Punt de partida: com s’informen els joves

Segons dades de l’Eurobaròmetre, aproximadament la meitat dels joves espanyols (49%) utilitzen les xarxes socials com a principal via per informar-se sobre l’actualitat [COMISSIÓ EUROPEA, 2024]. Altres estudis més recents suggereixen que aquesta proporció pot ser encara més elevada, situant-se en alguns casos prop del 60% o fins i tot del 70%, en funció de la metodologia emprada i de la definició de “font principal” [CNMC, 2025]. Aquesta dependència creixent de les plataformes digitals per a l’accés a la informació reforça el paper estructural que aquestes exerceixen en la configuració de l’esfera pública contemporània, alhora que planteja interrogants sobre la qualitat, la verificació i la jerarquització dels continguts que circulen en aquests entorns.

Estem davant del fracàs del periodisme convencional o, més aviat, davant d’un canvi profund en la manera com les noves generacions accedeixen a la informació?

Segons una enquesta [1] recent de la CNMC, la televisió continua sent el principal mitjà d’informació per al conjunt de la població, seguida de la ràdio. Les xarxes socials ocupen la tercera posició.

Ara bé, si s’analitzen les dades per franges d’edat, el panorama canvia radicalment: per als menors de 35 anys, les xarxes socials ja són la primera font informativa, mentre que a partir d’aquesta edat recuperen pes la televisió, la ràdio i els mitjans convencionals.

Pel que fa als temes d’interès, la població espanyola declara prioritzar l’actualitat general, especialment política i economia, seguida de l’esport com a forma d’entreteniment. Tanmateix, entre els menors de 25 anys, l’interès per la informació d’actualitat és molt baix: fins als 15 anys, prop del 60 % afirma no interessar-se'n gens.

El món de la informació a les xarxes socials

El món informatiu de les xarxes digitals és un univers propi, amb llenguatges, codis i objectius diferents dels del periodisme clàssic. Els creadors de contingut —com ells mateixos s’anomenen— utilitzen una argot sovint incomprensible per a generacions anteriors i responen a dinàmiques molt específiques.

Aquests creadors poden classificar-se segons els continguts —posts, vídeos o comentaris que produeixen—:

  • Fashionistes: moda, bellesa i estil de vida
  • Fitness: exercici, nutrició i benestar
  • Gamers: videojocs
  • Travelers: viatges i experiències
  • Foodies: crítica gastronòmica —de vegades una mica particular—
  • Tech i business: tecnologia i emprenedoria
  • Streamers: emissions en directe sobre qualsevol d’aquests temes

Els streamers mereixen una menció especial. Qualsevol persona que presencia un fet d’actualitat pot convertir-se en informador improvisat. En conflictes bèl·lics recents, molts han transmès bombardejos en directe, assumint riscos personals i militars: mostrar on cau un míssil pot aportar informació estratègica sobre la seva precisió.

Plataformes i identitats digitals

Els creadors adopten diferents noms segons la plataforma:

