Introducció

Podem imaginar-nos un món on humans i animals ens comuniquem amb facilitat, tal com sovint s’ha fantasiejat en pel·lícules i contes? La realitat és que, en certs aspectes, sí que és possible. Tots els animals disposen de sistemes de comunicació per relacionar-se amb els seus congèneres i fins i tot amb altres espècies, ja sigui mitjançant senyals visuals, sonores, químiques, tàctils o combinacions d’aquestes [GILLAM, 2011]. Aquestes formes de comunicació serveixen per transmetre informació essencial sobre aliment, perill, territori, aparellament, etc. Tanmateix, el llenguatge humà presenta unes característiques úniques (sintaxi complexa, creativitat il·limitada, referència abstracta al passat o futur) que semblen distingir-nos de la resta d’éssers vius. Això ha motivat la pregunta de si existeix algun tipus de llenguatge en animals no humans i fins a quin punt és comparable al nostre.

Des de mitjan segle XX, científics de diverses disciplines han investigat la comunicació animal per comprendre’n la complexitat i esbrinar si algun animal podria adquirir formes de llenguatge semblants a les humanes. En aquest assaig es farà un recorregut per diferents modalitats comunicatives en el regne animal i s’analitzaran exemples avançats de comunicació en primats, elefants, cetacis (dofins i balenes) i aus (especialment lloros i corbs). També s’examinaran els casos d’estudi més famosos – com els simis que van aprendre llenguatge de signes o el lloro Alex, capaç de distingir conceptes– i es discutiran les bases neuro-anatòmiques i fisiològiques que permeten o limiten aquestes capacitats. Finalment, s’exploraran els límits de la comunicació interespecífica, el paper de la imitació i de la intel·ligència social en l’aprenentatge del llenguatge, i es destacarà la importància de conservar les espècies amb altes capacitats comunicatives, avui en dia amenaçades, per continuar aprenent d’elles en el futur.

La comunicació animal: visual, química, tàctil i sonora

En el món animal trobem una gran diversitat de sistemes de comunicació. En primer lloc, la comunicació visual és molt estesa en espècies diürnes: inclou des de colors i patrons corporals cridaners (per exemple, les franges d’avís d’un escurçó o el plomatge nupcial d’un ocell) fins a gestos i postures corporals. Un cas documentat és el dels ocells com la merla ala-roja [1] (Agelaius phoeniceus), on els mascles exhibeixen espatlles vermelles per defensar territori; si se’ls ennegreixen artificialment, pateixen més intrusions d’altres mascles [GILLAM, 2011].

En segon lloc, molts animals recorren a senyals acústics. La comunicació sonora té l’avantatge d’abastar llarga distància i ser efectiva en entorns on la visibilitat és baixa (per exemple, a la nit o sota l’aigua). Els sons animals van des de cants elaborats d’ocells per atraure parella o defensar territori, fins a crits d’alarma curts i aguts que avisen de depredadors. Sovint un mateix animal emet una gamma de vocalitzacions adaptades a cada situació: per exemple, certes aus canores produeixen cants complexos de reclam que permeten ser localitzades fàcilment, però en canvi fan crits d’alarma simples (to pur) més difícils de localitzar per un depredador [GILLAM, 2011]. Fins i tot hi ha espècies (ratpenats, dofins) que han evolucionat un sentit d’ecolocalització, és a dir, l’emissió de sons i escolta de l’eco per “veure” l’entorn acústicament [GILLAM, 2011].

Trobem també la comunicació química: moltes espècies alliberen substàncies olfactives (feromones) per marcar territori, indicar disponibilitat reproductiva o reconèixer individus. Aquestes senyals químiques es difonen més lentament però poden persistir i recórrer grans distàncies. Un exemple clàssic són les papallones nocturnes de la família de les Bombycidae en què les femelles emeten feromones que els mascles detecten a kilòmetres, preferint el rastre olfactiu al senyal visual [GILLAM, 2011]. En mamífers, moltes espècies (des de tigres fins a antílops) orinen o secreten substàncies per a delimitar-ne el territori. Fins i tot grans animals, com l’elefant, incorporen la química: els mascles d’elefant asiàtic (Elephas maximus) usen l’òrgan veronasal (o “òrgan de Jacobson) per a “llegir” l’orina de les femelles i saber si són sexualment receptives [GILLAM, 2011].

La comunicació tàctil és igualment important, especialment en animals socials. Requereix contacte pròxim, però pot transmetre molta informació emocional i reforçar vincles. Pensem en un mico netejant i empolainant-ne un altra: aquest acte no només elimina paràsits sinó que consolida relacions de cooperació i confiança dins del grup [GILLAM, 2011]. També observem senyals tàctils en el festeig (carícies, fregaments corporals) o en comportaments de solidaritat (per exemple, uns dofins subjectant un altre per ajudar-lo a respirar).

Cal esmentar que existeixen fins i tot comunicacions menys comunes, com la comunicació elèctrica en certs peixos de rius tropicals: algunes espècies de peixos generen impulsos elèctrics específics per reconèixer-se i coordinar-se en aigües tèrboles [GILLAM, 2011]. En resum, els animals han desenvolupat múltiples canals comunicatius per tal d’adaptar-se al seu medi i a les seves necessitats biològiques. Ara bé, cap d’aquests sistemes no verbals arriba al nivell d’abstracció i flexibilitat del llenguatge humà. Existeixen, però, exemples sorprenents de comunicació animal avançada que ens apropen a la frontera del que consideraríem un llenguatge. A continuació, s’estudiaran alguns dels casos destacats en diferents grups d’animals.

Primats: dels senyals naturals al llenguatge de signes

Els nostres parents propers, els primats, posseeixen de forma natural sistemes de comunicació complexos que inclouen gestos, expressions facials, vocalitzacions i rituals socials. Per exemple, diverses espècies de micos africans emeten crits d’alarma diferenciats per a cada tipus de depredador. Els “tumbili” (Chlorocebus pygerythrus), uns primats catarrins del grup de les mones verdes, emeten un crit específic si veuen un lleopard, un altre si detecten una àguila i un de diferent per a una serp. La resta de membres del grup, en sentir el crit, reaccionen adequadament: en sentir “àguila” miren el cel o busquen cobert, en sentir “lleopard” pugen ràpidament als arbres [PRICE, 2015]. Això indica que aquests crits són senyals semàntiques – tenen un significat precís (un referent extern) – i no simples expressions emocionals. De fet, els científics en destaquen que aquests senyals són arbitraris (no s’assemblen al so del depredador ni a l’acció de fugir) i funcionen gairebé com a “paraules” determinants de perills específics [PRICE, 2015]. Ara bé, en llibertat els primats no desenvolupen sistemes sintàctics ni parlen de coses abstractes més enllà del context immediat. Per això, diversos investigadors han intentat ensenyar als simis a comunicar-se amb llenguatges artificials per tal d’explorar els límits de la seva capacitat.

Un dels primers intents va ser criar ximpanzés joves com si fossin infants humans, exposant-los al llenguatge parlat. En els anys 50 es va provar amb la ximpanzé anomenada Viki, a qui els seus cuidadors intentaven ensenyar paraules en anglès. Després d’un llarg entrenament només va aconseguir articular amb dificultat un parell de mots simples com “mama” o “cup” – i això amb una pronuncia poc clara. El fracàs de l’experiment es va atribuir a limitacions anatòmiques: la faringe i cordes vocals dels ximpanzés no els permeten produir bé els sons de la parla humana. Efectivament, l’aparell vocal dels primats no humans no està preparat per modular una àmplia varietat de vocals i consonants tal com ho fem nosaltres [2]. Aquest resultat va portar els científics a provar vies alternatives de comunicació no oral.

El projecte més cèlebre va ser ensenyar el llenguatge de signes americà (com el de les persones sord-mudes) a grans simis. L’any 1966, els investigadors Allen i Beatrix Gardner adopten una jove ximpanzé femella, Washoe, i la crien immersa en un entorn on només es feien servir signes manuals (ASL, American Sign Language). Washoe apren uns 130 signes al llarg de tres anys, adquirint conceptes com menjar, beure, colors, formes i accions. Signa espontàniament per demanar menjar o joguines i fins i tot combina signes de manera creativa. El cas més famós és quan se li mostra una fotografia d’un ànec en un estany i se li pregunta “Què és?”. Aleshores, com Washoe no sap el signe ”ànec”, combina els signes “aigua” + “ocell”, i expressa “ocell-d’aigua” per referir-se al que se li pregunta. Aquesta composició (water bird) es va considerar una prova de creativitat lingüística en un animal no humà, ja que va inventar un “mot” (signe) per descriure un nou concepte (significat).

