Introducció

En la recerca de coneixement i sentit, sovint ens guien dues grans brúixoles: la bellesa i l’ètica. Al llarg de la història, les persones han trobat bellesa en l’ordre geomètric, en els patrons simètrics de la natura i en l’harmonia dels processos evolutius. Aquella fascinació per la bellesa del món físic ha inspirat descobriments científics i artístics, alimentant alhora reflexions profundes sobre què és bo i just. Explorarem aquest viatge des de l’estètica fins a l’ètica. Començarem admirant la geometria – des dels mosaics islàmics fins a les formes de la natura – i acabarem analitzant el gran dilema ètic contemporani: com viure de manera sostenible i digna en el nostre planeta finit. Al llarg del camí, veurem com figures rellevants de la ciència i el pensament (Sabine Hossenfelder, Rachel Carson, Wangari Maathai, Buckminster Fuller,...) han il·luminat la connexió entre apreciar la bellesa del món i assumir la responsabilitat de cuidar-lo. L’objectiu final és mostrar que la bellesa que ens cal no és només la que delecta els sentits o la intel·ligència, sinó també la que ens inspira a actuar moralment per protegir la vida i la Terra. Aquesta presa de consciència representa una autèntica “segona revolució copernicana”: si Nicolau Copèrnic va destronar la Terra com a centre de l’univers, avui hem d’acceptar que els humans tampoc som el centre de la natura, sinó part d’ella. Reconeixent-nos com una espècie més dins la biosfera, la nostra concepció de progrés i d’ètica ha de reorientar-se cap al respecte als límits naturals i la cura mútua. Comprovarem, doncs, com l’estètica (l’admiració per l’harmonia del món) pot esdevenir guia per a l’ètica (el compromís de viure en equilibri amb el món).

Geometria i bellesa

Una de les fonts més antigues de bellesa que ha captivat la humanitat és l’ordre geomètric. Les figures simètriques i els patrons repetitius desperten en nosaltres una sensació d’harmonia i perfecció. Un exemple esplendorós d’aquesta bellesa geomètrica el trobem a l’arquitectura i l’art islàmics. Els murs de l’Alhambra de Granada, construïts al segle XIV, són coberts de mosaics amb dissenys geomètrics intricats que es repeteixen de manera modular creant efectes visuals hipnòtics. A primera vista, la varietat d’aquestes rajoles decoratives sembla il·limitada, amb estrelles, polígons i arabescos entrellaçats en combinacions sempre diferents. Tanmateix, darrere de la diversitat ornamental s’amaga un nombre finit de patrons fonamentals. Matemàticament s’ha demostrat que hi ha exactament 17 maneres diferents (grups cristal·logràfics plans) d’enrajolar el pla amb un motiu que es repeteix periòdicament (Fedorov, 1891; Montesinos, 1987). És remarcable que els artesans nassarites de l’Alhambra, a través de la seva intuïció i enginy, van arribar a utilitzar quasi totes aquestes 17 simetries als seus mosaics. En altres paraules, van explorar de forma exhaustiva les possibilitats geomètriques de la tessel·lació del pla, anticipant coneixements formalitzats segles més tard. La següent figura il·lustra alguns d’aquests motius de l’Alhambra, on es pot apreciar la repetició rítmica i simètrica de formes geomètriques.

(Font: https://www.alhambra-patronato.es/geometria-matematica-alicatados)

Aquests dissenys no només són bells a la vista, sinó que també ens revelen principis profunds de la geometria. Per exemple, sabem que dels polígons regulars només el triangle, el quadrat i l’hexàgon poden pavimentar un pla sense deixar buits: no es pot enrajolar completament amb pentàgons regulars o octògons sense deformar-los. Aquesta propietat limita les “peces” bàsiques que serveixen per crear mosaics periòdics. Els constructors de l’Alhambra van combinar triangles, quadrats i hexàgons, així com formes estelades compostes, per generar una gran varietat de dissenys. En termes moderns, cada mosaic correspon a un dels 17 grups d’isometries del pla classificats per la cristal·lografia (Broug, 2008). Que una civilització medieval explorés empíricament tots aquests tipus de simetria geomètrica és fascinant des d’una perspectiva històrica i matemàtica.

La passió per la geometria com a font d’estètica també es manifesta en la investigació matemàtica clàssica. Els grecs antics van estudiar els poliedres regulars – coneguts com els cinc sòlids platònics – i van demostrar que, a diferència dels polígons plans (dels quals n’existeixen infinits de regulars), només hi ha cinc formes polièdriques en l’espai tridimensional amb totes les cares i angles iguals. Aquesta descoberta, atribuïda a la influència de Plató, exemplifica la bellesa de la simplicitat: l’univers tridimensional permet només un nombre molt limitat de “formes perfectes” (tetraedre, hexaedre o cub, octaedre, dodecaedre i icosaedre).

(Font: https://virvigblogs.cs.upc.edu/2012/09/16/els-fullerens-els-farmacs-plato-i-pitagores/)

La perfecció geomètrica es troba així restringida per lleis elegants. Un altre exemple clàssic és el treball d’Arquímedes amb cilindres, esferes i cons: aquest savi del s. III aC va demostrar que el volum d’una esfera està relacionat de manera senzilla amb el del cilindre que la conté, en una proporció de dos terços ^[1]. Arquímedes estava tan orgullós d’aquesta harmonia geomètrica que va demanar que a la seva tomba hi figurés una esfera inscrita dins un cilindre, commemorant la bellesa d’aquesta relació. Aquests exemples mostren com la geometria proporciona veritats universals d’una elegància exquisida, celebrades tant per la seva utilitat com per la seva puresa formal.

Dins la geometria també trobem fenòmens intrigants on l’ordre i la complexitat es combinen d’una manera inesperadament bella. Per exemple, durant molt de temps es va pensar que qualsevol mosaic repetitiu acaba generant una pauta periòdica. No obstant això, fa pocs anys es va descobrir una excepció sorprenent: existeix una forma única de rajola que pot cobrir completament una superfície sense deixar espais i sense repetir mai el patró exactament. El novembre de 2022, l’aficionat a la geometria David Smith va trobar un polígon de 13 costats que, disposat correctament, enrajola el pla de manera aperiòdica, és a dir, no translacionalment repetitiva. Aquesta peça, batejada col·loquialment com “l’Einstein” (de ein Stein, ‘una pedra’ en alemany), va ser estudiada juntament amb matemàtics com Craig Kaplan, Joseph Myers i Chaim Goodman-Strauss, que van publicar al març de 2023 la demostració rigorosa que realment es tracta d’una mono-tessel·la aperiòdica (Smith et al., 2023). La troballa d’aquesta rajola singular – una mena de “sant greal” dels enrajolats – va meravellar la comunitat científica, ja que combina senzilla geometria poligonal amb un comportament globalment complex: podem enrajolar superfícies enormes sense que mai es repeteixi el patró exactament, una propietat que desafia la nostra intuïció sobre l’ordre i la variació. Aquest descobriment contemporani ens recorda que la bellesa de la geometria no rau només en la simetria i la repetició, sinó també en la capacitat de generar riquesa a partir de la simplicitat, incloent patrons quasi-cristal·lins que fugen de la periodicitat clàssica. La geometria, per tant, ens captiva tant quan mostra un ordre perfecte i repetitiu com quan revela solucions úniques i inesperades.

