Principi de disputa o discòrdia que tracta de separar tot en entitats individuals. S’oposa a philía [φιλία].

Empèdocles d'Akragas [Agrigent, Sicília] o senzillament Empèdocles （Ἐμπεδοκλῆς) (Agrigent, 490 aC–430 aC) va ser un poeta, metge i filòsof grec pluralista. La seva obra, que es conserva fragmentàriament, és escrita en hexàmetres. [Καθαρμοί, Purificacions]. Seguidor de la filosofia de Parmènides. Considera que els elements primers, als que es referia com arrels, són els quatre elements (terra, aigua, aire i foc) i que totes les altres coses es formen o destrueixen a partir de la barreja o separació d'aquests quatre elements per l'acció alternativa [la causa eficient] de dos principis de moviment:

• L'amor (φιλότης) [Afrodita o Philía: Força centrípeta que manté les arrels unides en una esfera perfecte.
• L'odi (νείκος): Força centrífuga que impulsa la separació de les quatre arrels.

Aquestes forces [Amor i Odi] actuen mecànica i cíclicament, tant en la Totalitat com en el particular. [ “Ja sorgeix de molts quelcom un, ja es dissocia de nou […], i aquest canvi constant mai acaba. Ja es reuneix tot en un en l’amor, ja es separen les coses particulars en l’odi de la contesa”]. L’univers és destinat així a transitar infinitament per quatre etapes o fases:

• Al principi de tot, quan l’Amor [Philia] domina l’Odi es manté [l’Odi] en els límits exteriors del món, aliè al seu funcionament, les quatre arrels ordenen els elements de la millor forma possible: l’Sphaeros [l’esfera perfecta de Parmènides], amb un déu d’amor.
• El déu d’Amor no és però etern i omnipotent. La Discòrdia [Neíkos] penetra de mica en mica en l’spheira i provoca una enemistat entre els elements que la conformen, separant–los i estructurant l’univers tal com és avui en dia. En aquesta etapa la Discòrdia separa i l’Amor uneix, en una lluita constant.
• Posteriorment [l’Akosmia], l’Odi prendrà un protagonisme complet i el món es transformarà en un khaos sense cap ordre, en el que tampoc hi haurà objectes o substàncies individuals.
• Però, novament, l’Amor intervindrà per a corregir la inestabilitat i el kosmos tornarà a la seva regularitat.

Aquest cicle es repetirà indefinidament al llarg del temps, sense cap fi.

Nietzsche, milers d’anys més tard, pren aquesta idea amb el nom de l’etern retorn.

Pensament, reflexió i observació com a contingut objectiu de pensar o raonar, a diferència de l’acció intencional o noesis. És freqüent en la fenomenologia o la mateixa hipòtesis o conjectura dels fenòmens.

Per Parmènides té un significat actiu, en quant remet a l’activitat del pensament. Per Aristòtil remet a l’objecte pensat, elaborat a partir de les dades sensorials. Aquesta és l’accepció actual, que remet a el pensat, el contingut objectiu del pensament.

Pensar intuïtiu. Del grec noein (intuir, pensar). Activitat del pensament [el nous] por la que accedeix a un coneixement directe i immediat de l’objecte. En contraposició a la percepció sensible, que necessita de la mediació dels sentits, i del pensament discursiu [διάνοια, dianoia] que recorre a la mediació del raonament i/o del càlcul.

Plató crea una correspondència entre els camps d'estudi de la metafísica i l'epistemologia, basada en la divisió del món en allò sensible i allò intel·ligible; al món sensible correspon el criteri de la doxa [δόξα, opinió) en tant que material, aparent, finit, mutable, i per tant enganyós; a allò intel·ligible, el món de les idees, correspon l'episteme [ἐπιστήμη], en tant que facultat de penetració intel·lectiva. La nòesis té cabuda en el món intel·ligible de Plató [el Món de les Idees].

Per a Aristòtil, la nòesis es refereix a aquella capacitat de la raó d'intuir de forma immediata el coneixement, dels primers principis del coneixement, si, i només si, és de la realitat immediata, contrària a la compressió de les idees de Plató.

