Introducció

Es tractarà aquí de quines van ser les primeres plantes conreades per la humanitat. S’ha de distingir entre plantar i conrear. Modificar genèticament les plantes silvestres per convertir-les en domèstiques va ser un procés llarg i important. Un exemple molt clar és observar l'enorme diferència que hi ha entre el blat de moro silvestre i el conreat.

Des de la prehistòria el tractament envers els animals i envers el món de les plantes ha estat molt diferent.

Ja a la Bíblia (al capítol IV,2 del Gènesi) es diu que Caín es el primogènit d’Adam i Eva i es dedica a la agricultura, mentre que Abel és pastor. Ambdós germans fan ofrenes a Déu. Abel li ofereix un primogènit del seu bestiar y greix, i Caín els fruits de la terra. Déu agraeix l’ofrena d’Abel i no la de Caín.

La ramaderia, doncs, ha tingut sempre un valor molt diferent al de l'agricultura. La ramaderia permet més fàcilment la propietat privada, els caps de bestiar són molt més fàcils de comptabilitzar, mentre que l’agricultura és una tasca més col·lectiva i més difícil de quantificar econòmicament.

L’origen de les plantes conreades

Europa n’és deutora d’aquestes zones, d’on varen venir les primeres plantes domesticades. Es tracta del dit Creixent Fèrtil, per la forma de mitja lluna, la zona ocupada actualment per Israel, Palestina, Líban, Síria, el sud de Turquia, part de l'Iran i de l’Iraq. Ho sabem perquè és justament en aquesta zona on trobem encara actualment els vegetals domesticats en el seu estat silvestre.

Aquesta zona és també en la que es varen domesticar també els primers animals europeus domèstics.

A Europa no hi ha hagut mai, ni tampoc avui en dia, blat, ordi, llenties, faves o pèsols silvestres. Les plantes domesticades, a partir de les varietats silvestres, varen ser:

Cereals:

• Triticum boeoticum
• Triticum monococcum (espelta petita)
• Triticum dicoccum (espelta bessona)
• Triticum aestivum (blat comú)

• Hordeum spontaneum
• Hordeum vulgare nudum (ordi)
• Hordeum vulgare polysticum

Lleguminoses:

• Lens orientalis
• Lens culinaria (llentia)

• Pisum humile et al.
• Pisum sativum (pèsol)

• Cicer reticulatum et al.
• Cicer arietinum (cigró)
• Vicia faba (fava)
• Vicia sativa (veça)

A la llista anterior, les espècies silvestres són les indicades en color verd.

Però, què varen fer els humans per conrear a partir de les espècies silvestres? El que es va fer és anar en contra de la selecció natural.

La domesticació de cereals i lleguminoses s'ha produït a través de diversos processos selectius realitzats pels humans durant milers d'anys. Un dels aspectes essencials d'aquest procés ha estat la modificació de característiques de les plantes per tal de facilitar-ne el cultiu i la recol·lecció. En el cas específic de la dehiscència de les llavors, s'han realitzat seleccions per prevenir o reduir aquest fenomen amb l'objectiu de millorar la producció i la disponibilitat dels aliments.

La dehiscència de les llavors és el procés pel qual aquestes cauen de les seves càpsules o espigues, es dispersen, i la planta es reprodueix. La dehiscència ha de ser controlada pels humans que pretenen controlar el cultiu, ja que si les llavors es dispersen abans de la recol·lecció, es perdran part dels aliments.

Per tal d’evitar la dehiscència, es seleccionen i crien les varietats de cereals i lleguminoses amb característiques de llavors que romanen adherides a la planta fins que són recol·lectades manualment. Aquest procés ha estat, bàsicament:

• Reducció de la dehiscència. Es seleccionen les plantes amb menor tendència a la dehiscència, mantenint les llavors fermament subjectes a les beines o espigues, evitant que es dispersin fàcilment.
• Pèrdua de la dispersió natural. S’han seleccionat les varietats amb menor dispersió natural de les llavors, cosa que ha ajudat a concentrar-les i facilitar-ne la recol·lecció.
• Canvis en la estructura de les càpsules. S’han seleccionat les varietats amb beines que no s'obren tan fàcilment com les de les plantes silvestres.
• Canvis en la producció de llavors. S'han seleccionat les varietats que produeixen més llavors per beina o espiga, augmentant la quantitat d'aliments disponibles per a la recol·lecció.

