Velocitat, crisi global i esperança en temps accelerats
Vivim immersos en un segle marcat per la velocitat, la volatilitat i la vulnerabilitat global. El segle XXI es desplega davant nostre com un temps d’incerteses estructurals, on múltiples crisis —econòmiques, climàtiques, geopolítiques, tecnològiques i de valors— es produeixen simultàniament i s’alimenten mútuament. No es tracta tant de predir el futur com d’entendre per què el present se’ns escapa constantment de les mans.
La informació creix exponencialment; la nostra capacitat de processar-la, no. Hi ha una interdependència global. Un conflicte local pot tenir impacte global en hores. L’agenda pública canvia a la velocitat de les xarxes socials. Les institucions van a rebuf dels esdeveniments, no al davant. Les notícies viatgen més ràpides que les decisions.
No és una situació accidental: respon a un canvi profund en la manera com funciona el món. Les dinàmiques actuals no són lineals ni previsibles, sinó complexes, interdependents i sovint caòtiques, en línia amb les teories dels sistemes complexos i de la incertesa radical [TALEB, 2007]. Aquest tipus d’incertesa pot interpretar-se també des de la noció de “modernitat líquida”, que descriu una realitat en constant canvi on les estructures socials esdevenen inestables i transitòries [BAUMAN, 2000]. Aquesta liquidesa contribueix a la sensació de desorientació col·lectiva i a la dificultat per construir projectes vitals a llarg termini.
Es podria parlar d’una policrisis que afecta al clima —emergència climàtica, fenòmens extrems, refugiats climàtics,... —, l’economia —desigualtat creixent, deute, vulnerabilitat financera,... —, la geopolítica —rivalitat de grans potències, guerres regionals, terrorisme,... — i la tecnologia —IA, big data, ciberatacs, vigilància massiva,... —. Crisis interconnectades i mútuament retro-alimentades.
Aquest escenari s’inscriu dins del concepte de “riscos globals sistèmics”, en què les crisis no només coexisteixen sinó que es reforcen mútuament, generant efectes en cascada difícils de preveure [WEF, 2023]. La crisi climàtica, en aquest sentit, actua com un multiplicador de riscos que afecta simultàniament l’economia, la seguretat i la governança global.
L’objectiu d’aquest assaig és ordenar aquest caos aparent, dotar-lo de sentit i explorar quines perspectives s’obren enmig d’aquest escenari d’inseguretat global.
La sobrecàrrega informativa i el temps accelerat
Una de les fonts principals de la incertesa actual és l’explosió d’informació, que creix molt més ràpidament que la nostra capacitat cognitiva per processar-la. La digitalització ha multiplicat exponencialment la producció de continguts i ha alterat la nostra percepció del temps.
Vivim sotmesos a un flux constant de notícies, notificacions i estímuls que fragmenten l’atenció. La immediatesa s’ha convertit en norma, i el temps de reflexió ha estat substituït per la reacció instantània. Aquest fenomen ha estat analitzat en profunditat per la teoria de l’acceleració social, que descriu com la compressió del temps transforma les estructures socials i la vida quotidiana (ROSA, 2013).
Les notícies viatgen avui més de pressa que les decisions. Una informació substitueix l’anterior abans que hagi estat compresa, generant una sensació de present permanent sense memòria ni projecció [VIRILIO, 2006]. El resultat és una dificultat creixent per establir relats coherents sobre la realitat.
Aquest context encaixa amb el concepte de policrisis, popularitzat recentment per l’anàlisi sistèmica global, que descriu un entramat de crisis interconnectades que evolucionen simultàniament [TOOZE, 2022]. Allò que abans succeïa en dècades, avui passa en anys o mesos.
Aquesta acceleració genera una sensació col·lectiva de desbordament. El temps per pensar, contrastar i comprendre s’ha reduït dràsticament. El resultat és una ciutadania més informada que mai, però paradoxalment més desorientada, un fenomen que alguns autors associen amb la “fatiga informativa” [HAN, 2015]. A nivell cognitiu, aquest fenomen es relaciona amb els límits de l’atenció humana i la capacitat de processament de la informació, descrits ja per Herbert Simon, qui advertia que una abundància d’informació genera una pobresa d’atenció [SIMON, 1971]. Això reforça la idea que el problema del segle XXI no és l’accés a la informació, sinó la seva gestió significativa.