(Font: https://virvigblogs.cs.upc.edu/2023/08/12/les-rajoles-prodigioses/)

La fascinació per l’ordre geomètric travessa cultures i èpoques. Des dels mosaics de l’art islàmic fins a les il·lustracions modernes d’M.C. Escher – inspirades precisament en l’Alhambra – la repetició i la simetria han estat associades a nocions estètiques de veritat i perfecció. No és casualitat que moltes teories científiques hagin buscat principis de simetria subjacents a la naturalesa: la simetria suggereix simplicitat i ordre ocult darrere de la complexitat aparent. Explorar la geometria ens porta així a un terreny fronterer entre l’art, la ciència i la filosofia. Paul Dirac, un dels pares de la física quàntica, deia que “a l’equació d’una teoria física se li ha d’exigir bellesa” – il·lustrant fins a quin punt la noció estètica guia la recerca de veritat científica. Per descomptat, la bellesa matemàtica no és només un luxe superficial, sinó un senyal de cohesió i simplicitat en les lleis que regeixen el nostre món.

Natura

Si la ment humana crea bellesa a través de la geometria, la natura ofereix els seus propis dissenys sublims. Els patrons geomètrics no són exclusius dels palaus i els quaderns de matemàtica; proliferen espontàniament arreu del món viu i inert. Un cop hom entrena l’ull, és possible veure tessel·lacions i simetries en fenòmens naturals diversos: en un rusc d’abelles, les cel·les hexagonals es repeteixen amb precisió mil·limètrica; en un jardí, les inflorescències d’un gira-sol formen espirals logarítmiques; sota un microscopi, els cristalls de sal comú mostren una estructura quadrada ordenada, com un mosaic atòmic. Aquesta ubiqüitat de l’ordre geomètric a la natura no és una coincidència, sinó que respon sovint a principis d’eficiència i equilibri seleccionats per l’evolució i determinats per les lleis físiques (Ball, 2016). Per exemple, l’estructura hexagonal d’un rusc és la forma més eficient per emmagatzemar mel amb el mínim de cera: l’hexàgon regular tanca àrea màxima amb perímetre mínim, optimitzant recursos – un resultat conegut des de l’antiguitat i demostrat matemàticament al segle XIX (el Teorema de l’abella). Igualment, moltes fruites es disposen naturalment formant patrons triangulars o hexagonals quan estan apilades, tal com passa amb les taronges en una caixa, perquè l’embalatge hexagonal és el més compacte.

La física, per la seva banda, explica altres repeticions: els cristalls minerals adopten formes regulars perquè les seves unitats bàsiques (àtoms o molècules) s’arrangen en xarxes simètriques per minimitzar l’energia. Així, la halita (sal de taula) creix en cubs microscòpics per la distribució cúbica dels ions de sodi i clor, reflectint un enrajolat tridimensional semblant al d’un mosaic quadrat. Fins i tot els flocs de neu, manifesten la simetria hexagonal de l’estructura molecular de l’aigua congelada. En tots aquests casos, la natura utilitza un repertori de formes simples (esferes, cercles, ramificacions, espirals, fractals, etc.) combinades de manera que generen una gran diversitat visual però dins d’uns principis d’ordre subjacents. L’estudi d’aquests patrons naturals ha donat lloc a obres clàssiques de la literatura científica, com “On Growth and Form” (1917) de D’Arcy Thompson, i més recentment treballs divulgatius com “Patterns in Nature” (Ball, 2016), que exploren per què el món natural “té l’aspecte que té” i troben arrels matemàtiques comunes darrere de fenòmens aparentment dispars.

(Font: https://blogs.hoy.es/ciencia-facil/2018/08/10/formas-que-le-gustan-a-la-naturaleza/)

Un aspecte interessant és que la natura sovint combina l’ordre amb la variació subtil que evita la monotonia. Per exemple, les flors d’una plumbago (gessamí blau) presenten cadascuna un to de blau lleugerament diferent tot i tenir el mateix pigment base. Les condicions ambientals (ombra, humitat, sòl) influeixen en aquestes tonalitats, creant una gamma visual rica i agradable. De manera semblant, un bosc és ple de fulles que repeteixen formes similars però no idèntiques; aquesta repetició amb variacions és clau en l’estètica natural. La monotonia absoluta és rara en l’entorn viu: allà on hi ha vida, hi ha variabilitat. Això sembla obeir una necessitat funcional (la variació genètica confereix resiliència, per exemple) però també resulta, per als nostres sentits, en un equilibri visual molt plaent entre ordre i sorpresa. La natura ens ensenya que la bellesa sovint s’enriqueix amb imperfeccions i asimetries menudes que donen caràcter a l’entorn.

Un altre principi estètic que emergeix de la contemplació de la natura és la simplicitat de les explicacions fonamentals. En ciència, hi ha la idea recurrent que les lleis bàsiques de l’univers tendeixen a ser elegants i simples – en contraposició amb la inextricable complexitat dels fenòmens derivats. Això connecta amb el principi filosòfic conegut com la navalla d’Occam, formulat pel franciscà anglès William d’Occam al segle XIV ^[2], segons el qual “no s’han de multiplicar els ens innecessàriament”. En altres paraules, si cerquem explicacions d’un fenomen, la més simple i directa sol ser la correcta (o almenys la preferible, en absència de proves en contra). Aquesta preferència per la simplicitat ha guiat molts avenços científics. Un cas paradigmàtic és la revolució copernicana a l’astronomia: Claudi Ptolemeu, al segle II, va construir un complex sistema geocèntric amb epicicles per explicar el moviment dels planetes, però les òrbites presentaven anomalies que l’obligaven a introduir contínuament noves correccions artificioses. Segles més tard, Nicolau Copèrnic (1543) va proposar el model heliocèntric i de cop va simplificar enormement les òrbites planetàries: assumint que la Terra girava al voltant del Sol, els moviments retrògrads s’entenien sense necessitat d’epicicles ^[3].

La teoria copernicana va triomfar perquè era estèticament més simple i ordenada – “més bella” en paraules dels mateixos científics – i alhora explicava millor les observacions. Es tractava d’una bellesa en la senzillesa que la natura semblava privilegiar. Només més tard, amb el telescopi, es va poder validar empíricament el model de Copèrnic; però inicialment va ser aquesta visió elegant la que va convèncer moltes ments inquietes.

La cerca de bellesa en les lleis de la natura continua vigent en la ciència contemporània. Físics teòrics com Sabine Hossenfelder han reflexionat sobre el paper d’aquests criteris estètics en la recerca actual. Sabine Hossenfelder (1976), física teòrica alemanya especialitzada en gravetat quàntica, explica al seu assaig “Lost in Math” la història de com ella i altres col·legues es van sentir atretes per teories que prometien elegància i simplicitat – des de supersimetries fins a dimensions ocultes – fins i tot quan les evidències empíriques eren escasses (Hossenfelder, 2018).

