Introducció

Es podria afirmar que hi ha dos aspectes fonamentals que ens fan i ens han fet humans: l'evolució biològica i l'evolució tecnològica. La tecnologia, l'element bàsic que ens permet intercanviar elements entre nosaltres i modificar el medi natural.

Les eines són la base d'aquesta tecnologia, en un principi eines molt primitives. Posteriorment van evolucionant fins permetre’ns assolir el control del medi natural. Permeten aconseguir recursos naturals per sobreviure. Caçar més eficaçment. Talar arbres. Conrear la terra.

L’ús d’eines

S'ha debatut de fa temps si l’ús d’eines, de tecnologia, és exclusiu de l’espècie humana. Ja fa gairebé setanta anys que el doctor Jordi Sabater i Pi (1922-2009) va documentar l'ús d'eines per part dels ximpanzés, reforçant la idea de continuïtat entre els humans i altres primats en termes de comportament intel·ligent. ^[1]

Sabater i Pi va observar que els ximpanzés utilitzaven branques o pals per accedir a nius de tèrmits i extreure'ls com a font d'aliment. No únicament utilitzaven objectes trobats a l'entorn, sinó que també els modificaven per adaptar-los a una funció específica. Per exemple, podien despullar una branca de fulles i ajustar-ne la mida per fer-la més eficaç. Utilitzaven també pedres per trencar fruits amb closques dures, un comportament que també requereix un nivell alt de planificació i coordinació.

Sabater i Pi va documentar també variacions culturals entre poblacions de ximpanzés ser un dels primers a suggerir que les poblacions de ximpanzés. Diferències en l’ús d'eines segons la regió o el grup social, una idea que va obrir la porta a considerar la cultura com un fenomen no exclusivament humà. Posteriorment s’han anat trobant noves evidències sobre l’ús de tecnologia i transmissió cultural en diferents espècies i taxons.

La prehistòria de la tecnologia humana

Sense entrar en més detalls, els homínids apareixen fa entre 4.5-5 milions d'anys a l'Àfrica Oriental. Evolucionen primerament els Australopitecus i, a partir de fa uns 2.5 milions d’anys l’Homo habilis, l’Homo erectus, l’Homo neanderthalensis i l’Homo sapiens.

Paleolític

El Paleolític, quan els éssers humans són únicament caçadors-recol·lectors, es divideix en tres etapes: Paleolític inferior, Paleolític mitjà i Paleolític superior.

Paleolític inferior

El Paleolític inferior és l’etapa més llarga. Aquí, fa entre 2.5-3 milions d’anys, es troben ja les primeres eines, amb habilis i erectus. Aquesta etapa dura fins fa uns 100000 anys, quan comença el Paleolític mitjà.

Olduvaià (Modus I)

El terme fa referència a una indústria lítica del Paleolític inferior de fa entre 2.6 i 1.7 milions d’anys, pròpia de la seqüència cultural africana. Aquest nom prové de la famosa Gorja d'Olduvai (Tanzània) on es van descobrir nombrosos jaciments associats a aquesta etapa. Altra jaciment característic es troba a Gona (Etiòpia).

Els útils s’elaboren sobre còdols, no hi ha predilecció per cap matèria primera en concret. La fabricació es fa mitjançant un o més aixecaments per percussió directa en una de les cares (chopper) o bé sobre les dues cares (chopping-tools).

La seva tecnologia és també coneguda com a “indústria dels còdols tallats” (choppers). És desenvolupada pels primers homínids, especialment Homo habilis. Hi ha també evidències d’indústries lítiques similars en regions d'Àsia i Europa, com ara a Dmanisi (Geòrgia), on Homo erectus podria haver desenvolupat tecnologies derivades adaptades a diversos entorns i condicions ecològiques.

