Introducció

Es tractarà aquí la visió del disseny des de la ciència i la tecnologia. El disseny és present ens les nostres vides sense que ni tan sols ens n’adonem. L'aixeta, el fogó, l’interruptor, el sanitari, la clau i el pany,... El disseny ens envolta per arreu.

És coneguda l’anècdota de la nena sahrauí d’acollida que es sorprenia d’obrir una aixeta i que sortís aigua corrent, quan ella havia d’anar sempre a buscar aigua a la font lluny de casa. [1]

Quan es parla de tecnologia es pensa sovint en les noves tecnologies. La tecnologia és molt més que això. Es podria dir que la tecnologia és l'art d’aprofitar les lleis de la natura per viure millor i satisfer les necessitats dels éssers vius en general i de la humanitat en particular. L’Ivan Illic (1973) ja ens parlava d’eines per conviure [2]. La tecnologia, des de ben antic, ha estat armament i també viviment [3]. La tecnologia del viviment es contraposa a la de l’armament. És la tecnologia de la cultura i dels llibres; de les cures mèdiques; del foc domesticat; de la convivència; de les eines pel diàleg i de l’empatia; de l’agricultura regenerativa; del consum de proximitat;... Sense la tecnologia no seriem el que som. Tant per bé com per mal.

El “bon disseny”

Es podria dir que un bon disseny és aquell que perdura, evoluciona i millora lentament amb el temps. Exemples de bons dissenys podrien ser: les tisores, el got, el clip, l’agulla de cosir, l’aixeta, la bicicleta,... El mal disseny no perdura, és substituït per un de millor o eliminat per un canvi tecnològic o estructural [4].

Un bon disseny ha de ser, a més, estèticament bell i simple. Un exemple clàssic de bon disseny és l’agulla d’estendre la roba.

La naturalesa ens mostra també els seus dissenys al llarg de l’evolució [5]. Richard Dawkins ens mostra, per exemple, l’evolució de l’òrgan de la vista en diferents taxons d’éssers vius [6].

L’evolució ha anat provant diferents dissenys aleatoris i, al llarg de milions d’anys, els més ben adaptats al medi han arribat fins avui en dia. Posteriorment, els humans hem copiat el disseny de la naturalesa i hem dissenyat realment [7] la càmera de fotos. Els nostres dissenys també evolucionen però sempre de manera dirigida. Cap a una finalitat concreta prèviament estudiada. Per exemple, l’evolució de la roda o l’evolució de les tisores.

Els principis del disseny. Miquel Milà i André Ricard

Durant la segona meitat del segle XX, el disseny industrial va ser una disciplina fonamental per a la modernització de la societat. A Catalunya, dues figures destacades en aquest aspecte són: Miquel Milà i Sagnier (Barcelona, 1931–2024) i André Ricard i Sala (Barcelona, 1929). Amb trajectòries paral·leles però estils personals ben diferenciats, tots dos varen contribuir a definir les bases del disseny contemporani, tant a nivell estètic com ètic i funcional.

Posteriorment a la Guerra Civil i durant les dècades de franquisme, Espanya viu una situació de tancament econòmic i escassetat de recursos. En aquest context, el disseny és pràcticament inexistent com a professió autònoma. Milà i Ricard inicien les seves carreres en aquest entorn hostil, però alhora saben aprofitar-lo com una oportunitat per promoure un disseny que respongui a les necessitats reals de les persones, allunyat de l’ornamentació i més proper a la funcionalitat.