La nòesis és un concepte subjacent a bona part de la tradició filosòfica occidental, fou particularment important en el pensament fenomenològic d'Edmund Husserl, [1859–1938] per a qui representava l'experiència viscuda en conjunt, des d'un punt de vista subjectiu, és a dir, el conjunt d'actes de comprensió enfocats sobre l'objecte de l'experiència, com la percepció, la imaginació o el record.

Pensament sobre el pensament. Intel·lecte pur [el Primer Motor, que no precisa de cap altra intervenció posterior al món].

"L’enteniment s’entén a sí mateix, donat que és el més excels, i la seva intel·lecció és intel·lecció d’intel·lecció”. ^[174].

L’eternitat ha de ser l’eternitat del pensar: nóesis noéseos nóesis [el Déu d’Aristòtil].

Que pot ser comprès per l’intel·lecte. L’intel·ligible: conceptes, lleis, teoremes, ...

Al mite de la caverna, plató escriu:

"S’ha de comparar la regió revelada per medi de la visió amb la vivenda–presó, i la llum del foc que hi ha en ella, amb el poder del sol. En quant a la pujada del món de dalt (anábasin) i a la contemplació de les coses d’aquest, si les compares amb l’ascensió de l’ànima fins la regió intel·ligible (tón noetón topón) no erraràs respecte al que crec. En el món intel·ligible l’últim que es percep i amb treball és la idea del Bé (toú agathoú idéa), però, un cop percebuda, s’ha de concloure que és la causa (aitía) de tot el recte (orthón) i el bell que hi ha en totes les coses...” ^[175]

Forma llatina medieval, del llatí nolle, “no voler”. Nolició. Acte de no voler. Terme possiblement encunyat per Guillem d’Occam. Anteriorment, Tertulià, i altres autors del s. IV, utilitzaven el terme nolentia, en el sentit d’aversió i de no voler.

Veure volitio.

Postura filosòfica, crítica davant el platonisme, que es desenvolupa a l'edat mitjana ^[176]. Els universals (Home, Nació, Planta, Bondat) són considerats només noms sense substància pels nominalistes. Són [els universals] meres abstraccions, sons de la veu [Flatus Vocis] ^[177]. Paraules que nomenen, sense existència en la realitat. Segons els nominalistes, els universals tenen una realitat lògica, no ontològica, com pretenen els universalistes [nomenats realistes per atorgar als universals existència real]. Els universals, segons els realistes, són anteriors i fora de les coses.

Els realistes segueixen Plató i la seva doctrina de les idees arquetípiques [ἀρχαί]. Per als nominalistes, suposar l'existència d'aquests universals significa limitar el pensament i el poder de Déu. Segons la seva doctrina, només tenen existència real els individus o les entitats particulars. Això planteja un dilema teològic seriós, perquè, per al dogma cristià, Pare, Fill i Esperit Sant constitueixen una unitat indivisible. D'acord amb els nominalistes –argumenten els seus opositors– cal concebre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant com a tres divinitats diferents. ^[178] L'ortodòxia es va oposar vivament al nominalisme. D'altra banda, l'argumentació realista comentava que, si els universals no tenien existència real, tampoc no era possible imposar lleis generals als homes, i sobretot, la llei divina.

Filòsofs nominalistes han estat Roscelin de Compiègne (s. XI) i Guillem d'Occam (s. XIV). Joan Duns Escot (s. XIII), Guillem Champeaux (s. XI–XII) i Bernard de Chartres (s. XII), que van defensar l'antecedent del realisme. En termes molt generals, es pot dir que el pragmatisme i el positivisme lògic de la modernitat deriven del nominalisme medieval.

Podem afegir una postura intermèdia que és l'anomenat realisme moderat, en el qual es troba Tomàs d'Aquino: diferencia essència d'existència, i troba la primera en relació de potència amb la segona, de manera que els universals existeixen en l'intel·lecte per mitjà de l'abstracció, però adquireixen entitat real amb l'existència, per mitjà d'una causa agent.

Veure realisme.

Costum, us, llei. Dispensar, assignar o adjudicar, en el sentit de llei com a forma de justícia que distribueix o retribueix.

