Introducció

Es parla d’una de les institucions amb més poder del país. El títol remet a l’opinió de molts antics treballadors, i fins i tot actuals, que assenyalen una pèrdua d’ànima: la desaparició progressiva de l’ADN original de la institució durant el trànsit entre deixar de ser una caixa i esdevenir un banc, CaixaBank. És un procés viscut també per altres entitats de crèdit.

Estructura

La Caixa ha passat a ser una mena de monstre financer amb moltes potes. Un monstre que viu a les famoses “Torres de Mordor” a l’Avinguda Diagonal de Barcelona.

Al capdamunt de la piràmide hi ha la Fundació “la Caixa”, que en té el control absolut. La fundació inverteix el seu pressupost en programes socials, culturals, de recerca i de beques. També posseeix el 100% de les accions del holding “CriteriaCaixa”. Per sota, a la base de la piràmide, hi ha quatre grups o carteres d’inversió: Participació Fundacional, Cartera d’Inversions Rellevants, Cartera d’Inversions Alternatives i Cartera de Liquiditat.

Cartera de Participació Fundacional

La Cartera de Participació Fundacional és el pilar principal de les inversions de CriteriaCaixa. Està formada essencialment per la participació de CriteriaCaixa a CaixaBank, considerada un actiu estratègic i permanent. (CriteriaCaixa, 2026)

La cartera té objectius diferents de la resta d'inversions de Criteria: preservar el vincle històric entre la Fundació "la Caixa" i CaixaBank; garantir una font estable de dividends; mantenir una influència significativa en el govern corporatiu del banc; assegurar els recursos necessaris per finançar l'obra social de la Fundació. (CriteriaCaixa, 2026)

Actualment, la cartera està integrada pràcticament per un únic actiu: CaixaBank (31 % de participació). Actiu estratègic fundacional i principal font de dividends. (CriteriaCaixa, 2026)

S'anomena "fundacional" perquè CaixaBank és l'hereu directe de l'activitat financera de l'antiga Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona ("la Caixa"). Quan la caixa d'estalvis es va transformar, la Fundació Bancària "la Caixa" va conservar aquesta participació a través de CriteriaCaixa. És, per tant, la inversió més vinculada a l'origen i a la missió de la institució. (CriteriaCaixa, 2026)

La participació fundacional permet: obtenir dividends recurrents i previsibles; mantenir estabilitat accionarial a CaixaBank; participar en els òrgans de govern de l'entitat; preservar el patrimoni de la Fundació a llarg termini; finançar els programes socials, culturals, educatius i de recerca de la Fundació "la Caixa". (CriteriaCaixa, 2026)

L’únic agent de la participació fundacional és CaixaBank. És de caràcter permanent i vinculada a la història de "la Caixa". Té un objectiu institucional i és la principal font de dividends del grup.

Segons el Pla Estratègic 2030, la participació a CaixaBank continua sent l'actiu més important de CriteriaCaixa. La resta de carteres (inversions rellevants, alternatives i liquiditat) tenen la funció de complementar aquesta posició, diversificar el risc i augmentar la capacitat de generar recursos per a la Fundació. (CriteriaCaixa, 2026)

La cartera de Participació Fundacional és el nucli històric i financer de CriteriaCaixa: la seva participació del 31% a CaixaBank proporciona estabilitat, dividends recurrents i la base econòmica que permet a la Fundació "la Caixa" desenvolupar una de les obres socials més importants d'Europa. (CriteriaCaixa, 2026)

CaixaBank és el propietari de VidaCaixa, la primera asseguradora espanyola, tant per volum de primes com per patrimoni gestionat en plans de pensions. Més tenint en compte l’absorció del 100 % de Bankia l’any 2021 per part de CaixaBank, amb la seva societat conjunta Bankia Mapfre Vida.

Tot el negoci assegurador de CaixaBank s’organitza al voltant de VidaCaixa, la filial especialitzada en assegurances de vida, plans de pensions i bancassegurances.

VidaCaixa és la societat matriu del negoci assegurador. Desenvolupa principalment assegurances de vida, estalvi, jubilació i plans de pensions. Coordina totes les societats del grup dedicades a aquesta activitat.

Les empreses participades són: SegurCaixa Adeslas (49,92%). La resta del capital correspon al grup assegurador Mutua Madrileña. SegurCaixa Adeslas és líder a Espanya en: assegurances de salut; assegurances dentals; assegurances de la llar; assegurances d'automòbils; assegurances de comerços i empreses. L’aliança permet combinar la xarxa comercial de CaixaBank amb l'experiència asseguradora de Mutua Madrileña.

VidaCaixa és propietària del 100% de BPI Vida e Pensões, la companyia asseguradora del banc portuguès Banco BPI, també integrat dins del grup CaixaBank. Societat que comercialitza a Portugal: assegurances de vida; productes d'estalvi; plans de pensions ; i representa la principal extensió internacional del negoci assegurador del grup.

A més, VidaCaixa comercialitza directament assegurances de vida risc, assegurances d'estalvi, assegurances de jubilació, rendes vitalícies i plans de pensions individuals i d'empresa, i esdevé el nucli del negoci assegurador del grup.

VidaCaixa Mediació és l'operador de bancassegurances de CaixaBank. La seva funció és: distribuir assegurances a través de la xarxa d'oficines de CaixaBank; assessorar els clients; coordinar la venda dels diferents productes asseguradors. No assumeix el risc assegurador, sinó que actua com a intermediari entre els clients i les companyies asseguradores.

VidaCaixa té actualment més de 6 milions de clients. És líder en assegurances de vida i la primera gestora de plans de pensions d'Espanya, amb una extensa xarxa de distribució gràcies a les oficines de CaixaBank i una elevada quota de mercat tant en estalvi previsional com en assegurances de vida.

VidaCaixa gestiona el 100 % del Pla de Pensions d'Ocupació de CaixaBank (a través de la seva gestora, VidaCaixa Pensiones). El sistema de previsió social complementària que CaixaBank ofereix als seus empleats. Un pla de pensions promogut per l'empresa per als seus treballadors amb l'objectiu de complementar la pensió pública de jubilació. En el cas de CaixaBank: el promotor és CaixaBank; els partícips són els empleats que hi tenen dret; el patrimoni del pla s'inverteix per obtenir rendibilitat fins al moment de la jubilació, incapacitat permanent, defunció o dependència.