Miquel Milà prové d’una família de l’alta burgesia barcelonina i inicia els estudis d’arquitectura, abandonant-los per endinsar-se en el món del disseny d’interiors i de producte. El seu treball es caracteritza per una estètica depurada, una gran honestedat formal i una aposta pel que ell anomenava el “disseny pre-industrial”, és a dir, un disseny fet a mà, amb vocació artesanal, però pensat per a una producció racional i econòmica. Entre les seves creacions més cèlebres hi ha les làmpades TMC (1958), TMM (1961) i Cesta (1964), així com bancs públics com el model NeoRomàntic, àmpliament utilitzat en l'espai urbà barceloní. Aquestes peces són exponents d’un disseny atemporal, construït amb materials nobles com la fusta, el metall i el vidre, que posa per davant la funcionalitat i l’equilibri visual. El seu treball ha estat editat per empreses com Santa & Cole i reconegut amb guardons com el Premi Nacional de Disseny (1987), la Creu de Sant Jordi (1993) i el prestigiós Compasso d’Oro (2008).

André Ricard, d’ascendència suïssa i formació artística, estudia a Suïssa sota la influència del funcionalisme europeu i especialment de la Bauhaus. El seu enfocament es centra en la racionalitat del disseny aplicat a objectes d’ús quotidià, sempre amb l’objectiu de fer-los més pràctics, accessibles i duradors. És autor de dissenys tan emblemàtics com la torxa olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, la làmpada Tatu, el disseny del perfum Agua Brava i diversos objectes domèstics com cendrers, encenedors, espremedors o aparells de cuina. El seu compromís amb la funció social del disseny el porta a participar en organismes internacionals com l’ICSID (International Council of Societies of Industrial Design), i a fundar entitats com Disseny per al Món, que promouen el disseny com a eina de desenvolupament global. Ha compaginat la pràctica professional amb la docència i la reflexió teòrica, i ha publicat diversos assaigs sobre la responsabilitat del dissenyador i el valor dels objectes ben dissenyats. Reconegut amb la Creu de Sant Jordi, la Legió d’Honor francesa i el Premi Nacional de Disseny, entre d’altres distincions.

Tot i que ambdós dissenyadors varen tenir enfocaments diferents —el primer més vinculat a l’artesania i a la cultura mediterrània, el segon més influït per l’internacionalisme racionalista—, compartien una mateixa ètica del disseny: la idea que aquest havia de millorar la vida de les persones, no només estèticament, sinó també de manera pràctica, sostenible i intel·ligent.

Tots dos van ser impulsors de l’ADIFAD (Associació de Disseny Industrial del Foment de les Arts i el Disseny), creada a Barcelona l’any 1960, i varen contribuir decisivament al reconeixement del disseny com a disciplina professional i cultural a Catalunya.

Les obres de Milà i Ricard formen avui part del patrimoni cultural català i es poden trobar en col·leccions de museus com el Museu del Disseny de Barcelona o el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Algunes de les seves peces continuen en producció i són referents internacionals del bon disseny.

Amb la mort de Miquel Milà l’any 2024, es va inaugurar al DHUB de Barcelona una gran exposició retrospectiva que homenatjava la seva trajectòria. André Ricard, amb més de 90 anys, continua actiu i compromès amb la transmissió del seu pensament a les noves generacions.

Frases d’André Ricard són: “La bellesa del que és útil i simple.” “La conjunció de creativitat, ciència i tecnologia, ergonomia, i utilitat.” “No s’ha d’innovar per innovar. Hi ha massa tipus de cadires.” “Som els instruments dels nostres instruments. Els nostres ginys ens modifiquen.” I de Miquel Milà: “Les coses han de tenir una base de disseny i una component de funció.” “La bellesa del que ja no es pot simplificar més sense alterar la seva funció. La senzillesa costa d’aconseguir.” “El disseny ha d’ajudar, acompanyar i no molestar.” “Pocs però bons materials, dissenys respectuosos i sostenibles, poca energia, promoure la independència de les grans elèctriques.” “Jo funciono millor en l’escassetat que en l’abundància. És bo reduir les necessitats al mínim.” “Compartir més que competir. Reciclar enlloc de llençar.” “El clàssic és el que ja no es pot fer millor.”