Washoe ha estat un cas aïllat. Altres simis han aconseguit vocabularis de signes similars: la goril·la Koko va aprendre més de 1.000 signes i entenia unes 2.000 paraules d’anglès parlat, segons la seva entrenadora Francine Patterson. Koko emprava els signes per expressar emocions (va fer senyals de “trist” quan se li va morir una mascota —un gatet—) i per comunicar desitjos o objectes del seu entorn quotidià.

Un altre ximpanzé femella, anomenada Nim Chimpsky (en referència al lingüista Noam Chomsky), també va ser ensinistrada en llengua de signes en un experiment per avaluar la capacitat sintàctica dels simis.

Malgrat aquestes fites, hi ha encara una controvèrsia científica sobre fins a quin punt els simis comprenen realment el que “diuen”. Alguns investigadors critiquen que interpretacions com les de “ocell-d’aigua” poden ser coincidències motivades pels estímuls presents (aigua + ocell). A més, l’ús de l’ASL pels simis és telegràfic i mancat de gramàtica: no formen frases amb estructura subjecte-verb-objecte clarament distingible, sinó combinacions simples. Sovint fan els signes de manera simultània o desordenada, dificultant identificar-hi una sintaxi; per exemple, un simi signa “m’agrada – Coca-cola” fent a la vegada el gest de “m’agrada” (abraçant-se a si mateix) i el de “refresc”. En general, es conclou que els primats antropomorfs mostren capacitat per aprendre vocabulari i conceptes aïllats, fins i tot amb certa creativitat, però no arriben a dominar regles sintàctiques complexes ni a conversar de manera equivalent als humans. Tot i això, aquests experiments demostren que la frontera entre la comunicació animal i el llenguatge humà no és un abisme insalvable, sinó un gradient en el qual els simis ocupen un lloc proper a nosaltres.

Un enfocament alternatiu es du a terme amb els bonobos (Pan paniscus), primats amb gran habilitat social. La investigadora Sue Savage-Rumbaugh va treballar amb un bonobo anomenat Kanzi, que no va aprendre signes manuals sinó a utilitzar un teclat de símbols. Aquest teclat contenia lexigrames – figures geomètriques cadascuna associada a una paraula o idea (menjar, persones, objectes). Kanzi, exposat a aquests símbols des de petit, va arribar a reconèixer el significat de més de 200 lexigrames i a combinar-los per “parlar” amb els cuidadors. Per exemple, comprenia instruccions noves com “porta la taronja que és a l’habitació”, mostrant que entenia tant paraules individuals com la relació sintàctica (subjecte-verb-objecte) en l’ordre indicat. També feia peticions combinant símbols (com “jugar–perseguir” per demanar el joc de perseguir, o variants com “gat–fer pessigolles” per indicar que volia fer pessigolles al seu gat de peluix). Kanzi va aprendre aquests conceptes de forma bastant espontània observant Matata, la seva mare adoptiva, que era en un programa formal d’aprenentatge; ell va resultar ser molt més destre que la mare. El cas de Kanzi suggereix que un primat no humà pot comprendre elements de sintaxi elemental i aprendre per immersió i context social, no només per condicionament directe.

En resum, els primats han demostrat capacitats comunicatives notables: en estat salvatge poden usar senyals vocals amb significat específic (proto-paraules) i en captivitat poden aprendre centenars de signes o símbols amb significat, comunicant-se rudimentàriament amb humans. Tot i així, cap primat no ha assolit un llenguatge equiparable al d’un infant humà pel que fa a gramàtica i creativitat il·limitada. Sembla que els manca la inclinació natural per combinar senyals en estructures recursives o parlar d’objectes no presents i conceptes abstractes (els simis no comenten el temps que farà demà, ni expliquen històries del passat). Amb tot, aquests experiments han ampliat la nostra comprensió de la cognició dels primats i han trencat la idea que el llenguatge és un tot-o-res: hi ha habilitats parcials repartides pel regne animal.

Elefants: gegants de la comunicació infrasonora

Els elefants són coneguts per la seva grandària i intel·ligència, i també destaquen per un sistema de comunicació molt desenvolupat, adaptat a la seva vida social i al medi terrestre. A diferència dels primats, que viuen en grups relativament petits, els elefants africans (Loxodonta africana) poden formar ramats nombrosos i dispersos en grans extensions de sabana o selva. Per mantenir el contacte i coordinar els moviments del grup, utilitzen freqüentment sons de baixa freqüència (infrasons) capaces de viatjar molts quilòmetres per l’aire i pel terra. Aquests bramuls sords (inaudibles per a l’oïda humana) actuen com una xarxa de comunicació a distància: una elefanta líder pot “cridar” els altres membres del grup encara que no estiguin a la vista. S’ha documentat que els elefants responen als bramuls familiars i fins i tot són capaços de distingir-ne la vocalització individual de desenes de diferents elefants coneguts, gairebé com si identifiquessin veus personals. De fet, estudis amb elefants africans indiquen que cada individu posseeix un repertori de sons característics i que es reconeixen entre ells mitjançant vocalitzacions pròpies, a mode de noms.

Un exemple impressionant d’això és que quan un elefant d’un grup emet una crida especial de salutació, un altre membre en particular hi respon de forma consistent, mostrant que aquella crida era “adreçada” específicament per a ell o ella. Així com els dofins (que veurem després) tenen “xiulades signatura”, podem dir que els elefants es criden pel nom. A més, quan dos ramats d’elefants es troben després de temps separats, realitzen elaborats rituals sonors de salutació, reconeixent-hi amistats antigues mitjançant crits de reconeixement. Aquesta memòria social encaixa amb el cervell enorme d’aquests animals: el cervell de l’elefant pesa uns 5 kg (tres vegades més que el nostre) i conté més neurones en total. Ara bé, cal apuntar que la major part (fins al 98%) d’aquestes neurones es dediquen a controlar el cos massiu i especialment la trompa, un òrgan molt innervat i mòbil. Per tant, un cervell més gran no implica necessàriament més intel·ligència general; en el cas de l’elefant, gran part dels recursos neuronals són per a funcions motores, no cognitives superiors.

A nivell vocal, l’elefant pot produir una variada gamma de sons: a banda dels infrasons (utilitzats en comunicació a llarga distància i en indicació reproductiva), també fan trompetades fortes audibles quan estan excitats o alarmats, i grunyits o bramuls de diverses tonalitats que expressen emocions (alegria, estrès, perill). Curiosament, els elefants no només es comuniquen pel so aeri sinó també pel so transmès pel terra: les petjades i bramuls generen vibracions sísmiques que altres elefants perceben amb els peus i la trompa posada a terra, detectant així aproximacions abans d’oir-les.

El contingut de la comunicació entre els elefants és complex. En situacions de perill, per exemple, emeten senyals d’alarma que poden diferenciar el tipus d’amenaça (els elefants tenen un bramul característic quan oloren lleons, diferent del que fan en detectar humans). També s’han observat “discussions” sonores en competicions de mascles en zel: abans d’arribar a l’enfrontament físic, els mascles fan demostracions acústiques i posturals per establir-ne la dominància, evitant així combats costosos – similar al que fan altres animals com el cérvol comú (Cervus elaphus) amb els seus brams i exhibicions [GILLAM, 2011].

Un aspecte notable és la possibilitat de diàlegs grupals. Quan un ramat decideix si ha de marxar d’un lloc cap a una altra zona, la matriarca sovint emet una sèrie de bramuls rítmics anomenats “flatulències” (pel seu so) als quals responen altres femelles líders en un patró ordenat. Sembla gairebé una votació sonora que coordina el moviment conjunt, un fenomen descrit per investigadors com a evidència de presa de decisions col·lectiva vocalitzada.