Les seves característiques distintives són:

1. L’ús de eines bàsiques de treball:
• Còdols tallats (choppers). Eines molt simples creades a partir de còdols o nuclis de roca dura, com el basalt, el quars o el sílex. S'obtenia una vora esmolada mitjançant la retirada d'unes poques ascles, sovint en una cara del còdol (unifacial) o, més rarament, en dues cares (bifacial).
• Lloses o ascles. Fragments de pedra que es desprenen en colpejar un nucli, sovint utilitzades tal com es generaven o amb un mínim retoc, gràcies a les vores esmolades produïdes durant el despreniment.
• Eines de martelleig (percussors). Còdols utilitzats per colpejar altres pedres per produir les ascles o tallar materials com fusta o ossos.
2. Tècniques de fabricació:
• Percussió directa. Colpejar un còdol amb un altre còdol més dur (percussor) per extreure’n ascles o donar-hi forma a les eines.
• Control limitat de la talla. Tot i ser una tecnologia innovadora per a l’època, la manipulació dels còdols i les ascles era bastant rudimentària, i les eines no mostraven un patró clar de simetria o uniformitat.

1. Materials utilitzats:
• Roques generalment dures i resistents (basalt, quarsita, quars i sílex) que permetien l’obtenció de vores tallants i duradores.
2. Funcions de les eines:
• Tall de carn d’animals de caça o carronya.
• Extracció del moll de l’os, trencar-lo.
• Processament de vegetals, fusta o altres materials.
• Construcció d’estructures senzilles o com a armes rudimentàries.

L’Olduvaià representa l’inici de la fabricació d’eines com a evolució cognitiva dels primers homínids. La tecnologia implica aspectes com: relació causa-efecte; esforç direccionals; coneixement dels jaciments i de les propietats de les matèries primeres. Probablement, ja amb l’objectiu conscient de modificar l’entorn i fer-lo més amigable.

Acheulià o Axelià (Modus II)

Cap al final del període anterior, amb l’Homo erectus ^[2] la fabricació de les eines és fa més complexa. Durant l’Acheulià inicial apareixen ja bifacials més avançades, com els famosos bifacials o destrals de mà.

El període avarca de fa aproximadament 1.7 milions d'anys fins fa uns 200000 anys, depenent de la regió.

Apareix inicialment a Àfrica i s’estén posteriorment a Europa, el Pròxim Orient i parts d’Àsia. No obstant això, no va arribar a regions com l’est i sud-est asiàtic, on hi predomina una tecnologia lítica més simple (com el Mode I o la tradició de còdols tallats) ^[3].

Les seves característiques distintives són:

1. Eines:
• Bifacials (destrals de mà). Simètriques, generalment en forma de llàgrima o ovalada, treballades per ambdues cares amb vores esmolades per tallar, perforar o processar materials orgànics com carn, fusta o vegetals.
• Pics i ganivets. Eines amb vores rectilínies o apuntades per tal de furgar o perforar.
• Lloses retocades. Fragments de pedra amb un retoc intencionat per fer vores esmolades útils.
• Nuclis i percussors. Pedres utilitzades per extreure ascles, s'aprofitaven com a eines.
2. Tècniques de fabricació:
• Tall bifacial.
• Control en la talla. Percussió més precisa, utilitzant tant percussió dura (amb un còdol) com percussió suau (amb ossos o fusta) per tal de refinar-ne les vores.
• Planificació de materials. Les matèries primeres sovint eren transportades des de llargs recorreguts, indicant una planificació i un coneixement del territori.
3. Materials:
• Roques dures i resistents (sílex, quarsita i basalt). Les pedres són seleccionades amb més qualitat, segons l’objectiu final de la talla.

L'Acheulià reflecteix un salt important en les capacitats cognitives i tècniques dels homínids: planificació, pensament abstracte i cooperació social. Millora notablement: la caça i processament d'animals de mida gran; l’aprofitament del medi per construir refugis simples o protegir-se; la manipulació de materials vegetals, com ara per preparar aliments o fabricar altres instruments.

Una característica associada a l'Acheulià és l’aparició de l’ús controlat del foc. Documentat fa aproximadament fa 1.5 milions d'anys. El foc va facilitar la cocció dels aliments, la socialització i l’adaptació a ambients més freds.

Paleolític mitjà

Mosterià o Musterià (Modus III)

Indústria lítica associada principalment als neandertals a Europa i al Pròxim Orient, i a alguns sàpiens arcaics a l'Àfrica i Àsia occidental. Marca un punt clau en l'evolució cultural i tecnològica dels homínids.

S'estén des de fa uns 300000 anys fins a fa uns 30000 anys, coincidint amb el període neandertal i l'arribada dels primers sàpiens a Europa.

Les seves característiques distintives són:

1. Eines:
• Rascadors. Eines amb una vora ampla i esmolada, utilitzades per raspar pells, fusta o ossos. Són fets amb retocs laterals o transversals.