Disseny, ciència i tecnologia

Els primers dissenys de la humanitat ja tenien que veure amb la necessitat de tallar i de separar. Dissenyar estris per a exercir força i pressió. Per pura experiència es va constatar que quan la força s’exerceix sobre una superfície petita, és molt més efectiva. S’exerceix aleshores més pressió aplicant menys força a mesura que la superfície es va fent més petita. Aquesta és la base dels estris de tall, els ganivets, les tisores, les agulles o les destrals.

Altre disseny molt útil pera exercir més força amb menys esforç és la palanca. És conegut que Arquímedes va dir que, amb una palanca amb el braç prou llarg i un fulcre ben situat, seria capaç de desplaçar la Terra.

És ja a partir del segle XVII, que es desenvolupa la física i la química de manera científica. En el camp de la física, es desvetllen els misteris de la llum, la electricitat i el magnetisme i es va descobrint que tots aquests fenòmens són l’expressió d’un mateix fenomen fonamental, l’electromagnetisme. La llum, la radio, les microones o els raigs X es propaguen per ones electromagnètiques. Michael Faraday i James Clerk Maxwell unifiquen l’electricitat i el magnetisme en una única teoria: la teoria electromagnètica. JJ Thomson investiga sobre els electrons i inventa el tub de raigs catòdics, que donarà origen a la televisió. Becquerel, Pierre i Marie Curie descobreixen la radioactivitat. Albert Einstein desenvolupa les seves teories sobre la relativitat i Wolfang Pauli i Max Planck funden la mecànica i la física quàntiques.

En definitiva, durant milions d’anys la tecnologia es basa en aplicar força i pressió de manera més eficient i en poca cosa més. Posteriorment, durant uns milers d’anys, es domina el foc, la vestimenta o l’habitatge i apareix l’agricultura i la ramaderia. I no és fins fa menys de 300 anys que apareixen successivament, a ritme exponencial, tots els invents i dissenys moderns. Molts d’ells basats en la física del electromagnetisme, la mecànica quàntica i el desenvolupament de la indústria química, alimentària i farmacèutica.

En quant a les tècniques de construcció les grans millores de disseny es basen en comprendre millor les forces de tensió i de compressió. En particular en cables, en forma de catenària, i en pilars. La catenària aguanta molt bé la tensió. Tanmateix, si se la inverteix, aguanta molt bé la compressió [8].

L’any 1967, Buckminster Fuller (1895-1983) dissenya la cúpula de la Biosfera de Montreal, el pavelló dels Estats Units de l’Exposició Mundial de 1967. És una cúpula geodèsica basada en la tensegritat, una estructura autotensionada composta per parts rígides i cables amb forces de tensió i de compressió autocompensades, de manera semblant a com funciona el sistema muscular en un cos humà, on músculs, ossos, lligaments i tendons treballen de manera coordinada.

A la web: https://buildwithhubs.co.uk/ hi trobareu les instruccions per a construir doms geodèsics semblants. La idea de Fuller va ser intentar fer el màxim amb el mínim. Partint d’un icosaedre i anant subdividint progressivament les seves cares.

Altre exemple de tensegritat són les estructures de Kenneth Snelson (1927-2016) [9].

Les idees de Fuller i Snelson són recollides per Ruicheng Tang en el seu treball de fi de grau d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Madrid (Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid, ETSAM) l’any 2018 [10].

El disseny és present en àmbits molt diferents de la ciència i la tecnologia: de la física de les tensions i les palanques a les tisores; de l’electrònica a la nova il·luminació; de la geometria i l’estudi dels materials a les cúpules sostenibles; de l’estudi dels misteriosos fotons i electrons als ulls artificials; de la física de l’equilibri a les cadires;... Internet, transport, bicicletes, aigua i energia, catenàries, vacunes, ...

