Introducció

Es tractarà en aquest estudi la historiografia de la Prehistòria a Catalunya. D’on venim, la història dels estudis prehistòrics i també la part de l'arqueologia més clàssica, sobretot la història dels estudis sobre la prehistòria catalana.

Tot comença durant el segle XIX més enllà de les nostres fronteres i, de mica en mica, els estudis es van introduint a Catalunya, principalment per iniciativa particular d’afeccionats catalans. Posteriorment els estudis continuen amb excavacions dirigides ja per arqueòlegs professionals, amb la participació directa d’universitats i institucions científiques, fins arribar a les estructures universitàries actuals.

Inicis de l’estudi de la Prehistòria

Els estudis de la prehistòria des del punt de vista antropològic s’inicien amb Charles Darwin (1809-1882) i les seves conegudes publicacions científiques.

Estudis que varen provocar nombroses polèmiques i controvèrsies, tant en la comunitat científica de l’època com en la societat en general, en particular en ateneus i llocs de reunió de lliurepensadors de l’època. Polèmiques sovint d’origen religiós al no voler acceptar que l’home era una animal com tots els altres, amb una història evolutiva prèvia, no creat especialment per Déu i dotat de poder absolut sobre la natura.

No és casualitat que la fàbrica de l’Anís del Mono es fundés l’any 1870, en plena revolució liberal. Un moment bo per importar a casa nostra les noves idees que venien de l’estranger. El liberalisme ideològic era un terreny adobat per a la ciència i l’estudi de la prehistòria en particular.

És una mica bans, l’any 1846, que Boucher de Perthes (1788-1868), funda els estudis de la prehistòria al identificar com d’origen humà la troballa d’unes destrals, uns bifaços, a la vora del riu Sena, prop de París. Aquesta es considera la primera evidència científica de que la humanitat havia viscut una prehistòria. Boucher és doncs considerat el pare dels estudis sobre la prehistòria.

A partir d’aquí es fan noves troballes en excavacions a la zona de la Dordonya, un departament del sud-oest de França, durant la dècada de 1860. On es troben els famosos bisons esculpits a la Fourneau du Diable i el peix de l'abri du Poisson.

L’estudi de la Prehistòria a Catalunya

A Catalunya, és mossèn Josep Catà, l’any 1866, qui descobreix la cavitat de la Bora Gran d'en Carreres, a Serinyà (Pla de l’Estany, Girona), al costat del Llac de Banyoles. ^[1]

El 1882, l’arqueòleg francès Edouard Harlé (1850-1922) s’interessa pel lloc, i és el farmacèutic de Banyoles i afeccionat a l’arqueologia Pere Alsius i Torrent (1839-1915), reconegut com a pare de l’arqueologia a Catalunya, qui empren les primeres excavacions arqueològiques a la Bora Gran, que ben aviat s’identifica com un jaciment ocupat en època prehistòrica per gent de la civilització del magdalenià.

Durant les excavacions s’hi troben nombroses restes d’arpons, puntes,... i és especialment important la troballa de la nomenada mandíbula de Banyoles. Troballa feta l’any 1887 per uns picapedrers de la pedrera de travertí que li varen comunicar a Pere Alsius que havien trobat uns ossos amb dents. Aquest va identificar la troballa com a molt antiga, ràpidament va tenir molt de ressò internacional i es va identificar com a restes de Neanderthal ^[2]. La mandíbula va ser restaurada i netejada els anys 1960 fins l’aspecte actual. Sent la primera gran descoberta del paleolític català.

A Catalunya, els primers erudits que s’interessen per l’estudi de la Prehistòria, abans de ser en mans de la Universitat, són gent de diverses procedències que van trobant restes arqueològiques i antropològiques. És l’època dels excursionistes de la Renaixença, principalment membres del Centre Excursionista de Catalunya, que van pasturant el país, fent salut i coneixent i fent conèixer Catalunya. Així és com es descobreixen coves, dòlmens, poblats ibèrics, ciutats emmurallades,... com a elements valuosos que cal conservar. Col·leccionistes privats, sovint mossens, que es munten un museu particular o diocesà amb les troballes.

Antoni de Bofarull i Brocà (1821-1892), historiador i arxiver a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, compila i dona a conèixer totes aquestes troballes inicials en la seva obra enciclopèdica “Història de Catalunya” ^[3].

Un afeccionat destacat va ser Amador Romaní i Guerra (1873-1930), un industrial paperer de Capellades, on hi va descobrir el famós Abric Romaní de Capellades, a la cinglera del Capelló, que es mostra a la imatge següent. Un jaciment arqueològic datat posteriorment en el paleolític mitjà.