• Denticulats. Eines amb vores retallades en forma de serra, adequades per tallar materials durs.
• Bifaços fets sobre ascla.
• Puntes Levallois. Eines amb puntes afilades, sovint utilitzades com a puntes de llança o projectils.
• Ganivets i perforadors. Instruments per tallar i fer forats en materials diversos.
1. Tècniques:
• Tècnica Levallois ^[4]. Mètode avançat de talla que permet obtenir ascles predeterminades amb forma controlada a partir d'un nucli preparat. Indica una planificació prèvia i una major eficiència en l'ús de la matèria primera. La tècnica presenta tres fases: 1) preparació perimetral del nucli; 2) talla centrípeta de preparació de la superfície del nucli; 3) obtenció de l’ascla a partir de la superfície preparada.

• Retoc lateral. Les ascles són sovint retocades per crear vores més esmolades o específiques per a tasques concretes.
• Talla discoidal i radial. Variacions en les tècniques de preparació del nucli que reflecteixen l’adaptació a diferents materials o necessitats.
1. Materials:
• Hi predomina el sílex, per la seva facilitat de talla i capacitat per produir vores esmolades. També s’utilitzen materials locals com el quars, la quarsita i l’obsidiana.

El Mosterià representa també una diversificació en les activitats i comportaments: evidències fòssils suggereixen que els neandertals tenien cura dels membres ferits o malalts del grup, indicant una complexa organització social; alguns jaciments mostren proves d'enterraments amb possible valor simbòlic, suggerint-ne una incipient espiritualitat o creences en el més enllà; l’ús de puntes Levallois i altres eines indica una caça organitzada de grans animals com cavalls, bisons i cérvols; s’utilitza el foc per cuinar, escalfar-se i protegir-se dels depredadors, amb evidències d’estructures complexes de foc.

Cap al final del Mosterià, fa uns 40000 anys, els sàpiens s’expandeixen d’Àfrica a Europa i entren en contacte amb els neandertals. S’observen ja influències de la tecnologia de l’Aurinyacià, l’etapa que donarà joc a l’inici del Paleolític superior, amb eines més diversificades com fulles i puntes d'os. Aquest període de transició suggereix possibles interaccions entre neandertals sàpiens. Els sàpiens acabaran finalment reemplaçant als neandertals, que acabaran extingint-se com a espècie. Prèviament hi ha un intens intercanvi cultural i genètic entre les dues espècies. Una complexa hibridació cultural i genètica.

Paleolític superior

Aurinyacià

S'estén aproximadament des de fa uns 42000 anys fins fa uns 28000, variant les dates lleugerament segons la regió. Es troba àmpliament distribuït per Europa i també en parts del Pròxim Orient. Algunes evidències aurinyacianes també han estat documentades al nord d'Àfrica. Marca un salt significatiu en la complexitat tecnològica i en l’ús diversificat de materials per a la fabricació d’eines.

Les seves característiques distintives són:

1. Tecnologia lítica:
• Fulles (làmines). Producció de fulles llargues i fines, obtingudes mitjançant una tècnica de talla més avançada. Fulles utilitzades per fabricar ganivets, puntes i altres eines. La talla laminar permet obtenir un nombre molt elevat de suports "làmines" molt estandarditzades, a partir de les quals es confeccionen els diferents útils. Requereix d'unes matèries primeres d'alta qualitat, fet que obliga en ocasions al transport d'aquest materials al llarg de centenars de quilòmetres.

• Puntes retocades. Destaquen les puntes de cara plana o puntes de Font-Yves. Retocades de manera molt fina i utilitzades com a projectils o eines de tall.
• Grattoirs (raspadors). Eines en forma de fulla o llosa amb un extrem retocat, utilitzades per treballar pells, fusta o ossos.

1. Tecnologia òssia:
• Eines d’os, banya i ivori, un avenç notable respecte a les indústries anteriors. Entre aquestes eines destaquen: puntes d’os, apuntades i sovint polides, probablement utilitzades com a llançadores o projectils; espàtules i arpons, per processar pells i materials orgànics; hi ha evidències de l’ús d’ivori per a la fabricació de joies i objectes decoratius.
2. Materials:
• A més del sílex, s’utilitzen altres tipus de pedra, així com materials orgànics com ossos, banyes i ivori. Aquest ús diversificat reflecteix una millor comprensió del potencial dels materials.

