Introducció

Quan no coneixem una persona o no acabem d’interpretar-ne la conducta, sovint s’atribueix —amb excessiva facilitat— que està boja. Una dinàmica semblant s’observa a escala social quan es descriu el món contemporani com un món que «s’ha tornat boig».

Aquest article planteja una hipòtesi de treball: mirar d’entendre el món actual com si féssim una lectura clínica, és a dir, buscant en el passat fets o factors que ajudin a explicar el present. En paral·lel, els avenços en neurociències han ampliat el coneixement sobre com pensem i com ens comuniquem, i això també ha influït en la manera d’analitzar els missatges que rebem ^[1].

En comunicació, aquest coneixement és molt útil perquè ajuda a entendre com es construeixen els relats i com interpretem el que ens arriba. Ara bé, també pot tenir una derivada menys saludable: com més coneixem l’emissió i la recepció dels missatges, més fàcil és dissenyar estratègies que no busquen informar o dialogar, sinó influir en la percepció del públic.

Aquesta consideració introdueix l’anàlisi del present i dels patrons de comportament que s’hi observen. Des d’una perspectiva geopolítica, un punt de partida pertinent és l’espai que concentra avui una part significativa del poder global: els Estats Units.

El paper dels Estats Units en el món actual

Retrocedim aproximadament dues dècades. Els Estats Units escullen Barack Obama com a president. La seva victòria electoral s’articula al voltant d’un missatge d’orientació prospectiva: Yes, we can.

En l’actualitat, l’elecció de Donald Trump consolida un altre lema, de caràcter reactiu i retrospectiu: Make America Great Again («fer Amèrica gran de nou»).

La comparació entre ambdós lemes permet observar un desplaçament del marc interpretatiu dominant als Estats Units. El «Sí, podem» d’Obama expressa esperança i una projecció cap al futur, associada a la possibilitat de reformes positives. En canvi, el lema de Trump introdueix un diagnòstic implícit de declivi: «fer Amèrica gran de nou» pressuposa que el país ha entrat en crisi o decadència.

Es tracta, a més, d’un missatge de base nostàlgica, orientat al passat. En aquest context, la pregunta sobre què ha succeït en el període transcorregut adquireix rellevància analítica. Un indicador d’aquest estat d’ànim és l’èxit editorial, el 2024, d’obres centrades en el final dels imperis. Per exemple, la reedició, l’any 2014, del llibre d’Edward Gibbon, Historia de la decadencia i caída del Imperio Romano (1776). El llibre aborda el final dels imperis i, en particular, el de l’Imperi Romà. Malgrat haver estat escrit fa gairebé dos segles, s’ha reeditat el tema en el marc d’una tendència detectada a les llibreries nord-americanes el 2024. Aquest any, diversos títols de no-ficció més venuts giren entorn de la caiguda imperial (per exemple, «Per què cauen els imperis?», «El final de tot» o «La caiguda dels imperis»), fet que reflecteix una preocupació pública per l’estat dels Estats Units.

Relats que coincideixen en quatre grans factors.

• El primer és l’excés de despesa i d’esforç militar: quan un estat concentra massa recursos en l’àmbit militar, pot acabar debilitant altres parts del sistema.
• El segon factor és la crisi econòmica: si l’economia deixa de generar prosperitat i estabilitat, la legitimitat del projecte polític se’n ressent.
• El tercer és la corrupció entesa en un sentit ampli: no només diners que desapareixen, sinó institucions que es fragmenten, perden eficàcia i deixen de donar resposta.
• El quart factor són les pressions externes. En el cas romà, els moviments de pobles a les fronteres van accelerar una crisi que ja s’estava gestant a dins. Aplicat al present, alguns analistes consideren que els Estats Units mostren signes compatibles amb aquests quatre elements.

Despesa militar

Pel que fa a la dimensió militar, s’ha assenyalat que, després de la Segona Guerra Mundial, les forces armades dels Estats Units han participat en 35 conflictes i que se’ls atribueix la implicació en, com a mínim, 12 cops d’estat en altres països.

