Introducció

Veurem aquí una petita tria dels visitants il·lustres que han trepitjat la ciutat de Barcelona en temps històrics i quina va ser la seva impressió. Molts altres es quedaran pel camí, són molts els que han passat per la ciutat i sobretot s'han concentrat en els espais que eren, com passa també ara, els més habituals, els més turístics.

S’aprofitarà al mateix temps per parlar d’esdeveniments importants de l’època de la visita.

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616)

Vegem, a la dreta, el retrat més conegut de Cervantes, atribuït al pintor Juan de Jáuregui. S’ha de dir però que no ha estat plenament autentificat i que no existeix cap imatge de Cervantes absolutament verificada.

Hi ha molts homenatges a Cervantes arreu del món, per exemple les figures de Sancho Panza i de Don Quijote (24 de juliol del 2015) situades en front de la casa museu de Cervantes a Alcalà d’Henares, on hi va néixer.

A Barcelona tenim el bust col·locat al vestíbul de l’ajuntament d’un municipi de l’Aragó dins del Poble Espanyol de Barcelona, a la Plaça Major ^[1]. S’havia pensat en un principi dedicar un obelisc a Cervantes a la plaça Tetuan, però el projecte es reduí, l’any 1930, a un concurs per a un monument més modest, destinat a la plaça del Poble Espanyol. El guanyador va ser l’obra de l’escultor Frederic Marés, presentada al concurs sota el pseudònim de Juan de Jáuregui, en honor al quadre en el que s’inspira el bust. Va ser finalment col·locat el 23 d’abril de 1953, sent l’alcalde en Josep Maria de Porcioles i Colomer (1904-1993).

L’any 2021 l’Ajuntament de Barcelona (Comuns, PSC i Esquerra Republicana) va rebutjar la proposta de Ciutadans d’instal·lar unes estàtues de don Quijote i Sancho Panza a la platja de la Barceloneta.

L’any 1605 es publica la primera part del Quixot, que va ser un veritable best seller de l’època. El 1614 es publica la segona part del Quixot signada de manera apòcrifa per «el licenciado Alonso Fernández de Avellaneda, natural de la villa de Tordesillas». La publicació d’aquesta obra, que es desenvolupa a Saragossa, precipita que Cervantes redacti i publiqui, el 1615, la seva segona part oficial del Quixot, cinc mesos abans de la seva mort.

Aquesta conté nombroses al·lusions i crítiques a la versió d’Avellaneda i desenvolupa a la ciutat de Barcelona 5 dels 72 capítols de l’obra.

“No pondré los pies en Zaragoza, y así sacaré a la plaza del mundo la mentira dese historiador moderno, y echarán de ver las gentes cómo yo no soy el Don Quijote que él dice”.

Segons Martí de Riquer, Cervantes coneixia Barcelona de primera ma. L’havia visitat en dues ocasiones, una primera de jove i de passada per a embarcar, i altre en més profunditat per entrevistar-se amb el seu mecenes, el Comte de Lemos, a qui dedica la segona part i respecte al qual s’auto-proclamava Criado de Vuestra Excelencia.

A l’obra es reconeixen clarament llocs encara actuals: el barri del Call jueu, una antiga impremta, la muntanya de Montjuïc, la platja, les Drassanes i fets històrics contemporanis a l’època de Cervantes com el bandolerisme i els moriscos. També és famosa la referència a la impremta de Sebastià de Cormellas ^[2], impressor castellà establert a Barcelona quan, en el capítol 62, al passar per un carreró i llegir un rètol que diu: “aquí se imprimen libros”.

Al capítol 72 de l’obra es pot llegir un clar elogi a la ciutat de Barcelona:

“... me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”.

Antoon van den Wijngaerde ^[3] ens va deixar uns gravats preciosos, fets per encàrrec de Felip II, amb espectaculars vistes de la Barcelona del 1563 reclosa dins les seves muralles medievals entre Montjuic, el Tibidabo i el mar.

A finals del segle XVI es construeixen les Drassanes Reials de Barcelona, d’estil gòtic, sobre els fonaments de les antigues drassanes del segle XIII, que en part van ser enderrocades. El nou edifici va ampliar-se amb naus més amples i altes, que permetien construir vaixells més grans d'acord amb l'evolució de la navegació. El fet que els pilars de les estructures medievals no coincideixin amb els pilars actuals ha donat la clau als arqueòlegs sobre l'important canvi de datació (fins l’any 2014 es consideraven medievals). Barcelona era doncs un bastió molt important en l'estratègia de la política exterior i militar.

Frédéric Chopin (1810-1849) i George Sand (1804-1876)

A la tardor de 1838, Frédéric Chopin (1810-1849) va passar per Barcelona, on van ser allotjats a l'Hotel Quatre Nacions, per embarcar-se en El Mallorquín, un vaixell de mercaderies carregat de porcs. Anava cap a Mallorca, juntament amb la seva amant George Sand (1804-1876) ^[4] i els fills d’ella, cercant un bon clima per curar la tuberculosi que patia. Es van acabar instal·lant a la cartoixa de Valldemossa, mig abandonada: un espai ideal per a un romàntic. Hi va compondre, entre d’altres, la Polonesa en do menor, opus 40 núm.2 i la Masurca en mi menor, opus 41 núm.2. L’impacte de la parella amb la gent del poble va ser un xoc de trens i, al cap de poc, van decidir tornar a París. De tornada, segons el dietari de Vicenç de Pujol Pastor, van fer estada al palau dels Pastor d’Arenys de Mar –febrer de 1839— on ell va poder tocar un piano Pleyel acabat d’adquirir. ^[5]

El 1838 l’arquitecte i enginyer militar Josep Massanés i Mestres proposa un pla d’eixample de Barcelona que no es va dur a terme. Comprenia el triangle situat entre Canaletes, la plaça de la Universitat i la plaça Urquinaona, on ja hi era un esbós del que seria la plaça de Cataluña, situada en el centre del triangle.

La urbanització de Barcelona es va veure molt afavorida per la desamortització de 1836, que va deixar nombrosos solars que van ser edificats o convertits en espais públics (el mercat de la Boqueria i de Santa Catalina, el Gran Teatre del Liceu, la plaça Real i la plaça del Duc de Medinaceli). Al mateix temps, noves disposicions sanitàries fan desaparèixer nombrosos cementiris parroquials i els seus solars s’urbanitzen com a noves places públiques (Santa Maria, del Pi, de Sant Josep Oriol, de Sant Felip Neri, de Sant Just, de Sant Pere i de Sant Jaume).

El 1842 s’il·luminen amb gas ciutat la Rambla, el carrer Ferran i la plaça Sant Jaume. Es crea la Societat Catalana per l’Enllumenat per Gas (el 1912 rebatejada com a Catalana de Gas i Electricitat. Una mica més tard es modernitza el port.

Hans Christian Andersen (1805-1875)

L’any 1862 va fer un recorregut per Espanya amb el fill del seu amic Collin. D’aquest viatge va sorgir el seu llibre Un viatge en Espanya ^[6]. La primera gran ciutat que va visitar va ser Barcelona.

Va arribar en tren una nit de primers de setembre. L’estació “una barraca de fusta” plena a vesar “Maletes, fardells i sacs eren llançats a voleig (…) Hi va haver veritables baralles per conservar de cadascú tots plegats. La gent s’insultava, s’empenyia; era com estar al mig d’un saqueig”.

El senyor Schierbeck, un amic danès, el recull en mig del “xivarri i la cridòria”. Col·loquen l’equipatge en un carruatge i marxen esfereïts cap a la Fonda Orient. Allà, amb una habitació amb vistes a La Rambla, “regnava el bullici i l’animació (···) Impossible retirar-me a descansar, per més que volgués dormir-me en seguida per sortir en quant es fes de dia a veure la, per a mi, exòtica i nova ciutat de Barcelona, capital de Catalunya”. Al menys pensava que així era, abans de venir.

