Introducció

Durant l’Edat Mitjana, Barcelona no tenia port i les tempestes de llevant destruïen qualsevol intent de construir-hi cap dic de protecció. El mar arribava més amunt que avui en dia i davant una extensa platja de sorra hi havia una esplanada. Quan plovia, tota la part interior es convertia en una zona fangosa del tot intransitable, amb escassa o nul·la vinculació amb la vida de la ciutat. Un espai verge nomenat “el pla” on s’hi va instal·lar posteriorment el mercat de cereals i animals.

Al llarg del temps, aquest espai, ha estat anomenat de diferents formes: Pla del Blat, Pla de les Forques, Pla del Comerç, Pla de la Constitució, fins hi tot Pla dels Porcs, expressió emprada pels més absolutistes.

Al segle XV és on s’hi estableixen les forques on s’executava als criminals condemnats. De mica en mica el port va agafant importància i “al pla” s’instal·la un cert desordre comercial.

Posteriorment a la gran desfeta de 1714, les noves autoritats promouen aquest espai per tal de visualitzar el canvi de poder a la ciutat. Amb la pèrdua de la guerra, el poder deixa de ser a la plaça de Sant Jaume amb els consellers del Consell de Cent i passa als virreis que s’instal·len al Pla de Palau.

L'espai era enorme, en comparació amb la ciutat emmurallada, on tot era petit i estret, i el seu procés d'urbanització va ser molt lent i, malgrat tot, continuat.

Els edificis

El primer edifici que s'hi instal·la és el Palau del Virrei, avui en dia al xamfrà de l’avinguda del Marquès de l'Argentera. L'edifici té el seu origen en el Pallol o Porxo del Forment, edifici construït entre el 1387 i el 1389 per emmagatzemar el blat provident del port de Barcelona. L’any 1441 el Consell de Cent hi fa construir una nova planta destinada a Hala dels Draps, un mercat cobert. El 1553 es reconstrueix la façana de l’actual Pla de Palau, i passa a ser l’Arsenal de la ciutat, mentre que els baixos continuen ocupats pels Pallols.

El 1608 un incendi afecta gran part de l’edifici i, entre 1663 i 1668, és reformat per l’arquitecte Josep de la Concepció, convertint-se en Palau del Virrei o del Lloctinent i posteriorment, a partir del 1714, en residència del Capità General de Catalunya. És reformat de nou l’any 1771, segons la nova moda neoclàssica, i el 1802 s’hi allotja el rei Carles IV d’Espanya. L’any 1846 la residència del Capità General es trasllada cap a Colom, al convent de la Mercè, reconvertit en Capitania General.

Poc després l’edifici és reformat exteriorment de nou i passa a ser el Palau Reial, on s’hi allotgen els reis d’Espanya durant les seves visites a Barcelona.

El dia de Nadal de 1875 l'edifici pateix un violent incendi que el destrueix totalment i posteriorment és enderrocat. L'incendi va ser probablement intencionat per tal de destruir arxius amb documents relacionats amb qüestions econòmiques, d'hisenda i d'impostos.

Altre edifici del Pla de Palau és el Palau de la Llotja de Mar.

Entre 1352 i 1357, en plena expansió del comerç català medieval, Pere Llobet aixeca una magnífica porxada al costat de la platja, possiblement on ja hi havia una d’anterior. S’instal·len aquí les borses de valors i de cereals. El 1358, s'hi afegeix una capella. Més tard, entre 1384 i 1397, Pere el Cerimoniós autoritza, sota la direcció de Pere Arvei, la construcció d'una gran sala tancada —la Sala de contractacions— que protegirà els comerciants de les inclemències del temps i dels efectes del mar. Una gran sala de planta rectangular (33 x 21 m) amb tres naus separades per arcades de mig punt sostingudes per quatre columnes i sostre d'embigat de fusta.

Al segle XV (1457-1459), sota la direcció de Marc Safont, s’hi afegeix un porxo per la banda de mar amb dues fileres d'arcs rodons, sobre el que s’hi col·loca una sala molt austera, destinada al Consolat de Mar, on es dirimien les relacions amb els consolats que hi havia al Mediterrani i les principals celebracions del Consell de Cent, sala que resta oculta per la construcció neoclàssica fins al 1971. Hi havia a més un pati i una petita capella, aixecada entre el 1452 i el 1453.