L'abric és descobert el 9 d'Agost del 1909. Es tracta d'un jaciment de 17 metres de potència i 27 nivells arqueològics. La primera intervenció és iniciada per Amador Romaní , patrocinada per l'Institut d'Estudis Catalans i dirigida per Norbert Font i Sagué, conjuntament amb Lluís Maria Vidal. Amb la mort d’Amador Romaní l’any 1930 la excavació s’atura fins els anys 1950-1960 en els que Eduard Ripoll, amb la col·laboració de George Laplace i Henry de Lumley, la reprenen. Des de l’any 1983, sota la direcció d’Eudald Carbonell, s’han excavat 20 metres sota el sòl actual, amb una cronologia estimada de fa 70000 anys, en ple Paleolític mitjà, per tant d’Homo neanderthalensis. S'hi han recuperat restes òssies de cavalls, cérvols, rinoceronts, cabres, senglars, lleons,... juntament amb una gran varietat d'estris de pedra tallada, de sílex i negatius d'arbres. Tanmateix, la troballa més notable son més 200 fogars amb els que s’ha pogut datar l’excavació, a totes els nivells, per la tècnica del 14C. El 25 d'agost del 2022, s’hi troben els primers fragments ossis humans, al nivell arqueològic "R", concretament un fragment d'un crani de Neandertal de fa 60000 anys. Les troballes i la pròpia excavació es poden visitar al Nean Parc Prehistòric de Capellades.

L’arqueologia a Catalunya dins el context del Noucentisme

L’arqueologia no deixa de ser una ciència que ens permet visualitzar d’allà on venim. Durant el Noucentisme es potencia la cerca de les arrels de Catalunya, en particular amb l’impuls institucional d’Enric Prat de la Riba i la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’any 1907.

En els seus inicis, l’IEC dedica la major part dels seus recursos al jaciment d’Empúries, amb la idea de demostrar les arrels gregues i mediterrànies de Catalunya, l’ànima de Catalunya. Allà s’hi descobreix l’Esculapi com a troballa emblemàtica d’aquestes arrels.

El missatge, l’objectiu de fons, era la superioritat cultural de Catalunya respecte la resta de la Península Ibèrica, colonitzada pels Celtes, un poble culturalment molt més endarrerit que els Grecs. La prehistòria, com a ciència, no els interessava gaire, era tot més bé una qüestió política ^[4]. Tanmateix, la realitat científica és que a Empúries si segueix excavant avui en dia i també s’hi ha trobat restes arqueològiques d’origen celta en zones més allunyades de la costa, a pocs metres de la ciutat grega. També s’hi han trobat barrejats enterraments grecs i celtes.

Inici de la institucionalització. De l’IEC a la Universitat (1907-1916).

Un personatge clau en la institucionalització científica de l’arqueologia a Catalunya és sens dubte Pere Bosch i Gimpera (1891-1974). Inicia estudis de Dret però es passa a Filosofia, i s’especialitza en filologia clàssica. Amplia els seus estudis a Berlín, on el mestre Ulrich von Wilamowitz-Möllendorf el dirigeix cap a la prehistòria, allà coneix també a arqueòlegs notables com Gustaf Kossina (1858-1931) i Erich Schmidt (1897-1964). Incorpora hàbits de treball i estructures de recerca i docència que implementarà posteriorment a Catalunya. L'any 1915 és nomenat director del Servei d'Excavacions de l'IEC i professor dels Estudis Universitaris Catalans. El 26 de maig de 1916 és nomenat catedràtic d'Història Antiga a la Universitat de Barcelona i imparteix la seva primera classe de Prehistòria a una aula on ara és situada la capella. És aquest dia on es pot dir que comença la seva tasca acadèmica en el camp de la Prehistòria i de l’Arqueologia de Catalunya, junt amb els seus dos primers deixebles: Lluís Pericot i Garcia (1899-1978) i Alberto del Castillo Yurrita (1899-1976).

Com a director del Servei d’Excavacions investiga jaciments principalment a diversos poblats ibèrics a la zona del Baix Aragó (Calaceit, Massalió,...) i senta les bases de la cronologia ibèrica.

Bosch Gimpera és un personatge polièdric. El 1919, publica “Prehistòria catalana”. El mateix any planteja un projecte d’estatut de la universitat catalana ^[5] en el que es proposa una reforma estructural de la universitat espanyola a partir de la universitat catalana. Reforma que posarà en marxa l’any 1934 quan serà nomenat rector de la Universitat Autònoma de Barcelona republicana.

Era un gran divulgador i tenia a més la idea de fer arribar la prehistòria a tothom, en particular en el món universitari.

A la Universitat hi va implantar tot un seguit d’importants modernitzacions en la docència, en tots els estudis que s’impartien. La titulació s’obtenia assistint a classe i fent un examen oral, davant un tribunal, al final de carrera.

A la imatge següent es mostra l’examen de conjunt de la secció d’Història de la llicenciatura de Filosofia i Lletres de Mercè Montañola i Salvador Espriu, realitzat el 23 de juny de 1936 a la biblioteca del Museu d’Arqueologia de Barcelona.

