Introducció

La cultura d’El Argar fa referència a una de les societats prehistòriques més importants de l’Edat del Bronze a Europa occidental. Desenvolupada al sud-est de la península Ibèrica aproximadament entre el 2200 aC i el 1500 aC [Petit, 1998].

El 5500 aC s’inicia el neolític a la Península Ibèrica. El 3000 aC, el calcolític, l’edat del coure, amb la important cultura de Los Millares, cultura precedent a la d’El Argar i situada en el mateix indret. A l'edat del Bronze, antic i mitjà, es situa la cultura d’El Argar. Cultura que tindrà el seu màxim desenvolupament entre el 2200 i el 1500 aC i desapareixerà totalment a partir del 1100 aC.

Ens situem a l'Era Quaternària, a l’Holocè, dins un període climàtic interglacial. Els aspectes climàtics són molt importants en el temps d’estudi, en particular el nomenat “Event 4.2”, que es correspon a un període d’aridificació climàtica que, juntament amb una degradació antròpica, serà una de les possibles causes del declivi i desaparició de la cultura d’El Argar.

Aquesta cultura ha estat considerada per molts investigadors com la primera societat urbana i estatal del Mediterrani occidental [Petit, 1998]. El nom prové del jaciment epònim d’El Argar, descobert a finals del segle XIX a la província d’Almeria pels germans Siret, pioners en l’estudi de la prehistòria peninsular. Les troballes arqueològiques indiquen que El Argar va florir durant uns 700 anys, constituint una societat altament jerarquitzada, amb assentaments fortificats, una metal·lúrgia del bronze avançada i pràctiques funeràries distintives.

En aquest assaig s’examinarà l’organització social argàrica, la seva arquitectura i distribució d’assentaments, els fonaments de la seva economia i principals tecnologies desenvolupades. Igualment, s’analitzaran les seves pràctiques funeràries, que proporcionen informació clau sobre l’estratificació social. A més, es presentarà un context comparatiu amb altres cultures contemporànies de l’edat del bronze, incloent les civilitzacions grega minoica i micènica, la cultura centre-europea d’Únětice, la cultura Otomani-Füzesabony a l’àrea carpàtica, i altres societats rellevants arreu del món durant el mateix període. Amb aquesta comparativa, es destacaran semblances i diferències pel que fa a l’organització política, la tecnologia i el desenvolupament cultural.

Finalment, es dedicarà una secció crítica a debatre si El Argar es pot considerar un estat prehistòric malgrat mancar d’escriptura. S’exposaran diverses perspectives acadèmiques: des de la que defensa que desenvolupà estructures estatals primerenques, fins a la que el considera un sistema institucional complex però no plenament estatal. En connexió amb aquest debat, s’examinaran els factors clau d’ascens i desaparició de la cultura argàrica, incloent-hi les hipòtesis sobre la seva fi sobtada a mitjan segle XVI aC.

Context històric i desenvolupament

El Argar es situa en el context de les primeres societats metal·lúrgiques de la península Ibèrica. Es desenvolupa posteriorment a la cultura calcolítica de Los Millares (ca. 3000-2200 aC), la qual ja presentava poblats fortificats i una incipient jerarquització social en el sud-est peninsular. Cap al 2200 aC, coincidint possiblement amb canvis climàtics i socials, la cultura argàrica emergeix ocupant aproximadament les actuals províncies d’Almeria, Granada, Múrcia i zones de Jaén i Alacant. Inicialment es concentra en un nucli reduït (d’uns 5000 km2), però progressivament s’expandirà fins a controlar uns 35000 km2 al sud-est ibèric durant la fase de màxima expansió (cap al 1750 aC). Aquesta expansió externa anirà acompanyada d’una jerarquització interna creixent i d’una forta homogeneïtzació cultural en tot el territori argàric.

El bronze és un aliatge metàl·lic de coure i estany, de manera que seran territoris privilegiats aquells que disposin de jaciments d’estany, el metall limitant per la fabricació del bronze. I vinculat a aquest privilegi sorgiran cultures riques en recursos. Cultures que establiran entre sí vincles polítics i comercials.

Determinades dones tindran una paper fonamental. Les anomenades princeses, utilitzant un terme de l'edat mitjana o moderna. Dones que seran casades lluny de la seva terra natal per consolidar grans pactes d’aliança amb el seu corresponent príncep. D’aquest fet se’n té constància per la troballa d’objectes de gran riquesa que transportaven aquestes dones des de grans distàncies.

El metall era únicament destinat a les elits i servia per a fabricar dos tipus d'estris: armes i joies, com a símbols de poder i domini sobre la resta de la població, agrícola i ramadera. El domini, el llinatge, la dinastia, s’estableix per la coerció, la violència. Amb una clara estratificació social. Molt evident en la riquesa dels aixovars de determinats enterraments que evidencien clarament l’acaparament de la riquesa per part d’uns pocs llinatges de poder.

Es parla de cultura argàrica o cultura de l'argàric pel seu jaciment epònim: l'argàric, situat al terme municipal d'Antas, Almeria. Aquesta cultura va ser descoberta pels germans Henry i Louis Siret, sobretot per Louis Siret (1860-1934), a finals del segle XIX. Eren dos enginyers de mines flamencs, de Bèlgica, afeccionats a l’arqueologia. A finals del segle XIX, ambdós germans venen al sud-est d'Espanya per explotar les seves mines de Galena. Durant les seves excavacions, els germans Siret, varen descobrir inicialment la cultura de Los Millares, anterior a la cultura d’El Argar, cultura que descobriran més endavant.

Eren ambdós uns enamorats de la prehistòria i es varen trobar casualment en una regió en la qual estava tot per fer i que era particularment important des del punt de vista de la prehistòria. Henry Siret va tornar a Bèlgica sis anys més tard però Louis Siret s’hi va quedar a Andalusia tota la seva vida. Va morir i està enterrat a Múrcia.

L’encarregat de les excavacions, el capatàs, era Pedro Flores, l’encarregat dels obrers de les excavacions i el seu contacte directe amb la realitat del país.

L’any 1888, coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona, els germans Siret publiquen, a Anvers (Bèlgica), un llibre monumental, en dos volums: “Les Premières âges du métal dans le sud-est de l'Espagne”. S'ha de dir que Lluís Siret era un extraordinari dibuixant, i n’és l’autor de les extraordinàries il·lustracions del llibre.

La publicació és premiada a Barcelona amb la Medalla d'Or de l'Exposició Universal i amb el Premi Martorell. Fet que va motivar als germans Siret a fer una gran donació, a Barcelona, de materials argàrics, exposats avui en dia en la gran “sala argàrica” del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Montjuïc ^[1].

Els germans Siret excavaren a finals del segle XIX nombroses tombes al jaciment d’El Argar i altres poblats argàrics (com El Oficio), documentant per primer cop aquesta cultura. Gràcies a l’abundant registre arqueològic ben conservat – incloent més d’un miler de tombes excavades pels Siret – la cultura argàrica és avui una de les antigues cultures ibèriques millor estudiades. Els treballs posteriors, des de Vicente Lull i col·laboradors a finals del segle XX fins a projectes recents de la Universitat Autònoma de Barcelona, han aportat noves dades sobre l’organització política i econòmica argàrica i les seves relacions amb altres societats de l’edat del bronze.

Organització social: estratificació i poder

Les investigacions arqueològiques han revelat que la societat d’El Argar estava fortament estratificada i estructurada en unitats domèstiques de petit format. L’anàlisi dels aixovars funeraris – és a dir, dels objectes col·locats com a ofrena als enterraments – permet distingir-hi fins a cinc estrats socials disposats de forma piramidal i probablement hereditària. Aquests estrats, ordenats de major a menor rang, es poden resumir així:

• Elite dirigent masculina: Un grup molt reduït d’homes ocupava el cim de la jerarquia. A les seves tombes apareixen armes ofensives exclusives (alabardes, espases) junt amb objectes sumptuaris de metalls preciosos (joies d’or i plata) i vaixelles fines com copes. Aquests cabdills o prínceps guerrers monopolitzaven l’ús de les armes i, segons s’ha inferit, exercien el control polític i econòmic de les comunitats argàriques. Tenien accés preferent als béns de consum més apreciats i fins i tot gaudien d’una esperança de vida lleugerament superior a la resta.
• Dones i infants de l’elit: Es troben dones i nens sepultats amb rics aixovars, acompanyant sovint els individus principals. Algunes dones, possiblement de llinatges prominents, es van enterrar amb objectes d’alt prestigi – notablement diademes de metall preciós – indicant que ostentaven un alt estatus social. Tanmateix, cap dona du armes com alabardes o espases; les armes ofensives de llarg abast semblen reservades als barons de l’elit, la qual cosa suggereix un sistema patriarcal on el poder militar (i potser polític) residia en els homes. El rol de les dones de l’elit estaria més vinculat a la gestió econòmica (p. ex. portaven punxons i eines domèstiques als aixovars, associats a producció tèxtil o alimentària) i a la reproducció de les aliances socials.
• Homes i dones de rang mitjà (“gent lliure”): Per sota de l’elit, la major part de la població es componia de membres amb drets plens però de rang intermedi. Als seus enterraments s’hi han trobat armes i eines comunes – destrals, punyals, punxons – i ceràmiques utilitàries. Alguns d’aquests homes podrien ser guerrers subordinats que donaven suport militar als líders, mentre d’altres serien artesans, ramaders o pagesos relativament ben situats. Tot i el seu estatus lliure, patien l’explotació per part de l’elit, bé que en un grau menor i sovint de manera col·lectiva o indirecta.
• Individus de rang inferior: En un estrat per sota es troben enterraments modestos amb aixovars escassos, a vegades només alguna peça ceràmica senzilla o un petit objecte metàl·lic. Corresponen a persones dedicades principalment a tasques productives (agricultura, ramaderia, artesania) i que no devien posseir gaire riquesa ni influència. Eren però individus lliures, en principi integrats en la comunitat però sense privilegis.
• Serfs o esclaus: Finalment, hi ha tombes sense cap mena d’ofrena, indicant individus sense béns ni reconeixement funerari. Aquests podrien correspondre a un estrat servil – servents domèstics o possiblement esclaus – explotats intensament per l’elit. La coexistència en un mateix poblat de tombes sumptuoses i tombes totalment desproveïdes d’aixovar (per exemple als assentaments de Peñalosa, La Bastida o Fuente Álamo) reforça la idea d’una servitud domèstica al servei de les famílies dominants.