Posteriorment al setge de 1714 la Llotja es converteix en caserna. Les tropes borbòniques, comandades pel duc de Berwick, entren a Barcelona l’11 de setembre. Felip V ocupar la Llotja i l’enginyer Alexandre de Rez, brigadier del cos d’enginyers de l’exèrcit, és l’encarregat de les reformes.

La Llotja és més tard recuperada per a la ciutat i entre el 1774 i el 1802 es reforma de nou, primer sota la direcció de Joan Soler i Faneca i posteriorment sota la direcció de Tomàs Soler i Ferrer (fill d’en Joan Soler) i Joan Fàbregas i Rabassa. El nou edifici neoclàssic respecta el saló gòtic i la ubicació del pati —el gòtic ja no tenia cap interès i el varen tapar en gran part—.

Segles més tard, al segle XX, s'hi instal·larà la llotja de Belles Arts on donarà classes el pare del Picasso i el jove Picasso.

És en aquest palau on han succeït importants esdeveniments en la ciutat. El 1708, amb motiu de la boda de l'Arxiduc Carles d'Habsburg (Carles d’Àustria, Carles III, Emperador Carles VI) amb Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel, s’hi celebra aquí la primera òpera escoltada a Catalunya. Amb la restauració de Ferran VII, s’hi fa una demostració del llum de gas, el primer instal·lat a Espanya, a càrrec del savi de l’època Josep Roure. Demostració que no va tenir cap interès per part del rei. S’hi ha celebrat nombrosos balls de màscares i altres actes importants, oficials o no.

Actualment la propietat de la Llotja pertany a la Cambra de Comerç de Barcelona. Tal com es recull a la sentencia definitiva del judici a rel del plet que el president del moment, l’advocat Antoni Negre, va presentar contra la demanda de la Delegada del Govern de Madrid del moment, Júlia García Valdecasas, que en reclamava la propietat per part de l’Estat Central.

Un altre edifici important és el de La Duana, més a tocar de mar.

L’edifici anterior va ser destruït per un incendi l’any 1792 i va ser enderrocat. Sobre el mateix espai es va construir un nou edifici gran, d’estil antiquat i força pretensiós. La construcció la va dirigir un arquitecte militar, el comte de Roncalli. Es va fer tot de maó recobert amb pedra falsa. De manera que té molta menys qualitat del que aparenta exteriorment. Com anècdota, tot l'interior es va estucar amb pintura a l’ou, fet que va provocar la indignació dels barcelonins al considerar que provocaria l’alça del preu dels ous al mercat, donada la mida de l’edifici.

Quan el Palau Reial va ser totalment destruït pel foc l’any 1875, la Duana passa a ser, a més, un palau reial auxiliar on s’hi allotjaven els reis d’Espanya en les seves visites a la ciutat ^[1].

Entre 1902 i 1980 a l’edifici s’hi va allotjar el Govern Civil de Catalunya fins passar al Palau Montaner, al carrer Roger de Llúria. Aleshores l’edifici resta abandonat pendent d’una reforma integral de la que el govern de l’Estat no se’n fa càrrec.

L’espai

L’any 1698, Jordi de Hessen-Darmstadt (Príncep Jordi o Príncep de Darmstadt) s’instal·la al Palau Reial com a Lloctinent de Catalunya i, el 1706, hi fa construir un passadís elevat, pel cantó del Fossar de les Moreres, per anar a missa diàriament a l’Església de Santa Maria del Mar per la part alta, sense haver de sortir al carrer a peu pla. Aquest mena de pont va arribar fins als Jocs Olímpics de Barcelona l’any 1992, ja molt degenerat, quan una ventada el va fer caure i es va decidir no reconstruir-lo de nou.

El 1802, el rei Carles IV ve a Barcelona perquè s’hi ha de celebrar aquí, entre d’altres coses, unes noces molt importants amb els Prínceps de Nàpols, els fills dels reis d'Etrúria. El fill ^[2] i la filla de Carles IV es casaven respectivament amb la filla i el fill dels reis d'Etrúria. Va ser una gran celebració i la corte s’hi va instal·lar força temps. És aleshores quan, entre l’edifici de la Duana i el Palau Reial es construeix un fals pont de fusta molt ben fet, que va tenir un cost de 15000 monedes d’or. El seu disseny es va encarregar a Tomás Soler i hi va intervenir en l'obra el fuster Antoni Rovira Riera. El pont tenia tres arcs decorats amb escultures, i va ser enderrocat al marxar de nou la corte a Madrid. ^[3] Durant l’estança, Manuel Godoy, Ministre Universal de Carles IV, va fer tirar terra al Pla de Palau perquè li molestava el soroll dels carruatges; i la reina María Lluïsa de Borbó-Parma, esposa de Carles IV, es va queixar de que la seva estança feia pudor a pintura.