Es va canviar així el cicle anual de reproducció i, al mateix temps es seleccionaven també les plantes amb les llavors més grans.

Cereals i lleguminoses, eren a més molt bons candidats a la domesticació pel fet de poder-se consumir frescos i secs i, també, per ser de fàcil emmagatzematge i conservació, en forma de gra o de farina. Podent-se consumir en sopes, farinetes, purés, pa i també, fermentat, com a cervesa. Sense cap dubte, la primera beguda alcohòlica de la humanitat va ser la cervesa de blat o d'ordi.

Un dels efectes perniciosos va ser l’aparició de les càries dentals al començar a consumir cereals, cosa que els caçadors recol·lectors no feien. Aquest fet es nota moltíssim en les dents dels humans prehistòrics. Apareixen també la intolerància alimentària al gluten i la celiaquia. Molt probablement, al llarg de la història, han anat morint molts infants per aquesta causa.

L’artigatge

Sabem del cert que els primers agricultors eren molt maldestres.

No coneixen l’adobatge com a fertilització dels conreus, encara que ja tenien animals domèstics. Ni l'alternança entre lleguminoses i cereals. Els cereals empobreixen el nitrogen del sòl, nitrogen que és restituït al conrear lleguminoses.

Tampoc coneixien el guaret, deixar descansar el sòl un temps després d’empobrir-se amb els cereals, i tornar a plantar en la mateixa parcel·la.

Practicaven únicament l’artigatge: talar i cremar la massa forestal de mitja Europa. Els estudis del pol·len indiquen que en aquesta època decauen enormement els taxons arboris, al mateix temps que apareixen els cereals.

El sedentarisme i la itinerància en el neolític

Quan el camp quedava tan lluny del poblat que ja en un dia no podien anar i tornar fàcilment, marxaven. Cremaven i abandonaven l’assentament. No hi havia per tant una vida sedentària plena. Passaven uns anys en un determinat assentament i després l’abandonaven per anar a un altre de nou.

Aquesta manera de fer, juntament amb l’artigatge, va ser una de les causes principals de la gran i ràpida dispersió de la població del neolític per tota Europa.

A més, l’agricultura i la ramaderia va provocar també un ràpid augment de la població.

El regadiu i l’ús de l’arada

Un altre els avenços que va costar molt d’adquirir és el regadiu. Segurament sabien del cert que quan no plovia les plantes no creixien. Però varen tardar molt en comprendre que ells podien regar els camps amb l’aigua sense esperar la pluja i que també podien acumular l’aigua en basses o dipòsits per quan calgués utilitzar-la.

La primera solució que varen trobar va ser, però, fer canals d’irrigació dels camps, com el que es veu a la imatge anterior.

Altra innovació molt important va ser la utilització de la força animal en el treball del camp i l’invent de l’arada per remoure el terreny i facilitar-hi el conreu.

Avenços que van apareixent amb el temps. Tant com altres eines associades: destrals, aixades, falçs i els molins de vaivé per moldre la farina.

Al poblat de La Draga (Banyoles, Catalunya) s’han trobat falç de fusta amb les dents de sílex, com la de la figura anterior. També hi havia una falç de fusta, en angle recte, amb un ganivet de sílex adossat. Amb l’angle de fusta enganxaven les tiges i amb el ganivet les tallaven.

S’observa també la falç més tradicional, però encara de fusta. Així com els cavadors, uns pals apuntats que servien per foradar el terra i plantar la llavor, i les pales.

I, encara que no ha totes les cultures, amb l’agricultura apareix la ceràmica.

A Europa trobem ceràmica de taula, ceràmica de cuina i ceràmica d'emmagatzematge d’aigua, gra, farina,... Això és així perquè, amb l'agricultura, neix l'excedent de producció.