Els cicles polítics, econòmics i tecnològics són cada cop més curts. Hi ha una sensació col·lectiva de “no arribar mai a tot”. Es redueix tant el temps per reflexionar, com el temps per reaccionar. Canvis que abans requerien dècades ara es produeixen en anys o mesos.
Crisi climàtica, desigualtats i fragilitat econòmica
La crisi climàtica constitueix probablement el repte estructural més gran del segle XXI. Ja no és una amenaça futura, sinó una realitat tangible, àmpliament documentada pels informes de l’IPCC [IPCC, 2023]. El rècord d’any més calorós és superat any rere any. Hi ha una competència global per l’aigua i els recursos estratègics.
Aquest fenomen no actua de manera aïllada, sinó que amplifica altres vulnerabilitats. La crisi ambiental intensifica les desigualtats socials i econòmiques, ja que els seus impactes afecten de manera desproporcionada les poblacions més vulnerables [UNEP, 2022].
Per al 2050 es preveuen uns 216 milions de refugiats climàtics [WB, 2021]. La xifra anterior il·lustra com el canvi climàtic actua com a multiplicador de riscos socials i geopolítics. No només genera desplaçaments humans, sinó que pressiona infraestructures, mercats laborals i sistemes polítics, especialment en regions vulnerables. També reforça la idea que moltes crisis del segle XXI —climàtica, migratòria i econòmica— són interdependents i acumulatives, tal com s’esmentava anteriorment.
La concentració de riquesa és un altre factor clau d’inestabilitat. Segons diversos estudis, l’1% més ric acumula una proporció creixent de la riquesa global, mentre les classes mitjanes es debiliten [PIKETTY, 2014; WORLD INEQUALITY REPORT, 2022]. Aquest fet sintetitza una de les tensions centrals del segle XXI: la concentració extrema de la riquesa. No només té implicacions econòmiques, sinó també polítiques i socials, ja que pot erosionar la confiança institucional, alimentar discursos populistes i amplificar desigualtats globals. Aquesta concentració de riquesa no només té implicacions econòmiques, sinó que també afecta la qualitat democràtica, ja que pot traduir-se en una concentració de poder polític i influència institucional [ACEMOGLU i ROBINSON, 2012].
Aquest procés s’inscriu en una transformació més àmplia del sistema econòmic global, caracteritzat per la financiarització i la fragilitat sistèmica (STIGLITZ, 2012). Crisis recents han demostrat fins a quin punt l’economia global és vulnerable a interrupcions sobtades.
A Europa, i també a Catalunya, aquestes tensions es manifesten en infraestructures tensionades, serveis públics sota pressió i dificultats d’accés a l’habitatge, tal com assenyalen informes recents de la Comissió Europea [EUROPEAN COMMISSION, 2023].
Altre problema és l’envelliment global de la població mundial. El 2030, 1 de cada 6 persones tindrà més de 60 anys [WHO, 2022]. Aquesta dada sintetitza un canvi demogràfic estructural: l’envelliment global no és un fenomen puntual, sinó una transformació profunda de les societats contemporànies, amb implicacions en sistemes de salut, pensions, mercat laboral i cohesió social.
Al món es produeix un fenomen de migració massiva: uns 281 milions de migrants internacionals [IOM, 2024]. Aquesta dada posa de manifest que les migracions internacionals són un fenomen estructural i globalitzat, no conjuntural. Representen aproximadament un 3,5% de la població mundial, però amb una distribució desigual i fortament condicionada per factors econòmics, climàtics i geopolítics.
Geopolítica, multi-polaritat i nou desordre internacional
L’ordre internacional sorgit després de la Guerra Freda es troba en plena transformació. La pèrdua relativa d’hegemonia dels Estats Units coincideix amb l’ascens de noves potències com la Xina i el reforç d’actors regionals com l’Índia [MEARSHEIMER, 2019].