El pressupost militar dels Estats Units per al 2026 és de 900.000 milions de dòlars (prop d’un bilió), i s’ha plantejat incrementar-lo fins a 1,5 bilions l’any següent. Aquesta capacitat s’ha projectat en escenaris diversos a escala global.

Després de la Segona Guerra Mundial, una part important d’aquestes intervencions es concentren a l’Extrem Orient (Corea, Vietnam i Laos), en un context marcat per l’equilibri amb potències com la Xina i el Japó. A partir dels anys noranta, la indústria petroliera nord-americana pateix una crisi notable, i en aquell moment es reforça una estratègia orientada a assegurar el control de la producció mundial de cru, sobretot perquè la producció interna disminueix i perd competitivitat.

Quan el petroli convencional es va esgotant, es busquen alternatives com el fracking, que permet extreure petroli de roca però fa el procés més complex i, en general, més car. En paral·lel, diversos conflictes posteriors a 1990 (com les guerres del Golf i episodis vinculats a Líbia o Veneçuela) es llegeixen, també, en clau d’interès per mantenir una posició forta en el mercat de les energies fòssils.

En una primera fase, aquestes guerres responen al patró clàssic del conflicte declarat i, formalment, sotmès a procediments interns d’autorització. En el cas de l’Iraq, per exemple, la reunió de les Açores entre Bush, Blair i Aznar es presenta amb una cobertura internacional vinculada a l’ONU, basada en l’argument de la recerca d’armes de destrucció massiva; posteriorment, tant Blair com Bush reconeixeran la inexistència d’aquestes armes.

Crisi econòmica i sostenibilitat

En l’àmbit econòmic, un indicador clau és el deute públic nord-americà, situat entorn dels 39 bilions de dòlars, un 120% del PIB. Quantificar-ne l’impacte real no és senzill, perquè el dòlar té un paper central en el sistema financer internacional i els Estats Units tenen una capacitat d’emissió que altres estats no tenen.

Una manera indirecta d’observar aquestes tensions és mirar l’evolució del dòlar. S’ha assenyalat que, durant l’últim any la moneda s’ha depreciat de manera notable respecte l’euro —un 12.5% a febrer de 2026— cosa que afecta el poder adquisitiu i, en general, accentua la vulnerabilitat social. Algunes estimacions situen en 36 milions les persones en situació de pobresa (definida com tenir menys del 60% del salari mitjà), i aproximadament un 10% de la població depèn d’ajudes estatals o federals —uns 100 milions de persones l’any 2025—.

Les polítiques d’ajut han estat objecte de discussió en els primers dies de l’administració Trump, amb intents d’eliminació que han generat preocupació interna. Segons dades divulgades, durant l’any anterior 100 milions de persones —prop d’un terç de la població— haurien requerit algun tipus d’ajuda per subsistir. En paral·lel, el mercat editorial ha reflectit aquesta inquietud a través de publicacions centrades en la crisi del sistema econòmic.

Una part de la literatura recent posa el focus en el capitalisme com a marc econòmic de fons. El debat no és només si el sistema “s’acaba”, sinó si està entrant en una fase de canvi profund. Un dels punts centrals és que, tot i que el capitalisme es presenta sovint com un mecanisme que genera prosperitat general, la tendència actual apunta a una concentració cada vegada més gran de la riquesa en mans d’una minoria.

Un altre punt crític és la sostenibilitat. Sovint s’assenyala que el model de creixement no incorpora prou bé el fet que els recursos del planeta són finits, ni assumeix del tot els costos ambientals que es generen quan l’activitat econòmica creix sense límits.

En conseqüència, el sistema no assoleix plenament els objectius que afirma perseguir i, alhora, mostra limitacions estructurals davant dels reptes ecològics. En aquest marc han aparegut propostes que exploren alternatives al capitalisme o possibles trajectòries d’evolució del mateix sistema.