Ja no es caça o recol·lecta per menjar i prou, sinó que l'agricultura produeix uns excedents que s’han de procurar guardar per a tota la temporada.

Les sitges per emmagatzemar

Altra element que apareix als jaciments neolítics és la sitja ^[2]. Inicialment s’emmagatzema el gra en grans gerres i de seguida es construeixen sitges excavades al terra. Grans forats excavats al terra ^[3] que s’impermeabilitzen, omplen de gra i es tapen amb pedres i altres materials per tal de que no hi entrin rates o insectes. Sempre hi entrava algun i això els malmetia en part. Sovint, la part externa es feia malbé però la interna es conservava perfectament.

Les sitges les trobem a tota la prehistòria. I al món ibèric i medieval encara es continua fent sitges subterrànies.

La cultura natufiana i la cervesa

La Natufiana (Natufià) va ser una cultura prehistòrica que va existir aproximadament entre el 12.000 i el 9.800 aC, durant el període Mesolític. El nom de la cultura es deriva del lloc on es va descobrir per primera vegada, Wadi an-Natuf, a la regió de l'actual Israel. Es va estendre per la zona del Pròxim Orient, que abasta l'actual Israel, Jordània, Líban, Síria i part de Turquia. Es varen caracteritzar per la seva transició de les activitats de caça i recol·lecció a un estil de vida més sedentari, basat en l'agricultura i la domesticació d'animals ^[4]. Molien el blat i l’ordi silvestre i en feien pa.

Un dels aspectes més significatius de la cultura Natufiana és la recol·lecció de cereals com l'ordi i el blat i la utilització de pedra polida per crear eines agrícoles més eficients. Innovacions que van contribuir a un canvi en la forma de vida dels natufians, passant de ser caçadors-recol·lectors nòmades a comunitats en assentaments semi-permanents.

Els natufians eren hàbils en la fabricació d'eines de pedra, com puntes de fletxa, rascadors i ganivets. Treballaven també la fusta i la cistelleria.

Van ser els primers en fabricar cervesa, activitat vinculada a ofrenes en rituals funeraris de l’any 11.000 aC ^[5].

(A) Ubicació de la cova de Raqefet i tres jaciments natufians addicionals al mont Carmel; (B) fotos de camp dels morters de blocs; (C) reconstrucció funcional dels morters: un morter de pedra que s'utilitza per emmagatzemar les plantes en una cistella amb una llosa de pedra a la part superior i un morter de roca base utilitzat per picar i cuinar plantes i fer cervesa.

La seva cultura reflectia una connexió intensa amb el medi ambient que els envoltava, el que va influir en les seves pràctiques socials i religioses.

La cultura natufiana finalitza tot coincidint amb l'inici del Neolític, quan les comunitats passen a la pràctica més generalitzada de l'agricultura i la domesticació d'animals. Canvi que marca el pas d'una societat prehistòrica a una societat més complexa i organitzada, com un punt d'inflexió en la història de la humanitat.

El cascall el primer calmant del dolor

El cascall, Papaver somniferum, és una planta silvestre de la regió mediterrània, en particular a la península Ibèrica. El conreu del cascall és una pràctica que es remunta al neolític en diverses regions del món. Aquesta planta té propietats narcòtiques i medicinals, i els seus fruits contenen llavors comestibles. A la península ibèrica, s'han trobat evidències del seu conreu a la Draga (Banyoles, neolític antic), Can Tintorer (Gavà, neolític mitjà) i la Cueva de los Murciélagos (Albuñol, neolític final), tres jaciments arqueològics que daten entre el 5500 i el 4500 aC. La rosella, Papaver rhoeas, és una planta del mateix gènere, molt abundant a Catalunya.

S’han analitzat les restes vegetals, els estris de pedra i ceràmica, i els contextos socials i ambientals que envoltaven aquesta activitat. Els resultats indiquen que el cascall era una planta apreciada pels seus múltiples usos, i que formava part de la dieta, la farmacopea i els rituals dels primers agricultors i ramaders de la zona.

La Papaver somniferum és una planta que conté alcaloides narcòtics, com la morfina i la codeïna, i és coneguda des de fa milers d'anys pel seu ús per a fins medicinals i recreatius.

