Introducció

L'exposició Universal de 1888 de Barcelona va ser una fita importantíssima a la ciutat. Aquest certamen ja havia començat a Londres en el Crystal Palace 1851 i va tenir un èxit esclatant, i llavors aquesta mena de realitzacions van començar a circular per totes les capitals importants i cada vegada tenien més prestigi. Per això era necessari per la Barcelona d’aquell moment, que tot això anés bé.

Com va ser que Barcelona va aconseguir que s'acceptés internacionalment? Que organitzés aquesta exposició? Doncs hi havia un carlí gallec, exmilitar i periodista. El seu nom era Eugenio Serrano de Casanova. Com a periodista s'havia interessat per aquestes exposicions i tenia molt bona relació amb la gent que les organitzava arreu del món. Aleshores, els va convèncer de que Barcelona era una ciutat ideal d'Espanya per fer-hi per primera vegada una exposició universal.

L’any 1885, Eugeni Serrano va anar a veure l'alcalde Coll i Pujol per fer-li la proposta, que va ser acceptada. Però no tot ho va trobar tan fàcil. Primer, perquè era una operació, podríem dir-ne, privada, i no era organitzada pel poder municipal i per tant, no hi havia cap mena de subvenció. I segon, perquè va trobar una resistència a la Ciutadella. Aquesta, quan el general Prim la retorna a la ciutat de Barcelona, en Josep Fontseré la comença a urbanitzar i per ell el projecte de l’exposició li espatlla una mica el que s’ha començat a fer, amb encert, a la Ciutadella.

L'alcalde, Coll i Pujol, creu més en l'opinió ciutadana que no pas en Fontseré. Aleshores, el destitueix i traspassa la responsabilitat arquitectònica a Elies Rogent.

Bé, tot el procés tira endavant, a empentes i rodolins, i el 1887 l'alcalde de Barcelona Rius i Taulet se n’adona de que potser prendríem mal al ritme en que s'havia iniciat. Per què? Doncs perquè les obres estaven molt endarrerides per la manca de diners i també perquè les coses que s'hi anaven fent eren més aviat de poca categoria estètica i arquitectònica.

És llavors quan es pren la decisió valenta, i s’ha de dir que encertada, d’apartar l'Eugeni Serrano i fer que l'Ajuntament se’n faci càrrec del projecte. Ho posar tot en mans de l’Elias Rogent ^[1].

Però no tothom estava d'acord en que Barcelona hagués acceptat i tirés endavant aquesta exposició. Una veu important en contra va ser la de Valentí Almirall. Persona molt in influent que opinava que era un error concentrar tants esforços en una cosa que no tenia cap interès. S’ha de dir que eren actituds bastant pessimistes i també era el moment de l'època de la febre d'or i potser costava encarrilar tota aquesta gran despesa econòmica.

Al final tot es va concentrar a la Ciutadella amb una petita part al passeig de Lluís Companys, com a introducció a Ciutadella, i a la platja i el mar.

Canvis a la ciutat

L'Ajuntament també va utilitzar l’excusa de l’exposició per endreçar algunes coses de la ciutat, però no massa, perquè el principal era concentrar tots els esforços en l'exposició.

Es varen arranjar alguns carrers i algunes places. Varen crear el passeig de Colom, que no existia. En alguns punts de la ciutat es va provar de posar unes llambordes de fusta que s'havien posat de moda a París i que aquí es van col·locar al carrer Pelai, a la Rambla i al passeig de Colom. A les llambordes les anomenaren tarugos. I, com tot plegat aviat va ser un fracàs, la paraula tarugo va passar a ser associada en la parla popular amb un embolic negatiu de males conseqüències.

Es varen innovar també algunes peces del mobiliari i va ser llavors quan es varen introduir els orinadors que en deien , importats de París (com el que es veu a la imatge de l’esquerra).

A l'exposició es va instal·lar l’enllumenat elèctric i també en alguns punts de la ciutat, el que va ser una novetat important, en particular a la Rambla.

Al Passeig de Gràcia, a la part de dalt, s'hi van començar a introduir els jardinets que marquen la transició entre el Passeig i el carrer Gran de Gràcia.

