmacions fonamentals de Popper, això és, que les hipòtesis científiques són conjectures, que se sotmeten a refutació deduint d'elles observacions contrastables; així Carnap i Hempel ho fan en la dècada dels trenta. El mètode que difon Popper és pròpiament la variant deductivista del mètode hipotètic–deductiu que no admet confirmació d'hipòtesi, sinó només refutació, denominat pròpiament falsacionisme.

Carl G. Hempel, juntament amb Paul Oppenheim, va proposar, en 1948, una teoria de l'explicació científica, àmpliament difosa, basada en aquest model.

Veure hipòtesi, falsacionisme.

Aristòtil opinava que la metriopatia era el camí per assolir virtut, i per tant la felicitat: el punt mitjà (aurea mediocritas) entre l’excés i el defecte d’emoció.

Un metriópata és una persona que s’ha de resistir a qualsevol passió, disbauxa, preferència, deliri, vehemència, arravatament o frenesí, també el que té algun trastorn o un furor causat per aquestes qualitats.

Participació, per exemple en un ritus.

Un dels problemes fonamentals de la Teoria de les Idees platònica [República] és com es relacionen les coses dels dos mons [el material i el sensible]. Plató utilitza dos conceptes per descriure aquesta relació: la participació (methexis) i la imitació (mimesis).

La methexis és la relació que s’estableix entre els éssers sensibles [les coses del món material] i les Formes [els éssers del món immaterial]. Amb aquest concepte Plató vol donar a entendre que existeix aquesta relació, que les accions són justes perquè participen de la Idea [Forma] de Justícia o que un cavall ho és perquè participa de la Idea de Cavall. El propi Plató posa posteriorment en dubte aquesta relació [en els seus diàlegs crítics].

La mimesis vol expressar que les coses del món material són una imitació imperfecta de les Idees. Es relacionen entre sí com una còpia ho fa del model original. Son una imitació de la verdadera realitat [la del món de les Formes].

Modalitats dels enunciats, quan no són merament descriptius o proposicionals, i admeten determinacions, o modificacions, com per exemple «és necessari que», «és possible que». Els enunciats amb modalitats són objecte d'estudi de la lògica modal. Igual que succeeix amb els enunciats categòrics, poden establir–se relacions lògiques entre els diversos enunciats modals:

1. L’enunciat que expressa «veritat necessària» (és impossible que sigui fals) és contradictori amb un altre que expressa «falsedat possible» (és possible que alguna cosa no sigui veritat. Per exemple: «És necessari que un triangle tingui tres costats» és contradictori amb «és possible que un triangle no tingui tres costats»).
2. L’enunciat que implica «falsedat necessària» (és impossible que sigui veritat) és contradictori amb el que suposa una «veritat possible», de manera que, en tots dos casos, (1) i (2), si un enunciat és vertader l'altre és fals, i viceversa (relació de contradictorietat). Per exemple: «És necessari veure un cometa amb telescopi», o «és impossible veure un cometa a simple vista», és contradictori amb «és possible veure un cometa a simple vista»).
3. L’enunciat que expressa «veritat necessària» no pot ser veritable al mateix temps que un altre que expressa «falsedat necessària», o impossibilitat, i viceversa, però tots dos poden ser falsos, és a dir, és possible que un enunciat no sigui ni necessari ni impossible (relació de contrarietat). Per exemple: L'enunciat «és necessari que un home mori pels altres» i el contrari «és impossible que un home mori pels altres» poden ser tots dos falsos, és a dir, ni és necessari ni és impossible que un home mori pels altres. (És la relació de contrarietat).
4. L’enunciat que expressa «veritat possible» i un enunciat que expressa «falsedat possible» poden ser tots dos veritables, però no tots dos falsos (ni veritable ni fals), perquè en aquest cas no podria ser una autèntica proposició. Per exemple: L'enunciat «demà hi haurà d'haver una batalla naval» és perfectament compatible amb «demà no haurà d'haver una batalla naval», ambdues coses poden succeir. Però no pot admetre's que no succeeixi cap d'elles).

Veure alètic, proposició categòrica.

En la mitologia grega, personificacions del destí [amb Ananké, la necessitat, com a força inevitable del destí]. Són l’equivalent de les Parques en la mitologia romana [Nona (la menor), Dècima (la mitjana) i Morta (la major)].