Els tres llenguatges de la creació: música, matemàtica i poesia

L’escriptor i crític George Steiner va afirmar que la humanitat disposa de tres grans llenguatges o codis universals per a la creació: la música, la matemàtica i la poesia. Aquests tres àmbits, en aparença molt diferents, comparteixen la capacitat de transcendir les barreres culturals i expressar idees o emocions profundes. Steiner subratlla que la música és més antiga que la parla i constitueix “l’únic idioma planetari”, compartit i comprensible per a tothom sense necessitat de traducció. De fet, abans que existissin les llengües, ja existia el cant dels ocells o els sons rítmics de la natura, i avui una mateixa melodia pot emocionar persones de Kamtxatka a la Patagònia, ja que la música apel·la directament a la nostra sensibilitat comuna.

La matemàtica, segons Steiner, és un altre llenguatge universal – “un idioma universal”, deia ell mateix– que posseeix una harmonia intrínseca. Des de l’antiguitat s’ha associat la matemàtica amb l’ordre i la bellesa de l’univers (els pitagòrics parlaven de la música de les esferes). Proves d’això són descobriments matemàtics d’una elegància sorprenent, com la relació que va trobar Arquímedes entre l’esfera i el cilindre. El savi de Siracusa va demostrar que el volum d’una esfera és dos terços del volum del cilindre que la conté, i tan orgullós n’estava que va demanar que es gravés una esfera inscrita en un cilindre al seu sepulcre. Aquella fórmula, trobada fa més de 2.200 anys, segueix vigent i es continua ensenyant a l’escola, demostrant el caràcter universal i perdurable de la bona creació científica.

Finalment, la poesia representa per Steiner el llenguatge de la frontera del silenci. Els bons poemes sovint diuen molt amb ben poques paraules: cada mot és essencial i allò no expressat explícitament ressona en el silenci. En la poesia es condensa l’experiència humana filtrada fins a la mínima expressió. Com en la música i la matemàtica, la poesia aspira a la creació de bellesa i veritat, però utilitzant el vehicle del llenguatge verbal dut al límit de les seves possibilitats significatives. La conjunció d’aquests tres codis –notes musicals, nombres i paraules– constitueix, segons Steiner, la culminació creativa de l’ésser humà. Hem de contemplar amb admiració, diu Steiner, aquelles obres on conflueixen música, matemàtica i poesia, tres formes d’expressió que defineixen la nostra humanitat creadora.

La concentració creativa: el miracle de la creació

Crear alguna cosa nova i valuosa –sigui una simfonia, un teorema o un poema– requereix un estat mental especial. L’escriptor Stefan Zweig, a la seva conferència El misteri de la creació artística (Buenos Aires, 1940), va reflexionar sobre la naturalesa d’aquest procés creatiu. Zweig sosté que la concentració absoluta és una condició indispensable per a la creació: l’artista o científic s’aïlla del món exterior i s’endinsa tant en la seva obra que perd la noció de si mateix i de la realitat circumdant. Per il·lustrar aquesta intensitat d’absorció, Zweig evoca la famosa història d’Arquímedes durant el setge de Siracusa. Explica com, mentre la ciutat queia en mans romanes, Arquímedes estava al seu jardí dibuixant figures geomètriques a la sorra, totalment capficat en els seus càlculs. Quan un soldat irrompé amb l’espasa per matar-lo, el geni ni tan sols va alçar la vista; només va murmurar: “No alteris els meus cercles” (en llatí, noli turbare circulos meos). En aquell moment d’èxtasi creador, Arquímedes únicament era conscient del perill que algú esborrés els seus diagrames, i no del fet que aquell peu que s’apropava fos el d’un enemic a punt d’assassinar-lo. Aquesta anècdota –l’última de la seva vida– il·lustra fins a quin punt la ment creadora pot abstraure’s de tot allò aliè a la seva recerca.