Aquest escenari multipolar no implica necessàriament més estabilitat, sinó més incertesa i competència estratègica. Les regles del joc internacional esdevenen més difuses, i els mecanismes multilaterals mostren dificultats per gestionar conflictes globals.
En aquest sentit, és paradigmàtica la competència per la supremacia tecnològica entre els Estats Units i la Xina —xips, 5G, IA, espai,... —. Així com la rivalitat per la influència a Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i organismes internacionals. Ambdues potències cooperen i alhora es vigilen, dins una relació de dependència mútua i recel permanent.
La guerra ja no es limita a l’àmbit militar convencional. Inclou la ciberguerra, la desinformació i la guerra híbrida, tal com descriuen estudis recents en seguretat internacional [RID, 2020].
Hi ha una dependència creixent dels satèl·lits —comunicacions, GPS, banca, logística,... —. L’espai i el ciberespai són els nous dominis estratègics.
Paral·lelament, la guerra d’Ucraïna ha evidenciat la voluntat de Vladímir Putin de redefinir l’ordre europeu mitjançant la força, recuperant una lògica de zones d’influència [SAKWA, 2023].
La Unió Europea continua mostrant limitacions estructurals en política exterior i defensa, fet que condiciona la seva autonomia estratègica [BORRELL, 2022]. La dependència energètica europea és utilitzada com a arma de pressió geopolítica. Hi ha un retorn a la lògica de blocs: OTAN vs Federació Russa.
Europa mostra febleses evidents: falta de unitat estratègica en política exterior i defensa; dependència tecnològica (EUA), energètica (Rússia, Orient Mitjà) i comercial (Xina); dificultat per parlar “amb una sola veu” en els moments crítics.
En aquest context, l’actuació de Donald Trump ha contribuït a erosionar l’arquitectura internacional basada en aliances i normes compartides, reforçant dinàmiques unilaterals [IKENBERRY, 2018].
La guerra amb l’Iran provoca encara més incertesa i temors.
Tecnologia, intel·ligència artificial i control de les dades
La revolució tecnològica és una de les forces més transformadores del nostre temps. La intel·ligència artificial i el big data han redefinit el concepte de poder.
Les dades s’han convertit en el recurs central del segle XXI. Aquest fenomen ha estat conceptualitzat com a “capitalisme de vigilància”, un model econòmic basat en l’extracció massiva de dades personals [ZUBOFF, 2019]. Aquest escenari ha obert un debat global sobre la necessitat de regulació i governança de la intel·ligència artificial, especialment en relació amb la transparència algorítmica, els biaixos i els drets digitals [FLORIDI et al., 2018].
Les grans corporacions tecnològiques acumulen un poder sense precedents, capaç d’influir en processos polítics i socials [SRNICEK, 2017]. Això planteja interrogants sobre la sobirania digital i la qualitat democràtica.
Alhora, l’automatització i la intel·ligència artificial generen incertesa sobre el futur del treball, amb possibles transformacions estructurals del mercat laboral [BRYNJOLFSSON i McAFEE, 2014].
La dependència tecnològica incrementa també la vulnerabilitat sistèmica, ja que qualsevol fallada o atac pot tenir efectes globals immediats.
Es produeixen atacs a infraestructures crítiques: xarxes elèctriques, hospitals, comunicacions. Es constata l’existència de hackers vinculats a estats, grups criminals i actors híbrids. La guerra ja no es lliura només als camps de batalla, sinó als servidors informàtics.
Populismes, crisi de valors i solitud social
En contextos d’incertesa, els discursos populistes guanyen força. Aquests discursos simplifiquen la complexitat i mobilitzen emocions, sovint a través de la construcció d’enemics simbòlics [MUDDE, 2004].
Aquestes dinàmiques erosionen les institucions democràtiques i fomenten la polarització. La desinformació i la crisi de confiança en els mitjans han estat àmpliament documentades [LEVITSKY i ZIBLATT, 2018].