A més d’aquesta divisió social piramidal, s’han documentat altres trets socials rellevants. Els estudis bio-antropològics i genètics indiquen que la societat argàrica practicava l’exogàmia i la residència patrilocal: les dones joves solien marxar del seu poblat d’origen per anar a viure al del marit, mentre que els homes acostumaven a romandre a la comunitat paterna (tot i que també s’han detectat casos de joves mascles que emigraven). Aquesta circulació de dones entre comunitats probablement servia per establir aliances entre grups dirigents de diferents poblats (intercanvis matrimonials de tipus polític). Una recent anàlisi de DNA antic de sepultures a La Almoloya i La Bastida ha revelat, per exemple, la presència d’homes locals amb línies genètiques paternes homogènies, mentre moltes dones provenien de grups externs, confirmant aquestes pràctiques d’exogàmia organitzada [Villalba-Mouco et al., 2021].

En quant a la demografia, la piràmide d'edat es correspon amb una societat agrícola poc desenvolupada: esperança de vida en torn als 20 anys: el 35% moria a la primera infància (0-5 anys) (diarrea, anèmia, dèficits vitamínics i alimentaris en general); millors expectatives entre els 20 i els 35 anys i escassa esperança de vida més enllà dels 40 (només un 15% superava els 40 anys i un 3.5% els 60).

Els homes eren més exposats als traumatismes. A partir dels 40 anys eren habituals les artrosis de columna, genolls i peus (espatlla i esquena en homes i colzes i zona lumbar en dones). Molts dels esquelets d’infants mostren criba orbitalia, una alteració del sostre de les òrbites caracteritzada per una hiperostosi poròtica, que es pot associar a l'anèmia ferropènica. La criba orbitalia indica clarament problemes alimentaris en la primera infància.

En síntesi, la cultura d’El Argar mostrava una societat de classes, on una elit guerrera i terratinent dominava la majoria productora mitjançant el control de recursos i la coacció armada. Aquesta jerarquia social formalitzada – amb concentració de poder, privilegis hereditaris i explotació institucionalitzada – és un dels arguments clau per plantejar que El Argar pogué assolir la condició d’un estat primigeni. Tanmateix, com es veurà en la secció crítica, no tots els investigadors estan d’acord en atorgar-li plenament la categoria d’estat.

Arquitectura i assentaments argàrics

Un dels trets característics d’El Argar és la tendència a establir assentaments fortificats en llocs elevats o de difícil accés. Els poblats argàrics es troben sovint dalt de turons amb fortes pendents o en altiplans estratègics, una ubicació que facilitava la defensa i el control visual del territori circumdant. Les excavacions han revelat que aquestes comunitats construïren estructures d’arquitectura avançada per a l’època, incloent muralles, torres i altres elements defensius excepcionals a la prehistòria europea.

Alguns dels seus poblats es poden considerar veritables ciutats de cases rectangulars amb carrers esgraonats, excavats en la pròpia roca. És habitual que l’habitatge més destacat i en la part superior —l'acròpolis— sigui el del senyor del poblat. En aquest habitatge s’hi acaparaven productes de qualitat —metalls, aliments,... — i, sovint, es situava també la cisterna d’aigua de pluja.

Els poblats es situaven en llocs estratègics, fàcilment defensables i prop de jaciments minerals, vies estratègiques de comunicació o de conreus agrícoles o ramaders.

Destaca especialment el jaciment de La Bastida de Totana (Múrcia), considerat un dels principals centres argàrics i qualificat per alguns arqueòlegs com “la primera ciutat de la península Ibèrica”. Amb una extensió d’unes 5 hectàrees i una població estimada de diversos milers d’habitants, La Bastida presenta una complexa urbanització. Les excavacions de l’equip ASOME-UAB ^[2] han tret a la llum una fortificació monumental que tancava l’accés al poblat pel seu flanc més vulnerable. Aquesta fortalesa consistia en una muralla de fins a 2-3 metres de grossor, construïda amb grans pedres lligades amb argamassa (morter de cal) i reforçada per torres massisses de base tronc-piramidal distribuïdes a intervals curts (cada ~20 metres). La muralla s’alçava originalment fins a 6 o 7 metres d’alçada (se’n conserven trams de 4 m) i envoltava un perímetre d’uns 300 metres. L’entrada principal al recinte estava flanquejada per potents murs conformant un corredor d’accés, tancat per grans portalades subjectes amb pilars de fusta.

Un element arquitectònic extraordinari descobert a La Bastida és una poterna (porta secundària) coronada per un arc apuntat de maçoneria, completament conservat. Aquest tipus d’arc és inèdit a la prehistòria europea coneguda; els paral·lels més propers es troben a l’arquitectura del Bronze oriental, per exemple a Troia II (Anatòlia) o en ciutats del Pròxim Orient (Llevant mediterrani). La presència d’aquest arc suggereix la possible transmissió de coneixements arquitectònics de llarg abast, o bé una invenció local sorprenentment avançada. En tot cas, les torres i murs de La Bastida evidencien dominis molt avançats d’enginyeria militar: l’obra aprofitava argamasses impermeables que consolidaven extraordinàriament l’estructura, evitant filtracions i impedint que els assaltants trobessin esquerdes o punts febles per escalar. A més, la fortificació s’adaptà magistralment a la topografia escarpada, salvant pendents de fins al 40% de desnivell, la qual cosa demostra una planificació acurada del terreny. Aquesta ciutadella de La Bastida, descoberta l’any 2012, ha estat comparada per la premsa amb la mítica Troia tant per la seva estructura com pel seu caràcter insòlit a Occident.

Podem veure aquí un vídeo molt complert i molt ben documentat sobre la cultura argàrica de la Bastida de Totana.

A banda de La Bastida, altres assentaments argàrics presenten també trets arquitectònics destacables.

El Argar (Almeria), el jaciment epònim, estava situat sobre un altiplà natural fortificat per pendents pronunciats, i contenia nombrosos habitatges de planta rectangular fetes amb sòcol de pedra i murs d’adob.

La Almoloya (Múrcia), un altre poblat rellevant, ha proporcionat evidències d’un possible edifici de caràcter polític: sota les restes d’una gran sala amb bancs adossats amb capacitat per a unes 50-60 persones, s’hi va trobar la tomba 38, una sepultura d’elit amb riquíssim aixovar (incloent una diadema de plata) datada cap al 1700 aC. Aquest edifici, interpretat com una mena de sala de consell o palau, podria haver servit de lloc de reunió per a l’assemblea governant d’una comunitat argàrica. La troballa de La Almoloya suggereix que certes ciutats argàriques disposaven d’estructures arquitectòniques dedicades específicament a l’exercici del poder (polític o administratiu), a més de les defenses militars.

Tira del Lienzo (Múrcia) és un jaciment arqueològic relativament petit, de 865 m2. No és una assentament, sinó més aviat una fortificació especialitzada en el processament i emmagatzematge de cereals, tèxtils i metalls (plata).

Quant als habitatges domèstics, eren generalment de planta rectangular o quadrada, amb fonamentació de pedra i parets alçades amb tàpia o toves (maons de fang assecat). Solien tenir una sola cambra o poques estances, amb sostres vegetal a doble vessant sostinguts per pilars de fusta. Dins les cases s’han trobat llars de foc, sitges o urnes per emmagatzemar gra, i estris domèstics variats.

En alguns poblats, com ara Fuente Álamo (Almeria) o El Oficio, s’han identificat àrees domèstiques densament construïdes, formant una trama quasi urbana. Sovint s’ha remarcat la uniformitat en l’estil constructiu i l’organització interna dels habitatges argàrics al llarg de tot el territori, la qual cosa denota cert control o tradició comuna en tècniques arquitectòniques.

Es pot parlar d'un proto-urbanisme. Hi ha carrers i cases amb parets mitjaneres. No ben bé els carrers que tenim nosaltres, però no s’ha trobat aquest tipus de construccions, tan sofisticat, enlloc més de la península Ibèrica. A l'hora, també hi ha pobles, aldees, llogarrets, granges isolades, és a dir, hi ha tota una gradació amb poblats molt més petits, i fins i tot hi ha algun cas com és aquest de la Illeta dels Banyets, on el poblat es troba vora el mar.

A Castellón Alto (Galera, Granada) s’hi va trobar, l’any 2002, l’enterrament de “l’home de La Galera”, un adult de entre 27 i 29 anys d’edat, acompanyat d’un nen d’uns 4 anys d’edat. La tomba era situada en la terrassa inferior del poblat. La nomenada sepultura 121 era una “covatxa” de planta oval excavada en el talús de la terrassa dins d’un dels habitatges. La tomba va ser segellada amb taulons escairats de Pinus nigra, sobre els que s’hi va estendre una capa de fang i un mur de maçoneria. El tancament hermètic i la sequedat de l’aire han preservat molt bé les restes.

Galera (Granada) és un exemple d’organització jerarquitzada del territori en poblats centrals, nuclis defensius i de control, granges i aldees:

• Poblats de mida mitjana (majors d'1 Ha.) amb posició estratègica, control visual, fortificació i urbanisme en terrasses i acròpolis.
• Poblats de menys d' 1 Ha. amb caràcter estratègic i complementari de l'anterior, forts sistemes de fortificació i interconnexió visual.
• Llogarrets lligats a qüestions econòmiques (alguns al pla): afloraments de minerals, agricultura/ramaderia, vies de comunicació...

Els grans poblats encastellats controlen l'aigua, els camins, els rius, les vies de circulació i els altres poblats més petits sota la seva protecció. Aquests últims acostumen a trobar-se en llocs més plans, amb explotacions mineres, agricultura i la ramaderia.

En resum, l’arquitectura argàrica destaca per la combinació de funcionalitat militar i organització comunitària. Les defenses massisses com les de La Bastida reflecteixen una època de conflictivitat i necessitat de protecció, però també un alt nivell de coordinació tècnica i laboral per a la seva construcció. Això implica l’existència d’autoritats capaces de mobilitzar i dirigir grans contingents de treballadors especialitzats (mestre d’obres, picapedrers, etc.). La presència de possibles edificis “monumentals” (fortaleses, sales de reunió) indica una complexitat social i política notable, equiparable en part a la d’altres centres avançats del Bronze (com els “palauets” minoics a Creta o les ciutats fortificades micèniques a Grècia, amb les degudes diferències que s’analitzaran més endavant).