L'Aurinyacià és especialment conegut per ser el primer període en què l’art i els comportaments simbòlics són àmpliament documentats:

1. Art moble:
• Figures esculpides en ivori, os i pedra, com ara animals (lleons, mamuts, cérvols) i representacions humanes.
• Objectes decoratius com penjolls i collars, sovint fets amb ivori, petxines o ossos perforats.
2. Art rupestre:
• Les primeres manifestacions d’art parietal o rupestre es troben en coves com Chauvet (França), on s’han documentat representacions d’animals, mans i formes abstractes.
• Les pintures reflecteixen no només habilitats artístiques avançades, sinó també una connexió simbòlica amb el món natural i possiblement amb creences espirituals.
3. Música:
• S’hi troben els primers instruments musicals coneguts, com flautes fetes d’os d’ocell o d’ivori, com la descoberta a la cova de Geissenklösterle (Alemanya), datada fa més de 40.000 anys.

L’Aurinyacià s’associa a grups humans més grans i millor organitzats, amb evidències de cooperació i jerarquies socials. Es cacen grans animals com cavalls, mamuts, cérvols i bisons, sovint de manera organitzada. També es recullen recursos vegetals, incloent-hi fruits i tubercles. Hi ha evidències de xarxes d’intercanvi de materials com el sílex i l’ivori, amb materials transportats a grans distàncies.

Cap a finals de l’Aurinyacià la indústria és reemplaçada per la indústria gravetiana, caracteritzada per un ús més extensiu de puntes per projectils i un major refinament tecnològic.

Gravetià

S'estén des de fa uns 28000-32.000 anys fins fa uns 22000. Es troba a tota Europa (des de la península Ibèrica fins a Rússia) i parts d'Àsia occidental. També hi ha influències d’aquesta tradició a l'Àsia central.

Les seves característiques distintives són:

1. Tecnologia lítica:
• Puntes de projectil gravetianes. Una fulla llarga i estreta amb una base afilada o truncada per ser fixada en un mànec o fletxa.
• Fulles i microfulles. Es perfecciona la producció de fulles fines i microfulles utilitzades per fabricar eines petites, sovint enganxades a fustes o ossos com micròlits.
• Rascadors i perforadors. Per treballar materials orgànics com pells i fusta.
• Tecnologia de talla avançada. La talla es realitza amb gran control, sovint utilitzant nuclis prismàtics que permeten extreure fulles allargades amb precisió.
2. Tecnologia òssia:
• Es continua i amplia l’ús d’ossos, banyes i ivori per fabricar eines, com ara: arpons i llançadores; agulles, usades en vestits adaptats al fred intens; objectes decoratius, ornaments personals com penjolls, sovint fets amb petxines, ivori o ossos.

Comportament cultural i simbòlic:

1. Art moble. Venus paleolítiques**, figures femenines esculpides en ivori, os o pedra que simbolitzen probablement la fertilitat i la maternitat (Venus de Willendorf, Venus de Lespugue); altres objectes decoratius inclouen collars, penjolls i amulets.
2. Art rupestre. Encara que l’art moble predomina, en alguns jaciments es troben pintures rupestres i gravats geomètrics o figuratius, sovint en coves.
3. Enterraments intencionals. Enterraments elaborats, sovint amb objectes funeraris com ornaments o eines. Aquestes pràctiques suggereixen creences espirituals o simbòliques.

Organització social i economia:

1. Caça especialitzada. Grans mamífers, com ara mamuts, rens, cavalls i bisons. També animals més petits, com conills, especialment en zones del sud d’Europa. Es creu que utilitzaven tècniques de caça organitzada, incloent trampes i estratègies col·lectives.
2. Adaptació al clima fred. Fabricació de roba especialitzada amb pells i construcció de refugis sòlids.
3. Refugis i campaments semi-permanents en llocs estratègics, sovint en zones properes a rius o terrasses. En alguns casos, aquests refugis incloïen estructures fetes amb ossos de mamut, com les trobades a Mezín (Ucraïna).
4. Mobilitat i comerç. Mantenien xarxes d'intercanvi a llargues distàncies, com es pot veure en la distribució de materials exòtics com l’obsidiana, el sílex i l'ivori.