Encara que els elefants no “parlen” com nosaltres, les seves interaccions vocals mostren estructures socials i cognitives avançades. La combinació d’alta intel·ligència, longevitat (viuen molts anys i acumulen experiència) i vida social rica ha produït un sistema comunicatiu en què reconeixen molts individus, recorden relacions i transmeten informació complexa (per exemple, anuncien fonts d’aigua llunyanes, alerten de perills específics o consoliden vincles familiars amb sons suaus). Totes aquestes troballes situen els elefants entre els mamífers terrestres amb la comunicació més sofisticada.

Cetacis: converses i dialectes sota l’oceà

Els cetacis –dofins i balenes– viuen en un medi on la comunicació acústica és primordial. L’aigua permet que el so viatgi més ràpid i més lluny que a l’aire, i aquests mamífers marins han esdevingut mestres en fer servir el so tant per comunicar-se com per percebre l’entorn. És conegut que els dofins mulars (Tursiops truncatus) utilitzen xiulades identificadors anomenades “xiulades signatura”, que funcionen de manera similar als noms propis en humans [DZOMBAK, 2022]. Cada dofí desenvolupa un xiulet distintiu quan és petit, sovint inspirat en el de la seva mare, i el manté de per vida. Els dofins emeten el seu “nom” per anunciar la seva presència i també poden imitar el xiulet d’un altre individu per cridar-lo. Experiments de reproducció de sons han demostrat que un dofí respon activament quan escolta la seva ”xiulada signatura”, fins i tot si el so ha estat manipulat per eliminar-hi trets de veu de l’individu emissor [JANIK, 2006]. Això confirma que reconeixen el seu nom com a etiqueta abstracta, independent de qui el produeixi.

A més dels noms, els dofins són capaços de modular els seus senyals vocals de forma complexa. Comuniquen estats emocionals (xiulades més agudes i ràpides en moments d’alegria o estrès) i també instruccions o intencions (certs clics rítmics indiquen voluntat de jugar o de cooperar en la cacera). Un estudi recent amb centenars de gravacions de dofins ha quantificat que els dofins tenen una de les vocalitzacions més riques i variades entre els animals, superada només pels ocells cantaires, pel que fa a paràmetres com amplitud, to, patró i variabilitat individual [DZOMBAK, 2022]. Això els fa comunicadors altament diferenciats: cada dofí “parla” d’una manera única, i poden reconèixer-se per la veu com nosaltres reconeixem un amic pel to i timbre de veu.

En el cas de les balenes, algunes espècies han desenvolupat estructures sonores realment admirables. Les balenes geperudes (Megaptera novaeangliae) són famoses pels seus cants melòdics, seqüències de gemecs i esbufecs organitzats en patrons repetitius que poden durar desenes de minuts. Tots els mascles d’una mateixa població “canten” aproximadament la mateixa “cançó” en una temporada reproductiva determinada, però aquesta “cançó” evoluciona al llarg del temps: s’hi van introduint variacions i frases noves, i en pocs anys el repertori es transforma completament. Aquest fenomen de canvi cultural en els cants és semblant a la transmissió de modes o dialectes en el llenguatge humà, i demostra un cert aprenentatge social: les balenes escolten les cançons dels altres i les imiten introduint-hi innovacions, propagant-ne una evolució a escala oceànica. Un estudi ha documentat com una nova cançó originada en balenes d’Austràlia s’estén en pocs anys a les balenes de la Polinèsia Francesa, a milers de quilòmetres, a través d’aquesta cadena d’aprenentatge.

Encara més sorprenents són els descobriments sobre els catxalots (Physeter macrocephalus). Aquests cetacis gegants (els de major cervell del regne animal) utilitzen seqüències de “clics” anomenades codis (codas) per comunicar-se en la foscor dels oceans profunds on hi cacen els calamars gegants. S’ha vist que els catxalots d’una mateixa regió presenten codis característics que es diferencien d’altres poblacions: en altres paraules, tenen dialectes propis per a clans familiars [BOWLBY, 2022]. S’ han identificat almenys set “clans acústics” de catxalots, cadascun amb els seus patrons de clics propis, i quan individus de diferents clans coincideixen, les diferències en els codis s’accentuen – possiblement per reforçar-ne la identitat de clan, semblant a com els humans tendim a remarcar l’accent local en presència d’estranys [BOWLBY, 2022]. Aquest comportament suggereix que som davant d’una forma de cultura no humana: els catxalots adquireixen un “llenguatge” grupal que es transmet socialment i actua com a senyal d’identitat, un fenomen comparable a símbols culturals humans [BOWLBY, 2022]. De fet, s’ha parlat dels catxalots com a candidats ideals per a ser estudiats amb sistemes d’intel·ligència artificial amb l’objectiu de desxifrar-ne el seu codi comunicatiu.

Cal esmentar que a més dels codis de grup, els catxalots i altres balenes fan servir els sons per coordinar la caça (organitzant-se mitjançant clics ràpids quan envolten un banc de preses) i per mantenir el contacte entre mares i cries en l’oceà immens. Una balena gris, per exemple, pot reconèixer el so particular de la seva cria entre les desenes de sons d’altres cries en una colònia sorollosa. Això és paral·lel al reconeixement maternal en aus colonials, en què cada pollet té un crit únic que la mare distingeix [GILLAM, 2011].

Finalment, dins els cetacis hi trobem també impressionants casos d’imitació vocal. Un exemple és la beluga anomenada “Noc”, que vivia en un aquari i va aprendre espontàniament a imitar la veu humana: els bussejadors van constatar que oien una veu sota l’aigua que imitava una persona parlant en la llunyania; en realitat era la beluga modulant els seus sons per assemblar-se a la parla humana [AMAT, 2022]. També un dofí mular en captivitat va copiar paraules en castellà que havia sentit. Aquests exemples, dels quals es parlarà en el context de la imitació interespecífica, mostren fins a quin punt els cetacis tenen flexibilitat vocal i curiositat comunicativa.

En conjunt, els cetacis exhibeixen potser la comunicació sonora més rica del regne animal després dels humans, amb propietats com la identificació individual (noms), estructura rítmica (cants de balena amb frases i estrofes) i variació geogràfica (dialectes). Tot això els fa un objecte d’estudi fascinant per a bio-acústics i lingüistes. Cada avanç en el seu estudi – des de reconèixer un patró de clics fins a interpretar una resposta a un xiulet – ens acosta a comprendre una “conversa” que té lloc sota l’aigua entre unes criatures de notable intel·ligència.

Aus parlants: lloros i corbs

Entre les aus, hi trobem algunes de les capacitats de comunicació més sorprenents en animals filogenèticament allunyats de nosaltres. Els ocells canors en general (pardals, canaris, rossinyols, etc.) aprenen els seus cants de manera cultural: cada població desenvolupa diferents dialectes de cant i un jove ha d’escoltar adults per tal d’aprendre la “cançó” correcta de la seva espècie. Però dins del món de les aus en destaquen especialment dos grups per la seva intel·ligència i habilitat vocal: els psitàcids (lloros, cacatues, periquitos) i els còrvids (corbs, garses, gaigs).

Una notícia [MELLADO, 2014], cita que un lloro britànic s'escapa i torna a casa parlant un espanyol perfecte: El 2010, un lloro que parlava amb el mateix accent britànic que el seu amo s’escapa i desapareix. El 2014, finalment el lloro i el seu amo es retroben. Però aquell temps d'entre mig de 4 anys ha deixat una empremta notable en l'animal que ha perdut completament el seu accent britànic i, en canvi, parla ara en castellà.

Els lloros, en particular els lloros grisos africans (Psittacus erithacus) i algunes cotorres i guacamais, han captivat la imaginació popular per la seva capacitat de “parlar”.

Els lloros, junt amb alguns altres ocells, són els únics animals capaços de reproduir la parla humana. Aquest fet ha captivat els humans des de fa milers d'anys De fet, la cotorra d'Alexandre (Psittacula eupatria) rep el nom d'Alexandre el Gran, que la va portar a Europa des de la Índia el 317 aC. i des d’aleshores, ha estat considerada com una mascota de luxe. Allotjada en gàbies fetes de metalls preciosos, de closca de tortuga o d’ivori.