Economia: agricultura, metall i intercanvis

L’economia d’El Argar es basava en un sistema agro-pastoril intensiu, complementat per una important explotació minera i metal·lúrgica. A diferència del neolític precedent, on la subsistència familiar era predominant, en època argàrica s’observen signes de producció excedentària i centralitzada, indicatius d’una economia gestionada per les elits.

En l’àmbit agrícola, els argàrics cultivaven principalment cereals de secà, amb la civada (ordi) com a conreu predominant per sobre del blat. També conreaven llegums (p. ex. pèsols, llenties) i probablement lli, aquest últim destinat a la producció de fibres tèxtils.

Si s’atén al nombre total d’individus, ja durant l’Edat del Coure els taxons més representatius són Hordeum vulgare var. nudum (58%) i Triticum aestivum/durum (29%), quedant la resta de cultius per sota del 8%. En els jaciments argàrics, el blat comú (T. aestivum/durum) assoleix el 61%, seguit de Hordeum vulgare var. vulgare (25%) i Hordeum vulgare var. nudum (10%). Es dona així un augment significatiu del blat i de l’ordi vestit, mentre que l’ordi nu disminueix, malgrat que continua apareixent en el registro. En termes generals, las lleguminoses seleccionades (Vicia faba i Pisum sativum) representen el 8% durant el Coure i un 3% en el període argàric [Mora-González, 2021].

L’ordi era especialment adequat a les condicions semiàrides del sud-est peninsular i possiblement rendia collites més segures en sòls pobres que el blat. A les zones costaneres, es practicava la rotació de cereals i lleguminoses en camps de secà, mentre que a l’interior s’usava un sistema de guaret (rotació amb terres en repòs) combinat amb la pastura del bestiar als rostolls. Les espècies domèstiques principals incloïen ovelles i cabres (fonamentals per carn i productes làctics), porcs, bous o vaques pel treball i el transport, i fins i tot s’han documentat cavalls en alguns jaciments, tot i que no se sap si s’empraven com a animals de tir o només com a símbol d’estatus.

Es manté alhora la feina de recol·lecció de peres, raïm silvestre, aglans, olives bordes (acebuche),... i s’aprofiten recursos forestals com la fusta o el suro.

Un tret destacat de l’economia agrària argàrica és la seva organització centralitzada. En els poblats majors s’han trobat evidències d’emmagatzematge i processament de cereals a gran escala, molt per damunt de les necessitats immediates de la població local. Per exemple, al jaciment de Fuente Álamo es van localitzar 22 molins de mà reunits en una mateixa estança, i a Ifre (Múrcia) se’n trobaren 10 en un sol context. Fins a un 50% dels molins de cada assentament gran sembla que eren custodiats col·lectivament en magatzems comunals. Això suggereix que la collita de gra es recaptava parcialment com a tribut o impost pels caps locals, qui l’emmagatzemaven i redistribuïen segons els interessos de la comunitat dominant. El control del sobrant alimentari per part de l’elit ha estat apuntat com un mecanisme clau de poder a El Argar: assegurava tant l’abastiment per als especialistes (artesans, miners, guerrers) com la dependència de les classes treballadores envers l’autoritat central.

La ramaderia també tingué un paper central, no sols per a aliment (carn, llet, formatge) sinó per la força de treball (tracció animal per a l’arada) i la producció d’adob orgànic. Curiosament, sembla que la producció tèxtil argàrica es basava exclusivament en fibres vegetals de lli; fins ara no s’han identificat restes de teixits de llana d’ovella. Malgrat disposar de ramats d’ovelles, potser aquestes s’explotaven més per a carn i llet, o bé la llana tot just començava a emprar-se (la “revolució de la llana” s’ha datat en diversos llocs d’Europa durant l’Edat del Bronze). En tot cas, el lli era conreat i filat, i s’han trobat nombrosos fusaioles i pesos de teler als jaciments argàrics, indicant una indústria tèxtil força desenvolupada. De fet, les fonts arqueològiques suggereixen que la producció tèxtil va esdevenir la principal indústria artesanal d’El Argar, possiblement sota supervisió de l’elit, atès el valor estratègic dels teixits tant per a l’ús domèstic com per a l’intercanvi.

Bovins i equins es consideren més lligats a les elits socials. S’observen diferències entre diferents ecosistemes.

Paral·lelament a l’agricultura, la metal·lúrgia va ser un pilar de l’economia argàrica. La cultura argàrica es distingeix per la introducció primerenca del bronze – entès com a aliatge coure-estany – tot i que en fases inicials es va fer servir sovint coure amb arsènic (un “pseudo-bronze”). El sud-est ibèric és ric en recursos minerals, i pràcticament tot el territori argàric compta amb filons de metalls.

S’utilitzava coure arseniat, procedent de Sierra Morena, per fabricar destrals planes, punyals, espases i alabardes de reblons.

S’han identificat assentaments especialitzats en mineria i reducció de mineral: per exemple, zones de Sierra Almagrera i Cartagena proporcionaven plom i plata; altres punts subministraven coure o estany (aquests darrers més escassos i possiblement importats). Les troballes de motlles, escòries, forns i eines de miner indiquen una producció metal·lúrgica abundant i concentrada en mans de certs nuclis productors. Entre els artefactes metàl·lics argàrics dominen les armes: punyals i navalles, fulles d’alabarda, puntes de llança i fletxa, espases curtes tipus “espasa d’El Argar” i grans destrals de combat en bronze. També hi ha eines (punxons, falçs) i ornaments personals en bronze, coure, plata i or (arracades, braçalets, anells, diademes). La gran quantitat d’armes en contextos funeraris reflecteix no només un caràcter guerrer de la societat, sinó també la funció de la metal·lúrgia com a font de prestigi i poder: controlar la producció d’armes equivalia a controlar la coacció física i per tant l’ordre social.

L’artesania argàrica es completava amb altres produccions com la ceràmica i la indústria lítica. La ceràmica argàrica era feta a mà (no s’usava el torn) però d’excel·lent qualitat tècnica, amb pastes ben depurades i coccions controlades. Era típica una ceràmica de superfície brunyida, de color negre o gris fosc, amb formes estandarditzades en tot el territori. Entre les formes més comunes hi ha les copes carenades (una mena de calzes de peu alt), bols hemisfèrics, gerres globulars i olles troncocòniques. La uniformitat de formes i estils en jaciments distants apunta a una possible producció centralitzada o a un fort control polític sobre els artesans terrissaires. De fet, estudis recents de provinença d’argiles i distribució ceràmica confirmen l’existència d’una xarxa de producció i circulació de ceràmica a escala regional: gran part de la ceràmica trobada en zones perifèriques d’El Argar es fabricava amb argiles procedents del nucli Almeria-Múrcia i era distribuïda a centenars de quilòmetres, mentre a les zones limítrofes autòctones persistien petites produccions locals per a consum propi. Això vol dir que El Argar controlava la producció i el comerç de ceràmica utilitària, usant-la possiblement com a bé de distribució per integrar o dominar econòmicament les àrees veïnes.

La diversificació artesanal es reflecteix també en la diferenciació de poblats segons llur funció econòmica principal. Alguns assentaments argàrics semblen centrats en l’explotació minera-metal·lúrgica, d’altres en la producció agrària intensiva, mentre que uns tercers combinaven totes dues activitats. Aquesta interdependència funcional implicava fluxos constants d’intercanvi de matèries primeres i productes entre comunitats: metall procedent de zones mineres cap als centres agrícoles, excedents de gra des dels camps cap als poblats miners, etc. El fet que aquests fluxos es duguessin a terme de manera integrada i sostinguda al llarg de l’espai argàric suggereix l’existència d’una infraestructura de comunicacions i, sobretot, d’institucions gestores que coordinaven l’economia regional. Dit d’una altra manera, l’economia argàrica no era una suma de petites explotacions autònomes, sinó un sistema altament interconnectat i planificat en certa mesura des del poder central (bé fos un estat unificat o diverses entitats coordinades). Prova d’això és l’augment generalitzat de la productivitat detectat en comparació amb el període anterior: es produïa més menjar, més béns i de manera més concentrada que abans, fet que va permetre sostenir poblacions més nombroses i capes no productores (guerrers, artesans especialistes, etc.).

Pel que fa a l’intercanvi exterior, un aspecte notable d’El Argar és la gairebé absència d’objectes exòtics provinents d’altres àrees llunyanes en el registre arqueològic. A diferència d’altres cultures de l’Edat del Bronze, no s’han trobat a les tombes argàriques materials clarament forans (com ara ambre bàltic, ivori africà o ceràmica micènica). Açò indica que El Argar mantenia pocs contactes comercials directes amb les grans civilitzacions contemporànies de la Mediterrània o Europa central, possiblement aïllant la seva esfera econòmica per protegir el monopoli de recursos. Alguns investigadors suggereixen que els intercanvis a llarga distància eren controlats exclusivament per les elits (p. ex. pot haver-hi hagut alguna circulació d’argent o estany), però en general El Argar apareix com un sistema econòmic relativament tancat, enfocat en l’explotació intensiva dels seus recursos interns. La seva “riquesa” es mesurava més en la capacitat de produir aliment i metall dins les seves fronteres que no pas en acaparar productes de luxe exteriors.

En síntesi, l’economia argàrica fou complexa i planificada: agricultura intensiva de cereal i ramaderia, recolzades per una indústria tèxtil de lli; una poderosa metal·lúrgia del coure, bronze i plata; artesanies estandarditzades i centralitzades (ceràmica, lítica); i xarxes internes d’intercanvi que asseguraven el flux de béns cap als centres de poder. Tot aquest aparell econòmic només podia funcionar en un marc polític integrat, on una autoritat (o diverses coordinades) establia impostos (en espècie), acumulava estocs i redistribuïa recursos estratègicament. Aquesta és una de les bases per argumentar la naturalesa proto-estatals d’El Argar, tal com es discutirà en la secció dedicada a aquesta qüestió.