Solutrià

Destaca per la seva sofisticació tecnològica i artística en la producció d'eines, especialment les puntes foliades, que representen un dels cims de la tècnica de talla en pedra.

Es desenvolupa aproximadament entre 22000 i 17000 anys enrere, tot coincidint amb el màxim glacial del Plistocè. És específic del sud-oest d'Europa, amb evidències clares a la península Ibèrica (sobretot a la zona cantàbrica), França i, en menor mesura, al nord d'Itàlia. És doncs una tradició predominantment europea.

La tècnica de talla és molt avançada i es fabriquen eines extremadament fines i simètriques, amb una estètica sovint sorprenent. Les puntes foliades són eines en forma de fulla, molt fines i simètriques, tallades amb gran precisió mitjançant la tècnica de retoc per pressió. Inclouen les famoses puntes en forma de llorer i puntes en forma de salze, considerades obres mestres de la tecnologia lítica.

La tècnica de retoc per pressió permet obtenir eines més fines i simètriques que les d’altres indústries lítiques del Paleolític superior. Consisteix a exercir pressió amb un instrument (fet d’os o banya) per retirar petits fragments de pedra de manera controlada. Representa un avenç significatiu respecte a les tècniques anteriors, com la percussió directa o la tècnica Levallois.

La talla laminar s'encamina a l'obtenció de suports de tipus làmina, molt estandarditzats, que permeten mitjançant el retoc l'afaiçonament de gran quantitat d'útils diferents. Juntament amb els ja existents amb anterioritat com els denticulats i els rascadors apareixen nous tipus d'útils : gratadors, perforadors (treball de la pell), burins (treball de l'os). Cada cop hi ha més tipus de peces diferents que tenen un ús cada cop més especialitzat i són més semblants o estandarditzats

Durant el Solutrià apareix per primer cop el propulsor, que permetrà augmentar la potència de tir i abatre animals a una major distància.

Respecte l’art, es troben objectes decoratius com penjolls, fets amb ivori, petxines i ossos. També són documentats gravats en pedra i ossos amb motius animals i geomètrics. Tot i que l’art parietal (rupestre) no és tan abundant com en altres períodes, hi ha exemples de gravats i pintures en coves. Es poden observar motius animals estilitzats i representacions abstractes.

Els enterraments solen incloure ornaments personals i eines elaborades, la qual cosa suggereix un component simbòlic i creences en una vida després de la mort.

Durant el màxim glacial, les condicions climàtiques eren extremadament dures, amb temperatures molt baixes i paisatges dominats per estepes i tundra. Els solutrians van desenvolupar roba i refugis per protegir-se del fred. Els campaments es trobaven sovint en llocs estratègics, com abrics rocosos o coves, que oferien protecció natural.

Els grups socials eren altament mòbils i probablement mantenien xarxes d’intercanvi per accedir a materials com el sílex, que sovint es transportava a llargues distàncies.

Magdalenià

Indústria lítica, òssia i cultural que destaca per la seva gran riquesa artística i la sofisticació tecnològica. Es caracteritza per una ampliació de l'art rupestre i moble, així com per un ús extensiu de materials orgànics per a la fabricació d'eines.

S'estén aproximadament entre 17.000 i 12.000 anys enrere, coincidint amb el període de desglaciació després del màxim glacial. És àmpliament distribuït a Europa occidental, amb jaciments destacats a França, Espanya, Portugal, Alemanya i Europa central. També hi ha evidències al nord d'Itàlia i algunes zones de l'est d'Europa.

Les seves característiques distintives són:

1. Tecnologia lítica:
• Micròlits. Petites fulles i micròlits utilitzats en la fabricació d'eines compostes.
• Grattoirs (raspadors). Utilitzats per treballar pells i fusta.
• Perforadors. Per foradar materials com ossos i banyes.
2. La tecnologia lítica es simplifica en comparació amb períodes anteriors com el Solutrià, a causa de l'augment de l'ús de materials orgànics.

1. Tecnologia òssia i orgànica:
• Arpons. D'os, banya o ivori, sovint decorats amb motius geomètrics o animals.
• Llances i projectils. Eines afilades per caçar grans mamífers.
• Agulles. Fines i perforades, utilitzades per cosir roba amb pells i fibres.
• Bastons perforats. Objectes d'os amb funcions simbòliques o utilitàries, com ajustadors de llances o eines rituals.
2. L’ús de materials orgànics reflecteix una alta capacitat d’adaptació i una dependència de la caça especialitzada.