En el context de la crisi financera del 2008, fins i tot dirigents plenament integrats en l’arquitectura del sistema, com Nicolas Sarkozy a França, plantegen la necessitat de reformular el capitalisme. Tanmateix, com sovint succeeix, determinats diagnòstics formulats en períodes de crisi no es tradueixen posteriorment en reformes efectives.

En aquest debat, l’economista Yanis Varoufakis popularitza la idea del «tecno-feudalisme»: un escenari en què les grans plataformes tecnològiques concentren poder econòmic i acaben condicionant, també, formes de treball i d’organització social que fins ara associàvem a l’etapa industrial. Alhora, apareix un altre problema: què passa quan el poder polític actua de manera imprevisible i posa tensió sobre les regles del mercat? Alguns dels senyals que s’han comentat són moviments borsaris anòmals en els dies (o fins i tot hores) previs a decisions d’alt impacte.

Capitalisme desfermat i corrupció econòmica

Per exemple, s’ha observat que, poc abans d’alguns anuncis d’acció militar, hi ha hagut vendes massives d’accions d’empreses del sector energètic. I, segons informacions publicades pel New York Times, el secretari de Defensa dels Estats Units, Peter Brian Hegseth, hauria intentat comprar, dies abans de l’inici de la guerra amb l’Iran, accions d’empreses del sector militar a través d’un intermediari. Sigui quin sigui el cas, aquests episodis alimenten el debat sobre fins a quin punt es poden separar les decisions públiques dels interessos privats.

En l’acte de presa de possessió de Trump, entre els convidats destaquen figures centrals del sector tecnològic. Entre elles, Elon Musk, conegut per la seva vinculació amb Tesla i per la propietat de la plataforma X (antic Twitter). Hi són també Jeff Bezos (Amazon, Blue Origin i propietari del Washington Post), Mark Zuckerberg (Meta, matriu de Facebook, Instagram i WhatsApp) i Sundar Pichai, president i director executiu de Google.

Aquestes figures formen part del que sovint es coneix com els big five, és a dir, les grans corporacions tecnològiques. En aquest entorn també sobresurt Larry Ellison, fundador d’Oracle, que en els últims anys s’ha vinculat a operacions empresarials amb impacte en el món tecnològic i, sobretot, en el mediàtic nord-americà.

En el context del debat sobre una possible prohibició de TikTok —plataforma d’origen xinès— als Estats Units, es va acordar que determinades operacions comercials vinculades a aquesta xarxa fossin gestionades per una empresa nord-americana. En aquest procés, Ellison va adquirir un rol de control. Paral·lelament, ha participat en operacions de gran abast en el sector mediàtic, com la compra de Paramount.

A partir de Paramount també s’han explorat moviments per incorporar Warner Bros. La part rellevant, en clau política, és que aquestes operacions poden donar accés a grans cadenes privades de televisió, com la CBS i la CNN. En aquest sentit, la presència d’aquests actors a primera fila en la presa de possessió ajuda a entendre fins a quin punt el poder mediàtic i tecnològic és avui una peça central en la comunicació política.

Pressions internes i externes. Manipulació de la opinió pública.

En el cas de Trump, s’han identificat tensions institucionals que poden interpretar-se com a símptomes de deteriorament del sistema. Un indicador n’és la reiterada fricció amb els mecanismes de control parlamentari (Congrés i Senat).

Un altre element és la manera com s’ha governat a cop de decret, sovint amb una posada en escena pensada per marcar agenda. Això pot desplaçar el debat legislatiu i tensar la relació amb el Congrés. També hi ha hagut enfrontaments amb el poder judicial, tot i que Trump, en el seu primer mandat, va influir de manera important en la composició del Tribunal Suprem. La relació conflictiva amb una part de la premsa completa aquest conjunt de friccions institucionals.

En aquest context, el sistema de comunicació contemporani ha contribuït a consolidar marcs interpretatius basats en teories conspiratives. Sovint parteixen d’elements parcialment verificables, però són reconfigurades com a narratives globals que condicionen el debat públic i, en alguns casos, la pràctica política.