Pràctiques funeràries i rituals de mort

Les pràctiques d’enterrament de la cultura argàrica han estat estudiades extensament, ja que proporcionen informació directa sobre l’estructura social i les ideologies d’aquesta societat. Una característica singular d’El Argar és la preferència per enterraments intramurs: la majoria de tombes es localitzen sota el terra dels habitatges o dels espais domèstics dels poblats. Aquesta pràctica contrasta amb la d’altres cultures contemporànies que feien necròpolis separades; en canvi, els argàrics enterraven els seus difunts literalment dins la comunitat, possiblement per reforçar lligams ancestrals amb la llar i la terra ocupada.

Hi havia diversos tipus de sepultures a El Argar, però totes seguien patrons força uniformes. Les modalitats principals eren:

• Enterraments en fossa o cista: Es excavava una fossa oval o rectangular al terra, que de vegades es revestia amb lloses de pedra formant una petita cambra (cista). El cos es col·locava normalment en posició de cúbit lateral (decúbit flexionat, com en posició fetal) i s’hi col·locava l’aixovar al costat.
• Enterraments en “tinaja” (àmfora gran): Es feien servir grans vasos ceràmics (àmfores o pithoi) com a contenidor funerari. El difunt – sobretot infants o nens, però també adults en alguns casos – era introduït a l’interior de la “tinaja”, juntament amb les ofrenes, i després el recipient es tancava i es podia enterrar totalment o semi-enterrat sota el paviment de la casa. Aquest tipus d’enterrament en urna és molt característic d’El Argar.
• “Covachos” o petites coves artificials: En alguns jaciments, com Galera (Granada), s’han trobat sepultures en petites cavitats o coves sota terra, a mode de nínxols, on es col·locaven un o diversos individus. Sovint aquestes cavitats s’obrien sota els mateixos habitatges.

No tots els habitants tindrien dret a enterrar-se. No sabem el perquè. Tot i això, s' ha assenyalat una certa paritat entre nens i nenes, homes i dones i la representació de tots els grups d' edat.

Independentment del tipus, cada tomba contenia normalment un sol individu (enterraments individualitzats), llevat d’excepcions on es troben dobles enterraments (per exemple, un home i una dona junts, possiblement un matrimoni de l’elit, com a La Almoloya) o infants amb adults. La pràctica de la incineració no està documentada a El Argar; tots els enterraments coneguts són inhumacions.

Els aixovars funeraris – és a dir, els objectes col·locats amb el difunt – presenten una variabilitat enorme en quantitat i qualitat, sent la base per reconstruir la jerarquia social (vegeu l’apartat d’organització social). Mentre algunes tombes de classe baixa no tenien cap objecte, les tombes d’elit contenien riqueses notables: armes (punyals, espases, puntes de llança), ornaments metàl·lics (collarets, braçalets, anells, arracades de plata o or), vasos ceràmics fins (com copes carenades possiblement per beure líquids rituals) i, en casos excepcionals, objectes sumptuaris únics com diademes de plata o d’or. Cinc diademes de plata es van recuperar ja en les excavacions dels Siret (finals s. XIX) en tombes femenines d’El Argar i altres jaciments: són franges primes i corbades de plata, decorades, que es col·locaven al cap de la difunta i que probablement indiquen el rang de princesa o sacerdotessa. Recentment, la diadema trobada a La Almoloya (anomenada “diadema de la princesa de La Almoloya”) ha estat posada en relleu per ser l’única trobada in situ al crani d’una dona de l’elit, junt amb altres joies de plata fina. Aquestes diademes argàriques són comparables, en significat, a les corones reials o als diademes d’altres cultures (p. ex. les diademes d’or de les tombes reials micèniques), i posen en evidència l’existència d’un rang nobiliari femení a la societat argàrica, si bé (com ja s’ha discutit) segurament subordinat al poder militar masculí.

L’anàlisi dels enterraments indica també diferenciació per gènere i edat en el tractament funerari. Els homes d’estatus alt eren acompanyats sobretot per armes ofensives (símbol del seu rol com a guerrers i líders), mentre que les dones d’estatus alt rebien objectes associats a la riquesa i a la producció (joies, punxons, etc., però no espases ni alabardes). Els infants de l’elit eren enterrats amb aixovars rics (de vegades equiparables als dels adults), cosa que suggereix que el rang social es transmetia de forma hereditària més que guanyar-se només pels mèrits individuals en vida. Això reforça la idea d’una societat argàrica de tipus dinàstic, on certes famílies mantenien el poder a través de generacions.

Quant als aspectes rituals o ideològics, el fet d’enterrar els difunts sota la casa pot reflectir el culte als avantpassats i la legitimitat de la possessió del territori per part dels descendents (tenir els avis enterrats a la llar sacralitza la continuïtat del llinatge sobre aquell lloc). No s’han trobat temples ni espais cerimonials clarament separats, de manera que els rituals devien celebrar-se en l’àmbit domèstic o comunitari obert. Probablement hi havia cerimònies associades a la mort, potser banquets funeraris al voltant de la tomba dins la casa, però l’evidència material és subtil (fragments de copes i restes d’animals podrien indicar convits rituals). Tampoc no es disposa de testimonis directes de creences religioses detallades, atès que no existeix escriptura ni iconografia narrativa a El Argar. Tanmateix, la recurrència d’objectes com ídols oculats (petites plaques amb ulls esquemàtics, hereus de la tradició de Los Millares) indica alguna forma de simbolisme religiós comú, possiblement vinculada a cultes de la fertilitat o a divinitats protectores de la comunitat.

En conjunt, les pràctiques funeràries argàriques reforcen el quadre d’una societat estratificada i estructurada: l’espai de la mort replicava i legitimava les diferències de classe i gènere presents en vida. La ubicació intramural de les tombes suggereix una societat ancestre centrada en la família i la casa, on la memòria dels morts de cada llinatge quedava literalment enterrada als fonaments de l’estructura social. Aquestes pràctiques difereixen de les d’altres cultures coetànies (per exemple, els micènics tenien grans tombes comunals fora dels nuclis urbans, i els Únětice feien túmuls per als caps en necròpolis específiques). Aquest contrast serà explorat en la secció següent, comparant El Argar amb altres societats de l’Edat del Bronze.

Context comparatiu amb cultures contemporànies

El Argar es va desenvolupar en paral·lel a altres cultures de l’edat del bronze, tant a la conca mediterrània com a la resta d’Europa, presentant simultàniament trets únics i similituds generals amb aquestes. A continuació es comparen alguns aspectes de la cultura argàrica amb els de quatre contextos coetanis destacats: la civilització minoica de Creta, la civilització micènica de Grècia continental, la cultura Únětice de l’Europa central i la cultura Otomani-Füzesabony de l’Europa carpàtica. També es farà una breu referència a altres societats rellevants de l’època arreu del món (Egipte, Mesopotàmia, la civilització de l’Indus, etc.) per emmarcar globalment el moment històric.

La civilització minoica (Creta)

A l’illa de Creta, durant un període similar (ca. 2000-1450 aC), va florir la civilització minoica, considerada la primera gran cultura urbana de l’Europa occidental. Els minoics van construir grans palaus complexes (Knossos, Phaistos, Malia) que actuaven com a centres polítics, econòmics i religiosos. A diferència d’El Argar, els minoics disposaven d’escriptura (lineal A, no desxifrada completament) que empraven per a l’administració, cosa que els situa clarament en la categoria d’“alta civilització” segons els criteris tradicionals. L’economia minoica es basava en l’agricultura mediterrània (blat, vinya, olivera) i un comerç marítim extens: Creta fou un talassocràcia que intercanviava oli, vi, ceràmica i manufacturats amb Egipte, l’Orient Pròxim i altres illes de l’Egeu. En aquest aspecte, contrasta amb l’economia més autàrquica d’El Argar, que no mostra evidències d’intercanvis marítims de llarga distància.

Socialment, la Creta minoica sembla haver tingut una jerarquia palatina, possiblement governada per reis-sacerdots (com el llegendari Minos) i una burocràcia que registrava tributs i redistribuïa excedents des dels magatzems del palau. Tot i que tant Creta com El Argar presenten societats complexes, la forma de govern era diferent: a Creta hi havia entitats estatals centralitzades a cada palau, mentre que a El Argar el poder semblaria més descentralitzat en diverses ciutats (La Bastida, El Argar, etc.) sense evidència d’un centre únic rector de tota la cultura. Un altre contrast és religiós i artístic: els minoics van produir art sofisticat (frescos, ceràmica amb decoració figurativa, escultura) i tenien un riquíssim panteó religiós (deesses mare, cultes als toros, santuaris a coves i cims muntanyencs). En canvi, a El Argar hi manca art figuratiu destacable i els objectes simbòlics són escassos i esquemàtics, la qual cosa dificulta reconstruir-ne les creences.

En termes militars, sembla que la Creta minoica va viure relativament en pau (no s’han trobat fortificacions massisses als palaus minoics, a diferència de les muralles argàriques). De fet, els minoics podrien haver exercit un domini naval que els protegia sense necessitat de muralles. Per contra, El Argar presenta nombroses defenses terrestres – senyal possiblement de guerres internes o amb grups veïns – i una societat més orientada a la guerra (fins i tot s’ha anomenat “societat guerrera” als argàrics). Un possible paral·lel entre Creta i Argar és la presència de dones en posicions destacades: a Creta, les representacions indiquen sacerdotesses poderoses i probablement reines, mentre que a El Argar les troballes de diademes en tombes femenines apunten a dones d’alt rang. Ambdós casos plantegen la qüestió del poder femení en societats antigues, si bé en tots dos casos finalment el poder militar recaigué en els homes (a Creta, la fi minoica arribà de la mà d’invasors micènics).

En resum, la civilització minoica i la cultura d’El Argar exemplifiquen formes avançades de societat del Bronze, però Creta representa un model de civilització urbana amb escriptura, comerç marítim i polítiques palatines, mentre El Argar mostra un model proto-urbà sense escriptura, amb intercanvis més interns i estructures fortificades. Tot i les diferències, totes dues testimonien l’emergència d’elit governant, economia excedentària i organització complexa en èpoques similars.

La civilització micènica (Grècia continental)

A la Grècia continental, la cultura micènica (ca. 1600-1200 aC) va succeir cronològicament la minoica i presenta també interessants comparacions amb El Argar. Els micènics, de llengua indoeuropea, van establir diversos regnes centrats en palaus fortificats com Micenes, Pilos, Tirint o Tebes. Igual que els argàrics, eren una societat guerrera i jerarquitzada: la classe dirigent micènica (els “wanax” o reis i la noblesa guerrera) va deixar tombes espectaculars plenes d’armes i tresors (famoses són les tombes reials de Micenes amb màscares d’or, espases amb incrustacions i vaixelles de metalls preciosos). Això recorda els sumptuosos aixovars argàrics, tot i que aquests no inclouen tant or com els micènics; en lloc d’això, la “riquesa” argàrica s’expressava més en armes de bronze i joieria de plata.