La Rambla Catalunya era encara la riera d’en Malla. Una canalització d'aigües que existia a Barcelona i que transcorria per sota de la Rambla de Catalunya. Una mica abans d'arribar a la plaça Catalunya girava a l'esquerra pel Carrer Casp. Aquesta riera, de construcció artificial, recollia l'aigua que arribava de les rieres de les zones de Sarrià-Sant Gervasi i de la vila de Gràcia, derivant-les cap al mar. És llavors quan el farmacèutic Andreu, que tenia la farmàcia i posseïa algunes cases, convenç l'Ajuntament de que deixi de ser riera i passi a ser la Rambla de Catalunya.

Al mig de la Gran Via hi varen instal·lar un arc triomfal.

La plaça de Catalunya va ser força retocada, però encara no existia com a tal perquè es va inaugurar el 1902 i no havia de ser plaça. En Cerdà no l'havia projectat com a plaça i s’hi havia anat col·locant tot un seguit de peces sense ordre ni concert. Per tant s’aprofita l’avinentesa per endreçar-ho una mica i es col·loca un petit llac. On la gent que badava hi ensopegava i es mullava. També s'hi havia instal·lat un circ important. I és quan hi varen col·locar el que sovint s’anomenà l'arc de les paperines per la seva peculiar decoració. Era pujant a mà dreta a la plaça Catalunya. Com un petit pont elevat que servia de mirador. Arc que es va desmuntar al acabar l'exposició perquè va ser tot un fracàs. També es varen plantar uns quants arbres i algun parterre.

Els panorames

I, sobretot, hi varen instal·lar una nova atracció: el panorama Waterloo. Atracció que a Europa començava a tenir èxit. Com una mena de precedent del cinema. Era una gran instal·lació en què s'entrava i es seguia tot l'itinerari amb grans decorats en tres dimensions i ben enllumenats. En concret, el de la Plaça de Catalunya, explicava la batalla de Waterloo. Va tenir tant èxit que se'n va fer una altra a tocar de la Rambla de Catalunya i Gran Via. Hi va estar força temps i s’anomenava Plewna, dedicat a una gran batalla prop de Rússia. A les acaballes del segle XIX, els Panorames eren una atracció força popular entre els barcelonins. Es tractava d'edificis circulars en forma de carpa, a l'interior dels quals els visitants podien contemplar un quadre de gran superfície (10 x 100 metres) que representava un fet històric, generalment una batalla.

El públic accedia a l'interior i mitjançant una escala quedava ubicat en una petita terrassa lleugerament enlairada i situada al centre del recinte. El quadre, muntat sobre l'estructura cilíndrica de les parets de l'edifici, girava lentament i l'espectador podia contemplar els més variats detalls de l'obra, que es complementava amb motius escultòrics i plafons que aconseguien donar una gran profunditat a la visió del conjunt. Salvant les distàncies era quelcom similar al que avui coneixem com 3-D.

Altres obres i edificacions

Al centre del que seria la Plaça de Catalunya es va instal·lar un cafè de categoria que li deien el Gran Café del Siglo xix, tot i què els barcelonins li deien “la pajarera”. Era tot de vidre pels laterals i els clients semblaven ocells dins una gàbia de vidre.

Artur Vilaseca va aconseguir que Manuel Gibert i Sans li cedís el terreny que ocupava el seu jardí privat, prop del començament del Passeig de Gràcia, i va col·locar-hi un bar de forma circular ^[2].

El cafè es va inaugurar el 1888 només quatre dies abans de l’inici de l’Exposició Universal de Barcelona, amb la idea d’aprofitar la vinguda de visitants per veure el nou eixample de la ciutat.

Personatges il·lustres que el varen freqüentar varen ser Domènech i Montaner, Armando Vives, el Doctor Robert i Santiago Ramón y Cajal, quan era a Barcelona.

El 22 de gener de 1895 va tancar les seves portes, tot i el seu gran èxit, per la decisió de l’Ajuntament de convertir el lloc en la plaça pública que encara és avui en dia.

