Introducció

La biodiversitat urbana es refereix al conjunt d’espècies de flora i fauna que viuen dins els límits d’una ciutat, formant un ecosistema propi adaptat al medi urbà. En els darrers anys, l’interès per la natura a les ciutats ha augmentat arreu del món, i Barcelona n’és un exemple destacat. Malgrat la densitat urbanística, la ciutat compta amb una biodiversitat remarcable, amb abundància tant d’espècies autòctones com exòtiques. S’han catalogat milers d’espècies dins del terme municipal i rodalia metropolitana. Per exemple, la infraestructura verda metropolitana de Barcelona (que inclou parcs naturals, zones agràries, parcs urbans, platges, etc.) alberga més de 60 hàbitats diferents i més de 5300 espècies de plantes i animals [AJ. BARCELONA, 2013]. Dins la ciutat, hi trobem més de 400 espècies d’arbres plantats en carrers i parcs, i unes 1400 espècies de plantes als jardins i espais verds [PARCS I JARDINS], a més d’una rica fauna associada (ocells, mamífers, insectes, etc.). Aquesta diversitat és afavorida per la situació geogràfica de Barcelona –entre el mar Mediterrani i la serra de Collserola [1]– i per la xarxa d’espais verds urbans i periurbans que serveixen de refugi a moltes espècies.

Barcelona disposa de plans i eines per conèixer i gestionar aquest patrimoni natural. Un exemple és l’Atles de biodiversitat de la ciutat, que recull informació sobre la flora i fauna urbana i compta amb la participació ciutadana. Gràcies a aquestes iniciatives, es coneix que Barcelona pot arribar a sustentar una sorprenent varietat d’organismes fins i tot en espais altament humanitzats. La biodiversitat urbana aporta beneficis ambientals i socials importants –com la pol·linització, el control de plagues o el gaudi pels ciutadans–, i per això la seva conservació s’ha convertit en una prioritat dins les polítiques municipals de sostenibilitat.

Barcelona és doncs un autèntic ecosistema urbà ric en espècies.

El cicle obert de la matèria i la generació de residus com a recurs per espècies comensals

Les ciutats actuen com a sistemes ecològics oberts pel que fa al flux de matèria i energia. Barcelona importa grans quantitats de recursos (aliments, aigua, materials, energia) i exporta residus i emissions, amb uns mecanismes interns de reciclatge molt limitats. Això significa que la metròpoli genera un excedent constant de deixalles i subproductes que esdevenen oportunitats alimentàries per a determinades espècies urbanes. Diversos animals sinantròpics –aquells vinculats a l’ésser humà– han prosperat gràcies a aquesta oferta de recursos fàcilment disponibles.

Un cas clar són els rosegadors urbans. A les clavegueres i solars de Barcelona proliferen rates que aprofiten les escombraries i restes orgàniques. Un estudi de l’Agència de Salut Pública de Barcelona va estimar una població d’uns 200000 individus de rata de claveguera (Rattus norvegicus) als subsols de la ciutat. Aquestes xifres reflecteixen la disponibilitat d’aliment d’origen humà (residus alimentaris, deixalles als contenidors, etc.) que sustenta les seves colònies. Els coloms (Columba livia) en són un altre exemple d’espècie comensal: la seva abundància a Barcelona està directament relacionada amb l’aliment que troben a la via pública, ja sigui accidental (escombraries) o intencionat (persones que els donen menjar). De fet, s’ha observat que el factor més determinant en la mida de la població de coloms urbans és la disponibilitat d’aliment que els ofereix l’home. Una investigació clàssica [SOL, 1995] ja indicava que a més menjar disponible, més coloms crien a la ciutat.

A la fotografia anterior s’hi veu fins i tot un esplugabous (Bubulcus ibis), una espècie que hiverna a Catalunya des dels anys 1970. Fins fa ben poc, aquesta espècie era difícil de veure fora del seu hàbitat natural (aiguamolls i albuferes), però en els últims anys el podem veure en pastures, conreus llaurats... i actualment a la part alta de Barcelona pidolant menjar.

A banda de rates i coloms, altres espècies com les gavines argentades (Larus michahellis) aprofiten també el cicle obert de matèria: en les darreres dècades les gavines han augmentat a Barcelona alimentant-se als abocadors d’escombraries i escorxadors, i fins i tot arrabassant menjar d’altres animals urbans. També insectes com les paneroles i formigues troben en la ciutat restes orgàniques en abundància. Totes aquestes espècies comensals compleixen un rol de neteja o carronyaire al consumir residus, però alhora poden esdevenir plagues i problemes sanitaris quan les seves poblacions es descontrolen. Per això, la gestió urbana intenta minimitzar l’accessibilitat als residus (millorant-ne la recollida i el conteniment de les escombraries) per tal de reduir els recursos disponibles per a aquestes espècies. En resum, l’obertura del cicle de matèria a la ciutat –amb molts inputs i residus– ha afavorit certes espècies oportunistes, cosa que planteja reptes de convivència i salubritat urbana.

Barcelona funciona amb un metabolisme obert que importa molta matèria i genera residus sense reciclatge intern, fet que alimenta moltes espècies comensals. Comensals què, com els senglars (Sus scrofa), troben més aliments en un contenidor d’un metre cúbic que en dues-centes hectàrees de bosc. També són comensals el ratolí (Mus musculus), la panerola americana (Periplaneta americana), les formigues (Formicidae), la tórtora turca (Streptopelia decaocto) o la cotorreta pitgrisa (Myiopsitta monachus).