Un dels temes que alimenten aquestes narratives és el demogràfic. La població blanca dels Estats Units va perdent pes, mentre que una part de l’antiga classe mitjana —avui més fràgil— tendeix a tenir menys fills o a retardar-los per motius econòmics i culturals.

En paral·lel, creixen els grups de població afroamericana, llatina i d’origen immigrant (inclosa la població asiàtica), amb taxes de natalitat relativament més altes. Algunes projeccions apunten que, cap al 2045 o 2050, la població d’origen asiàtic, africà o llatí podria superar la dels anomenats WASP (blancs, anglosaxons i protestants). En aquest context s’ha difós la narrativa del «Gran Reemplaçament», que interpreta aquest canvi demogràfic com una amenaça per a la identitat nacional.

Des d’aquesta perspectiva, l’erosió no afectaria tant una identitat ètnica com determinats referents cívics i institucionals. En aquest sentit, les decisions i posicions de Trump han estat descrites com a especialment imprevisibles, autòcrates i agressives.

Tant és així que, durant el seu primer mandat, es va promoure una petició signada per 70.000 professionals de la salut mental que sol·licitava l’obertura d’una investigació sobre la seva salut mental. L’informe, signat per 70.000 professionals, atribuïa a Trump trets compatibles amb patrons narcisistes, antisocials i fins i tot paranoides, a partir de tests estandarditzats aplicats a l’anàlisi de conductes públiques. Es va traslladar al Congrés amb la finalitat d’impulsar una investigació formal, però no va prosperar per dos motius.

• El primer motiu va ser l’existència de la denominada Regla Goldwater, formulada als anys seixanta. Goldwater va ser un candidat sobre el qual, durant la precampanya, es van difondre dubtes sobre el seu estat de salut mental, i això va motivar l’establiment d’aquesta regla, segons la qual no s’haurien d’emprar diagnòstics psiquiàtrics com a arma de deslegitimació política.
• El segon motiu pel qual l’informe no va derivar en una investigació oficial va ser el procediment metodològic utilitzat. Tot i que s’hi havien aplicat instruments estandarditzats, l’anàlisi no procedia d’una avaluació clínica directa amb el subjecte. Aquest fet va obrir el debat sobre la legitimitat d’un diagnòstic basat exclusivament en conductes públiques. En aquest context, Mary L. Trump (Mary Louise Trump), neboda de Donald Trump i també psicòloga, va publicar una obra en què ofereix una lectura psicològica a partir de la seva experiència familiar. Hi descriu una família disfuncional, presenta el seu oncle com un mentider compulsiu amb baixa autoestima i manca d’empatia, i sosté que la relació amb els diners estructura bona part de la seva conducta. ^[2]

Factors religiosos

Al marge d’aquesta dimensió biogràfica, un altre element rellevant del context contemporani és la reaparició de tensions vinculades a les tres grans religions monoteistes.

D’una banda, en alguns estats de majoria musulmana, el lideratge religiós (per exemple, la figura dels aiatol·làs) pot incidir de manera significativa en la decisió política. D’altra banda, a Israel, l’auge de forces ultraortodoxes ha incrementat el seu pes en l’esfera institucional. Finalment, als Estats Units, sectors del moviment evangèlic han arribat a presentar Trump en termes gairebé providencials.

El paper d'Europa

Aquestes dinàmiques també afecten l’espai occidental fora dels Estats Units, que històricament s’ha identificat amb Europa. Per introduir aquesta part, pot ajudar una imatge cultural: el Rapte d’Europa, de Ticià (1562).