Fins llavors Barcelona era una ciutat amb molt pocs monuments. Aleshores se’n varen construir uns quants:

• El monument a Colom. Va ser construït per iniciativa de l'alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, com a punt culminant de les obres de millora del litoral de Barcelona, fetes amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. El seu finançament va causar una gran polèmica en el seu moment, ja que al principi es va obrir una subscripció popular, però més tard l'Ajuntament de Barcelona se'n va fer càrrec, vist que les aportacions de particulars eren insuficients, i el pressupost inicial, unes 300.000 pessetes, va ser àmpliament superat.
• En la inauguració del monument a Colom, s’hi va posar una làpida després final que està redactat d'una manera tan ambigua que alguns que no saben ben bé de què va, i que tampoc han parat a investigar-ho, poden pensar que hi havia una representació del President dels Estats Units. Únicament era previst que hi fos el seu cònsol.
• L'endemà de la seva inauguració s’hi va inaugurar l'ascensor. El primer ascensor de Barcelona. Hi varen pujar Rius i Taulet amb dos periodistes. Es va avariar i es varen quedar tancats durant unes hores. No es va poder posar a disposició del poble fins al cap de uns quants mesos.
• El monument al general Prim, a la Ciutadella, com agraïment per haver retornat a la ciutat l'espai de la Ciutadella. Va ser creat el 1887 amb un disseny arquitectònic de Josep Fontserè i Mestre, mentre que la part escultòrica va ser a càrrec de Lluís Puiggener. Destruïda l'obra original el 1936, va ser substituïda el 1948 per altra elaborada per Frederic Marès.
• El monument dedicat a Joan Güell i Ferrer. Situat a la Gran Via de les Corts Catalanes amb Rambla de Catalunya, al districte de l'Eixample de Barcelona. Creat el 1888, fou obra de l'arquitecte Joan Martorell i els escultors Rossend Nobas, Torquat Tasso, Eduard B. Alentorn, Maximí Sala i Francesc Pagès i Serratosa. Destruït el 1936, fou reconstruït per l'arquitecte Joaquim Vilaseca i Rivera i l'escultor Frederic Marès el 1945.
• El monument a Josep Anselm Claver pels seus cors d’en Claver. Projectat per l'arquitecte Josep Vilaseca i coronat amb una escultura obra de l'escultor barceloní Manuel Fuxà. S'emplaça al bell mig del darrer tram per a vianants del passeig de Sant Joan, entre els carrers Antoni Marià Claret i la travessera de Gràcia. Es va començar a construir l’any 1883, però no es va inaugurar fins al 24 de novembre de 1888. L'emplaçament original del monument es trobava a la cruïlla de la Rambla Catalunya i el carrer València, però el 6 maig de 1956 es re-inaugurà després de traslladar-lo al seu emplaçament actual

Tal com ja s’ha comentat anteriorment Josep Fontserè havia ja començat, abans de l'exposició, a construir algunes peces arquitectòniques a l'espai de la Ciutadella:

• Un lloc de trobada que en deien la Vaqueria (1882) ^[3]. Amb unes tauletes i unes cadires. Una instal·lació prou senzilla.
• L’Umbracle (1883). L'únic que queda avui en dia a tota Europa de fusta. El que el fa una peça històrica importantíssima.
• La Cascada (1874-1882). L'obra recorda el Palau Longchamp de Marsella, obra d'Henri Espérandieu, influència que el mateix Fontserè va reconèixer. A la seva part posterior la cascada té diverses dependències, com una gruta artificial, sobre la qual se situa l'Aquàrium, al qual s'accedeix des de la part superior de l'escala, darrere del grup del Naixement de Venus; aquí es trobava el dipòsit d'aigua que alimentava la cascada, i actualment és un espai tancat al públic. El monument ha sigut restaurat el 1956, 1972, 1989 i 2009.

Es varen construir diverses classes de pavellons:

• Els oficials, la majoria efímers, dedicats a l'exposició i que després s’havien d’enderrocar.
• Els privats, de dues classes. Uns eren d'institucions privades com per exemple el Cercle del Liceu, que va posar un pavelló perquè quan els seus afiliats anessin a visitar l'exposició poguessin descansar i seure. També d’altres institucions particulars comercials com, per exemple, el pavelló de la Companyia Transatlàntica. Edifici modernista construït per Antoni Gaudí per l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Situat en la Secció Marítima del certamen, va subsistir fins a l'obertura del passeig Marítim de Barcelona el 1960, data en què va ser enderrocat.