El coneixement de les plantes medicinals i la seva utilització podria haver estat una part important de la cultura neolítica, però les proves directes d'aquesta pràctica són escasses. Hi ha evidències, però, de que el cascall s’ha utilitzat àmpliament com a calmant del dolor en tota mena de patiments.

Al jaciment de la Cueva de los Murciélagos, per exemple, se n’han trobat saquets amb les seves llavors.

Al jaciment de les Mines Prehistòriques de Gavà s’ha trobat el crani trepanat (5600-5400 aC) que va pertànyer a un home de entre 30 i 40 anys ^[6]. El crani presenta dues trepanacions sobre el parietal esquerre, efectuades per abrasió de l’os mentre l’home era viu, el qual va sobreviure sis mesos a la operació. Molt probablement varen utilitzar cascall com a calmant, abans, durant i després de la intervenció.

El lli, la primera planta tèxtil

El lli, Linum usitatissimum, va ser la primera planta tèxtil emprada. Anteriorment s’havien vestit amb pells. A partir del neolític s’utilitza la llana de les ovelles i també el lli. A més, amb les llavors del lli en fan oli.

El lli és domesticat per primer cop al Caucas i a Egipte, restes arqueològiques que daten del 8.000 aC. Posteriorment es va expandir ràpidament per altres regions d'Europa, Àsia i Àfrica, on es va adaptar a diferents condicions climàtiques i ecològiques.

Pel que fa a la Península Ibèrica, trobem conreus de lli a partir del 3.000 aC i sobretot, a partir del 2.000 aC en el sud-est peninsular, ja a l’edat del coure.

El lli té una gran importància històrica, cultural i econòmica, ja que ha estat utilitzat per a la fabricació de roba, paper, cordes, sabons, pintures i medicaments. També té propietats nutricionals i terapèutiques, gràcies al seu contingut en àcids grassos omega-3, lignans i fibra vegetal.

La vinya i el vi

La forma ancestral de la vinya és la Vitis vinifera sub. sylvestris. Es troba per tot el Mediterrani, també a la Península Ibèrica. No és apte per fer vi, donat que no té prou glucosa a fermentar. Recollien els fruits i se’ls menjaven, com qui menja mores.

S’han trobat pinyols de raïm, potser conreat, al jaciment Neolític de Cayönu (Turquia) datat al 7.000 aC. Al Jaciment de Hajji Firuz Tepe (Iran), s'han trobat restes d'àcid tartàric, un dels principals elements que composen el vi, corresponents al 6.000 aC.

A Vayotz Dzor (Armènia) s’ha fet la troballa d'una bodega del 4.000 aC ^[7]. Entre les restes s'han trobat pinyols de raïm, raïm premsat i sarments, així com recipients emprats per a la fermentació amb una capacitat de 50 litres. També s'ha trobat un cossi per a dipositar el most i grans de Vitis vinifera (raïm).

No hi ha evidències de vinyes conreades ni de producció de vi a Catalunya abans del Neolític. El conreu de la vinya és molt complex i fabricar vi és molt més complex que fabricar cervesa. El conreu de la vinya, i la posterior elaboració del vi, s’inicia al Pròxim Orient. A la nostra part del Mediterrani, tot i que les primeres evidències de vinya silvestre, són del Paleolític Superior, és a partir del Neolític quan es recullen grans de raïm silvestre per menjar, com si fossin mores. S’han trobat, per exemple, a:

La Draga (Banyoles), 5.000 aC, Bòbila Madurell (S. Quirze del Vallès) i Can Tintorer (Gavà), 4.000 aC; Santa Maira, Mas d'Is, La Falguera (P. Valencià), també al 4.000 aC.

El vi ens arriba molt posteriorment de mans dels colonitzadors fenicis i grecs, entre el 600 i el 800 aC. No és fins a l'època Ibèrica, és a dir, final de la Prehistòria, que veiem com aquesta gent ens arriba amb els seus vaixells carregats amb àmfores de vi i ens el venen. El poble en general consumia cervesa i el vi arriba com un producte per les elits, en particular pels homes. Consumint-se a més amb rituals i vaixella ad hoc ^[8]: El crater (o cràtera), l'escif (o skyphos) i la cílica (o kylix)

El vi es bevia i es promocionava, principalment a través dels comerciants grecs, en els symposium. Col·locat en recipients especials: el crater (o cràtera), l’scif (o skyphos) i la cilica (o kylix).