(Font: https://mujeresconciencia.com/2019/09/14/perdidos-en-las-matematicas/)

Durant dècades, molts físics han donat preferència a models “bonics” i matemàticament simètrics confiant que la natura també els privilegiaria. Hossenfelder conta, no sense ironia, com aquesta obsessió per la bellesa va portar la física teòrica a carrerons sense sortida, retardant potser progressos més pràctics. La lliçó no és que la bellesa no importi, sinó que no pot ser l’únic guia: al capdavall, una teoria científica ha de ser contrastada amb la realitat. Tot i així, la pròpia Hossenfelder reconeix que la intuïció estètica té un valor heurístic enorme. La recerca de simplicitat – com en el cas de Copèrnic – sovint és clau per destriar teories fecundes de meres ficcions matemàtiques. Els científics continuen esperant trobar una equació final elegant que uneixi les forces de la natura; i aquesta esperança descansa en part en el supòsit quasi filosòfic que l’univers mateix posseeix una estructura simple i bella. En paraules del físic Albert Einstein, “la cosa realment incomprensible de l’univers és que sigui comprensible”: el fet que hi hagi lleis coherents i formes calculables és ja un triomf de l’ordre sobre el caos. L’anhel de simplicitat, per tant, no és cap caprici, sinó que reflecteix la confiança que la natura té una lògica intrínseca que podem arribar a entendre. La tasca de la ciència és revelar aquesta lògica amagada, i fer-ho d’una manera comunicable i elegant.

Evolució

Fins ara hem parlat de l’ordre geomètric en termes estàtics, tant en construccions humanes com en formes naturals inanimades. Però hi ha un altre nivell d’harmonia en la natura que es manifesta en la seva dinàmica: l’evolució de la vida i l’equilibri dels ecosistemes. La teoria de l’evolució de Charles Darwin (1859) va aportar un marc per entendre la diversitat dels éssers vius com el resultat d’un llarg procés de canvi i selecció natural. Malgrat que Darwin no va formular la seva teoria en termes estètics, molts pensadors han subratllat la bellesa d’aquesta idea: d’unes regles senzilles (variació aleatòria i supervivència dels més adaptats) emergeix, al cap de milions d’anys, la complexitat extraordinària de la biosfera, inclosa la nostra espècie racional. Darwin mateix va escriure, al final de “L’origen de les espècies”, que hi ha “grandesa en aquesta manera de veure la vida” perquè de formes primordials aparentment simples han evolucionat infinitat d’organismes i uns “camps interminables i meravellosos” per a l’estudi i la contemplació ^[4].

Un aspecte fonamental de la vida és l’equilibri ecològic. En un entorn natural madur, les poblacions de diferents espècies solen mantenir-se en proporcions estables gràcies a xarxes d’interdependència: les plantes alimenten herbívors, aquests alimenten carnívors, els residus fertilitzen de nou les plantes, i així es tanca el cercle. Pensem en un prat: els insectes pol·linitzen les flors mentre s’alimenten del nèctar; alhora, molts insectes serveixen de menjar a ocells o ratpenats; si un element prolifera massa (posem, una plaga d’erugues), algun depredador augmenta també perquè té més aliment, i eventualment la plaga disminueix. Aquest dansa d’equilibris dinàmics és fràgil però resilient, i té una qualitat estètica innegable: és com una coreografia silenciosa on cada espècie té un rol i contribueix a la simfonia global de la vida. Quan tot està en equilibri, un ecosistema sa ens produeix una sensació d’harmonia molt particular – la bellesa d’un bosc verge o d’un escull coral·lí no prové només dels colors o les formes individuals, sinó de la percepció (sovint inconscient) que tot encaixa en un conjunt equilibrat.

L’evolució biològica ha anat afinant aquests equilibris al llarg de milions d’anys. Com assenyala el biòleg Richard Dawkins al seu llibre “Climbing Mount Improbable” (1996), l’existència d’éssers tan complexos com nosaltres és altament improbable estadísticament, però l’evolució, escalant la muntanya improbable, ho ha aconseguit a base de passos graduals seleccionats en cada entorn (Dawkins, 1996). Els ecosistemes actuals són l’herència d’aquesta llarga adaptació mútua: plantes i pol·linitzadors, depredadors i preses, paràsits i hostes han coevolucionat ajustant les seves poblacions i conductes. Un cas fascinant de coevolució és el de les figueres i les vespes de les figues: cada espècie de figuera té una espècie específica de vespa que la pol·linitza posant els ous dins el fruit; la planta i l’insecte depenen absolutament l’un de l’altre en un equilibri tan especialitzat que, si un falla, l’altre desapareix. Aquest tipus de relacions simbiòtiques refinades són un testimoni de la bellesa funcional de l’evolució.

(Font: https://culturacientifica.com/2019/01/10/asociacion-evolutiva-entre-la-higuera-comun-y-las-avispas/)

Ara bé, l’equilibri ecològic es pot trencar fàcilment si hi intervenen factors externs sobtats – i en els temps moderns, l’ésser humà s’ha convertit en el factor de desequilibri més gran. La introducció d’espècies invasores, la destrucció d’hàbitats i l’ús de contaminants químics alteren les relacions establertes. Un exemple esmentat a la conferència és el cas dels insecticides a gran escala: a mitjan segle XX, l’ús intensiu de pesticides com el DDT va reduir dràsticament les poblacions d’insectes en algunes regions, cosa que va afectar els ocells insectívors i altres animals en cadena. A Estats Units es va observar que l’ús indiscriminat d’insecticides podia tenir efectes col·laterals imprevistos, com la mort de ratpenats (per enverinament indirecte) que alhora suposava un augment de mosquits portadors de malalties. És a dir, eliminant “plagues” sense miraments, es desestabilitzava tot un ecosistema, i fins i tot la salut humana podia empitjorar a causa d’epidèmies transmeses per insectes abans controlats per depredadors naturals. Aquest fenomen, que podem resumir com la natura ens explota a la cara quan la desequilibrem, fou documentat per la científica Rachel Carson ^[5].

Rachel Carson (1907-1964) va ser una biòloga marina nord-americana que esdevingué una de les veus pioneres de la consciència ecològica global. Criada en un entorn rural de Pennsilvània, Carson va estudiar zoologia i va treballar com a investigadora i divulgadora. La seva experiència vital la va sensibilitzar sobre els contrastos entre la puresa de la natura i la contaminació industrial. A la dècada de 1950 Carson es va alarmar pels efectes devastadors que estava tenint el DDT i altres pesticides sobre la fauna. Durant gairebé 10 anys va recopilar dades científiques i testimonis, i el 1962 va publicar el seu llibre “Silent Spring”, un text seminal que denunciava que, si seguíem matant insectes sense discriminació, arribaríem a una “primavera silenciosa” en què els ocells haurien desaparegut – ja no se sentirien els seus cants – a causa de la falta d’aliment i de l’acumulació de toxines en la cadena tròfica. Carson (1962) exposava amb rigor com els insecticides químics, concebuts per afavorir l’agricultura, estaven enverinant la vida silvestre i posant en risc la salut humana (va encunyar el terme biocides per remarcar que aquests verins mataven tot tipus de vida, no només els insectes diana). El llibre va causar un gran impacte públic i, malgrat l’hostilitat de la indústria química – Carson va patir una forta campanya de difamació, arribant-li a retreure que era soltera i per tant “probablement comunista” en plena Guerra Freda – “Primavera silenciosa” va assentar les bases del moviment ecologista modern. Pocs anys després de la seva publicació, el DDT va ser prohibit als EUA i es va inaugurar una legislació ambiental pionera. Rachel Carson no va poder gaudir gaire d’aquests triomfs (va morir el 1964, poc després de veure els primers èxits de la seva croada), però el seu llegat perdura en cada debat sobre pesticides, conservació d’espècies i equilibri ecològic.