Andersen es va passejar per La Rambla i va opinar sobre el seu ambient:

“Els grans, magnífics cafès semblaven vantar-se del seu esplendor; les taules en l’exterior eren ja totes ocupades. Vistoses barberies, amb les seves amples portes obertes de bat a bat, alternaven en línia amb els cafès (…) Les parades de fusta plenes a vessar de taronges, carabasses i melons, s’apinyaven contra el voral de la vorera, per deixar pas allà on hi havia una casa o la façana d’una església, coberta d’estampes, opuscles, coples i versos, 'impresos aquest any'”.

Ens parla d’una Barcelona de converses i lectures, una capital on la cultura gràfica saturava els carrers i amb una sociabilitat desbocada.

Al voltant de La Rambla queda parat amb els aparadors de les seves botigues:

“S’hi exhibien objectes molt variats: mantons, mantellines, vanos de paper i cintes de color m’embadalien, em miraven fixament i et temptaven… per allar on vaig voltar, vaig deixar que l’atzar em fes de guia”.

Barcelona era una ciutat sorollosa, molt sonora: músics, titellaires, cants, balls… Rere les grans portes i els vestíbuls hi trobava més ombres que llums, molt de pols, humitats i plantes pansides: “Aparentment, el lloc era abandonat i sense vida”.

Andersen va ser a Barcelona durant dues setmanes al final de l’estiu de 1862.

Passejant per carrers amb noms de gremis, amb més i més aparadors arriba a la Catedral, la seva primera visita a “una església espanyola”:

“Es podia passar per davant sense ni tan sols adonar-se’n; calia que algú et donés un cop de colze, com ens passa amb certa gent famosa, per veure-la (···) Hi vaig entrar i avançar sota la immensa volta; hi vaig trobar solemnitat i grandesa, però el sol de Déu ni traspassava els vitralls pintats; la semi-foscor, accentuada pels núvols d’encens, t’aguaitava allà dins; el meu sentit de Déu s’alçava aclaparat”.

A la Plaça de Sant Iu (on es troba l’actual Museu Marés) ensopega amb les restes de la Inquisició i és testimoni de la fi d’una època:

“Eren enderrocant un gran edifici antic; l’escala de pedra penjava, gronxant-se de dalt a baix, a través de diversos pisos. Un pou amb estranys ornaments treia el nas per un munt de runa; era la casa del Gran inquisidor la que ara desapareixia”.

De la Plaça del Rei passa al port i la Barceloneta :

“Quan hi vaig arribar, quin xivarri! (···) Per tot arreu hi ha parades de roba, quioscos de menjar, trastos vells i quincalla, carretons de transport i cotxes de mula es creuen entre sí; infants mig nus fumant cigarretes, obrers, mariners, camperols i ciutadans, s’enjogassen al sol, entre la pols. Aquí es camina sempre al mig d’una gentada; però, si un ho desitja, pot prendre un bany refrescant: es surt a la platja i hi ha casetes”.

Andersen gaudia en el caos, amb la espontaneïtat i el desordre, fins tornar al seu espai i els seus àpats a la Fonda Orient.

Barcelona li va semblar una capital totalment europea:

“Em vaig sentir en el París d’Espanya: en tot aquí té un aire amb França (···) Els cavallers, molt repentinats i elegants, van fumant grans cigars, n’hi ha que duen monocle i sembla talment retallat d’una revista de moda francesa. Les dames, pel general, vesteixen l’afavoridora mantellina espanyola; (…) les seves fines mans mouen amb una gràcia especial el vano negre guarnit de lluentons. Algunes senyores van a la moda francesa, amb barret i xal”.

Els concorreguts cafès li semblen molt millors que els de París, en quant a luxe, servei i decoració:

“Un dels més bells, on, a diari, m’ajuntava amb els amics a la Rambla, era il·luminat per cents de flames de gas; el sostre, pintat amb un gusto exquisit, era suportat per esveltes columnes; en les parets penjaven bons quadres i magnífics miralls, cadascun valorat en uns milers de duros. Els passadissos dels pisos superiors conduïen als gabinets i a les sales de billar. Per sobre del jardí, temptador amb les seves fonts i massissos de flors, s’hi havia estès un enorme tendal que, es recollia al vespre, i permetia veure el nítid cel de color blau verdós”.

Tanta gent però sobrepassava a Andersen: “Resultava impossible aconseguir taula; ni fora ni dins, ni a dalt ni a baix”.

Va visitar també el Liceu i el Teatre Principal i es va molestar perquè la temporada encara no havia començat ^[7].

També va assistir a una novillada a la plaça de braus de la Barceloneta, la desapareguda Torín, la primera de Barcelona ^[8]: “La voluntat popular aquí es llei”, posant en evidència la transgressió constant com a comportament habitual del públic assistent.

Andersen era animalista: “De bona fe, els braus es deixen portar i deixar-se matar en l’arena”.

Era en realitat un espectacle còmic que començava amb una lluita entre moros i cristians i continuava amb un bou embolat: “carreres i salts, bromes i rialles (···) crits frenètics, tocs de trompeta i música estrident (···) No creguin vostès que això és una corrida espanyola de veritat (els advertiren els seus veïns de seient ···) no és més que una gresca”.

Decebut per l’espectacle visita el cementiri del Poblenou:

“Allò té l’aspecte d’un magatzem ple de capses amuntegades (…) La ciutat dels morts es pot fotografiar, amb una foto en vaig tenir prou”.

A la platja de pescadors va trobar el seu estereotip espanyol i orientalista, entre criatures i dones morenes e cabells greixosos va trobar una jove que “duia una flor vermella al cabell i les dents li brillaven tant blancs com una mora. Eren grups dignes de passar a la tela d’un quadre”.

Al final de la seva estada a Barcelona va coincidir, el 15 de setembre de 1862, amb la gran riada que va assolar la ciutat. El va sorprendre quan tornava a la fonda després de fer unes gestions al Banc. Des del seu balcó va descriure:

“El terrible poder de les aigües! (···) Tot eren crits i clamors, tant a La Rambla com en els estrets carrers laterals que anaven aigües avall. L’aigua prenia més força, bramava com el corrent d’un embassament rebentat, s’alçava en altes onades que trencaven contra els balcons baixos de les cases (…). S’havien aixecat les tapadores de les cloaques (...) el que no va solucionar gran cosa, al contrari, va donar lloc a majors desgracies; més tard es va saber que varies persones havien estat engolides pels remolins originats i havien desaparegut en el buit. Mai de la vida havia jo comprovat la magnitud del poder de les aigües, era espantós! Avançaven ja per sobre del passeig: la gent fugia, clamava, cridava (···) Mai abans hauria imaginat el poder d’un torrent de muntanya”.

La inundació del 15 de setembre del 1862 és la tragèdia meteorològica més impactant de la història de Barcelona. Es va saldar amb gairebé 1.000 morts, barris inundats, negocis destrossats… La Rambla va viure amb especial intensitat la força de les pluges. L’estiu d’aquell any havia estat especialment càlid i sec. L’aigua del Mediterrani era una sopa i això va augmentar la intensitat de les tempestes amb més de 200 litres per metre quadrat en molts punts. A més, amb el Pla Cerdà, s’havien enderrocat feia poc les muralles medievals que havien fet de sempre de mur de contenció de les aigües de la Riera de Malla, que baixava des de Sant Gervasi i Gràcia i recorria La Rambla de Catalunya i Les Rambles.