Els micènics empraren l’escriptura Lineal B (adaptada del sil·labari minoic) per a la comptabilitat palatina, evidenciant un estat administratiu avançat. En els arxius micènics en tauletes d’argila s’enregistraren impostos en forma de productes agrícoles, ramats, treballs de dependents, etc. Aquest ús de l’escriptura administrativa no té paral·lel a El Argar, on la manca d’escriptura feia que l’administració fos oral o basada en la memòria i la tradició. Malgrat això, com s’ha argumentat, El Argar podria haver exercit funcions semblants de recaptació i redistribució per via no escrita, fet que la situaria en un nivell incipient d’organització estatal comparable als regnes micènics en alguns aspectes fonamentals (control de camps de cereals, magatzems centralitzats, especialització artesanal).

Arquitectònicament, hi ha un paral·lel notable: tant els micènics com els argàrics construïren muralles ciclòpies i fortificacions complexes. Les muralles micèniques (com la de Micenes o Tirint) eren gegantines, d’uns 6-8 m d’ample i diversos metres d’alt, amb portes monumentals (la Porta dels Lleons de Micenes n’és un exemple). La Bastida, amb la seva muralla de 7 m i torres, s’apropa a aquest nivell de construcció militar imponent. De fet, s’ha suggerit que les fortificacions argàriques podrien haver sorgit independentment però són comparables a les egees, o potser hi hagué difusió tecnològica (no podem descartar contactes indirectes via navegació pel Mediterrani occidental que portessin idees arquitectòniques orientals fins a l’Argar).

Socialment, els micènics organitzaren un sistema feudal en què el rei (wanax) i un grup de nobles controlaven terres, ramats i tallers; hi havia funcionaris i escribes, i també classes baixes de pagesos, artesans i esclaus. Aquest esquema de societat palatina és més clarament estatal que l’argàric, però les diferències podrien ser de grau més que de naturalesa. A El Argar veiem també una noblesa guerrera, una possible burocràcia incipient (encara que sense documents, la distribució d’emmagatzematge i tallers apunta a que existia algun tipus de gestors) i classes productores sotmeses. On probablement divergien era en l’escala: els regnes micènics tenien potser desenes de milers de súbdits cadascun i desplegaren exèrcits notables (com evidencien les armes i carros de guerra a les representacions), mentre que El Argar potser consistí en diverses petites unitats polítiques cadascuna amb uns pocs milers d’habitants, sense integració sota un únic govern superior – no s’ha identificat cap “capital” hegemònica de tota la cultura argàrica, a diferència de Micenes respecte a l’Argòlida o Cnossos respecte a Creta.

Culturalment, cal mencionar que la fi de la cultura argàrica (c.1550 aC) és gairebé contemporània als inicis de l’esplendor micènica. No hi ha indicis, però, que la desaparició d’El Argar sigui causada per micènics; aquests actuaven sobretot a l’Egeu i l’Orient. És interessant, tanmateix, que després de la caiguda d’El Argar, la península Ibèrica no tornà a tenir un focus “urbà” tan desenvolupat fins molts segles després (finals de l’edat del bronze i inicis de l’edat del ferro, amb Tartessos al sud-oest i les colònies fenícies). Els micènics, en canvi, formaven part del sistema de civilitzacions de l’edat del bronze tardana que culminaria dramàticament en la crisi del 1200 aC (col·lapse de l’edat del bronze a l’Egeu i Pròxim Orient). En suma, Micenes i El Argar representen dues experiències paral·leles de concentració de poder al Bronze: l’una clarament “estatal” i alfabetitzada, l’altra una possible proto-estat sense escriptura, però amb convergències en militarisme, arquitectura i estratificació.

La cultura Únětice (Europa Central)

La cultura Únětice (c. 2300-1600 aC) es desenvolupa a l’Europa central, cobrint parts de l’actual Alemanya, Polònia, República Txeca i zones properes. És contemporània de la primera meitat de la cronologia d’El Argar i sovint s’esmenta com una de les primeres cultures del bronze europeu que mostra evidències de complexitat social.

Únětice destaca, en primer lloc, per la seva avançada metal·lúrgia: foren dels primers a Europa a produir bronzes en massa, amb objectes típics com destrals planes, punyals triangulars i adorns de bronze. Van desenvolupar àmplies xarxes de comerç de matèries primeres, per exemple distribuint coure i obtenint àmbar bàltic i probablement estany de zones alpines. Aquestes rutes comercials connectaven l’Europa central (Únětice) amb Escandinàvia, les illes Britàniques i potser la Mediterrània oriental. En comparació, El Argar sembla menys connectat a llarg abast, però internament exercí un control semblant sobre la producció de metall i el comerç regional de béns.

Socialment, Únětice mostra signes de jerarquització a través de les seves pràctiques funeràries. Encara que la majoria d’enterraments són en petites necròpolis o tombes planes senzilles, s’han descobert algunes tombes d’elit excepcionals, com la famosa tomba reial de Leubingen (Alemanya). Aquesta consisteix en una cambra sepulcral de fusta recoberta per un túmul, on es trobà un home amb rics aixovars d’or (diadema d’or, punyals, vasos de bronze). Altres túmuls similars (Helmsdorf, Čajkovice) confirmen l’existència de caps tribals poderosos que acumulaven riqueses i probablement controlaven diversos poblats. Això és paral·lel als líders argàrics enterrats amb riqueses (tot i que a El Argar, en comptes de túmuls externs, els líders es van enterrar dins els poblats). En ambdós casos, hi ha aparició d’elits emergents que indiquen estructures proto-estatals o si més no chefferies complexes.

Pel que fa a assentaments, la major part de poblats Únětice eren aldees agrícoles obertes, amb cases rectangulars de fusta i tova, sovint situades prop de terrenys fèrtils als valls fluvials. No eren especialment fortificats en general, tot i que cap al final de la cultura Únětice s’observen fortificacions inicials i major concentració (indicis de transició cap a la cultura dels Túmuls). En això difereixen d’El Argar, on moltes comunitats ja vivien en llocs fortificats. Tanmateix, hi ha evidències que en alguns territoris únětice (per exemple Bohèmia) existí una organització territorial: s’han identificat grups de poblats interdependents, amb un possible centre principal. Aquest esquema descentralitzat però coordinat recorda l’organització d’El Argar, on també diverses ciutats-regionals podrien haver format una confederació sota valors culturals comuns.

Un aspecte notable és l’absència d’escriptura i de monumentalitat estatal tant a Únětice com a El Argar. Cap de les dues cultures va erigir edificis monumentals públics comparables a palaus o temples coneguts, ni van deixar inscripcions. Tot i així, el registre material denota que ambdues assoliren nivells complexos d’organització: estandardització d’objectes a gran escala, especialització d’assentaments (a Únětice hi havia assentaments dedicats a la sal, a la metal·lúrgia, etc., en contacte per intercanvi), i formació de xarxes socioeconòmiques àmplies. Recentment, s’ha argumentat que tant Únětice com Argar podrien haver arribat a formes proto-centralitzades properes a l’estat incipient cap a mitjans del II mil·lenni aC. De fet, la comparació directa dels dos casos és l’objecte d’estudi de projectes internacionals (com el projecte Dynasties, MARQ Alicante 2024) que suggereixen que en totes dues regions sorgiren elits dinàstiques que controlaven territoris amb fronteres definides, exèrcits i recursos fiscals, complint criteris d’estat primitiu.

En definitiva, la cultura d’Únětice comparteix amb El Argar l’haver estat una de les societats més avançades del Bronze antic europeu, amb metal·lúrgia abundant, divisions socials acusades i cert nivell de coordinació política supra-comunitària. Únětice i Argar representen, respectivament al centre i a l’occident d’Europa, els primers passos cap a formes estatals abans de l’ús de l’escriptura. Ambdues van desaparèixer o evolucionar entorn el 1500-1400 aC (Únětice dóna pas a la cultura dels Túmuls i després Urnes; Argar dóna pas a cultures regionals de bronze final), marcant el final d’una etapa pionera en la complexitat social europea.

La cultura Otomani-Füzesabony (Carpats orientals)

A l’est d’Europa central, a la zona de la conca dels Carpats (avui Romania, Hongria, Eslovàquia i Ucraïna occidental), es desenvolupà la cultura Otomani-Füzesabony (aprox. 2100-1400 aC). Aquesta cultura, anomenada així per jaciments epònims a Romania (Ottomány) i Hongria (Füzesabony), és un altre exemple de societat complexa del Bronze antic que ha estat comparada amb El Argar.

La cultura Otomani-Füzesabony és coneguda per les seves fortificacions i assentaments de tell (turons artificials formats per estrats d’ocupació). Diversos jaciments, com Spišský Štvrtok (Eslovàquia) o Sântion (Rumania), mostren ciutats fortificades amb fossats i muralles de terra i fusta, i una planificació interna elaborada. Algunes cases de la fase avançada d’aquesta cultura eren de gran tamany i s’han interpretat com a possibles edificis comunals o de culte, fins i tot s’ha suggerit semblança amb els megàrons (sales rectangulars) de l’Egeu. Aquesta possible influència egea és un punt interessant: la cultura Otomani tenia contactes amb l’àrea micènica a través de l’adriàtic i els Balcans, evidenciats per troballes d’objectes de estil egeu i per l’ús de tècniques arquitectòniques i ceràmiques similars. En comparació, El Argar tot i la seva fortificació avançada, no mostra influències tan clares de l’Egeu en cultura material (excepte potser l’arc de La Bastida, similar als de Troia com es va esmentar). És possible que Otomani-Füzesabony estigués més integrat en els corrents d’intercanvi paneuropeus que no pas El Argar, el qual ocupava una posició més perifèrica a l’extrem occidental.