L'illa de calor urbana i els efectes sobre la fauna i flora

La illa de calor urbana és un fenomen pel qual les zones densament urbanitzades registren temperatures significativament més altes que les àrees periurbanes o rurals. L’estructura urbana (edificis, asfalt), la manca de vegetació i la calor generada per l’activitat humana fan que Barcelona tingui un microclima més càlid que el seu entorn immediat. En una ciutat compacta com Barcelona, la temperatura pot ser fins a 3 ºC superior a la de zones no urbanes properes, i en punts del centre urbà s’han mesurat diferències de fins a 8 ºC més respecte a la perifèria, especialment a la zona de l’Eixample, en episodis concrets. Aquesta calor extra, concentrada sobretot durant la nit, té diversos efectes sobre la fauna i la flora urbanes. L’absència de vent i la calor nocturna atreuen, per exemple, grans masses d’estornells (Sturnus vulgaris) que hi venen a passar la nit, especialment a la tardor, amb estols de milions d’estornells procedents de l’Europa de l’Est (Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia,...).

Pel que fa a la flora, l’illa de calor propicia períodes de creixement més llargs: moltes plantes urbanes broten i floreixen abans a la primavera i mantenen la fulla més temps a la tardor gràcies a les temperatures més suaus. Espècies ornamentals d’origen tropical o subtropical poden sobreviure millor els hiverns de Barcelona gràcies a aquesta bonança tèrmica urbana, convertint-se en exòtiques naturalitzades en alguns indrets. D’altra banda, l’estrès tèrmic d’estius cada cop més calorosos pot afectar la vegetació urbana: els arbres de carrer i els jardins requereixen més reg i atencions per compensar la manca de frescor nocturna. Algunes espècies autòctones de climes més frescos poden veure’s afeblides o desplaçades en favor d’altres adaptades a la calor.

Quant a la fauna, la calor urbana influeix en el comportament i la distribució de les espècies. Molts insectes augmenten la seva activitat i cicles reproductius amb temperatures altes, fet que pot incrementar poblacions de mosquits o paneroles a l’estiu. Paral·lelament, algunes espècies d’ocells i mamífers modifiquen hàbits: per exemple, és més probable observar ratpenats o eriçons actius durant els mesos hivernals suaus que ofereix la ciutat, quan en ambients rurals hibernarien o serien menys actius. També s’ha notat que determinats ocells insectívors (com falciots o orenetes) arriben abans a la ciutat a la primavera atrets per les condicions favorables i la presència de preses. Tanmateix, l’excés de calor pot portar efectes negatius: les espècies que no toleren bé les altes temperatures o la deshidratació poden patir; per exemple, els amfibis dels parcs (com gripaus) poden veure evaporar-se els punts d’aigua on viuen més ràpidament.

Un factor clau per mitigar aquests efectes és la vegetació urbana. Els arbres i zones verdes actuen com a refrigeradors naturals gràcies a l’ombra i sobretot a la transpiració: un arbre madur pot evaporar centenars de litres d’aigua al dia, refredant l’aire del voltant. Això ajuda a reduir la temperatura local i proporciona refugis més frescos per a la fauna durant les hores de màxima calor. De fet, la presència de parcs i arbres fa que el mosaic de temperatures dins la ciutat sigui heterogeni, creant microhàbitats més habitables per a moltes espècies malgrat la illa de calor general.

En resum, la illa de calor urbana de Barcelona comporta un canvi de condicions climàtiques que beneficia algunes espècies (tolerants a la calor o d’origen més meridional) i en perjudica d’altres (amants de condicions més fresques). És un factor que altera fenologies (èpoques de floració, migració, etc.) i pot afavorir la presència d’espècies exòtiques termòfiles. La gestió urbana, mitjançant l’augment del verd urbà i la planificació climàtica, cerca contrarestar aquests efectes per protegir tant la biodiversitat com el benestar humà enfront de l’escalfament local.

La vegetació urbana contribueix a pal·liar aquesta calor mitjançant l’evapotranspiració –un arbre pot transpirar uns 450 L/dia–, ajudant a refrescar l’ambient per a la fauna i la flora circumdants.

Contaminació atmosfèrica, lumínica i acústica i els seus efectes sobre la fauna urbana

Totes les ciutats del Món tenen una atmosfera més o menys contaminada. La contaminació afecta als líquens, com la Xanthoria parietina de la fotografia, que són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica i funcionen com a fiables i econòmics indicadors del nivell de contaminació.

Les ciutats generen també altres pertorbacions ambientals que afecten la biodiversitat, especialment la contaminació lumínica (excés de llum artificial nocturna) i la contaminació acústica (soroll antropogènic), especialment la imprevisibilitat del soroll, més que la seva intensitat. A Barcelona, la brillantor nocturna del cel i el nivell de soroll de fons són molt superiors als dels entorns naturals propers [2], i això té impactes notables en el comportament i la supervivència de la fauna urbana.