Evidentment, quan un lloro “parla” no està reproduint un llenguatge humà amb intenció semàntica completa, però sí que és capaç d’una notable mimètica vocal, és a dir, d’imitar els sons de les nostres paraules amb gran fidelitat. Aquesta habilitat es deu en part a la peculiar anatomia de les aus: tenen un òrgan vocal anomenat siringe situat a la bifurcació dels bronquis (molt més avall que la laringe dels mamífers). La posició i estructura de la siringe permet que els ocells controlin separadament dos circuits d’aire, modulant sons diferents amb cada costat dels pulmons. Així, alguns ocells poden fins i tot produir dos sons simultanis i harmònics. A més, a diferència dels mamífers, els ocells poden articular sons sense llavis ni dents; els lloros en particular utilitzen la llengua i la forma del bec com a filtres per donar forma als sons, arribant a produir vocalitzacions que imiten les vocals i consonants humanes [PET M.C., 2022] [PILCHER, 2004]. Dit d’una altra manera, un lloro pot ajustar el seu aparell vocal per “parlar” com nosaltres gràcies a una combinació d’un instrument vocal versàtil (la siringe) i un fi control neuromuscular de bec i llengua.

Ara bé, la qüestió clau és: entenen els lloros allò que diuen o només repeteixen sons com un eco? Els estudis científics amb lloros entrenats suggereixen que poden arribar a comprendre conceptes bàsics associats a les paraules. El cas més famós és el d’Alex, un lloro gris africà estudiat durant dècades per la psicòloga Irene Pepperberg. L’Alex va aprendre a utilitzar més de 100 paraules en anglès referint-se a objectes, colors, formes i números, contant fins a sis. Podia, per exemple, mirar un taulell amb diversos objectes i respondre preguntes com “Quants quadrats blaus hi ha?” i encertar la resposta (per exemple, “Dos”) [DASGUPTA, 2016]. També feia peticions específiques (si “volia menjar” deia “wanna grape” per demanar un grapat de raïm) i aparentment entenia conceptes com “igual/diferent” i “més gran/més petit” aplicats a comparacions entre objectes [DASGUPTA, 2016]. Tot i que els detractors podrien argumentar que Alex responia en part per condicionament (esperant una recompensa), Pepperberg va dissenyar experiments per assegurar que el lloro no es limitava a seguir pistes involuntàries: Alex responia preguntes fetes per persones desconegudes i sobre noves combinacions d’objectes, cosa que implica una generalització cognitiva més enllà del simple entrenament memorístic.

El cervell d’un lloro, malgrat ser petit (uns pocs grams), té una densitat neuronal molt alta en el “pallium” (l’equivalent al nostre còrtex). Alguns estudis han demostrat que lloros i corbs tenen tantes neurones en el telencèfal com primats de cervell molt més gran, la qual cosa explicaria les seves capacitats cognitives elevades. A més, els lloros són animals socials que en estat salvatge viuen en bandades on mantenen contactes vocals constants. Cada individu en un estol de lloros es reconeix per una crida única (un xiulet o grall específic), similar al nom dels dofins. De fet, investigacions en cotorretes (Forpus passerinus) han revelat que les cries de lloro aprenen el seu reclam “nominal” dels pares durant les primeres setmanes de vida [BENNETCH, 2011]. En experiments de cross-fostering (intercanviar cries entre nius), es va veure que la cria adoptava el reclam característic de la seva família adoptiva, no el dels seus pares genètics, demostrant que aquest senyal d’identitat és après i no innat [BENNETCH, 2011]. Així, cada lloro és cridat per un “nom” (contact call) i respon quan l’escolta, molt semblant als dofins i elefants esmentats anteriorment. La natura, per diferents camins, ha dotat algunes aus i mamífers de solucions convergents com els noms propis (evolució convergent).

Pel que fa als còrvids (corbs, garses, pigots, etc.), tradicionalment s’han associat menys amb la capacitat de la “parla” que en el cas dels lloros, però també tenen una intel·ligència extraordinària. Els corbs comuns (Corvus corax) i les garses (Pica pica) són capaços de resoldre problemes complexes (ús d’eines, memòria d’amagatalls) i presenten també una comunicació vocal sofisticada. Encara que no tenen el talent imitador dels lloros, hi ha casos de corbs en captivitat que han après algunes paraules humanes o sons ambientals (un corb pot imitar el lladruc d’un gos o el so d’un cotxe si li crida l’atenció). En estat salvatge, els corbs utilitzen una varietat de gralls, xerrics i clics amb significats socials: per exemple, estudis amb corbs americans indiquen que posseeixen trucades d’agrupament per convocar altres corbs quan troben una gran font de menjar, trucades d’alarma diferenciant el tipus de depredador, i fins i tot senyals de “conversa” entre parelles reproductores que s’intercanvien sons suaus a manera de diàleg privat. Un estudi recent ha revelat una habilitat sorprenent: els corbs carronyers (Corvus corone) poden “comptar” fins a quatre amb les seves vocalitzacions, és a dir, modular el nombre de gralls per comunicar una quantitat [LIAO, 2024] [BLAND, 2024]. Això implica que no sols emeten sons reflexius, sinó que controlen de forma conscient la seqüència per transmetre una informació numèrica – una capacitat cognitiva que es creia exclusiva de pocs animals.

Cal destacar que tant els lloros com els corbs, igual que els humans, són aprenents vocals: han de sentir els sons dels adults durant el desenvolupament per reproduir-los correctament. Si un ocellet d’una espècie canora creix aïllat sense escoltar la seva espècie, el seu cant adult serà anormal i rudimentari; igualment, un lloro en captivitat que no escolta veu humana mai “parlarà”. Aquesta necessitat d’input social és anàloga a la dels nadons humans, que han d’escoltar parlar per poder adquirir el llenguatge. Neurològicament, als cervells de les aus canores i lloros s’han identificat nuclis especialitzats per al processament i aprenentatge de sons, on s’expressen gens com FOXP2 que també són crítics en l’adquisició del llenguatge humà. De fet, el gen FOXP2, associat al desenvolupament del llenguatge en humans (una mutació seva provoca dificultats severes de parla), té un paper similar en ocells: si s’inactiva en un diamant zebrat (Taeniopygia guttata), l’ocell té problemes per imitar el cant del pare. Aquesta troballa reforça la idea de que hi ha paral·lelismes moleculars en el fonament del llenguatge entre ocells i humans.

En resum, les aus psitàcides i còrvides se situen entre els animals amb conductes comunicatives més avançades. Els lloros poden aprendre a fer servir paraules humanes amb intenció comunicativa bàsica (demanar coses, identificar objectes o respondre preguntes simples) i en la natura tant lloros com altres ocells utilitzen noms individuals i dialectes culturals. Els corbs, per la seva banda, demostren flexibilitat vocal i cognició elevada en comunicació, malgrat no arribar a “parlar” de forma entenedora per a nosaltres. Tots aquests casos ens mostren que la facultat de comunicar informació de manera simbòlica no és exclusiva dels humans – encara que en cap au arriba a la complexitat sintàctica i semàntica del llenguatge humà. Amb tot, l’estudi de les “aus parlants” ha estat crucial per valorar els mecanismes d’aprenentatge vocal i l’evolució independent de trets semblants al llenguatge en cervells molt diferents al nostre.

Bases neuro-anatòmiques de la comunicació i el llenguatge

Les diferències en les capacitats comunicatives entre espècies tenen arrels profundes en la neuro-anatomia i la genètica. El cervell humà disposa de regions altament especialitzades per al llenguatge, com les àrees de Broca i Wernicke en el còrtex cerebral, responsables respectivament de la producció i la comprensió del llenguatge. Aquests circuits corticals connectats amb àrees motores i sensitives ens permeten associar sons amb significats arbitraris i construir estructures sintàctiques complexes. En altres primats, s’han identificat zones homologues a les de Broca i Wernicke, però menys desenvolupades. Això explica que, malgrat tenir una configuració cerebral semblant, els simis no les utilitzin per generar llenguatge parlat complex. De fet, els simis depenen més del sistema límbic (emocional) en les seves vocalitzacions – les crides són sovint expressions d’emocions com alarma, agressió o crida social – i tenen menys control voluntari fi sobre les vocalitzacions. Els experiments amb Nim, Washoe, Kanzi, etc., han demostrat que quan se’ls activa l’escorça prefrontal i associativa (a través de l’aprenentatge de signes o símbols), els primats poden ampliar el repertori comunicatiu. Però el seu cervell possiblement no té el mateix grau de connectivitat cross-modal (visual-auditiu-motora) que en humans, que ens permet integrar sons, gestos i conceptes abstractes.