  • Bloggers(Blogger). Els bloggers són creadors de contingut digital que publiquen articles periòdics en blocs, tant en àmbits personals com professionals, amb tipologies que inclouen divulgació científica, educació, tecnologia, viatges, gastronomia o estil de vida. El contingut sol combinar text, imatges, enllaços i, cada cop més, formats multimèdia, amb una estructura pensada per a la lectura en línia i l’optimització SEO. Les plataformes principals són WordPress (clarament dominant, amb més del 40% dels llocs web globals), Blogger (en retrocés però encara actiu), Medium (orientat a articles i comunitat lectora) i Substack (centrat en newsletters). Pel que fa a la quota de mercat, WordPress concentra la gran majoria dins l’ecosistema de gestors de continguts, mentre que altres opcions tenen presències més específiques o de nínxol, en un context on el blogging es combina cada cop més amb xarxes socials i formats com newsletters i vídeo.
  • WordPress és programari open source gestionat per la WordPress Foundation, tot i que l’empresa Automattic (fundada per Matt Mullenweg) controla serveis comercials associats. Blogger és propietat de Google. Medium és una empresa privada (A Medium Corporation), fundada per Evan Williams i Substack és una empresa privada fundada per Chris Best i altres socis i inversors.
  • Utilitzat sovint per escriptors o comentaristes tradicionals és cada cop més obert al màrqueting comercial.
  • Instagramers(Instagram). Els instagramers (o creadors a Instagram) són usuaris que generen contingut visual —sobretot fotografies, vídeos curts i reels— dins de la plataforma Instagram, amb tipologies que inclouen lifestyle, viatges, moda, fitness, gastronomia o divulgació. El contingut es caracteritza per un fort component estètic, immediatesa i interacció amb l’audiència (likes, comentaris, stories). La plataforma és propietat de Meta Platforms, i forma part d’un ecosistema dominat per xarxes socials. Pel que fa a la quota de mercat, Instagram és una de les principals plataformes globals de contingut visual, amb més de mil milions d’usuaris actius, i ocupa una posició destacada en el sector dels influencers, especialment en competència amb TikTok i YouTube.
  • El propietari d’Instagram és Meta Platforms (abans Facebook). La plataforma va ser creada per Kevin Systrom i Mike Krieger, però va ser adquirida per Meta l’any 2012.
  • Les empreses poden pagar entre 80 i 500 euros per publicació segons l’audiència publicitària, el màrqueting directe i la venda de productes comercials.
  • Youtubers(YouTube). Els youtubers són creadors de contingut audiovisual que publiquen vídeos a la plataforma YouTube, amb tipologies molt diverses (educació, entreteniment, videojocs, divulgació, música, tecnologia). El contingut es basa principalment en vídeo llarg o curt (Shorts), sovint amb edició, guió i estratègies d’audiència.
  • YouTube és propietat de Google (dins del grup Alphabet), que la va adquirir l’any 2006, i actualment és una de les plataformes més grans del món, amb milers de milions d’usuaris i una quota dominant en el consum global de vídeo en línia. Permet també monetitzar continguts mitjançant publicitat i visualitzacions
  • La plataforma YouTube va ser creada originalment l’any 2005 per tres antics empleats de PayPal: Steve Chen, Chad Hurley i Jawed Karim. Posteriorment, el 2006, la companyia Google la va adquirir i la va integrar en el seu ecosistema. També hi intervenen grans fons d’inversió com Vanguard o BlackRock.
  • Tiktokers(TikTok). Els tiktokers són creadors de contingut de vídeo curt a la plataforma TikTok, caracteritzada per clips dinàmics, creatius i altament virals, sovint amb música, efectes i tendències. Els continguts abasten àmbits com entreteniment, humor, dansa, educació o divulgació.
  • TikTok és propietat de l’empresa xinesa ByteDance, i s’ha convertit en una de les plataformes amb més creixement del món, especialment entre el públic jove, amb una quota molt destacada en el consum de vídeo curt i competència directa amb Instagram Reels i YouTube Shorts.
  • La situació actual (2026) de TikTok als Estats Units (EUA) és complexa. S’ha creat una nova empresa: TikTok US (joint venture) de propietat compartida: el 80 % entre inversors privats, principalment nord-americans (com Oracle —Larry Ellison—, Silver Lake, MGX), i el 20% propietat de ByteDance (l’empresa xinesa original). Els beneficis als EUA es reparteixen en tres nivells:
    1. TikTok US. Els ingressos generats als EUA (publicitat, comerç, etc.) es distribueixen entre els seus accionistes (80%).
    2. ByteDance (20 %) més beneficis d’acords comercials ((algoritme, publicitat, tecnologia).
    3. Govern dels EUA. El govern dels EUA rep una “comissió” d’uns 10.000 milions de dòlars de part dels inversors privats. Un fet molt inusual en empreses tecnològiques).