Segons Andersen: “(···) color cafè amb llet tenien les aigües que baixaven vorejant la calçada del passeig; (···) arrossegaven les casetes de fusta, les mercaderies, els carros i barrils: tot quant trobaven al seu pas; carabasses, taronges, taules i bancs van sortir navegant; fins i tot, un carro desenganxat, carregat de porcellana, va ser arrossegat pel corrent…”.

Ulysses S. Grant (1822-1885)

La relació de Barcelona amb els EEUU ve del 1797, quan el president John Adams nomena cònsol a William Willis amb motiu de la puixança de la indústria tèxtil catalana.

Ulysses Grant arriba a Barcelona a finals de novembre de 1878 acompanyat de la seva dona Julia Boggs Dent i ambdós s’instal·len a l'Hotel Orient, en aquells temps un dels més luxosos de la ciutat. Va arribar a Barcelona, procedent de Màlaga en un vaixell, camí de França, com a una etapa d’un viatge de dos anys per Europa (1877-1879) finançat a través de fons privats per la generositat de Nova York i amics de Filadèlfia.

Es molt probable que la decisió de visitar Espanya (iniciada a Vitòria el 15 d’octubre de 1878) vingués de l’interès humà per visitar al jove monarca Alfonso XII, que s’havia quedat vidu als cinc mesos de casar-se amb la seva cosina María de las Mercedes. Varen ser a Sevilla per expressar el seu condol al Duc de Montpensier (Antonio de Orleans, pare de la reina morta en plena joventut.

Procedent de l'Acadèmia Militar de West Point, és considerat l’artífex de la reconstrucció del país, un dels herois de la Guerra de Successió (1861-1865). Va acabar arruïnat com a conseqüència d'unes males inversions en la borsa de valors . Va ser l'escriptor i editor Mark Twain qui ens va deixar escrites les seves memòries.

Les seves impressions del pas per Espanya varen ser negatives. Va deixar escrit que no hi havia "cap integritat entre la classe dominant" i va preveure una revolució. "No hi ha cap lloc al món on el viatge és tan incòmode como a Espanya".

William F. Cody (1845-1917), Buffalo Bill

El 1889 el famós Buffalo Bill visita Barcelona amb el seu espectacle Buffalo Bill’s Wild West Show.

La portada de La Vanguardia del diumenge 15 de desembre de 1889 anunciava la imminent inauguració del seu “hipòdrom” al solar dels carrers Aribau i Rosselló, avui en ple Eixample de Barcelona. Les entrades amb seient reservat costaven entre dues i cinc pessetes de l’època (La Vanguardia costava cinc cèntims).

Els barcelonins rebatejaren Buffalo Bill com a “”. L’espectacle recreava alguns dels moments clau de la conquesta de l’Oest, amb tots els seus clixés i tòpics, tants cops repetits posteriorment al cinema.

Cody es va instal·lar durant un mes a l’hotel Quatre Nacions, encara existent avui en dia al final de La Rambla amb més de dos-cents anys de servei, mentre que al carrer Muntaner hi va col·locar una ostentosa tenda índia d’attrezzo, un decorat més del seu espectacle.

Durant l’estada va morir Frank Richmond, el seu presentador, i el cos va ser embalsamat i repatriat. Dos indis sioux, Charging Crow i Black Hawk, de 19 i 25 anys, van emmalaltir de verola i varen ser atesos a la sala d’infecciosos de l’hospital de la Santa Creu, sanatori precursor de l’actual hospital de Sant Pau. Allà hi varen romandre durant uns dies.

Segons algunes cròniques ^[9] quatre indis van morir per causa de la grip i altres set van haver de ser enviats de tornada a casa abans d'hora per una epidèmia de tifus.

Aquí l’espectacle no va tenir l’èxit esperat. Ja s’havien vist anteriorment altres bons espectacles eqüestres. A més va ploure la major part de les cinc setmanes que va durar el Salvatge Oest i el lloc on es feia no disposava de sostre. Por si la pluja no fos suficient, Barcelona va patir una triple epidèmia de grip, còlera i verola i va córrer la falsedat de que els indis en tenien la culpa (us sona...?).

Alguns indis es treien uns diners extres deixant-se retratar amb els espectadors. Una de les fotografies ens mostra l’indi Black Heart (observis com n’és d’alt...) retratat amb dos barcelonins.

L'espectacle de Barcelona es representava a les 14.30 h. Hi va haver un mínim de 32 versions diferents de l’espectacle. La que va arribar a Barcelona constava de nou números, molt lluny d’altres versions més ambicioses, sobretot dels Estats Units, que n’havien tingut fins a 24. Les nou escenes de què va poder gaudir el públic català van ser:

• Pony Express. Un genet amb un sac de correu que canviava de cavall, al galop, sense perdre la càrrega.
• Attack on the Deadwood Stage. Alguns espectadors eren segrestats per un grup d’indis, i alliberats després pels vaquers i pel mateix Buffalo Bill.
• Buffalo Hunt. Un altre dels números que en Buffalo Bill preferia protagonitzar en persona. Es tractava de la caça del búfal segons els cànons dels vells exploradors.
• Virginia Reel. Els vaquers, tant homes com dones, feien acrobàcies amb els seus cavalls per sobre d’una mena de bobines.
• Indian Dances. Antigues danses dels indis americans, accentuant-ne la part folklòrica.
• Cowboy Fun. L’aparició més esperada: els vaquers del circ domaven cavalls salvatges.
• Duel White man vs. Indian. Un duel amb pistoles de fogueig entre un vaquer i un indi. Sempre guanyava l’home blanc.
• Horse Thief. Un lladre de cavalls, sovint indi, era enxampat i castigat pels vaquers.
• Attack on the Emigrant Train. La pista era ocupada per un vagó de tren que feia les delícies dels més petits, que hi podien pujar.

La visita coincideix amb l’any de la fundació del FC Barcelona.

Isabel de Baviera, Sisi emperadriu (1837-1898)

La cèlebre emperadriu d'Àustria, de la tràgica mort de la qual l’any 2023 es commemora el 125è aniversari, va arribar a Barcelona, per una breu visita, el 5 de febrer de 1893. ^[10]

Va arribar a Barcelona a bord del iot ‘Miramar’, amarrat al portal de La Pau. Duia amb ella tot un seguici de 30 persones i un munt de vaques i cabres ^[11].

La seva intenció era passar desapercebuda i es va registrar amb un títol nobiliari de segona categoria, la comtessa d’Hohenembs. L’estratègia no li va anar massa bé. Segons l’escriptor Josep Maria Vilarrúbia-Estrany escriu en la seva biografia d’Elisabeth de Baviera:

“El primer dia va romandre al barco, i només va posar peu a terra l’endemà. Va anar al parc de la Ciutadella i va fer un tomb en un cotxe de cavalls. Després se’n va anar a passejar per la Rambla, perquè li agradava caminar, però pel lateral, perquè pensava que pel passeig central podia ser reconeguda”. Però no ho va aconseguir: "Tots els diaris van explicar coses, i tots, coses diferents de les que publicava la competència".

Es va entossudir en visitar el castell de Montjuïc, perquè el seu fill Rodolf hi havia estat.

"I com ella estava obsessionada amb el fill mort, quan li van dir que allò era una instal·lació militar i que no podia entrar, va fer el que poques vegades feia, que va ser cridar: ‘¡Soc l’emperadriu d’Àustria!’ Però ni tan sols així la van deixar entrar".

Era una lectora molt culta i va visitar diverses llibreries de segona mà, entre aquestes una del carrer de Ferran (de Ferran VII llavors) que regentava el senyor Duran Bori, "on va demanar obres de Shakespeare en francès o en anglès".

Se sap també que va visitar diversos cafès i que va marxar el 9 de febrer.