El tribunal és format, d’esquerra a dreta, per Alberto del Castillo, Joaquim Balcells, Pere Bosch Gimpera, Lluís Pericot i Carles Riba. Entre els assistents, Josep de Calasanç Serra Ràfols i Josep Colominas.

Assegut en una butaca mirant a la càmera, Salvador Espriu, esperant a ser examinat. També es mostra l’expedient acadèmic de Salvador Espriu amb l’assistí com a nota de curs de la Llicenciatura en Lletres ^[6].

De 1933 a 1936 hi ha un impacte molt gran de Bosch Gimpera en la universitat catalana. Del 1936 al 1939 esclata la guerra civil i tot se’n va en orris.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya

Bosch Gimpera tenia al cap des de petit que s'havia de fer un gran Museu d'Arqueologia de Catalunya. Finalment ho aconsegueix i el Museu s’instal·la a l’edifici del carrer Lleida de Barcelona, on encara hi és actualment, obrint les seves portes l’any 1935 amb ell com a director. ^[7][8]

Converteix el Museu en el seminari de recerca de la Universitat, amb la seva biblioteca, laboratori i dipòsits de materials, mentre que les classes es fan a l’edifici de la Plaça Universitat. Alhora en fa una gran difusió de la prehistòria i de l’arqueologia als mitjans de comunicació, premsa i radio, i impartint arreu nombroses conferències.

L'any 2024 es commemora el 50è aniversari de la mort de Pere Bosch Gimpera i el museu li ret homenatge, del 14 de novembre al 16 de març de 2025, amb la mostra temporal “Vaig somiar un museu”. Una selecció de fotografies conservades a l’arxiu històric del centre per conèixer i reconèixer la seva vida i la seva activitat acadèmica i museística.

Bosch Gimpera era també un personatge polític. Era militant d’Acció Republicana, partit catalanista no independentista. Després dels Fets de Maig de 1937 ^[9], accepta la Conselleria de Justícia de la Generalitat Republicana.

A les imatges següents el veiem, assegut a l’extrem dreta, en la foto oficial del Govern de Companys, a la dreta de Companys en Carles Pi i Sunyer (foto esquerra); assistint a un míting (foto mig); i acompanyat pel President Companys, el general Miaja, el general que va defensar Madrid el 1936, i els consellers Sbert i Vidiella (1938) (foto dreta).

Un aspecte que tindrà una important repercussió en l’arqueologia catalana és la planificació territorial impulsada per Bosch Gimpera. Des del control total de les seves estructures de recerca (Museu, Servei d’Excavacions i Universitat), lliga els professionals com Pericot, Serra Ràfols o Castillo a tota una xarxa d’afeccionats arreu del país que els informen puntualment de qualsevol descoberta sobre el terreny. Xarxa que inclou des de capellans, com Mn Serra i Vilaró, a metges, com Salvador Vilaseca, entre molts altres.

Any 1939. La postguerra.

L’any 1939, amb la pèrdua de la Guerra Civil per part del Govern de la República, totes les institucions creades al llarg de més de vint anys a la Universitat de Barcelona pateixen una fractura absoluta.

Bosch Gimpera s'exilia a Mèxic, on hi reestructurarà també posteriorment la recerca i docència de la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM), passant prèviament per França amb el convoi de la Universitat de Barcelona a finals de gener de 1939 ^[10]. Segueix però mantenint relacions amb els seus deixebles i post-deixebles, per exemple Lluís Pericot o Miquel Terradell i la seva dona Matilde Font.

A la Universitat de Barcelona és nomenat Catedràtic de Prehistòria i Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya (anomenat “Museo de Arqueología de la Diputación Provincial de Barcelona” ^[11]), el falangista de primera hora Martín Almagro Basch (1911-1984) que s’aprofita de la xarxa de col·laboradors generada per Bosch Gimpera (anomenada ara com “comisarios locales”) i continua utilitzant el Museu com a lloc de recerca dels seus alumnes de la Universitat.

Almagro no ho fa pas malament ^[12]. S’envolta de persones formades anteriorment amb Bosch Gimpera dins la Universitat i el Museu:

• Joan Maluquer de Motes i Nicolau (1915- 1988), deixeble de Bosch Gimpera i de Lluís Pericot.
• Miquel Tarradell i Mateu (1920-1995), deixeble de Lluís Pericot i Martín Almagro, figura clau de l'arqueologia catalana, que, amb vint anys d’edat, inicia els seus estudis el 1940.
• Antoni Arribas Palau (1926-2002), reclamat per treballar al Museu fins l’any 1965 que és nomenat catedràtic de prehistòria per la Universitat de Granada on hi crea la revista "Cuadernos de Prehistoria" fins a l'any 1979 i la seva dona Glòria Trias Rubiés (1925-2024).
• Pere de Palol i Salellas (1923-2005) i la seva dona, Mercè Muntanyola i Garriga (1912- 1997).
• Eduard Ripoll i Perelló (1923- 2006), deixeble de Lluís Pericot i conservador adjunt del Museu de 1947 a 1952 i conservador i director de 1961 a 1980.
• Ana María Muñoz (1932-2019) la primera dona catedràtica d’Arqueologia d’Espanya, per la UNED.
• Maria Petrus (1927-), que s’integra l’any 19578 al grup d’investigació de Lluís Pericot.