Es bevia finalment, sempre barrejat amb aigua, en els scif.

Així, de mica en mica, el consum del vi es va generalitzant. Es conrea ja la vinya domèstica en alguns poblats ibèrics, uns pocs. Per tant, els grecs no només ens venen el producte sinó que ens ensenyen també a produir-lo. Per exemple, se’n troben restes de conreu i producció, del 700 aC, a Kelín (Caudete de las Fuentes), a Alorda Park (Calafell, Tarragona), al Turó de Ca n’Olivé (Cerdanyola) o al Turó de la Font de la Canya (Avinyonet el Penedès).

També en la mateixa època, es plantes arbres fruiters domesticats. Així, trobem ja llavors de: Vitis (1), Ficus (2), Prunus (3), Punica (4), Olea (5) i Malus (6). ^[9]

El Sahel

La regió del Sahel és una àmplia franja de terreny semiàrid que es troba a la zona de transició entre el desert del Sàhara al nord i la sabana del sud, a l'Àfrica Occidental. Els països que constitueixen la regió del Sahel són: Mauritània, Mali, Senegal, Burkina Faso, Algèria, Níger, Nigèria, Camerun, Txad i Sudan.

Durant el Neolític, va experimentar importants canvis culturals i socials. Es desenvolupa l'agricultura i s'adopta un estil de vida sedentari en contrast amb el nomadisme del Paleolític anterior. Durant aquest període, no hi ha una única cultura, ja que es tracta d'una regió amb diverses comunitats i cultures diferents. No obstant això, en general, hi ha alguns aspectes comuns sobre la vida a la regió:

• Agricultura. Les comunitats del Sahel comencen a domesticar plantes i animals. Les troballes arqueològiques mostren evidències indirectes de molins i aixades. L'adopció de l'agricultura permet un subministrament més estable d'aliments, cosa que fomenta la sedentarització i l'establiment de pobles i comunitats permanents.
• Actualment, a l'Àfrica sahariana i sobretot al Sahel, es troben fàcilment cereals ancestrals (silvestres) que donaren origen a algunes de les plantes domesticades, entre el 4.000 i el 3.000 aC:
• Sorghum aethiopicum, d’on prové la melca (Sorghum sp.).
• Oryza glaberrima, l’arròs africà.
• Pennisetum violaceum, d’on prové el mill (Panicum miliaceum).

• Sedentarització. Amb l'aparició de l'agricultura, moltes comunitats del Sahel van abandonar el seu estil de vida nòmada i es van establir en pobles més o menys permanents. Això va facilitar el desenvolupament d'estructures socials més complexes i va permetre la creació de jerarquies i institucions de govern.

• Ceràmica. Durant aquest període, es va desenvolupar la ceràmica com una tècnica important per a la conservació d'aliments i altres usos quotidians. La ceràmica era utilitzada per emmagatzemar aliments i aigua, i això va tenir un impacte significatiu en la vida quotidiana de les comunitats neolítiques del Sahel.

• Comerç. Amb la sedentarització i el desenvolupament de l'agricultura, es van crear excedents d'aliments i altres recursos. Això va afavorir el comerç entre les comunitats del Sahel i altres regions properes. A través del comerç, es van intercanviar productes agrícoles, materials, eines i altres béns.

• Art i cultura material. Durant el Neolític, les comunitats del Sahel van desenvolupar una cultura material distintiva, que es manifestava en les seves eines, armes, ceràmica i altres objectes. L'art rupestre també va ser important durant aquest període, proporcionant una finestra a la vida quotidiana i les creences d'aquestes comunitats antigues.

Amèrica

Amèrica és tot un món. Tant pel que respecta als animals com pel que respecta als vegetals. Recordem que hi podem distingir tres zones, pel que respecta a la domesticació de vegetals: Nord-Amèrica, Meso-Amèrica i Sud-Amèrica.