Cinc anys després, el 10 de setembre de 1898, l’anarquista italià Luigi Lucheni li va clavar un fi estilet al cor mentre passejava pel llac Leman de Ginebra, tan fi que Sisi al principi no es va adonar de res. Va ser quan va pujar al barco que li va dir a la seva dama de companyia que se sentia malament.

El 7 de novembre de 1893 té lloc l’atemptat del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, un dels esdeveniments més sagnants de la Barcelona de finals del segle XIX.

L’anarquista Santiago Salvador Franch va llençar a la platea del teatre dues bombes de tipus Orsini. Només una va esclatar, causant la mort de 20 persones i moltes més ferides.

Santiago Rusiñol ens mostra en un dels seus dibuixos alguns dels detinguts per la policia com a sospitosos d’haver-hi col·laborat.

Rubén Darío (1867-1916)

Félix Rubén García Sarmiento, més conegut com a Rubén Darío, va visitar Barcelona l’any 1914. Tenia la intenció d’establir-se definitivament a Barcelona i va llogar, per 18 duros al mes, una torre d’estiueig totalment moblada. Era situada al número 16 del carrer Ticià, a prop e la Ronda de Dalt.

Allà va viure, amb la seva última parella, Francisca Sánchez, “una criada que había conocido en Madrid, y su hijo en común” ^[12]. Tenia aleshores 47 anys i la seva salut estava molt deteriorada per la seva addicció a l’alcohol. Així ens ho recorda la placa commemorativa que hi ha a la façana de l’edifici.

Tal com expressa un dels seus versos més coneguts “Juventud, divino tesoro, ¡ya te vas para no volver!”, queda ben poc rastre de la seva influència i les seves vivències a Barcelona, on va ser tot un fenomen social i cultural.

A Barcelona va fer amistat amb artistes i intel·lectuals de la Renaixença i del recent modernisme. Acudia a cafès com el Colón o Els Quatre Gats, va visitar La Pedrera, l’Institut d’Estudis Catalans i l’actual Palau de la Generalitat. Als seus articles va descriure les Rambles i el Passeig de Gràcia i va ser rebut amb honors a l’Ateneu Barcelonès i a la Casa d’Amèrica.

Va fer amistat amb Santiago Rusiñol, Antoni Rubió i Lluch i Pompeu Gener. Va conèixer la flor i nata de la intel·lectualitat barcelonina del moment –Víctor Balagué, Àngel Guimerà, Apel·les Mestres, Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Joan Maragall, Miquel dels Sants Oliver, Eugeni d’Ors, Carles Rahola, Josep Carner… –.

Es va entrevistar també amb líders sindicals i va assistir a mítings perquè era molt interessat en la força creixent de l’obrerisme a Barcelona. ^[13]

En una primera visita, a finals de l’any 1898, poc després de la publicació l’any del seu llibre "Azul", considerat l’inici del moviment modernista, havia descrit Barcelona com: "··· bulliciosa, moderna, quizá un tanto afrancesada, y por lo tanto graciosa, llena de elegancia". Lloava la potència de les arts gràfiques, en especial dels rètols, anuncis i publicacions impreses. Descrivia els joves com emprenedors i orgullosos del seu passat i en destacava el dinamisme i l’apertura a corrents i influències europees, en contrast amb el quietisme madrileny de principis de segle.

Espanya acabava de perdre les seves últimes grans colònies: Cuba, Puerto Rico i les Filipines i Rubén Darío ha va retratar posteriorment a la seva obra "España contemporánea. Crónicas y retratos literarios" (1901).

Va ser un enamorat de La Rambla que descriu en algun dels seus escrits: "Una hora después estoy en el hervor de la Rambla. Es ancha esta calle, como sabréis, de un pintoresco curioso y digno de nota, baraja social revelador termómetro de una especial existencia ciudadana. En la larga via. van y vienen rozándose el sombrero de copa y la gorra obrera. El smoking y la blusa. la señorita y la menegilda. Entre el cauce de árboles donde chilla y charla un millón de gorriones, va el rio humano, en un incontenido movimiento. A los lados están los puestos de flores variadas de uvas, de naranjas, de dátiles frescos de África, de pájaros".

També descriu els cafès on era un habitual: "En cada café andáis como entre un ópalo, pues estas gentes fuman como usinas". Anys més tard, l’any 1914, escriurà: "Hablé de las fábricas y de las artes de los ricos burgueses y de los intelectuales, del leonardismo, de Santiago Rusiñol y de la fuerza de Ángel Guimerà, de ciertos rincones montmartrescos, de las alegres ramblas y de las voluptuosas mujeres”.

El juliol de 1914 s’inicia la Primera Guerra Mundial i retorna, ell sol, a Nicaragua el 25 de octubre de 1914. Allà va morir dos anys després, el 6 de febrer de 1916.

Albert Einstein (1879-1955)

La fotografia de l’esquerra es correspon a la visita d’Albert Einstein l’any 1923, a l’Escola Industrial. Va arribar a Barcelona el 22 de febrer. Ningú el va anar a recollir a l’estació de França, on va arribar en tren. Aleshores Einstein va agafar la maleta i el seu violí i se’n va anar a peu a casa del científic Esteve Terradas, però tampoc el va trobar a casa seva. Li va deixar una nota i va continuar fins La Rambla, on va llogar una habitació modesta a l’hotel Cuatro Naciones.

Allà el va trobar, tocant el violí, la comitiva de l’Ajuntament quan li varen demanar excuses i recordar-li que tenia reservada una habitació a un dels grans hotels de la ciutat que era l'hotel Colon ^[14]. Einstein va dir, però, que ja estava bé on era i que no necessitava tant de luxe.

Einstein va venir convidat per diferents institucions: la RACAB (la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona) ^[15] , on va fer una de les xerrades; l’IEC ( l'Institut d'Estudis Catalans); i els enginyers Casimir Lana Sarrate i Rafael Campalans. Aquest últim responsable de la Conselleria de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya, la principal institució que havia convidat Einstein a Barcelona, amb un incentiu d’unes 3.000 pessetes de l’època per les seves conferències ^[16]. Conferències que van tenir molt d’èxit.

Durant la seva estada el van dur a visitar els llocs emblemàtics de Barcelona i les afores de la ciutat.

Abans de marxar, el 27 de febrer li varen organitzar un sopar molt especial organitzat per Rafael Campalans i la seva esposa Conxita Permanyer, amb els plats cuinats per la mare de Rafael Campalans. El menú del sopar incloïa plats com: Faves a la Lorentz transformades a la catalana, faisà platejat a la Minkowski en quatre dimensions, gelat continu euclidià, a més de canelons i postres tradicionals del forn de San Jaume. També, de begudes: xerès inercial, xampany Codorniu relativista que reflecteix la llum, vins gravitatoris i poma petita amb efecte Doppler (sidra?).

"Regino Sainz de la Maza va interpretar diverses composicions de guitarra; el Trio Barcelona va interpretar peces escollides del seu repertori; la soprano Andrea Fornells va cantar cançons típiques catalanes...", es podia llegir al diari La Veu de Catalunya al dia següent. I, segons el mateix diari, "El eminente profesor se sintió muy complacido, admirando en especial manera y con vivísimo interés las canciones catalanas".

Pocs mesos desprès de la visita d’Einstein a Barcelona, poc abans de la mitjanit del 12 de setembre de 1923, el tinent general Miguel Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, declara la llei marcial i anuncia la presa del poder. El 15 de setembre, es destituït el Govern en funcions i el rei Alfons XIII nomena Primo de Rivera president del Govern. La gran conflictivitat social de Barcelona entre els anys 1919 i 1923, havia afavorit prèviament el camí cap al cop d’estat.