(Font: https://www.wikiwand.com/es/articles/Rachel_Carson)

A més de “Primavera silenciosa”, Carson va escriure un breu assaig titulat “The Sense of Wonder”, publicat pòstumament el 1965) en què reflexionava sobre la importància d’educar els infants en l’admiració i la meravella per la natura. Segons Carson, despertar en els nens la capacitat d’emocionar-se i preguntar-se davant els fenòmens naturals és la millor manera de formar ciutadans sensibles i respectuosos. Si un infant aprèn a estimar un bosc, un riu, els ocells… de gran difícilment es convertirà en algú que destrueixi alegrement aquell entorn. Aquesta idea connecta directament amb la noció que apreciar la bellesa natural porta a adoptar una ètica de preservació. Carson suggeria que hi ha una bellesa amagada en els equilibris de la natura, una simplicitat elegant en el funcionament dels ecosistemes, que ens empeny a protegir-los un cop la comprenem. Ella mateixa parlava d’una “segona revolució copernicana” per referir-se al canvi de mentalitat necessari: igual com Copèrnic va treure la Terra (i la humanitat) del centre de l’univers, nosaltres hem d’acceptar que no som els amos de la natura sinó una part interdependent d’ella. En paraules de Carson, “no podem continuar creixent indefinidament perquè el món és limitat, i per tant hem de cuidar la biosfera”. Aquest reconeixement de la finitud del planeta i de la interdependència de tots els éssers vius és, sens dubte, un fonament ètic que sorgeix de la comprensió científica – i de l’admiració – de la natura. La bellesa de veure’ns com a part d’un gran teixit vivent es converteix en respecte per mantenir la trama intacta.

Abans de passar explícitament al terreny de l’ètica, val la pena destacar-ne una idea: la ciència – l’activitat científica – també té els seus propis codis estètics i valors que acaben sent ètics. La pràctica científica consisteix a fer-se preguntes, observar el món i cercar explicacions, i això demana certes virtuts personals i col·lectives. D’entrada, els qui es dediquen a la ciència sovint confessen que ho fan moguts per la passió i la curiositat, no pas per afany de lucre. L’emoció de descobrir una nova veritat o de contemplar un fenomen elegantment explicat és el veritable motor de la recerca – una recompensa estètica i intel·lectual que supera de llarg qualsevol incentiu monetari. A més, la ciència té per principi la compartició del coneixement: els resultats s’han de publicar, discutir i replicar. El coneixement científic creix de forma col·laborativa i oberta; qualsevol intent d’ocultar-lo per treure’n profit privat contradiu l’ideal científic (aleshores parlem de tecnologia propietària, però no de ciència en sentit estricte). Així doncs, l’activitat científica porta associats uns valors: la humilitat (saber que els nostres models són provisionals), l’honestedat (no falsejar dades), l’esperit crític (posar-ho tot en dubte, incloses les pròpies teories) i la capacitat de rectificar errors. Aquestes actituds no són sinó valors ètics aplicats a la recerca de la veritat. Podem dir que la ciència ben entesa posseeix una ètica intrínseca que neix de l’amor per la veritat i la bellesa intel·lectual. Quan un científic canvia d’opinió davant una evidència que contradiu la seva teoria preferida, està fent un acte d’integritat moral a la recerca d’una comprensió més bella (més ajustada) de la realitat. En resum, la bellesa del coneixement rigorós i coherent impulsa comportaments ètics com la sinceritat i la cooperació. Maria Montessori ho expressava així: “sembrar la meravella avui és collir la veritat i la bondat demà”. Si unim totes aquestes idees, veiem emergir clarament el nexe central d’aquest assaig: l’estètica (la capacitat de meravellar-nos, de trobar bellesa) ens porta a l’ètica (la voluntat de respectar, de fer el bé). Vegem ara més directament aquesta connexió en el pensament filosòfic i en algunes figures exemplars.

Ètica

Quina relació hi ha entre l’estètica i l’ètica? A primera vista podrien semblar àmbits separats – un concerneix el bell i l’harmònic, l’altre el bo i l’obligat – però molts pensadors han argumentat que en el fons són indissociables. El filòsof Ludwig Wittgenstein va arribar a afirmar que “ètica i estètica són una i la mateixa cosa” (Wittgenstein, 1921), suggerint que una vida autènticament ètica és alhora estèticament plena, i viceversa. Què volia dir amb això? Wittgenstein intuïa que viure bé (ètica) implica conferir a la vida una mena d’harmonia i sentit (estètica). En una vida bona, les accions moralment correctes embelleixen el món; i allò que és bell en profunditat – com un gest de compassió, un acte de justícia – automàticament ho reconeixem com a bo. Encara que aquestes reflexions són abstractes, podem portar-les al terreny pràctic: quan veiem algú actuar de forma generosa i altruista, sovint descrivim el seu comportament com a “noble” o “bell”. I a l’inrevés, una situació d’injustícia flagrant (per exemple, infants patint fam en un món de sobreabundància) ens resulta no només inadmissible èticament sinó també “lletja” i “indigna”. En resum, l’ideal de vida bona té una dimensió estètica de plenitud i autenticitat. La filòsofa Victoria Camps insisteix en aquesta connexió en parlar de l’ètica de la cura: cuidar dels altres – atendre els vulnerables, respectar els drets humans, tenir cura del medi ambient – és a la vegada un deure moral i una manera d’enriquir la bellesa de la convivència. Una societat on tothom és cuidat i respectat és una societat harmònica, gairebé podríem dir bonica en un sentit profund (Camps, 2021). Per contra, una societat violenta o cruel és percebuda com a lletja, degradada. La pensadora feminista Judith Butler, reflexionant sobre quines vides considerem valuoses, afirma que hauríem d’entendre que totes les vides són “igualment plorables”, dignes del mateix dol i respecte, ja sigui la d’un cap d’estat europeu o la d’un infant desconegut en una zona de guerra. Reconèixer aquesta igualtat és un imperatiu ètic que alhora ens humanitza estèticament, ens fa veure l’espècie humana (i potser més enllà, tots els éssers vius sensibles) com una comunitat on cadascú té un valor insubstituïble.