Tenim també altres xarxes socials, com:

  • X. Els creadors de contingut a X (antic Twitter) publiquen principalment missatges breus, fils, imatges i vídeos, sovint amb un enfocament informatiu, d’opinió o de caire divulgatiu. La plataforma és propietat d’Elon Musk, que la va adquirir el 2022. El model de finançament combina publicitat amb noves vies com subscripcions (X Premium), repartiment d’ingressos publicitaris per a creadors i pagaments directes dels usuaris. Els creadors poden obtenir beneficis a través d’aquests ingressos, però sobretot mitjançant la seva visibilitat i influència, que els permet monetitzar fora de la plataforma (col·laboracions, projectes, marca personal).
  • Facebook. Els creadors de contingut a Facebook publiquen textos, imatges, vídeos i directes, sovint orientats a comunitats àmplies, pàgines professionals o grups temàtics. La plataforma és propietat de Meta Platforms (fundada per Mark Zuckerberg) i es finança principalment a través de la publicitat digital. Els creadors poden obtenir ingressos mitjançant anuncis en vídeos (in-stream ads), subscripcions de fans, estrelles en directes i col·laboracions amb marques, tot i que, com en altres xarxes, gran part dels beneficis provenen de la monetització externa de la seva audiència i marca personal.
  • Twitch. Els creadors de contingut a Twitch (streamers) es centren principalment en retransmissions en directe —sobretot videojocs, però també xerrades, música o divulgació— amb una forta interacció en temps real amb l’audiència. La plataforma és propietat d’Amazon, que la va adquirir el 2014. El model de finançament combina subscripcions de pagament (amb repartiment d’ingressos entre Twitch i el creador), donacions dels espectadors (bits), publicitat i patrocinis. Els creadors obtenen beneficis directes d’aquestes fonts, però també indirectes gràcies a la seva comunitat, que els permet generar ingressos externs (marques, merchandising, altres plataformes).
  • Amazon reté el 50 % dels ingressos per subscripcions.
  • Kik. Els creadors de contingut a Kik utilitzen principalment aquesta aplicació de missatgeria per interactuar amb comunitats a través de xats, bots i canals, més que no pas per publicar contingut massiu com en altres xarxes. Kik és propietat de MediaLab AI (que la va adquirir el 2019 després de la sortida de Kik Interactive del negoci principal). El model de finançament és limitat: no hi ha un sistema robust de monetització directa per a creadors, de manera que els beneficis solen provenir d’estratègies externes (derivar trànsit cap a altres plataformes, promocions, subscripcions o serveis propis). A diferència d’altres xarxes, Kik no paga directament els creadors: la plataforma guanya amb publicitat i serveis, mentre que els usuaris monetitzen fora de l’ecosistema aprofitant la seva comunitat.
  • Manté un control més feble en espais privats, amb ús informal per contingut per adults (pornografia).

Pel que respecta al pes de les diferents xarxes socials a Europa, hi ha una dualitat clara: Facebook és la xarxa dominant en infraestructura i volum però Instagram i TikTok (especialment en joves) dominen respecte a l’ús i la tendència. El centre de gravetat del consum i la influència es desplaça cap a formats visuals i de vídeo curt.

Twitch i Kik guanyen protagonisme, principalment per les retransmissions en directe (en streaming).

Influencers i monetarització

Els influencers es classifiquen segons el nombre de seguidors:

  • Nano-influencers (1.000–10.000): recomanació de proximitat
  • Micro-influencers (~100.000): especialistes
  • Macro-influencers: líders d’opinió
  • Mega-influencers: celebritats amb milions de seguidors

Entre els influencers espanyols més coneguts destaquen Ibai Llanos, El Rubius, AuronPlay, Julia Menú García o Violeta Magriñán, cadascun amb trajectòries, ingressos i polèmiques diverses.