Els anys entre 1919 i 1921 es coneixen com el "Trienni Bolxevic", sobretot per les vagues i revoltes rurals a Andalusia, que van ser sufocades amb gran violència i van suposar el desplegament de 20.000 soldats sota el comandament del general Manuel Barrera, la crisi de la postguerra mundial es va centrar, potser no sorprenentment, a Barcelona.

En paraules de Romero Salvadó ^[17]: "La major metròpoli del país, amb diversos antecedents de mobilització laboral; la capital catalana, apareixia com el paradigma de totes les contradiccions i tensions d'aquest procés modernitzador: immigració massiva, escletxa creixent entre una burgesia enriquida i un proletariat paupèrrim, forts sentiments nacionalistes, una guarnició local inquieta i una desconfiança generalitzada cap a l'administració central, distant i poc representativa".

La gran vaga de 44 dies de La Canadenca ^[18] entre febrer i abril de 1919, va tenir una importància fonamental en l'experiència de postguerra de la ciutat. Les vagues de solidaritat dels treballadors tèxtils i dels serveis públics van sumir la ciutat a la foscor: els tramvies van deixar de funcionar i els comerços van tancar. La protesta va demostrar el poder de la Confederació Nacional del Treball (CNT), federació sindical anarcosindicalista que va ser capaç d'imposar el compliment de la vaga. En condicions de poca violència, la federació va ser capaç de reunir un suport tan gran a la vaga que fins i tot el sindicat d'impressors va poder bloquejar la publicació d'un decret del Tinent General Milans del Bosch, pel qual es militaritzaven els serveis públics. Aquest decret tenia com a objectiu reclutar obligatòriament treballadors, que després podrien ser processats en consell de guerra.

Milans va pressionar el govern perquè declarés la llei marcial, però el Primer Ministre, el Comte de Romanones, es va negar i va buscar una solució de compromís, que incloïa la promesa d'introduir la jornada laboral màxima de vuit hores (per primera vegada a tota Europa per a tots els treballadors). No obstant això, la resolució del conflicte va ser minada per la resistència de molts líders empresarials i dels oficials de l'exèrcit destacats a la ciutat, dirigits pel mateix Milans. Argumentant que eren necessàries mesures dràstiques per acabar amb el poder de la CNT, consideraven que la resposta del govern de Romanones era feble i que els deixava indefensos davant una amenaça de revolució, van denunciar que la introducció de la jornada de vuit hores recompensava als esvalotadors.

Encara que Romanones havia substituït al Governador Civil i al Cap de la Policia per figures més conciliadores, aquests aviat van entrar en conflicte amb Milans i amb el Governador Militar, el general Severiano Martínez Anido, i es van veure obligats a prendre el tren de retorn a Madrid, mesura que va provocar la dimissió del Primer Ministre.

Això, com sosté Romero Salvadó, va ser un "cop d'estat en tot menys en el nom" ^[19] i va rebre el suport entusiasta de les principals institucions de la classe empresarial catalana, en particular el Foment del Treball Nacional (FTN) i la Federació Patronal de Catalunya.

La vaga va marcar el camí del conflicte dels quatre anys següents i es pot considerar que va obrir el camí cap al cop d'estat de 1923. Terroritzats pel poder de la CNT, molts dels grans industrials es van sentir segrestats per una banda de delinqüents durant la vaga i eren decidits a reafirmar el seu control sobre la mà d'obra. Com assenyala Romero Salvadó, "en una època de política de masses i mobilització popular, les velles classes dirigents es percebien cada vegada més incapaços de contenir l'allau revolucionària i defensar l'ordre social" ^[20].

Douglas Fairbanks (1883-1939) i Mary Pickford (1892-1979)

L’any 1924 l’actor nord-americà Douglas Fairbanks i la seva esposa, l’actriu canadenca coneguda com a Mary Pickford ^[21], visiten Barcelona, abans de partir cap a França, durant la seva gira per Espanya. A la foto de la dreta se'ls veu al pati principal de la Casa de Pilatos (Sevilla), junt a la font de Jano. La foto de l'esquerra prové de l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Es varen hostatjar a la Gran Via a l'Hotel Ritz, hotel de gran luxe inaugurat ja el 1909, actual Hotel Palace.

El 30 de desembre de 1924 s’inaugura a Barcelona la seva primera línia de metro: el Gran Metro, dins l’actual Línia 3, entre les places de Lesseps i Catalunya. En un principi no va tenir gaire bona acollida donat que la gent tenia por de viatjar sota terra.

La primera línia de metro a Espanya es va obrir al públic a Madrid el 31 d’octubre de 1919, el tram Sol-Cuatro Caminos, de 3.48 Km de longitud i 8 estacions recorregut en 10 minuts.

Federico García Lorca (1898-1936)

És conegut que Lorca estimava Barcelona i Catalunya. En una carta al seu amic Melchor Fernández Almagro, aleshores periodista i més tard historiador i acadèmic, ho explicita molt clarament:

“En cambio Barcelona ya es otra cosa, ¿verdad? Allí está el Mediterráneo, el espíritu, la aventura, el alto sueño de amor perfecto. Hay palmeras, gentes de todos países, anuncios comerciales sorprendentes, torres góticas y un rico pleamar urbano hecho por las máquinas de escribir. ¡Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! No me extraña el que se acuerden de mí, porque yo hice muy buenas migas con todos ellos y mi poesía fue acogida como realmente no merece. Sagarra tuvo conmigo deferencias y camaraderías que nunca se me olvidarán. Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla».

El 1925 és convidat pel seu amic íntim Salvador Dalí a Cadaqués i dos anys més tard, el 1927, torna a Barcelona per estrenar la seva obra Mariana Pineda, que havia agradat molt a l’actriu Margarita Xirgu i volia representar-la. L’estrena és al Teatre Goya, a la Ronda de Sant Antoni. Dalí s’encarrega dels decorats i a principis de maig Lorca es trasllada a Figueres. Torna a Barcelona per seguir els assajos on s’allotja a l’Hotel Condal del carrer de la Boqueria.

A la fotografia el veiem amb Margarida Xirgu i el dramaturg Cipriano Rivas Cherif. A Barcelona se li reconeix també la seva condició de pintor i dibuixant i arriba a exposar a les Galeries Dalmau, al carrer de la Porta Ferrissa. Li agradava visitar la nit de la ciutat, perdent-se per locals pujadets de to. Visitava sovint el districte cinquè (l’antic barri xino). Va fer nombroses xerrades i conferències i es va moure pels ambients intel·lectuals de l’època.

Jean-Paul Sartre (1905-1980) i Simone de Beauvoir (1908-1986)

L’estiu de 1931, el pintor Fernando Garessi convida Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir a passar una setmana a Madrid: “viureu a casa meva i la pesseta està tan devaluada que el viatge no us costarà quasi bé res”.

Al seu llibre La plenitud de la vida, és la pròpia Simone de Beauvoir qui ens explica els detalls del viatge. És Simone qui planifica els horaris i l’itinerari del viatge, “aprofita amb fervor aquesta nova mena de llibertat” i intenta evitar llargues esperes i l’avorriment del viatge infantil amb els seus pares.

A Port-Bou “els bicorns caramel·litzats dels carabiners” els omple de “ple exotisme”.

Passen la nit en una pensió de Figueres i arriben a Barcelona en un “autobús de camp”. Simone, amb vint-i-tres anys, se sent tan lliure que no pot evitar entrar a Barcelona “amb una certa ansietat”.

No parlen ni una sola paraula de castellà ni de català i troben Barcelona molt complexa: “La ciutat bullia al voltant nostre, ens ignorava, no enteníem la seva llengua: com fer-la entrar a les nostres vides? Era una aposta de tal dificultat que enseguida em va exaltar”.