El quadre, pintat fa uns cinc segles, mostra el mite de Zeus transformat en toro per atraure Europa. Aquesta figura del bou connecta amb altres símbols culturals, com el del Vedell d’Or a la Bíblia, que sovint s’interpreta com una metàfora de l’idolatria (posar al centre un fals déu, o un valor absolut). En el relat bíblic, mentre Moisès rep les taules de la llei al Sinaí, la comunitat acaba girant al voltant del Vedell d’Or. Com a metàfora, aquesta escena serveix per parlar d’Europa en un moment d’incertesa i de referents compartits més febles. En aquest sentit, les declaracions d’enviats de Trump suggereixen que, des de Washington, el projecte europeu es mira sovint amb poca simpatia.

En fòrums com la conferència de seguretat de Múnic, algunes figures pròximes a Trump han presentat Europa com un actor que s’ha beneficiat massa dels Estats Units. Aquest tipus de discurs reforça una relació desigual. Una imatge que s’ha interpretat en aquesta clau és quan la presidenta de la Comissió, von der Leyen, es desplaça a un camp de golf per formalitzar un acord i ser rebuda pel president nord-americà. El debat sobre el «món basat en normes» també ha aparegut dins de la mateixa Unió Europea. Von der Leyen, en un moment determinat, va donar a entendre que aquest ordre s’estava esgotant i que caldria preparar-se per un escenari dominat per la força; després va matisar aquesta idea. En qualsevol cas, l’episodi reflecteix tensions i incerteses en el lideratge europeu.

La percepció de feblesa no s’ha limitat a la Comissió Europea. En l’àmbit de l’OTAN, determinades intervencions públiques —inclosa una expressió de deferència personal adreçada a Trump— han estat interpretades com un símptoma de dependència política. Mentrestant, els Estats Units han mantingut una línia de pressió sobre aliats i socis.

Dos episodis recents són il·lustratius. D’una banda, el canceller alemany Merz va evitar replicar quan Trump va desqualificar un soci d’Alemanya com és Espanya. D’altra banda, en el cas del Regne Unit, quan el primer ministre Starmer no s’alinea amb les posicions de Trump, aquest recorre a comparacions deslegitimadores, com la contraposició amb Winston Churchill.

Europa ha hagut d’adaptar-se a una situació en què la pressió nord-americana s’ha fet cada vegada més explícita. En aquest context, la guerra impulsada per Trump contra l’Iran ha actuat com a element d’acceleració de les tensions i ha reobert el debat sobre la capacitat d’autonomia estratègica europea.

No és possible determinar amb precisió fins a quin punt aquesta decisió respon a una iniciativa pròpia de Trump o a la influència de Netanyahu. En qualsevol cas, després de l’inici del conflicte, s’han produït demandes de suport a Europa i fins i tot a la Xina per a qüestions estratègiques com el control de l’estret d’Hormuz. Aquestes peticions poden interpretar-se com un indicador de les limitacions pràctiques de l’agenda Make America Great Again, que sovint es projecta com a consigna sense traducció completa en capacitat operativa autònoma.

La democràcia en perill

En els últims anys s’han publicat informes que intenten mesurar la salut de les democràcies amb indicadors comparables. Un dels referents que es menciona sovint és el V-DEM Institute, amb seu en una universitat sueca. L’informe d’aquest any dedica un espai important al deteriorament democràtic dels Estats Units i a la seva possible deriva cap a formes de govern més autoritàries.

Aquesta evolució s’ha descrit com un desplaçament cap a un sistema menys democràtic i més autoritari. Segons el V-DEM, tant els indicadors institucionals (participació, qualitat de les institucions) com els socials (igualtat i drets humans) han empitjorat de manera significativa en els darrers anys.

El V-DEM treballa amb dades de 150 països i agrupa milers d’investigadors de disciplines diverses. Segons els seus criteris, els Estats Units se situen avui més a prop d’un estat autocràtic que no pas d’una democràcia plena. En aquest context, també es recorda que, durant les primàries republicanes de 2014, Trump va expressar admiració per líders com Xi Jinping, Putin o Saddam Hussein.