La contaminació lumínica altera el cicle natural de foscor nocturna del qual depenen moltes espècies. Els llums artificials dels carrers, edificis i vehicles creen un pseudo-dia continu que pot desorientar els animals. Un cas evident és el de les aus migratòries: les aus que viatgen de nit es guien sovint per la llum de la lluna i les estrelles, però les ciutats actuen com a potents fars que les atreuen i desvien de les seves rutes. S’ha documentat que les llums urbanes poden atreure ocells migradors des de desenes o centenars de quilòmetres de distància [CRESPO, 2022], fent-los entrar en zones urbanes on corren riscos (col·lisions amb edificis il·luminats, esgotament per desorientació, etc.). A Barcelona, com en d’altres grans urbs, és conegut el fenomen d’ocells cantant a les tres de la matinada sota fanals: espècies com el rossinyol bord (Cettia cetti) , la mallerenga (Mallerenga sp.) o la merla (Turdus merula) comuniquen a hores anòmales perquè la claror artificial i la bonança tèrmica els confon el seu rellotge intern. La llum nocturna contínua pot alterar els cicles hormonals i reproductius de la fauna –per exemple, afectant els amfibis i rèptils nocturns, o reduint l’activitat de ratpenats sensibles a la llum. També impacta els insectes: moltes papallones nocturnes i altres insectes queden atrapats girant al voltant dels fanals fins a caure exhaustos, fet que disminueix les seves poblacions i els lleva del seu rol ecològic (per exemple, pol·linitzar plantes nocturnes). En general, la contaminació lumínica suposa una greu amenaça per a la vida silvestre global, arribant a afectar un percentatge enorme d’espècies (més enllà del 50% que són estrictament nocturnes), segons alerten els experts [CRESPO, 2022].

Quant a la contaminació acústica, el soroll constant de trànsit, obres, aglomeracions humanes, etc., crea un paisatge sonor hostil per a molts animals. Els ocells cantors en són un grup especialment afectat: depenen dels cants per comunicar-se (marcar territori, atraure parella) i el soroll de fons pot emmascarar els seus senyals vocals. Estudis han demostrat que en zones urbanes sorolloses disminueix la diversitat i abundància d’ocells, ja que algunes espècies fugen d’aquests ambients [TEKCRISPY, 2019]. D’altres intenten adaptar-se: per exemple, s’ha observat que certs ocells urbans augmenten la freqüència (to) dels seus cants –fent-los més aguts– per tal de superar el brunzit greu del trànsit, o bé canvien l’horari de cant, concentrant-lo en moments més silenciosos (alba, nit profunda) per fer-se sentir [TEKCRISPY, 2019]. No obstant això, aquestes adaptacions tenen un límit i poden implicar costos energètics o d’eficàcia biològica (no comunicar-se tan bé, estrès, etc.). Els sorolls urbans també poden provocar estrès crònic en la fauna, amb efectes fisiològics: s’ha documentat en mamífers urbans augments dels nivells d’hormones d’estrès, canvis de comportament (p. ex., mamífers com esquirols o guineus urbanes poden tornar-se més vigilants i reduir el temps d’alimentació en ambients sorollosos) [TEKCRISPY, 2019], la qual cosa a la llarga pot repercutir en la seva salut i reproducció.

Alguns estudis concrets il·lustren aquests efectes. Per exemple, la qualitat del cant del pit-roig (Erithacus rubecula) i altres passeriformes es veu afectada pel soroll: a Barcelona s’ha observat que canten més fort en parcs prop de vies transitades, a canvi de gastar més energia. També s’ha vist que el soroll de la circulació perjudica l’ecolocalització dels ratpenats i dificulta la comunicació de granotes i grills [TEKCRISPY, 2019], afectant la seva capacitat d’alimentar-se o reproduir-se. En ecosistemes aquàtics urbans (port de Barcelona, litoral), el soroll submarí de motors pot interferir en peixos i cetacis costaners, encara que en l’àmbit estrictament urbà aquest efecte és menor comparat amb les zones terrestres.

Davant d’aquests impactes, Barcelona ha començat a prendre mesures, com ara projectes de llum sostenible (il·luminació LED enfocada cap a baix, reducció de l’enllumenat innecessari en hores tardanes, ús de colors menys perjudicials per a la fauna) i plans de reducció del soroll urbà (zones de baixes emissions acústiques, pantalla de vegetació per esmorteir sorolls, etc.). Malgrat tot, la contaminació lumínica i acústica segueixen sent reptes importants. La conscienciació ciutadana és clau: iniciatives com “La nit estelada” promouen apagar llums per observar estels i alhora beneficien els éssers nocturns, mentre que la pacificació del trànsit redueix sorolls i aporta entorns més habitables per a tots els éssers vius de la ciutat.

Nous hàbitats urbans: parets, balcons, fanals, etc.

Les ciutats creen entorns artificials que, malgrat ser molt diferents dels hàbitats naturals originals, poden ser colonitzats per la vida silvestre. Barcelona ofereix nombrosos microhàbitats urbans nous –com parets, edificis, terrats, balcons, infraestructures i enllumenat públic– que moltes espècies han après a utilitzar. Aquests elements urbans fan de substitut d’alguns hàbitats naturals (per exemple, els edificis fan de penya-segats per a ocells nidificants) o bé generen ambients totalment nous als quals la fauna i flora s’adapten. Penya-segats artificials que afavoreixen les espècies rupícoles.