Zweig veu en casos com el d’Arquímedes un exemple extrem del miracle de la creació: un estat quasi sobrenatural en què un ésser humà aconsegueix produir una obra imperible, vencent la mortalitat i deixant un llegat etern. La majoria de mortals passem, però l’obra creada amb aquest nivell d’inspiració i dedicació pot perdurar segles. L’autor ens convida a admirar aquestes grans fites de l’esperit humà amb reverència –com un miracle, diu– però també a intentar comprendre’n, fins on sigui possible, el seu misteri.

Disseny responsable: principis i exemples duradors

La tecnologia i el disseny formen part d’aquesta pulsió creativa humana. Ara bé, què entenem per “bona” tecnologia o bon disseny? No es tracta només de sofisticació tècnica; de fet, sovint les solucions més senzilles són les més brillants i perdurables. A continuació destaquem cinc principis clau que han de regir un disseny creatiu respectuós i responsable, acompanyats de diversos exemples:

  • Respecte per les persones i la seva dignitat: La tecnologia ha d’estar al servei de totes les persones i millorar les seves vides. Un exemple actual és la recerca biomèdica de Katalin Karikó i Drew Weissman, els científics que van fer possible la tecnologia de vacunes d’ARN missatger. Gràcies a les seves descobertes sobre modificacions de l’ARN, es van poder desenvolupar ràpidament vacunes efectives contra la COVID-19. Aquesta plataforma també obre la porta a futures vacunes per a altres malalties greus, com el VIH/sida, amb un potencial benefici universal. Els mateixos Karikó i Weissman han insistit que la seva intenció era “posar aquesta eina a disposició de tota la humanitat”, i de fet el principi de l’ARNm és accessible globalment (malgrat les disputes posteriors sobre patents farmacèutiques). La ciència aplicada així exemplifica un disseny pensat de i per a la gent, amb un impacte positiu en la salut de milions de persones.
  • Universalitat i perdurabilitat: Un bon disseny ha de poder ser utilitzat per tothom i resistir el pas del temps. L’anècdota d’Arquímedes que esmentàvem és il·lustrativa: la seva fórmula del volum de l’esfera ha perviscut mil·lennis. De manera similar, eines senzilles com una agulla de cosir mostren una pervivència extraordinària. Les primeres agulles, fetes d’os, es remunten al paleolític; en jaciments de fa més de 15.000 anys s’han trobat agulles d’os amb forat per enllacar tendons a mode de fil. Sorprèn comprovar que, comparant aquelles agulles prehistòriques amb una agulla metàl·lica moderna, gairebé no hi ha diferències significatives. Tal com assenyala un arqueòleg, “la humanitat no ha estat capaç, en 30.000 anys, de fer cap progrés notable” en aquest instrument. Quan una idea és bona i simple, es manté vigent durant èpoques senceres. Altres dissenys quotidians com el clip per subjectar papers o la tradicional pinça d’estendre la roba (de fusta amb molla metàl·lica, patentada al segle XIX) també han canviat ben poc des de la seva invenció. “Res no ha superat el seu disseny simple”, diu una escriptora parlant de les agulles d’estendre, i destaca altres invents duradors com els clips, les tisores o els paraigües, en què “els substituts moderns mai no han millorat l’original”. Quan un disseny aconsegueix l’essencial, esdevé atemporal.