Comportament cultural i simbòlic:

1. Art moble: producció d'objectes decoratius i artístics en materials com os, ivori i pedra; gravats amb representacions detallades d'animals (cavalls, cérvols, bisons) i motius geomètrics; petites figures escultòriques d’animals i altres motius simbòlics.
2. Art rupestre: aquest període és el màxim d’esplendor de l’art rupestre paleolític, amb exemples icònics a coves com: Altamira (pintures policromades d'animals com bisons), Lascaux (escenes amb cavalls, cérvols, bisons i figures abstractes) i Rouffignac (amb grans representacions de mamuts). Art que mostra sovint una gran habilitat tècnica, amb ús de colors com el negre, el vermell i l'ocre.
3. Rituals i espiritualitat: els enterraments solen ser més complexos, amb ofrenes que inclouen ornaments, eines i objectes artístics. L'art i els rituals indiquen una rica vida espiritual i una connexió simbòlica amb l’entorn i els animals.

Economia i adaptacions:

1. Caça especialitzada. Eren caçadors experts que explotaven principalment grans herbívors, com cérvols, cavalls, bisons i rens. També és documentat l’ús de petits animals i peixos en regions costaneres.
2. Recollida de recursos. A més de la caça, es recollien mol·luscs, peixos i plantes. Les zones costaneres mostren un ús intensiu de recursos marins.
3. Refugis i campaments. Es construeixen campaments temporals en coves, abrics rocosos i, en alguns casos, en àrees obertes amb estructures simples. Els campaments mostren una organització clara, amb zones específiques per a activitats com la talla, el treball amb pells o la cuina.
4. Mobilitat i comerç. S’estableixen xarxes d’intercanvi a llargues distàncies per accedir a materials com el sílex, l’obsidiana i l'ivori.

Mesolític

Etapa de transició entre el Paleolític superior i el Neolític, marcada pel canvi climàtic després de l'última glaciació i per transformacions importants en les estratègies de subsistència i la tecnologia. Durant aquest període, els humans comencen a adaptar-se a un món on els grans mamífers del Plistocè s'extingeixen i els paisatges es tornen més boscosos, amb una diversificació dels recursos naturals disponibles.

Es situa entre 12000 i 8000 anys enrere, tot i que aquestes dates poden variar segons la regió. A Europa, comença després del final de l'última glaciació i abans de l'arribada de l'agricultura. S'estén per tota Europa, Àsia i parts d'Àfrica, amb una gran variabilitat regional en les formes de vida i les tecnologies.

L'aparició de l'arc i les fletxes és una de les innovacions més destacades del Mesolític. Aquestes armes proporcionen una gran eficàcia en la caça de petits i mitjans animals. També s'utilitzen arpons i llances per a la pesca i la caça aquàtica.

Es passa d'una economia basada principalment en la caça de grans mamífers (com al Paleolític) a una subsistència més diversificada, que inclou: cérvols, senglars, conills, ocells, pesca costanera o de riu, marisc i mol·luscs, recol·lecció de fruits, llavors, baies, tubercles i nous, .

Tot i que la majoria de grups segueixen sent nòmades o semi-sedentaris, es comencen a documentar assentaments més estables en llocs rics en recursos, com llacs, rius o costes. Exemples d’aquests assentaments són els campaments de llarga durada a prop de rius a Europa del nord (com Star Carr al Regne Unit). A l’Orient Mitjà, els sedentarisme és més evident.

Els grups mesolítics solen ser petits, formats per famílies o clans. La mida dels grups depèn dels recursos disponibles a l’entorn. Es creu que les estructures socials es tornen més complexes, amb una distribució més clara dels rols dins del grup.

Els grups mantenien xarxes d'intercanvi de materials (com el sílex o l'obsidiana) i possiblement coneixements tecnològics.

Art i simbologia:

1. Art moble: objectes decoratius com penjolls de petxines, os o pedra continuen sent comuns; apareixen elements decoratius en eines i armes, amb motius geomètrics o figuratius.