Un factor genètic clau és el ja esmentat gen FOXP2. La proteïna que codifica està implicada en el desenvolupament dels circuits neuronals del llenguatge i la coordinació motor-facial fina necessària per a la parla. En humans, mutacions de FOXP2 causen dispraxia verbal (dificultat severa per articular paraules correctament). S’ha vist que la seqüència d’aminoàcids de la proteïna FOXP2 humana té unes poques diferències respecte la dels ximpanzés i altres mamífers, i s’ha especulat que aquests canvis han estat positivament seleccionats durant la nostra evolució per tal de millorar la parla. Encara que estudis recents refinen aquesta teoria (sembla ser que FOXP2 no és “el gen del llenguatge” de forma exclusiva sinó una part d’un còctel genètic), continua sent notable que versions similars de FOXP2 apareguin en animals vocalment avançats: ocells canors, lloros i ratpenats presenten nivells alts d’expressió de FOXP2 en les regions cerebrals de control vocal. Això suggereix que hi ha convergència evolutiva en els circuits neurals de l’aprenentatge vocal, regulats per gens compartits. En canvi, molts mamífers no aprenents (com gats o monos rhesus) no necessiten tant aquesta via, i les seves vocalitzacions són majoritàriament innates i estereotipades.

Un altre aspecte neuro-anatòmic és la lateralització cerebral. En humans, el hemisferi esquerre sol ser dominant per al llenguatge. En ocells canors s’ha trobat també un cert predomini de l’hemisferi esquerre en el control del cant. Això indica que l’especialització hemisfèrica podria haver sorgit independentment en diversos llinatges per optimitzar la producció seqüencial de sons complexes.

Quant als còrvids, tot i no tenir neocòrtex laminat com el nostre (el seu cervell és diferent en arquitectura), posseeixen un nidopallium altament desenvolupat que fa funcions similars de processament cognitiu. Investigacions recents han demostrat que els corbs presenten activitat neuronal associada a la percepció conscient i a la planificació, cosa que explica la seva capacitat de comprensió i possiblement comunicació intencional.

Evolució convergent del son d’ones lentes (SWS) i del son amb moviments oculars ràpids (REMS) en ocells i mamífers. [Colom (Columba livia); cocodril marí (Crocodylus porosus); tortuga de caixa de Florida (Terrapene carolina bauri); iguana verda (Iguana iguana); ximpanzé (Pan troglodytes); granota toro (Rana catesbeiana)].

Vincle proposat entre l’evolució independent de cervells grans i fortament interconnectats, la regulació homeostàtica del SWS i la cognició complexa en ocells i mamífers. Cal destacar que els gràfics sobre la homeòstasi del SWS (Procés S com a la Fig. 1) només pretenen indicar que existeixen evidències d’aquesta homeòstasi; la cinètica exacta de l’activitat d’ones lentes (SWA) i del Procés S no ha estat determinada en ocells.

Els dibuixos de l’ús d’eines per part d’un corb de Nova Caledònia (Corvus moneduloides) i d’un ximpanzé, realitzats per C. Cain, són extrets de l’obra d’Emery i Clayton (2004). Vegeu, al peu de la figura següent, la nomenclatura cerebral.

Adaptat de Macmillan Publishers Ltd: Nature Reviews Neuroscience, Jarvis et al. (2005). [RATTENBORG, 2009]

Relacions entre els cervells dels ocells i dels mamífers.

(A) Visió clàssica de les relacions entre els cervells d’ocells i mamífers (esquerra, ocell cantor; dreta, humà). Tot i que en el passat diversos autors tenien opinions diferents sobre quines regions cerebrals pertanyien al pal·li o al subpal·li, hem acolorit les regions individuals del cervell segons el significat dels noms que s’han donat a aquestes regions.

Ac, nucli accumbens; B, nucli basalis; Cd, nucli caudat; CDL, àrea corticoide dorsolateral; E, ectoestriada; GP, globus pàl·lid (i, segment intern; e, segment extern); HA, hiperestriat accessori; HV, hiperestriat ventral; IHA, hiperestriat accessori intersticial; L2, camp L2; LPO, lobus parolfactori; OB, bulb olfactiu; Pt, putamen; TuO, tubercle olfactiu.

(B) Visió consensuada moderna de les relacions entre els cervells d’ocells i mamífers segons les conclusions del *Fòrum de Nomenclatura del Cervell Aviari*. Les línies blanques contínues representen làmines (zones pobres en cèl·lules que separen subdivisions cerebrals). Les grans àrees blanques en el cervell humà són vies axòniques anomenades substància blanca. Les línies discontínues grises divideixen regions que difereixen en densitat o mida cel·lular; les línies discontínues blanques separen les poblacions neuronals sensorials primàries de les regions adjacents.

Abreviatures quan són diferents de les de (A): E, entopali; B, basorostralis; HA, hiperpal·li apical; Hp, hipocamp; IHA, hiperpal·li apical intersticial; MV, mesopal·li ventral.

Adaptat de Macmillan Publishers Ltd: Nature Reviews Neuroscience, Jarvis et al. (2005). [RATTENBORG, 2009]

Finalment, val la pena mencionar diferències en la densitat i tipus de neurones: els cervells d’aus, tot i ser petits, tenen moltes neurones compactades i de conducció ràpida, especialment en espècies com lloros i corbs. Això contrasta amb mamífers de cervell gran però difús. En altres paraules, l’evolució ha trobat diferents camins convergents: un elefant o una balena tenen moltes més neurones que nosaltres, però dedicades a un cos immens; un lloro o un corb tenen un mini-cervell amb gairebé tantes neurones com un mico, concentrades en un centre de comandament portàtil. El resultat funcional és que poden igualar o superar en certes proves cognitives mamífers de mida similar o superior, i desenvolupar conductes comunicatives sofisticades.

En resum, les bases cerebrals de la comunicació i el pre-llenguatge en animals impliquen àrees especialitzades (o nuclis equivalents en aus), gens reguladors com FOXP2 i estructures de connectivitat que permeten l’aprenentatge i control voluntari de vocalitzacions. Quan aquestes condicions es donen (com en cetacis, psitàcids, primats i còrvids), veiem emergir senyals amb propietats lingüístiques (nominals, dialectes, sintaxi rudimentària). Quan no (per exemple, en animals amb vocals rígides i cervell menys flexible), la comunicació resta limitada a senyals fixos i emocionals. El cervell, en definitiva, fixa el potencial comunicatiu de cada espècie.

L’aparell fonador de les aus versus els mamífers

A banda del cervell, un altre factor determinant en la capacitat de parlar o no d’una espècie és la seva anatomia vocal, és a dir, l’aparell fonador amb què produeix sons. Els mamífers terrestres, inclosos els humans, produïm la veu a través de la laringe [3], situada a la gola (al capdamunt de la tràquea). A dins la laringe tenim les cordes vocals, dos plecs de teixit que vibren amb l’aire expulsat dels pulmons. Modificant la tensió de les cordes i la forma de la gola i la boca, generem els diferents sons. En canvi, les aus posseeixen un òrgan diferent anomenat siringe, situat més avall, on la tràquea es bifurca cap als bronquis dels pulmons. La siringe té diverses membranes vibratòries i un conjunt de músculs que permeten un control molt fi del so. Una distinció clau és que, en trobar-se a la bifurcació, el siringe pot produir dos sons simultanis controlant separadament els costats esquerre i dret dels pulmons. Alguns ocells cantaires aprofiten aquesta “doble veu” per crear harmonies en el seu propi cant, o per alternar notes a gran velocitat.

A més, la laringe de les aus (sí, també en tenen una a dalt) no té cordes vocals funcionals, de manera que tota la vocalització recau en la siringe. Aquest òrgan, exclusiu de les aus, ha evolucionat diversificant-se: en ocells cantors està molt desenvolupat (siringe traqueo-bronquial amb múltiples músculs), mentre que en ocells no cantors com els voltors quasi ni hi és, per això només emeten grunys simples. En mamífers, la laringe pot produir sons potents però té limitacions de modulació fina. Els humans vam guanyar certa flexibilitat evolutivament quan la laringe va situar-se més avall dins la gola (fa, aproximadament, uns 200000 anys), creant-se una cavitat supra-glòtica més llarga que ens permet articular vocals clares. Però això té un cost: el risc d’ennuegar-nos, ja que la via respiratòria i la digestiva comparteixen espai més temps. Molts animals tenen la laringe alta i no poden articular tants sons diferenciats, però tampoc s’ennueguen tan fàcilment en empassar.