  • Simplicitat i absència d’allò innecessari: Sovint menys és més en el disseny. El dissenyador Dieter Rams ho va formular així: “El bon disseny és el mínim disseny possible. Menys, però millor – perquè se centra en l’essencial i els productes no es veuen carregats d’elements no essencials”. Eliminar el superflu no només fa l’objecte més clar i funcional, sinó que li atorga una bellesa discreta. Pensem, per exemple, en la primera rentadora mecànica de la història. Va ser inventada i patentada el 1890 per Elia Garci-Lara Catalá, una mestressa de casa valenciana que volia simplificar la feixuga tasca de fer la bugada. El seu aparell, accionat manualment i amb aigua calenta d’una estufa, integrava en un sol dispositiu totes les fases: rentat amb lleixiu i sabó, esbandida, centrifugat, assecat a l’aire o amb aire calent, i fins i tot planxat i plegat de la roba. Tot això sense electricitat, amb una enginyosa simplicitat mecànica. Malgrat que aquell prototip no es va arribar a comercialitzar, és un bon exemple de com un disseny ben pensat pot simplificar la vida eliminant components innecessaris. Encara avui, els dissenyadors busquen aquesta elegància minimalista: com més simple i net sigui un objecte (sempre que compleixi la seva funció), millor serà considerat.
  • Disseny pensat per a tothom (de la gent i per a la gent): Les innovacions més valuoses són les que democratitzen el benestar i el coneixement, arribant al conjunt de la societat. Internet és probablement l’exemple més potent del nostre temps. La xarxa de xarxes va ser construïda originalment per universitats i organismes públics amb l’ideal de compartir informació lliurement a escala global. De fet, Internet va néixer com un bé públic, fruit de dècades d’inversió governamental en recerca i infraestructures. Tanmateix, en les darreres dècades hem vist com molts aspectes d’Internet (serveis, dades, dominis) han quedat en mans d’interessos privats. Reclamar una Internet oberta i pública –tornar als seus principis fundacionals d’obertura i accés universal– s’ha convertit en una crida creixent. Com escriu Ben Tarnoff, “Internet va ser construïda per institucions públiques — llavors, per què està controlada per corporacions privades?”. Re-equilibrar això implica promoure iniciatives com la web federada, el programari lliure, els serveis en mans de la comunitat (xarxes comunitàries, plataformes cooperatives) i garanties d’accessibilitat universal. Recuperar Internet “com un bé públic” no és nostàlgia, sinó assegurar que aquesta eina essencial segueixi servint a tota la gent i no només a uns pocs. En un sentit més ampli, qualsevol disseny hauria d’incorporar aquest principi: pensar en la diversitat d’usuaris (edats, capacitats, condicions) i evitar exclusivitats. Un bon exemple històric és la bicicleta, invent que va transformar la mobilitat donant autonomia de desplaçament a milions de persones arreu del món de manera sostenible i econòmica. Invents així tenen un fort component social, perquè empoderen col·lectivament.
  • Bellesa i simplicitat integrades: Un disseny responsable no ha d’estar renyit amb la bellesa, ans al contrari. La bellesa sovint sorgeix de la simplicitat funcional. Recordem l’exemple de l’agulla neolítica: una simple espina d’os amb un forat, que compleix tan bé la seva funció que la seva forma no ha canviat en mil·lennis. Hi ha una bellesa implícita en aquesta simplicitat i eficiència. Així mateix, un pont ben construït, una cadira ergonòmica o una interfície de software intuïtiva poden tenir una estètica agradable precisament perquè res no els sobra ni els falta. La bellesa en disseny no es tracta d’ornamentació gratuïta, sinó d’aconseguir una elegància que deriva de l’equilibri entre forma i funció. Quan un objecte és útil, entenedor, durador i està fet a escala humana, desperta en nosaltres una apreciació estètica genuïna. “Els objectes ben executats poden ser bells”, deia Dieter Rams en els seus principis, i recomanava buscar una “puresa” en el disseny que inevitablement resulta atractiva. Podem pensar en el disseny d’un telèfon mòbil actual: el més minimalista i intuïtiu sol semblar-nos també el més elegant. Integrar bellesa i simplicitat, funcionalitat i dignitat, és possiblement el cim del bon disseny.