I d’altres que formen un important nucli d’investigadors de la Universitat de Barcelona i del Museu d’Arqueologia fins els anys 1960 o més endavant en algun cas.

La nova Estructura Estatal

Julio Martínez Santa-Olalla (1905- 1972), antic deixeble de Bosch Gimpera, supremacista ari i germanòfil. A l'octubre de 1940, quan Himmler va realitzar la seva cèlebre visita a Espanya, Santa-Olalla és assignat al seu seguici i l’acompanya a El Escorial, l'Alcàsser de Toledo, el Museu del Prado i el Museu Arqueològic Nacional. Ideòleg de l’arqueologia espanyola fins els anys 50, admirador dels Celtes, en contra dels Ibers.

L’arqueologia a Espanya s'estructura en comissaries. La "Comisaria Nacional de Excavaciones" i les "Comisarias de Zona" (regionals, provincials i locals). El primer comissari de zona a Catalunya va ser Martín Almagro, l’any 1954 Almagro marxa a Madrid a substituir en el càrrec de comissari nacional d Santa-Olalla ^[13] i el càrrec passa a Lluís Pericot, com a comissari responsable de Catalunya i les Illes Balears que manté l’estructura formada per afeccionats, que passen a ser comissaris provincials o locals. Josep M. Coromines, a Banyoles; Salvador Vilaseca, a Reus; Miquel Oliva, a Girona; Lluís Esteva Cruañas, a Sant Feliu de Guíxols; Lluís Díez Coronel, a Lleida;... Amb un control total de tot el que es feia en l’àmbit de la prehistòria i l’arqueologia a Catalunya.

La generació de la postguerra es projecta cap a Espanya (1940-1955)

Es conforma la nomenada "Escola Catalana d’Arqueologia", els erudits que varen estudiar entre els anys 1940 i 1955, que es projecta cap a les càtedres de l’Estat Espanyol. Joan Maluquer marxa a Salamanca, Pere de Palol a Valladolid, Antoni Arribas a Granada i més tard a Mallorca, Miquel Tarradell a València,... A Catalunya, amb Almagro i Pericot no tenien cap possibilitat d’ascendir dins l’escalafó acadèmic.

Hi ha una altra generació que inicia els estudis durant la dècada de l’any 1950, són persones que posteriorment moltes van destacar en el seu camp, però sempre dins un marc de molta competència interna i molts entrebancs. Alguns van fer carrera al Museu d'Arqueologia de Catalunya, altres a la Universitat, com l'Anna Maria Muñoz, la Glòria Trias, o la Maria Lluïsa Pericot, L'Eduard Ripoll va passar primer pel Museu i més tard per la Universitat. Formen la generació que tindrà el poder durant els anys 1960-70. En particular Eduard Ripoll, primer director del Museu d'Arqueologia i, a partir de 1968, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La ruptura

A partir de l'any 1959 es produeix una fractura, un distanciament, entre la Universitat de Barcelona, en aquells moments encara l'única universitat, i el Museu d'Arqueologia a Catalunya. Per primer cop després de Bosch i Almagro, el director del Museu i el catedràtic de la Universitat no són la mateixa persona. Durant els anys en que Lluís Pericot i Joan Maluquer són catedràtics a la Universitat, Eduard Ripoll és el director del Museu.

El distanciament s’escenifica clarament en la Biblioteca de la Universitat, que havia creat Bosch Gimpera l'any 1916. Dipositada al Museu, no és retornada a la UB, queda en poder de la Diputació, i després de la UAB, de la que Ripoll n'és professor a partir de 1968.

• Pericot i Maluquer funden un “Institut d'Arqueologia i Prehistòria” (1965) a la Universitat de Barcelona, la revista “PYRENAE”, i creen una biblioteca pròpia.
• Ripoll funda un “Instituto de Prehistoria y Arqueología” al Museu (1963) i controla la xarxa de comissaris locals, els permisos d'excavacions i la revista “Ampurias” fundada per Almagro el 1939.