Un exemple il·lustratiu d’aquestes diferències és que els ximpanzés no poden pronunciar bé vocals com la “o” o la “u” perquè la seva anatomia vocal no els permet la ressonància adequada. Els intents d’ensenyar a parlar a primats (com Viki) van topar amb aquesta realitat: encara que cognitivament haguessin entès les paraules, físicament no podien articular-les. En canvi, els lloros, amb una anatomia completament diferent, poden imitar sons humans sense tenir cordes vocals. Com fan doncs la veu humana? El lloro combina l’aire de la siringe amb moviments subtils de la llengua i del bec per recrear els nostres fonemes [PET M.C., 2022] [PILCHER, 2004]. Es podria dir que mentre nosaltres fem servir les cordes vocals i la boca, el lloro fa servir la siringe i el bec per a un resultat convergent.

En els cetacis marins l’aparell fonador és encara més especialitzat: els dofins i balenes dentades no expulsen aire a l’exterior per sonar (ja que seria poc pràctic sota l’aigua), sinó que fan passar aire entre uns saquets nasals prop de l’espiracle, on uns llavis fònics vibren generant clics i xiulets. És un mecanisme anàleg al de la laringe però independent de la boca. Les balenes geperudes, en canvi, tenen laringe i poden emetre sons profunds dins l’aigua, però igualment modulats per estructures adaptades a la vida aquàtica.

Per tant, quan comparem les aus amb els mamífers en capacitat vocal, veiem que les aus disposen d’un òrgan únic (la siringe) molt versàtil que els ha permès explorar un espai sonor enorme: cants de múltiples veus, ultrasons i infrasons (com alguns coloms), imitació gairebé perfecta de sons ambientals (el típic cas de l’ocell lira australià (Menura novaehollandiae i Menura alberti) que és capaç d’imitar els sons d’una moto-serra, una sirena, un telèfon mòbil o el motor d’una càmera fotogràfica ). Els mamífers, en general, estan més restringits per la seva laringe i anatomia bucal. Tot i això, som diversos els mamífers que hem trobat solucions: els humans amb la parla i el control aire-llengua-llavis, els cetacis amb llavis fònics, alguns ratpenats amb laringes ultrasonores, i fins i tot un cas documentat d’un elefant asiàtic (Koshik) que va aprendre a imitar algunes paraules coreanes col·locant la trompa dins la boca per modular el so – un truc anatòmic molt enginyós per suplir que la trompa li feia de filtre bucal.

En resum, la maquinària vocal imposa límits físics: un ocell petit pot fer sons complexos que un gos no podrà mai per molta intel·ligència que tingués, perquè el gos no té siringe ni pot vibrar dos tons alhora. I un ximpanzé no pot parlar perquè no té la laringe adaptada, tot i tenir el cervell per entendre centenars de paraules. Aquesta dicotomia cervell vs aparell vocal és crucial per entendre els assoliments i límits de cada espècie en comunicació. En el nostre cas, l’evolució ens ha brindat una combinació excepcional: un cervell lingüístic i un aparell fonador capaç d’expressar aquesta complexitat. En altres animals trobem sovint un dels factors sense l’altre: per això veiem lloros amb bona “veu” però cervell limitat, o simis amb cervell social avançat però sense “veu” per parlar.

Límits de la comunicació inter-específica i el paper de la imitació

Malgrat els impressionants exemples citats anteriorment fins aquí, hi ha un salt important entre la comunicació animal i el llenguatge humà. Els experiments inter-específics (ensinistrament de simis, lloros, dofins, ...) han permès establir una mena de diàleg parcial amb aquestes criatures, però sempre dins de límits definits per la seva capacitat cognitiva i motivació. Un dels grans reptes és que cap animal, excepte nosaltres, sembla tenir la iniciativa de comunicar sobre coses abstractes o compartir informació per se. Fins i tot els simis ensinistrats generalment només “parlen” quan volen alguna cosa (menjar, joc, atenció) o responen a preguntes per obtenir una recompensa. No inicien converses per comentar el dia o per explicar una experiència passada. Aquest fet subratlla una diferència de fons: en els humans, el llenguatge té una funció social amplíssima (des de xerrar per simple plaer fins a transmetre coneixements), mentre que en els animals la comunicació està més lligada a necessitats immediates i concretes.

Un altre límit és l’absència de sintaxi complexa. Cap espècie no combina senyals de manera generativa infinita. Els dofins i balenes tenen seqüències de sons, sí, però no s’evidencia que segueixin regles gramaticals on l’ordre alteri el significat composicional com passa en una oració humana. En Washoe o Koko es va observar algunes combinacions de dos o tres signes (com “dona-què” per preguntar alguna cosa), però no estructures subordinades o metàfores veritables. També sembla mancar-los la noció de temps verbal: no expliquen fets en passat ni fan plans de futur amb el llenguatge. Aquesta propietat anomenada “desplaçament” (parlar de quelcom no present) és central en la semàntica humana i només s’ha vist tímidament en animals – per exemple, les abelles comuniquen on es troba una font de menjar llunyana amb la dansa, la qual cosa involucra certa referència espacial desplaçada, però és un sistema rígid i limitat al context de l’alimentació.

On els animals excel·leixen és en imitació vocal. Molts dels exemples de “llenguatge” animal són en realitat “mimesi”. El lloro repeteix la paraula que se li ha anat repetint associada a un objecte; el dofí copia el xiulet d’un altre; el primat signa el gest que ha aprés de l’humà. La imitació és una eina potent d’aprenentatge però també pot donar una il·lusió de comprensió més gran de la real. Un exemple documentat de confusió és el del cavall Clever Hans, que aparentava saber resoldre operacions matemàtiques però es va descobrir que només responia als gestos involuntaris de l’entrenador. En els nostres casos, els investigadors han estat molt curosos per evitar l’efecte “Clever Hans”, controlant-ne els experiments per assegurar-se de que l’animal entén i no només reacciona a senyals inconscients humanes. Tot i així, la frontera és difusa: l’Alex realment entenia el significat de “vermell” o simplement que al dir “vermell” rebria un cacauet si l’encertava? La Koko sabia què significava “gatet” (el seu gat de companyia) o simplement associava un conjunt de qualitats i records al signe “gat”? Quan va morir el gatet de Koko, ella va fer el signe de “trist” i “plorar”, aparentment expressant un sentiment; però podria ser que estès imitant la reacció que havia vist en els humans. Amb animals no podem tenir la certesa absoluta del que pensen darrere dels senyals.

Tanmateix, cal recalcar que la imitació és també la base del llenguatge humà en la infància. Els nadons imiten sons dels pares abans de parlar amb propietat. Per tant, no hem de menystenir la imitació: és un camí necessari en l’aprenentatge vocal. La diferència és que l’ésser humà després va més enllà, combinant i innovant sobre allò après espontàniament. En animals, aquesta espontaneïtat creativa és moltíssim més limitada. Fins i tot quan un animal aprèn un vocabulari nombrós (sigui de signes, sons o símbols), rarament l’utilitza per crear nous significats no entrenats o per referir-se a idees abstractes. Per exemple, Kanzi va arribar a combinar dos símbols per un nou concepte (“pissarres de dins” per referir-se a un vídeo de Tetris que li agradava, fent analogia amb el seu joc de puzles físic), però són casos comptats i no va desenvolupar un argot propi ni ensenyar-lo a altres bonobos.

Pel que fa a la comunicació inter-específica bidireccional, avui en dia encara som lluny de tenir un “Dr Dolittle” que parli amb els animals en sentit estricte. Hem après molt a entendre’ls: reconeixem quan un gos està agressiu pel seu lladruc, o quan un ocell fa un crit d’alarma. Però aconseguir que ells entenguin missatges complexos nostres és molt difícil. Amb els dofins, a Hawaii, el científic Louis Herman va ensenyar dues femelles (Akeakamai i Phoenix) a respondre a ordres en un llenguatge de signes artificial amb gramàtica: van aconseguir entendre oracions com “porta l’objecte A a l’objecte B” distingint posicions de subjecte i objecte. Tanmateix, aquest enteniment no es va traduir en que els dofins els diguessin res a ells de motu propi; simplement executaven ordres a canvi d’aliment. En el cas dels simis, comunicadors com Koko o Kanzi van poder “xatejar” rudimentàriament amb els humans, però requerien molta paciència i context compartit. Per ara, la comunicació realment fluïda entre espècies diferents continua essent un objectiu no assolit.