Reptes futurs: disseny, sostenibilitat i humanitat

Si mirem cap al futur immediat, tenim desafiaments immensos que requeriran tota la nostra capacitat de creació, disseny, art i ciència. L’any 2015, les Nacions Unides van aprovar els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), un full de ruta global per “posar fi a la pobresa, protegir el planeta i assegurar la prosperitat per a tothom” abans de 2030. A mig camí del termini (som ara al 2025), molts d’aquests objectius estan lluny de complir-se – des de l’erradicació de la fam fins a l’accés universal a l’aigua potable, la reducció de les desigualtats o l’acció climàtica. Segons l’enginyera Dame Ann Dowling, expresidenta de la Royal Academy of Engineering britànica, aquests reptes globals plantejats pels ODS “són els majors reptes d’enginyeria del proper segle”, i només aplicant-hi “el millor talent” podrem resoldre’ls i millorar la qualitat de vida de les generacions futures. Dit d’una altra manera, el futur de la humanitat dependrà en bona mesura de nous dissenys basats en la ciència i la tecnologia que siguin capaços de solucionar problemes complexos de manera sostenible.

Enumerem alguns camps on el disseny i la innovació seran crucials per assolir els ODS:

  • Salut global: Desenvolupar tecnologies mèdiques assequibles (vacunes, diagnòstics, tractaments) per a tot el món. Millorar sistemes sanitaris amb telemedicina, dispositius mèdics de baix cost, hospitals modulars, etc. L’objectiu és que ningú quedi enrere en l’accés a la salut.
  • Aigua neta i sanejament: Dissenyar sistemes per portar aigua potable i sanejament bàsic a comunitats que avui no en tenen. Encara hi ha més de 2.000 milions de persones sense accés adequat a banys o latrines segures, cosa que provoca malalties i pèrdua de dignitat. Calen lavabos ecològics, depuradores a petita escala, dessalinitzadores sostenibles, etc.
  • Energia accessible i neta: Passar d’un model centralitzat i contaminant a un model d’energies renovables descentralitzades. Això implica dissenyar panells solars més eficients, miniturbines eòliques, bateries duradores, xarxes intel·ligents comunitàries... Es parla d’una energia cooperativa i a escala petita, on cada comunitat produeixi la seva electricitat neta. També vol dir incrementar l’eficiència energètica dels edificis, transports i indústries (viure millor consumint menys recursos).
  • Habitatge i ciutats sostenibles: Idear nous materials i tècniques de construcció per fer habitatges dignes i assequibles per a tothom, incloent-hi els qui viuen en assentaments precaris. Arquitectura bioclimàtica, urbanisme verd amb transport públic i espais comunitaris són part del disseny de ciutats del futur que siguin inclusives i resilients davant el canvi climàtic.
  • Tecnologies de la informació per a la pau i la justícia: Un dels ODS (núm. 16) és promoure societats pacífiques i inclusives. Aquí el disseny té un rol menys tangible però important: crear eines de comunicació i participació que fomentin el diàleg, la transparència i la cohesió social. També inclou la lluita contra la desinformació a Internet, mitjançant sistemes que prioritzin la veracitat i els drets humans.
  • Intel·ligència artificial i ètica: Ens trobem immersos en la revolució de la intel·ligència artificial (IA). Però l’IA actual presenta desafiaments ètics i socials (biaixos discriminatoris, amenaces a la privacitat, consum energètic elevat, etc.). S’està reclamant una nova generació d’IA respectuosa amb les persones i el planeta. Associacions com la catalana CIVIC AI promouen precisament que la IA estigui “al servei de totes les persones de manera equitativa i responsable”, garantint transparència, absència de discriminació, sostenibilitat ambiental i respecte pels drets humans. El disseny d’algoritmes i sistemes intel·ligents del futur haurà d’incorporar aquests valors des de l’inici, de manera que la tecnologia potenciï el benestar col·lectiu i no el malmeti.

En resum, el repte que tenim davant és ambiciós: dissenyar un món millor, basat en la ciència, la tècnica, l’art i la creativitat, però guiat per principis humans. Ens cal innovar en com vivim, no només per tenir més comoditats, sinó sobretot per ser més humans, és a dir, més solidaris, sostenibles i conscients de la nostra responsabilitat compartida vers el planeta i els altres.