  • Ibai Llanos va començar com a comentarista d’eSports (especialment League of Legends) i va fer el salt a la creació de contingut a Twitch, on ha arribat a tenir prop de 20 milions de seguidors, situant-se entre els més grans a nivell global.
  • Amb el temps, ha ampliat la seva activitat més enllà de l'streaming: s’ha convertit en organitzador d’esdeveniments massius (com "La Velada del Año"), amb audiències milionàries, i en una figura clau en la intersecció entre esport, entreteniment i xarxes socials. Pel que fa als ingressos, el seu ecosistema (subscripcions, patrocinis, drets i esdeveniments) pot generar xifres molt elevades, estimades en l’ordre de desenes de milions de dòlars anuals (al voltant de 20 milions el 2025 segons estimacions).
  • Representa el pas de l’streamer individual a una marca mediàtica global, amb capacitat de produir continguts i esdeveniments comparables als mitjans tradicionals.
  • El Rubius (Rubén Doblas Gundersen) es va donar a conèixer principalment a YouTube amb vídeos de videojocs, humor i sketches, i posteriorment ha ampliat la seva presència a Twitch.
  • A més del contingut digital, ha desenvolupat una carrera diversificada: ha publicat llibres interactius amb el Grupo Planeta i ha participat en campanyes publicitàries (especialment de videojocs i begudes). Pel que fa als ingressos, es calcula que pot generar al voltant de 4 milions de dòlars anuals, sumant monetització de plataformes, patrocinis i projectes externs.
  • És un model de youtuber clàssic evolucionat a creador multi-plataforma, amb gran impacte en entreteniment digital i cultura juvenil.
  • AuronPlay (Raúl Álvarez Genes) va començar a YouTube amb vídeos de crítica humorística, bromes telefòniques i comentaris satírics, i posteriorment ha consolidat una gran audiència a Twitch amb directes centrats en entreteniment i interacció amb la comunitat.
  • El seu model es basa en contingut regular (vídeos i streams), amb un estil humorístic molt reconeixible. Els seus ingressos provenen principalment de patrocinis, subscripcions i publicitat, amb estimacions al voltant de 2,5 milions de dòlars anuals.
  • Representa un perfil híbrid entre youtuber clàssic i streamer consolidat, amb gran capacitat d’atracció d’audiència i monetització basada sobretot en marques i comunitat.
  • Júlia Menú García és una creadora de contingut destacada a TikTok, on acumula una audiència molt àmplia (al voltant de 25 milions de seguidors dins del projecte “les germanes de TikTok”, amb Júlia i Mia).
  • El seu contingut combina vídeos humorístics de vida quotidiana amb una dimensió més personal i testimonial, abordant temes com la maternitat, la infertilitat o experiències vitals, fet que genera una connexió emocional forta amb l’audiència.
  • Pel que fa a la monetització, els seus ingressos provenen principalment de publicitat i col·laboracions amb marques, model habitual en creadors de gran abast a TikTok.
  • Representa el perfil de tiktoker de gran audiència, basat en contingut emocional i quotidià, amb monetització centrada en patrocinis.
  • Violeta Mangriñán es dona a conèixer amb el programa "Mujeres y Hombres y Viceversa" i amplia la seva notorietat amb "Supervivientes".
  • Posteriorment consolida la seva presència a Instagram, on acumula uns 2,4 milions de seguidors, centrant-se en continguts de lifestyle, moda i vida personal.
  • Els seus ingressos provenen principalment de col·laboracions amb marques i publicitat, amb estimacions al voltant de 700.000 euros anuals.
  • Representa el perfil d’influencer procedent de la televisió, que transforma la seva popularitat mediàtica en una marca digital rendible.

A escala global, figures com Jimmy Donaldson (MrBeast) han portat el model al límit, creant negocis paral·lels i inventant els reptes virals, que li permeten guanyar diners amb continguts generats pels mateixos usuaris. És un dels creadors de contingut més influents i millor remunerats del món. Desenvolupa la seva activitat principalment a YouTube, on destaca pels seus vídeos de grans reptes, donacions massives i produccions d’alt pressupost. L’any 2024 va generar uns 85 milions de dòlars, no només pels ingressos dels seus vídeos (publicitat, patrocinis), sinó també pel seu ecosistema empresarial (marques pròpies com productes alimentaris i altres negocis).

MrBeast representa el model més avançat de creador digital, convertit en empresari global, on el contingut serveix com a motor d’un conjunt d’empreses altament rendibles.