En conclusió d’aquesta secció, es pot afirmar que hi ha límits clars marcats per l’evolució en la comunicació interespecífica: cada espècie té una “finestra” del que pot comprendre i expressar, i la superposició entre la finestra humana i la de l’altra espècie determina com d’àmplia pot ser la nostra comunicació mútua. Amb certs animals intel·ligents i socials (simis, cetacis, lloros, elefants) la intersecció és prou gran per establir uns quants punts en comú – noms d’objectes, accions simples, emocions bàsiques – i això és extraordinari. Però més enllà d’això, topem amb el mur que impedeix l’animal d’adquirir una gramàtica o de parlar de filosofia. La imitació ha estat el pont per arribar fins on hem arribat: ens imiten sons o gestos, nosaltres els interpretem i els reforcem, i a poc a poc construïm un codi conjunt molt bàsic. Sense la seva capacitat d’imitació (sobretot en ocells i dofins) no hauríem pogut experimentar res de tot això. Per això es diu que la imitació vocal és un prerequisit evolutiu del llenguatge – un prerequisit que pocs llinatges han desenvolupat, cosa que pot explicar per què només l’ésser humà ha anat tan lluny en l’escala lingüística.

Intel·ligència, context social i aprenentatge del llenguatge

Què tenen en comú un dofí, un elefant, un ximpanzé, un lloro i un corb? A banda de ser protagonistes d’aquest assaig, tots ells són animals amb un elevat nivell d’intel·ligència i que viuen en entorns socials complexos. Aquesta coincidència no és accidental: els científics han proposat que la vida social exigent va ser un dels motors principals en l’evolució de la intel·ligència i de la comunicació avançada (hipòtesi de la “intel·ligència maquiavèl·lica” o “cervell social”). Coordinar-se en grup, reconèixer molts individus i els seus vincles, cooperar o competir segons el cas... tot això requereix capacitats cognitives que també faciliten l’aprenentatge de senyals comunicatius sofisticats.

En grups com els primats i els cetacis, s’ha trobat una correlació entre mida de grup i complexitat de les vocalitzacions: primats que viuen en grups grans tenen repertoris de crides més extensos que espècies similars de grups petits. Els dofins, per exemple, viuen en una societat anomenada “fisió-fusió”, on les agrupacions canvien constantment (avui cacen junts X, Y, Z; demà Z se’n va amb W i X es queda sol una estona, etc.). Aquesta dinàmica sembla haver seleccionat una comunicació individualitzada (els noms) i la capacitat de memòria a llarg termini per saber qui és qui encara que faci anys que no es veuen l’un a l’altre (s’ha documentat que un dofí recorda el xiulet d’un antic company fins a 20 anys després de separar-se). De forma semblant, les elefantes en un grup matriarcal reconeixen desenes de membres i fins i tot diferencien veus de diferents famílies d’elefants; una matriarca experta sap si un bramul desconegut pertany a un elefant estrany al seu clan i pot decidir si representa un perill o no. Aquestes habilitats cognitives socials són la base per assignar significat a senyals (que un bramul sigui “la veu de la tieta elefant”).

La intel·ligència general també hi juga un paper. Lloros i corbs tenen capacitats de resolució de problemes i flexibilitat mental que els permeten veure connexions entre un so i una recompensa, imitar, provar variacions i aprendre per observació. Un lloro amb un cervell menys actiu potser mai no sortirà del simple repetir sons a l’atzar. Però els lloros més intel·ligents (com els grisos africans o les cacatues) semblen gaudir aprenent nous sons i contextos, quasi com un infant aprenent a parlar pel reforç social que implica. De fet, molts amos de lloros reporten que la seva mascota inventa combinacions de frases per cridar l’atenció o per obtenir allò que vol, indicant cert enginy lingüístic.

El context social humà en l’aprenentatge dels casos d’estudi és també fonamental. Washoe va aprendre signes perquè va conviure amb cuidadors que li signaven constantment en tota mena de situacions, igual que un nen sord en una família signant. Koko tenia converses diàries amb la seva entrenadora que l’animava a expressar-se. Kanzi va adquirir els símbols observant interaccions entre humans. Alex el lloro era diàriament estimulat amb exercicis de reconeixement i gaudia de companyia (anava fins i tot en avió a congressos científics!). Tot això apunta que, per tal de desenvolupar habilitats comunicatives similars a la dels humans, els animals han d’estar en un entorn altament ric en interaccions i preferentment des de la infància (els aprenentatges més exitosos van ser amb individus molt joves: Washoe era bebé, Kanzi era petit, Alex tenia pocs mesos quan va començar l’entrenament). Igual com en els humans hi ha un període crític per l’aprenentatge del llenguatge (si un nen creix sense exposició al llenguatge fins a l’adolescència, mai no l’assolirà plenament), en altres animals sembla haver-hi finestres de major plasticitat. Per exemple, els ocells canors han d’escoltar el cant tutor en una etapa juvenil concreta; si no, ja no canten normalment. Amb primats, els que no van ser exposats de ben joves (com Nim Chimpsky, que era més gran quan va començar) van tenir molts més problemes per aprendre signes que no pas Washoe o Koko que van començar de ben petits.

Això lliga amb la idea que la motivació i la recompensa social són crucials. Un animal sol no desenvoluparà un “llenguatge” per manca d’estímul (no li caldrà per sobreviure i no tindrà amb qui practicar-lo). En canvi, en companyia d’éssers que li responen i li donen avantatges per comunicar-se, sí que fa l’esforç. Els experiments de llenguatge animal són, en el fons, casos d’immersió social intensa: un simi dins d’una família humana, un lloro tractat com un nen a l’escola. En situacions naturals, és difícil que es donin aquestes condicions (excepte potser alguns dofins salvatges que interactuen amb humans en badies, però mai de manera tan consistent com per aprendre un idioma).

Finalment, la intel·ligència també influeix en la comprensió conceptual necessària per al llenguatge. Per parlar de nombres, cal entendre la noció de quantitat; Alex podia dir “quatre” perquè tenia concepte de quatre objectes. Un gos pot aprendre 1000 noms d’objectes (com la famosa Border Collie "Chaser"), però mai preguntarà “Què és això?”: no sembla tenir la curiositat ni la teoria de la ment per imaginar que l’altre sap alguna cosa que ell no sap i demanar informació. En canvi, els nens humans fan preguntes constantment un cop adquireixen llenguatge. Alguns simis ensinistrats van fer preguntes senzilles (Koko va preguntar de quin color eren els altres goril·les quan li van dir que ella era negra, mostrant certa autoconsciència). Aquest tipus d’iniciativa indica un nivell cognitiu avançat que només alguns individus molt intel·ligents van assolir.

En resum, la intel·ligència general i social amplifica el potencial comunicatiu: els animals més llestos i gregaris desenvolupen més senyals, aprenen uns dels altres i fins i tot poden arribar a modes culturals (com els dialectes regionals). Nosaltres, com a espècie híper-social i súper-intel·ligent, hem dut això a l’extrem desenvolupant un llenguatge ric. Però veiem ecos d’aquests factors en altres espècies: on hi ha cervell i grup, hi ha comunicació elaborada. I si proporcionem a un animal intel·ligent un context social excepcional (com una “família” humana que li ensenyi), podem treure a la llum capacitats que en la natura romandrien latents.

Amenaces i conservació de les espècies amb capacitats lingüístiques

Resulta paradoxal que moltes de les espècies que més ens han ajudat a entendre l’evolució del llenguatge estiguin avui amenaçades o en declivi a la natura. Grans simis com el ximpanzé i el goril·la estan classificats com en perill d’extinció per la destrucció del seu hàbitat i la caça furtiva. Els elefants africans i asiàtics pateixen la pressió de la caça (ivori) i la fragmentació de les seves migracions per l’activitat humana. Molts cetacis sofreixen la contaminació dels oceans, la pesca accidental (bycatch) i l’excés de soroll submarí que interfereix en la seva comunicació (per exemple, el trànsit marítim i els sonars militars alteren els cants de les balenes). Les aus intel·ligents tampoc s’escapen: diverses espècies de lloros parlants es troben en situació crítica degut principalment al tràfic il·legal i la pèrdua de boscos tropicals.