Un exemple evident són les parets i façanes dels edificis. La seva verticalitat i materials (maó, pedra, formigó) imiten en certa manera els cingles rocosos. Ocells com els falciots (Apus apus) o les orenetes cuablanca (Delichon urbicum) nien a les obertures sota les cornises i forats de façanes urbanes igual que ho farien en cingleres naturals. Les escletxes i esquerdes de les parets velles proporcionen refugi a ratpenats, sargantanes i insectes. De fet, les parets antigues fissurades són considerades punts calents de biodiversitat urbana: en els seus forats s’hi instal·len petits invertebrats i també serveixen d’amagatall per a rèptils i ocells petits, augmentant la diversitat local. En canvi, parets modernes totalment llises i sense fissures tenen una capacitat d’acollida molt més baixa. És per això que en obres de rehabilitació es recomana respectar o substituir aquests refugis (per exemple, col·locant caixes-niu encastades durant la reforma).

Els balcons, terrats i teulats creen també nous ambients. Molts ciutadans hi planten vegetació ornamental (geranis, arbusts en testos, enfiladisses), però a més hi creix flora espontània (adventícia) provinent de llavors dispersades pel vent o els ocells. Per exemple, s’ha trobat un briòfit (molsa) anomenat Trichostomopsis umbrosa creixent en terrats de Barcelona, evidenciant que fins i tot les superfícies artificials poden esdevenir substrat per a plantes. Aquests jardins improvisats atrauen insectes pol·linitzadors a la ciutat i serveixen d’aliment per a ocells. A l’hivern, és habitual veure ocells com la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) rondant per balcons i terrats de Barcelona ; aquest petit ocell insectívor aprofita l’escalfor dels edificis i la presència d’insectes en la vegetació ornamental. També el pardal comú (Passer domesticus) –espècie plenament urbana– fa niu en forats de sostres o sota els aires condicionats dels balcons, trobant aliment enmig de la ciutat. Fins i tot rèptils com el dragó comú (Tarentola mauritanica) es poden veure per les nits adherits a les parets i balcons, especialment en barris propers a zones naturals; aquests dragons cacen els insectes atrets per la llum dels fanals.

Un element singular són els fanals i llums de carrer. Més enllà de la contaminació lumínica, també actuen com a “caçadors” passius d’insectes: la llum nocturna concentra al voltant dels fanals nombrosos insectes voladors (arnes, mosquits, escarabats nocturns). Això crea un microhàbitat alimentari aprofitat per depredadors urbans. Per exemple, sota els fanals s’hi apleguen ratpenats pipistrel·la (Pipistrellus pipistrellus)que capturen els insectes que hi revolen, i fins i tot s’ha observat que les rates de claveguera s’hi apropen per menjar els insectes caiguts o altres restes. Així, un simple fanal esdevé un punt de trobada ecològic: preses i depredadors interactuant en ple carrer. Altres estructures artificials, com les torres elèctriques, antenes, ponts i estàtues altes, també esdevenen llocs de nidificació o repòs per a aus rapinyaires (alguns xoriguers i falcons trien torres per nidificar) i altres ocells com garses o gavians.

En conclusió, l’entorn urbà proporciona nous hàbitats que la fauna i flora aprofiten de manera creativa. Balcons plens de flors fan el paper de petits oasis per pol·linitzadors; murs i edificis substitueixen penya-segats i troncs vells com a llocs de niu; i l’enllumenat i infraestructures generen oportunitats alimentàries inesperades. La biodiversitat urbana és, doncs, adaptable i troba espais per prosperar fins i tot en materials com el formigó i l’acer. Entendre aquests nous hàbitats és important per integrar criteris de conservació en el disseny urbà (per exemple, promovent arquitectura amiga de la fauna amb teulades verdes, escletxes controlades per nius, etc.).

Espècies exòtiques i invasores a Barcelona: causes, impactes i gestió

Les espècies exòtiques són aquelles que han estat introduïdes fora de la seva àrea de distribució natural, generalment per acció humana (voluntària o accidental). Quan una espècie exòtica s’estableix i s’expandeix en el nou medi fins al punt de causar impactes ecològics o socioeconòmics negatius, es considera una espècie invasora. En un entorn urbà globalitzat com Barcelona, l’arribada d’exòtiques és freqüent a causa del comerç de plantes ornamentals, el tràfic d’animals de companyia, el transport internacional i el canvi climàtic (que afavoreix la supervivència de certes espècies foranes en climes més temperats).

Barcelona, com a gran ciutat portuària, ha estat porta d’entrada de moltes exòtiques. Algunes van ser introduïdes voluntàriament per l’home: per exemple, plantes decoratives importades per enjardinar parcs (palmeres americanes, arbusts asiàtics, etc.) o animals de companyia alliberats a la natura (com tortugues d’aigua tropicals que la gent abandona en estanys). Altres arriben de forma involuntària, amagades en mercaderies o mitjans de transport (insectes en productes agrícoles, llavors adherides a contenidors, etc.). En tots els casos, si l’espècie troba condicions adequades, pot començar a reproduir-se i dispersar-se sense control per la ciutat i rodalies.

Entre la flora, destaquen diverses plantes invasores catalogades. Segons l’inventari català d’exòtiques, algunes de les més problemàtiques són: l’ailant de la Xina (Ailanthus altissima), un arbre caducifoli molt resistent que creix en solars i escletxes de paviment i que desplaça la vegetació autòctona (està inclòs a la llista d’espècies exòtiques invasores d’Espanya) ; la robínia (Robinia pseudoacacia), arbre originari d’Amèrica del Nord plantat en alineacions i que s’ha escampat per boscos de ribera; la canya (Arundo donax), gramínia gegant invasora de rieres i marges; l’herba de la pampa (Cortaderia selloana), típica de zones humides litorals i vores de carretera; i el carpobrotus (Carpobrotus spp.), planta crassa procedent de Sud-àfrica que forma tapissos densos a les dunes costaneres. Totes elles causen impactes ecològics greus: competència amb espècies natives, alteració de sòls i règims de pertorbacions (incendis, inundacions), pèrdua de biodiversitat local, etc. No és estrany trobar ailants i altres invasores vegetals fins i tot en ple nucli urbà –escletxes de murs, patis abandonats, talussos ferroviaris– on creixen vigorosament sense depredadors naturals.