Portem aquesta discussió a exemples concrets. Sovint són les experiències de bellesa les que desperten la consciència moral. Una persona commoguda per la bellesa d’un bosc pot decidir lluitar per salvar-lo de la desforestació; l’admiració per la diversitat biològica pot traduir-se en activisme ecologista; la fascinació per l’elegància d’una idea pot portar un científic a aplicar els seus descobriments per al bé comú en lloc de per a la guerra. A la conferència es van destacar dues figures especialment emblemàtiques en aquest sentit: Wangari Maathai i Buckminster Fuller.

Wangari Maathai (Wangari Muta Maathai) (1940-2011) fou una biòloga i activista kenyana que va personificar la unió entre amor a la natura, justícia social i pau. Nascuda en una zona rural de Kenya, Maathai va gaudir de petita dels frondosos boscos i rius de la seva terra, observant alhora com anaven desapareixent a mesura que creixien la població i les necessitats econòmiques. Va obtenir una beca per estudiar als Estats Units, on es llicencià i feu un màster en biologia; posteriorment es convertí en la primera dona d’Àfrica oriental a obtenir un doctorat. De tornada al seu país, es trobà amb un panorama de degradació ambiental: la desforestació massiva estava erosionant els sòls, assecant fonts d’aigua i empobrint les comunitats rurals. Conscient que la bellesa i la salut dels ecosistemes kenyans eren la clau per al benestar de la gent (majoritàriament pagesos i sobretot dones carregades de treball), Maathai va impulsar el Green Belt Movement (Moviment del Cinturó Verd) el 1977. Aquesta iniciativa consistia en organitzar grups comunitaris, principalment de dones, per plantar arbres a gran escala i restaurar així el cinturó forestal del país. El moviment combinava múltiples dimensions ètiques: empoderava les dones (que adquirien coneixements i ingressos mitjançant les vivers i plantacions), lluitava contra la pobresa (els arbres proporcionaven fruita, llenya i altres recursos als pobles) i recuperava la biodiversitat i els serveis ambientals dels boscos (conservació del sòl, regulació del cicle de l’aigua, refugi per a fauna, etc.). En pocs anys, el Green Belt Movement va arribar a plantar desenes de milions d’arbres a Kenya i altres països africans, demostrant que una idea simple i “bella” – tornar a cobrir de verd terres ermes – podia tenir un profund impacte ètic i social. Maathai sovint explicava que reforestar no era només una acció ambiental sinó una manera de retornar l’ànima a la terra i a les comunitats. El 2004 se li va concedir el Premi Nobel de la Pau, reconeixent que la seva tasca ambiental era també una tasca de construcció de pau: evitant conflictes per recursos escassos i implicant la població en un objectiu comú, Maathai promovia una pau sostenible arrelada en la justícia ecològica. La seva vida és un testimoni de com la bellesa d’un arbre pot inspirar un moviment ètic global. Ella mateixa va dir: “Encara que sabés que demà s’acaba el món, avui plantaria un arbre”. Aquesta actitud reflecteix una convicció profunda: cuidar la natura és en si mateix un acte de fe en el futur i de celebració de la vida, carregat d’una bellesa moral.

(Font: https://culturacientifica.com/2015/05/20/el-mapa-dymaxion/)

Una altra figura que exemplifica l’estètica conduint a l’ètica és R. Buckminster Fuller (1895-1983). Col·loquialment conegut com “Bucky” Fuller, va ser un inventor, arquitecte, enginyer i visionari nord-americà que va destacar per les seves solucions innovadores a problemes estructurals i per una filosofia humanista global. Fuller és famós per haver popularitzat les cúpules geodèsiques, estructures lleugeres i resistents basades en la geometria de l’icosàedre (un dels cinc sòlids platònics) i el tessel·lat de triangles. Les cúpules geodèsiques – composades per molts triangles que distribueixen les tensions de manera òptima – van representar una revolució en arquitectura lleugera a mitjan segle XX. Fuller n’estava fascinat perquè combinaven bellesa geomètrica i utilitat social: són estructures estèticament atractives, recordant les bombolles o els grans cúpules renaixentistes, però a la vegada permeten cobrir grans espais amb materials mínims, ideals per a habitatges econòmics o hivernacles. Va dissenyar cúpules de diverses mides, inclosa la monumental cúpula de l’Exposició Universal de Montreal 1967. La seva filosofia de disseny es resumia en el terme Dymaxion (contracció de dynamic maximum tension), que implicava fer “més amb menys”: aconseguir el màxim de funcionalitat amb el mínim de recursos, tot inspirant-se en l’eficiència dels sistemes naturals. Aquest principi, originàriament pensat per a l’enginyeria i l’arquitectura, va portar Fuller a reflexions de caire ètic i global. Després de la visualització de la Terra des de l’espai (fotografies dels anys 60), Fuller va encunyar la famosa expressió Spaceship Earth – “Nau espacial Terra” – per descriure el nostre planeta. Argumentava que la Terra és com una nau viatjant per l’espai, amb recursos limitats i una tripulació (la humanitat) que ha d’aprendre a conviure i a mantenir el vehicle en condicions. En una nau espacial, deia, ningú es baralla per les provisions fins a l’extrem de destruir el vaixell; al contrari, els tripulants col·laboren perquè entenen que el seu destí és comú. Igualment, a la Terra ens cal una cooperació global per gestionar de manera sostenible els recursos i evitar enfonsar-nos en conflictes destructius. Fuller va fer d’aquest missatge la seva bandera. Va proposar abandonar la mentalitat dels estats-nació competitius i adoptar una perspectiva planetària, on la tecnologia i la inventiva humana es dediquessin no a fer la guerra sinó a millorar la vida de tothom. De fet, va encunyar un neologisme provocador: en lloc d’armament (weaponry en anglès), hem de desenvolupar “viviment” (livingry). Amb aquest terme es referia a tot allò – eines, màquines, infraestructures – que serveix per sostenir i engrandir la vida. Els recursos invertits en bombes, exèrcits i destrucció haurien de redirigir-se a alimentar, allotjar, educar i curar les persones. “La guerra és obsoleta”, afirmava Fuller; el futur ha de ser de la cooperació pacífica i la innovació al servei de la vida. Aquesta visió, expressada des de mitjan segle XX, el converteix en un precursor de les nocions actuals de desenvolupament sostenible i justícia global. Buckminster Fuller unia la passió estètica – la meravella per la geometria de la natura, les solucions enginyoses i elegants – amb un profund compromís ètic: assegurava que l’elegància suprema és fer el món funcionar per a tothom. Va escriure: “Ara és possible atendre les necessitats bàsiques del 100% de la humanitat amb la tecnologia que tenim; hem d’escollir fer-ho” (Fuller, 1969). El seu famós Mapa Dymaxion del món – una projecció de la Terra en un icosàedre desplegable – simbolitza aquesta filosofia: representa el planeta sencer sense talls distorsionadors, mostrant tots els continents quasi continus, evidenciant que formem una única illa enmig del gran oceà còsmic. El mapa no té “dalt” ni “baix” convencional (no hi ha un Nord privilegiat), insistint en la perspectiva equànime d’una humanitat unida. Fuller, en definitiva, va trobar en la bellesa de la geometria i en l’enginy humà motius per a l’optimisme ètic: si apliquem el millor del nostre coneixement de manera creativa i solidària, podem construir un món en equilibri, on l’ètica del respecte esdevingui també realitat estètica tangible (ciutats sostenibles, coexistència en pau, un planeta verd i en flor).