Van voler conèixer Barcelona com a viatgers, però varen acabar sent turistes amb un cert toc ridícul: “Com la majoria dels turistes del nostre temps imaginàvem que cada lloc, cada ciutat, tenia un secret, una ànima, una essència eterna, i que la tasca del viatger era descobrir-la”.

Es varen barrejar amb els passejants per les Rambles i respiraren “curosament la olor humida dels carrers pels que ens perdíem: carrers sense sol a les quals el verd de les persianes, els colors de la roba estesa entre les façanes, prestaven una falsa alegria”.

Segueixen la recomanació d’André Gide (1869-1951) que havia escrit a Nous pretextes (1911) que beure un xocolata espanyol era tenir a la boca a tota Espanya: “··· jo m’obligava a tragar-me diàriament tasses d’una salsa negra, pesadament carregada de canyella; vaig menjar trossos de torró i dolç de codony i també pastissos que es desfeien entre les meves dents amb un gust a pols”.

Seguint les recomanacions de determinades lectures creuen que “la veritat d’una ciutat és als seus baixos fons”. Passen llargues velades a locals i carrers del Barri Xino: “Dones pesades i gracioses cantaven, ballaven, es mostraven sobre tarimes a l’aire lliure; les miràvem; però espiàvem amb més curiositat el públic que les mirava; ens confoníem amb ell gràcies a l’espectacle que veiem plegats”.

Varen fer també les típiques excursions al Tibidabo i a Montserrat --“clàssiques dels turistes”--. Des de la muntanya varen veure lluir “per primer cop” una ciutat mediterrània “semblant a un gran tros de quars esmicolat”.

Corrien els primers dies de setembre i a Barcelona ja es respirava la tensió social i política que s’havia anat acumulant des de la proclamació de la Segona República el 14 de abril.

Després d’una estada a Madrid, la germana de Simone els acompanya en la seva estada a Barcelona. En un dels passejos al vespre van “els tres a visitar una església antiga que era en un barri popular”. Ells eren allotjats a prop de la Catedral, en una pensió “del més mediocre”. La nit anterior, passejant per les Rambles, havien notat “una agitació insòlita”, però no li donaren cap importància. Camí de l’església varen comprovar que els tramvies no circulaven i que “algunes avingudes eren quasi desertes”. Continuaren la seva ruta, fins desembocar “en un carrer ple de gent i de soroll (···) Quasi no sabíem una paraula d’espanyol ni de català; no compreníem res del que la gent deia; els seus rostres no eren bons”. Varen ser testimonis de l’arribada de la policia i de la detenció de, al menys, un home.

Amb curiositat turística varen preguntar quin era el millor itinerari cap a l’església. Posteriorment varen llegir al diari què havia passat: “Els sindicats havien desencadenat una vaga general contra el govern de la província. En el carrer en que havíem preguntat el camí a l’església, acabaven de detenir a militants sindicalistes”.

El 3 i 4 de setembre es va convocar una vaga general a Barcelona, com a protesta per l’assalt i repressió que el dimecres 2 havien fet del motí de presos polítics en la Presó Model, que reclamaven des de feia dies la seva llibertat. Durant el matí del dijous es produïren durs enfrontaments entre els vaguistes i la policia al carrer del Carme i el Passeig de Sant Joan, prop de l’Arc del Triomf. Hi va haver trets, ferits i deu morts. El divendres va ser un dia de més protestes i trets, especialment intensos al carrer Mercaders. Allà es trobava el local del Sindicat de la Construcció, i després d’un dur enfrontament i d’una llarga negociació, varen ser detingudes per la tarda cent cinquanta persones. Possiblement va ser en aquest carrer per on varen passar i preguntar el camí cap a Santa María del Mar.

El dissabte, segons la premsa, els vaguistes varen afluixar i la policia va prendre el control de la situació. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir i la seva germana havien estat testimonis involuntaris d’una violenta vaga i a prou feines se n’havien adonat: “Ens vàrem sentir molt mortificats: hi érem presents i no havíem vist res. Ens vàrem consolar pensant en Stendhal i la batalla de Waterloo”. Els va passar com a Fabricio en La cartoixa de Parma que, mentre buscava el seu regiment d’hússars, va passar al costat de Napoleó i ni es va assabentar, no va veure res, ni la derrota d’uns ni la victòria dels altres.

Varen marxar de Barcelona sense haver-la conegut. Al arribar a Madrid va escriure que “enyorava menys Barcelona que la llarga intimitat amb Sartre”. Va ser a Madrid on va descobrir l’impacte que la proclamació de la Segona República estava produint entre molts espanyols: “L’alegria de Madrid no va tardar en apoderar-se de mi”.

Sartre descriuria a la seva novella La nàusea (1938) com li agradava “al vespre, pujar i baixar cent vegades les Rambles".

Simone de Beauvoir va tornar a visitar Barcelona l’any 1955. Aquest cop, però, ho va fer amb el seu amant: el director de cinema Claude Lanzmann. Entre els records destaca una cursa de braus en què els barcelonins es delectaven amb el torero Antonio Borrero Morano, més conegut com Chamaco.

Errol Leslie Thomson Flynn (1909-1959)

El 28 de març de 1937 l’actor australià Errol Flynn visita Barcelona per tal de recolzar la causa republicana invitat per la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 31 de març de 1937, La Vanguardia publica una breu nota sobre la visita acompanyada de la fotografia de l’actor autografiada i dedicada als seus lectors (Hemeroteca/La Vanguardia).

Errol Flynn s’hostatja a l’Hotel Oriente de La Rambla de Barcelona. La intenció de l’actor és escriure articles sobre la Guerra Civil per a les revistes de l’imperi Hearst. Els periòdics de la cadena es neguen a publicar-los, pel seu recolzament incondicional al front republicà, però finalment ho aconsegueix per l’amistat de Flynn amb la senyora Roosevelt.

A més Flynn és portador d’un taló bancari, fruit d’una col·lecta, per un valor d’un milió i mig de dòlars, segons la premsa de l’època per la compra d’ambulàncies, medicines i aliments.

Durant el 1937 hi va haver tres fronts principals de la guerra civil: el bàndol franquista intentava conquerir Madrid i el nord industrial i les forces lleials a la república intentaven infructuosament el control de l'Aragó. A la fotografia de la dreta se'l veu amb Hermann F. Erben qu es feia passar per un membre del partit comunista i era en realitat un espia nazi.

A Barcelona, Flynn va ser rebut a l’hotel amb una capsa de xampany. Era de domini públic que a l’actor li agradava molt la festa i el beure. Ja al mateix vestíbul va començar a buidar les ampolles i finalment el van haver d'acompanyar a l'habitació perquè va acabar força content. De les seves visites a la ciutat el que serà posteriorment més recordat serà la seva relació amb l’alcohol. ^[22]

El 1955 es va tornar a allotjar a l’Hotel Orient durant el rodatge del film “Rapsodia real”. En aquest cas també va fer valer la seva fama de faldiller i amant de la gresca. Li agradava sopar a Los Caracoles i prendre les copes al desaparegut Café Milán. És famosa l’anècdota de que era capaç de tocar el piano amb onze dits. ^[23]

Antonio Machín (1903-1977)

Antonio Abad Lugo Machín va venir per primer cop a Barcelona el setembre del 1939. Tenia aleshores 36 anys. Ja havia triomfat a Nova York i marxat a París al darrere de la ballarina Delita. A París, s’hi va estar, entre boleros i passions, fins que l’1 de setembre del 1939 els alemanys van envair Polònia. Aleshores va decidir allistar-se per lluitar contra els nazis, però quan era a la cua s’ho van repensar i va agafar el primer tren que, casualment, anava cap a Barcelona.