Pes econòmic de les xarxes socials

Les xarxes socials com Instagram i TikTok tenen un pes creixent a Europa, amb uns 39 milions d’usuaris que hi dediquen gairebé dues hores diàries. El mercat de creadors mou xifres importants: el 2025 es van repartir 245 milions d’euros entre uns 16.300 creadors principals (12.000 d’Instagram i 4.300 de TikTok), en un context de creixement molt accelerat (+60% anual). A més, l’ecosistema d’influència és molt ampli: 285.000 creadors van promocionar 2.700 marques en 154 milions de publicacions, generant una despesa empresarial d’uns 720 milions d’euros. En conjunt, això mostra un sector en forta expansió, amb gran impacte econòmic i publicitari.

El fenomen dels influencers té una dimensió global enorme: prop de 5.600 milions d’usuaris utilitzen xarxes socials, amb una mitjana de 2 hores i 40 minuts diaris, fet que explica el seu gran impacte. El mercat del màrqueting d’influencers continua creixent ràpidament, amb una inversió empresarial que va arribar als 32.550 milions de dòlars el 2025 i un increment anual del 35%. A més, el model està plenament consolidat: el 86% dels professionals del màrqueting ja incorporen influencers en les seves estratègies promocionals. En conjunt, això mostra que els influencers s’han convertit en un pilar central de la publicitat digital global, amb una capacitat d’influència i monetització en constant expansió.

Les dades anteriors s’encaixen dins un patró global del sector:

Els 32.550 M$ en màrqueting d’influencers (2025) i el creixement del 35% anual expliquen per què sectors com salut, finances i tecnologia lideren: són els que tenen CPM més alt i més inversió publicitària.

Els 720 M€ en posts patrocinats (Europa) mostren que la major part dels ingressos dels creadors no ve de les plataformes, sinó de marques externes, especialment en bellesa, moda i lifestyle.

Els casos individuals (Ibai Llanos, El Rubius, AuronPlay, Jimmy Donaldson) ens mostren tres models bàsics:

  • Entreteniment massiu (gaming/streaming): gran audiència + esdeveniments
  • YouTube clàssic: publicitat + patrocinis
  • Model empresarial (MrBeast): contingut + negocis propis

Els sectors top (salut, finances, IA) són els més rendibles pels anunciants; el lifestyle (moda, alimentació, viatges) és el que genera un major volum de creadors i col·laboracions; el gaming i entreteniment és el sector amb més audiència i engagement.

Bots, desinformació i manipulació

Les xarxes socials contemporànies no només estan configurades per la interacció humana, sinó també per la presència creixent d’agents automatitzats, coneguts com a bots. Aquest fenomen, sovint invisible per a l’usuari mitjà, té implicacions significatives tant en la qualitat de la informació com en la configuració de l’opinió pública.

Els bots poden adoptar diverses formes. En primer lloc, destaquen els anomenats spammers, que difonen massivament missatges no desitjats, sovint amb finalitats comercials o fraudulentes. En segon lloc, existeixen bots dissenyats per generar tendències artificials mitjançant la manipulació d’etiquetes (hashtags), contribuint així a distorsionar la percepció de rellevància o popularitat d’un determinat tema. Finalment, els anomenats autotrolls intervenen en converses digitals amb l’objectiu de provocar, polaritzar o degradar el debat públic.

La finalitat d’aquests sistemes automatitzats és diversa, però es pot sintetitzar en dos grans objectius. D’una banda, busquen inflar artificialment la visibilitat, augmentant el nombre de seguidors, comentaris o interaccions, i generant així una falsa aparença de popularitat o consens. D’altra banda, constitueixen una eina eficaç per a la desinformació, ja que permeten amplificar narratives falses o esbiaixades amb una velocitat i una escala inabastables per a actors humans individuals.