I edificis permanents, que encara podem veure avui en dia:

• El Castell dels Tres Dragons ^[4] (on més tard va ser instal·lat un Museu de Zoologia). Edifici modernista de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, construït per ser el Cafè-Restaurant de l'Exposició Universal de 1888, per encàrrec de l'alcalde de Barcelona Rius i Taulet a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona que s'acabava d'inaugurar.
• L’edifici del Museu Martorell. L'encarregat de fer el projecte va ser Antoni Rovira i Trias, malgrat hi havia un projecte previ, del 1874, de Josep Fontseré i Mestre que va ser rebutjat per l'Ajuntament en el marc dels contenciosos d'aquest amb els arquitectes titulats. L'edifici va ser moblat cap al 1882-1883 i les estàtues de la façana són obre de Eduard Alentorn fetes entre 1882 i 1887. Va ser el primer edifici de Barcelona construït expressament per ser un museu. Inaugurat al 1882, va ser la primera seu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, primerament sota el nom de «Museo Martorell de Arqueología y Ciencias Naturales». Finalment el Museu de Ciències Naturals de Barcelona el va emprar com a museu de geologia durant la major part de la seva història, del 1924 al 2010, i per això se l'ha conegut amb els noms de «Museu de Geologia» o «Museu Martorell de Geologia». El Museu Martorell va tancar al 2010 per fer reformes i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona encara no li ha atribuït una nova funció, però tot i així el considera oficialment com la seva seu històrica.
• L'Hivernacle. Obra de Josep Amargós i Samaranch. Projectat inicialment per Josep Fontserè com a part del conjunt científic amb el Museu Martorell de Geologia i l'Umbracle. Situat al Parc de la Ciutadella, al costat del Castell dels Tres Dragons. Actualment en procés de restauració.

Fora de la Ciutadella es varen fer també noves instal·lacions:

• L’Arc de Triomf, instal·lat al Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys) amb confluència amb el Passeig de Sant Joan i la ronda de Sant Pere. Era la porta d’accés a l’Exposició. Obra de l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La decoració escultòrica va ser a càrrec de Josep Reynés, Josep Llimona, Antoni Vilanova, Torquat Tasso, Manuel Fuxà i Pere Carbonell. Inscrit com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a l'Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/1053. D'inspiració neomudèjar, l'Arc té una alçada de 30 metres, i està decorat amb una rica ornamentació escultòrica, obra de diversos autors: Josep Reynés va esculpir al fris superior l'Adhesió de les Nacions al Concurs Universal; Josep Llimona va realitzar al revers de la part superior La Recompensa; al costat dret Antoni Vilanova va confeccionar les al·legories de la Indústria, l'Agricultura i el Comerç; a l'esquerra, Torquat Tasso va elaborar les al·legories a les Ciències i les Arts; en darrer lloc, Manuel Fuxà i Pere Carbonell van crear dotze escultures femenines, les Fames, i Magí Fita s'encarregà de les majòliques que decoren l'Arc. No és un arc de triomf de caràcter militar, sinó civil, caracteritzat pel progrés artístic, científic i econòmic. L'Arc de Triomf ha estat utilitzat com a meta a vegades per a algunes de les curses pedestres populars més importants de Barcelona, com la Jean Bouin o la Marató de Barcelona. Va ser restaurat el 1989.
• El Palau de les Belles Arts. Edifici polivalent de Barcelona. Enderrocat el 1942, per haver quedat el sostre malmès durant el bombardeig de l'Aviació Legionària Italiana de març de 1938. ^[5] Construït amb motiu de l'exposició universal de 1888, a l'espai on posteriorment es construïren els jutjats, durant els anys 1950 (enderrocats al seu torn el 2018-2019), davant del Parc de la Ciutadella, a la cantonada del passeig de Lluís Companys i el passeig de Pujades. Obra d'August Font. Destinat a exposicions artístiques, concerts i esdeveniments culturals. Edifici de planta rectangular de 91 x 50 metres. L'estructura de ferro permetia cobrir un gran saló d'actes. Disposava de torres de maó vist, amb cúpules a les cantonades. A la segona planta, hi havia diferents sales, al voltant de la gran, amb llum zenital, que permetia fer-hi actes i exposicions. Constava, bàsicament, d'una gran sala, el Saló de la Reina Regent, amb 2.000 metres quadrats de superfície, destinada a actes públics. Era decorat amb escultures i pintures dels millors artistes de l'època (Eduard Batiste Alentorn, Marià Benlliure, Modest Urgell, etc.). En els seus jardins hi va restar la font d'Hèrcules, obra de 1797, fins que fou traslladada l'any 1928.