El Pla de Pensions d'Ocupació de CaixaBank és un dels més importants d'Espanya pel seu volum patrimonial i nombre de partícips. Està destinat als empleats del grup i s'ha anat configurant al llarg dels anys incorporant els diferents col·lectius procedents de: l'antiga "la Caixa"; Caixa Girona; Banca Cívica; Banco de Valencia; i Bankia (després de la fusió de 2021). Motiu pel qual el reglament del pla contempla diferents col·lectius i drets consolidats segons l'origen dels treballadors. CaixaBank custodia gairebé la totalitat dels actius del fons.

El Pla de Pensions d'Ocupació de CaixaBank no forma part de cap de les quatre carteres d'inversió de CriteriaCaixa. És gestionat directament, dins del negoci assegurador del grup, per VidaCaixa Pensiones.

En un principi, els diners del fons s’haurien d’invertir en negocis que fomentin la pau, la integració social i la sostenibilitat ecològica. Diverses entitats i ONG s’encarreguen de vigilar que aquest objectiu s’acompleixi. Per exemple, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Segons aquesta entitat, l’any 2025 CaixaBank va invertir 480,41 milions d’euros en negocis relacionats amb l’armament (Centre Delàs d’Estudis per la Pau, 2025).

En informes internacionals, com Banking on Climate Chaos 2024, hi apareix també CaixaBank com a inversora en empreses no sostenibles ecològicament, vinculades als combustibles fòssils, el fracking a l’Àrtic i el petroli i gas a l’Amazònia (Rainforest Action Network et al., 2024).

En resum, el model de bancassegurança consisteix a comercialitzar assegurances a través d'una xarxa bancària. Això ofereix avantatges tant per al banc com per als clients. Per a CaixaBank: genera ingressos addicionals per comissions i diversifica el negoci més enllà de l'activitat bancària tradicional. Per als clients: permet contractar productes financers i asseguradors en una mateixa oficina, amb un assessorament integrat.

En conjunt, aquesta estructura converteix CaixaBank en un dels principals grups de bancassegurances d'Europa i permet a VidaCaixa mantenir el lideratge del mercat assegurador espanyol en vida i plans de pensions.

Altra divisió comercial integrada indirectament dins la Cartera de Participació Fundacional de CriteriaCaixa és CaixaBank Hotels & Tourism. La divisió comercial especialitzada de CaixaBank que dona suport financer a les empreses del sector turístic. No constitueix una societat independent ni una cartera d'inversió de CriteriaCaixa, sinó que forma part de l'activitat ordinària de CaixaBank, i per això queda integrada indirectament. El seu objectiu és oferir productes financers, assessorament i serveis específics a empreses vinculades al turisme, adaptats a les necessitats d'un sector amb una forta estacionalitat i un pes molt rellevant en l'economia espanyola. El turisme representa aproximadament entre el 12% i el 13% del PIB espanyol i és un dels principals motors econòmics del país. Per això, CaixaBank ha desenvolupat equips especialitzats que coneixen les particularitats del sector.

Altra divisió comercial integrada indirectament dins la Cartera de Participació Fundacional de CriteriaCaixa és CaixaBank Real Estate & Homes. La línia de negoci especialitzada de CaixaBank dedicada al sector immobiliari. El seu objectiu és oferir serveis financers i assessorament tant a promotors immobiliaris com a particulars que volen comprar, vendre o finançar un habitatge. No és una empresa independent, sinó una àrea de negoci dins de CaixaBank (independent d’InmoCaixa, la societat de CriteriaCaixa que gestiona el patrimoni immobiliari propi del holding).

La Fundación Ciudadana Civio situa CaixaBank, l’any 2026, entre els principals tenidors d’habitatges de lloguer de l’Estat espanyol. A Catalunya, les dades de l’INCASÒL recullen 5064 habitatges de lloguer vinculats a l’entitat (Fundación Civio, 2026; INCASÒL, 2026).

Cartera d’Inversions Rellevants

La cartera disposa d’un conjunt d'empreses en què el holding de la Fundació "la Caixa" manté participacions importants amb voluntat de ser un accionista estable i influent. És una de les quatre grans carteres de CriteriaCaixa i té com a objectiu generar dividends recurrents, preservar el patrimoni de la Fundació i contribuir al desenvolupament de sectors estratègics de l'economia. (CriteriaCaixa, 2026)

L’objectiu de la inversió és, a més d’obtenir guanys borsaris: obtenir rendiments estables a llarg termini; diversificar el risc més enllà de CaixaBank; participar en empreses líders dels seus sectors; tenir representació als consells d'administració quan és possible per influir en l'estratègia empresarial; generar dividends que financin l'obra social de la Fundació "la Caixa". (CriteriaCaixa, 2026)

Dins la cartera hi trobem:

• Naturgy. Sector energètic. La principal participació industrial. Genera importants dividends i és clau en la transició energètica.
• Telefónica. Sector telecomunicacions. Infraestructura digital considerada estratègica per a Espanya.
• ACS. Sector de la construcció i infraestructures. Grup líder mundial en infraestructures i concessions.
• Veolia. Aigua i medi ambient. Referent mundial en gestió de l'aigua, residus i energia.
• Grupo Financiero Inbursa. Banca i assegurances. Diversificació geogràfica al mercat mexicà.
• Bank of East Asia (BEA). Banca. Exposició als mercats financers asiàtics, especialment Hong Kong i la Xina.
• Colonial. Sector immobiliari. Especialitzada en oficines "prime" a Barcelona, Madrid i París.
• Interparking. Aparcaments. Líder europeu en gestió d'aparcaments urbans.
• Aigües de Barcelona. Cicle integral de l'aigua. Empresa estratègica de serveis públics.