Quant a l’economia, la regió Otomani era fèrtil i apta per a l’agricultura cerealista i ramaderia intensiva, semblant en això a Únětice i altres societats centrals. També explotaren riques mines de coure a Eslovàquia i Transsilvània, produint bronze en abundància. La cultura Otomani és especialment coneguda per la seva ceràmica pintada de qualitat, amb dissenys geomètrics multicolors, i per objectes de gran riquesa trobats en alguns contextos funeraris (p. ex. objectes d’or i bronze en tombes aristocràtiques). En un cementiri a Nižná Myšľa (Eslovàquia) s’excavaren prop de 800 tombes Otomani, evidenciant rituals elaborats i diferenciació social en els aixovars. S’hi han identificat tombes amb armes i joies d’importància que apunten a guerrers nobles, i fins i tot pràctiques d’enterrament col·lectiu possiblement vinculades a clans.

Comparant-ho amb El Argar, trobem coincidències: fortificacions, armes abundants, societat jerarquitzada, producció metal·lúrgica intensa. Ambdues cultures semblen haver estat expansionistes: Otomani-Füzesabony es va estendre sobre un ampli territori carpàtic ocupant llocs estratègics i influint cultures veïnes; El Argar va expandir-se pel sud-est ibèric conquerint o assimilant grups adjacents com els de La Mancha i el sud-est valencià. Aquesta expansió implicà l’establiment de fronteres: en el cas argàric, s’han detectat zones frontereres on canviava la producció ceràmica i hi havia menys integració, reflectint possiblement línies de separació polítiques i econòmiques amb altres grups no argàrics de la Meseta i el llevant. És molt probable que Otomani-Füzesabony també definís fronteres amb altres entitats contemporànies (com la cultura de Mad’arovce al Ponent o d’altres al nord), si bé això està menys estudiat.

Una diferència és que la cultura Otomani-Füzesabony perviu fins cap al 1400 aC, moment en què es transforma en el marc del Bronze mitjà/tardà centre-europeu, mentre que El Argar cau abans (1550 aC). També, Otomani pràctica tant inhumacions com algunes incineracions (influència “kurgan”?), mentre Argar es mantingué conservador amb inhumació només. Si tornem a la pregunta de l’estat, els investigadors consideren que Otomani-Füzesabony fou possiblement una confederació de “principats” guerrers i comercials. En la línia del projecte Dynasties, s’inclou com un dels casos de “primers regnes” prehistòrics d’Europa junt amb Argar i Únětice. Això significa que compartien la capacitat d’organitzar exèrcits, recaptar tributs i transmetre el poder de forma dinàstica.

En resum, la cultura Otomani-Füzesabony al nord-est de l’Europa del Bronze fou un fenomen equiparable a El Argar en complexitat. Totes dues van crear estructures fortificades importants, jerarquies socials i xarxes de distribució econòmica en absència d’escriptura. Són exemples de com, arreu d’Europa, diverses societats del Bronze antic assajaren formes de protourbanisme i protostat que anticipen organitzacions més complexes posteriors.

Altres societats de l’època arreu del món

Per tenir una perspectiva completa, convé situar El Argar en el context global del segon mil·lenni aC. Mentre a l’extrem occidental europeu sorgeixen aquestes cultures protourbanes sense escriptura, al Pròxim Orient i altres regions ja existien des de feia segles grans civilitzacions estatals plenament consolidades:

• Egipte: Durant el Imperi Mitjà i el Segon Període Intermedi (2000-1550 aC) Egipte va ser un estat unificat amb escriptura jeroglífica i un govern faraònic molt centralitzat. Cap al final d’El Argar (1550 aC) comença a Egipte el Imperi Nou, època expansiva. Egipte és un model d’estat territorial teocràtic i burocràtic que contrasta amb la manca d’estructura escrita a El Argar. No obstant, tots dos compartien una forta estratificació social i l’existència d’obres públiques (en el cas argàric, fortificacions; en l’egipci, temples i tombes monumentals).
• Mesopotàmia: A Mesopotàmia (actual Iraq i Síria) transcorre l’època dels regnes paleobabilònics (Dinastia de Hammurabi, ca. XVIII aC) i dels regnes mitjans assiris, seguida per l’Imperi Cassita i Mitanni (s. XVI-XIV aC). Aquest entorn ja era altament urbà i escripturat (cuneïforme) amb lleis codificades. Són societats molt més grans i complexes, amb ciutats de desenes de milers d’habitants. El contrast amb El Argar és clar en escala, però hi ha en comú l’ús intensiu del bronze, la guerra com a mitjà polític i la successió dinàstica del poder.
• Civilització de l’Indus: A la vall de l’Indus (actual Pakistan/Índia), la civilització harappa va florir entre 2600-1900 aC. Encara que declina abans de l’esplendor argàric, demostra que a regions llunyanes també hi hagué societats urbanes sense evidències clares de reis o exèrcits (l’Indus tenia escriptura pròpia, però desconeixem la seva estructura política). És curiós notar que l’Indus sembla no tenir fortificacions militaristes destacades, mentre Argar sí; això indica diferents respostes a l’entorn (l’Indus potser era més pacífic o protegit geogràficament).
• Dinastia Shang a Xina: A l’est d’Àsia, entorn el 1600 aC sorgeix la dinastia Shang a la Xina, la qual ja feia ús d’escriptura (ossos oraculars) i presentava una estructura estatal governada per reis-sacerdots a les ciutats com Yin. Els Shang, contemporanis finals d’El Argar, tenien bronzes sofisticats (rituals) i van desenvolupar també una societat guerrera (amb carros de combat). Sense contacte directe, il·lustra que les societats de bronze de diferents parts del món presentaven convergències evolutives: ús del bronze per armes, estratificació, cultes dinàstics, etc.

En conjunt, a mitjan II mil·lenni aC el món conegut veia l’esplendor de nombrosos estats i civilitzacions: Egipte, Babilònia, els hitites a Anatòlia, civilitzacions egees, la vall de l’Indus en declivi, inicis de Shang a la Xina. En aquest panorama, les cultures occidentals europees (Argar, Únětice, Otomani) són part d’una segona onada de complexitat, menys monumental i sense escriptura però encaminada en direcció similar. Representen estats emergents en la prehistòria europea, i per això atrauen interès com a casos d’estudi de formació estatal sense influència directa de les grans civilitzacions clàssiques. Aquesta qüestió s’aprofundeix tot seguit, analitzant si realment podem anomenar estat a la organització d’El Argar.

El Argar fou un estat prehistòric?

Una de les preguntes més estimulants que planteja l’estudi d’El Argar és si podem considerar aquella societat com un estat en sentit propi, malgrat la manca d’escriptura i d’algunes característiques habituals dels estats antics. El debat se centra en quins criteris definitoris d’un estat es compleixen en el cas argàric i quins no, i com interpretar políticament la seva organització.

Segons els arqueòlegs de l’escola de la UAB com Vicente Lull, Rafael Micó, Cristina Rihuete i Roberto Risch (entre d’altres), la societat argàrica va desenvolupar cap al 1800 aC estructures clarament estatals, convertint-se en un dels primers estats de l’Europa occidental. Aquests autors argumenten que El Argar reunia els trets essencials d’un estat arcaic: territori delimitat, població diferenciada en classes, i institucions de govern coercitives. En concret, subratllen:

• Control territorial i fronteres: El Argar va expandir-se fins a uns 35000 km2, definint un espai sota dominació homogènia. Estudis sobre la distribució de la ceràmica i la interacció amb grups veïns han identificat autèntiques fronteres polítiques i socioeconòmiques entre l’àrea argàrica i les cultures contigües. Això implica que hi havia una noció de dins i fora del domini argàric, pròpia d’un estat que protegeix les seves fronteres.
• Monopoli de la violència: L’elit argàrica posseïa totes les armes d’ofensa (espases, alabardes, llances), mentre que les classes subalternes no tenien accés a aquestes fora del control dels dirigents. Això suggereix un monopoli de la coacció física legítima, un criteri clau en la definició d’un estat (segons la teoria weberiana, l’estat detenta el monopoli de la violència). Aquest monopoli permetia als dirigents argàrics forçar el compliment d’imposicions econòmiques i mantenir l’ordre intern.
• Explotació institucionalitzada i impostos: Com s’ha vist, la producció agrícola es centralitzava parcialment i es redistribuïa. Lull i col. sostenen que hi havia una recaptació regular d’excedents (una mena d’impost en forma de gra, ramats, manufactures) recollit pels caps i emmagatzemat als poblats principals. Aquest excedent alimentava l’aparell polític (guerrers, artesans especialitzats al servei de l’elit) i servia per mantenir dependents les classes productores. La institucionalització d’aquest sistema econòmic coercitiu (és a dir, establert com a norma social acceptada/inamovible) indicaria una forma d’estat.
• Centralització productiva i uniformitat cultural: La direcció des dels centres de poder es reflecteix en l’estandardització del material cultural en tot l’espai argàric: mateixa ceràmica, mateixos tipus d’armes, mateixes formes de casa, etc.. A més, la concentració de tallers metal·lúrgics i ceràmics en certs llocs apunta a una producció planificada i controlada per satisfer tot el territori. Aquesta uniformitat i planificació són característiques d’aparells estatals que unifiquen econòmicament i culturalment un territori.
• Perpetuació dinàstica del poder: Les evidències funeràries (fills de l’elit enterrats amb riqueses) denoten que el poder es transmetia hereditàriament, creant dinasties locals. A sobre, l’ampli període (més de 6 segles) de continuïtat suggereix que aquests llinatges pogueren mantenir institucions de govern estables i continuades, cosa que és pròpia d’un estat consolidat que perdura més enllà de la vida d’un líder individual.

A partir d’aquests arguments, investigadors com Óscar Arteaga, Fernando Nocete i Francisco Contreras també subscriuen la idea que El Argar fou un estat o proto-estat formatiu. Parlen d’un Estat argàric basat en una economia de comandament, amb una classe dominant extractiva i fins i tot indicis d’especialització militar (cossos de guàrdia, fortificacions permanents). Alguns arriben a anomenar-lo l’estat d’Argar o el primer estat peninsular.