Va ser contractat a la sala de festes Shanghai, a la Rambla de Catalunya 24, on ara hi ha l’Hotel Onix Rambla. Al poc els falangistes la varen tancar per immoral i Machín va marxar cap a Sevilla.

Posteriorment va tornar a Barcelona molts cops i va fer nombroses actuacions. Li agradava molt visitar la cocteleria Boadas, al carrer Tallers número 1.

A Sevilla es va casar i allà és enterrat. Hi ha estàtues en record seu a Sevilla i Saragossa. A Barcelona tenim una petita làpida en un jardinet una mica descuidat a la Plaça de Vicens Martorell, al barri del Raval, a prop de la cocteleria Boadas.

A la placa hi ha escrit: «Marfil en el verso, en la prosa seda, en el alma oro».

Alexander Fleming (1881-1955)

Alexander Fleming va efectuar, l’any 1948, una visita de 12 dies, convidat oficialment per l’Ajuntament de Barcelona. La visita va ser organitzada pel seu amic el doctor Lluís Trias de Bes, en aquell moment director de l’Hospital d’Infecciosos de Barcelona (L’Hospital de Mar), en plena dictadura franquista.

El 28 de maig li organitzen una passejada per La Rambla i el Barri Gòtic. A La Rambla no para de rebre flors de les parades allà instal·lades. Moltes d’aquelles mares havien pogut salvar la vida dels seus fills gràcies a la penicil·lina. De fet, tant que ell després va deixar escrit, com de la seva visita a Barcelona, que va tenir la impressió de ser Winston Churchill o la princesa Isabel, de tanta gent que es va bolcar i el va rebre als carrers.

D'aquesta visita, relativament a prop de la Rambla, just darrere del mercat de la Boqueria, més o menys, en una de les parets on hi ha l’Amfiteatre Anatòmic, i a l'altra hi ha l'Acadèmia de Medicina de Barcelona, la placeta que hi ha pel mur de darrere, hi ha aquest monument que és de l'escultor Josep Manuel Benedicto, de l’any 1956.

El 7 de juny de 1948 marxa de Barcelona, en avió, amb destinació a Sevilla.

Catalunya va patir de manera molt notable la crisis econòmica de la postguerra. A partir de l’últim trimestre de 1948, la realitat socioeconòmica empitjora notablement. La capacitat productiva disminueix. El mercat negre supleix totalment al racionament oficial. El consum de productes industrials cau en picat i l’obrer no pot ja suportar la caiguda del valor adquisitiu dels salaris. La misèria amenaça la majoria de les llars. El valor adquisitiu del salari del 1948 representa el 50% del valor del 1936. Els aliments bàsics del racionament oficial, a preus legals, no arriben a cobrir el 25% de les necessitats mínimes. Al mercat negre els preus eren entre un 300 i un 600 per cent més alts. A la indústria tèxtil, durant la dècada de 1940, no es va poder treballar per manca de subministrament elèctric. Hi havia també una greu manca de matèries primeres. ^[24]

A les eleccions municipals de 1948 a Barcelona, manipulades per beneficiar al sector falangista i als addictes al régimen, l’abstenció arriba al 75%, en canvi va votar oficialment entre el 70 i el 80% del Cens. ^[25]

Henry Miller (1891-1980)

Henry Miller ^[26] cita els seus records de Barcelona en una carta enviada al seu amic i periodista Alfred Perlés l'any 1954. La Rambla va ser un dels punts que més el sorprengué.

Descriu la Rambla d’una forma molt singular:

"Tret de les Rambles i els carrers estrets i tortuosos que hi desembocaven. Barcelona em va produir la impressió de ser una estranya barreja de Brooklin i Brussel·les".

Amb el seu amic Perlés surten de nit i prenen l'última copa en un dels locals del passeig, allà els sorprenen els enllustradors de sabates “com moscots lents: després, de dos en dos, com un eixam".

La relació de Miller amb Anais Nin té Barcelona com a teló de fons. Si bé no van coincidir, Anais hi va viure-hi una temporada i ho recorda als seus famosos diaris: “Barcelona era plena de vida i d'alegria. Anava a una escola religiosa i vaig aprendre el català”.

Altre punt de connexió entre Nin i Miller fou el fotògraf Brassaï. Tots tres es movien plegats al Paris de l'època surrealista. L'hongarès també visitaria Barcelona. potser animat pels comentaris del pintor Dalí sobre les obres de l'arquitecte Gaudí: "Baixant per la Rambla, Vàrem prendre el carrer Conde del Asalto actual Nou de la Rambla]. A l'entrada del qual s’aixeca el Palau Güell".

Maria Callas (1923-1977)

Maria Callas va visitar Barcelona l’any 1959 ^[27] per actuar al Gran Teatre del Liceu. En aquesta època els barcelonins afeccionats a l’òpera valoraven molt més la soprano Renata Tebaldi (1922-2004) per tant la seva actuació era força compromesa.

Maria Callas va tenir una vida força moguda, tant des del punt de vista artístic com del físic i sentimental. Ha estat considerada la cantant d’òpera més eminent del segle xx. Anomenada «La Divina».

Va estar acompanyada en tot moment pel seu marit, el seu inseparable caniche i la temuda periodista nord-americana de la premsa rosa Elsa Maxwell. El contracte va ser una mica abusiu. El Gran Teatre del Liceu era una institució privada i la Callas va percebre 6.500 dòlars americans per la seva actuació, una cache molt alta per l’època. El va tancar, com a responsable del Liceu, l’empresari Joan Antoni Pàmies.

La seva única actuació, el 5 de maig de 1959, va rebre, segons la premsa de l’època, una acollida “cordial i calorosa" i va interpretar àries de Verdi, Rossini i Puccini, entre d’altres. Algunes cròniques de l'endemà de l’actuació comentaren que el més destacat de l'actuació de la diva va ser la seva caché i no pas la seva veu.

María Callas va sortir a saludar acompanyada per qui va ser la seva professora de cant: Elvira de Hidalgo. L’aragonesa, que va estudiar en el Conservatori del Liceu, va ser també molt sol·licitada a Turquia, Italia i Grècia.

Poc després, el 21 de juny de 1959, es desencadena a Barcelona l'afer Galinsoga. El director del diari La Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, va proclamar en públic la frase «tots els catalans són una merda» perquè el mossèn Josep Maria Aragonès i Rebollar havia celebrat missa en català. Aquest fet va continuar amb la convocatòria de fer boicot al diari i la posterior destitució de Galinsoga cap a finals d’any, a petició del propi Comte de Godó. Va ser nomenat com a nou director del diari l’avi de l’ex-president d’Espanya en José María Aznar, en Manuel Aznar Zubigaray. Aquesta "victòria" popular va enfortir l'oposició catalana al franquisme i va obligar a una visita de Franco a Barcelona, en el marc de l'anomenada «Operación Cataluña» per mostrar una cara amable del règim als catalans. Tanmateix, la repressió existent va dur poc després a actes com els fets del Palau de la Música, on l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol i Soley va acabar jutjat per un consell de guerra i condemnat a set anys de presó.

Maria Callas va tornar a Barcelona l’any 1974. Va ser una visita d’incògnit per gravar un disc amb el seu amic Giuseppe di Stefano (1921-2008) i Montserrat Caballé (1933-2018). Es va allotjar a l’Hotel Manila de la Rambla (l’actual Hotel Le Méridien). Tot just un mes abans que ho fes el guitarrista Frank Zappa, que va actuar a Badalona el 26 d’octubre de 1974 amb la seva banda «The Mothers of Invention».