Es tracta d’una cartera molt equilibrada sectorialment (2026): energia (Naturgy, 28,5 %), telecomunicacions (Telefónica, 9,99 %), infraestructures (ACS, 10,65 %), medi ambient i aigua (Veolia, 5,10 %, i Aigües de Barcelona, 15 %), serveis financers (Inbursa, 9,10 %, i BEA, 19,23 %), sector immobiliari (Colonial, 17,32 %) i mobilitat urbana (Interparking, 18 %). La diversificació redueix el risc de concentrar totes les inversions en un únic sector. (CriteriaCaixa, 2026)

CriteriaCaixa selecciona companyies que compleixen diverses característiques: lideratge al seu sector; negoci estable i poc cíclic; capacitat de repartir dividends de manera sostinguda; importància estratègica per a l'economia; i possibilitat d'influir en la gestió mitjançant una participació significativa. Dins una estratègia molt diferent de la d'un fons especulatiu. Criteria acostuma a mantenir aquestes inversions durant molts anys.

La cartera d'inversions rellevants és el segon gran pilar de Criteria després de la seva participació històrica a CaixaBank. A finals de 2025 representava aproximadament un terç del valor brut dels actius del holding, mentre que la participació a CaixaBank suposava una mica més de la meitat. (CriteriaCaixa, 2026)

La voluntat de CriteriaCaixa és ser un inversor industrial de llarg termini, present en empreses essencials dels sectors de l'energia, les telecomunicacions, les infraestructures, el medi ambient, les finances i els serveis urbans. Els beneficis i dividends que generen aquestes participacions contribueixen a finançar l'activitat social de la Fundació "la Caixa".

Cartera d'Inversions Alternatives

És la tercera gran cartera de CriteriaCaixa. A diferència de la participació fundacional (CaixaBank) i de les inversions rellevants, la cartera agrupa inversions menys tradicionals però amb potencial de generar rendibilitats superiors a llarg termini. El seu pes està limitat perquè no incrementi excessivament el risc del conjunt del patrimoni. (CriteriaCaixa, 2026)

La cartera persegueix tres objectius principals: diversificar les fonts de rendibilitat; obtenir plusvàlues i rendes a llarg termini; invertir en sectors innovadors i d'alt potencial de creixement, mantenint un nivell de risc controlat. (CriteriaCaixa, 2026)

S’estructura en tres grans blocs:

• Actius immobiliaris. Edificis d'oficines, locals comercials, habitatges i altres immobles, gestionats principalment a través d'InmoCaixa. Els objectius són: obtenir ingressos recurrents per lloguers; i beneficiar-se de la revaloració dels immobles a llarg termini. A finals de 2025, aquesta cartera immobiliària gestionava aproximadament 1,3 milers de milions d'euros en actius. (CriteriaCaixa, 2026)
• Capital privat (Private Equity). Criteria inverteix com a limited partner en fons gestionats per gestores especialitzades de prestigi nacional i internacional. Aquests fons inverteixen en: empreses no cotitzades; companyies en fase d'expansió; adquisicions empresarials (buyouts); i projectes amb elevat potencial de creixement. L'objectiu és obtenir una rendibilitat superior a la dels mercats borsaris a llarg termini. (CriteriaCaixa, 2026)
• Venture Capital (empreses emergents). És la part més innovadora de la cartera. S'hi inverteix directament o mitjançant vehicles com: Criteria Venture Tech, Criteria Bio Ventures i Criteria Capital Risc. El focus principal és en empreses emergents dels sectors: biotecnologia; salut; intel·ligència artificial; tecnologies digitals; sostenibilitat; i ciències de la vida. Aquestes inversions tenen més risc, però també un potencial molt elevat de creixement. El 2026, Criteria va anunciar el rellançament de la seva activitat d'inversió en startups de base científica i tecnològica. (CriteriaCaixa, 2026)

Segons el Pla Estratègic 2030, aquesta cartera no ha de superar el 10% del valor brut total dels actius (GAV); i serveix per complementar les inversions principals sense comprometre l'estabilitat financera del grup. (CriteriaCaixa, 2026)

La cartera permet a CriteriaCaixa: participar en sectors emergents amb alt potencial de creixement; reduir la dependència dels dividends de les empreses cotitzades; combinar actius estables (immobles) amb inversions de major potencial (capital privat i venture capital); i incrementar el valor del patrimoni de la Fundació "la Caixa" a llarg termini. És el vehicle amb què CriteriaCaixa busca complementar les seves inversions tradicionals mitjançant actius immobiliaris, fons de capital privat i participacions en empreses innovadores, mantenint-ne el pes limitat per preservar el perfil prudent i estable del conjunt de la cartera. (CriteriaCaixa, 2026)

Cartera de Liquiditat

La Cartera de Liquiditat és la quarta gran cartera de CriteriaCaixa. La seva funció no és generar una elevada rendibilitat, sinó garantir que el grup disposi de diners i actius fàcilment convertibles en efectiu per atendre les seves necessitats financeres, aprofitar oportunitats d'inversió i mantenir una estructura financera sòlida. La cartera té quatre objectius principals: disposar d'efectiu suficient per afrontar els compromisos financers; finançar noves inversions quan sorgeixin oportunitats; gestionar el deute de manera eficient; i aportar estabilitat al conjunt del patrimoni de CriteriaCaixa. (CriteriaCaixa, 2026)

Està formada principalment per actius de baix risc i alta disponibilitat: efectiu en comptes bancaris; dipòsits a curt termini; lletres del Tresor i altres deute públic de gran qualitat creditícia; bons i altres actius financers molt líquids; i inversions monetàries amb venciments curts. (CriteriaCaixa, 2026)

L'objectiu és que aquests actius es puguin convertir ràpidament en diners sense pèrdues significatives de valor.

Serveix per: pagar els compromisos financers quan cal; finançar temporalment noves adquisicions d'empreses; cobrir possibles necessitats extraordinàries; i mantenir la flexibilitat financera del grup.