Tanmateix, altres prehistoriadors són més escèptics. Antonio Gilman, Robert Chapman i Jesús Ramos figuren entre els qui rebutgen la noció d’El Argar com a estat. Argumenten que la societat argàrica era encara massa rural, poc complexa i sense una burocràcia visible per merèixer aquesta etiqueta. Segons ells, El Argar seria una jefatura complexa (complex chiefdom) similar a altres grups de l’edat del bronze, però no un estat formal. Destaquen la manca d’escriptura – que dificulta administracions avançades –, l’absència de construccions monumentals civils (no hi ha palaus clars ni temples), i la inexistència aparent d’un govern central unificat per a tot el territori. És possible, sostenen, que El Argar estigués format per diverses polítiques independents que compartien cultura, més que per un únic regne centralitzat. Això li restaria coherència política per qualificar-lo d’estat.

En aquesta línia intermèdia, l’arqueòleg Jorge Juan Eiroa opina que El Argar formava part dels processos que eventualment donarien origen a l’estat, però encara no complia totes les condicions. Eiroa assenyala que de les tres premisses bàsiques d’un estat (poble, territori, govern), els argàrics en tenien dues (població i àrea definides) però no una tercera clara: un govern unificat capaç de decisió central. Ell proposa definir El Argar com una “jefatura altament estratificada” comparable a moltes altres del Bronze, on hi ha reis locals o cabdills regionals, però sense arribar a unificar sota una sola autoritat tot el sud-est peninsular. En suma, seria una confederació de jefatures, més que no pas un estat unitari.

La manca d’escriptura és sovint esmentada com a argument contra l’estatalitat d’El Argar. Efectivament, en l’arqueologia clàssica es considerava que l’escriptura era sine qua non per parlar de civilització o estat. No obstant, hi ha contraexemples: per exemple, l’imperi inca als Andes fou un estat administrativament complex sense sistema d’escriptura convencional (feien servir quipus, cordills amb nusos, per comptabilitat). També algunes monarquies “barbares” de l’edat del ferro europeu no tenien escriptura pròpia però funcionaven com a estats. Per tant, l’absència d’escriptura a El Argar no impedeix necessàriament que fos un estat en fase inicial; simplement indica que la gestió es feia mitjançant la tradició oral, la memòria institucional i formes alternatives de registre (p. ex. marques en productes, codis de colors en ceràmica per identificar lot, etc., encara que no en tinguem constància directa).

Un altre element a considerar és la divisió del treball i l’aparició d’institucions. A El Argar veiem ja senyals de funcionaris (encara que no ens hagin arribat en tauletes, hi devia haver responsables d’emmagatzematge, caps militars locals, jutges o consells per resoldre conflictes). El descobriment de la “sala de reunions” de La Almoloya, amb bancs arrenglerats, suggereix l’existència d’un consell governant o assemblea de notables. Això seria una institució política col·legiada, fet que encaixa en organitzacions estatals primigènies (molts estats antics combinaven monarquia i consells d’ancians o nobles). La pròpia durada secular d’El Argar insinua institucions estables més enllà de figures individuals.

En conclusió, la qüestió de si El Argar fou un estat “modern” en la prehistòria depèn en part de la definició d’estat que apliquem. Si entenem per estat qualsevol entitat política amb govern centralitzat, estratificació de classes, territori delimitat i capacitat coercitiva, llavors hi ha arguments forts per incloure El Argar en aquesta categoria, al nivell de proto-estat o estat embrionari (com defensen Lull, Risch, etc.). Si, per contra, exigim presència d’escriptura, d’un aparell burocràtic formal i d’unitat política indivisa, potser El Argar es queda un graó per sota, sent una federació de cacicats més que un estat consolidat (posició de Gilman, Chapman, Eiroa). Sigui com sigui, la recerca recent tendeix a reconèixer que El Argar va assolir un nivell d’organització social inusual per la seva època i regió, i que mereix ser estudiat comparativament amb altres estats antics emergents.

Factors d’ascens i desaparició d’El Argar

La meteòrica trajectòria de la cultura argàrica – el seu ascens, apogeu i col·lapse sobtat – desperta interrogants sobre quines condicions la van fer possible i quines causes van precipitar-ne la fi. Diversos factors, ambientals i socials, han estat proposats tant per explicar la gènesi d’El Argar cap a 2200-2100 aC com per aclarir la seva desaparició cap al 1550 aC.

Ascens i consolidació

Entre els factors clau que van contribuir a l’ascens d’El Argar cal esmentar:

• Herència calcolítica i innovacions tecnològiques: La cultura argàrica es recolza sobre els fonaments de la cultura de Los Millares (Calcolític), que ja havia introduït la metal·lúrgia del coure, poblats fortificats i una incipient diferenciació social. Al tombant del 2200 aC, un període possiblement de crisi climàtica (event 4.2 ka, episodi de sequera global) i agitació social va afavorir canvis profunds. El Argar representa una innovació adaptativa: l’adopció del bronze (aliatge coure-estany, més dur que el coure pur) va donar un avantatge militar i econòmic als pobles sud-orientals. La superioritat tecnològica en armes i eines de bronze podria haver permès als argàrics dominar grups veïns encara en fase calcolítica, tot establint-se com a força hegemònica regional (d’aquí la frase que el bronze els permeté la “dominació local” sobre altres pobles del coure).
• Ric recursos minerals i especialització: L’abundància de mines de metalls a la zona (coure, plata, plom, estany importat) proporcionà una base econòmica excel·lent. El control d’aquests recursos estratègics per part d’alguns assentaments va generar riquesa i poder per a les elits locals, que van poder consolidar la seva autoritat. L’especialització artesanal (minaires, metal·lurgistes, ceramistes, teixidors) creà dependències intergrupals que reclamaven una estructura de coordinació supra-comunitària, afavorint la formació d’una classe dirigent que gestionés aquestes xarxes.
• Creixement demogràfic i concentració urbana: Sembla que en època argàrica la població va augmentar significativament en comparació amb el Calcolític. Això possiblement gràcies a millores agrícoles (introducció de l’arada de tracció animal, major extensió de cultius, ús més eficient del territori). L’augment demogràfic va permetre fundar grans poblats com La Bastida, que a la vegada actuaven com a pols d’atracció de més població (fenomen d’urbanització). La densitat de població en centres fortificats afavorí la divisió del treball i l’aparició d’institucions comunes (consells, milícies) per regular la vida comunitària – tot plegat ferment ideal per a l’estatalitat naixent.
• Competència i guerra: El context d’aquest període a Europa occidental sembla implicar una intensificació de la competència entre grups humans. Al llarg de l’edat del bronze, la guerra esdevingué un factor de canvi social crucial: aquells grups que van organitzar exèrcits i fortificacions van prevaldre sobre els que no. El Argar, amb els seus guerrers equipats i bastions inexpugnables, va tenir avantatge en la lluita per territori. Les victòries militars haurien permès a l’elit argàrica subordinar poblacions veïnes, extorquir tributs i expandir la seva influència. Així, la pressió bèl·lica actuà com a catalitzador per a la unificació política sota cabdills exitosos. Alguns autors fan paral·lelismes amb la conformació dels primers regnes guerrers a altres llocs (com les dinasties de l’Europa central esmentades).
• Possibles influències exteriors: Encara debatut, hi ha qui suggereix que migracions o contactes des de l’est del Mediterrani podrien haver inspirat algunes innovacions a El Argar. La Viquipèdia en català, per exemple, recull la hipòtesi d’una “nova onada de migrants orientals buscadors de metalls” que haurien arribat i substituït la cultura local anterior, aportant coneixements anatòlics o egeus. Tanmateix, evidències genètiques recents apunten més aviat a moviments interns (arribada de grups de l’altiplà i la Meseta nord amb llinatges R1b) barrejats amb població local neolítica. En tot cas, és possible que a través del comerç o moviment de persones es difonguessin idees: l’ús de carros, certes tècniques arquitectòniques, etc., pogueren tenir origen forà i donar un impuls addicional als argàrics.

En conjunt, l’ascens d’El Argar fou multi-causal: va ser clau estar en el lloc adequat (una regió rica en recursos) en el moment adequat (després d’una crisi que va permetre reestructuració), tenir líders capaços d’organitzar militarment i econòmicament la societat, i anar consolidant estructures a través de l’èxit acumulatiu (cada generació d’elits afegia complexitat: més producció, més construccions, més control). Així es passà d’una societat calcolítica tribal a una de classista i proto-urbana en pocs segles.

El col·lapse i la desaparició

L’abandonament sobtat dels grans poblats argàrics cap a 1500 aC ha generat moltes hipòtesis. Les recerques recents apunten a una combinació de crisi ecològica i conflicte social intern com a desencadenants de la caiguda d’El Argar.

Un factor ambiental crucial fou la desforestació i esgotament de recursos. Sis segles d’explotació intensiva (creixement poblacional, necessitat de fusta per a metal·lúrgia i construcció, expansió de camps de conreu) haurien degradat l’ecosistema del sud-est peninsular. La tala massiva d’arbres provoca erosió del sòl i pot empobrir la productivitat agrícola. Les anàlisis paleo-ambientals apunten que cap al final d’El Argar hi hagué un empitjorament de les condicions agrícoles, possiblement menys boscos, terrenys sobreexplotats i collites minvants. Això constituiria una crisi d’aprovisionament que posà en qüestió el pacte social: l’elit ja no podia garantir aliment suficient per a tothom si les collites disminuïen, alhora que segurament mantenia els tributs elevats, agreujant la fam i el descontentament popular.

D’altra banda, l’estratificació extrema i les condicions de vida desiguals podrien haver encès una rebel·lió interna. Segons Rafael Micó (UAB), la societat argàrica era “molt desigual” i és plausible que una part de la població “digués prou i iniciés una revolta violenta”. Evidències a favor d’aquesta teoria són que molts poblats argàrics – exceptuant La Bastida – mostren senyals de destrucció per incendi en la seva fase final. Les capes d’incendi suggereixen una onada de violència generalitzada. Si l’enemic hagués estat extern (invasió d’un altre poble), esperaríem trobar indicis de nouvinguts o almenys que els principals centres militars (com La Bastida) resistissin l’atac. En canvi, el fet que La Bastida sobrevisqués sense signes de devastació mentre altres llocs menors foren arrasats, apunta a un possible aixecament local de comunitats sotmeses contra els seus centres de poder comarcals. Potser camperols i segments de les classes mitjanes, cansats de la dominació, es van rebel·lar i calar foc als assentaments de l’elit local. La Bastida, possiblement la “capital” militar amb guarnició forta, podria haver contingut o evitat la destrucció (fins a cert punt).

