Introducció
Es tractarà aquí del tema dels indians a Barcelona. Els “americanos”, tal com la gent els coneixia en la seva època, principalment a finals del segle xix. Molts dels grans personatges de la Barcelona de finals de segle xix i principis o mitjans del segle xx ho eren. Tal com també hi són presents a altres ciutats com Torredembarra, Begur o Sitges, on la seva petjada és encara molt més evident.
Es tracta de noms i cognoms molt coneguts. Grans promotors de la indústria, la construcció, l'enginyeria o també d’importants mecenatges culturals.
Quan es parla d'indians ens referim a les colònies espanyoles d’Amèrica, principalment Cuba, i les illes Filipines. Tal com reflecteix la imatge de la dreta, corresponent a les instal·lacions del famós Rom Bacardí. Companyia fundada per Facund Bacardí i Massó (1815-1886) l’any 1861 [1].
Del grup independentista de Santiago de Cuba va sorgir l’estelada, inspirada en la bandera cubana i amb un triangle de reminiscències maçòniques. Vicenç Albert Ballester, considerat el seu creador, era a l’illa en el moment de la independència cubana el 1898. Els nuclis catalanistes cubans van ser molt actius a inicis del segle XX. Entre els principals suports de Francesc Macià i Estat Català hi havia activistes establerts a Cuba, com Josep Conangla, qui va ser un dels impulsors de la publicació La Nova Catalunya i va ser un el redactor principal de la Constitució de l’Havana, el projecte de Macià de text constitucional per una Catalunya independent que es va elaborar el 1928.
Els indians
No tots els catalans que varen emigrar ho varen fer pel mateix motiu.
Generalment eren homes joves, sovint d’uns 14 15 anys, pobres i sense futur, en edat de reclutament militar i d’anar a la guerra, que buscaven l'aventura de les Amèriques.
Els indians, en general, varen destinar les seves fortunes a l'agricultura, al comerç, a la indústria i als mitjans de transport. En aquella època, els principals transports eren els carruatges de cavalls i, si es volia anar més lluny, els vaixells i els ferrocarrils de vapor.
L'indià que va invertir la seva fortuna en la construcció de vaixells es coneix com a navilier. A més de la construcció de les embarcacions, es dedicava també al transport marítim.
La Compañía Trasatlántica de transports marítims va ser fundada, el 1850, per Antoni López i López —marquès de Comillas amb el nom d’Antonio López y Compañía. El 1861 obté en exclusiva els transports entre l’estat espanyol i les Antilles —amb el monopoli en el transport de passatgers i correu entre la península i les illes de Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo— i, des del 1877, també línies amb altres països sud-americans, les Filipines, etc.
El 1881 l’empresa es trasllada a Barcelona amb el seu nom actual i prospera considerablement durant l’època de la Febre d’Or. Supera la crisi que suposa la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines (1898) i el 1914 és sens dubte la companyia marítima més important d’Espanya, amb 23 vapors en actiu (tonatge brut de 105.099 tones) i serveis propis o combinats, mercants i de passatgers, que cobreixen la major part del món.
Actualment encara serveix, entre altres, les línies marítimes de Barcelona a La Guaira i Veracruz, per València i Cadis.
A la imatge anterior es mostra publicitat de la Compañía, la Fragata Marcelino Jané i el vapor correu Montserrat.
Del monopoli al lliure comerç
La seva expansió és impressionant. El 1784 hi ha a la ciutat 79 manufactures d'estampats que donen feina a més de 8.000 obrers. Les guerres i les revolucions del canvi de segle les deixen sense mercats exteriors, però no acaben amb elles. Al contrari, es veuen abocats a apostar per canvis tecnològics. Comença així un intens procés de mecanització.
Fàbrica d’indianes dels germans Wetter (Joseph Gabriel Rossetti, Archaeological and Ethnographical Museum (Orange, France)
A Barcelona, la família Bonaplata funda La España Industrial. Barcelona canvia, hi proliferen fàbriques d'indianes que modifiquen de manera gradual i radical la cara i les fronteres de la ciutat.