CriteriaCaixa aplica una política molt conservadora: prioritza la seguretat del capital; manté una elevada qualitat creditícia dels actius; assegura una elevada disponibilitat dels fons; i evita concentracions excessives en un únic emissor o instrument financer. (CriteriaCaixa, 2026)

La cartera de liquiditat actua com a reserva financera de CriteriaCaixa. Gràcies a ella, el holding pot reaccionar amb rapidesa davant oportunitats d'inversió o necessitats de finançament sense haver de vendre participacions estratègiques. Aquesta funció és especialment important en un context de mercats volàtils, ja que proporciona estabilitat i capacitat d'actuació.

Any 1904. Fundació de La Caixa de Pensions per a la Vellesa

La fundació de "la Caixa" el 1904 no es pot entendre sense el context de la industrialització de Catalunya i de les tensions socials que es desenvolupen al llarg del segle XIX. L'expansió de la indústria tèxtil genera un fort creixement econòmic, però també desigualtats, conflictes laborals i una gran inseguretat social per als treballadors (CaixaBank, 2018; Moreno et al., 2019).

Durant la primera meitat del segle XIX, Catalunya és la principal regió industrial d'Espanya, especialment gràcies a la indústria cotonera i el sector metal·lúrgic. Les fàbriques es concentren sobretot a Barcelona, el Vallès, el Maresme i les conques del Llobregat i del Ter. Aquest desenvolupament comporta: una ràpida urbanització; l'aparició d'una nombrosa classe obrera; llargues jornades laborals (10-12 hores o més); salaris baixos; i absència de protecció social davant la malaltia, la invalidesa o la vellesa.

Les difícils condicions laborals originen nombroses mobilitzacions:

• 1835: revoltes contra les màquines (ludisme) i crema de fàbriques.
• 1854-1855: conflictes derivats de la mecanització.
• 1855: primera vaga general de la història d'Espanya, iniciada a Barcelona, amb el lema «Associació o mort», reclamant el dret d'associació i millores laborals.

A partir de 1868, creix el moviment obrer influït per la Primera Internacional. Durant les darreres dècades del segle XIX, augment de les vagues, els conflictes socials i la implantació del sindicalisme.

En aquesta època no existeix un sistema públic de seguretat social. En cas de malaltia, accident o vellesa el treballador queda sota la dependència familiar o de la beneficència.

L’any 1903, el dramaturg Ignasi Iglésias estrena el drama en tres actes “Els vells”.

L'obra s'inscriu en la Catalunya industrial de finals del segle XIX. Tracta un problema molt present en aquella època: la situació dels treballadors quan es fan vells. Es considera com una de les obres més representatives d'Ignasi Iglésias i del teatre social català. A diferència del teatre purament d'entreteniment, Iglésias planteja problemes quotidians de les classes populars i convida el públic a reflexionar sobre les desigualtats socials.

Durant el segle XIX es creen diverses caixes d'estalvi que fomenten l'estalvi entre les classes populars i ofereixen una certa protecció econòmica als treballadors. Un moviment inspirat en els principis del reformisme social, que pretén millorar les condicions de vida dels obrers mitjançant institucions d'ajuda i previsió, evitant alhora l'exclusió social i els conflictes.

En aquest context, el 27 d'abril de 1904 es constitueix la “Caixa de Pensions per a la Vellesa”, impulsada per l'advocat Francesc Moragas i Barret amb el suport de destacats empresaris i intel·lectuals catalans (Godó, López, Güell, Vidal-Quadras, Freixenet, Codorniu..., Cambra de Comerç de Barcelona, Ateneu Barcelonès, Foment del Treball Nacional, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País...). L’any 1905 passarà a anomenar-se “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears” (CaixaBank, 2018; Puig i Bastard, 2022).

Els seus objectius fundacionals són:

• fomentar l'estalvi entre la població;
• administrar pensions de jubilació;
• protegir els treballadors davant la vellesa;
• impulsar assegurances socials;
• promoure iniciatives de caràcter social i educatiu.

Des dels seus inicis, "la Caixa" va més enllà de la funció bancària i desenvolupa una important Obra Social, dedicada a l'assistència, l'educació, la cultura i la salut.

La inauguració

El 5 d’abril de 1904, a les 18h, es produeix la primera junta general. El 16 d’abril s’inaugura oficialment, amb la presència del rei Alfons XIII, a l’edifici de les Belles Arts del Parc de la Ciutadella, actualment inexistent (CaixaBank, 2018; Moreno et al., 2019).

Francesc Moragas i Barret és nomenat director general, càrrec que exerceix fins a la seva mort, l’any 1935.

Lluís Ferrer-Vidal i Soler n’assumeix la presidència i hi aporta el suport institucional, econòmic i empresarial necessari perquè el projecte es consolidi. Enginyer industrial, empresari, polític i dirigent destacat de la burgesia catalana, ocupa alguns dels càrrecs econòmics més importants del país, entre els quals la presidència del Foment del Treball Nacional, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i la Cambra Industrial, a més de la Direcció General de Duanes i escó com a diputat i senador.

Ferrer-Vidal i Moragas redacten conjuntament l'Ideari de previsió social de la Caixa. Ideari que defensa: el foment de l'estalvi popular; la previsió davant la vellesa; la conciliació entre capital i treball; la responsabilitat social dels empresaris; i la necessitat d'evitar els conflictes socials mitjançant institucions de previsió. Una filosofia que respon al corrent del reformisme social de començaments del segle XX, que busca millorar les condicions de vida dels treballadors sense recórrer a la confrontació (Moreno et al., 2019; Puig i Bastard, 2022).

La primera seu i oficina principal, del 1904 al 1917, se situa a l’edifici del Foment del Treball Nacional, al palau del marquès de Castellbell, al Portal de l’Àngel cantonada amb el carrer Canuda.

El marquès de Castellbell, propietari de l'edifici, l’havia llegat a l'Hospital de Sant Pau i la Santa Creu, a qui pertany encara avui en dia. El Foment del Treball Nacional hi va ser de lloguer fins l’any 1932, quan marxa cap a la seu actual de la Via Laietana.