Conclusions

Al llarg d’aquest recorregut hem vist que la creació és un element consubstancial a l’ésser humà, ja sigui en forma d’una equació matemàtica, d’una simfonia o d’un objecte quotidià enginyós. Hem examinat com art i ciència es donen la mà en la invenció i el disseny: darrere d’una cadira ergonòmica hi ha coneixements de biomecànica, darrere d’una cúpula geodèsica hi ha principis geomètrics, darrere d’una simple ampolla de plàstic biodegradable hi ha recerca química, i darrere d’una aplicació mòbil d’idiomes hi ha teories lingüístiques i pedagògiques. Res no neix del no-res: el creador, sigui artista o enginyer, aprofita el llegat dels seus predecessors (els “cercles” ja dibuixats a la sorra) per empènyer-los una mica més enllà.

Tanmateix, avui més que mai, hem de reflexionar sobre el propòsit i l’impacte de tot el que dissenyem. No es tracta de crear per crear, ni d’innovar pel simple fet de buscar novetat o lucre, sinó de fer-ho amb un criteri de responsabilitat ètica. Vivim en una era en què la mateixa supervivència del planeta i de la civilització (tal com la coneixem) està en joc. El dilema ètic central és, en paraules planeres: volem fer-nos més humans o continuar barallant-nos? Cada invenció i cada disseny pot contribuir a una direcció o l’altra.

Fer-nos més humans implica utilitzar la tecnologia per augmentar la dignitat, la salut, el coneixement i la felicitat col·lectiva, sense excloure ningú. Significa també recuperar la consciència d’humanitat com un tot, reconèixer que tots estem connectats i que les solucions han de ser globals i solidàries. Per contra, si seguim dissenyant només pensant en beneficis a curt termini, en competició destructiva o en consum desmesurat, probablement perpetuarem els conflictes i les desigualtats (és a dir, “continuar barallant-nos eternament” en paraules de l’autor d’aquest text original).

En última instància, podem inspirar-nos en la figura de Pau Casals –violoncel·lista insigne i humanista–, qui deia que “la música, aquest llenguatge universal, ens uneix com a germans”. Casals, en la seva interpretació d'El Cant dels Ocells, expressava el desig de pau i harmonia entre tots els éssers humans. De manera anàloga, podem somiar (i construir) un futur on disseny i tecnologia ens uneixin, on cada nou invent, per petit que sigui, ens faci avançar cap a una humanitat més plena. La creació responsable, respectuosa i bella és el camí perquè els nostres cercles –els cercles de la humanitat– no es destrueixin, sinó que s’eixamplin abraçant les generacions futures.

Referències i fonts consultades

 

Jordi Coll Vera - 2025


[2]
Ivan Illic (1973) “Tools for Conviviality”. Harper & Row.
[4]
Ningú pensa actualment en dissenyar màquines de tren amb carbó com a font d’energia, però s’hi hauria de tornar sinó hi hagués cap altre font alternativa viable. En els últims anys l’electrònica evoluciona tant ràpid que molt bons dissenys desapareix en molt poc temps i són substituïts per altres, en teoria, millors.
[5]
En realitat no hi ha cap disseny evolutiu. L’evolució no és dirigida sinó totalment aleatòria. Els canvis favorables tenen tendència a heretar-se amb una major probabilitat que els canvis desfavorables, que tenen així tendència a desaparèixer.
[6]
Dawkins, R. et al. (1998) “Escalando el monte improbable”. Barcelona: Tusquets.
[7]
El disseny humà és dirigit. Hi ha una idea mental prèvia del que es vol aconseguir.
[8]
Una idea que va desenvolupar Gaudí en els seus dissenys.
[9]
Eleanor Heartney, Eleanor & Snelson, Kenneth (2009-2013) Kenneth Snelson. Art and ideas.
[10]
Tang, Ruichen (2018) Tensegridad y Arquitectura.