Quant a la fauna, un cas emblemàtic és la cotorra argentina (Myiopsitta monachus). Aquest petit lloro verd originari de Sud-amèrica va arribar com a ocell de gàbia i, un cop alliberat o escapat, va començar a criar a Barcelona als anys 1970 (el primer registre de nidificació és de 1974 al cementiri de Poblenou). Avui dia, les cotorres argentines formen colònies nombroses als parcs i carrers de la ciutat, construint grans nius comunals sobretot a dalt de les palmeres i altres arbres alts. S’estima que hi ha milers d’exemplars a Barcelona i àrea metropolitana. A més de la cotorra argentina, també s’hi ha establert la cotorra de Kramer (Psittacula krameri), de color verd clar i procedent d’Àfrica i Àsia, encara que en menor nombre. Altres exemples de fauna exòtica urbana inclouen la tortuga de Florida (Trachemys scripta elegans) –tortuga aquàtica nord-americana present als estanys de parcs, que competeix amb els tortugues autòctones i pot transmetre salmonel·losi–, el mosquit tigre (Aedes albopictus) –introduït fa uns 15 anys i ara comú, amb picades molestes i potencial de transmissió de malalties–, i peixos exòtics en llacunes artificials (com la carpa comú o la gambúsia). També la flora ornamental invasora afavoreix fauna exòtica: per exemple, la palmera canària (Phoenix canariensis) plantada arreu de la ciutat ha facilitat l’expansió del morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus), un escarabat asiàtic que en és plaga.

Les invasions biològiques són considerades una de les principals amenaces per a la conservació de la biodiversitat global. A escala urbana, les espècies invasores poden desplaçar les natives (per competència per aliment o lloc de cria, depredació directa, transmissió de patògens o hibridació) i alterar el funcionament dels ecosistemes urbans. Per exemple, les cotorres poden ocupar les cavitats de nidificació que farien servir aus autòctones (com xoriguers o garses) i s’han vist atacant cries d’altres ocells; a més, les seves colònies massives poden malmetre l’arbrat (els nius pesen i trenquen branques) i generen molt soroll i brutícia, afectant el veïnat. Les tortugues de Florida competeixen per l’aliment amb les tortugues autòctones de rierol i les poden desplaçar completament dels parcs urbans. Les plantes invasores, d’altra banda, redueixen la disponibilitat de recursos per a la fauna autòctona (menys plantes natives = menys insectes natius = menys aliment per a ocells insectívors, etc.) i poden crear monodominis que empobreixen el paisatge vegetal urbà.

L’Ajuntament de Barcelona, juntament amb la Generalitat, duen a terme programes per controlar i erradicar invasores on és possible. En el cas de la flora, existeixen plans d’eliminació d’espècies com ailants i canyes a les ribes del Besòs i Collserola, substituint-les per vegetació autòctona. Per a la fauna, s’han implementat diverses mesures: campanyes de captura i esterilització de cotorres, retirant-ne centenars d’exemplars anualment per reduir-ne la població de manera ètica; programes de captura de tortugues exòtiques als parcs (acompanyats de sensibilització ciutadana perquè no s’abandonin mascotes); vigilància i tractaments contra el mosquit tigre centrats en eliminar els llocs de cria (aigües estancades) més que no pas ús indiscriminat d’insecticides. Un altre aspecte clau és la prevenció: regular la importació d’espècies amb potencial invasor i conscienciar la població sobre els riscos d’alliberar espècies exòtiques a la natura. Barcelona participa en projectes educatius i de ciència ciutadana, com l’Observatori de les espècies invasores, on voluntaris ajuden a detectar noves aparicions al municipi.

En definitiva, les espècies exòtiques invasores a Barcelona tenen orígens diversos però comparteixen la capacitat d’adaptar-se a l’ambient urbà i proliferar-hi. Les administracions treballen per minimitzar-ne els impactes –que van des de la pèrdua de biodiversitat local fins a danys materials i problemes de salut pública– i promouen una gestió integrada que combina control directe, restauració d’hàbitats i sensibilització social per mantenir l’equilibri ecològic de la ciutat.

Hàbitats urbans a Barcelona: gris, verd, blau i groc

En la planificació ecològica urbana sovint es classifiquen els hàbitats de la ciutat en quatre grans categories, associades a colors: gris, verd, blau i groc. Aquesta classificació ajuda a entendre els diferents tipus d’espais que conformen l’ecosistema urbà de Barcelona i a dissenyar estratègies específiques per a cadascun.