Tant en Wangari Maathai com en Buckminster Fuller veiem il·lustrada la tesi que apuntàvem: l’estètica (apreciar un arbre, una cúpula, un mapa holístic) es transforma en ètica (plantar boscos, habitatge digne, cooperació global). Aquests exemples no són aïllats. Podríem parlar de molts altres científics i científiques que han fet aquest pas de l’admiració intel·lectual a la responsabilitat moral: la mateixa Rachel Carson, en adonar-se de la bellesa fràgil dels ecosistemes, va sentir l’imperatiu de defensar-los èticament; l’astrofísic Carl Sagan va difondre el “punt blau pàl·lid” (la imatge de la Terra vista des de Saturn) per subratllar la necessitat d’humilitat i cura mútua en aquest minúscul món comú; més recentment, la física Sabine Hossenfelder que esmentàvem, tot i criticar els excessos esteticistes en la ciència, defensa una recerca honesta i accessible que beneficiï la humanitat i no sols l’ego dels investigadors (Hossenfelder, 2018). Ètica i estètica es retroalimenten: cultivar la sensibilitat estètica ens fa més empàtics i responsables, i viure èticament crea entorns socials i naturals més plens d’harmonia, que al seu torn percebem com a bells.

Dilemes contemporanis

Arribem finalment al nostre present, on aquests ideals es posen a prova davant la realitat global. Ens trobem en un moment crític de la història humana, un dilema ètic planetari que determinarà la bellesa (o l’absència d’ella) del món que llegarem al futur. D’una banda, mai havíem entès tan bé com ara els processos naturals i els impactes de la nostra acció; d’altra banda, aquest coneixement ens confronta amb decisions difícils sobre el nostre model de vida, producció i consum. En essència, el dilema és: podem replantejar el nostre desenvolupament per fer-lo sostenible i just, o continuarem per la senda que ens aboca a la degradació ecològica i el patiment de milions de persones? Diversos pensadors i científics han proposat marcs per afrontar aquest repte, entre els quals destaca l’economia del dònut de Kate Raworth.

(Font: https://ethic.es/2021/10/un-donut-para-salvar-la-economia/)

Kate Raworth (1970) és una economista britànica que, impressionada tant per les injustícies socials com pels límits ecològics, va sintetitzar una proposta visualment potent: el model del dònut. En el seu llibre “Doughnut Economics” (2017) argumenta que la humanitat ha de buscar un espai per prosperar que estigui delimitat per dos cercles concèntrics: un sòl social i un sostre ecològic (Raworth, 2017). El sòl social representa el mínim que hem de garantir a totes les persones en termes de béns bàsics i drets (alimentació, aigua, salut, educació, energia, habitatge, participació…); és el cercle interior del dònut, per sota del qual hi ha privació i misèria inacceptables. El sostre ecològic és el límit superior d’ús de recursos i emissions que el planeta pot suportar sense desestabilitzar els sistemes naturals; és el cercle exterior, més enllà del qual entrem en una zona de perill ambiental (canvi climàtic desbocat, col·lapse de biodiversitat, contaminació generalitzada). Entre aquests dos límits s’estén la zona segura i justa per a la humanitat – el volum del dònut mateix – on tothom té suficient per viure amb dignitat però col·lectivament no estem exhaurint la Terra. La proposta de Raworth té una clara dimensió estètica a més de la tècnica: imaginar l’economia mundial com un anell d’equilibri resulta intuïtiu i gairebé poètic, especialment comparat amb les corbes i estadístiques habituals en economia. És una crida a re-equilibrar el nostre model, abandonant la idea de creixement il·limitat (pujar indefinidament sense considerar sostre) i la de sacrifici asocial (deixar gent sota el sòl de la pobresa). En comptes d’això, cal aspirar a un estat estable on la creativitat humana se centri en satisfer necessitats dins dels límits naturals.

(Font: https://www.nature.com/articles/s41586-023-06083-8)

El model de Raworth s’alinea amb els estudis científics recents sobre els límits planetaris. L’any 2009, un equip liderat per Johan Rockström va identificar nou processos biofísics clau (clima, integritat de la biosfera, cicle de l’aigua dolça, fluxos biogeoquímics com nitrogen i fòsfor, etc.) i va quantificar per a cadascun un llindar global que no hauríem de sobrepassar (Rockström et al., 2009). Aquests llindars definien un espai operatiu segur per a la humanitat. Més recentment, el 2023, Rockström i col·legues com Joyeeta Gupta han actualitzat el marc incorporant la dimensió de la justícia i apel·lant de nou a la imatge del passadís: en un article a Nature, van proposar uns límits planetaris segurs i justos, que integren criteris ecològics amb criteris socials (com evitar que comunitats vulnerables pateixin els danys ambientals). La conclusió d’aquestes investigacions és alarmant: actualment la humanitat ja ha superat diverses fronteres planetàries (especialment en canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat i contaminació per fertilitzants) i es troba per tant fora del “dònut” segur en diverses dimensions (Rockström et al., 2023). Això significa que estem erosionant la capacitat de la Terra per mantenir les condicions ambientals estables que van permetre florir la civilització en els últims 10.000 anys. Al mateix temps, milions de persones arreu del món encara viuen sota el mínim vital en alimentació, accés a aigua potable i altres necessitats bàsiques, cosa que indica que tampoc s’ha assolit el sòl social per a tothom. Ens trobem, doncs, en el pitjor dels escenaris: hem excedit sostres ecològics mentre no hem aconseguit elevar tothom al nivell de benestar essencial. Aquesta realitat planteja un desafiament ètic majúscul de solidaritat inter-generacional (amb els que vindran) i interregional (amb els que avui menys tenen).

Davant d’aquesta situació límit, alguns pensadors argumenten que cal un canvi radical de paradigma econòmic. Matthias Schmelzer, Andrea Vetter i Aaron Vansintjan, activistes i investigadors del moviment pel decreixement, sostenen que les societats industrials han de deixar enrere l’obsessió pel PIB i la creença que el creixement material il·limitat és possible o desitjable. En el seu llibre “The Future is Degrowth: A Guide to a World Beyond Capitalism” (2022) defensen que només reduint de manera planificada el consum excessiu de recursos dels països rics podrem retornar dins els límits planetaris i alhora satisfer les necessitats de tothom (Schmelzer et al., 2022). Proposen mesures com disminuir la producció d’objectes innecessaris, redistribuir la riquesa, canviar indicadors de progrés i fomentar economies locals resilients. La idea central és que el futur passa per respectar els límits ecològics de la Terra i reconèixer que ja hem traspassat la capacitat de càrrega en molts aspectes; per tant, en comptes de “créixer més”, l’objectiu hauria de ser viure millor amb menys, especialment en les regions sobre-industrialitzades. Aquesta visió connecta l’ètica ecològica (responsabilitat amb el planeta viu) amb l’ètica social (justícia distributiva): el decreixement busca reduir l’opulència que uns pocs gaudeixen a costa de la sobreexplotació, per tal de garantir una vida digna dins l’equitat i la sostenibilitat global. Tot i que encara és un corrent controvertit, les propostes de decreixements guanyen atenció a mesura que empíricament es constata la impossibilitat física de prolongar la senda actual de consum energètic i material exponencial.