El 1818, el general Francisco Javier Castaños Aragorri Urioste y Olavide, Capità General de Catalunya, heroi de la Guerra de la Independència, va ser el primer en projectar la urbanització de l’espai del Pla de Palau.

 

Un dels edificis més característics és el dels Porxos d’en Xifrè. Josep Xifré i Casas (1777–856) neix a Arenys de Mar i fa una gran fortuna a Cuba i als Estats Units amb el tràfec d’esclaus, la ramaderia, la compra de terrenys, la construcció, la borsa de Nova York i el monopoli de l’adobat de la pell a tota l’illa de Cuba. Es retira a Barcelona i, l’any 1835, fa construir les cases del Pla de Palau, anomenades popularment "els Porxos d'en Xifré". Un edifici molt modern per l’època, sent el primer amb aigua de dipòsit, dissenyat per Francesc Via i Josep Boixareu. A Arenys de Mar fa construir un hospital per a pobres (tal com ja s’ha comentat a l’inici d’aquest treball). Va ser considerat l'home més ric d'Espanya al segle XIX.

Era vinculat a la maçoneria, com es pot veure en aquesta imatge de l’edifici on es pot llegir "Urania coeli motus scrutatur et astra" ("El moviment del cel i les estrelles és observat per Urania"). A l’edifici s’hi pensava també construir un observatori astronòmic que mai es va realitzar.

Hi trobarem també els dotze signes del zodíac distribuïts al llarg de la façana de l’edifici. Cadascun corresponent a un dels dotze processos alquímics. I també centenars de caduceus d’Hermes, tan a la façana com repartits per les baranes dels balcons.

A més, el rellotge d’Urania únicament mostra els punts horaris 1, 2, 3, 6, 9 i 12 (en nombres romans). Sumats fan 33, el grau màxim de mestre maçó en el Ritus Escocès Antic i Acceptat de la maçoneria.

La maçoneria en l’època d’en Xifré era una important font de contactes entre gent de negocis d’alt nivell.

El terreny sobre el que s’edifiquen els Porxos era de titularitat pública, al ser terrenys de mar fora muralles. Per tant va ser obtingut sota subhasta pública.

Un cop iniciada l’obra se n’adonen del problema dels fonaments. El terreny és un sorral guanyat al mar i la construcció dels fonaments és un autèntic espectacle ciutadà, amb un sobrecost considerable —res comparat amb la fortuna d’en Xifrè, valorada en uns 120 milions de rals , que va popularitzar posteriorment la dita “ets més ric que en Xifrè” —. Fins i tot en Serafí Pitarra ho cita en alguna de les seves gatades. Es diu que comptant el nombre de balcons, el nombre de portes i el nombre d'arcades de tot el bloc dels Porxos d’en Xifrè, s’obté el total de milions de rals invertits en l’obra.

Aquesta va ser la primera porxada de Barcelona i va generar una interesant influència arquitectònica posterior. Francesc Daniel Molina va començar a fer una porxada (1840) en el que després va ser el Mercat de la Boqueria i posteriorment els porxos de la Plaça Reial (1848-1859). Josep Fontseré dissenya els porxos del Passeig Picasso (1872-1874). Finalment, tota l’Avinguda del Paral·lel havia de ser porxada però Ajuntament I propietaris no es varen posar d’acord i únicament ho són alguns trams.

Tot tocant als Porxos del Xifrè hi trobem els Porxos d’en Vidal Quadres, on s’hi va instal·lar la famosa orxateria valenciana del "Tio Nelo".

El Portal de Mar era un dels deu portals del segon recinte emmurallat de Barcelona. Obria la ciutat al sector marítim i, en particular, al Port de Barcelona donant accés al Pla de Palau, centre econòmic i administratiu de la Barcelona dels segles XIII al XIX. Va ser edificat l’any 1553 en construir la muralla de mar, en el punt d'unió entre la muralla de mar i la muralla de terra, a la part baixa de la plaça. Per allà es controlava tot el tràfic entre el port i la ciutat i es cobraven els impostos. Posteriorment va passar a comunicar la ciutat amb la Barceloneta fins que va ser enderrocat el 1836 amb reconstruccions posteriors fins que va ser enderrocat definitivament l’any 1859.