La Secció Marítima de l’Exposició

La Secció Marítima va ser important per dues raons, una perquè va ser la primera vegada al món en què la secció marítima de l’exposició es feia amb el mar al costat. Va ser situada fora del recinte del Parc de la Ciutadella, entre les platges de la Barceloneta i la del Somorrostro (a la zona encerclada de vermell dins els plànol general de l’exposició). Els visitants podien salvar l'obstacle de les vies del tren mitjançant una passarel·la de grans dimensions que comunicava la Ciutadella amb la platja. ^[6]

Avui en dia no en queda cap resta ni de la passarel·la ni dels edificis que conformaven la Secció Marítima on es van exposar principalment materials lligats a la pesca i la navegació. Allà es podia trobar els pavellons d'Enginyeria militar i material de guerra, el de construccions navals, el de piscicultura, el de material de salvament i navegació, el de pesca i el d'hidrografia d'instal·lacions flotants. Però d'entre tots, destacava el pavelló de la Companyia Transatlàntica i el seu far construït amb carbó de les mines del Rif.

L'època de l'any era bona i va ser un espai fantàstic perquè els barcelonins en certa manera, retrobessin al mar. A la platja, les esquadres de algunes potències estrangeres que participava en una exposició, van fer una desfilada presidida per la Reina Regent María Cristina de Habsburgo-Lorena.

El Gran Hotel

Es va fer un càlcul de l’assistència a l’Exposició en uns 400.000 visitants. Tenint en compte que Barcelona tenia aleshores una població de 510.000 habitants es va veure clar que calia construir un gran hotel i es va decidir que fos una instal·lació temporal.

El 12 d’agost de 1887 l’Ajuntament de Barcelona inicia un concurs públic per a construir una gran "fonda" que donés servei a l’Exposició Universal de Barcelona. Lluís Domènech i Montaner va ser l’arquitecte seleccionat i va culminar el projecte de la construcció de l’Hotel Internacional, un edifici monumental, de 5250 m² guanyats al mar, i construït tan sols en 53 dies. L’obra va començar el 5 de desembre de 1887, amb 222 paletes, 440 manobres, 100 fusters i 40 escaiolistes que feien 10 hores per torn, fins i tot de nit.

En comptes de fonaments es va aixecar sobre una plataforma feta de vies de tramvia que es varen revendre al enderrocar l’hotel. Es van utilitzar tres milions de totxos. Es varen tardar 60 dies en enderrocar-lo, 7 dies més que en edificar-lo. A la imatge de la dreta es veu l’Hotel Internacional des del Passeig de Colom, en una reproducció d’una postal de Gabriel Cases i Galobardes de 1929.

Va ser inaugurat el dia 20 de maig de 1885 per la Reina Regent ^[7]. Disposava de 500 habitacions i cada dia es paraven 250 coberts a taula. Amb més de 8.500 clients en total durant l’Exposició.

Va ser una llàstima que s'enderroqués no solament per l'estructura arquitectònica, sinó també que externament i interna estava ben decorat, amb la participació d’alguns artistes importants.

A l’hotel es van fer tots els actes importants de l’Exposició. Així com, per exemple, un acte de Jocs Florals, enaltiment de la cultura i la llengua catalanes, aprofitant aquell esdeveniment de ressò internacional. El gran intel·lectual i escriptor Menéndez y Pelayo va ser qui va fer el discurs inaugural de l’Exposició. I el va fer en català.

Entre les autoritats assistents en destaquem el Duc d'Edimburg, el Príncep Rupert de Baviera, el Príncep Jordi de Gales i el Duc de Gènova ^[8].

Els resultats de l’Exposició Universal de 1888

L’Exposició va ser, en conjunt, un èxit que va atorgar una categoria que Barcelona necessitava per treure’s de sobre el pessimisme que arrossegava des del 1714.

Es va confirmar que tot podia anar a millor i no com deien alguns, com Valentí Almirall, que tot seria un fracàs i una catàstrofe.

Es referma així Barcelona com la ciutat en la que s'havia produït la primera revolució industrial. Aquesta exposició va ser també la primera a Espanya. I Barcelona és, segons el catedràtic Jordi Nadal, la única ciutat del món en la que s'han produït dos revolucions, aquesta i la revolució comercial a l'època medieval pel Mediterrani. Quan es va redactar la primera legislació mercantil marítima de la que es té constància en tot el Món. I es va fer en llengua catalana.

Jordi Coll Vera - 2023