La generació pont (1960s)

Durant la primera meitat dels anys 1960 estudien un seguit de futurs investigadors que serviran de pont amb els darrers deixebles directes de Bosch Gimpera (Pericot i Maluquer). En el camp de la prehistòria en podem destacar: María Eugenia Aubet Semmler (1943-2024), arqueòloga i historiadora, ​catedràtica de Prehistòria de la Universitat Pompeu Fabra, directora del Laboratori d’Arqueologia i especialitzada en l’Arqueologia fenícia-púnica; Emili Junyent Sánchez (1946-)​ format a la Universitat de Barcelona sota el mestratge del professor J. Maluquer de Motes, ha centrat la seva investigació en la cultura ibèrica, especialment en terres de Lleida, on ha dirigit, entre d’altres, el projecte dels Vilars d’Arbeca. Catedràtic de la Universitat de Lleida des del 1999. Entre les seves publicacions cal destacar “La Filiación cultural del horizonte ibérico antiguo en tierras catalanes” (1980) i la direcció del volum I de la “Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans” (1996); María Encarna Sanahuja (1948-2010), arqueòloga i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona; Vicenç Baldellou i Martínez (1947-2014), llicenciat en Història Antiga per la Universitat de Barcelona (1971), membre de l’Institut d'Arqueologia i Prehistòria, treballa a l’Aragó, on és durant quaranta anys director del Museu Arqueològic d’Osca, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1994);

L’any 1968 es crea la "Universitat Autònoma de Barcelona", amb l’especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia els anys 1968-69. Per primer cop s’hi formen especialistes en aquests camps de recerca. Les noves generacions investigadores s’especialitzen en diferents fases de la prehistòria.

La generació del 75 i la lluita pel poder

Els llicenciats en el camp de la Prehistòria i l'Arqueologia entre 1973 i 1977 (la generació del 75) representen un salt qualitatiu important per a Catalunya. A la Universitat de Barcelona es formen amb Maluquer, Tarradell i Palol, i a la Universitat Autònoma de Barcelona amb Ripoll. Són els primers estudiants en formar-se metodològicament a l'estranger, bàsicament a França (Laplace, Lumley, Guilaine... ^[14]) i a encapçalar nous projectes de recerca a partir de finals dels 70.