  • Hàbitat gris. Correspon a l’ambient urbanitzat dur –els edificis, carrers, paviments i infraestructures artificials. És el “món mineral” de la ciutat, aparentment inhòspit, però que allotja una biodiversitat adaptada. Inclou elements com façanes i murs, calçades i voreres, polígons industrials, ponts i viaductes, etc.. La vegetació és escassa (algunes herbes resistents en escletxes, molses als murs humits) però present, i la fauna que hi viu són sobretot espècies sinantròpiques com coloms, rates, paneroles, però també falciots als edificis, insectes en escletxes, etc. L’hàbitat gris és omnipresent a Barcelona (ocupa la major part de la superfície urbana construïda) i el repte és fer-lo més permeable a la natura, amb mesures com ara façanes verdes, terrats enjardinats o corredors verds en estructures viàries.
  • Hàbitat verd. Inclou tots els espais amb predominança de vegetació, sia natural o plantada. Seria el “verd urbà” pròpiament dit: parcs i jardins, arbrat viari, escocells, solars erms amb herbassar, talussos verds, horts urbans, i també les zones forestals periurbanes (com el bosc de Collserola, Montjuïc, Tres Turons, etc.). A Barcelona hi ha unes 3611 hectàrees de superfície verda (contant Collserola) i constitueixen el pulmó ecològic de la ciutat. En aquests hàbitats verds és on es concentra la major part de la biodiversitat: la flora autòctona (pins, alzines, oliveres, margallons, etc.) i la fauna associada (ocells, mamífers com el conill i el toixó a Collserola, insectes pol·linitzadors, etc.). L’objectiu municipal és ampliar i connectar els espais verds –per exemple, crear corredors biològics urbans que uneixin Collserola amb els parcs urbans i el front marítim– per afavorir el moviment de les espècies. L’hàbitat verd aporta també serveis ecosistèmics clau: millora la qualitat de l’aire, regula la temperatura, capta aigua de pluja i ofereix oportunitats de lleure a la ciutadania.
  • Hàbitat blau. Són els espais aquàtics urbans. A Barcelona comprenen el litoral marí (les aigües i fons marins davant les platges i el port, incloent les esculleres artificials), les platges i zones humides litorals, i a l’interior de la ciutat els estanys, basses, fonts i torrents (com la bassa del Parc de la Ciutadella, els estanys de Diagonal Mar, el tram final del riu Besòs, etc.). L’hàbitat blau és el menys extens però pot ser molt ric en espècies aquàtiques. Per exemple, un estudi de ciència ciutadana entre 2017-2019 va identificar 514 espècies marines diferents a la petita platja artificial del Fòrum de Barcelona [ICM-CSIC, 2021], demostrant que fins i tot un litoral urbà molt transformat pot hostatjar una biodiversitat marina notable (algues, peixos, invertebrats com nudibranquis, etc.). A les platges barcelonines es poden veure peixos litorals, crancs i ocells marins (gavines, xatracs, corbs marins), i de tant en tant dofins a prop de la costa. A les basses dels parcs viuen amfibis com granotes verdes i reineta, a més de tortugues (incloses exòtiques com la de Florida). L’hàbitat blau té un gran valor ecosistèmic: aporta refrigeració climàtica, zones de reproducció per a espècies aquàtiques i connectivitat ecològica seguint el corredor del litoral i rius.
  • Hàbitat groc. Fa referència als ambients arenosos i assolellats de la ciutat, principalment les dunes i platges. Barcelona compta amb 10 platges urbanes de sorra (Barceloneta, Icària, Bogatell, etc.) que, a banda de l’ús recreatiu, constitueixen un hàbitat peculiar on hi viuen espècies adaptades a la sorra i la sequera. Les plantes dunars en són exemple: malgrat l’alteració, s’hi poden trobar espècies com el jull de platja (Elymus farctus) o la reu penjat (Polygonum maritimum) en algunes zones on es deixa regenerar la duna. També organismes com puces de mar, escarabats de platja i altres invertebrats edàfics viuen soterrats a la sorra, i serveixen d’aliment a ocells com el corriol petit (Charadrius dubius) que ocasionalment s’atura a les nostres platges durant la migració. L’hàbitat groc sovint es solapa amb el blau (a la franja intermareal humida) i amb el verd (dunes fixades per vegetació). En sentit ampli, podríem incloure també en “hàbitat groc” els espais de substrat dins la ciutat que no són estrictament asfalt: per exemple, terrenys de sorra o sauló en parcs, talussos de terra, etc., on creixen herbes ruderals i viuen insectes del sòl. Aquests ambients més àrids i oberts complementen els hàbitats verds humits i ombrívols, oferint condicions diferents per a altres espècies.

Cadascun un dels hàbitats urbans (gris, verd, blau i groc) presenta reptes i oportunitats per a la biodiversitat. La planificació de Barcelona busca integrar-los en una xarxa: per exemple, fent que l’hàbitat gris sigui més verd (façanes vegetades, etc.), que l’hàbitat verd connecti amb el blau (desembocadures naturalitzades de rius) i que l’hàbitat groc –les dunes– es restauri per fer de barrera natural i refugi d’espècies costaneres. D’aquesta manera, es vol garantir que la ciutat ofereixi un mosaic variat d’ambients on la major diversitat possible d’espècies hi trobi lloc.

Fauna urbana inesperada i els seus rols ecològics

La ciutat no només acull espècies oportunistes i conegudes (coloms, rates, gats...), sinó que també és hàbitat de fauna sorprenent i poc coneguda per al gran públic. Aquesta “fauna inesperada” inclou depredadors, pol·linitzadors i altres organismes clau que viuen discretament entre nosaltres i desenvolupen rols ecològics molt importants en ple entorn urbà.