Els fabricants d'indianes constitueixen el nucli inicial de la burgesia industrial barcelonina. Procedents del comerç, de la menestralia i de la mateixa manufactura, impulsen el creixement de la manufactura cotonera i en propicien la transformació. Els altres grans protagonistes de l'arrencada industrial, els treballadors, procedeixen inicialment dels gremis tèxtils. Aquesta força laboral incorpora un bon nombre de dones i nens, i no triga a ampliar la seva procedència social amb jornalers provinents dels medis rurals. En la seva formació — eminentment pràctica— com també en la dels empresaris, varen tenir-hi un paper rellevant les escoles de la Junta de Comerç.
Una manufactura de dimensions excepcionals, 1783-1796
Durant l'últim quart del segle xviii la manufactura d'indianes assoleix a Barcelona unes dimensions realment excepcionals en l'Europa de l'època, tant pel que fa al nombre d'establiments com a la mà d'obra ocupada. La clau d'aquest gran creixement és l'especialització de bona part de les fàbriques barcelonines en l'estampació de teles de lli importades en cru del nord d'Europa, que després són massivament exportades a les colònies americanes. Aquesta especialització, que té el seu màxim desenvolupament entre 1783 i 1796, omple Barcelona de fàbriques i la converteix en una de les capitals de la manufactura europea.
L’aposta pel canvi tècnic en un context de crisi, 1797-1833.
El comerç d’esclaus
També els Xifrè i Casas, Biada i Bunyol, Güell i Ferrer, Gomà, Vidal-Quadras, Bosch i Alsina, Torrent i Carbonell, Espriu, Canela i Raventós i Milà de la Roca.
Molts pobles del litoral de Catalunya estan vinculats a aquest fet. El cas és que, en aquella època, tota la societat era esclavista i totes les plantacions tenien més o menys esclaus, segons la seva capacitat econòmica.
Segons Víctor Yustres, entre 1790 i 1820 «el tràfic d’esclaus català va representar un 7,5% del total de naus negreres de tot el món arribades a l’illa i un 24,7% de les espanyoles. En total, es calcula que els comerciants catalans van portar més de 30.000 esclaus –més del 15% del total– a Cuba des de l’Àfrica i altres illes antillanes. (…) S’estima que els vaixells negrers catalans van fer fins a 220 rutes il·legals per comerciar amb esclaus».
Un cop tornaven a Espanya reinvertien les seves immenses fortunes, sovint tacades de sang, en grans inversions en infraestructures, en finançar obres socials, ... Una de les seves reinversions és la del ferrocarril Barcelona-Mataró.
El ferrocarril Barcelona-Mataró
La construcció del ferrocarril a Catalunya va ser possible gràcies a diverses empreses promogudes per indians. El primer tren que es va inaugurar a l'Estat espanyol va ser a la colònia de Cuba el 1837 i va unir la capital de l'illa, l'Havana, amb la regió de Güines. Es tractava de la segona línia ferroviària d'Amèrica i la quarta del món.
A la península, el primer tren que va circular va unir les ciutats de Barcelona i Mataró l'any 1848 i va ser promogut per l'indià Miquel Biada Bunyol —també identificat com a esclavista- que també havia participat en la construcció del primer tren a Cuba.
El 28 d’octubre de 1848 sortia de Barcelona el tren que inaugurava el transport ferroviari en la península Ibèrica. Un trajecte de 28,25 quilòmetres fins Mataró que va suposar tota una revolució en l’època i que no hauria estat possible sense la promoció de l’industrial mataroní Miquel Biada, que havia mort uns mesos abans de la inauguració.
Els Güells
La Maquinista Terrestre i Marítima
El 14 de setembre de 1855 es funda La Maquinista Terrestre i Marítima, una de les fàbriques pioneres de la Revolució Industrial catalana i una de les factories més emblemàtiques del procés de proletarització de la societat barcelonina.
La Maquinista naixia a partir de la fusió dels tallers metal·lúrgics Esparó i La Barcelonesa. En aquell acte hi prendrien part els magnats de la indústria catalana Ramon Bonaplata (descendent dels fundadors del Vapor Bonaplata, la primera fàbrica barcelonina que va emprar la màquina de vapor), Josep Serra, José Antonio de Mendiguren i Joan Güell.