(Font: https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0959652624008953)

Malgrat el panorama difícil, hi ha raons per a l’esperança si actuem amb determinació. Un estudi científic publicat el 2024 per Hauke Schlesier, Malte Schäfer i Harald Desing a la revista Journal of Cleaner Production va analitzar detalladament si seria possible proporcionar una vida digna a tota la humanitat sense ultrapassar els límits planetaris. La seva anàlisi, anomenada “Measuring the Doughnut: A good life for all within planetary boundaries”, conclou que sí, és possible (Schlesier et al., 2024). Amb dades actuals i projeccions, mostren que, amb una població de 8.000 milions de persones, podríem assolir universalment uns nivells adequats de nutrició, habitatge, salut, educació, etc., i alhora reduir l’ús de recursos i les emissions a nivells sostenibles. Això, però, requeriria canvis profunds: una transició total a energies renovables en poques dècades, una reestructuració dels sistemes alimentaris (per exemple, disminuint dràsticament la producció de carn intensiva) i, en general, una millora enorme en eficiència i distribució equitativa. L’estudi calcula que, implementant un paquet de mesures tecnològiques i socials, hi ha un 90% de probabilitats d’encaixar dins l’espai segur i just (el dònut) mantenint la població actual. Fins i tot preveu que, en un escenari de 10.000 milions de persones (població màxima projectada a finals de segle), també seria factible una “bona vida” universal sense col·lapse ecològic, sempre que s’adoptin transformacions sistèmiques. És important destacar que una “bona vida” no implica luxes materials desenfrenats, sinó satisfer criteris de benestar bàsic i qualitat de vida – es tracta, segons la terminologia de l’estudi, d’assegurar una cistella de serveis essencials per a cada persona: des de la nutrició adequada fins a l’accés a electricitat i atenció mèdica. Els resultats optimistes de Schlesier et al. (2024) reforcen l’argument que el gran obstacle no és tant tècnic com polític i ètic: sabem què cal fer i disposem de mitjans per fer-ho, però falta la voluntat col·lectiva de canviar prioritats.

Ens trobem, doncs, davant d’un gran dilema ètic contemporani que podríem resumir així: continuar com fins ara o canviar de rumb profundament. Primera opció: fer cas a la ciència i a la consciència, i posar la vida digna de totes les persones i la salut de la biosfera com a prioritats absolutes. Això implicaria reinventar les nostres societats: transició energètica total cap a renovables, economies circulars sense residus, reducció de consums superflus, alimentació majoritàriament d’origen vegetal, protecció estricta dels ecosistemes i un nou contracte social global on la cooperació prevalgui sobre la competència destructiva. És un camí difícil políticament, però èticament inspirador: significaria realitzar aquella “bellesa que ens cal” en forma d’un món equilibrat i just. Segona opció: no fer els canvis necessaris, mantenir l’statu quo de cerca de creixement i consum desmesurat per part d’una minoria, i per tant entrar en la senda d’un deteriorament planetari accelerat. En aquest escenari, probablement només una petita part de la població (en els països i classes més riques) podria protegir-se temporalment de les conseqüències vivint en “bombolles” tecnològiques (ciutats climatitzades, acaparament de recursos) mentre la majoria patiria condicions extremes – onades de calor letals, crisi alimentàries, migracions massives, conflictes per l’aigua i la terra habitables. Científics com Rockström adverteixen que, més enllà d’un cert punt d’escalfament global (per exemple >3 °C), fins i tot els rics tindrien dificultats per mantenir aquestes bombolles, ja que la interdependència global i el col·lapse d’ecosistemes clau generarien turbulències incontrolables (Vince, 2023) (The Guardian, 2019). En altres paraules, persistir en la trajectòria actual ens abocaria a un món lletjament inhòspit: una mena de distòpia on uns pocs privilegiats viurien en un “castell” envoltat de murs mentre al voltant s’estén un “desert” de devastació. Aquest escenari no només és èticament inacceptable sinó que, des d’un punt de vista estètic, contradiu tot allò que valorem – seria la negació de la bellesa de la natura (substituïda per un entorn degradat) i de la bellesa moral (reemplaçada per l’egoisme i la violència generalitzats).

Per evitar aquesta deriva, cal una mobilització col·lectiva sense precedents. Persones com Joaquín Araújo (naturalista espanyol) subratllen la importància d’actuar des de baix, reconstruint comunitats locals autosuficients, recuperant pràctiques agrícoles respectuoses i reconnectant la societat urbana amb la terra. L’activista Gail Bradbrook (cofundadora del moviment britànic Extinction Rebellion) apunta que el canvi de consciència i de sistema potser vindrà impulsat pels països del Sud global – els anomenats BRICS i altres economies emergents – ja que el Nord ric sovint s’atrinxera en els seus privilegis i és reticent a liderar una transformació que implicaria renúncies al luxe consumista. La periodista Gaia Vince, en el seu llibre ”Nomad Century” (2022) i altres escrits, argumenta que la clau serà una cooperació internacional molt més profunda que tot el que hem assolit fins ara (Vince, 2022). Necessitem coordinar-nos com a espècie per gestionar bé el planeta – una empresa colossal però que la pandèmia de Covid-19 va demostrar que no és impossible, si hi ha voluntat política i pressió social. En definitiva, la humanitat es troba en un punt d’inflexió: la pròxima dècada decidirà si encararem amb èxit la gran transició cap a la sostenibilitat o si ens endinsem en la crisi irreversible. Aquest és un repte ètic global perquè implica triar entre valors confrontats: el curt-terminisme, l’individualisme i l’avarícia d’una banda; o la solidaritat, la responsabilitat i la empatia inter-espècies de l’altra.

Més enllà de catastrofismes, hi ha una idea positiva a retenir: tot el que hem discutit – des de la geometria de l’Alhambra fins al model del dònut – ens indica que l’ordre, l’harmonia i la bellesa són assolibles quan es respecten certes regles i límits. La natura ens ensenya que la vida prospera en equilibri. Les nostres obres culturals més belles (catedrals, simfonies, obres literàries) també floreixen dins d’uns límits (estructurals, tonals, mètrics) que canalitzen la creativitat sense ofegar-la. Potser la tasca del segle XXI és aplicar aquesta saviesa: reconèixer que viure bé (ètica) implica viure dins d’un ordre que sigui bell i sostenible (estètica). No es tracta de renunciar al progrés, sinó de redefinir-lo: avançar cap a una civilització on el creixement qualitatiu (en coneixement, en benestar distribuït, en riquesa relacional i cultural) substitueixi el creixement quantitatiu insaciable que ens du a la ruïna. En paraules de Buckminster Fuller, hem de “promoure el viviment” en lloc de l’armament, una consigna que avui pren un sentit literal respecte al canvi climàtic: o prosseguim amb “armes” de destrucció ecològica massiva (combustibles fòssils, depredació de recursos), o canviem d’eines per a fer viure (energies renovables, restauració d’ecosistemes, tecnologies netes). Aquesta decisió és l’últim gran examen ètic de la humanitat, i la bellesa que ens cal és la inspiració i motivació per superar-lo.