Un exemple notable és el falcó pelegrí (Falco peregrinus). Aquest ocell rapinyaire, emblemàtic dels cingles i muntanyes, ha trobat a Barcelona un hàbitat alternatiu als gratacels i campanars. Des de fa dècades es coneixen parelles de falcó nidificant a la ciutat (amb programes de reintroducció per afavorir-ho). Els falcons fan el niu en edificis alts i estructures elevades, des d’on cacen coloms, estornells i altres aus urbanes per alimentar-se. La presència del falcó a la ciutat suposa un control natural de les poblacions de colom –cada parella pot depredar centenars de coloms l’any– i també aporta valor educatiu i científic. A diferència d’una plaga, el falcó no es descontrola, ja que és territorial i cada parella necessita àrees de caça àmplies (uns 3 km² de territori) que limiten el seu nombre màxim en l’entorn urbà. Així, es consideren aliats en el manteniment de l’equilibri faunístic: allà on crien, es nota una reducció de coloms i un comportament més esquiu d’aquests. Barcelona actualment té diverses parelles de falcó pelegrí establertes (per exemple, a Sagrada Família, Collserola, etc.), i es monitoren per a la seva protecció.

Un altre aliat inesperat és el ratpenat. Almenys tres espècies de pipistrel·la (gènere Pipistrellus) viuen a Barcelona, refugiant-se en esquerdes d’edificis, arbres vells de parcs i ponts. Són animals nocturns i molt poc visibles, però la seva voracitat amb els insectes és extraordinària: cada nit, un ratpenat pipistrel·la pot arribar a ingerir l’equivalent al 60% del seu pes corporal en insectes, que representen centenars de mosquits i arnes consumits cada dia [MARTÍN MATAS, 2016]. Això els converteix en “insecticides” naturals gratuïts i inofensius. Conscient d’això, l’Ajuntament ha instal·lat recentment torres amb caixes-niu per ratpenats en diversos parcs per tal de reforçar-ne les poblacions i combatre els mosquits tigre de manera ecològica [MARTÍN MATAS, 2016]. Aquests petits mamífers, tot i la mala fama que a vegades tenen, aporten un servei ecosistèmic de control de plagues molt valuós en medi urbà, reduint la necessitat d’insecticides químics.

Entre la fauna inesperada hi ha també diversos depredadors i carronyaires que tanquen el cercle ecològic a la ciutat. A Collserola i zones limítrofes de Barcelona s’han detectat guilles (Vulpes vulpes) i teixons (Meles meles) que de nit s’acosten a zones urbanes a buscar menjar, contribuint a retirar animals morts o controlar rosegadors. Més visibles són els senglars (Sus scrofa) que des de Collserola baixen a barris com Vallvidrera o la Floresta; si bé solen provocar destrosses a jardins, també compleixen la funció de remoure el sòl i depredar invertebrats del terra, airejant parterres (un “servei” ecològic no desitjat però existent). Als parcs de la ciutat, especialment aquells de major extensió com la Ciutadella o Montjuïc, viuen i crien eriçons (Erinaceus europaeus) que s’alimenten de cucs, cargols i insectes, ajudant a controlar aquestes preses. També són sorprenents les observacions d’òlibes (Tyto alba) caçant petits rosegadors en zones industrials perifèriques i portuàries durant la nit, o d’astors (Accipiter gentilis) a Collserola que ocasionalment baixen a caçar coloms als barris propers al parc. Tots ells són predadors que, igual que el falcó, regulen espècies que podrien esdevenir plaga.

Pel costat dels pol·linitzadors, trobem que Barcelona manté poblacions significatives d’abelles silvestres (tant abella de la mel en arnes urbanes com altres espècies d’abelles solitàries) i papallones que visiten els jardins i arbres en flor. Per exemple, s’han catalogat més de 45 espècies de papallones diürnes als parcs de la ciutat gràcies a projectes de ciència ciutadana [PARCS I JARDINS]. Aquests insectes pol·linitzen tant la flora espontània urbana com la de balcons i horts, facilitant la reproducció de plantes. A banda, aus fruitívores com els tudons (Columba palumbus) o tòties (Streptopelia decaocto) i alguns ratpenats frugívors contribueixen a la dispersió de llavors de plantes urbanes (per exemple, escampant llavors de figueres o llorers de jardí a altres indrets després d’ingerir-ne els fruits).

En conjunt, la “fauna inesperada” de la ciutat juga rols ecològics fonamentals: són depredadors que controlen plagues (falcons vs. coloms; ratpenats vs. mosquits; òlibes vs. rates), descomponedors i carronyaires que netegen l’ecosistema (gavians menjant restes, guilles i teixons eliminant animals morts), pol·linitzadors que asseguren la reproducció vegetal, i dispersors de llavors que ajuden a la regeneració de la coberta verda. Aquests processos, que en un bosc o un riu donem per fets, també ocorren a la ciutat gràcies a aquestes espècies. Val la pena destacar-los perquè sovint passen desapercebuts: la seva presència indica que la ciutat de Barcelona, malgrat ser un entorn urbà, manté un ecosistema funcional on les relacions depredador-presa, pol·linitzador-planta, etc., segueixen actives.