La Maquinista es va establir inicialment al barri barceloní del Raval, però el creixement continu de la producció va obligar a emplaçar-la al barri de la Barceloneta.
Les instal·lacions de la Barceloneta ocupaven una superfície de 17.500 metres quadrats que concentraven la tasca de 1.200 treballadors. Des de l'inici va ser la principal empresa de transformacions metàl·liques del país i va contribuir, decisivament, a les transformacions socials i culturals que impulsava la industrialització.
Eusebi Güell
En 1901, Eusebi Güell igual que el seu pare es dedica als negocis, funda la Companyia General d'Asfalts i Portland, Asland.
El 1871 es casa amb Isabel López Bru, filla del Marquès de Comillas, ajuntant-se així dues nissagues molt riques i poderoses.
Va ser conseller de les empreses de la família de la seva esposa: Banc Hispano Colonial, Companyia General de Tabacos de Filipines, Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya entre moltes d'altres.
El Palau Güell, al carrer Nou de la Rambla, 3-5, és un exemple de la vinculació entre la immensa riquesa derivada dels indians i determinats edificis de Barcelona. Eusebi Güell el va fer construir l’any 1888.
Josep Xifré i Casas
Josep Xifré i Casas (1777–856) neix a Arenys de Mar i fa una gran fortuna a Cuba i als Estats Units amb el tràfec d’esclaus, la ramaderia, la compra de terrenys, la construcció, la borsa de Nova York i el monopoli de l’adobat de la pell a tota l’illa de Cuba. Es retira a Barcelona i, l’any 1835, fa construir les cases del Pla de Palau, anomenades popularment els Porxos d'en Xifré. Un edifici molt modern per l’època, sent el primer amb aigua de dipòsit. A Arenys de Mar fa construir un hospital per a pobres (tal com ja s’ha comentat a l’inici d’aquest treball). Va ser considerat l'home més ric d'Espanya al segle XIX.
Era vinculat a la maçoneria, com es pot veure en aquesta imatge de l’edifici on es pot llegir Urania coeli motus scrutatur et astra ("El moviment del cel i les estrelles és observat per Urania"). A l’edifici s’hi pensava també construir un observatori astronòmic que mai es va realitzar.
Hi trobarem també els dotze signes del zodíac distribuïts al llarg de la façana de l’edifici. Cadascun corresponent a un dels dotze processos alquímics. I també centenars de caduceus d’Hermes, tan a la façana com repartits per les baranes dels balcons.
A més, el rellotge d’Urania únicament mostra els punts horaris 1, 2, 3, 6, 9 i 12 (en nombres romans). Sumats fan 33, el grau màxim de mestre maçó en el Ritus Escocès Antic i Acceptat de la maçoneria.
La maçoneria en l’època d’en Xifré era una important font de contactes entre gent de negocis d’alt nivell.
Antonio López López
Antonio López y López (1817-1883) neix a Comillas (Santander) en una família molt humil. Destacat navilier i comerciant espanyol durant el segle xix. Empresari a les colònies espanyoles d'Amèrica que va tornar com un indià a Barcelona, on va fundar diverses entitats i empreses ja comentades anteriorment.
Molt jovenet, amb menys de dotze anys, marxa a Lebrija (Sevilla), on hi té una tieta. Treballa de dependent en la modesta hostatgeria i casa de menjars de la seva cosina durant dos anys. Per raons desconegudes torna a Comillas i, entre els anys 1831 i 1839, decideix emigrar precipitadament a Cuba on hi farà una gran fortuna de maneres força controvertides [8].