A les xarxes socials, els continguts emocionals i polaritzadors —especialment els que apel·len a la indignació o al conflicte— es difonen significativament més que els neutres en les xarxes socials, tal com mostren estudis recents sobre viralitat digital. Les xarxes socials no són neutrals. Amplifiquen el conflicte, la polarització i la simplificació emocional. El que connecta directament amb el populisme, la desinformació i la crisi del debat públic. [VOSOUGHI, 2018; BRADY, 2017]. La literatura recent suggereix que els discursos polítics basats en emocions negatives —com la por o la indignació— tenen una major capacitat de mobilització, fet que explica en part l’èxit dels moviments populistes en contextos d’incertesa [MARCUS et al., 2000].
El discurs populista genera sempre la falsa dicotomia entre un “poble pur” —el seu— vs “elits corruptes” —el govern vigent—. Conjuntament amb una simplicitat extrema en el relat de problemes complexos i la promesa de restaurar un passat idealitzat que mai no va existir.
Polítics com Giorgia Meloni, Javier Milei o Santiago Abascal exemplifiquen la canalització del malestar social cap a propostes disruptives en contextos de crisi econòmica i institucional.
Paral·lelament, la crisi de valors es manifesta en l’augment de la solitud i la fragmentació social. Diversos estudis indiquen que la hiperconnectivitat no ha reduït l’aïllament, sinó que en alguns casos l’ha intensificat [TURKLE, 2011]. Predomina l’individualisme, el consumisme accelerat i la “cultura del jo”. El consum global supera 1.7 vegades la capacitat del planeta [GFN, 2023]. Empremta ecològica global que sintetitza el concepte de sobrecàrrega ecològica global: el sistema econòmic actual funciona per sobre dels límits biofísics del planeta.
La degradació del debat públic i l’augment de la confrontació dificulten la construcció de consensos i la deliberació democràtica.
Als Estats Units, el trumpisme genera una desconfiança contínua envers institucions i mitjans democràtics. A Europa es constats un ascens progressiu de l’extrema dreta, l’euro-escepticisme i el discurs anti-immigració. A Llatinoamèrica s’alternen, a mode de pèndol, els populismes d’esquerra i de dreta.
Hi ha una crisi de valors, temps i atenció. L’atenció s’ha convertit en una mercaderia a les xarxes socials dins una autèntica explosió d’estímuls digitals que en dificulten la reflexió profunda sobre el seu contingut. S’ha mercantilitzat l’atenció (economia de l’atenció) amb una híper-estimulació digital acompanyada d’una dificultat creixent per sostenir la concentració. El multitasking digital (canviar constantment entre estímuls) s’associa a un pitjor control de l’atenció i menor rendiment cognitiu. Aquest model econòmic ha estat conceptualitzat com una competència per captar i retenir l’atenció humana, convertida en un recurs escàs i altament monetitzable en l’ecosistema digital [DAVENPORT i BECK, 2001].
Senyals d’esperança: comunitat, consciència i futur compartit
Malgrat aquest panorama, existeixen dinàmiques positives. Iniciatives comunitàries, economia social i moviments globals per la justícia climàtica apunten cap a alternatives sostenibles [OSTROM, 1990].
La cooperació científica internacional continua sent un motor fonamental de progrés, com s’ha evidenciat en múltiples àmbits recents.
La joventut juga un paper clau en la redefinició de prioritats socials, especialment en matèria climàtica i de drets humans [FRIDAYS FOR FUTURE, 2023].
El futur no és determinista, sinó obert. Depèn de les decisions col·lectives i de la capacitat institucional per gestionar la complexitat. Aquesta visió connecta amb la idea de responsabilitat inter-generacional i amb els plantejaments de Hans Jonas, qui defensa la necessitat d’una ètica orientada al futur davant dels riscos tecnològics i ambientals [JONAS, 1979].
La generació actual és la que acumula més coneixement, més capacitat tecnològica i més consciència global de tota la història. Si fóssim capaços d’actuar amb la mateixa ambició que els reptes que tenim, el futur no només seria millor: seria extraordinari.