Propostes de millora i conservació de la biodiversitat urbana a Barcelona

La conservació de la biodiversitat urbana requereix accions integrals que abordin tant l’augment d’hàbitats disponibles com la mitigació de les amenaces. Barcelona ha elaborat en els últims anys diverses estratègies i plans per millorar la natura a la ciutat, culminant en el recent Pla Natura 2021-2030. Els eixos principals d’aquest pla inclouen: incrementar la infraestructura verda de la ciutat (més espais verds i millor connectats), conservar i potenciar la biodiversitat autòctona, implantar una gestió ecològica dels espais urbans, i implicar la ciutadania en la cura de la natura urbana [AJ. BARCELONA, 2021]. Aquests objectius es tradueixen en projectes i mesures concretes a implementar durant la pròxima dècada, moltes de les quals ja estan en marxa.

Entre les propostes de millora més destacades hi ha la creació de nous espais verds i connectors. Això passa per aprofitar oportunitats urbanístiques (cobrir rondes, transformar solars buits) per generar parcs i jardins, així com establir corredors verds urbans. S’estan projectant eixos verds que uneixin Collserola amb el mar (per exemple, a través del Parc de les Aigües, la Ciutadella i el litoral) i connectin entre si grans parcs, garantint que la fauna pugui desplaçar-se i que les poblacions no quedin aïllades. El Pla Natura 2030 també aposta per augmentar la superfície verda per habitant –actualment uns 6,6 m2/hab estrictament urbans – amb la meta d’acostar-se a ciutats més verdes com Madrid o referències europees. Una iniciativa vinculada és la promoció de terrats verds i jardins verticals en edificis públics i privats, convertint l’espai disponible en alçada en oportunitats per a la vegetació i la fauna (a la Biblioteca de Sant Gervasi, per exemple, ja hi ha un terrat verd pilot). Paral·lelament, es preserven i restauren hàbitats periurbans clau: el Parc Natural de Collserola té programes de control de visitants i restauració forestal per mantenir la seva riquesa biològica, i al litoral es treballa en la instal·lació de dunes i vegetació autòctona per renaturalitzar les platges.

Una altra línia d’acció és millorar la gestió ecològica dels parcs i jardins existents. Això implica reduir l’ús de productes químics (herbicides, pesticides) i substituir-los per tècniques biològiques de control de plagues; afavorir la diversitat d’espècies plantades (prioritzant plantes autòctones i pol·linitzadores) per crear ecosistemes urbans resilients; i aplicar la filosofia de naturalització: deixar algunes zones de parcs amb creixement lliure d’herba perquè floreixin prats naturals, mantenir troncs morts seleccionats com a refugi d’insectes saproxílics [3], crear basses temporànies per a amfibis, etc. Un exemple és el projecte pilot de praderies urbanes florides a Montjuïc i altres parcs, on en comptes de gespa rasa s’hi deixa un prat que atrau papallones i abelles. S’ha observat que aquesta mesura augmenta la biodiversitat d’insectes i també embelleix el paisatge a la primavera, alhora que redueix costos de manteniment (menys sega).

El control d’espècies invasores és també prioritari. El pla preveu reforçar les campanyes d’eliminació de flora invasora i prohibir la plantació d’espècies exòtiques problemàtiques en jardins públics. En fauna, es continuarà amb el programa de captura de cotorres combinat amb la investigació d’estratègies d’esterilització per reduir la natalitat d’aquestes aus de manera ètica. Per a mosquit tigre, més enllà de fomentar ratpenats, es realitzaran mapatges de punts de cria i s’impulsaran accions comunitàries (com tallers a veïns perquè evitin l’aigua estancada als patis). A nivell de normativa, s’està elaborant un protocol perquè qualsevol obra pública incorpori mesures de biodiversitat (p. ex., col·locar caixes-niu en nous edificis, emprar espècies vegetals natives en enjardinaments, i barreres contra l’entrada de serps o rosegadors en infraestructures sensibles).

La implicació ciutadana i educació ambiental és un altre pilar central. Barcelona promou programes com les Escoles + Verdes (renaturalitzar patis escolars i educar els infants), el Bioblitz Barcelona (esdeveniment anual on científics i voluntaris cataloguen espècies a la ciutat) o l’Observatori Ciutadà de Papallones Urbanes (uBMS), on voluntaris censen papallones als parcs. A més, equipaments com La Fàbrica del Sol ofereixen activitats i exposicions sobre natura urbana per sensibilitzar la població. L’objectiu és crear una cultura de corresponsabilitat on els ciutadans ajudin a tenir cura dels espais verds, reportin espècies invasores o fauna ferida, instal·lin menjadores i caixes-niu als seus balcons, etc.

Finalment, el Pla Natura integra la lluita contra el canvi climàtic en la planificació de la biodiversitat. Una ciutat amb més verd urbà i biodiversitat és més resilient a onades de calor, inundacions i altres fenòmens extrems. Per això, moltes mesures (com augmentar l’arbrat –es vol arribar a 1 arbre per cada 3 habitants–, o renaturalitzar el riu Besòs creant un corredor “blau-verd”) tenen beneficis conjunts per a la fauna i per a la qualitat de vida humana.

En síntesi, les propostes de Barcelona per a la propera dècada cerquen una ciutat més verda, naturalitzada i participativa. S’incrementaran els espais per a la vida silvestre i es milloraran els ja existents, es controlaran els factors negatius (invasores, contaminació, fragmentació) i es fomentarà que la ciutadania sigui part activa de la conservació. Tot plegat ha de contribuir a frenar la pèrdua d’espècies i habitat urbans, i fins i tot revertir-la, convertint Barcelona en un referent de convivència harmoniosa entre ciutat i natura.

Fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2025



[2]
I també superior, especialment el nivell de soroll, al de la gran majoria de les principals ciutats Europees.