Un cas emblemàtic és el del lloro gris africà, l’espècie d’Alex. Aquests lloros són excel·lents imitadors i per això molt cotitzats en el mercat de mascotes. Durant dècades s’han capturat milers d’exemplars salvatges cada any per vendre’ls internacionalment. L’efecte sobre les poblacions ha estat devastador: en alguns països com Ghana s’ha estimat que han desaparegut més del 99% dels lloros grisos en poc més de dues dècades [DASGUPTA, 2016]. En moltes regions d’Àfrica central aquesta espècie ha desaparegut o es troba en números mínims [DASGUPTA, 2016]. El 2016, es va incloure el lloro gris en l’Apèndix I prohibint el comerç internacional de lloros salvatges [DASGUPTA, 2016]. Malgrat això, el tràfic il·legal continua sent un problema, sovint encobert amb documents fraudulents que fan passar lloros capturats per nascuts en captivitat [DASGUPTA, 2016]. Actualment, el lloro gris està classificat com a “en perill” a la Llista Vermella de la UICN. Conservar aquesta espècie no és només vital per a l’ecosistema del qual forma part, sinó que també té un valor científic: perdre’ls seria com perdre “col·legues” en l’exploració de la cognició animal. Cada lloro gris salvat de l’extinció és un possible Alex que ja no tindrem oportunitat de conèixer.

De forma similar, conservar els grans primats és fonamental. A banda del seu valor intrínsec, són els nostres parents més propers i els únics que, com hem vist, poden aprendre fragments del nostre llenguatge. Els programes de comunicació amb simis (com l’ensenyament de signes) s’han reduït en les darreres dècades, en part perquè socialment es qüestiona mantenir aquests animals en captivitat longeva només amb propòsits d’experiment. Però això vol dir que en el futur gran part de la investigació s’haurà de fer in situ, observant simis en santuaris o a la natura, o utilitzant tecnologies no invasives (per exemple, interfícies on un mico en llibertat pugui tocar símbols en una tauleta per obtenir menjar – experiments així s’han iniciat amb monos salvatges). Per a tot això, és imprescindible que aquestes espècies prosperin.

En el cas dels cetacis, hi ha projectes com el CETI (Cetacean Translation Initiative) enfocats a gravar i analitzar milions de vocalitzacions de catxalots per intentar descodificar-les amb intel·ligència artificial. Però aquesta gran empresa només tindrà èxit si les poblacions de catxalots es mantenen sanes i en comunicació. La contaminació acústica dels oceans és un tema de preocupació creixent: les balenes depenen tant del so que un entorn sorollós és com per a nosaltres viure entre constant estàtica de ràdio – dificulta la seva “conversa”. Mesures de conservació inclouen crear santuaris marins on es reguli el soroll, reduir la caça (encara hi ha països que cacen balenes) i rescatar dofins de situacions de captivitat inadequada (no per fer-los tornar a “parlar” amb nosaltres en espectacles, sinó per reinserir-los en grups naturals on puguin fer servir els seus xiulets lliurement).

Quant als elefants, les iniciatives de conservació busquen aturar la caça furtiva i facilitar-ne corredors migratoris. Un aspecte interessant és que conèixer millor la seva comunicació pot ajudar a protegir-los: per exemple, s’ha descobert el crit d’alarma especial contra abelles. Els elefants li tenen pànic a les abelles, i quan en detecten emeten un bramul específic que fa que tot el ramat es replegui i mogui les orelles de forma característica. Alguns projectes aprofiten això per detenir elefants que s’acosten a zones de conreu humà (escolten enregistraments d’abelles enfadades i s’allunyen, evitant confrontacions). Això demostra que entendre el “llenguatge” animal pot ser útil per a la convivència i la conservació.

En resum, la preservació de les espècies altament socials i intel·ligents no només és un deure ètic i ecològic, sinó que té un retorn científic molt valuós. Cada lloro, cada dofí, cada elefant que perdem és una biblioteca viva de coneixement sobre la natura de la comunicació que s’extingeix. Per contra, protegint-los podem seguir observant fenòmens culturals animals, aprendre noves sorpreses (qui sap quin altre animal podria revelar capacitats insospitades si li donem l’oportunitat) i fins i tot, a llarg termini, establir formes més profundes de comunicació entre espècies. Com diu un proverbi conservacionista: “En salvar altres vides, acabem salvant la nostra humanitat” – en aquest cas, salvem també la possibilitat de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos a través del mirall del regne animal.

Conclusions

El viatge pel llenguatge dels animals no humans ens revela un panorama ric i fascinant. Hem constatat que la comunicació és un continu evolutiu: des de senyals senzills però efectius (com les feromones d’un insecte o el crit d’alarma d’un mico) fins a sistemes extraordinàriament elaborats que s’acosten a allò que anomenem llenguatge (com els noms dels dofins, els dialectes de les balenes o els signes dels simis). Els humans ens trobem en l’extrem d’aquest continu, amb una capacitat sense parangó per generar i entendre missatges nous sobre qualsevol tema. Però lluny de ser absolutament únics, compartim peces del trencaclosques amb altres espècies. L’arbitrarietat del signe, la referencia a objectes específics, la transmissió cultural de senyals, l’aprenentatge vocal… són propietats del nostre llenguatge que veiem reflectides en diversos animals.

A la vegada, els límits són clars: cap espècie no ha desenvolupat espontàniament un llenguatge tan estès ni tan abstracte com el nostre, i els intents d’ensenyar-los el nostre vocabulari arriben només fins a un punt. Les diferències neuro-anatòmiques i fisiològiques expliquen en part aquestes barreres: un lloro pot parlar però no raonar com un humà; un ximpanzé raona força bé però no pot parlar; un dofí pot tenir “converses” complexes sota l’aigua però no pot explicar-nos-les fàcilment. Cada espècie té el seu nínxol de comunicació, resultat de la selecció natural segons el seu entorn i estil de vida.

L’estudi del llenguatge animal ens ha aportat humilitat – en adonar-nos que no som els únics amb formes de comunicació avançada – i alhora perspectiva sobre què té d’especial la parla humana. Ens adonem que aspectes com la sintaxi recursiva, l’ús massiu de símbols arbitraris i la voluntat d’intercanviar informació per pur plaer del coneixement són relativament peculiars dels humans. Però també entenem millor els ingredients que van fer possible el llenguatge: un cervell social gran, una capacitat d’imitació vocal, una vida en grup que pressiona per comunicar-se, i possiblement algunes mutacions genètiques clau. Veiem prototips d’aquests ingredients en altres criatures, com recordatoris vius de les etapes prèvies que potser van precedir la nostra parla.

A un nivell més pràctic, aquesta recerca ens anima a protegir i respectar els animals amb qui compartim el planeta. Saber que un elefant es pot “dir pel nom” amb els seus o que un corb pot comptar, els treu de la simple categoria de fauna i els dona un estatus d’éssers sensibles amb cultures pròpies. Preservar-los no és només conservar biodiversitat, és mantenir viva la connexió amb les diverses formes que pren la intel·ligència a la natura.

En definitiva, explorar el llenguatge en animals no humans ens recorda que l’evolució és capaç de trobar solucions convergents increïbles a la necessitat de comunicar-se. Cada espècie és com un dialecte diferent en la gran conversa de la vida, i nosaltres, els humans, som aquells que finalment estem en disposició d’escoltar i fins i tot aprendre una mica d’aquests dialectes. Com més aprofundim en aquest camp, més a prop serem d’un món on, sense paraules humanes, ens puguem arribar a entendre millor amb la resta d’éssers vius, els nostres companys en aquesta petita esfera blava plena de veus.

Referències i fonts consultades:

Vídeos

A Internet hi trobareu multitud de vídeos sobre animals parlant, especialment de lloros. Una pàgina força notable és la dels vídeos curts més populars de Berritxu Nosellas.

 

Jordi Coll Vera - 2025



[1]
“red-winged blackbird”.