Trasllat a la Via Laietana

La Caixa, l’any 1917, es trasllada a l'edifici de la Caixa de Pensions de la Via Laietana, 56-58, de Barcelona, una de les obres mestres de l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia. L’edifici esdevé una de les seus més emblemàtiques de la història de "la Caixa" i simbolitza la solidesa, el prestigi i la vocació social de la nova institució. El projecte s’inicia el 1913 i es construeix entre els anys 1914 i 1917, coincidint amb l'obertura de la Via Laietana, la gran reforma urbanística que transforma el centre històric de Barcelona i converteix aquesta avinguda en el nou eix financer de la ciutat (CaixaBank, 2018).

La nova seu va ser coneguda com el Casal de l'Estalvi. Pocs anys més tard, el 1922, la Caixa hi va afegir l'edifici annex del Casal de la Previsió, també projectat per Enric Sagnier, davant mateix de la seu principal, per donar resposta al creixement continu de l'entitat.

Instituto Nacional de Previsión (INP)

L'Instituto Nacional de Previsión (INP) és creat per la Llei de 27 de febrer de 1908 amb l'objectiu d'impulsar els primers sistemes públics de previsió social a Espanya. Es considera el precedent directe de l'actual Seguretat Social.

La relació amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis va ser molt estreta i va resultar decisiva per al creixement de l'entitat. La finalitat de l’INP és gairebé la mateixa que planteja Francesc Moragues amb la fundació de la Caixa. El Govern espanyol crea l'INP amb la finalitat de desenvolupar un sistema de previsió social d'àmbit estatal.

Moragas participa activament en el desenvolupament del nou organisme estatal. Intervé en els debats previs a la creació de l'INP. El 1909 entrar a formar part del Patronat de l'Instituto Nacional de Previsión. Manté una estreta col·laboració amb Josep (Joaquim) Maluquer i Salvador, una de les figures impulsores de l'INP.

El moment clau arriba el 10 (o 17) de gener de 1910, quan l'INP i la Caixa signen un conveni de col·laboració. La Caixa es reconeix com a entitat col·laboradora oficial de l'INP i assumeix, amb caràcter exclusiu a Catalunya i les Illes Balears, funcions com: recaptar les aportacions dels assegurats; gestionar les llibretes de previsió; pagar pensions; tramitar assegurances socials; i difondre el sistema públic de previsió. (Moreno et al. IESE, 2019)

Gràcies a aquesta col·laboració, Moragas impulsa noves modalitats d'assegurança. El 1910 el Consell Directiu de la Caixa aprova les anomenades assegurances "contra la vida", entre les quals hi ha productes destinats a facilitar l'adquisició d'habitatges econòmics per als treballadors. Aquest desenvolupament és possible gràcies a la cooperació entre la Caixa i l'INP. (Puig i Bastard, 2022)

Tot i la col·laboració, Moragas volia preservar la independència de la Caixa. La Caixa era una institució privada. Creada per iniciativa de la societat civil catalana i amb autonomia de gestió. L'INP, en canvi, era un organisme públic estatal.

Moragas defensava que la cooperació amb l'Estat havia de servir per ampliar la protecció social, però sense perdre la personalitat pròpia de la Caixa. Aquesta tensió entre col·laboració i autonomia apareix sovint en la historiografia sobre els primers anys de l'entitat. (Puig i Bastard, 2022)

La col·laboració amb l'INP és un dels factors que expliquen el ràpid creixement de la Caixa abans de la Primera Guerra Mundial. Consolida la seva posició com a institució capdavantera en previsió social i li permet ampliar els serveis a treballadors, pensionistes i famílies.

A llarg termini l'INP evolucionarà fins a convertir-se en el nucli del sistema públic de Seguretat Social. La Caixa continuarà desenvolupant la seva activitat financera i la seva Obra Social, mantenint durant dècades una estreta vinculació amb les polítiques de previsió social.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

La relació entre la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) i la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis va ser important, especialment en l'àmbit de la política social i de la gestió financera, encara que no sempre va ser fluida.

Durant la presidència de Prat de la Riba (1914-1917), les relacions entre la Mancomunitat i la Caixa van ser més aviat fredes. La Mancomunitat impulsava els seus propis projectes de modernització, mentre que la Caixa mantenia una gran autonomia com a institució privada.

La col·laboració s’intensifica amb Josep Puig i Cadafalch com a president de la Mancomunitat entre 1917 i 1924. Un paper important el té Jaume Bofill i Matas, amic personal de Francesc Moragas i membre del Consell Permanent de la Mancomunitat, que facilita l'entesa entre les dues institucions (Puig i Bastard, 2022).

El gener de 1921, Francesc Moragas és nomenat conseller adjunt de la Mancomunitat de Catalunya. Des d'aquest càrrec assumeix responsabilitats relacionades amb la política social, la previsió social i l'aplicació de l'assegurança obligatòria de retir obrer, aprovada aquell mateix any. Aquesta designació reconeix el seu prestigi com a expert en assegurances socials i previsió.

Un dels acords més significatius es produeix el desembre de 1921, quan la Caixa de Pensions assumeix el servei de tresoreria de la Mancomunitat, substituint el Banc de Terrassa. Això significa que la Caixa gestiona els cobraments, els pagaments, la disponibilitat de fons i la tresoreria ordinària de la Mancomunitat. L’acord reforça el prestigi de la Caixa com una de les institucions financeres més sòlides de Catalunya (Puig i Bastard, 2022).

La relació, però, no va ser sempre fàcil. Segons diversos estudis històrics, Prat de la Riba es mostra decebut quan la Caixa no dona suport als primers emprèstits de la Mancomunitat en la mesura que ell esperava. La direcció de la Caixa, prudent en la gestió dels dipòsits dels estalviadors, prioritza la seguretat financera abans que el finançament institucional.

La col·laboració es veu interrompuda amb el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera (1923).

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) coincideix amb una etapa de forta expansió i consolidació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Malgrat el canvi polític, l'entitat no només manté la seva activitat, sinó que creix notablement gràcies al seu model de previsió social, a la direcció de Francesc Moragas i al seu prestigi com a institució financera. No obstant això, també va haver d'adaptar-se al nou context polític i administratiu.

La direcció de l'entitat opta per una actitud institucional i pragmàtica: evita la confrontació política, manté la independència de la Caixa i continua desenvolupant la seva missió social. Aquesta neutralitat institucional permet que la Caixa continuï gaudint de la confiança dels estalviadors, una actitud que manté posteriorment amb la Segona República i l’Estatut de Catalunya (Puig i Bastard, 2022) ^[1].