Aquestes pràctiques s’inscriuen en un ecosistema digital governat per algoritmes que premien la interacció i la viralitat, independentment de la veracitat del contingut. Tal com assenyalen diversos estudis, la combinació de bots i dinàmiques algorítmiques pot generar efectes de retroalimentació que amplifiquen continguts extremistes o enganyosos [FERRARA et al., 2016]. En aquest context, la distinció entre activitat orgànica i artificial esdevé cada cop més difusa.

Els bots representen un element estructural de les xarxes socials actuals, amb capacitat per alterar tant les dinàmiques de visibilitat com la qualitat del debat públic. La seva existència planteja reptes importants en termes de regulació, transparència i alfabetització mediàtica, especialment en un entorn on la informació i la manipulació poden coexistir de manera indistingible.

En aquest context, cal afegir un element que accentua encara més la complexitat de l’ecosistema digital: el creixent pes de l’activitat automatitzada. Diversos informes recents indiquen que una part molt significativa del trànsit a Internet és generada per agents no humans, fins al punt que, en determinades mesures, pot superar el trànsit humà. Tot i que aquestes dades inclouen també bots legítims —com els rastrejadors de cercadors—, apunten a una transformació estructural de l’espai digital. En plataformes com X, diferents estudis han evidenciat la presència rellevant de comptes automatitzats que poden influir en la difusió de continguts i en la configuració de l’opinió pública [FERRARA et al., 2016; VAROL et al., 2017]. Algunes estimacions mediàtiques han arribat a suggerir percentatges molt elevats d’activitat no humana, si bé aquestes xifres són objecte de debat i no disposen de consens científic. En qualsevol cas, la proliferació de bots fa que la distinció entre interaccions autèntiques i artificials sigui cada cop més difícil, generant una situació en què els usuaris poden no saber amb certesa a qui segueixen, qui amplifica un missatge o qui participa en una conversa. Així, la frontera entre comunitat i simulació esdevé difusa, amb implicacions directes sobre la confiança i la credibilitat en l’entorn digital contemporani.

Periodisme vs. informació a les xarxes

Les xarxes socials suposen un canvi de paradigma mediàtic: la informació ja no està separada de l’entreteniment. Les xarxes no substitueixen els informatius, sinó que compleixen una altra funció. Hi ha un desplaçament cap a continguts més lleugers perquè són els que millor funcionen econòmicament i segons els algorismes.

En les societats contemporànies, les xarxes socials s’han consolidat com un dels principals canals de consum de continguts, especialment entre la població jove. Plataformes com YouTube, Instagram o TikTok no només estructuren l’oci digital, sinó que també configuren marcs de percepció sobre la realitat. Tanmateix, emergeix una qüestió rellevant: fins a quin punt els continguts predominants en aquestes plataformes reflecteixen les preocupacions socials reals?

Les dades del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) mostren de manera reiterada que les principals inquietuds dels ciutadans —especialment entre els menors de 35 anys— giren entorn de l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, la situació econòmica, la sanitat o la corrupció. No obstant això, aquests temes tenen una presència relativament marginal en els continguts més seguits dins de les xarxes socials. En contrast, dominen categories com l’entreteniment, l’estil de vida, la bellesa o el consum, que responen més a lògiques d’atenció que no pas a criteris d’interès públic.

Aquest desajust no pot interpretar-se simplement com una manca de consciència per part dels joves. Més aviat, cal entendre’l en el marc d’un canvi estructural en l’ecosistema mediàtic. Les xarxes socials no funcionen com a mitjans de servei públic, sinó com a plataformes governades per algoritmes que prioritzen el contingut amb major capacitat de generar interacció [van DIJCK, POELL i de WAAL, 2018]. En aquest context, els creadors de contingut —els anomenats influencers— orienten la seva producció cap a formats que maximitzen la visibilitat i la rendibilitat, sovint vinculats a emocions immediates, narratives personals o continguts visualment atractius.

A més, el model econòmic del màrqueting d’influencers reforça aquesta dinàmica. La major part dels ingressos dels creadors no prové directament de les plataformes, sinó de col·laboracions amb marques, especialment en sectors com la moda, la cosmètica o el consum digital [Influencer Marketing Hub, 2025]. Això incentiva la producció de continguts compatibles amb estratègies publicitàries i desincentiva el tractament de qüestions socials complexes, sovint percebudes com a controvertides o poc monetitzables.