Quan els europeus arriben a Amèrica hi aporten el blat, l'ordi, les llenties, els pèsols i ,a canvi, s’enduen altres vegetals ja domesticats i desconeguts a Europa.

La primera planta comestible domesticada a Meso-Amèrica va ser la carbassa, del gènere Cucurbita (Cucurbita pepo), a partir de la Lagenaria sicenaria (7.000 a 5.000 aC). Posteriorment (4.500 aC) es domestiquen els fesols, en particular el gènere Vicia, i les mongetes de diferents tipus, per exemple els fesolets (Phaseolus vulgaris).

Tanmateix, la planta més important que es va dur de Meso-Amèrica va ser sens dubte el blat de moro, Zea mays, conreat, com s’ha vist anteriorment, a partir del seu ancestre, el teocintle, Zea mexicana (5.000 aC).

 

Hi ha evidència científica d’aquest fet:

• Igual nombre cromosòmic i homologia.
• Gran nombre de gens comuns.
• La hibridació aporta descendència fèrtil.
• El teocintle s’assembla molt als blats de moro més antics.

A la zona andina també es troba blat de moro. No hi ha consens en si va aparèixer independentment de Meso-Amèrica o és una importació. També s’hi troben carbasses. Però, sens dubte, la seva principal aportació a l’alimentació mundial va ser un tubercle: la patata, Solanum tuberosum. Avui en dia encara en estat silvestre a les zones muntanyenques dels Andes, conjuntament amb altres tubercles i cereals.

Com la quinoa, Chenopodium quinoa, 4.000 aC., l'oca, Oxalis tuberosa, i l’olluco, Ullucus tuberosus, només a la costa, 2.000 aC.

Altres importants vegetals comestibles procedents d'Amèrica són: el tomàquet (Solanum lycopersicum), el pebrot (Capsicum sp.), el cacau (Theobroma cacao) , la vainilla (Vanilla planifolia), l'alvocat (Persea americana), la xirimoia (Annona cherimola), la pinya americana (Ananas comosus) i la mandioca (Manihot esculenta).

L’Orient llunyà

Panicum miliaceum

A l’Orient Mitjà ens trobem que els primers agricultors del Neolític són a la zona nord de la Xina, al voltant del riu Iang-Tsé, una zona freda en la que, encara avui en dia, és impossible plantar-hi arròs. Allà, va ser el mill proso, Panicum miliaceum, la primera planta domesticada, fa uns 7.000 anys.

Aquest cereal és una de les primeres plantes cultivades per l'ésser humà i té una gran importància alimentària i cultural en moltes regions del món. Pertany a la família de les poàcies i és una planta anual, de creixement ràpid i adaptada a diferents condicions ambientals. Les seves llavors són petites, arrodonides i de color variable, des del blanc al vermell. El seu contingut en proteïnes, minerals i vitamines el fan un aliment molt nutritiu i versàtil.

Per entendre’n l'origen i l'evolució del Panicum miliaceum, cal estudiar les espècies silvestres que van donar lloc a la forma domesticada. Segons les evidències genètiques, morfològiques i arqueològiques, es considera que és el resultat de la hibridació entre dues espècies: el Panicum capillare i el Panicum ruderale. Aquestes dues espècies són originàries d'Àsia central i oriental i tenen característiques similars al mill proso actual, com ara la forma de les llavors, el nombre de cromosomes i la capacitat de créixer en diferents hàbitats. El procés de domesticació va implicar canvis en la morfologia i el comportament de la planta, com ara l'augment de la grandària de les llavors, la reducció de la dispersió natural i la sincronització de la floració.