La font del Geni Català

El 1856 es decideix enlairar al centre de la plaça una font dedicada al Capità General, José Bernardo de Quirós, Marquès de Campo Sagrado. Font que mostra l'escut heràldic de la família amb el seu lema: “Después de Dios, la casa de Quirós”.

El monument, però, havia estat projectat inicialment l’any 1851 per commemorar el naixement de María Isabel de Borbó, la filla gran de la reina Isabel II i princesa d’Astúries, dirigit per l’arquitecte Francesc Daniel Molina, amb dos projectes conservats a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Anteriorment s’havien considerat altres projectes: una columna monumental, un obelisc... i el monument a Ferran VII citat anteriorment. L’any 1852 es proposa també un monument a Cristòbal Colon. ^[6]

La plaça comptava ja amb una llarga tradició com espai comercial i marítim i al seu voltant s’hi concentrava aleshores el poder polític i econòmic de la nova Barcelona, moderna i progressista, que volia ocupar un paper central en l’estat isabelí. Per contra, la plaça de Sant Jaume, en aquells temps plaça “de La Constitució” s’havia quedat petita. La façana de l’Ajuntament s’havia remodelat recentment i al seu davant hi havia la Diputació Provincial i l’Audiència. El 4 d'octubre de 1860 es col·loca la primera pedra de la primera casa de l'Eixample.

La idea era presentar al poble al “Príncipe de Asturias, primogénito de la Corona de España» i va néixer princesa... I finalment, el 13 de juliol de 1852, el ple de l’Ajuntament de Barcelona acorda dedicar la font al marqués de Campo Sagrado, recordat per haver dut les aigües des de Montcada...

El disseny es va mantenir en la seva major part, deixant la porta oberta a noves modificacions. Daniel Molina escriu en una de les seves memòries a l’Ajuntament:

“Remata la fuente monumental con una alegoría que simboliza el Genio emprendedor de los Catalanes, sosteniendo con su derecha una estrella, que, cual astro de luz, esparce sus luminosos rayos y con ellos la prosperidad de la industria, coronando con la mano izquierda la dedicatoria. Podrá sustituirse, si se cree conveniente, la estatua del Genio, con la del Excmo. Marqués de Campo Sagrado, o bien con una matrona que simbolice a la Ciudad de Barcelona”. ^[7]

L’escultura va ser encomanada als germans Baratta, de Carrara, veïns de Barcelona. Concretament Fausto Baratta va ser l’encarregat d’esculpir-ne l’àngel al seu taller enfront de les Drassanes, cantonada Dormitori de San Francesc i el va donar per acabat el 7 d’abril de 1856 —recordem que el disseny de la font era a càrrec de Daniel Molina—.

“Así, el genio mostraba sus genitales al descubierto el 1 de junio de 1856, día de la inauguración. Ello no fue óbice para que, como recoge explícitamente la prensa, asistieran las mujeres: «en un entoldado reservado para convidados había un gran número de señoras». Por supuesto, el cabildo de la catedral fue invitado «a la función que ha de celebrarse con motivo de la bendición de las aguas de la mencionada fuente», según consta en un escrito del Gobierno Eclesiástico de la diócesis de Barcelona remitido al Ayuntamiento el 31 de mayo de 1856.

Pero la controversia moral sobre el desnudo del genio no se zanjó con la inauguración del monumento. Puig i Alfonso cuenta, con sorna, que allí acudían las «dones a prendre vistes de la gentilesa de formes de l’esmentada estàtua», lo que aumentó la concurrencia del mercado del Born, al tiempo que produjo envidia entre los comerciantes de la plaza de Santa Catalina, que quisieron levantar un monumento parecido.

El hecho de que, sólo unos días después de ser inaugurado, el 12 de junio de 1856, el Ayuntamiento propusiera la construcción de una reja a su alrededor, para evitar actos vandálicos, pudiera tener relación con un distanciamiento físico de la polémica estatua. La Academia aprobó el enrejado el 9 de julio. En un escrito del 19 de agosto de 1856, se justifica en estos términos: «Además de ser el complemento de adorno de la expresada fuente, evitará por completo la menor mutilación de sus partes, que si bien es doloroso recordar, no faltarán corazones que se complacen en destruir sólo por vía del pasatiempo o por incalificable deseo de hacer mal».