Nomos basileus (Νόμος βασιλεύς, "la llei és el rei"–) és el lema grec que indica el propòsit de no sotmetre’s a cap home, però sí a la llei.​

L'anell de Giges [Plató, República, llibre I] narra la història d'un pastor que després d'una tempesta i un terratrèmol va trobar, en el fons d'un abisme, un cavall de bronze amb un cos sense vida en el seu interior. Aquest cos tenia un anell d'or i el pastor va decidir quedar–se'l. El que no sabia Giges és que era un anell màgic, i que quan li donava voltes el tornava invisible. Quan va haver comprovat aquestes propietats de l'anell, Giges ho va usar per seduir a la reina i, amb la seva ajuda, matar el rei per apoderar–se del seu regne.

El diàleg serveix per exemplificar que la llei [el nomos] és necessària. L’anell permet fer el mal sense ser descobert. El debat és si ens abstenim de caure en immoralitats només per la por de ser descoberts i per tant castigats.

El pensat, el que es pretén dir. Kant usa el terme per a referir–se a la cosa en sí [el τόδε τί d’Aristòtil], la cosa en la seva existència pura independent de qualsevol representació. Per Kant representa a un objecte no fenomènic, és a dir, que no pertany a una intuïció sensible, sinó a una intuïció intel·lectual o suprasensible.

Per Plató representa una espècie intel·ligible o idea que indica tot allò que no pot ser percebut en el món tangible i a la qual només es pot arribar amb el raonament. El noümen com a concepte fonamenta la idea de la metafísica de Plató.

Esperit. La part més elevada i divina de l’Ànima. Concepte fonamental de la filosofia de la Antiguitat. Concentració universal de tots els actes existents de la consciència i el pensament.

El concepte apareix per primer cop a Anaxàgores de Clazomene [al voltant del 500 a.C. i mort cap al 428 a.C.], dins la seva obra Sobre la naturalesa, com a intel·ligència divina, principi de formalització i ordenament de la matèria informe [les homeomeries].

La realitat és interpretada a partir del tot originari (el nous) com a procés holístic [del Tot].

Plató li dona al nous una interpretació idealista, el Nous còsmic de la raó comuna. La intuïció intel·lectual més elevada sense necessitat d’argument.

“L’ànima és com un carro de cavalls alats i un auriga que formen una unitat. Ara bé: els cavalls i aurigues de les ànimes dels déus són tots bons i d’excel·lent llinatge; els de les altres ànimes, tanmateix, són barrejats. El nostre auriga governa la parella que condueix; un dels seus cavalls és bell i bo i de pares semblants, l’altre és el contrari en ambdós aspectes. D’aquí que la conducció ens resulti dura i dificultosa". ^[179]

“L’essència (que té existència real), que no té color, sense forma, impalpable, que no pot contemplar–se només per la guia de l’ànima (nous) intel·ligència, que és la font del coneixement veritable...” ^[180]

Per Aristòtil [el Nous] és la forma de totes les formes, que es troba en estat de auto–contemplació eterna . L’intel·lecte que ve de fora [el nous thurathen].La intel·ligència suprema. El considera una facultat involucrada en l’adquisició de coneixements en general. En distingeix el Nous poietikos (la raó activa) i el Nous pathetikos (la raó passiva).

Els materialistes també usaven aquest concepte. Demòcrit d’Abdera [segle V a.C.] entenia per Nous el foc. El Nous també té un significat cosmològic en la filosofia de Tales de Milet [segle VII–VI a.C.].

El Nous de l’antiguitat era sempre extra–personal i fins i tot impersonal, mentre que les doctrines de l’Edat Mitjana hi veien un principi personal.

Els neoplatònics l’interpreten, sobre la base aristotèlica, com a ser supra–sensorial sui generis, que concep el món sencer i l’imprimeix la forma determinada. Plotí considera al Nous (la ment divina, el Logos, la raó) com a un principi quasi absolut i com a la primera emanació de l’U. La hipòstasis derivada del Nous és l’Ànima del Món.

Els Oracles Caldeus el consideren com al “Fill o Intel·lecte patern” que reté els intel·ligibles del Déu Pare i introdueix la sensació en els mons.