Com a curiositat, al nombre 11 del carrer Petritxol, molt a prop de La Rambla, hi ha una placa dedicada a Montserrat Caballé des de l’any 1984. La placa recorda que allà, a la Casa Comella, hi va treballar l’any 1950 quant tenia tan sols 17 anys. Una malaltia del seu pare va provocar que es posés a treballar en una fàbrica durant el dia, tot continuant les classes al Liceu al vespre. En algun moment va haver de deixar els estudis per fer més hores i poder pagar una intervenció quirúrgica del seu pare. I va ser aleshores, l’any 1950, quant va obtenir una beca per continuar els seus estudis al Conservatori del Liceu. La resta és història. Acabaria triomfant als teatres d'òpera més importants del món. Quan va actuar a Nova York, el crític musical del New York Times va escriure: “Renata Tebaldi més Maria Callas igual a Montserrat Caballé”.

Gabriel García Márquez (1927-2014)

Després d'escriure Cent anys de solitud, García Márquez s'instal·la a Barcelona, on viurà entre novembre de 1967 i 1975, relacionant-se amb nombrosos intel·lectuals. Viu al carrer de Caponata, 6, al barri de Sarrià, molt a prop de la casa de Mario Vargas Llosa.

El 1960 Carme Balcells i Segalà (1930-2015) entra a treballar a Seix Barral. Posteriorment funda l'Agència Literària Carmen Balcells, responsable en gran part del boom de la literatura sud-americana de l’època, representant autors com Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar, Carlos Fuentes, Pablo Neruda, Miguel Delibes, Álvaro Mutis, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre, Gonzalo Torrente Ballester, Manuel Vázquez Montalbán, José Luis Sampedro, Terenci Moix, Juan Carlos Onetti, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Juan Goytisolo, Alfredo Bryce Echenique, Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Isabel Allende, Rosa Montero o Gustavo Martín Garzo.

Carme Balcells coneix Gabo, pseudònim de García Márquez, l’any 1965 i acabaran sent grans amics, encara que en un principi el va qualificar com “un home antipàtic i pretensiós”. Acabaran establint una relació molt curiosa i lucrativa. Es diu que en una ocasió Gabo li va preguntar a Carme: ¿Me quieres, Carmen? I ella li va respondre: “No puedo contestar a esa pregunta Gabo, porque eres el 36,2 por ciento de mis ingresos”.

A la zona de la part alta de la Diagonal els nens de bona família es reunien a la discoteca Bocaccio, que havia estat inaugurada el 13 de febrer de 1967 al soterrani del número 505 del carrer Muntaner, amb Teresa Gimpera com a musa del local.

Allà s’hi trobaven també actors, actrius, directors, productors, ... El que es coneixia a l’època com la gauche divine. La gent famosa de l’època, en un espai on la dictadura hi tenia prohibida l’entrada. Un espai de llibertat absoluta per qui s’ho podia permetre. La mateixa Teresa Gimpera va dir anys més tard: “En Bocaccio descubrimos que las mujeres servíamos para algo. Éramos respetadas. El uso de la píldora ayudó a que pudiéramos follar con quien nos diera la gana”. La sala va tancar l’any 1985, ja en plena democràcia.

Gabo va escriure a Barcelona “El otoño del patriarca” (1975). Va viure també la vida cultural i nocturna de la ciutat. En particular va dir de La Rambla que hi havien "gringos despistats i suculentes sueques gairebé nues” i la va incloure en el seu conte “Sólo vine a hablar por teléfono”.

Conjuntament amb José Donoso, Alfredo Bryce Echenique, Mario Vargas Llosa, Josep Maria Castellet, els germans Goytisolo i Juan Marsé era també un habitual del Bocaccio.

Gabo va qualificar Barcelona com una ciutat “bella, llunàtica i indesxifrable".

Barak Obama (1961-)

El juny (o juliol) de 1988 Barka Obama va allotjar-se a Barcelona. Va arribar de nit, en autobús, procedent de Madrid i camí de Kenia, on hi volia trobar les seves arrels africanes.

Probablement el viatge va finalitzar a l’antiga Estació del Nord. Tot es dedueix del que ell mateix escriu en un dels seus llibres, Los sueños de mi padre (a les pp. 280-281 de l’edició espanyola). Probablement allà “Poc abans de la matinada ens varen deixar en una antiga estació d’autobusos i el meu amic va fer un gest per que m’apropés a una curta i gruixuda palmera que creixia a un cantó del carrer”.

Arriba a Barcelona de matinada, amb un company circumstancial de viatge del qual no en recorda el seu nom, ha oblidat com es deia aquell “fantasma (···) Quin era el seu nom? Ara no el puc recordar (era) un afamat més, lluny de la seva llar, un dels molts fills de les antigues colònies (...) obrint esquerdes en les barricades dels seus propis amos, fent la seva pròpia i esparracada invasió”. L’havia conegut en una parada de la carretera de l’autobús de Madrid a Barcelona. Obama jugava a billar i ell se li va apropar. Era un temporer senegalès que parlava, com ell mateix, “un defectuós espanyol”.

A la vella estació, sota la palmera ^[28], un d’ells ofereix a l’altre un raspall de dents i una ampolla d’aigua per rentar-se. Desprès van camí de La Rambla.

Obama era un viatger pobre, de pocs recursos. Seguia les recomanacions de la guia de viatge Let’s go (Harvard Student Agency, 1988) pensada per a viatges econòmics, amb allotjaments en pensions i hotels de baix cost. Potser l’Hostal Noya, a la Rambla, l’Hostal Mari Luz, al carrer Palau. O potser l’Hotel Kabul, a la Plaça Reial i va visitar la famosa sala de jazz Jamboree, que en aquella època oferia rumba catalana fins a altes hores de la matinada.

En aquells temps, al Maresme, la colònia de gambians i senegalesos que treballen els seus camps feia ja temps que s’hi havia instal·lat com el primer contingent de ma d’obra estrangera. Potser ara, un d’ells no recorda que un dia va conèixer al futur president dels EEUU.

Stephen William Hawking (1942-2018)

El mateix any, 1988, també va visitar Barcelona el físic teòric, astrofísic, cosmòleg i divulgador científic anglès Stephen William Hawking. Es va hostatjar al que llavors es deia Hotel Ramada Renaissance, a la cantonada de la Rambla i Pintor Fortuny, tal com ens relata Lluís Permanyer en un article molt posterior de La Vanguardia ^[29].

Va venir acompanyat per la seva esposa, Jane, el seu fill i tres ajudants. Assumpció Gausa, esposa de Lluís Permanyer, era l’encarregada de les relacions públiques del Grup Editorial Grijalbo que els havia convidat.

Passejant per la Rambla va comentar que el millor del passeig eren els quioscs, que a més de vendre premsa i pornografia oferien també poesia, literatura, ciència i assaig. En un d’ells es va sorprendre de trobar un exemplar del seu llibre Una història del temps.

Varen sopar a la Plaça Reial i més tard li varen comprar una samarreta del Barça al seu fill Timothy, de nou anys d’edat.

També varen visitar el Palau de la Música, el Museu Picasso, l'Església de Santa Maria del Mar, la Casa Batlló i l'Ajuntament, convidat per l'alcalde Pasqual Maragall.

Varen fer un passeig amb les Golondrines i varen deixar que el seu fill la tripulés uns moments. També varen visitar el Parc Zoològic.

Les bones sensacions de la seva estada a Barcelona varen ajudar molt a que Hawking acceptés posteriorment fer el discurs inaugural de los Jocs Paralímpics del 1992 a Barcelona.

Bibliografia

• Lluís Permanyer, 1000 Testimonis sobre Barcelona, Editorial La Campana, 2007, ISBN: 978-84-96735-05-7
• Ignasi Riera, Viatgers de Barcelona, Editorial Ollero y Ramos, Editores, 2000, ISBN: 978-84-7895-143-7

Jordi Coll Vera - 2023