Se n’han trobat evidències científiques de la seva domesticació a jaciments com:

• Jiahu, a la província de Henan (Xina), on s’hi varen trobar llavors de mill proso datades entre el 7.000 i el 6.600 aC. Jaciment considerat com un dels primers centres de domesticació del mill al continent asiàtic.
• Begash, a la regió de Semirechye (Kazakhstan), on s’hi varen trobar llavors datades entre el 2.500 i el 1.500 aC. Jaciment que mostra la introducció del mill proso en les estepes centrals d'Àsia i la seva integració en els sistemes agrícoles locals.
• Ban Non Wat, a la província de Nakhon Ratchasima (Tailàndia), on s’hi varen trobar llavors datades entre el 1.700 i el 1.300 aC. Jaciment que mostra la difusió del mill cap al sud-est asiàtic i la seva convivència amb altres cereals com l'arròs.

Oryza sativa

Segons les dades genètiques, l'arròs cultivat (Oryza sativa) té el seu origen en l'arròs salvatge (10.000 aC, Oryza rufipogon) que creixia al sud-est asiàtic, però també hi ha indicis d'una domesticació independent de l'arròs africà, Oryza glaberrima ^[10] , a partir de l'arròs salvatge africà, Oryza barthii al delta del Níger.

El cultiu de l’arròs asiàtic es va iniciar probablement al delta del riu Perla, a la Xina. Des d'allà, l'arròs es va expandir per tot el continent, adaptant-se a diferents condicions ambientals i donant lloc a diverses espècies i varietats. Els primers jaciments amb restes d'arròs daten del neolític i es troben a la Xina (5.000 aC, Oryza sativa), l'Índia (Oryza sativa indica), el Japó (Oryza sativa japonica) i Tailàndia (3.500 aC).

La varietat indica té grans llargs i estrets, que queden solts i secs després de la cocció. La varietat japonica té grans curts i arrodonits, que queden enganxats i humits després de la cocció. L'Oryza glaberrima té grans petits i durs, que requereixen una cocció més llarga.

La cronologia de l'expansió de l'arròs asiàtic és complexa i encara objecte de debat. Alguns estudis genètics suggereixen que l'arròs indica es va originar al nord de la Índia i el sud-est asiàtic, mentre que l'arròs japonica es va originar al sud de la Xina i el Japó. Altres estudis indiquen que els dos subgrups van sorgir de forma independent a diferents regions d'Àsia. El que sí sembla clar és que l'arròs va jugar un paper clau en el desenvolupament de les civilitzacions asiàtiques, tant des del punt de vista econòmic com cultural.

El blat arriba a la Xina ja a l'edat dels metalls, a través de la ruta de la seda. Se’l nomena lai, que significa de fora, el que demostra el seu origen llunyà.

La bleda xinesa

La Brassica rapa subsp. chinensis, coneguda com a bok choy, pak choi o col xinesa, és una verdura de fulla verda que pertany a la família de les crucíferes. El seu origen es remunta a la Xina, on es cultiva des de fa més de 5.000 anys. La seva cronologia es pot dividir en tres etapes principals:

• Des del neolític fins a la dinastia Han (2000 aC - 220 dC), quan és domesticada a partir de la Brassica rapa silvestre i s’estén per tota Àsia oriental.
• Des de la dinastia Han fins a la dinastia Ming (220 dC - 1644 dC), quan es diversifica en diferents varietats i s’adapta a diferents condicions climàtiques i agronòmiques.
• Des de la dinastia Ming fins a l'actualitat (1644 dC - present), quan és introduïda a altres continents com a aliment bàsic de moltes cultures culinàries.

La soja

També a l'edat dels metalls es comença a domesticar la soja, Glycine max, una lleguminosa que els suposarà una autèntica revolució alimentària, la soja. La llet de soja conté proteïnes vegetals molt importants. A partir del consum de soja es constata a la zona un important increment de l'esperança de vida ^[11]. A més d’una font important de proteïnes vegetals, oli i altres nutrients, la soja té múltiples aplicacions alimentàries, industrials i farmacèutiques. També té beneficis ambientals, ja que pot fixar nitrogen al sòl i reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

El seu cultiu es remunta a més de 3.000 anys, quan és domesticada a partir de la seva espècie silvestre, la Glycine soja. Posteriorment és introduïda a altres països asiàtics com Japó, Corea i Índia al voltant del segle I aC, i s’expandeix a Europa i Amèrica a partir del segle XVII.

Jordi Coll Vera - 2023