Mor l’any 1883 i un any més tard s’hi erigeix una estàtua a Barcelona al Pla de Palau, amb el nom de plaça Antoni López, davant l’edifici de correus. L’estàtua, obra de Josep Oriol Mestres amb escultura original de Venanci Vallmitjana i coneguda popularment com “el negro Domingo”, va ser destruïda l’any 1936 al esclatar la Guerra Civil Espanyola i restituïda l’any 1944 per Frederic Marés. Finalment va ser retirada l’any 2018, al revisar-se la vida d’Antonio López com a negrer, i canviat el nom de la plaça per Idrissa Diallo (immigrant mort al centre d’internament de la Zona Franca) d’un cantó i Correus, de l’altre.
Durant poc temps s’hi instal·la sense permís de l’Ajuntament l’obra Humanitat, de l’escultor francès de carrer James Colomina que és ràpidament enretirada, quedant la base buida.
A la base de l’estàtua s´hi representen les figures següents:
- Dues figures femenines sostenen, una, un llibre de comptabilitat i l'altra, el caduceu de Mercuri. Al·legoria del Banco de Crédito Mercantil i del Banco Hispano Colonial, realitzat per Lluis Puiggener.
- Una figura femenina, amb un nen als peus, amb vestits al vent, sostenen una àncora amb una mà i un timó amb l'altra. Al·legoria de la Compañía Transatlántica Española de Rossend Nobas, autor del Mercurio del Bolsín, de la Quadriga de l'Aurora a la cascada del parc de la Ciutadella... i del monument a Joan Güell i Ferrer a la Gran Via.
- Dues figures de Francesc Ferrer Serratosa, al·legoria de la Compañía General de Tabacos de Filipinas.
- Dues figures femenines sobre rodes amb ales, sostenen els escuts d'Espanya i França. Al·legoria de la Unión de Ferrocarriles con Francia, realitzada per Joan Roig i Solé.
També hi ha uns versos de Jacint Verdaguer i una frase del rei Alfonso XII elogiant la figura d’Antonio López.
Per cert, també van tirar a terra l'escultura de Joan Güell, que tornem a tenir allà als jardins que hi ha a Gran Via amb Passeig de Gràcia, la seva escultura està allà.
La part fosca de la seva vida va ser airejada pel seu cunyat Francesc Bru [9]. Allà s’hi diu textualment:
“Este libro no es una venganza ni una especulación como puedan tal vez suponer almas viles que juzgan a los demás por sus propios sentimientos. Este libro es principalmente un castigo y después una vindicación (...) Muchísimo he vacilado antes de darlo a luz. Soy enemigo del escándalo por temperamento y educación (...) Son estas páginas un justo castigo a la orgullosa insolencia, a la necia fatuidad, a los perversos sentimientos de su familia principalmente de su hijo y continuador (...)
Al escribirlas cumplo mi deber. Tengo el convencimiento que soy la piedra que ha de atascar el carro de la inmensa fortuna de los marqueses de Comillas. Díceme el corazón que he de ser el David de ese Goliat de los millones.
Su ilustración era casi nula, poseyendo casi únicamente las superficiales y vulgares nociones adquiridas con la lectura de algún periódico y lo que su excelente memoria retenía de las conversaciones tenidas y de los debates a que cual mudo asistía o cual estatua presidía. No poseía idiomas, ni profundos conocimientos de cálculo, ni conocía el globo comercial, ni sabía una palabra de legislación mercantil comparada ni tenía noción de la ciencia económica, ni jamás supo estudiar las necesidades financieras de los mercados, ni comprender las causas de las fluctuaciones en éstos de los valores (...)
Si el comercio fuese el arte de explotar al prójimo abusando de sus necesidades (...) Si se admitiese el funesto principio que en materia de negocios, son lícitos todos los medios sin excepción con tal que no caigan bajo la jurisdicción del código penal, el engaño, el fraude, la superchería (...) Si esto se elevase a la categoría de principio indiscutible Antonio López y López poseía para el comercio y los negocios cualidades naturales en grado máximo y superlativo: era casi un genio (...)
Pero si se considera al comercio como una honrosa y noble profesión. Si se reconoce que el comercio es una mediación entre el productor y el consumidor, que favoreciendo los intereses de ambos favorece también los del tercero o mediador. Si se sienta el principio que los hombres de negocios deben facilitar las transacciones entre particulares, cooperar al desarrollo y circulación general de la riqueza particular y pública, ayudar a sobrellevar y esforzarse en dominar las terribles crisis económicas...