• A la UB:
• Narcís Soler i Masferrer (1948-), catedràtic de Prehistòria. Membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica del IEC. President de l'Institut d'Estudis Gironins. Membre del grup de recerca de la UdG "Arqueologia i Prehistòria". Membre de l'Institut de Recerca Històrica. El seu camp de recerca principal és el paleolític mitjà i superior de Catalunya. Dirigeix l'equip de la UdG que fa recerca sobre aquesta època als jaciments de Serinyà (Pla de l'Estany), especialment a la Cova de l'Arbreda. En els últims anys també ha dirigit projectes de cooperació amb el Sàhara Occidental, on l'equip de la UdG ha instal·lat el Museu Nacional del Poble Sahrauí, en el campament de refugiats del "27 de febrero" (Tinduf, Algèria). Inventariant i fen conèixer el patrimoni prehistòric d'aquell país, especialment l'art rupestre.
• Josep Tarrús i Galter (1949-), professor de prehistòria i història antiga a la delegació de Girona de la UNED, entre 1979-85, i des del 1977 conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. La seva recerca s’ha centrat en els períodes neolític i calcolític, sobretot a les comarques de l’Alt Empordà i la Garrotxa, on ha excavat coves d’habitació i sepulcrals, dòlmens, menhirs i poblats a l’aire lliure. Entre les seves nombroses publicacions destaquen “La cova sepulcral del Neolític Antic de l’Avellaner” (Cogolls, Les Planes d’Hostoles, La Garrotxa) (1990, en col·laboració), “El poblat lacustre neolític de la Draga”. Excavacions de 1990-1998 (2000, en col·laboració) i “Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i Cap de Creus” (Alt Empordà, Rosselló i Vallespir Oriental) (2002). Membre de la Comissió Assessora d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya des de l’any 2002.
• Vicente Llull (1949-), catedràtic de Prehistòria de la UAB. Especialista en la cultura talaiòtica de les Illes Balears, concretament en la prehistòria de Mallorca i Menorca. Ha dedicat gran part de la seva recerca a l’estudi de les societats prehistòriques insulars, centrant-se en temes com l’arqueologia social i les dinàmiques de poder. També ha estat involucrat en projectes d’excavacions arqueològiques i ha publicat nombrosos articles acadèmics sobre aquestes temàtiques.
• Jordi Estévez Escalera, es va formar a la UB i va ser catedràtic de Prehistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Reconegut pels seus treballs en teoria arqueològica i en l'estudi de les societats prehistòriques, amb un enfocament particular en l'arqueologia social i econòmica. Ha contribuït de manera significativa al desenvolupament de models teòrics sobre la dinàmica social i l'organització de les comunitats prehistòriques. A més, ha estat implicat en diversos projectes de recerca i ha publicat nombrosos treballs acadèmics.
• Assumpció Vila Mitjà (1948). Doctora en Prehistòria i Història Antiga (1981) i professora d'investigació del CSIC des de 1988. Especialista en anàlisi lític on introdueix la metodologia i tècniques de l'anàlisi funcional o traceologia a la península Ibèrica. El 1990 funda i dirigeix el Laboratori d'Arqueologia a l'IMF-CSIC de Barcelona, que el 2003 es converteix en el Departament d'Arqueologia i Antropologia, del qual també va ser directora. Compromesa amb el paper de les dones en la ciència, sòcia fundadora de l'Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues a Catalunya (AMIT-CAT) i membre de la Comissió Dona i Ciència de la Generalitat de Catalunya durant deu anys.
• Josep Maria Fullola Pericot (1953-), catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP). Ha desenvolupat una intensa activitat investigadora centrada en el Paleolític i el Neolític de la península Ibèrica. Entre les seves contribucions destacades s'inclouen nombroses excavacions arqueològiques i publicacions científiques que han aportat nous coneixements sobre les primeres societats humanes a la regió. A més, ha estat implicat en projectes internacionals i ha col·laborat amb altres institucions per avançar en l'estudi de la prehistòria.
• Núria Rafel i Fontanals (1954-), coneguda per l'estudi de les poblacions protohistòriques de Catalunya, sobretot a la zona de l’Ebre..
• A la UAB:
• Albert López i Mullor (1952- 2017), acabada la carrera amb premi extraordinari treballa un temps al Museu Arqueològic Nacional, anys més tard col·labora amb el Museu Arqueològic de Catalunya, primer com a investigador i més tard com a arqueòleg, a més de ser professor associat del Departament de Prehistòria i Història Antiga de la UAB i a la Universitat de Girona. El 1984, és nomenat responsable del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona.
• Maria Àngels Petit Mendizabal, cap d’estudis del grau d’Arqueologia de la UB des del 2010. Ha publicat tres llibres i dos-cents articles de divulgació, molts d’ells destinats al públic infantil i juvenil, ja que col·labora amb la revista Cavall Fort des de l’any 1999. Ha participat en una vintena de projectes museològics i de guionatge d’exposicions i films sobre arqueologia. Coordinadora del curs de postgrau de la Universitat de Barcelona de Gestió del Patrimoni Arqueològic (1990-1991) i del màster de Gestió del Patrimoni Històrico-Arqueològic (1992-1993). És presidenta de la Societat Catalana d’Arqueologia des del 1998.
• Aurora Martín i Ortega (1947), especialitzada en prehistòria, història antiga i arqueologia amb més de quaranta anys dedicats a la recerca i gestió de jaciments arqueològics gironins, amb el poblat ibèric d'Ullastret com a centre destacat de la seva carrera. Directora del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Ullastret.
• Eudald Carbonell i Roura (1953) deixeble d’Henri de Lumley. Llicenciat en filosofia i lletres per la UAB (1976), doctor en geologia del Quaternari a la Universitat Pierre et Marie Curie Paris VI (1986) i en geografia i història a la Universitat de Barcelona (1988). Col·labora amb el CSIC i el 1988 s’incorpora com a professor a la Universitat Rovira i Virgili (fins el 1991). Catedràtic de prehistòria des del 1999 a la delegació de la UB a Tarragona on hi impulsa la creació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) l’any 2004, que dirigeix fins el 2015. Ha dut a terme nombroses excavacions en jaciments europeus i africans, entre les quals destaquen les d’Atapuerca, des del 1978, sota la direcció d’Emiliano Aguirre, a qui succeeix el 1991 conjuntament amb José María Bermúdez de Castro i Juan Luis Arsuaga, i la de l’abric Romaní, que dirigeix des del 1983. Professor distingit de la Universitat Rovira i Virgili (2003), i membre del Capítol espanyol del Club de Roma i de l’Acadèmia de Ciències de Nova York. El 1997, premi Príncipe de Asturias en representació de l’equip d’Atapuerca. L’any 2000 reb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic, lliurada per la Generalitat de Catalunya, i el 2009 és guardonat amb el Premi Nacional de cultura.

La restitució de la Generalitat de Catalunya

Amb la restitució de la Generalitat (1977) es vol crear una estructura pròpia que assumeixi les competències en arqueologia en general i en prehistòria en particular, fet que genera una lluita interna pel seu control.

Es crea inicialment l’"Assemblea d'Arqueologia a Catalunya", entre els anys 1978 i 1981, de la que sorgeixen diverses propostes sense cap resultat concret donat que s’estableix la "Conselleria de Cultura" de la Generalitat, amb Max Cahner com a primer Conseller de Cultura. Aquest, amic íntim d’en Miquel Tarradell que és continuista de Bosch Gimpera, proposa una estructura diferent de la de la Assemblea d'Arqueologia a Catalunya.

Es fan però un seguit d'actuacions: Es crea el "Servei d'Arqueologia de la Generalitat" (1981) rememorant el nom del Servei d'Arqueologia d’abans de la Guerra Civil; Es controla la concessió de permisos d'excavacions arqueològiques; S’elaboren cartes arqueològiques de cada comarca amb el recull de tots els seus jaciments; Es fan públics tots els seus resultats i investigacions; S’aprova la Llei de Patrimoni Català (1993) en la que es clarifica el protocol de permisos i responsabilitats (sobre la "Ley de Patrimonio" de 1985).