Conclusió

Hem recorregut un itinerari que va de l’admiració per l’ordre geomètric fins a la crida a una ètica del respecte al planeta. Hem vist com la bellesa apareix en múltiples formes interconnectades: en la simplicitat harmònica de les formes geomètriques, en l’elegància dels patrons naturals, en l’equilibri dinàmic dels ecosistemes i fins i tot en la claredat d’una teoria científica. Aquesta bellesa no és merament decorativa; té un poder transformador sobre la nostra manera de pensar i actuar. Quan contemplem la coherència d’un mosaic de l’Alhambra, entenem el valor de la diversitat dins de l’ordre; quan ens meravellem davant la visió d’una bosc frondós ple de vida, intuïm la importància de preservar-lo; quan comprenem la senzillesa d’una llei natural fonamental, apreciem la necessitat de ser humils davant la realitat. La segona revolució copernicana, en termes de consciència, consisteix precisament en això: en adonar-nos que no som el centre de l’existència, sinó part d’un tot més gran i bell que nosaltres mateixos. Aquesta presa de consciència ens demana passar de l’egocentrisme a la ecocentrisme (posar la casa comuna al centre).

La ciència contemporània ens confirma que som part de la natura i que el nostre destí està lligat a la seva salut. Ja no podem permetre’ns una ètica antropocèntrica estreta. Ens cal una ètica ecològica global, una que reconegui la dignitat no només de tots els humans, presents i futurs, sinó també el valor intrínsec dels ecosistemes i els éssers amb qui compartim la biosfera. Aquesta expansió de la nostra “taula moral” és potser el gran salt evolutiu pendent de la humanitat – un salt que només farem moguts per l’amor i la bellesa. Perquè, com s’ha dit, “no protegim allò que no estimem, i no estimem allò que no coneixem”. Per això és tan important cultivar el sentit de la meravella que reclamava Rachel Carson: educar-nos i educar les noves generacions en l’admiració pel món natural i pel llegat cultural que hem heretat. Si aprenem a veure un bosc com quelcom més que fusta, una abella com més que un insecte, un riu com més que aigua corrent – si hi veiem la bellesa de la vida, de la connexió, de la història profunda que porten – ens sorgirà espontàniament el desig d’actuar per salvaguardar-ho.

En última instància, la bellesa que ens cal és una bellesa activa, fecunda, que ens faci més humans en el millor sentit. No és una bellesa passiva de contemplació egoista, sinó la que ens commou fins a canviar-nos. És la bellesa que va inspirar Sabine Hossenfelder a cercar veritat en les equacions, i que també la va portar a qüestionar els seus supòsits per honestedat intel·lectual. És la bellesa que va dur Rachel Carson a alçar la veu pels ocells amenaçats, tot i el cost personal. És la bellesa que va moure Wangari Maathai a plantar arbres i a plantar esperança en el cor de la seva gent. És la bellesa que feu somniar Buckminster Fuller amb un món unit i en pau sota la cúpula del cel. Estètica i ètica convergeixen, al capdavall, en l’ideal d’un món on puguem viure amb equilibri. Equilibri entre la nostra espècie i les altres, equilibri entre el que prenem i el que retornem, equilibri entre el que fem i el que som.

El segle XXI ens confronta amb eleccions decisives. Si triem la senda de la cura – de la vida en comptes de la destrucció – podem aspirar a un futur en què la civilització humana sigui, parafrasejant Wittgenstein, “bona i bella alhora”. Un futur en què les ciutats es dissenyin com ecosistemes, on l’energia flueixi neta, on la tecnologia estigui reconciliada amb la natura. Un futur on la justícia social no sigui una aspiració remota sinó el fonament de la pau duradora. Pot semblar utòpic, però és un utopisme concret: els coneixements i recursos hi són, només cal alinear la voluntat col·lectiva amb la visió ètica. I per fer-ho necessitem narratives que ens elevin, que ens facin vibrar. La bellesa té aquest poder: ens connecta emocionalment amb allò que és valuós.

Per tant, hem de posar la bellesa al servei de l’ètica. Això implica explicar la ciència del clima no només amb dades sinó amb imatges i històries que toquin cors, implica fer visibles les alternatives sostenibles de manera atractiva i engrescadora, implica celebrar els èxits de la conservació i la cooperació com celebrem obres d’art o gestes esportives. Cada jardí comunitari rehabilitat, cada espècie recuperada de l’extinció, cada infant que surt de la pobresa gràcies a un esforç global, hauria de ser vist com una obra mestra col·lectiva, com una escultura viva que decora el futur.

Per concloure, recordem el dilema plantejat: “viviment o armament”. En un sentit ampli, vol dir vida o mort. Escollim la vida. Escollim la bellesa. Perquè la bellesa ens fa humans en el sentit més ple – ens desperta la compassió, la intel·ligència i l’alegria de viure. I només a través d’aquesta compassió intel·ligent podrem afrontar els reptes colossals que tenim. Ens cal la bellesa de la geometria per planejar ciutats i sistemes eficients; la bellesa de la natura per entendre què hem de protegir; la bellesa de l’equilibri per retornar a la senda segura; la bellesa de l’art i la cultura per imaginar nous mons possibles; i la bellesa de l’ètica per fer-los realitat. La bellesa que ens cal, en definitiva, és aquella que uneix la veritat i la bondat en un sol camí – el camí que ens permetrà habitar la Terra amb saviesa, gratitud i respecte.

Bibliografia

• Ball, P. (2016). Patterns in Nature: Why the Natural World Looks the Way It Does. University of Chicago Press.
• Broug, E. (2008). Islamic Geometric Patterns. London: Thames & Hudson.
• Carson, R. (1962). Silent Spring. Boston: Houghton Mifflin.
• Fuller, R. B. (1969). Operating Manual for Spaceship Earth. Carbondale, IL: Southern Illinois University Press.
• Hossenfelder, S. (2018). Lost in Math: How Beauty Leads Physics Astray. New York: Basic Books.
• Maathai, W. (2006). Unbowed: A Memoir. London: William Heinemann.
• Montesinos, J. M. (1987). Classical Tessellations and Three-Manifolds. New York: Springer-Verlag.
• Raworth, K. (2017). Doughnut Economics: Seven Ways to Think Like a 21st-Century Economist. London: Random House.
• Rockström, J., Gupta, J. et al. (2023). “Safe and just Earth system boundaries”. Nature, 616: 667–673.
• Schmelzer, M., Vetter, A. & Vansintjan, A. (2022). The Future is Degrowth: A Guide to a World Beyond Capitalism. London: Verso Books.
• Schlesier, H., Schäfer, M. & Desing, H. (2024). “Measuring the Doughnut: A good life for all is possible within planetary boundaries”. Journal of Cleaner Production, 312: 141447.

Jordi Coll Vera - 2024