Són les deesses del destí de cada persona i de la sort que li correspon en aquest món. Eren imaginades com tres germanes, tres ancianes filadores, anomenades Cloto, Làquesis i Àtropos, que trenen els fils de les vides humanes i després els tallen:

• Cloto (Κλωθώ, filadora) filava el fil de la vida.
• Làquesis (Λάχεσις, la que reparteix la sort) mesurava amb el seu regle la longitud del fil de la vida.
• Àtropos (Ἄτροπος, la inexorable) tallava el fil de la vida. Escollia la forma en que moria cadascú, seccionant el fil amb les seves tisores quan li arribava l’hora.
• Morphé(μορφή) – Significa literalment forma. Forma o figura d’una cosa. El seu sentit actual dificulta entendre el seu antic sentit grec: mostrar–se [l’aussehen de Heidegger, aparèixer, aspecte, presentat], ser–hi, portar a aquest mostrar–se [die Gestellung in das Aussehen]. Portar a cada ens en particular al seu propi mostrar–se [eidos] mostrar el que és realment característic de l’ens.
• Per Aristòtil, la causa fonamental que, junt amb l’hylé [la matèria] constitueix a un objecte natural.
• Museo(μουσειον) – Casa de les muses, nou deesses que segons la faula habitaven al Parnàs o a l’Helicó presidides per Apol·lo. Totes elles eren germanes i personificaven les arts i les ciències:
• Cal·líope (Καλλιόπη, ‘la del bell esguard, agradable a la vista’). Musa de la poesia èpica. Atributs: una tauleta de cera per escriure.
• Clio (Κλειώ, ‘aquella que els fa famosos’); Musa de la història. Atributs: un volum enrotllat.
• Èrato (Ἐρατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica. Atributs: normalment una lira, però en la imatge adjunta, la mà en un pedestal.
• Euterpe (Ευτέρπη, ‘la molt agradable, la d'agradable geni o La de bon ànim’). Musa de la música. Atributs: una flauta.
• Melpòmene (Μελπομένη, ‘La melodiosa, la cantant, la poetessa’). Musa de la tragèdia. Atributs: una màscara tràgica i coturns (sandàlies de canya alta amb plataforma de suro, com les que portaven els actors).
• Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes i la geometria. Atributs: els colzes recolzats en un pedestal i la mà sostenint–se el mentó.
• Talia (Θάλεια, ‘la que floreix, la festívola’). Musa de la comèdia. Atributs: una màscara còmica.
• Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Atributs: una cítara per acompanyar els dansaires amb la música.
• Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia. Atributs: una esfera.

Del llatí musēum lloc consagrat a les muses, edificació dedicada a l’estudi.

Aedo o cantor anterior a Homer.

Música. Propi o relatiu a les muses. [mousiké téchne: art de les muses].

Plató [en el Fedre] escriu: “Sembla –vaig dir– que, així com els ulls han estat constituïts per a l’astronomia, de la mateixa manera les oïdes ho han estat amb mires al moviment harmònic i aquestes ciències són com germanes entre sí, segons diuen els pitagòrics, amb els quals, ¡oh, Glaucó!, estem també d’acord nosaltres”.

La música, per tant, pot considerar–se en un sentit cosmològic, doncs revela precisament l’estructura harmònica de l’univers, que, per altra banda, es revela ja en el terme «cosmos».

Al Fedó i al Fedre , Plató parla de la música com una part important de la filosofia.

Al llibre III de la República, Platón parla de l’educació dels custodis de l’estat, els vigilants, i diu que haurien de formar–se en tres disciplines: la Música, per a cultivar l’ànima; la Gimnàstica per al cos; i la Filosofia, per al caràcter “dolç amb els seus amics i coneguts”. Per a ell, la música era aliment de la virtut.

Tant Plató com Aristòtil consideraven necessària la música per a disciplinar la ment, pel que cert tipus de melodies eren més adequades que altres per a produir sentiments d’harmonia, ordre i bondat.

Declaració iniciàtica [l’arrel mu, present també al llatí mutus, (mut), representa la boca tancada, el silenci] . Posteriorment se’n deriva la paraula Mythos [mite].