En aquest sentit, la pregunta sobre si els joves confonen la publicitat amb la informació requereix una resposta matisada. Diversos estudis indiquen que els usuaris són cada cop més conscients de la presència de contingut patrocinat, però alhora operen en un entorn on les fronteres entre informació, opinió i promoció són difuses [ABIDIN, 2016]. El problema no és tant una confusió total com la coexistència de formats híbrids que dificulten la identificació clara de la naturalesa del missatge.

Tanmateix, seria reduccionista afirmar que els influencers “no aporten res”. Tot i que el pes majoritari recau en continguts d’entreteniment, també existeixen creadors que desenvolupen tasques de divulgació científica, anàlisi política o educació econòmica. El problema, per tant, no és d’absència sinó de proporció i visibilitat dins de l’ecosistema digital.

El desajust entre les preocupacions socials i els continguts predominants a les xarxes socials no és atribuïble exclusivament als usuaris, sinó que respon a una combinació de factors estructurals: algoritmes d’atenció, models de monetització i transformacions en el sistema mediàtic. Lluny de substituir els mitjans tradicionals, les xarxes socials configuren un espai comunicatiu diferent, on l’entreteniment, la identitat i el consum ocupen un lloc central. Aquesta realitat planteja nous reptes en termes d’educació mediàtica i de qualitat democràtica de la informació.

Les diferències són clares:

  • El periodisme busca informació contrastada, amb autor identificable i responsabilitat legal.
  • A les xarxes predomina el posicionament, l’anonimat i la manca de responsabilitat.

Mentre el periodisme aspira —almenys teòricament— a l’objectivitat i la pluralitat, la informació a les xarxes pot fomentar l’aïllament o la polarització i la desconfiança cap als mitjans convencionals.

Periodisme i xarxes socials: de la verificació a la circulació

La transformació de l’ecosistema mediàtic en l’era digital ha alterat profundament les formes de producció, distribució i consum de la informació. El periodisme tradicional i les xarxes socials no només coexisteixen, sinó que representen dos models diferenciats de relació amb la notícia, amb implicacions directes sobre la qualitat informativa i la formació de l’opinió pública.

El model periodístic clàssic es fonamenta en una sèrie de principis estructurals: la recerca activa de la notícia, la contrastació de la informació, la identificació clara de l’autor i del mitjà, així com l’assumpció d’una responsabilitat social i, en determinats casos, legal. Aquests elements es complementen amb l’aspiració a l’objectivitat i la pluralitat, i amb un seguiment continu dels hàbits informatius de la societat. En aquest sentit, el periodisme es configura com una institució orientada a la verificació i a la mediació rigorosa de la realitat.

En contrast, les xarxes socials —com X, YouTube o TikTok— operen sota una lògica diferent. La notícia ja no es busca activament, sinó que “arriba” a l’usuari a través de fluxos algorítmics personalitzats. Aquest desplaçament implica una transformació en el rol del receptor, que passa de cercador a consumidor passiu d’informació filtrada. A més, les xarxes fomenten la necessitat de posicionar-se immediatament davant dels continguts, sovint sense temps ni eines per a la verificació.

Un altre element clau és l’anonimat i la difuminació de l’autoria, que comporta una reducció dels mecanismes de responsabilitat. A diferència del periodisme, on l’autor i el mitjà són identificables i subjectes a normes deontològiques, en les xarxes socials és freqüent la circulació de continguts sense una atribució clara, fet que facilita la propagació de desinformació. Aquesta situació es veu agreujada per la presència de bots i comptes automatitzats, que poden amplificar missatges i generar una falsa percepció de consens [FERRARA et al., 2016].