1. Enterraments: els enterraments solen ser més elaborats que al Paleolític, amb evidències d’ornaments i ofrenes funeràries; en alguns casos, es troben enterraments col·lectius, cosa que podria indicar rituals funeraris més complexos.

El Mesolític acaba amb l'adopció de l'agricultura i la ramaderia, processos que sorgeixen al Pròxim Orient cap al 10000 aC i que es difonen progressivament cap a Europa. Aquesta transició marca el pas cap al Neolític, amb un sedentarisme generalitzat, l’aparició de pobles i una economia de producció basada en l'agricultura i la cria d'animals.

Neolític

Es produeix definitivament la transició de societats caçadores-recol·lectores a societats productores d'aliments. Aquest canvi, conegut com a Revolució neolítica, inclou la domesticació de plantes i animals, la vida sedentària, l'aparició de nous poblats i l'augment de la complexitat social i tecnològica.

S'inicia fa aproximadament 10000 anys (8000 aC) al Pròxim Orient (el Creixent Fèrtil) i es difon progressivament cap a Europa, Àfrica i Àsia. A Europa, comença cap al 7000-6000 aC i arriba a la península Ibèrica al voltant del 5500 aC.

Es tracta d’un fenomen global que afecta la majoria de regions del món, però amb grans variacions regionals en la cronologia i les formes culturals.

Característiques principals del Neolític:

1. Agricultura i ramaderia:
• Domesticació de plantes: les primeres espècies cultivades inclouen cereals com el blat i l'ordi, llegums com les llenties i els pèsols, i altres plantes com el lli.
• Domesticació d'animals: els primers animals domesticats són cabres, ovelles, porcs i bovins, així com gossos, que ja acompanyaven els humans des del Paleolític.
• L'agricultura i la ramaderia van permetre una producció més estable d'aliments, assegurant el subministrament i facilitant el sedentarisme.
2. Vida sedentària i poblats:
• El sedentarisme és una de les característiques més destacades del Neolític. Els humans comencen a construir poblats permanents en llocs estratègics, sovint prop de rius o terres fèrtils. Exemples de poblats neolítics són: Çatalhöyük (Turquia), un dels primers assentaments urbans coneguts, amb cases adossades i una organització social complexa; Skara Brae (Escòcia), un poble ben preservat que mostra estructures domèstiques. Les cases eren generalment rectangulars i construïdes amb materials com tova, pedra o fusta.
3. Tecnologia:
• Ceràmica. La invenció de la ceràmica és una característica clau del Neolític, utilitzada per emmagatzemar aliments, cuinar i transportar líquids. Sovint decorada amb motius geomètrics o gravats.
• Eines de pedra polida. Es perfeccionen les eines lítiques. Apareixen destrals, aixades i molins manuals (per moldre cereals).
• Teixit. La domesticació del lli i altres fibres vegetals permeten la producció de teixits per a roba i cordes.
4. Arquitectura i monuments. Cap al final del Neolític, es comencen a construir monuments megalítics, sovint associats a pràctiques rituals o funeràries: dòlmens, estructures funeràries formades per grans lloses de pedra; menhirs, grans pedres verticals, sovint situades en línies o cercles (com a Stonehenge); cromlecs, cercles de pedres amb funcions simbòliques o rituals.

L'augment de la producció d'aliments porta a una major especialització del treball i a l'aparició de jerarquies socials. Les societats neolítiques semblen ser més organitzades, amb una divisió de tasques segons el sexe, l'edat i les habilitats. S’estableixen xarxes d'intercanvi a llargues distàncies, amb materials com obsidiana, sílex, petxines i metalls. Intercanvi que facilita la difusió d'idees, tecnologies i estils artístics.

Pràctiques culturals i simbòliques:

1. Enterraments. Els enterraments sovint es realitzen dins o prop dels poblats, amb evidències d'ofrenes funeràries com ceràmica, eines o ornaments. També es troben tombes col·lectives, sovint associades a monuments megalítics.
2. Rituals i creences. L'agricultura i la ramaderia semblen haver influït en les creences religioses, amb un augment de cultes relacionats amb la fertilitat, la terra i els cicles naturals. Les figures femenines, com les Venus neolítiques, podrien representar deesses de la fertilitat.
3. Art i decoració. Es desenvolupa l’art funcional, amb motius decoratius en ceràmica, eines i estructures. Les pintures rupestres continuen, sovint amb escenes relacionades amb la vida quotidiana, com la caça o activitats agrícoles.