Durant els anys vint, la Caixa experimenta un fort creixement. Amplia la seva presència per tot Catalunya i les Balears. Obre noves sucursals en ciutats i poblacions mitjanes. Incrementa de manera notable el nombre de llibretes d'estalvi.

Homenatges a la vellesa

L’any 1915 es constitueixen els “homenatges a la vellesa”. La primera gran iniciativa d'Obra Social de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. Amb l’objectiu de dignificar la gent gran i sensibilitzar la societat sobre la necessitat de la previsió social. (CaixaBank, 2018)

El primer Homenatge a la Vellesa se celebra el 5 d'abril de 1915, Dilluns de Pasqua, a Sant Sadurní d'Anoia. Aquest acte és considerat el primer acte oficial de l'Obra Social de "la Caixa" i compta amb una donació particular de 25.000 pessetes per part del rei Alfons XIII (CaixaBank, 2018).

Posteriorment es celebra l’homenatge a diferents localitats de Catalunya i Balears, a través de la creació d’una xarxa de Patronats Locals en col·laboració amb els ajuntaments. Per exemple, a Alella se celebra el 2 d’agost de 1935 (Revista Alella, 2016).

L’acte tenia un fort component cívic i comunitari. Incloïa, habitualment, una missa solemne; una recepció oficial per part de les autoritats; una desfilada o comitiva pels carrers del municipi; concerts o actuacions musicals; un dinar de germanor; i el lliurament d'obsequis. Un dels elements més característics era el lliurament de llibretes d'estalvi obertes a nom de les persones homenatjades, amb una petita aportació econòmica. D'aquesta manera, el reconeixement públic anava acompanyat d'un missatge sobre la importància de l'estalvi i la previsió. Al primer homenatge de Sant Sadurní, per exemple, es van repartir llibretes amb tres pessetes (dues aportades per la Caixa i una per l'Ajuntament).

De la Segona República al primer franquisme (1931-1939)

Amb l’arribada de la Segona República, la Caixa torna a optar per l’adaptació institucional al nou règim. El Consell aprova la seva adhesió al nou Estatut de Catalunya i manté una línia de continuïtat basada en la prudència i la preservació de l’entitat. A mesura que avancen els anys trenta, especialment entre 1935 i 1936, el context polític i social es torna cada vegada més convuls. Les tensions acumulades desemboquen finalment en el cop d’estat militar i en la Guerra Civil, que s’allarga durant més de tres anys.

Josep Maria Boix és una figura menys coneguda que Francesc Moragas o Isidre Fainé, però resulta clau en la història de la institució. Durant la Guerra Civil, assumeix la direcció de la Caixa en un context extremadament difícil i intenta mantenir l’equilibri entre les pressions de la dreta i de l’esquerra. Aconsegueix preservar la institució, però, amb l’entrada de les tropes franquistes, és sotmès a un consell de guerra, empresonat i apartat tant de la Caixa com de la universitat, on també exerceix com a professor. Malgrat la feina feta, el franquisme no li reconeix cap mèrit. Només a partir del final de la Transició comença a recuperar-se la seva figura, reivindicada també pels seus descendents.

La recuperació de la figura de Josep Maria Boix obliga a obrir també el debat sobre el paper de la Caixa durant el franquisme, un terreny incòmode per a la institució. En plena Guerra Civil, la Generalitat republicana coneix l’existència de sectors de la burgesia catalana que donen suport, directament o indirectament, a les forces franquistes, fins i tot amb aportacions econòmiques. En aquest context, el cas de Joan March, conegut com el «pirata del Mediterrani», apareix sovint com un exemple del suport financer al bàndol franquista.

En el cas català, la documentació localitzada inclou una circular de la Generalitat de Catalunya adreçada a la Caixa de Pensions. Des d’un dels organismes encarregats de tutelar l’activitat bancària, la Generalitat hi envia una relació de persones i entitats perquè se’ls bloquegin els comptes. El Govern català sospita, o disposa d’informació, que aquests noms donen suport a les tropes franquistes.

Entre els noms que hi apareixen hi ha Francesc Cambó i Joan Ventosa, relacionat amb la gestió de crèdits dels Estats Units en suport de les tropes franquistes. També hi figura, de manera significativa, la Junta de Construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família, que havia retirat part dels seus fons d’un banc de la City de Londres.

La derrota republicana obre una nova etapa en què la Caixa ha de redefinir la seva posició dins el marc polític del franquisme. La continuïtat institucional es manté, però ara sota unes condicions marcades per la depuració, el control polític i la vinculació amb les noves autoritats del règim.

Un cop acabada la guerra, la Caixa queda en mans de dirigents vinculats al nou règim franquista. La institució és especialment rellevant perquè concentra una part molt important dels dipòsits de tot l’Estat i esdevé una peça financera d’interès estratègic. Amb l’exili o la depuració de moltes persones vinculades al període republicà, el franquisme reorganitza el control de l’entitat segons els seus propis criteris polítics.

L’any 1939, ja sota el nou règim, la Caixa dona suport a les primeres institucions que impulsen els monuments als caiguts.

Ja en època franquista, la direcció recau en Enrique Luño Peña (1900-1985), identificat amb el règim. La presidència l’assumeix Miquel Mateu i Pla (1898-1972), també alcalde de Barcelona, una figura vinculada a l’elit industrial i política del franquisme català.

Diversos treballadors coneixen Miquel Mateu amb el sobrenom de «Miquel Mateu, el dels ferros», en referència a la seva trajectòria empresarial i política. Al costat de la seva figura apareix també Enrique Luño Peña, director de l’entitat fins al 1976, any en què Josep Vilarasau assumeix la direcció. En paral·lel, la Caixa impulsa equipaments per als seus treballadors, com el camp de futbol situat prop de la Verneda, i adquireix terrenys en aquesta zona de Barcelona.