Aristòtil [a la Poètica] nomena muthos [la trama] al treball de l’artista que imposa un ordre als diferents episodis d’un relat. Aquest procés és central en la noció de mimesis i apareix en la tragèdia, la comèdia i l’èpica. El defineix com un mecanisme integrador que unifica la forma i la varietat dels incidents fins que adquireixen una coherència en la història que estructuren. Muthos és una imitació de l’acció i apareix el concepte de la imaginació associat a la phantasia. ^[173]

Iniciat en els misteris o en les religions mistèriques gregues. Una persona que seguis el "misteri" era un mystes, "un que s’ha iniciat" [de myein, tancar], una referència al secret [tancar els ulls i la boca]​ ja que només a l’iniciat es permetia observar i participar en els rituals.​ Els misteris són sovint suplents de la religió civil, i per aquesta raó es parla de cultes mistèrics en lloc de religions:

Iniciació a l’orfisme, secta que posa en tela de judici la religió oficial de la polis.

Ritus d’iniciació anuals al culte a Demèter i Persèfone que es celebraven a Eleusis. De tots els ritus de l’antiguitat eren els de major importància, i van continuar amb l’Imperi romà.

Culte als Grans Déus introduït per Dàrdanos a Samotràcia.

Festes de Bac, més generalment nomenades Dionisíaques o Orgies.

Iniciació en la doctrina secreta del pitagorisme.

Temptativa els valentinians i els neoplatònics d’Alexandria per a imitar les iniciacions d’Eleusis. Els secrets cosmogònics, els fenòmens astronòmics i el dogma moral i religiós despullat de les supersticions vulgars eren el fons de la doctrina que es revelava als iniciats.

Els misteris es desenvolupaven sovint dins la foscor profunda a grutes i llocs semblants. Qui era present sense tenir–ne dret i qui revelava els seus secrets eren castigats amb la mort.

El Fals Dionisi [Pseudo Dionisi, Sant Dionisi], autor dels segles V o VI, escriu Teologia mística, escrit molt curt i de gran influència en tots els autors místics posteriors, en especial en la teologia oriental. [A l’occident, es va haver d’esperar fins a la traducció de Joan Escot Eriugena, al segle IX]. En aquesta obra s’utilitza per primer cop la paraula misticisme en relació a la teologia com a via negativa o apofàtica [ἀποφάσκω, “dir no”, “negar]. Es basa en la definició de Déu explicant allò que no és, ja que considera que no pot ser igualat amb cap mot del llenguatge, atès que la seva natura és totalment diferent a la humana i la llengua és un tret de l'home.

Conte, relat. narració [en contrast amb l’explicació racional]. Narrativa presa com a verdadera però sense saber a ciència certa si ho és.

A l’època arcaica el mythos era una narració feta per algú amb autoritat. Les narracions orals gregues foren sistematitzades per Hesíode i Homer. Sustentaven valors culturals i polítics i explicaven l’origen del món, els déus i els homes.

En els seus orígens [a Homer ja apareix el verb mythologeúo, en el sentit de "relatar", a l’Odissea, XII v.450] mythos i lógos no eren antònims [sinó complementaris]. Durant la Il·lustració grega [segles IV i V a. C.] comencen a ser termes oposats. Apareix amb força el discurs raonat [διάνοια] o discurs argumentat–demostratiu" [el λóγος]. Com a resultat de la crítica especulativa en front a les creences religioses de l’època i als relats que les sustentaven [μύθοι, mythoi].

Heràclit, Xenòfanes i els sofistes atacaren el mythos perquè enfosquia la veritat.

Plató el troba útil per a expressar de manera aproximada les veritats difícils d’assolir a la raó discursiva [veritats que es capten millor amb la intuïció al·legòrica]. Encara que per a Plató el mythos tenia menys valor que l’anàlisis racional.

Filó d'Alexandria [Filó Jueu, Philon Judaeus, Φίλων] (13 a.C.– 50 d.C.) afirmava que el mite era una interpretació al·legòrica que servia per a integrar teologia i filosofia.

A l’Edat Mitjana era costum estudiar la Bíblia en el seu sentit al·legòric, analògic i místic.

Giambattista Vico [al segle XVII] proposa que la realitat social es conserva activament a través de mites, en oposició al cartesianisme de l’època. És cèlebre la seva afirmació: Verum et factum reciprocantur seu convertuntur [“el veritable i el fet es converteixen l'un en l'altre i coincideixen”].

Friedrich Wilhelm Joseph von Schelling [a principis del segle XIX] proposa també que la historia dels pobles és determinada pels seus mites. El 1793 publica un treball sobre l'estudi dels mites, cercant la seva essència i la seva funció dins les cultures primitives. Defineix el mite com una forma molt particular de filosofar que du a terme l'home poc evolucionat, per a després arribar a l'abstracció i a la conceptualització.