Part habitada de la Terra. Conjunt del món conegut per una cultura. Generalment es distingeix com aquella porció de la Terra permanentment habitada, en contraposició a l'anecumene o àrees inhabitades o temporalment ocupades.

Durant el període hel·lenístic, l'ecumene feia referència a la part de la Terra que era habitada, ja fos per tota la humanitat o només per un subconjunt d'aquesta. Sovint es referia a les terres habitades pels grecs, excloent les que eren ocupades pels bàrbars.

Al koiné de l'Imperi Romà i el Nou Testament, ecumene significa literalment «món», però en general s'entenia que feia referència al món romà.

Apropiació, orientació, familiarització, afinitat, afiliació i estima. Percepció de quelcom com a propi, d’un mateix. Usat per Zenó de Citi [estoic]. Per altres estoics [Hierocles, Elements d’Ètica] era la base de tots els impulsos animals i de l’acció ètica humana. Principi de la justícia [Porfiri].

Té l’arrel en la paraula oikos (οἶκος) llar, casa o família. En deriven paraules com economia o ecologia.

La massa inculta [del poble], mancada de seny, que es deixa portar fàcilment per les baixes passions si no compta, en la seva estupidesa de ramat, amb un guia que la meni pel camí convenient [al poderós]. ^[181]

Forma de govern o d'organització social en què la majoria o tot el poder polític recau de manera efectiva sobre un segment petit de la societat [sovint els més poderosos en virtut de llur riquesa, llur posició familiar, llur poder militar o llur influència política].

Metafísica general. Branca de la filosofia que estudia el que hi ha, les relacions entre els ens [la relació entre els universals i els particulars] i/o entre els actes. L’estudi de l’ésser [modalitats i relacions].

Preguntes ontològiques són: Què és ... ? Existeix ... ? Hi ha ... ? Què fa que ... ?

L’ésser i el que és.

Visible. Els objectes sensibles [ὀρατά]. En contraposició al món invisible [ἀορατά].

[Predicat] directe. Recte.

[Predicat] neutre. Asexuat.

Per a Proclus és l’ésser. Entitat, essència, substància concreta. Més correctament essència [en lloc de substància].

Aristòtil [al llibre VII de la Metafísica i a les Categories] defineix la substància com a oὐσία πρώτη [substància primera]. “El que no és afirmat d’un subjecte ni es troba en un subjecte”.​ L’ésser individual del qual es predica quelcom. L’essència per excel·lència [oὐσία κατʼ ἐξοχήν] [el subjecte que existeix per sí mateix]. Tot l’altre és tot el que es pot dir d’ell [els predicats]. Tots els predicats ho són respecte la substància primera. Aristòtil parla també de gèneres i espècies [com a gradacions del nivell d’existència] i als predicats referents a ells els considera com a ούσία δέυτερα [substàncies segones]. Cap predicat pot existir sense la substància primera. Els accidents [accidens] són contingents, són en el subjecte de forma circumstancial. Hi són però podrien no ser–hi.

Seneca i Quintilià no utilitzen essentia com a equivalent a οὐσία. Apuleu els utilitza com a sinònims. Tertulià afavoreix l’ús de substància [sobre essentia]. Agustí d’Hipona i Boeci tradueixen οὐσία com a essentia. Per Hilari de Poitiers [substància i essència] tenen significats diferents. Per molts autors moderns οὐσία es tradueix correctament com a essència, mentre que la paraula substància té més significats.

El concepte d’ ουσία θεία [essència divina] és cabdal en la teologia cristiana. Fou desenvolupat pels Pares de l’Església als primers segles del cristianisme. Al segle IV hi va haver grans debats sobre l’ús i el significat doctrinal d’ ουσία. Algun d’aquests debats encara són d’actualitat.

Al llibre E de la Metafísica, Aristòtil divideix les substàncies en mutables i immutables. Al llibre A distingeix tres classes de substàncies: l) les sensibles i peribles [els quatre elements]; 2) les sensibles i eternes [l’èter], per exemple els cossos celestes; 3) les no sensibles i eternes [immòbil, déu]. ^[182]