Antonio López cerebro activo siempre caldeado por el afán del lucro, ganancia a todo trance.
¿Quiere saberse ahora el comercio que el insigne Antonio López hacia? Traficaba en carne humana; era comerciante negrero. Compraba en Santiago negro a bajo precio y lo enviaba a La Habana y a otros puntos de la isla, donde los vendía con más o menos ganancias, pero siempre con una ganancia muy alta, porque como la trata estaba prohibida y castigada, había falta de brazos y los negros eran muy buscados (...)
López se entendía con los capitanes negreros, y a la llegada de los buques, compraba todo el cargamento, o la mayor parte de él, en compañía de otros o sin ella ... De este modo ganó muchísimo dinero”.
S’ha de dir però que no aportava cap prova del que afirmava i que va ser perseguit per la justícia i empresonat per fer afirmacions semblants sense cap base demostrable. Encara que és probable que fos cert tot o part del que afirma, mai s’ha pogut demostrar de manera fefaent. Potser tot era simplement una venjança familiar per una qüestió d’herències.
A Barcelona Antonio López va viure al Palau Moja, situat als carrers Rambla, 118, Portaferrissa, 1. Va fixar-hi la seva residència a partir de 1875 i va instal·lar al segon pis les oficines de la Compañía Trasatlántica. Entre 1876 i 1891 hi va residir també Jacint Verdaguer, capellà privat i almoiner dels Comillas, encarregat de fer missa cada matí en memòria del primogènit d’Antonio López que mort d'unes febres.
L’edifici va ser força espoliat i malmès durant la Guerra Civil Espanyola i l’any 1981 la Generalitat de Catalunya va comprar l’edifici i va efectuar-hi una acurada restauració.
Davant del Palau Moja es situava la seu de la Companyia General de Tabacs de Filipines (Rambla, 109, Pintor Fortuny, 1-3 i Xuclà, 8) actualment la seu d’un hotel.
L’Eixample
Veiem ara la petjada d’altres indians a Barcelona, per a fer-ho ens traslladem al seu Eixample.
Hi trobem la casa de Manuel Malagrida, al Passeig de Gràcia, 27. Industrial olotí que va fer fortuna a l’Argentina amb el tabac. L’edifici va ser dissenyat i edificat a principis del segle XX, entre el 1905 i el 1908, per l'arquitecte Joaquim Codina i Matalí, la seva façana és plena d'elements modernistes, com els relleus florals i les baranes de ferro forjat. Està coronada per una petita cúpula en forma de golfes amb teulada de pissarra i un penell de ferro forjat que originalment era daurat. Els detalls escultòrics es repeteixen a tota la façana, a les bases dels preciosos balcons dels pisos superiors —tancats amb baranes de formes modernistes en ferro forjat— i a les columnes que basteixen les obertures del pis superior i també de la planta principal. Destaquen les dues tribunes de grans finestrals a costat i costat d'una magnífica balconada central, també ornamentada amb detalls escultòrics. Interiors de luxe L'interior de la Casa Malagrida és impressionant: el vestíbul, de marbre blanc amb vetes grises, està dominat per una escala imponent que es corba prenent formes típicament modernistes. Al sostre, frescos emmarcats en tons daurats.
També hi trobem un edifici més conegut per ser la seu dels desapareguts Magatzems El Siglo. L'indià de Madrid, Eduardo Conde va fer fortuna a l'Havana començant com a dependent de comerç i a la tornada va fundar a Barcelona l’any 1878 la primera gran superfície, els Grandes Almacenes El Siglo, primer a la Rambla i després al carrer Pelai. L’edifici va ser destruït per un incendi el 27 de desembre del 1932. A Sarrià va construir el palau de la Vil·la Cecília en homenatge a la seva dona.
Al carrer Aragó 241 hi trobem el Colmado Quílez. Iniciativa de l’indià de Palamós Ramon Botet, farmacèutic enriquit a Cuba i Filipines.
Jordi Coll Vera - 2024