Fue inútil. Parece ser que, a iniciativa del obispo de la diócesis, se montaron de nuevo los andamios y castraron al genio a martillazos, lo que obligó a improvisar un paño que tapara las vergüenzas de la estatua, tal y como se ve en grabados y fotografías del siglo XIX. Esta decisión se ha relacionado con la orden del papa Pio IX de mutilar o cubrir todos los atributos masculinos de la colección escultórica vaticana, que se produjo en 1857”. ^[8]

Desprès del règim dictatorial del General Franco, amb la tornada de la democràcia, es va decidir normalitzar el monument restaurant-lo al seu estat original. En un principi es va fer amb una petita mànega de silicona al penis, el resultat era força ridícul i l’any 2008 es va finalment restaurar al seu aspecte actual.

La visita d’Isabel II el setembre de 1860 i l’arc triomfal de Manuel Garriga

Fins a Alfons XIII, amb motiu de cada visita reial a Barcelona, s’erigia un arc de triomf de caire temporal. L’arquitecte Manuel Garriga va ser l’encarregat en el cas de la visita d’Isabel II a Catalunya, el setembre de 1860.

“En el lugar que un dia ocupó la puerta del mar, se ha levantado un colosal arco de triunfo que irá cubierto de follaje. A sus dos lados se están confeccionando dos graneles grupos de atributos que representarán, el uno la marina y el otro la riqueza territorial.

Para simbolizar el primero, se está levantando el mástil aparejado de un buque de alto porte, á cuyo pié se colocarán atributos marítimos y de comercio: para el segundo se halla ya en aquel lugar una locomotora, y otros objetos de agricultura: ambos están colocados junto á las murallas laterales, dejando entre estas y el arco, espacio suficiente para la circulación del público”. ^[9]

El fet va ser que la mala fortuna va voler que quedés molt malmès amb una ventada i el fet va quallar en l’anecdotari dels barcelonins que quan s’anomenava “Manuel Garriga” responien “va caure!”

La primera fotografia d’Espanya

El 10 de novembre de 1839, Ramón Alabern i Moles va efectuar a Barcelona la primera fotografia de l’estat espanyol. Va utilitzar la tècnica del daguerreotip. Es va escollir aquest lloc perquè interessava reflectir la grandesa de l'espai. Dins la ciutat, encara murallada, no hi havia cap altre espai amb una grandiositat semblant a aquest “marco incomparable”. S’ha de tenir també en compte que la càmera tenia poca obertura d'objectiu. Avui en dia es poden fer fàcilment fotografies de grans edificis utilitzant un objectiu gran angular, en aquells temps era impossible fer-ho.

El daguerreotip va ser ofert en una rifa el dia 14 de novembre i no se’n sap res més d’ell al no haver-se trobat cap prova documental.

Molts pintors i dibuixants havien vingut, des de sempre, al Pla de Palau. Alguns per interès artístic i altres per espiar les muralles i les seves defenses. La imatge anterior mostra un dibuix amb la vista que probablement va recollir la fotografia de Ramón Alabern.

Ho podem veure explicat en aquest vídeo de l’Ajuntament de Barcelona.

L’ús ciutadà de l’espai

Des de bon principi s’hi inauguren tot un seguit de cafès amb noms relacionats amb el tipus de clientela que d'immediat varen tenir. Clients de les borses de cereals i de la borsa econòmica dins el Palau de la Llotja. Cafès amb noms com: Comercio, Bolsa, Lonja Mercantil, Neptuno, Constància, Marina o Vapor. El més important de tots va ser el Cafè de les Set Portes, a la part baixa dels porxos del Xifrè, inaugurat el 1838, que es va convertir en el gran cafè del Pla de Palau. El seu nom esdevé d’una terminologia masónica, amb el número 7 com a numero màgic —en realitat té vuit portes—. El seu primer propietari va ser en Josep Cuyás i Ribot, amb el nom de “Café de las Siete Puertas”.

Entre 1914 i 1927 va funcionar com a cafè cantant. Tal com li va explicar la filla de Bartomeu Mas, el seu propietari durant aquests anys, al periodista Lluís Permanyer, del diari La Vanguardia. Filla que va néixer en un annex habitat del restaurant.

A partir de 1929, any en que se’n fa càrrec la família Morera, es converteix en un restaurant de referència per a polítics, artistes, escriptors, periodistes, empleats de la borsa i ciutadans en general, tot coincidint amb la Exposició Internacional de Barcelona. Fama que ha mantingut fins avui en dia, sota diferents propietaris i circumstàncies històriques.

Jordi Coll Vera - 2023