A la zona de la Verneda, prop de l’actual biblioteca Gabriel García Márquez, encara es conserva part d’aquell conjunt d’edificis. El projecte preveia cinc fases, de les quals se’n construeixen tres, fins al carrer Guipúscoa. Inclou també un col·legi i una llar d’infants destinats a donar servei a les famílies que s’hi instal·len.

Entre els residents d’aquests habitatges hi ha també treballadors de la Caixa. El conjunt constitueix una de les primeres grans inversions de l’entitat en el sector immobiliari. La fotografia de 1955 mostra uns pisos relativament ben equipats per al moment, però aquesta realitat no amaga el greu problema de l’habitatge que ja afecta Barcelona i altres ciutats.

El franquisme tampoc resol el problema de l’habitatge. El barraquisme continua sent molt important durant aquells anys i l’Estat, amb una economia encara marcada per la postguerra, utilitza també les caixes d’estalvis per impulsar promocions destinades a la classe treballadora. En aquest context, el ministre de l’Habitatge José Luis de Arrese popularitza la consigna «Queremos una sociedad no de proletarios, sino de propietarios». A partir d’aquí, el lloguer perd pes progressivament i la propietat de l’habitatge es converteix en un objectiu central del model social franquista.

Franquisme tardà, Transició i època democràtica

La recerca sobre el negoci immobiliari de la Caixa mostra que els pisos més ben situats, especialment els construïts de la Diagonal cap amunt, es converteixen en un botí desitjat per famílies influents i per membres dels estaments militar, religiós i empresarial. Diverses cartes adreçades directament a Miquel Mateu i Pla demanen accedir a aquests habitatges al marge dels procediments habituals. Entre els sol·licitants hi apareixen càrrecs públics, directius bancaris, representants de la burgesia catalana i figures vinculades als mitjans de comunicació, en un entramat d’amiguisme i connivències.

El negoci immobiliari de la Caixa s’articula a través d’una estructura de societats molt extensa, comparable a una teranyina empresarial. Aquest patrimoni genera conflictes amb alguns llogaters que havien rebut ajuts o havien accedit a habitatges amb la promesa que, al cap de deu anys, podrien esdevenir-ne propietaris mitjançant un lloguer amb opció de compra. Davant els intents de desallotjament, diversos afectats impulsen mobilitzacions sota el lema «Destapem la Caixa». Finalment, la pressió social afavoreix que la Generalitat adquireixi bona part d’aquestes promocions a través de l’INCASÒL.

Els informes de la Fundació «la Caixa» mostren que, entre el 2021 i el 2024, es destinen diversos milions d’euros a fundacions vinculades a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional. Aquesta dada contrasta amb la imatge pública de la Fundació, habitualment associada a la cultura, la recerca, la ciència i l’acció social, i obre interrogants sobre les prioritats i els interessos que hi ha darrere d’aquestes aportacions (Fundació Bancària “la Caixa”, 2021-2024).

Un d’aquests equipaments culturals és el Palau Macaya, al passeig de Sant Joan. En una imatge de 1980 hi apareix Josep Vilarasau conversant amb l’artista nord-americà Robert Motherwell durant una inauguració. En aquell mateix entorn hi ha també domiciliades diverses societats immobiliàries vinculades al grup financer.

El Palau Macaya és un edifici modernista projectat per Josep Puig i Cadafalch. Al darrere, dins el pati interior d’illa, la Caixa hi promou un bloc d’habitatges de lloguer a preu de mercat. Aquesta operació s’inscriu en una estratègia més àmplia d’aprofitament del patrimoni immobiliari vinculat a l’entitat.

La Caixa participa també en una operació d’intercanvi urbanístic amb l’Ajuntament de Barcelona. A canvi de poder desenvolupar el bloc d’habitatges del darrere del Palau Macaya, facilita l’accés municipal al Palau Meca, un dels cinc palaus que actualment formen el Museu Picasso al carrer Montcada. Abans d’aquesta operació, el Palau Meca havia arribat a mans de la Caixa a través d’una herència. L’acord permet reordenar l’espai i reforça, alhora, la presència de l’entitat en operacions urbanes de gran valor patrimonial.

La Casa Ramona, antiga fàbrica de 1911 i actual seu del CaixaForum, és adquirida per la Caixa a una de les hereves de la família Casaramona. Durant anys, l’edifici és llogat a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, que hi instal·len dependències com cavallerisses i espais per als vehicles motoritzats. Des d’allà surten furgons policials utilitzats en la repressió de manifestacions durant la Transició, com les mobilitzacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

El 1982, tot i conservar encara l’edifici principal de la Via Laietana, la Caixa fa un salt qualitatiu i quantitatiu amb el trasllat a les torres de la Diagonal. El projecte, iniciat per Immobiliària Colonial, és encarregat a l’arquitecte Josep Antoni Coderch en col·laboració amb altres professionals. Amb el temps, les dues torres esdevenen un símbol del poder financer de l’entitat a Barcelona. Estan connectades per espais subterranis que inclouen auditoris, vestíbuls i obres d’art. En aquest context, el tapís de Joan Miró inspira el nou logotip de 1982, desenvolupat amb el suport d’una important empresa nord-americana de publicitat, que unifica la imatge corporativa de la Caixa al voltant de l’estrella de Joan Miró.

La portada del llibre remet a una imatge de Joan Brossa vinculada a l’ús institucional del símbol de Miró. Amb motiu d’un homenatge a Joan Miró, La Vanguardia encarrega textos i il·lustracions a diversos artistes. Brossa hi envia un dibuix titulat «Miró manipulat», però el diari en rebutja la publicació i li demana una proposta alternativa. El dibuix original forma part actualment del fons de la Fundació Joan Brossa, dipositat al MACBA.

Brossa utilitza «Miró manipulat» per denunciar la manera com el grup financer explota el logotip creat a partir de l’obra del seu amic Joan Miró. La imatge representa la institució com una gran serp amb la boca oberta, capaç d’empassar-s’ho tot i de no deixar res al seu voltant. Amb una mínima intervenció visual, Brossa transforma l’estrella de la Caixa en una crítica contundent al poder de l’entitat.