Aquestes declaracions s’han llegit com a indicatives del tipus de lideratge que Trump admira. En el cas de Putin, molts analistes sostenen que el president rus gestiona la relació amb Trump amb molta habilitat, aprofitant la seva inclinació per la negociació basada en gestos. D’aquí ve la metàfora que Putin «juga als escacs» mentre Trump prefereix el «pòquer»: en política internacional, els farols acostumen a tenir recorregut limitat.

Pel que fa a Xi Jinping, la Xina ha accelerat un procés que molts situaven més endavant: acostar-se a la primera posició mundial, tant econòmica com tecnològica. Mentre els Estats Units han reforçat l’aposta per les energies fòssils, la Xina fa més d’una dècada que impulsa una estratègia sostinguda en energies renovables i menys contaminants. I, en paral·lel, s’ha consolidat com una potència manufacturera global, un paper que els Estats Units han anat externalitzant.

Als anys noranta, alguns indicadors ja qüestionaven si els Estats Units continuarien sent la primera potència econòmica. En aquell context, el càlcul del Producte Interior Brut (PIB) va donar més pes als serveis. Dit d’una manera simple: no només comptava el que es fabrica, sinó també el que es guanya a través de serveis com la banca, les finances o la intermediació.

Això connecta amb una altra transformació: l’economia nord-americana ha anat reduint el pes de la manufactura i ha posat més valor en actius intangibles (marca, dades, plataformes). En aquests casos, el “valor” d’una empresa depèn molt del que els inversors esperen que guanyi en el futur, més que no pas del que té físicament. Operacions com la compra de Twitter (ara X) serveixen d’exemple per entendre com aquestes expectatives poden moure grans quantitats de diners.

En aquest escenari, el Producte Interior Brut i la capitalització de mercat de nombroses empreses nord-americanes (com Amazon, Meta o Google) es recolzen, en part, en valoracions atribuïdes i en expectatives. Per contra, el dinamisme de l’economia xinesa s’associa cada vegada més a processos d’innovació tecnològica, a la inversió en energia i robòtica i a l’expansió del seu domini comercial. Un factor diferencial és l’estratègia de projecció exterior, que combina inversió i control logístic a escala global.

Alguns autors contraposen dues maneres d’entendre el comerç global. D’una banda, els Estats Units han mantingut, en alguns àmbits, una lògica més extractiva: entrar en un espai, instal·lar-s’hi i maximitzar el retorn. De l’altra, la Xina sovint combina inversió i associacions a llarg termini. Un exemple és la seva presència en infraestructures logístiques: participa en una part important dels ports més rellevants del món mitjançant fórmules mixtes amb empreses o administracions, cosa que li dona influència en punts clau del comerç internacional.

En diversos països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina s’ha consolidat la percepció de la Xina com a soci relativament previsible, mentre que els Estats Units són vistos, en determinats moments, com un actor erràtic. En aquest sentit, l’horitzó temporal que situava l’hegemonia econòmica xinesa a una o dues dècades vista s’ha escurçat i es presenta com a més imminent.

Finalment, hi ha un element que afecta la credibilitat institucional: la sensació de conflicte d’interès quan l’exercici del govern conviu amb activitats empresarials directes o amb negocis de l’entorn familiar. Mentre augmenten les tensions diplomàtiques amb molts estats, també s’ha assenyalat que actors vinculats a la família Trump han impulsat acords i operacions amb països com la Xina, Rússia o estats del golf Pèrsic.

Conclusió

En conjunt, la idea que el món “s’ha tornat boig” es pot llegir com el resultat de canvis en el poder global, en les institucions i en els incentius que orienten la política i l’economia. La transformació simbòlica del Despatx Oval —del període de Biden al de Trump— pot entendre’s com una metàfora d’aquesta nova etapa, més centrada en l’escenificació i en el control del relat. I, en el fons, el fil conductor que apareix una vegada i una altra és la cobdícia: la recerca del benefici particular per sobre del bé comú, amb efectes corrosius sobre la cohesió social i institucional.

Jordi Coll Vera - 2026