No s’ha de perdre de vista però que durant tot aquest procés hi havia ja institucions, orgànicament ben estructurades, com la UB, la UAB, la UPF o l’l'Institut d'Estudis Catalans, on hi havien quedat integrats tota aquella gent successora de Bosch Gimpera, els afeccionats i els erudits locals, la gent que de forma benèvola contribuïa al coneixement de la prehistòria del país. Amb la nova Conselleria queden tots una mica desemparats, malgrat que la Universitat els segueix tenint en compte i s’agrupen sota el nom de "Grup d'Amics del Museu d'Arqueologia de Barcelona" (1983) i posteriorment com a "Societat Catalana d'Arqueologia", la única alternativa oberta en l’actualitat a la investigació arqueològica, on hi conviuen afeccionats i professionals, establint col·loquis, convenis i unes relacions de treball, d'amistat i de coneixement molt positives. Edita a més, des dels seus inicis, un full mensual on es registra l’evolució detallada de l’estudi de la Prehistòria i l’Arqueologia a Catalunya.

La Societat la funda en Josep Barberà i Farràs (1925-2003), un afeccionat d’alt nivell molt respectat dins els cercles acadèmics. Els premis “Barberà” a la tasca investigadora s’atorguen des de l’any 2004.

L’any 1991, es creen noves universitats catalanes amb estudis d’arqueologia, a més de la Universitat de Barcelona (1450) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968): la Universitat Rovira i Virgili (URV) a Tarragona, en col·laboració amb l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC), també situat a Tarragona; la Universitat de Girona (UdG) i la Universitat de Lleida (UdL).

Universitats que ofereixen estudis de grau, postgrau i recerca en arqueologia, amb programes que poden incloure col·laboracions amb institucions especialitzades com l'ICAC i projectes de camp arreu de Catalunya.

• Excavacions de la URV en els últims anys:
• Tàrraco (Tarragona), incloent-hi el fòrum, l’amfiteatre i altres estructures urbanes.
• Vila Romana dels Munts (Altafulla), en una luxosa vila romana propera a Tàrraco, que ha proporcionat una visió detallada de la vida aristocràtica romana.
• Castellot de la Roca Roja (Tivissa), en un jaciment ibèric en procés d’excavació des de fa anys, clau per a la comprensió de la cultura ibèrica en la zona de l’Ebre.
• Abric Romaní (Capellades), on s'estudien les ocupacions neandertals del Paleolític mitjà.
• Barranc de la Boella (La Canonja), on s’han trobat restes d'eines de pedra i fauna associades als primers homínids que habitaren la península Ibèrica fa més de 900.000 anys, amb troballes excepcionals com restes d'elefants i eines acheulianes.
• Molí del Salt (Vimbodí i Poblet), jaciment del Paleolític superior amb restes d'ocupacions humanes que mostren un alt grau de sofisticació en les tècniques de fabricació d'eines i en les estratègies de subsistència. Les excavacions han proporcionat importants dades sobre les poblacions caçadores-recol·lectores de fa uns 12.000 anys.
• Excavacions de la UdG en els últims anys:
• Sant Martí d'Empúries, ocupació grega i romana en la costa de l’Empordà.
• Ciutat ibèrica d’Ullastret, una de les més grans i millor conservades de la península.
• El Camp dels Ninots (Caldes de Malavella), jaciment fòssil i arqueològic del Pliocè amb restes ben conservades d'animals i humans prehistòrics.
• Castell de Sant Miquel (Girona), fortificació medieval han proporcionat informació clau sobre les estructures defensives i la vida a l’edat mitjana a la zona de Girona.
• L'Arbreda (Serinyà), un dels jaciments prehistòrics més rellevants del nord-est peninsular, amb ocupacions que van des del Paleolític mitjà fins al Paleolític superior. S'hi han trobat evidències de la transició entre els neandertals i els humans anatòmicament moderns, fet que ha estat clau per comprendre els canvis culturals i tecnològics d'aquest període.
• Cau de les Guilles (Roses), jaciment de gran importància per a l'estudi del Paleolític superior. Les excavacions han revelat ocupacions d'humans moderns, amb troballes d'instruments de pedra i restes faunístiques que ajuden a comprendre millor les estratègies de subsistència dels primers humans en aquesta àrea.
• Excavacions de la UdL en els últims anys:
• La Roca dels Bous (Sant Llorenç de Montgai), d’ocupació neandertal, amb troballes que han permès estudiar en detall les tècniques de subsistència i habitatge de fa més de 50.000 anys.
• El Molí del Salt (Vimbodí i Poblet) amb la UrV.
• Genó (Lleida): jaciment de l’Edat del Bronze, amb troballes de cabanes i estructures de defensa, que proporciona dades valuoses sobre les comunitats agràries prehistòriques.
• Coll del Moro (Gandesa), jaciment ibèric situat a la Terra Alta amb restes d'una gran fortificació i diverses estructures associades a un important centre polític i econòmic ibèric.
• Els Vilars (Arbeca), jaciment ibèric destacat i conegut per la seva excepcional fortalesa, que data del segle VIII aC fins al segle III aC. Única per la seva estructura defensiva, amb fossats i muralles que la fan una de les més ben conservades d'Europa.