Impacte mediambiental:

La pràctica de l'agricultura i la ramaderia transforma el paisatge, es desforesta per obtenir terres de cultiu i pastura. Impacte mediambiental que acabarà sent a gran escala.

El Neolític acaba amb l’aparició de la metal·lúrgia, cap al 3500 aC en algunes regions, marcant l’inici del Calcolític o Edat del Coure. La introducció del metall suposa una revolució tecnològica que portarà a canvis en les estructures socials, econòmiques i culturals.

Bibliografia recomanada

Obres generals sobre la prehistòria

• Clottes, J. (2013). ¿Qué es el arte prehistórico? Ariel.
• Fullola, J. M. (1994). Prehistòria. El llarg camí de la humanitat. Edicions 62.
• Fullola, J. M. & Nadal, J. (Eds.) (2003). El foc domèstic: reconstruint el passat. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Fullola, J. M. et al. (2012). Els primers pobladors de Catalunya. Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Mithen, S. (2007). Después del hielo: Un mundo global, 20.000-5.000 a.C. Crítica.
• Scarre, C. (Ed.) (2009). La humanidad prehistórica. Akal.

Paleolític

• Baquedano, E. (Ed.) (2011). El Paleolítico en la Comunidad de Madrid. Museo Arqueológico Regional.
• Carbonell, E. (Ed.) (2014). Los primeros pobladores de Europa. Ariel.
• Carbonell, E. i Sala, R. (Eds.) (2009). El naixement d’un nou món. El Plistocè mitjà a Europa i els primers pobladors d’Atapuerca. Fundació La Caixa.
• Clottes, J. (2008). Cave Art. Phaidon.
• d’Errico, F. & Stringer, C. (2011). Evolution, Revolution or Saltation Scenario for the Emergence of Modern Cultures? Philosophical Transactions of the Royal Society B.
• Fullola, J. M. & Soler, N. (1988). El Paleolítico en la Península Ibérica y su contexto europeo. Universitat de Barcelona.
• Fullola, J. M. & Soler, N. (Eds.) (2013). El Paleolític a la Península Ibèrica: estat de la qüestió. Universitat de Barcelona.
• Guilaine, J. (2007). El origen de los pueblos. Crítica.
• Tattersall, I. (2012). Los amos del planeta: La búsqueda de nuestros orígenes humanos. Ariel.

Mesolític

• Aubry, T. et al. (Eds.) (2011). El Mesolítico en la cuenca del Mediterráneo y el Atlántico europeo. CSIC.
• García Borja, P. et al. (Eds.) (2017). Paisajes después de la última glaciación: el Mesolítico en la Península Ibérica y su contexto europeo. Universitat de València.
• Mithen, S. (2003). After the Ice: A Global Human History 20,000–5,000 BC. Harvard University Press.
• Rowley-Conwy, P. (2011). Westward Ho! The Spread of Agriculturalism from Central Europe to the Atlantic. Current Anthropology, 52(S4), 431-451.
• Zilhão, J. (2001). El Mesolítico en la Península Ibérica. Revista de Arqueología, 22(3), 30-43.
• Zvelebil, M. (Ed.) (2009). The Mesolithic in Europe. Cambridge University Press.

Neolític

• Barker, G. (2006). The Agricultural Revolution in Prehistory: Why Did Foragers Become Farmers? Oxford University Press.
• Bellwood, P. (2005). First Farmers: The Origins of Agricultural Societies. Blackwell.
• Bernabeu Aubán, J. & Orozco Köhler, T. (Eds.) (2010). El primer Neolítico de la península ibérica: Un estado de la cuestión. Universidad de Valencia.
• Guilaine, J. (2010). Los caminos de Neolítico. Crítica.
• Lichardus, J. & Lichardus-Itten, M. (1985). El nacimiento de los dioses y el origen de la agricultura. Editorial Crítica.
• Rojo Guerra, M. A., Garrido Pena, R. & García Martínez de Lagrán, I. (Eds.) (2005). El Neolítico en la Península Ibérica y su contexto europeo. Universidad de Valladolid.
• Whittle, A. (1996). Europe in the Neolithic: The Creation of New Worlds. Cambridge University Press.

Jordi Coll Vera - 2025