L’estrella simbolitza l’entitat, mentre que els dos punts s’han interpretat sovint com una referència a l’obra social i a l’obra cultural. També hi ha lectures més populars que hi veuen una persona dipositant monedes en una guardiola. El 1989, un canvi legislatiu permet a les caixes operar fora del seu territori d’origen, fins aleshores limitat principalment a Catalunya i les Balears. A partir d’aquell moment, la Caixa inicia una expansió per tot l’Estat.

Una altra fita decisiva arriba el 1990, quan es fusionen la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona. Aquesta operació accelera la construcció del gran grup financer que es consolidarà en les dècades següents. En aquest procés també apareixen episodis que deterioren la imatge de l’entitat, com les primes úniques i, més endavant, les participacions preferents.

Cap al 2003 “la Caixa” n’hauria emès al voltant de 3.000 milions d’euros a través del paradís fiscal de les Illes Caiman. Entre l’octubre del 2008 i el setembre del 2009 n’emeten per valor de 14.000 milions d’euros. Amb motiu de la crisi econòmica s’accelera la col·locació d’aquest producte per part de la majoria d’entitats. L’objectiu és captar líquid.

Avui, des de l’any 2007, en substitució de Ramón Fornesa, al capdamunt de l’estructura hi ha Isidre Fainé, president de la Fundació «la Caixa» (director del 1999 al 2007). Figura central del grup articulat al voltant de CriteriaCaixa.

La Fundació «la Caixa» desenvolupa projectes culturals, científics i socials d’un impacte evident. Tanmateix, el paper del periodisme d’investigació no és limitar-se a descriure aquesta dimensió positiva, sinó examinar també les zones opaques, els conflictes d’interès i les pràctiques discutibles. L’exemple de l’equip Spotlight, que investiga els abusos comesos per membres de l’Església catòlica a Boston, serveix per recordar que posar el focus en allò que no funciona és una condició necessària per millorar les institucions.

Això no significa que tots els membres d’una institució siguin responsables de les seves males pràctiques. El que mostra el cas Spotlight és que el periodisme ha de concentrar-se en els abusos, les contradiccions i els mecanismes de poder que impedeixen la rendició de comptes. Només així la crítica pot contribuir a la millora de les institucions.

La idea queda resumida en una cita atribuïda a Theodore Roosevelt: «El periodisme d’investigació és indispensable per al benestar d’una societat, però només si sap quan deixar d’investigar». Per aprofundir en la història de l’entitat, existeixen obres institucionals i també estudis crítics que ofereixen perspectives complementàries.

Entre les obres de caràcter institucional destaca la història oficial de la Caixa de Pensions publicada a començaments dels anys vuitanta per encàrrec de la mateixa entitat. També hi ha aportacions recents d’antics treballadors i directius, com Josep Maria Solà, que ofereixen una visió interna de la transformació de la Caixa. A aquestes obres s’hi afegeixen biografies i estudis sobre Francesc Moragas, així com memòries de figures clau com Josep Vilarasau, que permeten contrastar lectures diferents sobre l’evolució de la institució.

També hi ha estudis dedicats a Josep Maria Boix i al paper que exerceix durant la Guerra Civil, quan ha de moure’s entre pressions polítiques oposades per preservar la institució. Altres obres se centren en la postguerra, en la transformació de la Caixa durant el franquisme i en la història del símbol corporatiu creat a partir de l’obra de Joan Miró, com la biografia de l’estrella publicada per Imma Sanchis. Aquest conjunt de fonts ajuda a entendre tant la versió oficial com les lectures més crítiques de la trajectòria de l’entitat.

El recorregut permet entendre millor l’estructura de poder que hi ha darrere d’aquest gran imperi econòmic i financer. La informació exposada no pretén substituir el criteri del lector, sinó aportar elements per formar una mirada pròpia sobre una institució central a Catalunya i a l’Estat. Vista des d’aquesta perspectiva, la història de la Caixa apareix menys com un relat lineal d’èxit i més com una trajectòria marcada per tensions entre obra social, poder financer, connivències polítiques i conflictes socials.

Bibliografia

• Burgos, Rafa (2026). La Caixa. Una història mai no explicada. Barcelona: Pol·len Edicions.
• CaixaBank (2018). Història del Grup. Barcelona: CaixaBank.
• Centre Delàs d’Estudis per la Pau (2025). Informes sobre finançament bancari i indústria armamentística. Barcelona: Centre Delàs d’Estudis per la Pau.
• CriteriaCaixa (2026). Comptes anuals consolidats i informe de gestió del Grup Criteria. Exercici 2025. Barcelona: CriteriaCaixa.
• CRÍTIC: Rafa Burgos: «La unió de La Caixa amb la família reial arriba fins a Joan Carles I i la infanta Cristina». Inclou reflexions sobre els orígens de "la Caixa", l'Obra Social i l'evolució del seu poder econòmic i polític.
• Fundació Bancària “Informes anuals de la Fundació “la Caixa”. Barcelona: Fundació Bancària “la Caixa”.
• Fundación Civio (2026). Investigacions i dades sobre grans tenidors d’habitatge a Espanya. Madrid: Fundación Civio. Disponible a: https://civio.es/ [Consulta: 2 agost 2026].
• Moreno, A. et al. (2019). Francesc Moragas y la fundación de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros: un ejercicio de responsabilidad social corporativa. Cuadernos de la Cátedra CaixaBank de Responsabilidad Social Corporativa, núm. 40. Barcelona: IESE Business School.
• Puig i Bastard, P. (2022). Francesc Moragas i Barret. Orígens, contingut i fonaments de la seva gran obra personal: “la Caixa” i altres institucions de previsió social. Barcelona: Societat Catalana d’Economia, Institut d’Estudis Catalans.
• Rainforest Action Network et al. (2024). Banking on Climate Chaos 2024: Fossil Fuel Finance Report.
• Revista Alella (2016). «75 anys d’Homenatge a la Vellesa». Revista Alella, núm. 341, abril-maig, any 56.
• VilaWeb: Rafa Burgos: «La Caixa ha fet molt de mal». L'autor explica la metodologia de recerca, les fonts consultades i la seva interpretació històrica de l'entitat.

Jordi Coll Vera - 2026