És important notar que cap factor extern conegut (clima catastròfic sobtat, invasió estrangera, epidèmia) no encaixa perfectament en la cronologia i característiques del col·lapse argàric. La crisi de l’edat del bronze a la Mediterrània succeeix dos segles més tard (1200 aC) i afecta l’est del Mediterrani, no l’oest en 1500. Tampoc no hi ha evidència d’una invasió de pobles de camps d’urnes o altres en aquell segle (els primers camps d’urnes apareixen a Catalunya segles després). Això reforça la visió d’un col·lapse endogen: els problemes generats pel mateix sistema argàric van conduir a la seva implosió.

En detall, podem imaginar un escenari: cap al 1600-1550 aC, la producció de gra per càpita decau. L’elit, en comptes de reduir exaccions, potser les va augmentar per mantenir el seu nivell de vida i projectes (construccions, guerres). La població camperola patia; fins i tot les classes mitjanes podien sentir-se ofegades. Conflictes latents (ressentiments acumulats per segles de servitud) esclaten en revoltes coordinades o espontànies. Poblats s’incendien, l’ordre social es trenca. Finalment, la classe dirigent argàrica perd el control i els nuclis centrals s’abandonen perquè ja no són segurs ni viables. Això marcaria la fi de l’estructura estatal d’El Argar.

La Bastida sembla haver sobreviscut una mica més, potser com a refugi final de l’elit argàrica. Micó la qualifica de “primera ciutat de la Península” i possiblement darrera – almenys fins l’arribada de fenicis – en el sud-est. Tanmateix, fins i tot La Bastida s’extingeix: possiblement sense la xarxa més àmplia que l’abastia i sense població submisa per governar, el centre decau. Les últimes generacions podrien haver emigrat o fragmentat en grups més petits.

Després de 1500 aC, el buit de poder deixat per El Argar dona lloc a diferents cultures regionals de la Península. Al sud-est immediat, s’identifiquen entorns de Bronze Tardà com Bronze de Llano de Béjar o grups epígons amb influències de les cultures de Campos d’Urnes que arribaven del nord-est. Algunes poblacions argàriques potser van continuar en nuclis dispersos, però la societat estratificada i centralitzada es va diluir. Això indica que l’antiga estructura havia perdut legitimitat o funcionalitat, i es va preferir tornar a formes més senzilles d’organització tribal.

En resum, els factors claus del col·lapse d’El Argar foren un estrès ecològic per sobreexplotació i un estrès social derivat de la desigualtat. Aquesta combinació explosiva es manifesta en conflictivitat interna i finalment en la fi violenta d’un sistema que, irònicament, havia estat un dels més reeixits del seu temps. La lliçó històrica d’aquest desenllaç és que els primers estats prehistòrics podien assolir un alt grau de complexitat, però també eren fràgils davant la sostenibilitat ecològica i la tensió de classes – problemàtiques que ressonen fins i tot en civilitzacions posteriors.

Conclusions

La cultura d’El Argar (2200-1500 aC) representa un cas excepcional dins la prehistòria peninsular i europea: en un racó de sud-est ibèric va desenvolupar-se una societat complexa, jerarquitzada i precoçment urbanitzada, paral·lela en molts aspectes a les civilitzacions més avançades de l’edat del bronze. Hem vist que El Argar comptà amb ciutats fortificades com La Bastida equiparables, a escala menor, als centres palatins egeus; que la seva elit guerrera monopolitzava el poder polític i econòmic, governant una població sotmesa a tributs i treball especialitzat; i que la seva economia, basada en cereals, ramaderia, tèxtils de lli i metal·lúrgia del bronze, assolí nivells de productivitat elevats gràcies a la centralització i planificació.

Les pràctiques funeràries argàriques, amb enterraments sota les cases i aixovars indicadors de rang, han permès reconstruir fins a cinc estrats socials, evidenciant una estratificació marcada i probablement rígida. Aquesta organització social piramidal, juntament amb la uniformitat material i l’existència de fronteres definides, sustenta la interpretació d’El Argar com a proto-estat prehistòric. Tot i que mancat d’escriptura, El Argar complí funcions estatals: recaptar i redistribuir excedents, administrar justícia i seguretat (mitjançant la coacció armada), regular l’economia i assegurar la successió del poder dins d’una elit dinàstica.

La comparació amb altres cultures contemporànies ha reforçat aquesta visió. Civilitzacions com la minoica i la micènica, tot i les diferències tecnològiques (ús de l’escriptura, comerç marítim), mostren paral·lelismes en l’existència d’una elit governant i la construcció de centres urbans. Cultures europees sense escriptura com Únětice i Otomani-Füzesabony presenten evolucions molt semblants a la d’El Argar, fins al punt que la investigació recent les engloba conjuntament com els primers regnes prehistòrics d’Europa. Això situa El Argar no com un cas aïllat, sinó com part d’un fenomen més general de naixement dels estats abans de les civilitzacions clàssiques, marcant la transició de les societats tribals a estructures estatals.

No obstant, l’anàlisi crítica revela matisos: potser El Argar no fou un estat unitari monolític, sinó una constel·lació de petits estats o jefatures coordinades. La manca de certs indicadors (escriptura, burocràcia formal) aconsella prudència a l’hora d’atorgar-li la categoria d’estat en sentit estricte. En tot cas, la seva organització política va anar molt més enllà de la simple cacicatura tribal, exhibint trets de govern institucional que anticipen els models estatals posteriors.

Pel que fa a la desaparició de la cultura argàrica, es conclou que la mateixa estructura que la va fer poderosa contenia les llavors de la seva fi. L’explotació intensa del medi ambient i de la població va conduir a un punt de ruptura on el sistema ja no era sostenible. En un moment de crisi ecològica i alimentària, la legitimació de les elits es va esfondrar i la conflictivitat acumulada va esclatar, destruint l’ordre establert. D’aquesta manera, cap al 1500 aC, s’extingeix El Argar, deixant com a llegat a la prehistòria ibèrica un clar exemple de complexitat assolida i perduda.

En síntesi, l’estudi d’El Argar ens mostra que ja a la prehistòria, mil·lennis abans de Roma o Grècia clàssica, van existir comunitats capaces de formar proto-ciutats, regnes guerrers i economies organitzades a gran escala. Amb recursos modestos però amb gran enginy (fent servir la pedra, el bronze i l’argila en lloc del ferro o l’escriptura), els argàrics van construir una societat que podem qualificar, sense dubtar, de civilització avançada de l’edat del bronze. La pregunta de si fou un “estat modern” ens porta a reconèixer que les arrels de l’estatalitat s’enfonsen molt enrere en el temps, i que fenòmens com l’especialització econòmica, l’urbanisme, la coerció política i la revolta social són tan antics com aquestes primeres experiències estatals pre-literàries. El llegat d’El Argar rau en fer-nos adonar que la història dels estats no comença només a Mesopotàmia o Egipte, sinó que tingué capítols propis en terres occidentals, igualment dignes de la nostra atenció i estudi.

Referències

• Aranda Jiménez, G., Montón-Subías, S., & Sánchez Romero, M. (2015). The Archaeology of Bronze Age Iberia: Argaric societies. Routledge, New York/London.
• Castro, P. V., Chapman, R., Gili, S., Lull, V., Micó, R., Risch, R., Rihuete, C. (1998). “Aproximación al concepto de ciudad en la Cultura de El Argar”. Trabajos de Prehistoria, 55(1), 33-52.
• Castro, P. V., et al. (2001). “La sociedad argárica”. A M. Ruiz-Gálvez (ed.), La Edad del Bronce: ¿Primera Edad de Oro de España? Sociedad, economía e ideología. Crítica, Barcelona, pp. 181-210.
• Eiroa, J. J. (2010). Prehistoria del mundo. Barcelona: Sello Editorial. [Especialment pàgs. 822-841 sobre El Argar].
• Lull, V. (1983). La cultura del Argar: Un modelo para el estudio de las formaciones económico-sociales prehistóricas. Barcelona: Crítica.
• Lull, V., Micó, R., Rihuete, C. y Risch, R. (2010), “Metal and Social Relations of Production in the 3rd and 2nd Millennia BCE in the Southeast of the Iberian Peninsula”, Trabajos de Prehistoria, 67, 2, pp. 323-347.
• Lull, V., Micó, R., Rihuete, C., & Risch, R. (2011). “El Argar and the beginning of class society in the Western Mediterranean”. Archäologie in Eurasien, 24, 381-414.
• Lull, V., Risch, R., Rihuete, C., & Micó, R. (2021). “Emblems and spaces of power during the Argaric Bronze Age at La Almoloya, Murcia”. Antiquity, 95(379), 343-361.
• Micó, R. (2006). “Chronology and Cultural Change in the Bronze Age of Southeast Spain”. Oxford Journal of Archaeology, 25(3), 249-269.
• Mora-González et al. (2021) Agricultura y controlsocial: de la tendencia al monocultivo a la diversidad agrícola en el Argar. Ediciones Complutense
• Petit i Mendizábal, M. À. (1998). “El Argar: urbanismo y poder en el Bronce ibérico”. Cypsela, 12, 221-238.
• Risch, R. & Meller, H. (2024). Dinastías: Los primeros reinos de la Europa prehistórica. MARQ Alicante (catàleg d’exposició).
• Roberts, B., & Thornton, C. (2014). Archaeometallurgy in Global Perspective. New York: Springer. [Capítol sobre la península Ibèrica en el Bronze].
• Siret, L. (1890, reedició 2006). Las primeras edades del metal en el sudeste de España. Museo Arqueológico de Murcia (facsímil).
• Villalba-Mouco, V., et al. (2021). “Genomic transformation and social organization during the Copper Age–Bronze Age transition in southern Iberia”. Science Advances, 7(38), eabi7038. [Estudi ADN antic El Argar].

Altres fonts consultades

• El Argar
• Asociación Amigos del Argar
• Siret revisited: The metals in the British Museum’s Siret collection
• Ruta argárica de Sierra Espuña
• Serrano Ariza, Rafael. “Fortificaciónes y estado en la cultura argàrica. Arqueología y Territorio”. Revista electrònica del Màster d’Arqueologia. Universitat de Granada.
• López Padilla (2017) “Preneu i beveu-ne. Una copa per a un ritual mil·lenari” Museu Arqueològic d’Alacant, PDF.
• Historia y Arqueología de La Galera (Granada)

Jordi Coll Vera - 2025