Conclusió
Vivim en un temps d’incerteses estructurals, però també d’oportunitats sense precedents. La complexitat del present exigeix noves eines d’anàlisi i una mirada sistèmica.
El futur no és una fatalitat, sinó una construcció col·lectiva. Depèn de la nostra capacitat per comprendre, cooperar i actuar amb responsabilitat.
Si som capaços d’estar a l’altura del moment històric, el segle XXI no només serà recordat per les seves crisis, sinó per la capacitat de la humanitat de transformar-les en oportunitats.
Bibliografia
- ACEMOGLU, D. i ROBINSON, J. (2012). Why Nations Fail. Crown.
- ALLISON, G. (2017). Destined for War. Houghton Mifflin Harcourt.
- BAUMAN, Z. (2000). Liquid Modernity. Polity Press.
- BORRELL, J. (2022). Europe in the age of geopolitics. Brussel·les: EEAS.
- BRADY, W.J. et al. (2017) ‘Emotion shapes the diffusion of moralized content in social networks’, Proceedings of the National Academy of Sciences, 114(28), pp. 7313–7318.
- BRYNJOLFSSON, E. i McAFEE, A. (2014). The Second Machine Age. New York: Norton.
- DAVENPORT, T.H. i BECK, J.C. (2001). The Attention Economy. Harvard Business School Press.
- EUROPEAN COMMISSION (2023). Annual Economic Report. Brussel·les.
- FLORIDI, L. et al. (2018). AI4People—An Ethical Framework for AI. Minds and Machines.
- FRIDAYS FOR FUTURE (2023). Global Climate Movement Reports.
- GLOBAL FOOTPRINT NETWORK (GFN) (2023) Earth Overshoot Day 2023.
- HAN, B.-C. (2015). La societat del cansament. Barcelona: Herder.
- IKENBERRY, G. J. (2018). The End of Liberal International Order? International Affairs.
- INTERNATIONAL ORGANIZATION FOR MIGRATION (IOM) (2024) World Migration Report 2024. Geneva.
- IPCC (2023). Sixth Assessment Report.
- JONAS, H. (1979). The Imperative of Responsibility. University of Chicago Press.
- LEVITSKY, S. i ZIBLATT, D. (2018). How Democracies Die. New York: Crown.
- MARCUS, G.E. et al. (2000). Affective Intelligence and Political Judgment. University of Chicago Press.
- MEARSHEIMER, J. (2019). The Great Delusion. Yale University Press.
- MUDDE, C. (2004). The Populist Zeitgeist. Government and Opposition.
- OSTROM, E. (1990). Governing the Commons. Cambridge University Press.
- PIKETTY, T. (2014). Capital in the Twenty-First Century. Harvard University Press.
- RID, T. (2020). Active Measures. Farrar, Straus and Giroux.
- ROSA, H. (2013). Social Acceleration. Columbia University Press.
- SAKWA, R. (2023). The Ukraine War. Routledge.
- SIMON, H.A. (1971). Designing Organizations for an Information-Rich World.
- SRNICEK, N. (2017). Platform Capitalism. Polity Press.
- STIGLITZ, J. (2012). The Price of Inequality. W.W. Norton.
- TALEB, N. N. (2007). The Black Swan. Random House.
- TOOZE, A. (2022). Shutdown / Polycrisis essays.
- TURKLE, S. (2011). Alone Together. MIT Press.
- UNEP (2022). Emissions Gap Report.
- VIRILIO, P. (2006). Speed and Politics. Semiotext(e).
- VOSOUGHI, S. Et al.. (2018) ‘The spread of true and false news online’, Science, 359(6380), pp. 1146–1151.
- WORLD BANK (WB) (2021) Groundswell Part 2: Acting on Internal Climate Migration. Washington, DC..
- WORLD ECONOMIC FORUM (2023). Global Risks Report.
- WORLD HEALTH ORGANIZATION (WHO) (2022) Ageing and health. Geneva.
- WORLD INEQUALITY REPORT (2022). Global Inequality Database.
- ZUBOFF, S. (2019). The Age of Surveillance Capitalism. PublicAffairs.
Jordi Coll Vera - 2026