Des de l’any 1986 tots els projectes de prehistòria s’articulen a través del "Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques" (SERP).

A Catalunya, a més de a les universitats, es fa recerca per part de museus, el CSIC, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat i d’altres.

Des del CSIC es dirigeixen pocs projectes a Catalunya. El Servei d’Arqueologia de la Generalitat ha pilotat molts projectes a Catalunya, especialment en art rupestre. Per part dels museus podem destacar-hi: el poblat neolític de la Draga (Museu Comarcal de Girona), les mines neolítiques de Can Tintorer (Museu de Gavà) i diverses excavacions, com Sant Pau del Camp o La Sagrera a Barcelona (Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona).

Entre els anys 1990 i la crisi de la construcció de l’any 2007 s’interessen per les excavacions moltes empreses privades, com un model de privatització a seguir.

L’any 2007 es signa a Catalunya el primer conveni col·lectiu d’Europa en el sector de l’arqueologia i la paleontologia.

Bibliografia

• BOSCH GIMPERA, P. (Pere), FONS RUBIÓ, FONS JOSEP M. HUERTAS, FONS JORDI CASTELLANOS, COL·LECCIÓ BANCO URQUIJO, FONS RUBIÓ, FONS JOSEP M. HUERTAS, FONS JORDI CASTELLANOS y COL·LECCIÓ BANCO URQUIJO, 1971. La Universitat i Catalunya. Barcelona: Edicions 62.
• Pere Bosch-Gimpera : Universitat Autònoma de Barcelona : 1933-1939, 1974. S.l: Comissió Bosch Gimpera.
• GRACIA ALONSO, F. y BOSCH GIMPERA, P. (Pere), 2015. Pensar la universitat : escrits de Pere Bosch Gimpera. Barcelona: Publicacion i Edicions de la Universitat de Barcelona. ISBN 9788491684039.
• BOSCH GIMPERA, P. (Pere), GRACIA ALONSO, F., FULLOLA PERICOT, J.M., VILANOVA, F., UNIVERSITAT DE BARCELONA., BIBLIOTECA DE CATALUNYA., UNIVERSITAT DE BARCELONA., BIBLIOTECA DE CATALUNYA. y FULLOLA PERICOT, J.M. (Josep M., 2002. 58 anys i 7 dies : correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot : (1919-1974). Barcelona: Universitat de Barcelona. ISBN 849239612X.
• COMAS, J., BIBLIOTECA BERGNES DE LAS CASAS, FONS RUBIÓ, BIBLIOTECA BERGNES DE LAS CASAS y FONS RUBIÓ, 1976. In memoriam Pedro Bosch-Gimpera, 1891-1974. México: UNAM.
• GRACIA ALONSO, F., 2013. Pere Bosch Gimpera : universidad, política, exilio. Madrid: Marcial Pons Historia. ISBN 84-92820-50-0.
• BARCELONA . DIPUTACIÓ. y BARCELONA . DIPUTACIÓ., 1986. Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona : 50 aniversari ; Museu secret. Barcelona: Diputació de Barcelona. Servei de Cultura.
• GRACIA ALONSO, F., 2017. Pere Bosch Gimpera. Deconstruyendo un mito para establecerlo de nuevo.
• CASASSAS, J., GRACIA ALONSO, F. i FULLOLA PERICOT, J.M. (Josep M., 2008. La Universitat de Barcelona : libertas perfundet omnia luce (1450. Barcelona: Universitat de Barcelona. ISBN 9788447532759.
• GRACIA ALONSO, F. i FULLOLA I PERICOT, J.M. (Josep M., 2016. 2 de octubre de 1916. El acceso de Pere Bosch Gimpera a la docencia universitaria o de cómo la oposición a una cátedra de Historia Antigua marcó el futuro de la Prehistoria en la universidad española. Pyrenae, vol. 47, no. 1, ISSN 0079-8215. DOI 10.1344/Pyrenae2016. vol 47 num 1.1.
• REIMOND, G., 2008. Francisco Gracia Alonso & Josep Maria Fullola Pericot, El sueño de una generación. El crucero universitario por el mediterráneo de 1933. Anabases, vol. 8, ISSN 1774-4296.
• FULLOLA PERICOT, J.M. y PETIT I MENDIZÁBAL, M.À., 2009. Francisco Gracia Alonso, La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956). Pyrenae, vol. 40, no. 2, ISSN 0079-8215.
• FULLOLA I PERICOT, J.M. (Josep M. y PETIT I MENDIZÀBAL, M.À., 2009. Gracia Alonso, Francisco: «La arqueologia durante el primer franquismo (1939-1956)» , ed. Bellaterra, Barcelona 2009. Pyrenae, ISSN 0079-8215.

Jordi Coll Vera - 2024