A més, la dinàmica de les xarxes socials pot contribuir a una creixent desconfiança envers els mitjans convencionals. L’exposició constant a continguts fragmentats, opinions polaritzades i narratives alternatives pot erosionar la credibilitat de les fonts tradicionals, alhora que pot afavorir processos d’aïllament informatiu i de reforç de creences prèvies. Aquest fenomen s’inscriu en el que s’ha descrit com a “societat de plataformes”, on els fluxos d’informació estan condicionats per interessos econòmics i per algoritmes orientats a maximitzar la interacció [van DIJCK, POELL i de WAAL, 2018].

No es pot afirmar, doncs, que les xarxes socials substitueixin el periodisme, sinó que configuren un espai comunicatiu paral·lel amb lògiques pròpies. El repte principal no rau tant en oposar ambdós models, sinó en desenvolupar mecanismes que permetin integrar els avantatges de la immediatesa digital amb els principis de rigor i verificació propis del periodisme. Això implica reforçar l’educació mediàtica dels ciutadans i promoure una cultura informativa crítica capaç de distingir entre informació, opinió i manipulació.

La tensió entre periodisme i xarxes socials reflecteix una transformació més profunda en la manera com les societats contemporànies construeixen el coneixement sobre la realitat. En un entorn on la informació circula amb una velocitat sense precedents i on els límits entre emissor i receptor es dilueixen, la necessitat de criteris crítics i de referents fiables esdevé més urgent que mai.

Poder, control i futur

La presència, en esdeveniments polítics de primer nivell —com la presa de possessió del president dels Estats Units—, de figures com Elon Musk (Tesla, SpaceX, X), Jeff Bezos (Amazon, Blue Origin, The Washington Post), Mark Zuckerberg (Meta —Facebook, Instagram, WhatsApp), Sundar Pichai (Google, YouTube, Android) o Larry Ellison (Oracle), posa de manifest la creixent interdependència entre poder polític i poder tecnològic en les societats contemporànies.

Aquests actors no només acumulen capital econòmic, sinó que ocupen posicions centrals en la infraestructura digital que articula la circulació global d’informació. Tal com assenyala Manuel Castells (2009), el poder en la societat xarxa es defineix fonamentalment per la capacitat de configurar els fluxos de comunicació. En aquest sentit, les grans corporacions tecnològiques actuen com a nodes estructurals que condicionen tant l’accés a la informació com les formes de visibilitat i rellevància dels continguts.

Aquest fenomen pot ser interpretat també a la llum de la noció de “societat de plataformes”, desenvolupada per José van Dijck, Thomas Poell i Martijn de Waal (2018), segons la qual les infraestructures digitals no són espais neutres, sinó entorns governats per lògiques algorítmiques i interessos econòmics que mediatitzen les interaccions socials. En aquest marc, la informació ja no circula únicament a través de canals institucionals, sinó que és filtrada, jerarquitzada i amplificada per sistemes automatitzats.

Així mateix, des d’una perspectiva de Foucault, es pot entendre aquest procés com una reconfiguració de les relacions entre poder i coneixement [FOUCAULT, 1975], en què la capacitat de determinar què és visible, què és rellevant i què és creïble adquireix una dimensió estratègica. Les plataformes digitals no exerceixen un control directe sobre els continguts en tots els casos, però sí que estableixen les condicions de possibilitat de la seva circulació.

En aquest context, el fenomen dels influencers s’inscriu plenament en aquesta estructura. Lluny de ser actors aïllats, els creadors de contingut operen dins d’un ecosistema regulat per algoritmes i models de monetització que incentiven determinats formats i narratives. Això contribueix a la configuració d’un espai comunicatiu en què l’entreteniment, l’emoció i la immediatesa tendeixen a prevaldre sobre la informació contrastada.

La concentració de poder tecnològic en mans d’un nombre reduït d’actors no implica necessàriament un control directe i intencional de la informació, però sí una capacitat significativa d’influència sobre els marcs en què aquesta es produeix, circula i és interpretada. En aquest sentit, el repte principal no és tant identificar un centre de control, sinó comprendre les lògiques estructurals que configuren l’ecosistema informatiu contemporani.

Fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2026